Els estudiants de periodisme prefereixen treballar a la ràdio que a la premsa o a la tele

Andreu Farràs

La ràdio és el mitjà de comunicació preferit per treballar-hi pels estudiants de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), per davant de la premsa i de la televisió. És una de les conclusions a les que es pot arribar de l’enquesta que durant 20 anys he passat als alumnes de tercer curs de periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació, des del 2001 fins a l’actualitat.

Al ser formulada als alumnes de l’assignatura de Periodisme

Ana Pastor, en una imatge d'arxiu.

especialitzat en economia la pregunta oberta “Hi ha algun mitjà de comunicació concret on t’agradaria treballar en el futur? Quin? Per què?”, un de cada deu ha respost que “la ràdio en general” (10,6%), per davant de “la premsa escrita en general” (9,3%) –sense especificar si premsa de paper i/o digital— i de “televisió en general” (7,7%). La segona opció més contestada pels alumnes ha estat “cap mitjà en concret” o “qualsevol en general” (9,8%), una resposta indicativa de que al tercer curs de la carrera encara hi ha un sector apreciable d’alumnes que encara es troben indecisos sobre les seves preferències o que qualsevol sortida professional els està bé.

Els alumnes que han respost al llarg d’aquests anys esmentant mitjans de comunicació concrets constitueixen la majoria, tot i que la fragmentació de les esperances és enorme. Els mitjans concrets més citats son el diari ‘La Vanguardia’ (6,3%), Televisió de Catalunya o TV-3 (5,5%), RAC-1 (4,3%), Catalunya Ràdio (3,9%), ‘El País’ (3,7%), ‘El Periódico’ (2,9%), ‘eldiario.es’ (2,4%), ‘Ara’ (2,2%), La Sexta (1,4%) i la cadena SER (1,4%).

Cal esmentar que el 4,5% de les respostes dels alumnes han esmentat també la seva aspiració de treballar com a periodistes en “algun mitja especialitzat en esport” o “especialitzat en futbol”, sense especificar si en una emissora de ràdio, una publicació periòdica o un canal de televisió. Així mateix, el 3,4% de les respostes s’han referit a la possibilitat de treballar en un “gabinet de comunicació”, també sense concretar, tret d’un alumne que va especificar el seu desig de treballar al gabinet de premsa del Parlament Europeu.

Al llarg d’aquests vint anys han anat apareixent (i desapareixent) mitjans de comunicació i les respostes dels alumnes a l’enquesta han reflectit aquest canvi del panorama comunicatiu. Així, per exemple, en els darrers anys han anat augmentant les al·lusions a nous mitjans emergents com RAC-1, ‘Ara’ (fundat el 2010) i ‘el diario.es’ (fundat el 2012). En canvi, en els últims cursos, s’ha registrat un lleuger descens en les preferències per diaris generalistes d’àmplia difusió a Espanya, com ‘El País’, i a Catalunya, com ‘El Periódico’. En els darrers anys ha desaparegut de les respostes ‘Avui’ i ‘El Punt’ mentre ha crescut lleugerament ‘Crític’.

Les respostes donades pels alumnes al llarg de tots aquests anys son 583. El nombre d’alumnes és inferior perquè, al ser una pregunta oberta, podien escriure un o diversos mitjans de comunicació.

Els periodistes de referència

Aquest darrer curs se m’ha acudit formular una altra pregunta que no havia proposat en anys anteriors: “Si haguessis de donar només un nom, quin diries que és la teva o el teu periodista de referència?”.

Les respostes donades --molt diverses, gairebé tant com en els casos dels mitjans-- son les següents, per ordre de freqüència: Ana Pastor (4), Axel Torres (3), Jordi Borràs (2), Julio Maldonado ‘Maldini’ (2), Mònica Terribas (2) i, amb una sola menció, Carles Francino, Ramon Pellicer, Toni Real, Iñaki Gabilondo, Xavier Aldekoa, Jordi Basté, Ramon Besa, Ignacio Escolar, Ernesto Ekaizer, Sebastiao Salgado, Matias Prats, Manu Leguineche, Antoni Bassas, Carlos Franganillo, Ana Pardo de Vera, Jordi Évole, Susanna Griso, Jon Sistiaga, Chris Arnade, Rodrigo Fáez i Maruja Torres. Dos alumnes han respost que no tenen cap periodista que per a ells sigui de referència.

Deixo per als lectors la interpretació de totes aquestes dades i agrairé molt els seus comentaris.

David

Cristina Palomar

Aquests dies s’han dit i escrit moltes coses, i molt boniques, del David. Coses que jo hauria desitjat no escoltar ni llegir mai en temps passat i que arriben molt tard. No vull marejar el lector glossant la seva gran humanitat perquè potser ja ho sabeu tot d’ell o perquè potser tampoc us interessa gaire. Tanmateix, si em permeteu, voldria escriure breument del meu David. Perquè m’ho demana el cos com si m’hi anés la vida i perquè m’ho reclama a crits el meu cor trencat per un assassí que en un minut va esborrar per sempre la nostra vida senzilla i feliç.

Darrere de la seva façana de formalitat s’amagava una ànima entremaliada, tremendament poca-solta, irònica i riallera que gaudia com un nen petit fent-me la punyeta i deixant anar acudits que pocs, tret dels que el c

David Caminada, en una imatge d'arxiu.

oneixíem, entenien. Darrere de la seva cuirassa de correcció s’amagava un cor sensible que estimava el mar, les paelles de la sogra i la vida, i que patia molt quan els amics ajornaven indefinidament els cafès pendents. Que patia quan se sentia poc valorat a les feines i maltractat per incompetents amb càrrec i despatx que sabien que ell –sempre tan discret i observador-- els donava mil voltes en tot. Que patia quan ens discutíem més de cinc minuts seguits perquè havia passat l’aspirador i s’havia deixat un pèl a terra.

El David era un xerraire capaç de deixar-me esgotada després d’un monòleg interminable, sempre ben argumentat i amb una anàlisi tan encertada dels fets que era impossible refutar. Acumulava una saviesa innata que el feia calar la gent a la primera i que va completar amb una vida dedicada a l’estudi que el va convertir en una persona molt culta. Fugia del conflicte i l’enfrontament perquè odiava la violència i era incapaç de matar un mosquit, però no va dubtar a plantar cara ell sol a l’Alfons Quintà, un altre assassí que la redacció del diari 'Avui' vam haver de suportar per culpa de la direcció que encapçalava Vicent Sanchis, que va acabar matant la dona abans de suïcidar-se.

La seva curiositat el va portar a estudiar primer Periodisme i després Dret mentre treballava. Va aprendre idiomes i va viatjar per mig món, era cinturó negre de judo, va formar futurs periodistes a la UPF durant més de 15 anys amb una gran dedicació, en quatre anys es va treure un doctorat sobre un tema avorridíssim amb cum laude i va editar i escriure milers de cròniques començant per les dels atemptats de l’11-S a Nova York, on hi va anar com a enviat especial. I quan l’enveja el va castigar amb l’ostracisme professional ni es va amargar ni es va rendir: va buscar feina sota les pedres perquè no baixava del tatami si no era en camilla. Si aleshores algú li hagués dit que acabaria gestionant les xarxes socials de l’Ajuntament de Barcelona s’hauria caigut de cul perquè ell era un romàntic.

Fins aquí un injust resum de la seva intensa vida beneïda fins i tot pel Dalai Lama. I abans d’acabar, una petició. Us demano que feu molts cafès amb els amics. Que tracteu amb respecte els vostres companys de feina i que no us enfadeu amb ningú més de dos minuts. Perquè l’únic que ens salva de l’horror d’aquest món són les persones que no esperen res a canvi.

El Triangle: Un 'flash back' de 30 anys

Siscu Baiges

Si una cosa tinc clara és que mai no escriuré les meves memòries. Tendeixo a reconstruir el passat farcint-lo d’errors i fets distorsionats. No sé si imputar-ho a l’edat o al funcionament del meu cervell i la forma que té d’emmagatzemar els records, però

quan explico coses que m’han passat o circumstàncies que he viscut d’altres persones que també hi van participar em corregeixen sovint. 

Per això, fer un flash back de 30 anys per recordar quan es va posar en marxa el setmanari 'El Triangle' m’obliga a suggerir-vos una certa prevenció en llegir aquest article. Jaume Reixach, l’ànima d’aquesta llarga aventura, em va demanar que m’hi apuntés. Ja m’havia arrossegat cap al 'Diari de Barcelona' dirigit per Enric Sopena uns anys abans. En aquella època jo estava còmodament insta·lat a Ràdio 4, amb un contracte d’aquells de temporada que et deixaven amb el cul a l’aire l’estiu però que, d’alguna forma, a mi ja m’anava bé. Si no recordo malament –i aquí és quan heu de llegir amb compte- combinava la feina a la ràdio amb una altra a la revista ‘El Món’. Convidria que Jaume Fabre, Jaume Guillamet o algun bon historiador del periodisme encaixi bé les peces. 

Total, que me’n vaig anar amb Reixach al 'Diari de Barcelona', on vam fer la guerra al pujolisme i ens ho vam passar d’allò més bé. Els Jocs Olímpics de Barcelona van obligar a pactes polítics i periodístics que van recomanar guardar en un calaix durant uns anys el periodisme de combat contra la dreta nacionalista catalana. En Reixach se’n va fartar i se’n va anar a muntar 'El Triangle'. I jo em vaig dedicar durant una temporadeta a fer informació dels Jocs, explicant com posaven la primera pedra de l’Hotel Arts, com anava prenent forma el Palau Sant Jordi o com es construïa la Vila Olímpica. 

No em vaig animar a incorporar-me al naixement d’'El Triangle', però al llarg d’aquests trenta anys hi he fet estades breus i col·laboracions freqüents. Fa uns mesos m’hi vaig incorporar de debò. I he redescobert el periodisme d’investigació. Es tracta d’un periodisme que t’obliga a ser molt precís i a viure amb l’ai al cor. És viure patint. En Reixach i molts dels que han passat per la redacció d’'El Triangle' han viscut aquesta sensació. No hi ha cap mitjà de comunicació a Catalunya que hagi destapat tants ‘marros’ com 'El Triangle'. També deu ser un dels que més querelles ha entomat, sense caixes de ressistència embolicades amb llaços grocs que et donin un cop de mà. 

L’existència i la continuïtat d’'El Triangle' és una bufetada a la credibilitat dels mitjans de comunicació de la Generalitat. Quan Jordi Pujol va confessar que havia tingut diners amagats a l’estranger tot el temps que va ser president, a ningú se li va ocórrer convidar Jaume Reixach a parlar del personatge. És com si a la mort de Nelson Mandela no convidessin els seus biògrafs a parlar-ne als mitjans. 

Com que jo no escriuré mai les meves memòries, em dedico a demanar els companys i companyes de la meva professió i generació que ho facin ells i elles. Les de’n Jaume Reixach serien per sucar-hi pà. Em temo, però, que té moltes ganes de guerra abans de retirar-se a escriure-les. 

Esperaré! 

David Caminada, el periodista íntegre

Xavier Roca 

Si hagués de sintetitzar el concepte d'amabilitat en una sola persona, probablement li posaria la cara del David Caminada.

Amant de les formes i de les bones maneres, el David era una persona de tracte exquisit, educada, cordial i respectuosa, practicant d'una cortesia que resulta francament rara de trobar avui en dia. No és d'estranyar que aquests valors siguin els que, de manera unànime, estiguin ressaltant aquests dies --amb motiu de la seva mort, del seu assassinat-- els seus amics, els qui han estat els seus companys de feina, els seus alumnes de la universitat. 

La seva pulcritud era patent a primer cop d'ull; sempre impecablement vestit, potser a l'estiu es permetia la llicència de vestir amb camisa de màniga curta i, algun dia, de prescindir de la corbata. Fonamentalment, el David era una persona civilitzada, que paradoxalment -i fatalment- l'atzar ha posat en el camí de la brutalitat, de la irracionalitat més absurda i arbitrària. 

El David era un professional tan culte com modest, poc amic de l'estridència però rigorós i perfeccionista. La seva elegància en el tracte no impedia la convicció apassionada amb què defensava la integritat i la justícia; a la redacció del diari 'Avui' --on va treballar a diverses seccions però sobretot a la d'Internacional, durant molts anys-- era dels pocs que plantaven cara amb fermesa als capricis despòtics d'algun col·laborador confirmat més endavant com un veritable psicòpata. 

A nivell personal, puc donar fe de la seva lleialtat com a amic i de la sincera preocupació amb què s'interessava pels problemes --de salut, laborals-- de la gent a qui apreciava, encara que els divergents camins professionals haguessin fet minvar la freqüència del contacte. Un interès actiu, traduït en dinars i cafès en els quals donava ànims, consells i opinions que trobarem molt a faltar. 

Periodisme i insults als camps de futbol

Siscu Baiges 

Després de veure els crits que es van escoltar al RCDE Stadium durant el partit entre l’Espanyol i el Barça el passat dia 4 i a l’estadi Johan Cruyff en el que van jugar el Barça B i l’Espanyol B l’endemà em pregunto si els periodistes no podríem fer alguna cosa per aturar aquesta dinàmica. De sempre hem sabut que el futbol servia per desfogar-se, que la gent avoca les seves frustracions personals i socials en l’àrbitre, sobretot, però també en l’equip rival. Marx parlava de la religió com a ‘opi del poble’ i el

Piqué es queixa a l'arbitre, en el darrer partit contra l'Espanyol.

futbol, i en menor magnitud d’altres esports, es van convertir en la teràpia per desviar la queixa de la gent contra el poder polític o la insatisfacció per la vida que portava.

A les graderies dels camps de futbol acceptàvem uns comportaments que no toleràvem fora dels estadis. Dir-li ‘burro’ a l’àrbitre o reclamar penaltis inexistents o expulsions injustificades entrava dins de la lògica de l’espectacle. Ha arribat un punt, però, on cal posar el fre de mà. I, fins i tot, fer marxa enrere. No repetiré les expressions que es van escoltar mentre es jugaven els dos partits que he esmentat, però una societat mínimament sana i que aposti per la convivència entre els ciutadans que la formen no les pot admetre i deixar impunes.

El 16 de desembre, l’àrbitre va suspendre el partit de la segona divisió de futbol entre el Rayo Vallecano i l’Albacete pels crits de part del públic contra un jugador de l’equip visitant. Acusaven de ‘nazi’ l’ucraïnès Roman Zozulya. La cosa venia de lluny perquè Zozulya havia fitxat pel Rayo Vallecano dos anys abans però les queixes de part de la seva afició havien obligat la directiva del club a anular el contracte amb el jugador. El Comitè de Competició va imposar una sanció de 18.000 euros al Rayo Vallecano i va obligar a jugar la resta del partit a porta tancada.

Què cal fer en els casos que s’han viscut al RCDE Stadium i el Johan Cruyff? ¿Són impotents les directives del Barça i l’Espanyol per aturar els insults i les provocacions? ¿Els delictes d’odi no existeixen si es dilueixen en la cridòria d’un camp de futbol? ¿Hem de pair que jugadors i aficionats hagin d’escoltar burles de les dones dels esportistes o d’alguns que han mort amb l’excusa que no hi ha res a fer o que ‘el futbol és així’? El meu estómac no dona per tant. I el meu cap em demana un major compromís de la classe periodística per acabar amb aquesta xacra. Potser convindria algun tipus d’acord entre els professionals per fer-hi front. I si diaris, ràdios, televisions i xarxes socials es neguessin a informar dels partits on es produeixin aquests fets lamentables.

Pensem-hi! I, ja posats, pensem també en què cal fer davant els càntics de caire polític que s’escolten sovint –i en alguns camps en un minut concret de cada partit- i desllueixen l’aspecte esportiu d’aquests esdeveniments.

Quan es barreja esport i política no en surt res de bo. Quan es barreja esport i odi pitjor encara.

Una Casa de la Premsa al servei dels ciutadans

Gil Toll

La Casa de la Premsa és un edifici construït per l’Exposició Internacional de 1929 que va allotjar el centre de premsa creat per l’ocasió. Una central de telèfons, telègraf, laboratori fotogràfic, una sala de redacció, sala d’actes, cafeteria i fins i tot dormitoris pels que venien de fora. Van passar-hi 1.600 periodistes i molts d’ells van deixar la seva firma al llibre d’honor.

L’edifici és obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill de Domènech i Montaner. La relació familiar té una traducció professional, doncs l’estil arquitectònic d’un i altre s’assembla fins el punt que hi ha qui diu que la Casa de la Premsa és la germana petita de l’Hospital de Sant Pau. Tots dos comparteixen els maons vermells, les ceràmiques i la barreja d’elements de diferents estils, des de finestres gòtiques a línies mossàrabs.

Façana de la Casa de la Premsa, a Montjuïc.

El marquès de Foronda, director de l’Exposició, va prometre durant la construcció que l’edifici es dedicaria a la professió periodística de Barcelona quan acabés l’esdeveniment. Però no ho va complir i així ho van denunciar les associacions de periodistes de l’època, que van elaborar una nota conjunta el març de 1931.

L’edifici va allotjar les oficines de desmuntatge de l’Exposició i, més tard, va acollir el quarter general de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que s’hi va estar fins els anys 90. Des de llavors aquest edifici no té ocupant, tot i que hi hagut diversos intents de diferents actors per fer-hi un museu del teatre o del món alimentari.

Interior de la Casa de la Premsa.

L’any 2016 un grup de veïns del Poble-sec va començar a reivindicar que la Casa de la Premsa es convertís en un equipament pel barri, que té un centre cívic al centre i un altre a l’extrem oposat. Les entitats veïnals es van sumar a la iniciativa i es va constituir una plataforma. Poc després, un grup de periodistes va voler sumar-se a la iniciativa per donar-li un tomb que unís la reivindicació veïnal amb el món del periodisme. El Sindicat de Periodistes, la Fundació Periodisme Plural, el Grup Ramon Barnils, l’associació Som Atents (ara Revista Deriva) i Solidaritat i Comunicació es van sumar a la idea.

L’any 2018 es va constituir l’associació Casa de la Premsa, formada per les organitzacions del món del periodisme esmentades i entitats tan representatives com la Coordinadora d’entitats del Poble-sec o la Unió d’associacions de veïns del barri, a més d’algunes persones a títol individual.

En paral·lel es van mantenir converses amb el Districte de Sants Montjuïc, que des del primer moment va veure amb bons ulls la reivindicació. Això es va traduir en la firma d’un conveni per cedir temporalment l’ús d’una sala de la Casa de la Premsa, que està condicionada i pot allotjar unes cinquanta persones.

El projecte en el que es treballa des de l’associació és fer una mena de centre cívic amb tots els serveis pels veïns i amb una línia d’activitats de consum crític de la comunicació. És a dir, es tracta d’apropar la professió a la ciutadania, fer reflexionar les persones sobre la comunicació que consumeixen cada dia perquè acabin valorant la més ben feta.

La tardor de 2018 es va organitzar un col·loqui sobre comunicació i ciutadania en el que van participar Roger Jiménez, president del Consell de la Informació de Catalunya; Salvador Alsius, vicepresident del Consell Audiovisual de Catalunya, Milagros Pérez Oliva, ex-defensora del lector d’'El País', i la filòsofa Marina Garcés. A la primavera de 2019 es va fer un altre col·loqui sobre la Premsa durant la Segona República amb Jaume Guillamet, Elvira Altés, Rosa Franquet i Gil Toll, moderat per Josep Carles Rius. També s’han projectat documentals i presentat llibres, com l’anuari dels silencis mediàtics del Grup Barnils. A més, s’han fet diverses edicions de la Ruta de la Premsa, un passeig pel centre de Barcelona en el que s’evoca la història dels diaris de la ciutat recorrent els edificis que els van allotjar.

Aquesta mena d’activitats s’han de multiplicar quan l’edifici de la Casa de la Premsa s’hagi rehabilitat. Ara mateix hi ha un equip d’arquitectes que treballa en el projecte i hi ha un diàleg amb l’associació per definir els usos i identificar els espais disponibles. En aquest procés també intervé el Consorci de Biblioteques de Barcelona, doncs el Districte ha demanat la seva implicació. El consorci disposa de capacitat econòmica per fer front als 7 milions d’euros que pot acabar costant la rehabilitació i la torna seria que una part de l’edifici es dedicaria a biblioteca.

La gestió del futur equipament estarà en mans de l’associació, com ja és el cas d’una trentena de centres de Barcelona, des de la Casa Orlandai a la Lleialtat Santsenca. L’associació disposa ja d’una web www.casadelapremsa.com en la que es publiquen articles sobre periodisme i comunicació des d’un vessant crític que produeixen les organitzacions membres. També es manté una presència a les xarxes socials Twitter i Facebook en les que s’anuncien les activitats que s’organitzen.

Donar veu a Vox?

Rafa Garrido

No tinc clar com ho hem de fer, però cada cop pense més seriosament que tota la premsa democràtica de l’Estat hauríem d’establir un decàleg sobre com actuar amb Vox. Crec en la llibertat de premsa com una de les coses més bàsiques a qualsevol democràcia madura. I per tant, crec que no és acceptable que un partit que té responsabilitat pública i rep diners públics vete mitjans. Alguna cosa s’ha de fer. 

Però no tinc clar que deixar d’informar sobre el que diu i fa un

Santiago Abascal, líder de Vox, en una imatge d'arxiu.

partit amb tants diputats i amb plantejaments tan lesius per a la societat i per a la llibertat d’expressió i de premsa siga el millor. I menys quan ells ho difondran per xarxes sense un context ni un tractament crític.

Igualment, en parlar dels seus plantejaments potser hem d’establir unes bases mínimes de tractament de les mesures i/o opinions que expliquen. L’astracanada dona audiències i clics, però ¿és responsable deixar que sigui el centre del debat i es popularitzi si és socialment lesiu?

Per últim, crec que sí se’ls ha de convidar a entrevistes i donar-los veu. La premsa en democràcia ho ha de permetre fins i tot amb els poc demòcrates. Però mai sense rebatre els arguments falsos, populistes, neofeixistes i irresponsables.

La recepta és complicada i s’ha de plantejar en global. Però quan un moviment instaura amb normalitat valors neofeixistes, homòfobs, masclistes, poc democràtics, anti-premsa i xenòfobs, la premsa hem de fer de dic de contenció. Què en penseu? Com s’ha de fer?