A finals dels anys 90, el director general de La Caixa, Josep Vilarasau, va donar una conferència en unes jornades que no recordo a què es dedicaven. Crec que era sobre la qualitat. L'escasa presència pública de Vilarasau, proverbial, era una invitació a anar-lo escoltar, en el ben entès que s'adreçava a un públic divers, ni del sector financer ni periodistes.
Va explicar un conte, que resumeixo. A Londres hi havia una prestigiosa xarcuteria que cada dia posava els seus millors elaborats a l'aparador. Al vespre, retiraven la dotzena d'embotits a les càmeres de fred. Sovint renovaven el gènero: venien les de l'aparador i les substituien per unes de més fresques.
Un dia algú de la botiga --m'agrada pensar que va ser un consultor, però deixem-ho correr-- va fer una pensada: es un enrenou traginar els embotits cada dia. Els podriem substituir per uns fets de materials plàstics, ben triats i amb total versemblança. Gairebé com fan els restaurants al Japó, on els seus plats a l'aparador, fets de cera, son d'un gran realisme, a més de còmodes pel consumidor occidental: n'hi ha prou en senyalar el que vols.
Dit i fet, a la xarcuteria vàren encarregar els embotits d'imitació. Fins que un dia algú, fent endreça i amb poca memòria, va dur el embotits de pega a les càmeres i els va barrejar accidentalment amb els autèntics. L'endemà, els dependents vàren despatxar sense voler com a autèntics els elaborats d'imitació.
Quan ho va saber, Mister Porker, tercera generació de proveïdors de cansalada variada, va decidir tancar immediatament. Els empleats es van estranyar: "Però si ningú ha protestat!", li van etzivar a l'amo. I el senyor Porker els va respondre: "No és per vergonya que tanco. És perquè cap dels afectats ha vingut a queixar-se. Vol dir que no tornaran".
Vilarasau es va esplaiar en la seva reflexió de com aconseguir millorar la qualitat. Recordo que va explicar que de vegades les solucions son senzilles, com la que fa anys vàren adoptar les benzineres i el fabricats d'automòbils: perque la conductors no confonguin la súper i la diesel, es fan diàmetres d'entrada de dipòsit i boquilles de mànega incompatibles els uns amb els altres. No sé si encara és així, però a molts surtidors la mànega del diesel no entra en la boca del dipòsit de gasolina súper.
Al final, el director de La Caixa reflexionava sobre què es podria entendre per qualitat en el sector dels serveis, i més concretament, els serveis financers. I va fer una frase que tinc molt gravada a la memòria: "Qualitat és que ningú tingui el que no volia".
És el que he recordat rellegint a qui era conseller delegat d'El Periódico quan es va publicar aquesta petita història bancària, ara que es parla de gent que té participacions preferents de caixes i bancs i ha trigat a donar-se compte que no és el que volien, salsitxes de cera.
(¿Continuarà o acabarà?)
No hay comentarios:
Publicar un comentario