Una de les coses que hi ha al darrera de la crisi que pateix la premsa escrita és la seva orientació ideològica. No és que es perdin lectors per la tendència de cada mitjà, si no que conscientment s'ha creat un batibull que fa difícil que els consumidors s'identifiquin amb cada mitjà.
La tradició clàssica indica que la informació és el més neutra possible i l'opinió és allà on es marca la ideologia del diari o revista. Això s'ha embolicat de tal manera que per tal d'intentar infiltrar les idees a les que els promotors del mitjà s'han adherit, es canvien les tornes i la càrrega d'idees està perfectament incrustada en la informació mentre que les opinions mostren un ventall ampli. Així, s'han pogut veure coses curioses com diaris especialment espanyolistes que en el seu quadernet català publiquen articles d'opinió conspicus independentistes catalans. Bé, de persones que formaven part del gabinet de premsa de presidència de la Generalitat.
De fet l'aroma general de l'opinió dels diaris acaba responent a la tendència fixada pels seus impulsors, però sempre aquesta línia s'intenta dissimular amb la inclusió dels denominats opinadors de quota és a dir, articulistes que serveixen per maquillar el tuf general del diari o revista que vol cobrir l'expedient ideològic.
No obstant, les direccions dels mitjans arriben a fer un tomb de rosca més i frisen per fitxar articulistes d'opinió que formalment tinguin el carnet d'un partit adversari, però que a la pràctica segueixen la línia “adient”. Així, fa temps hi havia un militant del PSC que era convenientment aplaudit des de mitjans propers a CiU perquè les tesis que defensava eren perfectament acceptables pels nacionalistes moderats. Igualment, si les tornes canvien podriem veure dissidents de CiU fer la gara gara als socialistes.
Els periodistes i opinadors de quota no sols actuen en terreny enemic sinó que com més estripades siguin les seves opinions més serveixen per justificar la seva presència en aquell mitjà, ja que la seva actuació és una simple coartada.
Els polítics pot semblar que tenen un paper passiu en aquest ball en el que res és el que sembla, però hi ha ocasions en què demostren que saben ser agraïts. Vegi's si no el serial de la direcció de Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on el primer escollit des de CiU va ser el filo convergent Francesc-Marc Álvaro i finalment el triat ha estat, sembla, el seu amic i coreligionari Marçal Sintes.
Només una premsa on l'opinió sigui el reflex de la ideologia del mitjà i la informació no estigui contaminada per les idees es generarà confiança en els lectors. Bé, si a més hi ha opinadors que puguin sorprendre als usuaris amb escrits inesperats, la combinació seria finalment positiva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario