La síndrome de Pimentel-Camacho

Andreu Farràs

La publicació pel diari ‘El Mundo’ de la primícia del fill de Manuel Pimentel i Alicia Sánchez-Camacho confirmen un conjunt de símptomes dels quals es podrien extreure certes conclusions sobre el nostre ofici i el negoci dels mitjans de comunicació, encara que a més d’un li pot semblar el descobriment de la sopa d’all.

En el món d’Internet les primícies periodístiques no es rendibilitzen tant com a la premsa de paper. La revelació de que el pare del fill d’Alícia Sánchez-Camacho és l’exministre Manuel Pimentel, una de les poques primícies d’’El Mundo’ que no han estat desmentides pels protagonistes, els tribunals i/o la realitat, va ser publicada pel diari que dirigeix Pedro J. Ramírez a la versió digital, però amb un mur de pagament pel mig.

Manuel Pimentel i Alicia Sánchez-Camacho.

Els internautes no podien accedir a la notícia sencera si no n’eren subscriptors o pagaven prop d’un euro per llegir la informació. Tanmateix, les versions digitals dels diaris de la competència tenien publicada a primera hora del matí tots els detalls de la notícia. De franc i per a tot el món. Els diaris de la competència estan subscrits a Orbyt-El Mundo. Van copiar la notícia i la van publicar gairebé sencera a les seves respectives webs, citant això sí ‘El Mundo’, esclar. El ‘fair play’ és sagrat.

Abans d’Internet (a. I.), el diari que aconseguia la primícia tenia l’exclusiva durant 24 hores. Els periòdics de la competència havien d’esperar a publicar-la l’endemà. Qui assolia més exclusives, aportava més valor afegit al seu producte; a la llarga, sumava més lectors i, per tant, podia aspirar a augmentar les seves tarifes publicitàries en consonància amb l’increment de l’audiència.

Després d’Internet (d. I.), les primícies no son exclusives. La competència les pot afusellar a les poques hores i aconseguir la mateixa audiència que els autors de l’’scoop’. O fins i tot més, si els descobridors decideixen blindar la notícia amb un mur de pagament. La notícia sobre el fill de Pimentel i Sánchez-Camacho va ser, de lluny, la més llegida a les versions digitals de molts diaris que son competidors directes d’’El Mundo’. En alguns casos, va ser visitada quatre vegades més que la següent notícia més llegida aquell dia pels seguidors del diari online.

Gràcies a Pimentel i Camacho, els mitjans de la competència van aconseguir un nombre considerable de visites a les seves webs, per tant, més audiència, i també, en conseqüència, un millor posicionament en els rànquings publicitaris, sense haver fet l’esforç suplementari que sí que va haver de realitzar el diari que va publicar la primícia. Un parasitisme clar que en altres casos i ocasions també ha protagonitzat l’agosarat diari madrileny.

Que el descobriment de la identitat del pare del fill d’una responsable política obtingui més de quatre vegades el nombre de visites d’altres notícies objectivament força més importants –l’etern debat entre informació interessant i important-- també confirma de nou que, si els responsables de decidir el contingut de les portades dels diaris de paper es deixessin influir gaire per la classificació de les peces informatives més llegides pels internautes, les primeres pàgines dels periòdics d’aquí serien com les dels sensacionalistes ‘Bild Zeitung’ o ‘The Sun’. Esclar que potser també així les seves tirades serien més semblants a les difusions milionàries d’aquests rotatius d’Alemanya i Gran Bretanya. 

Les dades dels mesuradors d’audiències a la xarxa, com Comscore o Google Analytics, confirmen cada minut, cada hora i cada dia que la vella –i perillosa-- fórmula de les tres esses --sang, sexe i sorra— condueixen a l’”èxit” (amb moltes cometes) pel que fa a nombre de lectors i visites. Caldria afegir avui en dia a la fórmula la quarta essa d'’sport’. 

Es tracta, ara com abans, de saber combinar les dosis precises d’olfacte periodístic i rigor professional amb la deontologia i els escrúpols. La gran diferència amb l’era abans d’Internet (a. I.) és que llavors aquesta dosificació s’havia de sacsejar cada 24 horas i ara (d. I.) cal decidir-la cada mitja hora. Com amb certes substàncies químiques, certa dosi pot curar, però una gota de més, matar.