Andreu Farràs
Moltes promocions de periodistes formats a l’Autònoma tenim un record especial d’Umberto Eco. Arreu del món és conegut com l’autor de l’excepcional novel·la El nom de la rosa i d'altres llibres de ficció igualment elogiats i menys venuts. Però els que vam passar per Bellaterra el vam conèixer sobre tot per ser l’autor, entre altres assajos, de La estructura ausente, un espès tractat sobre semiòtica. El volum va constituir una tortura per a molts alumnes de l’època; i la semiologia, una especialitat acadèmica que va generar durant els anys 70 i 80 nombrosos llocs de treball a les facultats de ciències de la informació (després dites ciències de la comunicació). La mateixa capçalera PAIOS li deu a Eco part de la seva entitat, perquè la sigla inclou els conceptes “apocalíptics” i “integrats”, que formen el títol d’un altre famós llibre del pensador italià sobre la cultura popular.
Justament fa uns dies, Eco va escriure a The New York Times un article (reproduït a Ara el 17 de març) que pot obrir esperances enfront dels profetes que anuncien l’apocalipsi de la premsa escrita, entre els quals figura el temut Juan Luis Cebrián, qui passará a la història tan per ser l’artífex màxim (junt amb Jesús de Polanco) de l’apoteosi d’El País com a un dels grans diaris de referència europeus com per erigir-se en el principal responsable de la greu crisi financera que està vivint el grup Prisa. De l'Everest a la fossa de les Marianes.
Sota el títol No enterreu encara el llibre, l’optimista escrit d’Eco recorda que mai en el curs dels segles un nou mitjà ha substituït totalment el seu predecessor. “El martinet –afegia-- no ha substituït el martell. La fotografia no ha condemnat a mort la pintura (a tot estirar potser ha desaconsellat el retrat i el paisatge i ha promogut l’art abstracte); el cinema no ha pas matat la fotografia; la televisió no ha eliminat el cinema, i el tren conviu perfectament amb l’automòbil i l’avió”.
Eco es manifesta partidari de llegir llibres --i suposem que també diaris-- de paper, encara que admet que sobre gustos no hi ha disputes. I, tot i reconèixer els avantatges de la lleugeresa dels llibres --i diaris--electrònics, desitja que qui prefereixi aquesta opció “no ensopegui amb cap problema de bateria o tall d’electricitat”.
Com un dels pilars de la saviesa és la memòria, el mestre d’Alessandria ens demostra tenir-ne al recordar que, en només 30 anys, el disquet ha estat substituït pel CD, i aquest pel DVD i aquest per l’USB. “Cap dels ordinadors actuals està preparat per llegir els disquets dels anys 80”. De manera que, diu, desconeixem si el contingut que transportava hauria durat vint segles com els pergamins egipcis o 500 anys como els llibres impresos sinó vint anys com a molt. La memòria d’Eco ens fa reflexionar sobre quina memòria tindrà la premsa digital, sobre la fugacitat dels seus continguts i sobre la velocitat amb la què canvien els instruments a través dels quals es transporten aquells.
Les noves tecnologies son tan efímeres, caduca tan aviat la seva innovació, que quan El Periódico de Catalunya va incorporar amb èxit el sistema de codis de barres bidimensional QR al diari de paper per vincular-lo amb informacions audiovisuals de la web del diari, un editor de la competència va preguntar als seus enginyers què s’havia de fer per poder, si més no, igualar l’oferta del rival. El tècnic en cap li va respondre amb certa displicència que allò del QR ja estava “endarrerit”, que hi havia sistemes molt més moderns. Ningú ho dubta, però també és cert que la majoria dels mortals encara no saben què és el QR i encara menys tenen incorporada l’aplicació al seu mòbil. “¡Tío listo!”, deuria pensar, emprenyat, l’empresari.
Eco conclou aventurant que tindrem “una diarquia de lectura en pantalla i lectura en paper” i, amb la seva proverbial ironia, remata que, en qualsevol cas, augmentarà de manera astronòmica el nombre de persones que aprendran a llegir “atès que fins i tot els SMS son una potent eina d’alfabetització”.
Moltes promocions de periodistes formats a l’Autònoma tenim un record especial d’Umberto Eco. Arreu del món és conegut com l’autor de l’excepcional novel·la El nom de la rosa i d'altres llibres de ficció igualment elogiats i menys venuts. Però els que vam passar per Bellaterra el vam conèixer sobre tot per ser l’autor, entre altres assajos, de La estructura ausente, un espès tractat sobre semiòtica. El volum va constituir una tortura per a molts alumnes de l’època; i la semiologia, una especialitat acadèmica que va generar durant els anys 70 i 80 nombrosos llocs de treball a les facultats de ciències de la informació (després dites ciències de la comunicació). La mateixa capçalera PAIOS li deu a Eco part de la seva entitat, perquè la sigla inclou els conceptes “apocalíptics” i “integrats”, que formen el títol d’un altre famós llibre del pensador italià sobre la cultura popular.
Justament fa uns dies, Eco va escriure a The New York Times un article (reproduït a Ara el 17 de març) que pot obrir esperances enfront dels profetes que anuncien l’apocalipsi de la premsa escrita, entre els quals figura el temut Juan Luis Cebrián, qui passará a la història tan per ser l’artífex màxim (junt amb Jesús de Polanco) de l’apoteosi d’El País com a un dels grans diaris de referència europeus com per erigir-se en el principal responsable de la greu crisi financera que està vivint el grup Prisa. De l'Everest a la fossa de les Marianes.
Sota el títol No enterreu encara el llibre, l’optimista escrit d’Eco recorda que mai en el curs dels segles un nou mitjà ha substituït totalment el seu predecessor. “El martinet –afegia-- no ha substituït el martell. La fotografia no ha condemnat a mort la pintura (a tot estirar potser ha desaconsellat el retrat i el paisatge i ha promogut l’art abstracte); el cinema no ha pas matat la fotografia; la televisió no ha eliminat el cinema, i el tren conviu perfectament amb l’automòbil i l’avió”.
Eco es manifesta partidari de llegir llibres --i suposem que també diaris-- de paper, encara que admet que sobre gustos no hi ha disputes. I, tot i reconèixer els avantatges de la lleugeresa dels llibres --i diaris--electrònics, desitja que qui prefereixi aquesta opció “no ensopegui amb cap problema de bateria o tall d’electricitat”.
Com un dels pilars de la saviesa és la memòria, el mestre d’Alessandria ens demostra tenir-ne al recordar que, en només 30 anys, el disquet ha estat substituït pel CD, i aquest pel DVD i aquest per l’USB. “Cap dels ordinadors actuals està preparat per llegir els disquets dels anys 80”. De manera que, diu, desconeixem si el contingut que transportava hauria durat vint segles com els pergamins egipcis o 500 anys como els llibres impresos sinó vint anys com a molt. La memòria d’Eco ens fa reflexionar sobre quina memòria tindrà la premsa digital, sobre la fugacitat dels seus continguts i sobre la velocitat amb la què canvien els instruments a través dels quals es transporten aquells.
Les noves tecnologies son tan efímeres, caduca tan aviat la seva innovació, que quan El Periódico de Catalunya va incorporar amb èxit el sistema de codis de barres bidimensional QR al diari de paper per vincular-lo amb informacions audiovisuals de la web del diari, un editor de la competència va preguntar als seus enginyers què s’havia de fer per poder, si més no, igualar l’oferta del rival. El tècnic en cap li va respondre amb certa displicència que allò del QR ja estava “endarrerit”, que hi havia sistemes molt més moderns. Ningú ho dubta, però també és cert que la majoria dels mortals encara no saben què és el QR i encara menys tenen incorporada l’aplicació al seu mòbil. “¡Tío listo!”, deuria pensar, emprenyat, l’empresari.
Eco conclou aventurant que tindrem “una diarquia de lectura en pantalla i lectura en paper” i, amb la seva proverbial ironia, remata que, en qualsevol cas, augmentarà de manera astronòmica el nombre de persones que aprendran a llegir “atès que fins i tot els SMS son una potent eina d’alfabetització”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario