No ploris per TVE

Joan Barrera
Mai com ara hi ha hagut tants defensors de la televisió pública, fins i tot de TVE, icona en alguns moments de la seva història de l'espanyolisme més ranci i del sectarisme informatiu sense miraments.
     Està bé que surtin a la llum tantes opinions. La viabilitat de les cadenes públiques en època de crisi i de retallades no és un tema menor i convé reflexionar-hi intensament. Però el debat no s’ha de centrar en la pervivència del concepte públic per sobre de qualsevol altre consideració, sinó en les raons que justifiquen que una societat democràticament avançada disposi d’un sistema públic de televisió al marge de les iniciatives privades.
     Ara que el govern de Mariano Rajoy ha anunciat que retallarà en 200 milions d’euros la subvenció a TVE hi ha qui s’esquinça els vestits i posa el crit al cel, com fa unes setmanes va passar per una mesura similar en el cas de TV-3. En la majoria dels casos, el final de la reflexió acostuma a ser molt senzill: al governs de dretes volen desmantellar la tele pública per beneficiar a les privades.
     Reconec que aquesta conclusió és potent, i en mans de periodistes pot tenir un ressò il·limitat. Però no és ben bé així. O no és aquesta tota la veritat, si ens fixem, per exemple, en quines van ser les iniciatives en l’àmbit de la televisió del govern Zapatero o comprovem la incapacitat del tripartit català per adequar, modernitzar i contenir la despesa de TV-3.
     L’anàlisi requereix d’una major precisió i, sobretot, no barrejar conceptes, com l’argument reduccionista de que es tracte d’un atac indiscriminat de la dreta mediàtica al sector públic.
     La percepció entre els experts en comunicació és que TVE està fent els deures en la tasca per adequar-se a un entorn de restriccions econòmiques i per adaptar-se als canvis en que està immers el món audiovisual. Els seus professionals i directius han sabut crear una cultura d’empresa, han identificat millor els interessos dels usuaris amb una aposta decidida per les noves plataformes digitals abocant recursos i continguts i han aconseguit definir una aposta informativa pròpia i creïble sense estar mediatitzada per la política. I tot això sense descuidar la promoció de sèries pròpies que triomfen en prime time i el suport al cinema.
     Queda encara molt camí per recórrer, però el pas ja està donat. I si s’ha de posar el crit al cel és per evitar que la retallada de 200 milions d’euros estronqui la feina feta.
      Sobre aquestes bases hauria de girar el debat i els professionals de la comunicació s’hi haurien d’implicar a fons, més enllà de les queixes i de les declaracions genèriques. Potser per aquesta via els ciutadans entendrien què significa disposar d’una cadena pública i si es justifica destinar diners per el manteniment.
     Centrar la discussió únicament en la subvenció econòmica sense expressar clarament què es vol fer amb els diners, o què s’ha fet amb ells, és un carreró sense sortida que no genera complicitats entre la opinió pública. Al contrari, s’interpreta com una reivindicació corporativa que anteposa el manteniment dels privilegis dels treballadors de la cadena pública a la funció de servei públic. Per això és un sarcasme respondre a la conveniència d’ajustar-se el cinturó amb l’amenaça de deixar d’emetre els partits del Barça, com fa unes setmanes va fer la directora de TV-3. ¿O potser és que no es vol explicar quans diners es destinen a les retransmissions esportives o què s’ha fet per optimitzar la gestió de l’empresa (pública)?
(http://www.joanbarrera.com/)