Sobre Huertas des de la seva plaça al Poblenou

Sis anys després de la mort de Josep Maria Huertas Claveria, l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar aquest 1 de juny una plaça al Poblenou que porta el nom d'aquest periodista i historiador. 

Durant l'homenatge, que va presidir l'alcalde, Xavier Trias, el també periodista Marc Andreu va llegir un discurs sobre Huertas i el periodisme que reproduïm pel seu interès.

Marc Andreu

En nom de la Comissió Ciutadana que la FAVB, la revista 'Carrer', l’Associació de Veïns del Poblenou, l’Arxiu Històric i diversos amics i companys de Josep M. Huertas Claveria vam crear ara fa un any i mig, vull expressar la satisfacció a l’Ajuntament de Barcelona i a l’alcalde Xavier Trias per veure finalment fet realitat el compromís del seu predecessor, Jordi Hereu, d’incloure Huertas al nomenclàtor de la ciutat. Perquè qui va morir el març del 2007 essent degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, després de publicar (sol o en companyia) un centenar de llibres i més de 6.000 articles en multitud de diaris i revistes, i qui va recollir i explicar la història dels barris de Barcelona i de les seves classes populars, contribuint fins i tot de forma decisiva a la delimitació del mapa de barris i districtes de la ciutat tal i com el coneixem avui; deia que qui ha fet tot això per Barcelona es mereixia, sens dubte, aquest reconeixement.

Vull felicitar-nos a tots plegats pel fet que això passi precisament al Poblenou. Huertas va néixer a l’Eixample i de jove va créixer com a periodista i militant cristià i veïnal al Guinardó. Allí és on va conèixer el seu amic Jaume Fabre, company de periodisme, de llibres i de tantes coses, que feien un triangle màgic amb un altre bon amic i bon periodista, en José Martí Gómez. Però Poblenou és el barri on Huertas vivia --perquè l’hi va portar l’Araceli quan es van casar-- i on es va implicar en múltiples entitats i activitats. Des de la clandestina comissió de barri del 1970 fins a les classes per a immigrants d’Apropem-nos, a veïns com aquests que tenim resistint i vivint com poden en naus com la del carrer Puigcerdà. I passant, lògicament, per la parròquia de Santa Maria i l’ACO, on militava; i per la revista 'Quatre Cantons', de la que n’hem editat en facsímil un número inèdit dedicat a ell i destruït el 1975, per por a represàlies, quan va estar a la presó. No puc deixar d’esmentar, evidentment, l’Associació de Veïns, l’Ateneu Popular La Flor de Maig i l’Arxiu Històric, totes tres entitats que ell va contribuir a fundar. Vull recordar que la primera reivindicació de l’Associació de Veïns va ser per reclamar escoles i un institut; quines voltes fa la vida: ara el barri ha crescut i millorat molt però seguim mobilitzats per l’educació pública i no acceptem que els dos nous instituts que se’ns reconeix que calen d’aquí a tres anys se’ns neguin o se’ns prometin ja d’entrada només en barracons.

Sense botes ni medalles

També vull recordar que per aquesta plaça que ara duu el seu nom, en Huertas passava els dissabtes al matí per anar a la reunió de l’Arxiu i amb el carro de la compra, que feia personalment al mercat i a botigues de barri. I també voldria fer un esment especial pels Gegants que avui ens acompanyen, amb el Drac, perquè no tant sols va formar part de la colla el seu fill Guillem, sinó que el mateix Josep Maria, fent d’avi, gaudia anant de cercavila amb les seves nétes, Ona i Martina. Gràcies, doncs, a les colles de Gegants i del Drac, com a totes les veïnes i veïns que el recordem amb afecte, per fer aquesta festa més popular amb la vostra participació.

Ara bé, i malgrat tot el que ens ha costat aconseguir la placa (reunions a l’Ajuntament, tràmits burocràtics, trobar el millor lloc possible…), deixeu-me que us confessi que potser en Huertas no era un home de plaques. M’hi va fer pensar fa pocs dies el president de la FAVB, quan presentava l’antologia de reportatges de Huertas al Col·legi de Periodistes. Lluís Rabell va fer una analogia entre Huertas i un sindicalista bretó i combatent de la Resistència francesa, André Calvès, que va titular les seves memòries 'Sense botes ni medalles'. Huertas, una persona senzilla, generosa i lluitadora –fins al punt que va titular les seves memòries 'Cada taula, un Vietnam'--, potser tampoc volia medalles ni plaques. Botes sí, perquè sempre es queixava del mal de peus i gastava i embrutava moltes sabates, de tant com caminava pels barris, fent un periodisme a peu de carrer que ara costa molt de trobar.

Vaig mirar de buscar, en francès, aquest llibre: 'Sense botes ni medalles'. I a internet vaig trobar una auto-reedició online de l’autor, però amb el títol canviat. Al pròleg explica que això de 'Sense botes ni medalles' l’hi va imposar l’editor perquè era més comercial. Però diu que ell preferia un altre títol, que és el que va posar a la reedició: 'J’ai essayé de comprendre', que més o menys, traduït, vol dir 'Jo he provat d’entendre'. I ves per on, això és precisament, provar d’entendre i d’explicar la societat, la ciutat, el que va mirar de fer sempre en Huertas. Com a periodista i com a historiador.

El passat de Samaranch

Així que trobo que s’escau, en un dia com avui, entendre i explicar el perquè d’aquesta placa; la seva història periodística. Que la té! I amb prou entitat com perquè se’n fes ressò algun diari o mitjà de comunicació amb titulars més grossos que els que es dedicaran, en el seu moment, a un personatge a qui l’Ajuntament també busca carrer o plaça. I de qui Huertas, poc abans de morir, va donar per publicar a la revista 'Carrer' un article biogràfic que ningú més li volia publicar i que li havia censurat una important editorial. Em refereixo a Joan Antoni Samaranch, de qui Huertas documentava, amb rigor històric i periodístic, que havia estat un feixista que el 1938, mobilitzat com a soldat de lleva republicà al front del Segre, una nit es va passar a les trinxeres franquistes. Explicava moltes altres coses de la fulgurant carrera política de Samaranch durant la dictadura i dels seus negocis especulatius al barri de Ciutat Meridiana i al Delta del Llobregat, allí on per sort no vindrà Eurovegas. I acabava recordant, sense oblidar la fita olímpica, que Samaranch era president d’honor de La Caixa i tenia la medalla d’or de la ciutat.

Ja ho veieu, un torracollons, aquest Huertas. Sense botes ni medalles però amb plaça i placa abans que Samaranch. No està malament. De placa, de fet, ja en té una, al terra, a peu de carrer, a la rodona del Casino, al costat de totes les altres que ell i l’Arxiu Històric van pensar que era una bona manera d’homenatjar veïns que han fet història al barri. I que, per sort, senyor regidor, hem salvat d’aquest desastrós asfaltat i reforma de la Rambla que, també per sort, ara discutim amb un procés participatiu. Cunya reivindicativa al marge, recalco que aquesta mena de placa al terra, que es pot trepitjar amb les sabates --com la cronologia històrica de barri que recorre el paviment de la Rambla de Guipúscoa-- segur que sí li agrada al Huertas, allí on estigui. En canvi, la placa que avui estrenem, i que ha quedat preciosa, potser no la necessita tant el Huertas com nosaltres, els veïns i veïnes, per retre-li homenatge.

Sí, ja sé, i ho comentem entre la gent del barri: serà difícil que arreli això de plaça Huertas. Potser tothom seguirem dient-li la plaça de Can Felipa. Tant se val. Al Huertas mateix potser ja li estaria bé, ell que va reivindicar amb nosaltres allò de “Càtex per al barri”, que es el nom de la darrera fàbrica tèxtil que va haver-hi a Can Felipa. Aquest centre cívic existeix també en part gràcies al Huertas. Que ara segur que hagués donat suport al manteniment de la sala d’exposicions i que reivindicaria amb l’Associació de Veïns que una nova piscina es fagi al solar d’Espronceda amb Antic de València, perquè aquesta ha quedat petita i potser es podria repensar el centre cívic amb més usos socials per al barri i menys oficines municipals. En tot cas, i si el nom popular de la plaça costarà de canviar, com a mínim esperem que en quedarà constància postal a la direcció del centre cívic, que ja no estarà al número 277 del carrer Pallars sinó al número 1 de la plaça Huertas.

¿Millor un passatge?

Ara bé, el que segur que queda és la història de com hem arribat fins aquí. Aquest 'essayer de comprendre', provar d’entendre, que tant propi era de Huertas i de la seva curiositat periodística. Quan a la Comissió Ciutadana buscàvem carrer o plaça per a ell, primer vam pensar en un passatge. “El del marquès de Santa Isabel”, vam dir en seguida, perquè el mateix Huertas havia escrit que el propietari de Can Ricart no es mereixia tenir un nom de carrer després del menyspreu que demostrava, al costat d’alguns membres de l’Ajuntament, pel patrimoni industrial. La idea de buscar un passatge la reforçava el fet que Huertas tenia especial flaca per un passatge, d’aquí mateix del Poblenou, a tocar del carrer Pujades, entre Espronceda i Lope de Vega. Es diu Passatge dels Ciutadans, i el nom el va fer servir com a títol d’una de les darreres seccions que va tenir en un diari, a 'La Vanguardia'.

El que li agradava al Huertas d’aquest passatge no era la placa, sinó la història del seu nom. Va descobrir i explicar que Otilio Alba, un immigrant que havia arribat de Cuenca el 1916 i que treballava de ferrer a l’avinguda Icària, es va fer una caseta cap als anys 20 o principis dels 30 en el que aleshores era un descampat. I va anar a l’Ajuntament a reclamar un nom pel carrer, pel passatge que s’havia anat configurant allí, perquè com que no tenia nom no rebia cap carta. El funcionari de torn (fixeu-vos com eren abans, de fàcils, algunes coses) li va dir que proposés ell mateix un nom provisional. I com que Otilio Alba era republicà va escollir el nom de passatge dels Ciutadans. Explicava Huertas que la provisionalitat es va convertir en definitiva i que ni el franquisme, que tants noms va canviar, va tocar el passatge dels Ciutadans. Però la història té final tràgic, perquè en aquella adreça, el 1940, la policia franquista va detenir el fill d’Otilio Alba i el va afusellar al Camp de la Bota, el 18 de març de 1941, acusat de ser el secretari del PSUC a l’interior.

Sense un final tràgic com aquest, però amb algun element de denúncia social, la història de la plaça Huertas també es podrà explicar per a la petita història, valgui la redundància, dels barris de Barcelona. Abans de proposar Can Felipa, la comissió ciutadana vam estudiar també la plaça de Can Saladrigues, al costat de la biblioteca que porta el nom de l’amic de Huertas i també historiador de barri Manuel Arranz. No ho sap ningú, i no ho sabíem nosaltres, principalment perquè no hi ha placa, però la plaça de Can Saladrigues té oficialment un nom: es diu plaça Rosa Perolet. Era una dona de la Perona que treballava a la Fabra i Coats i que durant els primers anys del franquisme va organitzar una vaga perquè la dictadura no volia que les dones casades treballessin. Vam pensar a proposar un trasllat del nom de Rosa Perolet a Sant Andreu, que és on li tocaria estar, però ni això és tan fàcil ni ens va semblar bé quan vam descobrir que resulta que el nom l’havia suggerit precisament en Huertas.

Plaça dels Indignats

I així és com, finalment, vam acabar proposant a la ponència de Nomenclàtor el nom de Huertas per a la plaça de Can Felipa. Un nom que, al racó d’aquí a la dreta, on es reuneix l’Assemblea Social del Poblenou nascuda del 15-M, en Huertas segur que no tindria inconvenient a compartir amb la denominació informal de plaça dels Indignats. Ell també era un indignat. D’ell, que durant la transició va tenir carnet del PSC, algú va dir que era un cas inviable: socialista de partit, comunista de sindicat i anarquista de cor. En tot cas, va defensar sempre que un periodista honest i rigorós pot militar social o políticament amb tanta o més independència professional que alguns companys que no tenen carnet o que, per exemple, fan periodisme esportiu i són socis del Barça. I Huertas mai s’amagaria de les protestes ciutadanes, com marca el protocol municipal d’aquest acte, perquè ell precisament explicava les protestes ciutadanes, les mirava d’entendre i, sovint, s’hi sentia còmplice o hi participava directament. Com quan el 2005 va tallar la Gran Via amb centenars de veïns i va llegir a la seu del Districte el manifest Defensem Poblenou, Salvem Can Ricart... (que ara està que es cau, per cert, senyor alcalde).

En tot cas, del que de ben segur en Huertas n’hagués tret una bona història de denúncia periodística, i hagués interpel·lat l’alcalde, és del que va passar dilluns aquí, al Poblenou. Mentre membres de l’Associació de Veïns enganxava cartells convocant el barri a aquest acte, va aparèixer una dotació de Barcelona Neta que es va dedicar a treure’ls tots. Les operàries van explicar-nos que els seus superiors, imaginem que a instàncies de la Guàrdia Urbana, les havien fet venir urgentment des del passeig Maragall, on estaven treballant, per treure expressament aquests cartells (que després l’Associació, tossuda, va tornar a enganxar). I per fer-ne fotos, suposem que per justificar la multa que l’Ajuntament ja ha intentat posar altres vegades a l’Associació de Veïns, a la Coordinadora d’Entitats o a l’Ateneu Octubre. Alguna ordenança cívica prohibeix enganxar cartells d’actes socials com, per exemple, aquest o el d’un altre homenatge a Huertas, el setembre passat, quan la Guàrdia Urbana ja va indagar quina entitat firmava els cartells que el convocaven. 

L'estàtua blaugrana

Unes ordenances, alcalde, que deuen dir que no es poden enganxar amb esparadrap cartells fotocopiats convocant a un acte de barri però que, en canvi, sí permeten posar-li una samarreta del Barça a l’estàtua de Colom i unes gegantines ulleres Ray-Ban al damunt dels esgrafiats de Picasso a la seu del Col·legi d’Arquitectes, davant de la Catedral. I que suposo que també permeten, aquestes ordenances, que l’Ajuntament posi grans lones de color als carrers del barri anunciant la fira de comerciants d’aquest cap de setmana al Poblenou igual que permeten que alguns bars privatitzin l’espai públic o barrin el pas de vianants per la Rambla amb jardineres que fins i tot collen al terra amb màquina de fer forats. Potser el que haurà de fer l’Associació de Veïns la propera vegada es enganxar els cartells amb publicitat de la Nike i, enlloc de fer servir celo o esparadrap (ja no dic galleda de cola, com s’ha fet tota la vida), clavar-los amb tacos del 6.

Huertas no podrà escriure un article explicant tot això. Però suggereixo que el faci una 'huertamara' com la María Eugenia Ibáñez, o el Martí Gómez, que com que són reconeguts pericos, segur que li sabran treure punta a la comparació dels cartells veïnals perseguits (i esperem que finalment no multats) d’aquest acte per un Ajuntament que, en canvi, es ven a Colom per vestir-lo del Barça.

Veïnes i veïns, alcalde i regidors: és aquesta tota la història que cal saber de la placa. Una placa i una plaça que agraïm sincerament a l’Ajuntament, per haver satisfet les demandes de la comissió ciutadana en record de Huertas. L’Ajuntament ens ha editat també un dels dos llibres que hem publicat. Per acabar, gosaríem demanar també ajuda per fer un gegantó amb la figura de Huertas, com el que ja té a la Zona Franca el qui va ser bon amic seu: Paco Candel. ¿Hi ha diners municipals per al circuit de Montmeló i no per a fer un gegantó de Huertas? Ja ens ho dirà vostè, alcalde. I malgrat ficar-li el dit a l’ull com va fer Huertas amb tots els alcaldes, des de Porcioles a Hereu, tampoc volem fer demagògia. Sabem que la crisi i les retallades són reals. Ho explicava aquí en Fredy dijous al matí, després de que els operaris municipals posessin la placa. ¿Qui és en Fredy? Doncs el treballador bolivià que va repintar de blanc aquesta façana perquè avui lluís ben maca. Deia que estava subcontractat per una empresa que fa 'chapuzas' per l’Ajuntament però es queixava de que abans no parava de pintar casals, escoles i centres cívics i que ara, amb les retallades, gairebé no li surt feina. Deia en Fredy que ja només el subcontracten, de tant en tant, dels districtes de Nou Barris i Sant Andreu i directament de l’àrea d’Alcaldia (que és en aquest cas qui deu haver pagat la pintura, entenc). Explicava també en Fredy que ell viu al barri del Gorg, a Badalona, i que no sabia pas qui era el personatge de la placa. Casualitats de la vida, en Fredy va explicar que va arribar aquí des de Bolívia precisament el mateix any que va morir Huertas. Podem pensar que segur que ell estaria molt content d’haver-li donat feina. Sense botes ni medalles, però amb sabates per fer periodisme de carrer i per comprometre’s amb la gent, només per això ja paga la pena aquesta placa, Josep Maria.

Amarcord: les sabates del Huertas anant cap al metro Girona

Tomeu Ferrer
L’homenatge a Josep Maria Huertas Claveria m’ha fet pensar en la influència que aquest periodista va tenir en molts companys. I no en aquells que hi van treballar directament. En els que no hi vam arribar a coincidir.

Per edat el meu primer contacte amb el Huertas va ser com a lector. Un dia va caure a les meves mans una revista, 'Oriflama'. Editada pel bisbat de Vic estava dirigida per Huertas,que hi va vincular un equip envejable. Allà vaig descobrir mirades sobre temes candents que mai havia trobat. La lluita pels drets civils a Estats Units, els enfrontaments per la llengua a Bèlgica, la guerra de Vietnam, el pacifisme, el prestamisme laboral o el treball negre a la Plaça d’Urquinaona de Barcelona. I parlava també de la vaga de la canadenca i del Noi del Sucre, amb il·lustracions d’Enric Sió. Tot plegat amb una modernitat inesperada en els finals de franquisme.

Em vaig fer lector d’'Oriflama' i, per això vaig veure com amb l’excusa de la crisi (ja llavors) es canviava tot l’equip fruit de l’entrada de mecenes d’Unió Democràtica de Catalunya. Huertas fou destituït i es va nomenar un nou equip amb en Miró i Ardèvol al capdavant. Es va desmuntar tot i la revista va acabar tancant.

Més tard vaig llegir com detenien Huertas per un article sobre les connivències entre els militars i les cases de cites a Barcelona. Van passar els anys i vaig acabar fent de periodista. A Lleida es va crear una sucursal d'El Periódico quan es van posar de moda les edicions comarcals. Huertas que treballava al servei de publicacions de la Diputació de Barcelona va venir a la festa inaugural. Allà el vaig veure, a uns metres, saludant els meus companys!

Un dia em van oferir feina al 'Diari de Barcelona'. Un pagerol de Lleida va aterrar a un 'Brusi' en plena crisi. L’havien refet en català de la mà d’en Josep Pernau amb el Huertas de subdirector. Però va resultar que el periòdic no era del gust dels padrins polítics que l’havien fet renàixer i una revolta interna va suposar la dimissió de Pernau. El conflicte es basava en què “les altures” volien un diari més de partit i l’equip dirigent no volia entrar en sectarismes. Em van dir que des de la plantilla es va voler que Huertas substituís Pernau, però des de Nicaragua es va optar per Sopena. Huertas va tornar a 'El Periódico'. Un altre cop per poc no vam coincidir.

Del 'Brusi' vaig passar a l’'Avui' i al poc 'El Periódico' es va traslladar al carrer Consell de Cent, al mateix edifici que el diari en català. Allà, per qüestions d’horari, sortia tard, coincidia amb en Huertas, que feia cultura al quotidià de Zeta. Mai havíem parlat i mai ho vam fer. Simplement coincidíem a l’hora de sortir de les redaccions i a uns metres l’un de l’altre anàvem cap al metro de Girona. Ell sempre amb un llibre a la mà, llegint mentre caminava, segurament per a fer ressenyes de l’obra. Agafàvem el mateix metro, ell fins a Poblenou i jo allargava fins a la fi de la línia groga a Badalona. En l’homenatge es parla de les sabates del Huertas, puc corroborar que sempre els hi vaig veure gastades, segurament de caminar molt i potser també per la forma com ho feia.

Colant-se al judici

Un succés em va tornar a fer gairebé coincidir amb en Huertas. Un amic dels dos, l’Andreu Farràs, junt amb un altre company, Pere Cullell, havien fet un llibre sobre el 23-F a Catalunya. En ell explicaven que el cap dels mossos en aquell moment, un militar en excedència, s’havia ofert a detenir el Govern català durant les hores del cop d’Estat. El personatge en qüestió els va denunciar i hi va haver judici. Molta gent de la professió ens vam mobilitzar. Recordo que a la sala on polítics de tota mena ratificaven el fons del que havien escrit l’Andreu i el Pere hi va entrar el Huertas. No es va poder estar a l’exterior. Algú dels qui donàvem suport als dos jutjats es va endur a un racó al Huertas, i amb amabilitat li va dir que no hi podia estar allà, però ell era així.

En Farràs un dia em va contar una anècdota del Huertas quan treballava per un diari del grup Godó. Després de publicar un article sobre un dels barris marginats de Barcelona va ser convocat per Samaranch, que li va retreure: “Sempre escrivint per als que no llegeixen…”,

Després vaig saber també del viacrucis del Huertas, apartat d'El Periódico, amb el que ara es diu una baixa amb indemnització. I un dia, de cop, la malaltia, l'operació i la mort. Mai hi vaig parlar, i m’hauria agradat aprendre ni que fos una mica del mestre i absorbir tot el que hagués pogut de la seva fermesa.

http://reguereta.wordpress.com/

Margarita Rivière i Josep Maria Huertas: dos periodistes en el cor de Barcelona

Josep Carles Rius

Barcelona ha decidit dedicar una plaça a la periodista Margarita Rivière. La fins ara plaça de les Cristalleries Planell, al barri de les Corts, portarà el seu nom, en reconeixement al seu compromís amb el periodisme i amb els drets de les dones, dins i fora de les redaccions.

Margarita Rivière (arxiu).

En els anys vuitanta, Margarita Rivière compartia redacció a 'El
Periódico' amb Josep Maria Huertas, un altre dels grans referents de l’ofici i que, des del 2013, també té una plaça dedicada a Barcelona, en aquest cas al seu barri, el Poblenou. Rivière i Huertas tenien orígens i trajectòries vitals molt diferents, però compartien la seva passió per la llibertat, l’esperit crític i el periodisme independent. Ara, els uneix l’honor de posar nom a dues places de la ciutat.

Josep Maria Huertas Claveria (arxiu).

Passo sovint per la plaça Josep Maria Huertas Clavería i sempre sento una barreja de tristesa, per l’amic perdut, i d’agraïment, perquè aquella placa és també un acte de justícia. El mateix sentiré quan vegi el nom de Margarita Rivière a les Corts. La nostàlgia de tantes converses plenes de saviesa i empatia i, al mateix temps, l’acte de reparació per a una figura que va haver de remar a contracorrent, com a dona i com a periodista. Guardo moltes experiències i records de la Margarita Rivière i del Josep Maria Huertas, però em quedo amb dos moments que, per mi, donen un especial significat a les places que porten el seu nom.

El primer moment. Margarita Rivière va presentar la seva última obra, 'Clave K', el 25 de març del 2015, a la llibreria + Bernat. La seva salut ja no li va permetre assistir-hi, però va enviar un vídeo carregat de passió, que es va convertir en el seu comiat. Moria quatre dies després. És com si s’hagués guardat unes últimes forces per fer aquell parlament, que va ser un cant a la llibertat, com ho era la seva última obra i la seva vida.

En els anys noranta, en plena hegemonia del pujolisme, Margarita Rivière va arribar a la conclusió que l’única manera d’explicar aquell règim era a través de la sàtira i va escriure una novel·la en la qual, entre el país, la ciutat i els personatges imaginaris, s’entreveia un poder corrupte que després, la realitat, va superar amb escreix. Llavors, tots els que van llegir l’original li van desaconsellar la publicació i 'Clave K' va haver d’esperar quinze anys per veure la llum.

Margarita Rivière formava part dels periodistes que es van comprometre amb l’antifranquisme i amb la transició cap a les llibertats i la democràcia. Per això, va viure amb tant neguit la degradació política i els moviments que van fracturar a la societat catalana.

Ni Margarita Rivière, ni Josep Maria Huertas creien en fronteres físiques ni mentals, perquè el seu interès comprenia tots els aspectes de la societat, la cultura i la política, tota la diversitat de pobles i persones. Però corrien mals temps per aquesta concepció de la vida. I aquí ve el segon moment que volia compartir amb els lectors.

Em ve a la memòria el que vam viure junts al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Recordo que al final de cada reunió de govern, amb Josep Maria Huertas, José Martí Gómez, Joan Guerrero, l’enyorada Pilar Casanova o l’Enric Frigola... ens preguntàvem per què rebíem aquell tracte per part d’altres membres de la Junta. Per què ens consideraven enemics quan tots estàvem allí, creiem, per defensar el periodisme? Per què percebíem aquell sentiment d’animadversió i rebuig en cada mirada, en cada paraula, d’alguns membres de la Junta? Per què aquella bel·ligerància?

I no trobàvem una explicació. Penso que la resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de rebuig a l’altre, de marginació del que pensa diferent, es va anar estenent a la societat catalana. Quan vam veure l’obsessió per part de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme, els mitjans i les institucions de la professió. En el fons, el que havíem viscut, i patit, a la Junta del Col·legi era una avançada del que després ha marcat la nostra història recent. Josep Maria Huertas va morir el 4 de març del 2007, quan només feia onze mesos que era degà, i sense poder imaginar el que vindria després. Huertas, que havia pagat amb presó el seu compromís amb el periodisme i amb la llibertat, que era un símbol de la llibertat d’expressió i que va posar nom a la primera gran manifestació de periodistes, va rebre un tracte indigne per part d’un sector de la Junta del Col·legi. Per això, quan veig la placa amb el seu nom al Poblenou, tinc un sentiment de justícia històrica. Com em passarà quan visiti, un dia, la plaça Margarita Rivière. Els dos periodistes estaran sempre en el cor de Barcelona i formaran part de la millor memòria col·lectiva, malgrat aquell món fosc que van patir en els seus últims anys de vida.

Altres articles a PAIOS sobre Rivière i Huertas:

Margarita, per Pepa Badell

Sobre Huertas des de la seva plaça al Poblenou, per Marc Andreu

Adiós, Margarita, por María Eugenia Ibáñez

Amarcord: les sabates del Huertas anant cap al metro de Girona, per Tomeu Ferrer

Jo també (el masclisme a les redaccions), per Maria Favà

Huertas i la premsa local i comarcal, per Joan Brunet

Huertas, Udina, Estadella, Batalla, per Siscu Baiges

Quan Pérez de Rozas i Huertas es troben al cel i es pregunten "ets feliç?", per Gabriel Jaraba

Amb Franco i Huertas vivíem millor

Siscu Baiges

Ara fa cinquanta anys, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va ser detingut per escriure la frase “un bon nombre de ‘meublés’ eren regentats per vídues de militars” en un article que havia publicat un mes i mig abans al diari Tele/eXprés sobre aquests locals a Barcelona titulat “Vida eròtica subterránea”. Va ser jutjat en un consell de guerra militar que el va condemnar a dos anys de presó. El dictador Francisco Franco va morir el novembre d’aquell any. Huertas va sortir de la presó poc després. Va estar vuit mesos entre reixes.

Jo l’havia conegut poc abans. No sé com vaig convence’l perquè ens

Huertas Claveria, al sortir de la presó Model el 1975.

veiéssim un dia al Zurich. Li vaig proposar que em fes el pròleg d’un llibre que havia escrit sobre la gent que vivia i dormia als carrers de la ciutat. El llibre era una filfa escrita per un jove sense criteri ni professionalitat que creia que la culpa de l’existència dels sense sostre era del franquisme. Lògicament, Huertas no va fer el pròleg ni el llibre es va publicar enlloc, però des d’aleshores podria dir que ens vam fer amics. Ser amic seu era complicat perquè ell ho era i, a més, cada cop que ens creuaven m’enduia una bona plantofada al cul. Era la seva forma d’expressar proximitat i mostrar-se col·lega.

Antonio Franco també era dels que repartia cleques per mostrar carinyo. L’última que recordo és la que em va donar a la cara poc abans de començar la presentació d’un llibre a la qual assistíem tots dos entre el públic.

Amb Huertas vam coincidir al 'Diari de Barcelona'. Amb Franco mai vam estar junts a la mateixa redacció. M’hauria agradat. A mi em va tocar estar a les ordres d’Enric Sopena amb qui fèiem una mena de periodisme activista que suposo que a Franco li agradava però que considerava excessiu.

Quan dic que amb Franco (Antonio) i Huertas vivíem millor faig una comparació amb l’expressió “Amb Franco (Francisco) vivíem millor”, que es referia a com n’era de clar oposar-se a una dictadura i com els partits i opcions d’esquerra mostraven en aquesta lluita una unitat que no és gens habitual en la política actual. El que vull dir és que Huertas i, sobretot, Antonio Franco representen un periodisme que trobo a faltar avui a Catalunya. Periodistes que trepitgin el carrer i preocupats per la denúncia social seguidors del model Huertas encara n’hi ha. No abunden, però n’hi ha.

El que no hi ha és directors de diaris i mitjans valents que s’enfrontin al establishment del poder polític i mediàtic a Catalunya. En un acte en memòria d’Antonio Franco, un dels Pérez de Rozas (sempre m’embolico amb els noms d’aquests germans) va explicar una anècdota que m’ha quedat gravada al cap. Es veu que un dia, Franco, quan dirigia 'El Periódico', va baixar a la redacció fotent crits: “Què collons feu? Fa un mes que no rebo cap queixa ni cap amenaça de querella! Es pot saber quina mena de periodisme estem fent?”.

Franco era una de les poques excepcions dins de l’oasi periodístic català, on no es podia criticar el líder Jordi Pujol i el seu nacionalisme. Estic convençut que s’hauria fet creus en veure que una patum de TV3 com Toni Soler trobava graciós un missatge que deia a X que “a Badia del Vallès hi ha menys catalans que cocodrils” i l’escampava per aquesta xarxa. No s’hauria callat com han fet tots els mitjans de comunicació catalans llevat d’'El Triangle' davant aquest insult i l’hauria denunciat. També suposo que hauria demanat una crònica del debat que hi va haver al Ple de l’Ajuntament de Badia sobre la reprovació del magnat de l’audiovisual, productor dels programes estrella de TV3 'Polònia' i 'Està passant'.

Me l’imagino baixant a la redacció i cridant: “Com és que no hem publicat ni una ratlla d’aquesta bestiesa? Per a qui treballem?”.

Amb Francisco Franco no vivíem millor. Ben cert. Amb Antonio Franco i Josep Maria Huertas el periodisme català era millor.

Martí i Huertas. Memòria de dos grans periodistes

Josep Carles Rius

Acaba de complir-se un any de la mort de José Martí Gómez. Morella, la seva ciutat natal, va celebrar múltiples actes cívics el 18 de febrer passat per recordar-ne la figura. Aquest dissabte, 4 de març, es cumpleixen 16 anys de l’adéu de Josep Maria Huertas Clavería. El nom d’una plaça al Poblenou recorda el seu compromís amb Barcelona. Són dos referents ètics del periodisme i, també, del combat per la democràcia i les llibertats.

Vaig tenir la immensa fortuna de treballar amb ells a 'El Periódico de Catalunya', a finals dels anys vuitanta. També amb Josep Pernau, un altre dels símbols d’aquella minoria que van

Huertas, Martí i Francesc Candel. (Foto: Pepe Encinas)

inspirar les noves generacions de periodistes. Amb Martí i Huertas (així els anomenàvem) vaig tornar a coincidir a 'La Vanguardia' als anys noranta. I als primers anys del segle XXI al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Van ser els meus grans referents, tot i que sempre negaven aquesta condició. Vaig viure la seva pèrdua amb una immensa sensació d’orfandat.

Quan el Col·legi de Periodistes, a iniciativa de Juan José Caballero, va instituir el reconeixement ‘Ofici de Periodista’, no vam tenir cap dubte: José Martí Gómez havia de ser el primer a rebre’l. L’esperit del premi no es basava en l’èxit professional, sinó en la capacitat, moltes vegades discreta, de crear escola, d’ensenyar l’ofici. Martí ho feia, sense, aparentment, proposar-s’ho. Però tots pensem que sí, que, en el fons, sabia que era el nostre mestre.

Martí va escriure incomptables cròniques. Moltes dedicades a personatges a qui «les circumstàncies els van portar per la mala vida», com ell explicava. Mai no va perdre la mirada humanista. Ni la fe en la bondat. L’encarnava com ningú, potser perquè coneixia, també com ningú, la fragilitat de l’ésser humà.

Les seves cròniques judicials i els seus llibres constitueixen un retrat dels perdedors, i amb ells d’una societat injusta. Sense sermons. Amb dades precises, anècdotes que servien per explicar categories, amb vivències, amb testimonis, Martí anava teixint un retrat dels seus personatges. I el lector treia les conclusions.

La meva generació, amb companyia del Martí i el Huertas, vam viure els millors anys de la premsa escrita, als vuitanta i als noranta. Vam patir també els mals temps, que es van fer evidents amb la gran depressió del 2008.

Alguns periodistes amb pocs escrúpols van aprofitar la fragilitat dels editors per fer-se amb el poder als grans diaris i imposar autèntiques dictadures en les redaccions. Els qui ens hi vam resistir en vam pagar les conseqüències. Mai oblidaré el dia en què vaig perdre la batalla: Martí, llavors col·laborador perquè ja s’havia jubilat, se’n va anar a veure el director per comunicar-li que deixava d’escriure al diari com a protesta. Mai hi va tornar.

També vam resistir junts al Col·legi de Periodistes. L’any 2006, quan va ser elegit degà Josep Maria Huertas Claveria, el sectarisme ja començava a manifestar-se amb força a Catalunya. Als qui l’acompanyàvem en la seva última batalla a favor del periodisme independent ens unia el que ell representava.

Crític amb els poderosos. Compromès amb els febles. Profundament lliure, incòmode. Que reivindicava la bondat i l’ètica a l’hora de buscar la veracitat dels fets, de manera honesta, mai neutral davant de la injustícia. Que es sustentava en el mestratge entre generacions. En poques paraules, el periodisme que encarnaven Huertas i Martí.

Defensàvem aquests principis i no trobàvem una explicació a

Josep Maria Huertas Claveria
i José Martí Gómez. (Foto: Pepe Encinas)

l’hostilitat que rebíem per part d’un sector de la Junta del Col·legi. La resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de rebuig a l’altre, de marginació del que pensa diferent, es va anar estenent per la societat catalana.

Quan vam ser conscients de l’obsessió per part de determinats àmbits polítics per controlar els periodistes, els mitjans i les institucions de la professió. En el fons, el que havíem viscut, i sofert, al Col·legi era el pròleg de tot el que després marcaria la nostra història recent.

Huertas va morir el 4 de març del 2007, quan només portava deu mesos de mandat. El vaig substituir al deganat i, amb Martí, vam continuar resistint. El 2013 vaig impulsar una fundació per defensar els valors que compartíem.

Martí també hi era. Fins al dia de la mort. El març del 2016 va publicar el seu darrer llibre, titulat 'El oficio más hermoso del mundo', una crònica de gairebé mig segle de bon periodisme. Martí estava convençut que el titular del llibre era veritat. Ell ho havia experimentat. I nosaltres, amb ell.

En nom del Josep Maria Huertas

Discurs pronunciat per Josep Carles Rius, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya del 2007 al 2010, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

Molt honorable presidenta del Parlament.

Honorable Consellera de Justícia.

Companyes i companys periodistes.

Gràcies, degà, per aquest acte, que, en el meu cas, em permet recordar a l'estimat Josep Maria Huertas Clavería. Abans de res, però, volia mostrar el meu condol per la mort avui de dos periodistes, David Beriaian i Roberto Fraile, assassinats mentre feien un reportatge a Burkina Faso.

Els qui vam acompanyar al Josep Maria en la seva última batalla en

Huertas Clavería surt de la presó Model
el 13 d'abril del 1976.

favor del periodisme érem gent molt diversa. Però es unien dues coses: el respecte pel que ell simbolitzava en la defensa de la llibertat d'expressió en aquest país. I el fet de compartir la concepció del periodisme que el Josep Maria havia exercit al llarg de tota la seva vida: un periodisme independent. Crític amb els poderosos. I compromès amb els dèbils. Profundament lliure, incòmode fins i tot pels seus caps. Un periodisme que reivindicava la bondat i el compromís ètic a l'hora de cercar la veracitat dels fets, de forma honesta, mai neutral davant de la injustícia. Un periodisme basat en el mestratge entre generacions.

Van ser temps molt durs per defensar aquests valors.

I aquí permeteu-me un record per l'Albert Mussons que va ser l'ànima del Col·legi durant quasi 20 anys, fins a la seva sobtada mort el 30 d'octubre del 2007.

I també un record per la Pilar Casanova, que ens va deixar l'any 2016, i que també té un lloc d'honor en la història del Col·legi, i en el cor de tots els que la vam conèixer.

Van ser temps molt durs, deia. El que no sabíem era fins a quin punt serien difícils també dins de la institució. En aquells moments no n'érem prou conscients, ni de la magnitud de la Gran Depressió que venia, ni del que ens estava passant a dins del Col·legi, on vam patir una bel·ligerància sense treva per part d'un sector de la Junta.

No enteníem res: si tots estàvem aquí per defensar el periodisme, per què aquell rebuig al que representava el Josep Maria Huertas?

Crec que la resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de segregació del que pensa diferent, es va estendre al conjunt de la societat.

Eren els inicis de la polarització extrema que hem vist en molts llocs i que, ho hem de dir des d'aquesta casa, sovint és atiada per alguns companys periodistes que, com vam veure al Col·legi, tenen una causa que ells creuen superior, i que no els hi importa els mètodes per a conquerir-la. I no ens podem cansar de repetir que mai, mai, el fi justifica els mitjans.

De la mateixa manera que hem de combatre l'obsessió, com nosaltres vam patir, de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme, en els mitjans de comunicació i en les institucions de l’ofici.

El Josep Maria Huertas va morir quan només feia onze mesos que era degà, el 4 de març del 2007. I no va poder conèixer aquestes respostes que nosaltres aniríem descobrint amb el temps.

Tampoc va veure l'esclat de la gran crisi econòmica, que, en el cas del periodisme, també era una crisi de confiança. Perquè hi va haver mitjans que s'havien dedicat a servir al poder, en lloc dels ciutadans.

En aquells anys al Col·legi teníem sis prioritats que, al meu entendre, segueixen vigents:

-Preservar la independència i neutralitat del Col·legi. Combatre l'obsessió, com nosaltres vam patir, de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme.

-Protegir els llocs de treball, i combatre la precarietat.

-Defensar la dignitat del periodisme. Recordo, per exemple, la solitud que vam sentir quan vam denunciar, amb un excel·lent treball de Jordi Rovira a 'Capçalera', la manipulació dels atemptats de l'11-M. Possiblement, el fet més miserable protagonitzat per periodistes en la nostra democràcia, i que tant mal va fer a les víctimes.

-La tercera prioritat era ajudar a les noves generacions perquè fossin capaces d'informar-se amb qualitat en un univers comunicatiu cada vegada més complex. I per això va néixer el programa de la Premsa a l'Escola.

-També era molt important donar eines als periodistes per poder millorar la nostra formació, el que ha estat una de les millors apostes del Col·legi.

-I, finalment, era essencial preservar els mitjans públics, de l'ús i abús per part del poder polític.

Segueix sent essencial. Com veiem ara, quan els mitjans públics catalans tornen a ser moneda de canvi en unes negociacions per formar Govern. Aquí tenim a representants de dos partits polítics, que estan negociant el nou Govern. Els hi demano que respectin la independència dels professionals dels mitjans públics.

L'experiència del deganat et canvia. Et poses en la pell de milers de companyes i companys. T'obre la mirada, t'obliga a fer un esforç d'empatia i de responsabilitat que fa que, després, res sigui igual.

En el meu cas em vaig convèncer encara més de la necessitat de respectar i cuidar els nostres referents professionals.

I d'implicar-me en la regeneració del periodisme. Ho he intentat amb les classes a la universitat, amb el llibre que vaig escriure... i impulsant la fundació de mitjans independents, que es basin en els valors del diàleg, el reconeixement de l'altre, la concòrdia, la solidaritat, el bé comú, els drets humans...

Visc a prop de la plaça de Josep Maria Huertas Clavería, al Poblenou. Sempre miro aquella placa i penso que el Josep Maria compte amb l'agraïment de la immensa majoria de periodistes de la ciutat de Barcelona, a la que va dedicar bona part de la seva obra...

I de Catalunya: la Generalitat, quan l’any 2017 va poder anular les condemnes del franquisme, el primer certificat que va expedir va ser el del Josep Maria Huertas, que l’Araceli va rebre de mans del conseller Carles Mundó.

Aquets reconeixements ens fa més lleu el record d'aquells temps tan difícils, en els que el Josep Maria no va rebre, per part d'un sector de la Junta del Col·legi, el tracte digne que es mereixia.

I, si em permeteu, per acabar, voldria encoratjar-os a ser valents a l'hora de defensar un periodisme independent, honest i lliure, que representava el Josep Maria Huertas Clavería.

Moltes gràcies!

Josep Ma. Huertas i la premsa local i comarcal

Joan Brunet i Mauri
Hi ha noms que, passi el temps que passi, han de quedar units a alguna causa concreta. I d’entre els noms i les causes que arreu podem trobar, associar el “nom” de Josep Ma. Huertas amb la “causa” de la premsa local i comarcal a Catalunya ni és difícil ni ha d’estranyar. I és que en Josep Ma. era una persona fortament compromesa amb la premsa local i comarcal i, per extensió, amb la comunicació local i comarcal. Ell creia amb aquesta tipologia de premsa –i per extensió amb la resta de mitjans locals i comarcals–, i no s’estava de recordar que era des dels mitjans de comunicació locals i comarcals que s’escrivia una part important de la història de Catalunya. No per casualitat en Josep Ma. Huertas va formar part de l’equip de periodistes que des del Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona, quan aquesta institució era presidida per Francesc Martí-Jusmet, van impulsar el I Congrés de la Premsa Comarcal de Catalunya que va tenir lloc a Canyamars (El Maresme) entre els dies 15 i 17 de març de 1981 i del qual en va sorgir l’embrió que havia de conformar l’Associació Catalana de Premsa Local i Comarcal.

Tampoc no és casual que Huertas tingués molt a veure en el premi, també instituït per la Diputació de Barcelona, que porta el nom dels que foren historiadors de la premsa a Catalunya Rafael Tasis i Joan Torrent, i que juntament amb els premis Rosalia Rovira, Miramar, Arrel i Innova conformen els Premis de la Comunicació que cada any convoca la institució provincial. El compromís d’Huertas amb l’àmbit de la comunicació local i comarcal va ser una constant, tant en la seva vida personal com en la professional abans i després del seu pas pel Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona. En Josep Ma. no tenia mai un no quan es tractava de donar un cop de mà, d’aportar un consell als periodistes i a les periodistes que s’iniciaven –que ens iniciàvem– en la professió a través de publicacions locals i/o comarcals, o als responsables mateixos d’aquestes publicacions. Els uns i els altres recordarem sempre el seu mestratge.

Bo és recordar aquesta faceta d’en Josep Ma. Huertas, justament quan s’acompleixen cinc anys de la seva absència física, i quan el món de la comunicació viu dies força atzarosos.

Huertas, Udina, Estadella, Batalla

Siscu Baiges 

J. M. Huertas Claveria.

Quan ens anem fent grans anem deixant amics pel camí. Alguns els perdem perquè ens hi discutim o perquè s’han van a viure lluny de nosaltres. D’altres, simplement, perquè la mort se’ls emporta. De tant en quan, a aquests amics que ja no hi són, t’agradaria demanar-los què pensen de les coses que passen ara. 

Ernest Udina.

Ho pensava dijous 26 de juny quan assistia a l’acte de presentació de la web que recull la trajectòria i el treball de Xavier Batalla. Es titula 'El món és una idea', el mateix títol que portarà el llibre pòstum que sortirà a la tardor. ¿Què diria Batalla del debat actual sobre la independència de Catalunya? Difícil exercici. Molts companys i companyes m’han sorprès amb el seu posicionament entorn aquesta qüestió.

Jordi Estadella.

Jo diria que Batalla, persona acostumada a viatjar com va ser, optaria per una fórmula de convivència que no creï noves fronteres. Però ja us dic que no m’atreveixo a parlar per boca de ningú.

Miro enrere i penso en d’altres companys i amics periodistes que ja no hi són. Josep Maria Huertas Claveria, Ernest Udina, Jordi Estadella,... ¿serien independentistes? ¿Federalistes? ¿Aportarien idees noves?

Xavier Batalla.

Dels tres, Huertas era el més “catalanero”. Jo el situaria en l’independentisme, però segur que duria la contrària als sobiranistes més fanàtics. Udina era el més europeista. Me l’imagino, com jo, argumentant que la independència de Catalunya va en direcció contrària als Estats Units d’Europa que volem construir. I Estadella potser seria el federalista més convençut. Tants anys al 'Un, dos, tres, responda otra vez' xoquen amb “Espanya ens roba” o el nou lema de “Espanya ens frena” de la factoria mediàtica independentista.

Però ni el Josep Maria, ni l’Ernest, ni el Jordi, ni el Xavier hi són per confirmar-me o desmentir-me les meves suposicions. M’hauré d’espabilar sense ells. Les banderes es poden canviar. Avui poden portar un estel o no dur-lo. Les fronteres poden canviar. Poden diluir-se dins d’Europa o marcar límits amb Espanya. Els amics que se’n, però, malauradament, no es poden canviar ni substituir.

Quan Carlos Pérez de Rozas i Huertas Claveria es troben al cel i es pregunten “ets feliç?”

Gabriel Jaraba

A veure si ho sé explicar sense que sembli una batalleta de l’avi Cebolleta: no és (no només) que en Carlos Pérez de Rozas fos una persona alegre, simpática, entusiasta, amical, optimista i afablement respectuosa, que anava sempre amb la rialla i la broma pel davant per tal que els companys despertéssin del desànim o la mandra. És que si això és percebut ara com una singularitat, tan gran que és el que més es destaca de la seva personalitat a l’hora de fer-ne la remembrança, aleshores és que la nostra professió ha canviat molt més del que ens imaginem.

Si cal destacar tant que un periodista rigui és que els altres som
tristos; si sembla inusual que sigui amic de tothom, deu ser perquè la majoria no en som gaire d’amigables; si és creatiu i atractiu quan dóna classe, aleshores els altres que ho fan són un plom. Així de  cruel és la vida i els periodistes hauriem de saber-ho: el que és noticia és l’inusual perquè destaca i és excepció a una regla imposada.

Els temps canvien, avi Cebolleta, i és bo que sigui així, perquè de vegades es tornen insuportables. Potser aquest temps d’ara també hauria de canviar. Potser ha passat que, com diu José Martí Gómez, tot va començar “quan les botelles d’aigua van entrar a les redaccions”. Però segur que avui dia la imatge d’un Manuel Ibáñez Escofet sortint a la porta del seu despatx a 'Tele/eXprés' i cridant “fills de putaaa!” als seus redactors seria tan incomprensible com insuportable. O la de Josep Maria Huertas Claveria, que quan et trobava a un passadís et mirava a la cara i preguntava “ets feliç?”. El comiat sobtat, clamorosament joiós de Pérez de Rozas, ens interpel·la de la mateixa manera: som feliços? Aquesta és la pregunta pertinent que cal fer a les generacions periodístiques actuals.

Antonio Franco, amic de l’ànima d’en Carlos i líder de molts dels qui hem treballat a les seves ordres, va fer una afirmació fonamental en les seves paraules de comiat pronunciades al funeral del sobtadament traspassat periodista: “No hem estat capaços de dur a terme la revolució sentimental que voliem fer”. Bufa. Això no ho havia dit mai ningú, i és la veritat més grossa que s’ha dit sobre tota una era del periodisme contemporani. No només voliem canviar el món, voliem ser feliços i fer feliç la gent. Bufa! Ens vam fer periodistes perquè voliem viure d’una manera diferent. I en aquest sentit els joves periodistes que avui formen la professió i els estudiants són exactament iguals que nosaltres. “Ets feliç?”, ens segueix interpel·lant l’interrogació irónica d’en Huertas.

Redaccions com farmàcies

El que és important no és que s’hagin trencat certes tradicions entre les generacions succesives de periodistes, perquè no hi ha hagut mitjans ni ambient per a mantenir-les. El que és fonamental és que els periodistes hem comprat una mercaderia avariada contra la qual haviem d’haver combatut, contra la qual hem de continuar combatent ara: plantejar a la societat una alternativa des de les nostres redaccions, les nostres màquines d’escriure i les nostres rutines professionals a la redacció o al carrer. Les redaccions semblen farmàcies, ordenades, sil·lencioses i asèptiques, i no és problema de polidesa sinò de por. Calladets i disciplinats, amb les orelles cotes i conscients que si algun gallet aixeca la veu és perquè al darrere hi ha diner o poder que l’autoritza a fer-ho. Els qui hem treballat sota el poder franquista tenim un sisé sentit especial que identifica a quilòmetres la pudor de l’atemoriment.

Molt probablement les publicacions que fem no es venen i no ténen èxit per una raó molt senzilla: perquè no interessen. I no interessen perquè les fem amb el cor encongit, el cul apretat i l’ànima morta. Formem part d’un 'zeitgest' que expressa com mai el tret central de la cultura crítica europea i que és la raó de la seva frustració: el que jo dic “pesadumbrismo” a manca de paraula millor. Com ha dit Antonio Franco, nosaltres haviem volgut resistir aquesta onada fosca mitjançant una revolució sentimental que expressava una renuncia a les velles maneres de viure i una opció a fer realitat allò que es mostrava a Woodstock, els escenaris trepitjats pels Beatles, a les funcions del Living Theatre, les flors de Christiania i les trapelleries de Provos i Kabauters, als aires de Haight Ashbury i les indumentàries de Carnaby Street. Tot això ara és cendra, avi Cebolleta, però encara hi ha periodisme, encara hi ha periodistes catalans i encara hi ha cors que bombejen sang. En Huertas i en Carlos ens miren des del cel on viu per sempre la bona gent i ens pregunten: “Ets feliç? Fantàstic!".

“Franco ha muerto”: records de matinada al 'Tele/eXpres'

J. J. Caballero

Eren poc més de les 4.58 de la matinada, l’hora en què Europa Press va comunicar al món que Franco havia mort i la redacció es va omplir de periodistes ansiosos per viure aquell moment. Després de tantes nits de guàrdia només volíem veure impresa aquella portada amb grans caràcters. Totes les guàrdies, tota la son acumulada, havia valgut la pena. Estàvem assistint al moment en què la història començava a canviar. 

Entre les pàgines 680 i 681 del tom 7 de la Gran Enciclopèdia Catalana (espam-Garri) conservo mitja quartilla groguenca amb el teletip de l’agència Cifra que informava de la mort de Franco.

Cifra formava part de l’agència informativa estatal –avui Efe–, però

contràriament al que es pogués pensar, no va ser la primera a donar la notícia de la mort de Francisco Franco. Aquesta primícia li va correspondre a l’agència Europa Press, de caràcter privat (però sota tutela governamental, com tota agència informativa sota el franquisme).

Portada del 'Tele/eXpres' del 20 de novembre del 1975.

Europa Press també obria el seu teletip amb campanetes i després repetia, en tres línies, la mateixa frase: ‘franco ha muerto’, també en minúscules. La primera línia feia caixa a l’esquerra (és a dir, arrencava al marge esquerre), la segona línia estava centrada i la tercera línia acabava amb la paraula ‘muerto’ al marge dret. I al final, l’hora: les 4.58.

Les campanetes eren un requisit inseparable de les notícies urgents,perquè al paper es veien reflectides com a tal, però a la redacció se sentia un so particular, que alertava que hi havia una notícia urgent de gran abast i d’última hora. Per això hi havia tantes campanetes, tan al teletip d’Europa Press com al de Cifra.

Atents al so del teletip

Aquest so de les campanetes era el que esperàvem tots els redactors que vam participar en les guàrdies nit i dia durant l’agonia de Franco.

Exemplar del 'Tele/eXpres' del 21 de novembre del 1975.

 Cal fer un exercici per recular mig segle enrere i pensar en un món sense telèfon mòbil, sense internet i sense ordinadors. Les notícies només arribaven a través del teletip. El teletip era com una màquina d’escriure però més gran. Portava incorporat un rotllo de paper continu i l’emissor escrivia al seu propi teletip i aquestes lletres i aquests símbols (les campanetes) es reproduïen en les redaccions de tots els mitjans.

Quan arribava algun teletip se sentia el so de les tecles en copejar sobre el paper. Però això passava contínuament. Hi havia persones encarregades de recollir els teletips i distribuir-los per les diferents seccions. I allà, el redactor en cap (o qualsevol altre redactor encarregat d’aquesta tasca) seleccionava les de més interès, retallava el teletip corresponent i l’acumulava amb altres teletips, a l’espera de valorar la presència que tindria un cop posat en pàgina.

La mort de Franco arribaria per aquesta via. I tots sabíem que escoltaríem moltes campanetes. Però, per escoltar aquestes campanetes, calia estar a la redacció. I normalment, durant les hores centrals de la nit, les redaccions estaven buides. De manera que va caldre organitzar guàrdies perquè hi hagués sempre un periodista a la redacció atent al so que arribaria a través del teletip.

Un redactor a la presó

El diari 'Tele/eXpres' pertanyia en aquells moments al comte de Godó i estava situat al carrer Tallers, a la part posterior de 'La Vanguardia', una mica per sobre dels tallers i les rotatives tant d’un mitjà com de l’altre. Així com es deia que la “lucecita” d’El Pardo mai no s’apagava (això ho va dir un periodista de ploma florida), a les redaccions de tots els diaris, a totes les emissores de ràdio i a les dues úniques televisions d’Espanya sempre hi va haver algú a l’espera d’escoltar les campanetes.

A la nostra redacció aquesta vigília tenia un caràcter especial. Perquè un redactor de 'Tele/eXpres', Josep Maria Huertas Claveria, un periodista que era referència a la professió, complia en aquells moments dos anys de presó als quals havia estat condemnat per un consell de guerra per escriure que després de la guerra civil alguns “meublés” estaven regentats per vídues de militars. Una veritat incontestable, però no el van acusar de calúmnies (atribució d’un fet fals), sinó d’injúries (atribució d’un fet amb ànim d’ofendre).

A 'Tele/eXpres', per tant, el so de les campanetes s’esperava amb alguna cosa més que la inevitable ‘tensió informativa’, concepte sobre el qual els periodistes acostumem a fer broma. 'Tele/eXpres' era una redacció jove, majoritàriament d’esquerres. Abans de la sentència del Huertas estava dirigit per Manuel Ibáñez Escofet (ho va haver de deixar per problemes coronaris causats per la detenció de Huertas), que havia rescatat per al periodisme exiliats com Avel·lí Artís-Gener (Tísner) i Josep Maria Lladó. I també Manuel Vázquez Montalbán, militant del clandestí PSUC que havia complert presó.

Cinema prohibit a la redacció

El diari era tan d’esquerres com es podia ser en aquell moment. És a dir, més aviat poc, però això era molt comparat amb la resta de mitjans. Els joves redactors convivien, en qualsevol cas, amb uns quants veterans que portaven el seu franquisme amb discreció, entre ells un policia a qui Ibáñez Escofet li va haver de dir que millor que a la redacció vingués sense la seva arma reglamentària.

La mort de Franco no va agafar a ningú per sorpresa. Només era qüestió de temps. El seu amarg i llarg adéu va venir acompanyat de l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. Un d’aquests afusellats el 27 de setembre del 1975 va ser Juan Paredes Manot, ‘Txiqui’. Abans que l’executessin a Cerdanyola, Huertas –que s’havia convertit en el bibliotecari de la Model– va passar per la seva cel·la per oferir-li un parell de llibres. Ho feia cada dos dies, però aquella tarda, abans que s’informés públicament el que estava a punt de passar, ‘Txiqui’ va respondre que en aquella ocasió amb un en seria suficient. Aquest llibre es titulava 'Et veuré a l’infern'.

Les guàrdies del cap de setmana es feien especialment llargues, però Tele/eXpres comptava amb una carta impagable: Antoni Kirchner era, a més de crític de cinema, responsable de les sales Arkadin, i tenia accés a pel·lícules que a Espanya no es podien projectar. Però sí que es van poder visionar a la redacció, perquè Kirchner es va agenciar un projector i vam convertir una paret en pantalla. Així vam poder veure, entre d’altres, 'Viridiana', de Buñuel, en animades i freqüentades sessions de tarda i nit.

La darrera guàrdia

A mi em corresponia un dels primers torns de nit. Crec recordar que acabava a la una de la matinada. El meu relleu era el redactor de 'Sucesos', Fernando Casado. La nit del 19 de novembre (és a dir, ja entrada la matinada del 20) feia poc que m’havia ficat al llit quan em va despertar la trucada telefònica. Suposo que va dir una cosa tan lacònica com: “Ven, ya está”. Les campanetes de l’agència Europa Press havien sonat a les 4.58 i, tot just uns instants després, tots els redactors anàvem rebent l’esperada trucada.

Al cap de poc, la redacció es va omplir de periodistes ansiosos per viure aquell moment. En realitat, tampoc no hi havia gaire cosa a fer, perquè el diari ja estava pràcticament fet. Gairebé tots els articles estaven escrits i les linotípies havien convertit en plom cadascuna d’aquestes línies. Tot just quedava omplir la portada i posar en marxa la rotativa.

Després de tantes nits de guàrdia només volíem veure impresa aquella portada amb grans caràcters: ‘Franco ha muerto’. Totes les guàrdies, tota la son acumulada, havia valgut la pena. Estàvem assistint al moment en què la història començava a canviar.

Article publicat originalment a 'Catalunya Plural'.

Huertas Claveria, record i reconeixement a un periodista

Antoni Vidal Carretero

Havíem coincidit moltes vegades, ens saludàvem i poca cosa més. Però arran de la controvertida decisió de José Luis Rodríguez Zapatero de tancar Ràdio 4, l’any 2007, Josep Maria, en qualitat de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va ser una persona essencial defensant la continuïtat de l'emissora i pronunciant-se també contra les retallades de la programació en català de TVE Sant Cugat.

Com a director de RNE-Ràdio 4 a Catalunya, vaig demanar el suport

d’un grapat d’institucions i personalitats de la vida catalana (és un capítol encara no escrit). Josep Maria Huertas va ser una de les més receptives i solidàries.

Durant setmanes, ens vam veure sovint i parlàvem un dia sí i un dia no per telèfon sobre les gestions que es duien a terme. El cert és que vam establir una relació força cordial i una incipient amistat.

Josep Maria va ser intervingut —segons em va explicar— de la pròstata, i els resultats no van ser bons. Tres dies abans de deixar-nos, el vaig trucar al mòbil; malgrat el seu estat de salut, el va agafar i em va respondre dient-me que es trobava molt malament. En conseqüència, no vaig avançar en la conversa,i li vaig desitjar que millorés, a més d’adreçar-li una forta abraçada.

Ja no ens tornaríem a veure.

Salvaguardem sempre la memòria de Josep Maria Huertas Claveria, un mirall d’integritat en un periodisme declinant.

P.D.: Magnífic el recordatori vivencial i professional d’en Siscu Baiges