Tot i ser un col·lectiu força laïc o descregut, l’Associació de la Premsa de Madrid aprofitarà demà la celebració de sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, per convocar un acte reivindicatiu. Un dels eslogans que tinc entès que es cridaran és “Gratis no treballo”. Un lema que corre des de fa alguns dies per les xarxes socials després que es coneixessin algunes remuneracions ofertes últimament a col·laboradors de publicacions vegetals i digitals: 0,75 euros per una peça de 800 caràcters a Sevilla i 2 euros per a un article de quatre o cinc paràgrafs a Barcelona. Ja fa molt de temps que algunes teles locals demanen diners als estudiants de periodisme o comunicació audiovisual per poder “fer pràctiques”, és a dir, treballar com un càmera o reporter més i pagant a l'empresa en lloc de cobrar.
Dono absolut suport a l’acte de protesta dels companys de Madrid. A aquesta situació hem arribat en bona part, per les nostres omissions. Tots sabem que el quilo de periodista està caient en picat des de fa molts anys, per diferents causes. Una d’elles està en la nostra passivitat davant de la implementació a Espanya de l’anomenada llei òmnibus. Aquesta normativa nascuda al cor de la Unió Europea permet la liberalització i desregulació absoluta de les tarifes professionals. Ja fa molts mesos, el Col·legi de Periodistes de Catalunya --i crec que també una associació professional de fotoperiodistes—va rebre quantioses sancions governamentals per continuar suggerint tarifes orientatives als col·legiats free-lance que necessitaven saber quins eren els mínims per sota dels quals es podia considerar gairebé humiliant treballar. La doctrina hegemònica a la Unió Europea, el liberalisme absolut, erigida com a única i indiscutida fórmula garantidora del progrés econòmic i la eficiència dels mercats, va establir-se en el nostre col·lectiu professional, como en molts altres, sense que ningú aixequés la veu. Tots plegats estàvem massa enfeinats acumulant hores i euros als nostres llocs de treball. I els free-lance ja s’espabilaran; que alguns viuen molt bé, deiem amb displicència. Que s’en preocupin els sindicats, que també viuen molt bé, afegiem.
Aquesta passivitat dels treballadors assalariats i autònoms dels mitjans de comunicació davant de l’absoluta desprotecció corporativa que pretenien els defensors a Brussel·les dels interessos empresarials és el que ha permès que la situació s’hagi deteriorat tant que els 800 caràcters d’un professional qualificat ja no valguin ni un euro. Com que els periodistes no ens hem recordat de santa Bàrbara ni quan tronava ben fort, ara posem espelmes a sant Francesc de Sales, mentre ens prenem una coca-cola amb patates fregides els que encara tenim la sort de treballar en una redacció.
No hay comentarios:
Publicar un comentario