Festes sense borratxos

Andreu Farràs

En aquest món, en aquest país i en aquest ofici s’estan movent moltes coses al mateix temps sense cap direcció fixa aparent, de vegades como un pèndul, d’altres a batzegades, d’altres com un remolí, d’altres com una ventada. Sempre amb considerable força. No sé –i em temo que ningú sap— cap on ens dirigim. M’agradaria poder-me traslladar al 2020 i veure quin és el final d’aquesta pel·lícula en la què ens hem vist submergits sense voler, encara que potser no m’agradaria gens ni mica el que veuria. Alguns fets, algunes històries personals i les adversitats d’alguns col·lectius tenen una terrible semblança amb l’època que va començar amb la gran depressió del segle XX i –aixó sí— ja sabem com va acabar. 

Estem vivint moments excepcionals. I no tots dolents. Aquesta mateixa setmana, he tingut la sort de viure’n alguns de prop com a simple testimoni. 

Dimarts passat, la facultat de Ciències de la Comunicació va convidar tres periodistes especialitzats en economia de solvència i experiència més que contrastades perquè parlessin als alumnes sobre la corrupció política i econòmica i el periodisme: Josep Maria Ureta, Albert Closas i Andreu Missé, tres exemplars d’una espècie en extinció: periodistes majors de 50 anys treballant en mitjans de comunicació que paguen a final de mes. La seva xerrada va estar precedida de la intervenció d’un veritable expert en la xacra de la corrupció: Jordi Climent, exdirector de prevenció i investigació de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya. 

Cooperativa i fundació 

Vull centrar-me en l’Andreu Missé, perquè, juntament amb uns quants periodistes més –entre ells els reconeguts Ariadna Trillas i Pere Rusiñol— han iniciat un experiment interessant anomenat ‘Alternativas Económicas’, una revista mensual que publica una cooperativa en la qual hi participen els companys abans esmentats junt amb altres socis. 

Si això va ser dimarts a Bellaterra, el dimecres, al CCCB, vaig anar a la presentació d’un altre mitjà de comunicació, Catalunya Plural, impulsat per una fundació. Feia temps que no veia tants periodistes junts en un bateig. Les últimes grans concentracions de col·legues de mitjans, origens, edats, tendències ideològiques i situacions laborals diferents les havia viscut en funerals. Va ser un bon dia per a la professió i els professionals, que portem molts mesos només assabentant-nos de males notícies i pitjors prediccions. 

A més, vaig tenir la sort –digueu-me mitòman— d’escoltar la cerimònia iniciàtica al seient de l’esquerra d’un dels grans noms del periodisme català: l’inqüestionable José Martí Gómez. A més de pertànyer al patronat de Catalunya Plural, Martí Gómez forma part del rovell de l’ou d’un altra iniciativa periodística singular: La Lamentable, un setmanari digital en el qual escriuen amb l’il·lusió dels principiants antics companys que aprecio molt personalment i professionalment, com ara Ángel Sánchez, María Eugenia Ibáñez i Pilar Aymerich, i personalitats conegudes per l'honradesa, el rigor i el coratge en l'exercici del seu ofici com els exfiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, entre d'altres. 

En les tres publicacions que he esmentat col·laboren col·legues que, en un altre temps menys dur, se’ls rifarien –de fet, a alguns se’ls van rifar en el passat-- els mitjans de comunicació espanyols més pròspers. Josep Carles Rius, José Ramón González Cabezas y Juanjo Caballero van ocupar càrrecs de responsabilitat a ‘La Vanguardia’. Ángel Sánchez va ser director adjunt d’'El Periódico'. Missé va ser subdirector d’’El País’. Rusiñol, adjunt a la direcció de ‘Público’. La majoria d’ells i dels seus actuals companys de feina no van marxar de les seves respectives empreses anteriors per voluntat pròpia. Gairebé cap dels més grans s’ha pogut jubilar als 65 anys a l’empresa on ha treballat més temps. Les raons d’aquest fenomen es poden trobar en molts dels articles publicats a PAIOS al llarg d’aquests gairebé dos anys. 

No m’estendré en el que es va dir dimecres al CCCB durant l’alegre bateig de Catalunya Plural, perquè ho podeu llegir aquí amb detall, ni sobre les estratègies per tirar endavant ‘Alternativas Económicas’ i La Lamentable. Només acabaré amb una notícia i una interpelació per a un brot verd d’esperança. 

Més que un club, més que una cervesa

El mateix dimecres, un alt càrrec del Govern va suggerir al FC Barcelona que, en el futur, potser convindria que es plantegés la possibilitat que els jugadors no beguessin alcohol durant les rues i altres festes de celebració pública, per “no donar mal exemple als nens”. 

La rua del Barça va ser patrocinada, entre d’altres, per Estrella Damm; de fet, el segon bus de la rua duia escrita amb lletres ben grosses aquesta marca de cervesa. La Damm és una de les grans empreses patrocinadores d’esdeveniments de tota mena que se celebren a Catalunya. I un anunciant molt apreciat per tots els mitjans de comunicació. 

M’atreveixo a endevinar que els responsables de ‘Alternativas Económicas’, Catalunya Plural i La Lamentable estaran d’acord amb que és convenient que els herois populars i els exemples vius de joves i nens –els jugadors del gran Barça ho són i molt-- no beguin alcohol en públic ni s’exhibeixin clarament borratxos durant les festes al carrer. 

La meva esperança és que, com que ells no hauran de dependre tant com altres mitjans dels anuncis milionaris de les cerveseres, podran recolzar sense problemes la proposta de prohibició de l’associació alcohol-esportistes que proposen les autoritats sanitàries. Ho hauran de defensar ells --amb modèstia i coratge--, perquè estic convençut que els altres no ho faran pas. I no descarto que fins i tot el Govern es tiri enrere o se n'oblidi aviat. Només és un exemple anecdòtic si voleu. Però pot ser una mostra ben clara de la independència que prometen, no? Per molts anys!