Disparar contra el missatger...

Joan Brunet i Mauri
Fa uns mesos, la defensora del lector d’El País publicava una de les seves habituals peces dominicals, que manllevant un títol literari d’actualitat, titulava Políticos que no aman a los periodistas. Amb la peça, Milagros Pérez Oliva feia un repàs a l’estat de les relacions que es donaven entre polítics i periodistes. Al marge del factor oportunitat –que era i que continua essent evident— la defensora del lector assegurava que en els darrers temps les relacions entre polítics i periodistes havien passat de ser “tenses, però respectuoses” a un estadi en el qual cada cop hi havia més polítics que menystenien a periodistes. Afegia que amb això no es feia més que vulnerar els principis més elementals de respecte envers la tasca d’uns professionals –els periodistes— que es basa en el dret a preguntar i a obtenir respostes… i en què les preguntes no són mai indiscretes i, per contra, sí que ho poden ser les respostes. D’altra banda, la defensora del lector no establia en el seu comentari cap línia de separació entre periodistes que treballen en mitjans de titularitat pública i els que ho fan en mitjans privats. Un matís molt important aquest pel fet que mentre les empreses titulars de mitjans de comunicació privats es regeixen per una indubtable voluntat de servei públic, també ho fan en la defensa dels legítims interessos de les seves respectives propietats que, al cap i a la fi, per això mantenen aquests mitjans. Per contra, els mitjans de comunicació de titularitat pública, a més que han de complir amb la seva missió principal de servei a la ciutadania, tenen el deure de promoure i de fomentar el pluralisme i els valors de la democràcia. I contra el què passa amb els privats, l’actuació dels mitjans públics està sotmesa al control dels òrgans de representació ciutadana que en cada cas s’han establert.
Arribats a aquest punt, bo és assenyalar que les discrepàncies que es donen entre partits polítics i línies editorials dels mitjans de comunicació (públics o privats), no s’haurien de resoldre mai per la via de carregar contra els missatgers; és a dir qüestionar la professionalitat de les persones que en ells hi treballen. D’aquí que a vegades, per allò de la proximitat, sigui més fàcil “posar-se” amb el periodista que no pas amb el mitjà. A periodistes i a polítics els uneixen algunes coses com, per exemple, el compartir molts moments de les “seves vides”. Segurament per això, els periodistes poden veure’s sotmesos a voltes a pressions, a vegades molt subtils, que no faciliten la seva tasca. I és que encara hi ha qui confon informació amb propaganda política i mitjans de comunicació en altaveus obligats dels missatges propis emesos en rodes informatives.  
Quelcom d’això ha acabat passant després de l’entrevista que la directora de TV3, Mònica Terribas, va fer al president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, fa deu dies. Una entrevista que ha desencadenat un fals debat entorn la procedència o no de les preguntes que Terribas va formular al president i de l’estil utilitzat per formular-les. Un estil personal que, dit sigui de passada, Terribas ha utilitzat des de sempre. A partir d’aquestes circumstàncies els exabruptes adreçats a Terribas que desqualifiquen als que els han escrit i no pas ella.
Des de l’àmbit de la política hi ha tendència a jutjar la tasca dels periodistes més que no pas la pròpia. No descarto que també passi a l’inrevés. Sigui com sigui, en cap cas això pot servir d’excusa que justifiqui errar en la crítica. Són els mitjans i no pas els periodistes, els que imposen les seves línies editorials. I si no agrada allò que els mitjans diuen o escriuen, sempre hi ha la possibilitat d’utilitzar vies de comunicació més directes per establir contacte  àgil i fluït amb la ciutadania i, en definitiva, amb els electors als quals es vol arribar.  
(Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de març de 2010)
(http://blogs.cperc.net/jbrunet)