El periodisme, que tant li deu a Moncho González Cabezas

Josep Carles Rius*

La generació de periodistes que havia exercit l’ofici sota el franquisme sabia que la democràcia necessitava una professió compromesa amb la llibertat i, també, amb l'ètica. Que fes del periodisme un refugi de confiança perquè els ciutadans tinguessin totes les eines per reconstruir el país després de la dictadura. Van ser periodistes com en Josep Pernau i en Josep Maria Huertas els que van insistir en la necessitat de dotar al Col·legi de Periodistes de Catalunya d’un codi deontològic avançat i exigent, que fos com el seu llegat per les següents generacions. I de crear una entitat d’autoregulació per garantir el seu compliment: el Consell de la Informació de Catalunya (CIC).

Els principis i la voluntat estaven clares, però aquells ideals s'havien de convertir en un articulat, en un codi, que marqués de forma coherent i ordenada les aspiracions i els límits del periodisme en democràcia. Que fos assumit per tota la professió com un compromís respecte a la ciutadania. I aquí és quan en Moncho González Cabezas assumeix un paper essencial, conjuntament amb en Salvador Alsius.

És el Moncho (així l’anomenàvem sempre) qui va posar negre sobre blanc, va redactar, el codi deontològic dels periodistes catalans. On cada paraula, cada expressió portava el seu segell de precisió, rigor, d’equitat, de compromís amb la ciutadania.

El codi reflectia la seva aportació intel·lectual, però també era el mirall de la seva integritat, de les seves conviccions, del periodisme que havia exercit en el carrer i a la redacció. I també, per què no dir-ho, de la seva bondat. En vaig ser testimoni durant 22 anys treballant amb ell a 'La Vanguardia' i durant un any a 'Público'. Després del tancament d’aquest diari, vam continuar junts a la Fundació Periodisme Plural. Fins ara.

Quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya em va demanar que assumís la presidència del Consell de la Informació de Catalunya el primer que vaig pensar va ser amb el Moncho. Per mi significava la responsabilitat de vetllar pel compliment d’aquell Codi que ell havia redactat amb la inspiració dels nostres grans referents. Vaig acceptar l’encàrrec per ells.

Com ja en aquell moment la malaltia del Moncho començava a donar mostres molt evidents, vam produir un documental que guardés la seva memòria i que ara em permeto recomanar. I, a la vegada, ens vam posar a treballar amb l’actualització del Codi, per reforçar-lo davant d’amenaces i reptes que l’any 92 eren inconcebibles. Quan vam aprovar el nou codi el passat mes de novembre, en l’últim congrés dels periodistes catalans, per nosaltres significava també un homenatge als qui havien obert el camí feia trenta-quatre anys.

En el llibre ‘Periodismo en reconstrucción’, que vaig publicar l’any 2016 sobre el demolidor impacte de la Gran Depressió del 2008 en els mitjans de comunicació, recollia el testimoni del Moncho. I amb les seves paraules voldria acabar aquest escrit en memòria seva. Paraules que eren un acte d’esperança en “la capacitat intel·lectual i l'ambició moral de les noves generacions de periodistes i editors a l’hora d'obtenir la confiança del públic i servir la democràcia amb mitjans intel·ligents i lliures (...) El periodisme consisteix bàsicament a descobrir i donar a conèixer allò que el públic té dret a saber i aquesta necessitat no deixa de créixer”. Fer-ho possible és responsabilitat nostra.

*President del Consell de la Informació de Catalunya

La millor professió del món

Gabriel Jaraba

Seria un error que els periodistes que hem fet els diaris publicats de la transició ençà ens consideréssim els darrers de Filipines de la professió o, pitjor, unes rares avis dels quals la seva pàtria ha desaparegut de sota els peus. Som, certament, testimonis d’un temps que ja no existeix però continuem essent titulars de la millor professió del món. Hem viscut anys singulars i experiències incomparables, però res ens autoritza a pensar que els que venen no ho seran.

Haver passat per la docència a la Facultat de Ciències de la

Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona em va treure qualsevol mania en aquest sentit que em pogués quedar. Recomano a tothom que vulgui rebre un bany de realitat (o una dutxa freda) que s’exposi a la kryptonita que irradien els nanos joves que, ai d’ells, se senten atrets pel periodisme. Els molts de vosaltres que ho heu fet sabeu que no exagero. He deixat entre ells persones excel·lents, estudiants esforçats i uns quants amics amb els que m’honoro. Els quatre llibres que he publicat són manuals adreçats a ells per ajudar-los a endinsar-se en el món digital i, alhora, les classes que els he adreçat s’han basat en els plantejaments més diguem-ne clàssics de la periodística. M’he guardat ben bé de dir-los que s’havien equivocat de professió i que quedarien decebuts d’ella i dels estudis; si ho hagués fet, tant de bo un llamp rellamp m’hagués fulminat allà mateix. Perquè el periodisme és la millor professió del món i els nanos joves mereixen i tenen dret a ser iniciats en ella.

El món en el qual els joves comencen a endinsar-se en treballar en la comunicació d’ara és molt diferent del que hem conegut. Pitjor en algunes coses i millor en altres. Per exemple, no hem d’enyorar els sous i els contractes d’abans, que eren suficients i generalment justos. Oblidem que va ser un fet temporal i fugisser, degut a que empresaris com Antonio Asensio, editors com Josep Ilario i directors com Antonio Franco eren conscients que si pagues amb cacauets només t’hi treballaran micos. Al final resulta que sí que els que van venir després en volien, de micos. Ara tenim empresaris que en el millor dels casos malfien dels periodistes i, en el pitjor, els odien. El periodista és un treballador que no acota el cap quan es creua amb un superior; el mira de fit a fit i, si és el cas, hi discuteix el perquè fa el que ha de fer. No els agraden gens els periodistes a la gent de calers i els polls ressuscitats que (momentàniament) els serveixen.

De manera que el primer que han de fer els periodistes joves és alçar el cap i encarar-se a la gent, no als mitjamerdes que els desprecien sinó als poderosos. Allà on hi ha un periodista hi ha una mirada que interroga, interpel·la i reclama. Armat amb l’eina del periodisme, un xicot o xicota amb el cap clar observa, pregunta, es respòn i ho explica. I aquí és igual un principiant i un jove: aquesta mirada periodística és el seu patrimoni i la seva herencia professional.

Els periodistes joves han d’anar a buscar la gent, escoltar-los i aprendre de les vides de la gent. Saber què li passa a la gent per a poder explicar-ho. Com ho sabien en Huertas, en Fabre, en Pradas, en Campo i en Candel. I han de formar-se més que el que ho vam fer nosaltres, en ciències socials, en ciències humanes, en cultura i art. Una segona llicenciatura no fa mal a ningú i millor si és un doctorat (jo em vaig matricular de doctorat gairebé als 60 anys). I haurien d’associar-se, col·legiar-se, inscriure’s a un sindicat, i si no troben feina, formar equips de treball cooperatius que puguin donar origen a un nou mitjà o iniciativa informativa; la feina no te la venen a portar a casa.

És aquesta mirada periodística horitzontal i igualitària el que cal desenvolupar com una assignatura no escrita. És la curiositat pel que fa la gent el que cal identificar com a motivació principal. És aquestes ganes de saber per a poder explicar. Tota la resta arriba el seu ritme i cau pel seu propi pes. Perquè tenim la millor professió del món.

“Franco ha muerto”: records de matinada al 'Tele/eXpres'

J. J. Caballero

Eren poc més de les 4.58 de la matinada, l’hora en què Europa Press va comunicar al món que Franco havia mort i la redacció es va omplir de periodistes ansiosos per viure aquell moment. Després de tantes nits de guàrdia només volíem veure impresa aquella portada amb grans caràcters. Totes les guàrdies, tota la son acumulada, havia valgut la pena. Estàvem assistint al moment en què la història començava a canviar. 

Entre les pàgines 680 i 681 del tom 7 de la Gran Enciclopèdia Catalana (espam-Garri) conservo mitja quartilla groguenca amb el teletip de l’agència Cifra que informava de la mort de Franco.

Cifra formava part de l’agència informativa estatal –avui Efe–, però

contràriament al que es pogués pensar, no va ser la primera a donar la notícia de la mort de Francisco Franco. Aquesta primícia li va correspondre a l’agència Europa Press, de caràcter privat (però sota tutela governamental, com tota agència informativa sota el franquisme).

Portada del 'Tele/eXpres' del 20 de novembre del 1975.

Europa Press també obria el seu teletip amb campanetes i després repetia, en tres línies, la mateixa frase: ‘franco ha muerto’, també en minúscules. La primera línia feia caixa a l’esquerra (és a dir, arrencava al marge esquerre), la segona línia estava centrada i la tercera línia acabava amb la paraula ‘muerto’ al marge dret. I al final, l’hora: les 4.58.

Les campanetes eren un requisit inseparable de les notícies urgents,perquè al paper es veien reflectides com a tal, però a la redacció se sentia un so particular, que alertava que hi havia una notícia urgent de gran abast i d’última hora. Per això hi havia tantes campanetes, tan al teletip d’Europa Press com al de Cifra.

Atents al so del teletip

Aquest so de les campanetes era el que esperàvem tots els redactors que vam participar en les guàrdies nit i dia durant l’agonia de Franco.

Exemplar del 'Tele/eXpres' del 21 de novembre del 1975.

 Cal fer un exercici per recular mig segle enrere i pensar en un món sense telèfon mòbil, sense internet i sense ordinadors. Les notícies només arribaven a través del teletip. El teletip era com una màquina d’escriure però més gran. Portava incorporat un rotllo de paper continu i l’emissor escrivia al seu propi teletip i aquestes lletres i aquests símbols (les campanetes) es reproduïen en les redaccions de tots els mitjans.

Quan arribava algun teletip se sentia el so de les tecles en copejar sobre el paper. Però això passava contínuament. Hi havia persones encarregades de recollir els teletips i distribuir-los per les diferents seccions. I allà, el redactor en cap (o qualsevol altre redactor encarregat d’aquesta tasca) seleccionava les de més interès, retallava el teletip corresponent i l’acumulava amb altres teletips, a l’espera de valorar la presència que tindria un cop posat en pàgina.

La mort de Franco arribaria per aquesta via. I tots sabíem que escoltaríem moltes campanetes. Però, per escoltar aquestes campanetes, calia estar a la redacció. I normalment, durant les hores centrals de la nit, les redaccions estaven buides. De manera que va caldre organitzar guàrdies perquè hi hagués sempre un periodista a la redacció atent al so que arribaria a través del teletip.

Un redactor a la presó

El diari 'Tele/eXpres' pertanyia en aquells moments al comte de Godó i estava situat al carrer Tallers, a la part posterior de 'La Vanguardia', una mica per sobre dels tallers i les rotatives tant d’un mitjà com de l’altre. Així com es deia que la “lucecita” d’El Pardo mai no s’apagava (això ho va dir un periodista de ploma florida), a les redaccions de tots els diaris, a totes les emissores de ràdio i a les dues úniques televisions d’Espanya sempre hi va haver algú a l’espera d’escoltar les campanetes.

A la nostra redacció aquesta vigília tenia un caràcter especial. Perquè un redactor de 'Tele/eXpres', Josep Maria Huertas Claveria, un periodista que era referència a la professió, complia en aquells moments dos anys de presó als quals havia estat condemnat per un consell de guerra per escriure que després de la guerra civil alguns “meublés” estaven regentats per vídues de militars. Una veritat incontestable, però no el van acusar de calúmnies (atribució d’un fet fals), sinó d’injúries (atribució d’un fet amb ànim d’ofendre).

A 'Tele/eXpres', per tant, el so de les campanetes s’esperava amb alguna cosa més que la inevitable ‘tensió informativa’, concepte sobre el qual els periodistes acostumem a fer broma. 'Tele/eXpres' era una redacció jove, majoritàriament d’esquerres. Abans de la sentència del Huertas estava dirigit per Manuel Ibáñez Escofet (ho va haver de deixar per problemes coronaris causats per la detenció de Huertas), que havia rescatat per al periodisme exiliats com Avel·lí Artís-Gener (Tísner) i Josep Maria Lladó. I també Manuel Vázquez Montalbán, militant del clandestí PSUC que havia complert presó.

Cinema prohibit a la redacció

El diari era tan d’esquerres com es podia ser en aquell moment. És a dir, més aviat poc, però això era molt comparat amb la resta de mitjans. Els joves redactors convivien, en qualsevol cas, amb uns quants veterans que portaven el seu franquisme amb discreció, entre ells un policia a qui Ibáñez Escofet li va haver de dir que millor que a la redacció vingués sense la seva arma reglamentària.

La mort de Franco no va agafar a ningú per sorpresa. Només era qüestió de temps. El seu amarg i llarg adéu va venir acompanyat de l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. Un d’aquests afusellats el 27 de setembre del 1975 va ser Juan Paredes Manot, ‘Txiqui’. Abans que l’executessin a Cerdanyola, Huertas –que s’havia convertit en el bibliotecari de la Model– va passar per la seva cel·la per oferir-li un parell de llibres. Ho feia cada dos dies, però aquella tarda, abans que s’informés públicament el que estava a punt de passar, ‘Txiqui’ va respondre que en aquella ocasió amb un en seria suficient. Aquest llibre es titulava 'Et veuré a l’infern'.

Les guàrdies del cap de setmana es feien especialment llargues, però Tele/eXpres comptava amb una carta impagable: Antoni Kirchner era, a més de crític de cinema, responsable de les sales Arkadin, i tenia accés a pel·lícules que a Espanya no es podien projectar. Però sí que es van poder visionar a la redacció, perquè Kirchner es va agenciar un projector i vam convertir una paret en pantalla. Així vam poder veure, entre d’altres, 'Viridiana', de Buñuel, en animades i freqüentades sessions de tarda i nit.

La darrera guàrdia

A mi em corresponia un dels primers torns de nit. Crec recordar que acabava a la una de la matinada. El meu relleu era el redactor de 'Sucesos', Fernando Casado. La nit del 19 de novembre (és a dir, ja entrada la matinada del 20) feia poc que m’havia ficat al llit quan em va despertar la trucada telefònica. Suposo que va dir una cosa tan lacònica com: “Ven, ya está”. Les campanetes de l’agència Europa Press havien sonat a les 4.58 i, tot just uns instants després, tots els redactors anàvem rebent l’esperada trucada.

Al cap de poc, la redacció es va omplir de periodistes ansiosos per viure aquell moment. En realitat, tampoc no hi havia gaire cosa a fer, perquè el diari ja estava pràcticament fet. Gairebé tots els articles estaven escrits i les linotípies havien convertit en plom cadascuna d’aquestes línies. Tot just quedava omplir la portada i posar en marxa la rotativa.

Després de tantes nits de guàrdia només volíem veure impresa aquella portada amb grans caràcters: ‘Franco ha muerto’. Totes les guàrdies, tota la son acumulada, havia valgut la pena. Estàvem assistint al moment en què la història començava a canviar.

Article publicat originalment a 'Catalunya Plural'.

Huertas Claveria, record i reconeixement a un periodista

Antoni Vidal Carretero

Havíem coincidit moltes vegades, ens saludàvem i poca cosa més. Però arran de la controvertida decisió de José Luis Rodríguez Zapatero de tancar Ràdio 4, l’any 2007, Josep Maria, en qualitat de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va ser una persona essencial defensant la continuïtat de l'emissora i pronunciant-se també contra les retallades de la programació en català de TVE Sant Cugat.

Com a director de RNE-Ràdio 4 a Catalunya, vaig demanar el suport

d’un grapat d’institucions i personalitats de la vida catalana (és un capítol encara no escrit). Josep Maria Huertas va ser una de les més receptives i solidàries.

Durant setmanes, ens vam veure sovint i parlàvem un dia sí i un dia no per telèfon sobre les gestions que es duien a terme. El cert és que vam establir una relació força cordial i una incipient amistat.

Josep Maria va ser intervingut —segons em va explicar— de la pròstata, i els resultats no van ser bons. Tres dies abans de deixar-nos, el vaig trucar al mòbil; malgrat el seu estat de salut, el va agafar i em va respondre dient-me que es trobava molt malament. En conseqüència, no vaig avançar en la conversa,i li vaig desitjar que millorés, a més d’adreçar-li una forta abraçada.

Ja no ens tornaríem a veure.

Salvaguardem sempre la memòria de Josep Maria Huertas Claveria, un mirall d’integritat en un periodisme declinant.

P.D.: Magnífic el recordatori vivencial i professional d’en Siscu Baiges

Amb Franco i Huertas vivíem millor

Siscu Baiges

Ara fa cinquanta anys, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va ser detingut per escriure la frase “un bon nombre de ‘meublés’ eren regentats per vídues de militars” en un article que havia publicat un mes i mig abans al diari Tele/eXprés sobre aquests locals a Barcelona titulat “Vida eròtica subterránea”. Va ser jutjat en un consell de guerra militar que el va condemnar a dos anys de presó. El dictador Francisco Franco va morir el novembre d’aquell any. Huertas va sortir de la presó poc després. Va estar vuit mesos entre reixes.

Jo l’havia conegut poc abans. No sé com vaig convence’l perquè ens

Huertas Claveria, al sortir de la presó Model el 1975.

veiéssim un dia al Zurich. Li vaig proposar que em fes el pròleg d’un llibre que havia escrit sobre la gent que vivia i dormia als carrers de la ciutat. El llibre era una filfa escrita per un jove sense criteri ni professionalitat que creia que la culpa de l’existència dels sense sostre era del franquisme. Lògicament, Huertas no va fer el pròleg ni el llibre es va publicar enlloc, però des d’aleshores podria dir que ens vam fer amics. Ser amic seu era complicat perquè ell ho era i, a més, cada cop que ens creuaven m’enduia una bona plantofada al cul. Era la seva forma d’expressar proximitat i mostrar-se col·lega.

Antonio Franco també era dels que repartia cleques per mostrar carinyo. L’última que recordo és la que em va donar a la cara poc abans de començar la presentació d’un llibre a la qual assistíem tots dos entre el públic.

Amb Huertas vam coincidir al 'Diari de Barcelona'. Amb Franco mai vam estar junts a la mateixa redacció. M’hauria agradat. A mi em va tocar estar a les ordres d’Enric Sopena amb qui fèiem una mena de periodisme activista que suposo que a Franco li agradava però que considerava excessiu.

Quan dic que amb Franco (Antonio) i Huertas vivíem millor faig una comparació amb l’expressió “Amb Franco (Francisco) vivíem millor”, que es referia a com n’era de clar oposar-se a una dictadura i com els partits i opcions d’esquerra mostraven en aquesta lluita una unitat que no és gens habitual en la política actual. El que vull dir és que Huertas i, sobretot, Antonio Franco representen un periodisme que trobo a faltar avui a Catalunya. Periodistes que trepitgin el carrer i preocupats per la denúncia social seguidors del model Huertas encara n’hi ha. No abunden, però n’hi ha.

El que no hi ha és directors de diaris i mitjans valents que s’enfrontin al establishment del poder polític i mediàtic a Catalunya. En un acte en memòria d’Antonio Franco, un dels Pérez de Rozas (sempre m’embolico amb els noms d’aquests germans) va explicar una anècdota que m’ha quedat gravada al cap. Es veu que un dia, Franco, quan dirigia 'El Periódico', va baixar a la redacció fotent crits: “Què collons feu? Fa un mes que no rebo cap queixa ni cap amenaça de querella! Es pot saber quina mena de periodisme estem fent?”.

Franco era una de les poques excepcions dins de l’oasi periodístic català, on no es podia criticar el líder Jordi Pujol i el seu nacionalisme. Estic convençut que s’hauria fet creus en veure que una patum de TV3 com Toni Soler trobava graciós un missatge que deia a X que “a Badia del Vallès hi ha menys catalans que cocodrils” i l’escampava per aquesta xarxa. No s’hauria callat com han fet tots els mitjans de comunicació catalans llevat d’'El Triangle' davant aquest insult i l’hauria denunciat. També suposo que hauria demanat una crònica del debat que hi va haver al Ple de l’Ajuntament de Badia sobre la reprovació del magnat de l’audiovisual, productor dels programes estrella de TV3 'Polònia' i 'Està passant'.

Me l’imagino baixant a la redacció i cridant: “Com és que no hem publicat ni una ratlla d’aquesta bestiesa? Per a qui treballem?”.

Amb Francisco Franco no vivíem millor. Ben cert. Amb Antonio Franco i Josep Maria Huertas el periodisme català era millor.

'Vida erótica subterránea', el reportatge que li va costar 8 mesos de presó a un periodista

Aquesta semana s’han complert 50 anys de la detenció i empresonament de Josep Maria Huertas Claveria per haver escrit un reportatge sobre bordells i 'meublés' a Barcelona que es va publicar el 7 de juny del 1975 al diari 'Tele/eXprés'. El seu amic i company Juanjo Caballero ha descrit amb tot detall a Catalunya Plural l’odissea que va patir aquest mestre de periodistes fins el desenllaç d’aquell drama personal i professional. Huertas va ser condemnat a dos anys de presó pel suposat delicte d’injuries. El seu major pecat, al parer del consell de guerra que el va jutjar, va ser constatar que certes vidues de militars regentaven alguns d’aquests 'meublés' (l'hem destacat en negreta al text següent). Va estar empresonat a la Model vuit mesos.

En homenatge de Josep Maria Huertas, per contribuir a la memòria democrática i com a desgreuge pels abusos de poder que les autoritats franquistes van perpetrar fins i tot quan el dictador era a les portes de la mort, reproduim íntegrament a PAIOS el reportatge “Vida erótica subterránea”, un magnífic retrat, entre sòrdid i còmic, de la vessant reprimida i represora de la societat d’aquell temps i d’aquell país.

Vida erótica subterránea

De los burdeles históricos a las pocas “habitaciones” que persisten, pasando por los “’meublés’ de fantasía”

“El xofer del taxi va parar davant del meublé que aleshores tenia més requesta. Després de tirar les cortinetes, els obrí la porta un homenet, baixetó, gris, tronat, amb la jaqueta blanca de la casa”.

Esta descripción, escogida de otras muchas que figuran en las

excelente novela de Josep Maria de Sagarra ‘Vida privada’, corresponde al escenario que durante tantos años tuvo fama de ser el ‘meublé’ de más categoría de Barcelona, el ‘meublé’ Diagonal, el chalet que estaba situado junto a la Diagonal, entre las calles Fray Luis de Granada y Loreto. Hace ya más de 15 años que aquel ‘meublé’, que anunciaba su condición con todo descaro incluso en la guía telefónica, cerró sus puertas, pero su cita es indispensable en cualquier referencia a la vida erótica barcelonesa.

Como en todos los ‘meublés’ de una cierta categoría, que ya disponían de garaje en tiempos en que el automóvil no era tan usado como en la actualidad, los coches de los visitantes estaban protegidos de cualquier posible indiscreción mediante unas cortinas que tapaban el vehículo apenas entraba. Si había más coches que plazas en el garaje y era menester disponer del patio, se tapaban las placas con toallas pequeñas dispuestas a tal efecto.

No hace muchos años, se dio el caso, rigurosamente cierto, de un caballero que visitó el ‘meublé’ en sábado y al día siguiente, cuando salía de paseo con su familia, se cruzó con un amigo que le hacía señales acústicas incesantes desde su coche, señalándole una rueda. Pararon y el amigo aprovechó para indicarle que se habían olvidado de quitar la toallita de una de las matrículas.

Como en ‘Belle de jour’

Para ir a un ‘meublé’ solía suceder una de estas tres cosas: que se tratase de una pareja que acudiese directamente allí porque no disponía de otro lugar; que fuese una cita convenida por dos personas que perseguían el secreto y que llegaba cada una por separado; y que se tratase de un hombre y una prostituta recogida en un bar o en la calle.

Hasta los primeros años 50 funcionaron los prostíbulos basados en un gran salón por el que circulaban las señoras y los aspirantes. De esta época es el excelente retrato que hace Carlos Barral en sus ‘Años de penitencia’: “Todavía había burdeles de inolvidables características, supervivientes de la época áurea de la Exposición Universal, quien consagró a Barcelona como una gran metrópoli del pecado. Los había que conservaban, en medio de una decadencia que había degradado a pupilas y público hasta los últimos escalones de la fauna urbana, una decoración fastuosa casi increíble.”

Y recuerda el salón de Madame Petit, en la calle Arco del Teatro, donde incluso existía una pizarra con la cotización de las monedas extranjeras o los salones de casa la Emilia o casa la Rita y habla de lugares que conservan intacta la estructura de casa de familia de barrio, con unas mujeres que recibían alrededor de una mesa de comedor bajo una lámpara central aderezada con unas sayas rojas. La mesa influía en las costumbres, la de comedor era en casas de p... a las que se podía ir a jugar a las cartas a la tercera o la cuarta visita. Un ambiente parecido al de ‘Belle de jour’.

Aquellas casas desaparecieron y una cierta discreción sustituyó la increíble Barcelona que recrean Sagarra y Barral. Los ‘meublés’ eran mucho más recatados y su frecuentación disimulaba el mantenimiento de una alta vida erótica en la ciudad.

Aparte del Diagonal y de otro situado en Pedralbes de gran categoría, en Barcelona empezaron a proliferar otros más contemporáneos.

A la derecha, “el pecado”

Los muchachos que estudiaban bachillerato en los primeros años sesenta en Can Culapi (los escolapios) de la calle Balmes, se encontraban con que de vez en cuando el padre que les enseñaba religión al referirse al pecado señalaba invariablemente en dirección a una azotea de la calle Regàs, en la que sábanas y toallas se agitaban al viento.

Con el misterio que causa lo prohibido en la adolescencia, algunos muchachos se atrevían a entrar en el garaje o en la puerta del “meublé” de la calle Regàs, detrás del edificio hoy de Autopistas. En una ocasión uno de esos muchachos, más atrevido, tiró un “trueno” que debió sobresaltar alguna escena íntima. Y otro siguió a una mujer que había salido del ‘meublé’ y al detenerse esta en un bar empezó a tomar apuntes describiéndola, con todo descaro, mientras la miraba de frente hasta que la mujer se le acercó y le preguntó: “Però m’estàs fent un retrato, maco?”. El chico enrojeció hasta la raíz del pelo y marchó con sus inacabados apuntes.

Un buen número de ‘meublés’ estaban regentados por viudas de militares, al parecer por las dificultades que para obtener permiso para abrir alguno hubo después de la guerra.

Los edificios que se utilizaban habían sido adaptados en casas de vecinos de lo más corriente, o disponían de edificio propio construido al efecto y contaba con elementos especiales, dispuesto a satisfacer al cliente, como espejos en el techo o piscinas el estilo de termas romanas.

En la calle Sicilia, donde se alza un bonito edificio modernista de Josep M. Pujol [segurament vol dir Jujol], unos arquitectos que lo visitaron para conocer sus características se encontraron con que en cada habitación había un bidet, incluso en las diseñada por su autor como comedor, señal inequívoca del destino que había tenido hasta no hace mucho tiempo el edificio.

Otros edificios que consiguieron su fama en otro tiempo y que hoy han sido cerrados, con la ola de moralidad de los primeros años setenta, fueron los ‘meublés’ cercanos a la ronda de San Antonio –Miami, en la calle de la Virgen, Niu d’Or en la plaza del Peso de la Paja... -- y la Casita Blanca detrás de la plaza Lesseps. Pero la lista de los que cerraron es larga.

De la afirmación de que casas de vecinos sirvieron como ‘meublés’ está la prueba de que una recién casada se encontró un día, al salir a abrir en bata a la puerta, con un antiguo cliente que insistía en que allí él una vez se lo había pasado chanchi y que no se pusiera tonta ella que él sabía... Total, hasta que salió el recién casado y lo largó con viento fresco.

En otra casa de la calle Aribau los vecinos se quejaban del mucho ruido en un piso utilizado a estos efectos.

La clausura

“El gobernador civil, don Rodolfo Martín Villa, ha comunicado al concejal presidente del distrito V, señor Abellán, que, atendiendo a la petición formulada por dicha Junta, ha dispuesto el cierre inmediato de los dos ‘meublés’ situados en la calle de la Unión” (De los periódicos, 5 de febrero de 1975).

Cuando esta noticia saltó a los diarios hacía ya unos tres años que se había iniciado el cierre de ‘meublés’ y bares en Barcelona había sido preciso que pasase muchas cosas y que se inscribiese a menudo sobre el problema, pero sorprendió tanta diligencia y, y todavía más, tanta eficacia.

Una lista de clausuras sería interminable pero sí que están tapiados los de la calle de la Virgen --nombre más que chocante para un ‘meuble’--, Peso de la Paja, San Vicente, la manzana formada por las calles de la Duda, Cendra, Príncipe de Viana y Riera Alta, otro en Riera Alta-Ronda (un bar situado junto al teatro Calderón se negó a vender el local cuando se construyó el teatro porque su ‘modus vivendi’ era la clientela de estos cercanos ‘meublés’ y luego tuvo que cerrar), otro en Ferlandina…

Digo que sorprende la celeridad porque años atrás había habido escándalos tan sonados como el de una corsetería donde se dijo [que] desaparecían cara a una supuesta trata de blancas las clientes y, aunque el hecho no trascendió a una prensa anterior a la ley de 1966, la tienda fue cambiada incluso de nombre.

Los ‘meublés’ y los bares de camareras clausurados supusieron un bajón de la vida erótica subterránea, aunque ayudó también a los supervivientes a incrementar el negocio y también a extremar la vigilancia de sus normas.

Una pareja casada que tenía ganas de conocer uno por dentro pero que no contaba con la edad reglamentaria exigida en algunos ‘meublés’ --23 años-- se encontró con que ni siquiera les valió el libro de familia.

Subirán los precios en julio

En la actualidad funcionan menos, pero funcionan. En uno de ellos, cuyas paredes han sido empapeladas de nuevo debido a la nueva marcha del negocio se trabaja cada noche de ocho y media a una los días laborables, y hasta la una y media los sábados y domingos. Hasta hace poco era hasta las tres, pero con las medidas de austeridad para ahorrar energía que se adopta en todo tipo de establecimiento público ha sido recortada la jornada.

Así y todo, funciona continuamente y hay días en que se entregan más de 300 tickets. Cada ticket supone un servicio. Se cobra 150 pesetas por habitación y en julio la cuota aumentará a 200. Si se tiene en cuenta que se trata de una casa de tres pisos con diez habitaciones por planta habrá que reconocer que es un negocio más que saneado.

Entre los habituales de estos establecimientos figuran mujeres que no pueden calificarse como de la vida sino esposas de obreros que así ganan un sueldo extra, que sirve para que el hijo pueda hacer de una manera más lúcida la primera comunión o para salir adelante en tiempos de crisis o para aumentar sus gastos. Esta circunstancia ha motivado que en alguna ocasión haya habido alguna escena delante del ‘meublé’ a la salida de la esposa infiel. (El esposo infiel, ya se sabe que en un país machista tiene derecho a hacer lo que le plazca…).

Algún otro escándalo lo provoca el dinero no hace muchos días a un muchacho le “voló” la semanada y al descubrirlo cuando estaba vistiéndose montó en cólera y llegó a sacar una navaja hasta que se solventó el incidente con la devolución del dinero.

La tarifa de una profesional va desde 300 pesetas una callejera a 500 e incluso mil una de bar. Son naturalmente precios orientativos y de barrios bajos...

No siempre el ‘meublé’ oculta parejas furtivas o compuestas por hombre y profesional del amor sino que se han dado casos de parejas que viven en una barraca y, no disponiendo de espacio para relaciones íntimas por la presencia permanente de los hijos en el mismo dormitorio al no haber más piezas, han buscado la discreción de un ‘meublé’.

Los bares son los lugares habituales para el ligue en el caso más corriente, pero dado el fenómeno de amas de casa que ganan un sobresueldo de este modo, nada tiene de extraño el rumor insistente entre vecinos que viven próximos al mercado de Galvany que ahí rondan coches que recogen a mujeres con el capazo de la compra.

Petición insólita y chantaje

Los tiempos han cambiado y los burdeles depravados descritos por Mandiargues (“La marge”) y Sagarra (“Vida privada”) son ya un recuerdo lejano así como la destrucción de un burdel en plena guerra civil, que motivó la curiosidad infantil de chicos que iban a la fosa común a ver cómo habían quedado los muertos, que se decían cosas terribles de en qué posiciones los había sorprendido la muerte. Al menos así lo explica Candel en “Han matado un hombre, han roto un paisaje”. Igualmente, que en un burdel próximo a una parroquia se diera el caso de que los objetos más olvidados en domingo fuesen mantillas, es ya historia para el recuerdo.

Pero hay ‘meublés’ --algunos en el distrito V, uno en Hostafrancs, otro en Poble Sec, etc. que persisten y otros se han desplazado con el “boom” del automóvil fuera de la ciudad.

La Asociación de Vecinos Poble Sec, ante el cierre de un ‘meublé’ en la calle La Fransa [sic], piensa reclamar el edificio como centro social ya que está tapiado y resulta absurdo que en el barrio se carezca por completo de locales públicos donde reunirse.

Esta noticia, ciertamente insólita, corre pareja con otra que ya dimos en este diario sobre la expropiación de un desaprensivo de ficheros de clientes de un ‘meublé’ clausurado que se dedicaba a chantajear a personas que deseaban que no fuese revelada su actividad en aquel lugar. En definitiva una historia semejante a la de Guillem de LLoberola y el barón de Falset en “Vida privada”, muchos años después.

Entre historia y actualidad, anécdotas y fondo de la cuestión --poco rozado en este trabajo epidérmico acerca del tema--, algunos elementos de la historia erótica Barcelona han quedado aquí ligeramente esbozados.

J. M. Huertas C.

Foto: Pepe Encinas

Entre la vanitat i la desmemòria

Maria Favà

En l’entrevista que Saül Gordillo va fer dijous 6 de març a Josep Maria Figueres i que forma part d’una sèrie per celebrar el cinquantenari del diari 'Avui', hi ha afirmacions que no s'adiuen amb la realitat. No dubto que Figueres les hagi fet de bona fe però l’hemeroteca el desmenteix. Això és perquè la memòria juga males passades i cal contrastar amb els documents. Ja ho deia aquell gran periodista que va ser Ibáñez Escofet: “La memòria és un gran cementiri”.

Abans d’entrar a assenyalar els lapsus que al meu entendre conté 

Portada de l'Avui'
del 23 d'abril del 1986.

l’entrevista, constato que en l’entradeta hi ha una rectificació important. En començar a publicar aquestes entrevistes un altre desmemoriat afirmava que abans de la sortida del diari es van recollir diners de 100.000 comptepartícips. Ara la xifra s’ha rebaixat a 34.000 que és segurament més aproximada. Cal només que algú amb paciència compti les llistes de comptepartícips que va anar publicant el diari mateix durant els mesos de 1976.

Figueres diu que Dalí no té cap obra al Fons d’Art de l''Avui'. Doncs no és així. Una de les obres que va donar va ser portada de l’'Avui' el 23 d’abril de 1986, amb motiu del desè aniversari de la sortida del diari. És un quadre que representa l’entrada de Dant al Paradís i en sobreimpressió hi ha una cal·ligrafia del pintor que diu “Avui, deu anys, Dalí”. Dos anys després, el 23 d’abril de 1988 va donar un dibuix que també va anar a portada i que commemorava el Mil·lenari de Catalunya. El títol de portada era “L’últim Dalí per al primer Mil·lenari”. Un títol premonitori perquè Dalí va morir nous mesos després. Com van arribar a l’'Avui' aquestes dues obres ho sap molt bé el periodista Josep Playà Maset que és la persona que ho va gestionar i un bon especialista en el pintor empordanès. Dissabte passat Playà em deia que probablement les dues obres han desaparegut del Fons d’Art. No hi són ni al Museu d’Història de Catalunya ni a Vilabertran ni a Girona... Però no encetem ara el meló del Fons d’Art perquè prendríem mal.

Per formar el Fons d’Art, els promotors de l’'Avui' van comptar amb les gestions de Cirici Pellicer, Corredor Matheos, Francesc Vicens, Maria Lluïsa Borràs i junt amb 40 personalitats més de la cultura catalana van signar una carta pública demanant donacions als artistes plàstics i la resposta va ser espectacular perquè van respondre, en un primer moment, 416 i la xifra va anar augmentant al llarg dels anys. En l’edició de l’'Avui' del primer d’agost de 1976 es va publicar la relació de les 416 obres i la llista dels seus autors.

En l’entrevista Figueres s’atribueix el mèrit de la captació del Fons d'Art i no queda ningú que el pugui desmentir. Però costa de creure que un noi que aleshores només tenia 23 o 24 anys anés a captar artistes tan importants com Miró o tan pagats de si mateix com l’Antoni Tàpies. (Aquest era un malcarat de llibre. Ho vam patir el fotògraf Robert Ramos i jo quan el diari ens va enviar a entrevistar-lo i ens va engaltar uns quants mocs. Un per haver trepitjat una mica la gespa del seu jardí en fer maniobra amb el cotxe i l’altre perquè teníem, a parer seu, un director analfabet).  Sense ganes d’ofendre, però el que Figueres devia fer és anar a recollir les obres que les patums havien pactat. Va fer de camàlic que és una feina digníssima.

Figueres també afirma que l’'Avui' no volia tenir res a veure amb Josep Pla per la seva vinculació amb el franquisme i la monarquia. Doncs el mateix Figueres va signar una entrevista amb l’escriptor empordanès el 4 de juliol de 1976. És una peça que es titula “Josep Pla, entre l’Empordà i les women lib” i que està il·lustrada amb una caricatura del Manuel Puyal. És una de les onze peces que Figueres va signar el primer any de vida del diari. En l’entrevista del dimecres passat diu que ell feia una entrevista cada setmana.

Afirma que els intel·lectuals catalans es van fer seu el diari. Aquesta adhesió només va durar quatre dies. Ho va patir prou l’Agustí Pons que durant aquella època va coordinar les pàgines d’opinió. Els nostres lletraferits i altres patums van optar per portar sota el braç, i ben visible, el diari de Juan Luis Cebrián, que comptava amb Fraga Iribarne com accionista. Un diari que sempre va fer la guitza a l’'Avui' tot el que va poder.

Els redactors de la primera època, que sí que érem treballadors de Premsa Catalana en nòmina i seguretat social, ja estem tips que ens diguin que volíem fer 'Le Monde'. Pobrets. Ja ens hauria agradat, ja!

Afirma que s’han escrit “diverses històries” sobre el diari 'Avui'. Tampoc és veritat. Com a historiador de la premsa hauria de saber que només hi ha una història publicada sobre l’'Avui' que la vaig escriure jo i la va editar Meteora. És una història molt imperfecta perquè, entre altres mancances, li falta el capítol sobre les finances del diari. Tots els directors, els vius i els que ja són morts, em van insinuar mànegues que portaven diners però no vaig veure mai cap document probatori. I ho adverteixo en el pròleg a tall de justificació.

El meu mestre i amic Josep Maria Huertas sempre deia que quan una equivocació surt publicada, malament rai. Tots els que vinguin darrere copiaran l’error convençuts que va a missa.

L’Ángel Sánchez i el periodisme de taula

Enric Sala

“¿Fas taula o carrer?” Aquesta era, fa unes quantes dècades, una pregunta habitual entre dos periodistes que feia temps que no es veien i s’havien perdut una mica la pista. Fer taula o fer carrer era el blanc o negre, el ying i el yang, del periodisme escrit, el dels diaris de paper, els mitjans que constituien el gruix del llocs de treball de l’ofici. Era --parlem de mitjans dels anys 70-- una època en que a les ràdios hi havia molt pocs programes informatius, només hi havia una televisió, TVE, i no existia ni ningú imaginava internet. La premsa escrita era, per tant, el lloc ‘natural’ per exercir la professió. I pels joves periodistes que accedien a les redaccions, la dicotomia era ¿taula o carrer? És a dir, dedicar-se a elaborar continguts des de la seu del diari (via contacte telefònic amb fonts pròpies, agències de premsa, corresponsals, arxius…) o bé sortir al carrer a buscar informació i cobrir esdeveniments.

Pot semblar una simplificació una mica exagerada, perquè hi havia i

Ángel Sánchez (dret), a la redacció d''El Periódico'.

hi ha registres del periodisme que combinen les dues facetes, però a grans trets la divisòria era aquesta. En qualsevol cas, en aquells anys finals del franquisme i de les beceroles de la democràcia, a la premsa barcelonina el periodisme de carrer tenia més ‘glamour’ que el de taula. Probablement, un dels motius va ser que el principal àmbit on els periodistes compromesos podien forçar les costures del franquisme i ser agosarats era la informació de barris de Barcelona, amb Josep Maria Huertas com a gran referent. I sense que ningú del gremi ho digués obertament, els periodistes de taula eren vistos sovint com de segona fila. Però la realitat és que en molts casos la seva tasca va ser tant o més important que la dels que gastaven la sola de les sabates fora de les redaccions.

Reivindicar el periodisme de taula –el del darrer quart del segle XX, però també el que es pugui fer a les redaccions avui-- em sembla necessari ara que ha mort l’amic i company Ángel Sánchez (Talavera de la Reina, 16 de juliol de 1946 / Barcelona, 23 d’octubre de 2024), perquè ell en va ser indiscutiblement el gran exponent, no només a 'El Periódico de Catalunya', sino a tota la premsa catalana. Al llarg de la seva fecunda trajectòria professional, molt poques vegades l’Ángel va fer informació de carrer, però això no li va impedir desenvolupar durant dècades des de la redacció el descomunal talent periodístic que tenia, que el va convertir en mestre i referència per molts de nosaltres. Dotat d’una gran capacitat analítica i d’avaluació de l’actualitat –sobre tot la política, que li va interessar tota la vida--, des de la taula de la redacció era capaç de controlar al detall la informació que arribava, processar-la convenientment i dirigir amb solvència i empatia els seus equips per redactar i posar en pàgina les notícies. Tot amb una sòlida aleació de rigor formal i atractiu visual, senya d’identitat fundacional d’'El Periódico'.

La tasca del periodista de taula era força anònima, ja que, per la mateixa característica de la feina, poques vegades hi havia la oportunitat de signar un text propi. I malgrat això, l’Ángel va ser sempre un exemple d’escrupulositat i exactitud, qualitats que va mantenir inalterables en les diverses tasques i responsabilitats que li va tocar assumir al llarg de més de 30 anys.

Aquesta cocció cuidada dels textos es troba a faltar força a la premsa d’avui, sigui impresa o digital. Tots sabem com n’és de complicat el periodisme en aquests temps, però no deixa de sorprendre la poca cura que hi ha en l’acabat que s’ofereix al lector, sobretot a les webs. Fa tot l’efecte que la carrera per ser els primers (o no ser els últims) en donar una notícia, sumada a la migradesa de mitjans, porta sovint a errors i a errades que s’haurien d’evitar per respecte al lector, que em sembla que ja torna a prioritzar la qualitat i la credibilitat de la informació per damunt del deler de la immediatesa.

Des de la comoditat del periodista jubilat, però també des de l’inquietud pel rumb d’aquest ofici apassionant, penso que la premsa escrita d’avui hauria de tener ben presents clàssics com l’Ángel Sánchez i l’escola que va representar. La renúncia a l’espectacularització exagerada de la informació, valorar més la documentació --on són, per cert, molts dels arxius en paper dels diaris?, estan tots digitalitzats?, s’utilitzen?-- i el rigor i la claredat expositiva em semblen indispensables per recuperar credibilitat a ulls dels lectors. Això sense entrar en qüestions més de fons com el finançament dels mitjans, els interessos polítics i comercials per controlar-los o el canvi radical de paradigma que han suposat les xarxes socials i la facilitat per difondre notícies falses.

A l'Ángel li vàrem donar el darrer adéu el 26 d’octubre, el mateix dia que es complien 46 anys de la publicació del primer número d’'El Periódico', del qual va ser fundador. Una coincidència que ens hauria de fer reflexionar sobre el passat i el futur del periodisme… i la importància de la feina ben feta des d’una taula de redacció, com ell ens va ensenyar.

Un libro para entender el periodismo y la democracia en la era de las emociones

Siscu Baiges

Josep Carles Rius le propuso a J. J. Caballero Gil que escribiera el prólogo de su libro ‘Periodismo y democracia en la era de las emociones’ (Edicions de la Universitat de Barcelona). Caballero, compañero de trabajo y de aventuras periodísticas diversas durante cerca de un cuarto de siglo --en 'La Vanguardia', 'Público' y la Fundación Periodisme Plural-- le dijo que en vez de un prólogo prefería redactar el epílogo. Y leer las diez páginas que le dedica facilitan la labor de realizar la reseña de las 450 que componen el inmenso trabajo de Rius. “Es un libro muy necesario, repleto de voces autorizadas y muy oportuno, porque aún están vivas las secuelas de los tres grandes fenómenos comunicativos que aquí se estudian: Trump, Brexit y Procés. Es, también, un libro que molestará a algunos. Bien está si así es”, escribe Caballero.

Quienes se molesten leyendo ‘Periodismo y democracia en la era de

Asalto del Capitolio de EEUU por partidarios de Trump.

las emociones’ es porque no son o no han actuado como buenos periodistas. Rius analiza las historias que desfilan por su libro con el rigor y los criterios que reclama a quienes se dedican a esta profesión. Caballero también resume acertadamente estos criterios: “Voluntad de objetividad (que no hay que confundir con neutralidad, porque, ante determinados hechos, no se puede ser neutral), respecto a la veracidad y vocación de ecuanimidad a la hora de tratar la pluralidad de la sociedad. Sin olvidar que el derecho a la información no sólo es de los periodistas, sino también de los ciudadanos”.

Y acudiendo a otro periodista de aquellos cuya trayectoria autoriza a que se les escuche con atención, Bru Rovira, cuando dice que “el periodismo no puede ser sólo una profesión que se ejerce para ganarse la vida. Era y debe ser un trabajo de compromiso no sólo con el lector sino también con las propias fuentes, con las vidas de los otros, con los testimonios que recogemos, con las vidas que explicamos... Compromiso. Esa es la palabra”. Ana Macpherson, que trabajó con Rius en 'El Periódico' y en 'La Vanguardia', recuerda que “con él había que esforzarse por hacer el mismo trabajo un poco mejor, ir más allá, pensar y explicar un contexto más completo. Puro respeto a lectores diversos”.

Compromiso, objetividad, ecuanimidad, rigor, seriedad, dignidad, respeto a las personas y a la deontología profesional son palabras y conceptos que impregnan el libro de este periodista que hoy preside el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) y que, en su día, fue decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Estos conceptos los opone a los que entiende que han hecho y hacen mucho daño al periodismo y a la sociedad, que son la conversión de los medios de comunicación en correas de transmisión de intereses políticos o económicos, el recurso a las mentiras o las medias verdades, la obsesión enfermiza por la audiencia, la excitación de las emociones y bajas pasiones en perjuicio de la información estricta o la precariedad que se ha impuesto en el sector desde hace ya un buen puñado de años.

Rius no engaña a nadie. Reconoce que la objetividad absoluta no existe. Lo avisa de entrada. “Este no es un libro neutral: toma partido por el periodismo con horizonte ético, independiente, comprometido con los derechos humanos, con vocación de acercarse lo máximo posible a la verdad de los hechos, y con voluntad de ejercer la crítica y el control de los poderes, incluido el mediático. Y tampoco es un libro objetivo porque la objetividad no existe. Este libro es producto de reflexiones profesionales y académicas. Y de la experiencia”, se lee en el primer párrafo.

La experiencia académica de Josep Carles Rius es también notable. Veinticinco años como profesor de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Autónoma de Barcelona se notan en este manual que puede servir perfectamente como guía de una asignatura de un curso entero. El prólogo, convertido en preliminar, lleva un título contundente: "Sin democracia, no hay periodismo (sin periodismo, no hay democracia)". Y el conjunto de la obra está repartida en cinco apartados: "El desafío de las democracias", "Bajo el imperio de las plataformas", "El 'procés' en Cataluña, un caso de libro", "Cara y cruz del ecosistema mediático” y “Los grandes retos del periodismo”.

Además del análisis del porqué muchos medios de comunicación y plataformas y redes sociales nacidas gracias a internet contribuyeron a hacer a Donald Trump presidente de Estados Unidos, a que el Brexit ganase el referéndum británico o a potenciar la desinformación que rodeó el 'procés’ catalán, ‘Periodismo y democracia en la era de las emociones’ también recoge algunas de las experiencias que Rius ha vivido en primera persona a lo largo de su carrera profesional. La suma de experiencias y reflexiones viene avalada por un trabajo de documentación espectacular. Es evidente que detrás de este libro hay un trabajo y una búsqueda de las referencias adecuadas que reclaman su divulgación máxima, en las facultades de Periodismo y fuera de ellas.

Rius insiste en recordar que el periodismo constituye un servicio a la sociedad. Por tanto, no se le puede tratar como un producto más que hay que dejar en manos del libre mercado. El buen periodismo no debe dejarse vencer por la tentación de azuzar las emociones en vez de informar de lo que la ciudadanía debe saber ni caer en manos de intereses empresariales que nada tienen que ver con la práctica correcta del “oficio más bonito del mundo”, como tituló uno de sus libros José Martí Gómez. Oficio que han practicado otros profesionales que encontramos en el libro con los que Rius ha trabajado o a los que ha admirado, como el propio Martí Gómez, Josep Maria Huertas o Margarita Rivière. 'Periodismo y democracia en la era de las emociones’ es, también, una forma del autor de rendirles un merecido homenaje.

"20 años no es nada", però 40 de TV3 potser sí

Carles Blanco

Recordo que quan vaig entrar a treballar a TV3, l'any 1984, vaig pensar que aquella immensa llaminadura em duraria tota la vida i, tot i que també va incloure llepades de gust amarg, així seria fins que als 61 anys, amb l'aplicació de l'expedient de regulació d'ocupació a l'empresa, l'any 2013, vaig decidir marxar.

Em vaig incorporar al departament de Producció dels serveis

Treballadors de TV3 el dia de la primera emissió.

En primer pla, Roser Mercadé, de CCOO

i durant molts anys presidenta del comitè d'empresa,

i Manel Mateu, del SPC.

informatius. Treballàvem en una petita habitació de l'edifici del carrer Numància --on s'ubicava TV3 abans que s'inauguressin els estudis de Sant Joan Despí-- veïna a la redacció del 'Telenotícies'. Compartíem l'espai, força estrets, en Manel Roures, en Pau Pons, en Gerard Romy i en Jaume Roures, que era el cap d'aquell petit equip de productors i ajudants de producció. Romy, havia tornat feia poc de la delegació de París, molt important en aquells moments, ja que les imatges d'informació internacional, imprescindibles pels Telenotícies ens les facilitava allà la EBU (European Broadcasting Union; la federació europea de televisions públiques) una mica d'estranquis, perquè el Govern de Felipe Gonzalez mantenia TV3 en l'alegalitat i la direcció de RTVE que ostentava llavors José María Calviño (pare de l'actual ministra Nadia Calviño) era molt bel·ligerant contra el projecte de televisió promogut per Jordi Pujol.

Jaume Roures em va oferir la feina; ens coneixíem una mica d'haver militat ambdós a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), un partit d'orientació trotskista, en els darrers anys de la dictadura i durant la transició. De Jaume Roures s'han dit moltes coses negatives, però sobre la seva intel·ligència, capacitat de treball i agosarament no en dubten ni els seus pitjors enemics. Roures buscava gent lleial pel seu equip i nosaltres ho érem. Entrar a TV3 ens va canviar la vida a tots, però aquella lleialtat amb els anys es ressentiria per circumstàncies diferents: ja se n'ha parlat molt de la investigació de l'FBI i el processament judicial contra Gerard Romy per suborns i comissions il·legals en el marc del 'Fifagate', que va provocar que abandonés la societat Mediapro de la que n'era soci fundador; anys abans d'allò Pau Pons havia abandonat TV3 per anar a treballar a una productora privada, Editmedia, que havia caigut sota l'òrbita de Mediapro. Quan la productora va presentar un expedient de crisi i Romy i Roures van enviar gent a endur-se el valuós maquinari que constituïa els actius de l'empresa i que havia de servir per pagar les indemnitzacions als treballadors, es van distanciar irreparablement. Allò seria un primer tast d'unes pràctiques empresarials implacables que temps després es veurien reflectides en el procés de tancament del diari 'Público'.

És indiscutible el paper fonamental que va tenir Jaume Roures en la construcció d'uns serveis informatius de qualitat capaços de competir en peu d'igualtat amb qualsevol altra TV del continent europeu. Molts anys més tard, ja instal·lat a l'elit empresarial catalana, en una conferència al Circulo Ecuestre, Roures afirmava que "la televisió pública és un gran elefant insostenible"; plantejava que s'havia de limitar la plantilla a 150 treballadors i s'oferia per concentrar tota la producció necessària a les seves empreses. Animava als responsables de la CCMA a actuar: "Algú ha d'intervenir per molta por que faci el que pugui passar". Això succeïa el mes de gener de 2013 i el 25 de juny d'aquell any es va presentar un ERO a TV3 i Catalunya Ràdio. Fa deu anys d'allò, un altre aniversari a celebrar: el de la victòria contra tot pronòstic dels treballadors contra les ambicions i l'arrogància de les empreses privades de la competència i del seu executor frustrat, el president del consell de la CCMA, Brauli Duart. Als dos personatges, tan cofois del seu poder, se'ls hi podria aplicar la mateixa frase que li va etzibar Nicolás Redondo, l'històric dirigent de la UGT, al ministre socialista Carlos Solchaga en un famós debat a TVE: "Tu problema, Carlos, son los trabajadores".

Maleïdes guerres

Entrar a treballar a TV3 em va permetre conèixer coses, països, persones i personatges d'altra manera vedats pel noi de barri que era jo. El primer lloc on vaig viatjar va ser al desert del Sàhara, l'any 1985. En plena guerra contra el Marroc, el Front Polisario va metrallar a un pesquer espanyol, el 'Junquito', que feinejava sota bandera marroquina en aigües del Sàhara occidental i va capturar els seus mariners. Havien arribat a un pacte amb el Govern espanyol per retornar els presoners i uns 20 periodistes ens havíem desplaçat per assistir al seu lliurament. Allà vaig coincidir per primer cop amb Arturo Pérez Reverte que s'estrenava a TVE, provinent de l''ABC' i que tot i tenir una actitud estel·lar cap al seu equip, era prudent i respectuós amb la resta de professionals dels mitjans allà presents.

L'entrega a les autoritats consulars espanyoles es va produir en mig del desert; el Polisario ens havia transportat fins allà perquè ho presenciéssim i les televisions i els fotògrafs prenguéssim les imatges del lliurament, després ens van retornar al campament militar on ens havien allotjat, a prop de Tindouf, en territori algerià però en un complex independent. Estàvem totalment incomunicats, només una emissora de radiofreqüència del Front estava operativa i no la cedien per cap altre ús que no fos el militar. No podíem donar la notícia fins a arribar a Alger, el destí més proper, però no teníem com arribar-hi. El Polisario ens va dir que ells podien, a tot estirar, transportar dues o tres persones en un jeep fins allà. Ens vam reunir tots al menjador del campament per decidir qui aniria amb el jeep. Després d'una discussió força civilitzada, es va imposar l'opinió que marxés amb el jeep el corresponsal de l'agència Efe i que ell fos el que fes arribar la notícia a Espanya, acompanyant la nota d'agència amb una relació dels mitjans que havíem assistit a l'alliberament dels mariners. Malgrat això, quan, a la poca estona, van venir els del Polisario a recollir-lo, tot es va embolicar: el desplaçat d''El País' va saltar de la cadira com si tingués una molla al cul, bramant, dient que ell també marxava amb el jeep perquè 'El País' era el diari més important del país, el de més tirada, etc. Allò va ser Troia: tothom volia córrer cap al jeep (que no sabíem on era ni havíem vist). Els milicians del Polisario s'ho miraven impàvids i com el rebombori no remetia van desaparèixer i ens van deixar sols. Finalment, de mica en mica, va tornar a imposar-se el sentit comú i humilment van comunicar-los que tornàvem al punt inicial i que aniria sol el de Efe. I així es va fer. Jo havia treballat anteriorment a la redacció del 'Diari de Barcelona', però allà vaig aprendre alguna cosa més sobre el món del periodisme.

Tornaria a trobar-me en Pérez Reverte a Sarajevo, el 1991, on ens

Taula d'assignacions de rodatges, a la primera
seu de TV3, al carrer de Numància.
Asseguts, Ramon Espuny i Albert Viladot.
A l'esquerra, dret, Carles Blanco.

havíem desplaçat en Carles Bosch, reporter del programa '30 minuts' sota la direcció d'en Joan Salvat, amb en Ferran Prat, un operador de càmera boníssim i valent, i en Carles Porta, avui encimbellat gràcies a 'Crims' i aleshores un ENG acabat d'arribar de Lleida; ambiciós, professional entregat, amb sentit de l'humor i una excel·lent persona. Va ser una experiència que no voldria repetir mai; els franctiradors ens disparaven pel carrer; la metralla ens acaronava els turmells quan s'expandia arran de terra, a la nit bombardejaven la ciutat des dels turons i també l'hotel Hilton, on ens allotjàvem la premsa internacional; als matins els cadàvers de dones, homes i nens, recollits dels carrers i les cases destruïdes, estaven estirats per terra a la morgue de l'hospital de la ciutat. Durant aquelles nits, els hostes de l'hotel baixàvem a dormir a la discoteca, al soterrani, on un tècnic de so de la RAI italiana ens posava Miles Davis per la megafonia per ajudar-nos a agafar el son mentre els atacs de l'artilleria sèrbia impactaven contra l'hotel fent-lo tremolar. No tots érem allà baix, en Plàcid Garcia Planas, un periodista singular, que enviava cròniques per 'La Vanguardia' gràcies a un telèfon satèl·lital que carregàvem l'equip de TV3, pesat com un dimoni i que havíem de traginar entre dues persones, es quedava a la seva habitació i als matins ens ensenyava els forats, grans com una pilota de platja, que els obusos havien obert als passadissos a pocs metres d'on ell dormia o escrivia.

L'equip de TVE comandat per l'Arturo Perez Reverte portava molt més temps allà i ens va oferir l'ajuda de la seva experiència sobre el terreny. Ja escrivia novel·les aleshores i anys més tard plasmaria de manera fidel i vibrant l'experiència d'aquells dies a 'Territorio Comanche', un llibre que també seria portat al cinema. Allà vaig conèixer la síndrome del corresponsal de guerra: efectivament el risc dispara l'adrenalina i activa ves a saber quins fluids químics que provoquen addicció; vaig conèixer periodistes que deixaven dona i fills de costat i vivien desplaçats durant anys, de conflicte en conflicte, mantenint l'estímul.

Uns anys més tard, sopava amb la Jadranka Vrsalovic, una bona amiga croata que havia estat la interpret de l'equip de TVE i una de les protagonistes de 'Territorio Comanche', que en aquell moment treballava per TV3, quan li va sonar el telèfon. Trucava en Miquel Gil des de Mostar; sabia que la Jadranka era a Sarajevo i volia venir a saludar-la. Va recórrer amb la seva moto els 125 kilòmetres que separen Mostar de Sarajevo, travessant els 'check-points' de les diferents forces en conflicte i una hora i escaig més tard, amb la càmera Betacam penjada a l'esquena, com de costum, era allà. S'havien signat els acords de pau de Dayton, però allò no garantia res circulant per carretera de nit. Van estar prenent un cafè, xerrant una estona i se'n va tornar. Gil era nascut a Barcelona, havia abandonat la professió d'advocat per fer de free-lance en zones de conflicte. Va morir amb 33 anys a Serra Leone en una emboscada. Enric Miró i Lluís Jené, gràcies a la producció executiva de Jordi Ambrós, van dirigir un documental: 'Miguel në terren' sobre la seva trajectòria personal, que va rebre diferents premis internacionals. Jadranka Vrsalovic és actualment cap de la delegació de Nova York de l'Institut Ramon Llull.

L'hivern de 1995, l'alcalde Pasqual Maragall es va desplaçar fins a Sarajevo per agermanar Barcelona amb la ciutat destruïda. Amb ell van venir, entre d'altres Enric Sierra i Enric Juliana, aleshores encara periodistes de carrer i avui membres destacats de la cort del comte de Godó. Ja apuntaven maneres, amb l'estil refinadament intel·lectual i una mica pompós de l'un o amb el tramposament planer de l'altre, ambdós han arribat a sotsdirectors de 'La Vanguardia'. Amb mi estava Pilar Antillach a qui no coneixia fins aleshores i que feia la informació municipal per TV3. Una persona tan encantadora en lo personal com erràtica en el terreny polític. Em vaig quedar de pedra, anys més tard, quan es va presentar a les eleccions al Col·legi de Periodistes, comptant amb el suport --i això encara em va sorprendre més-- d'alguns periodistes vinculats al Sindicat de Periodistes, primer davant Sebastián Serrano i posteriorment davant Josep Maria Huertas Claveria. Com si res!

Molts cops hem sentit dir que la primera vaga d'una televisió a Espanya va ser en ocasió de la vaga general del 1988 en que Torrespaña es va veure afectada i van penjar la carta d'ajust però això no és rigorosament cert. Un any abans, el 1987, els treballadors de TV3 ja havíem anat a una vaga, amb un seguiment pràcticament unànime de la plantilla que va col·locar la carta d'ajust a la pantalla i que va aconseguir, entre altres reivindicacions, la incorporació (parcial encara, es completaria posteriorment) dels treballadors temporals contractats per obra al conveni col·lectiu, del que fins aleshores estaven exclosos i la regulació horària, inexistent fins aquell moment. Recordo que tornava a la meva taula exhaust després de les negociacions i li explicava al Pau Pons com havien anat, recordo el seu mig somriure i la frase que em va dirigir: "La lucha paga". 

Aquella exitosa posada de llarg del sindicalisme no tindria retrocés i la seva consolidació en el temps va ser clau per la resposta que es va poder donar a l'arribada de l'ERO, quan l'executor d'aquest, en Brauli Duart, pensava i així ho va verbalitzar que només es tractava d'aguantar uns quants crits i algunes pancartes. L'ERO provocava 312 acomiadaments i desmantellava àrees clau per l'empresa per la seva externalització, com la de Documentals, i delegacions com la del País Basc. Finalment, després d'una llarga lluita i una resistència colossal dels treballadors, es va reconduir cap a baixes voluntàries a partir dels 61 anys.

Però entremig havíem viscut moltes altres coses i més d'un conflicte. Durant la segona meitat dels anys 90, Lluís Oliva va ser director de TV3; ja ho havia estat a Catalunya Ràdio d'on arribava amb fama d'autoritari. Acabant el segle, vam tenir una dura confrontació sindical que es va mig resoldre quan la pressió li va fer acceptar la revisió salarial automàtica conforme l'IPC català. Naturalment, el Govern es va posar com una mona, espantat per l'efecte dominó que allò podia provocar en tota la negociació col·lectiva al país i ho va aturar. Aprofitant que Xavier Trias, aleshores conseller de Presidència de Jordi Pujol, va venir als estudis de TV3 per una entrevista, ens vam trobar amb ell a una sala de distensió pròxima a les sales de maquillatge, la Roser Mercadé i jo, membres del comitè d'empresa i de CCOO, el sindicat hegemònic a TV3. Allà ens va dir, amb la seva familiar veu gangosa i la seva no menys habitual trempera, que ni bojos ens donarien l'IPC català per molt que l'Oliva s'hi hagués compromès. Nosaltres li vam dir que ens estàvem ficant en un embolic, que havíem aturat la mobilització per aquella promesa i que d'allò no ens en sortiríem sols. Va prendre nota i al cap d'una setmana ens va convocar a una reunió al Palau de la Generalitat, on va assistir també Jordi Vilajoana, en aquells moments a cavall entre la direcció de la CCMA i la Conselleria de Cultura. Lluís Oliva no va ser convocat i Vilajoana va treure de la carpeta uns papers amb una sèrie de mesures compensatòries entre les quals destacava la regularització contractual d'un bon grapat de treballadors temporals. No vam arribar a acordar res, vam parlar amb cordialitat, en Trias ens va renyar per la manera que fèiem sindicalisme, tan diferent, ens va dir, del que ell feia quan treballava de metge i allà va quedar tot. 

Pocs dies abans, havien tingut lloc les eleccions autonòmiques que Maragall havia superat en vots a Pujol, però CiU tenia majoria d'escons i a la reunió anaven dient: "Hem guanyat eh! hem guanyat!" amb poca convicció, com si necessitessin que algú els hi confirmés. En valorar posteriorment la trobada vam veure que efectivament tot es podria reconduir i així va ser. Vam treure un bon conveni i l'Oliva va quedar molt tocat. La política el va fer fora i el nou Govern va anomenar Miquel Puig per substituir-lo, consensuadament amb el PSC. Es va obrir una nova etapa. Curta perquè Puig va plantar cara a Artur Mas, conseller en cap del nou Govern, reivindicant l'autonomia de la seva gestió i aquest va forçar la seva renúncia al cap de dos anys.

Oh América!

Amb Gerard Romy vam recórrer els Estats Units de costa a costa, l'any 1986, seguint a Jordi Pujol. Ell era un productor més experimentat i parlava fluidament l'anglès, jo un ajudant de producció a qui havien acreditat per fer-li de suport, però que en el moment d'iniciar el viatge, era a Trípoli, amb un equip desplaçat per sorpresa pels bombardeigs dels EUA de Ronald Reagan contra la capital líbia, que, entre desenes de víctimes mortals, havien llevat la vida d'una filla de Muamar el Gaddafi. Vaig haver de marxar corrents cap a Amèrica, que era la prioritat. 

Una de les primeres mesures que va prendre en Gerard a la meva arribada va ser portar-me de botigues a comprar roba adient per acompanyar el seguit del president. Amb ell viatjava Joan Hortalà, d'ERC, conseller d'Indústria del Govern. Pujol presumia de que ja portava més de cinc anys de president i Hortalà se li reia a les barbes, preguntant-li quan cobrava pel quinquenni, Pujol s'hi estaria més de vint anys al càrrec i Joan Hortalà va ser president de la Borsa de Barcelona durant 27 anys. Aquell viatge havia de tenir un vessant econòmic i Josep Maria Ureta, cap de la secció d'economia dels serveis informatius, feia el que podia per camuflar el poc cas que Pujol rebia per part de les autoritats dels EUA: a Nova York, un funcionari menor del Ministeri d'Agricultura, en mànigues de camisa, es quedava de pasta de moniato veient que aquell home que havia de rebre venia escortat per, no un, sinó dos equips de televisió i tornava corrent al despatx a buscar l'americana; a San Francisco, l'alcaldessa el va fer esperar 50 minuts de rellotge abans de rebre'l, en una sala oberta de l'Ajuntament, per on entrava i sortia gent constantment. De fet, qui millor el va atendre va ser en Mickey Mouse en una jornada a Disneyland, que li va fer lloc entre abraçades a nens i nenes i aquelles imatges van protagonitzar la crònica d'aquell dia de l'Ureta, periodista de ment aguda i juganera, capaç de treure-li punta a qualsevol cosa.

Entre el munt de gent desplaçada per cobrir la gira d'en Pujol, hi havia en Jaume Masdeu, aleshores un ENG dels informatius. Els ENG (Electronic News Gathering) van ser la pedra angular en les primeres redaccions d'informatius i van introduir un plantejament revolucionari amb la figura d'un operador de càmera i muntador amb una sòlida formació periodística i capaços de redactar una notícia que, treballant en grups de dos, muntaven cròniques on la imatge era el centre de la informació. Bona part dels professionals d'aquelles primeres fornades d'ENG,s nodririen amb els anys les estructures de realització i continguts de l'empresa. Jaume Masdeu seria un dels millors corresponsals a Brussel·les que ha tingut TV3 i l'any 2004 va ser anomenat cap dels serveis informatius, substituint a Ramon Rovira. Anys més tard tornaria a Brussel·les, des d'on avui escriu per 'La Vanguardia' unes cròniques precises i intel·ligibles sobre les sempre complexes dinàmiques de la Unió Europea.

Anys després d'aquell viatge als EUA, el 1992, vam coincidir amb en Jaume en un sopar a Moscou amb la seva parella, Cristina Gallach. Jo havia tingut el trist privilegi d'assistir des de la Plaça Roja a l'última arriada de la bandera roja de les muralles del Kremlin, amb Boris Yeltsin ja al poder i parlàvem sobre el fracàs de l'experiència comunista. La Cristina, una dona amb una llarga experiència professional i política que inclou la de portaveu de Javier Solana en la seva etapa de secretari general de la OTAN durant la guerra de Bòsnia, era en aquells moments corresponsal a Moscou de l'agència Efe i defensava amb vehemència enderrocar totes les estàtues erigides en honor dels líders revolucionaris. Aquesta operació per esborrar el comunisme de la memòria de Rússia havia d'incloure també l'enderroc de l'estàtua de Vladimir Maiakovski, el poeta de referència de l'avantguarda literària de la revolució que, abans de suïcidar-se el 1930, va deixar escrit en els seus últims versos el que Raimon portaria a una cançó: "S'ha trencat la barca de l'amor contra la vida quotidiana".

Tornaria als Estats Units en una altra gira de Jordi Pujol, aquest cop com a productor sènior, amb en Ramon Rovira, abans que el fessin cap d'informatius. Aquest segon cop no va ser tan patètic. Ramon Pedrós era aleshores el cap de gabinet de premsa de Presidència i això era garantia de realisme i seriositat. Recordo la seva mirada divertida i encuriosida per veure la meva reacció quan en Rovira, em collava perquè pagués amb els diners de la tele unes entrades per anar a veure un partit dels Bulls de Chicago i jo em resistia als seus arguments: "Tothom ho fa així", deia i no s'equivocava. Era un partit amistós, ni tan sols jugava Michael Jordan i les entrades eren molt barates, però em semblava una mica miserable tot plegat. Vaig fer el que em deia sota l'esguard burleta d'en Ramon Pedrós. Pedrós ha escrit uns llibres molt divertits, plens d'anècdotes recollides en els seus viatges amb Pujol.

Bons i mals catalans

Afortunadament no vaig arribar a conèixer a Alfons Quintà que havia estat despatxat el mateix any que vaig començar a treballar a TV3, sí al seu successor, Enric Canals, un home amb mes aparença que substància. Qui en realitat duia l'empresa aquells anys era el director tècnic, en Jaume Ferrús, qui després succeiria a Canals en la direcció.

Contràriament al que es podria suposar, fins i tot en la llarga etapa convergent, la CCMA va tenir directors de mena molt diferent. Vicenç Villatoro va ser director de la CCMA entre el 2002 i el 2004, substituint a Miquel Puig. El coneixia de la seva etapa de Director del programa 'Crònica 3' on jo duia la producció i, al programa, a part de gent encantadora com Mireia Pigrau i Lluís Podadera en la realització, Xavier Moret i el malaguanyat Pep Illa, a l'equip de redacció hi era Pilar Rahola. Villatoro era un pujolista convençut i era també una persona cordialíssima, desitjós de socialitzar i compartir els seus coneixements sense evidenciar la seva superioritat cultural ni caure mai en la pedanteria. Era també obertament sionista, cantussejava "If I was a rich man" i les seves discussions amb en Xavier Moret, en els moments crítics de la guerra jueva-palestina, eren apassionades i memorables. No era però, en absolut, una persona sectària. Per provocar-me deia que preferia José Luís Perales a Silvio Rodriguez. Vam mantenir i mantenim encara si ens trobem en algun lloc una relació afectuosa. Un cop vam viatjar plegats a Gdansk, a Polònia, per entrevistar a Lech Walesa. Ell feia les preguntes --Villatoro és molt bon entrevistador--, però Walesa, que no ens va semblar un home de moltes llums, em contestava a mi, potser perquè li havien dit que l'entrevista l'havia concertada jo i pensava que era qui manava. El muntatge ho arregla tot i en Vicenç s'ho va prendre amb humor. En una altra ocasió estàvem a Grècia i de casualitat vam coincidir en un vaixell amb la Melina Mercouri i a en Villatoro se li va disparar l'instint periodístic i mitòman i em va obligar a anar a demanar-li una entrevista, ja que jo era més alt i més guapo, confiant que potser així acceptaria. La Melina em va mirar amb condescendència, immune als meus presumptes encants i va declinar la proposta amablement. En Vicenç va quedar una mica moix, però no em va fer retrets. L'últim cop que ens vam trobar va ser en el funeral d'en Llorenç Soler, un home del cinema i documentalista excepcional ('Será tu tierra', 'El largo viaje hacia la ira' i molts d'altres), que havia treballat a TV3 sota la direcció d'en Villatoro a un programa cultural excel·lent anomenat 'Trossos'. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo bé rodant documentals culturals per Etiòpia, Egipte, Turquia, els Balcans... Rendit davant el seu talent per la llum i la fotografia; no he trobat mai a ningú que rodés amb tanta precisió el que l'història demanava; quan visionàvem veia amb la boca oberta com no faltava ni sobrava res per muntar la seqüència i, tanmateix, el material permetia diferents variants, un ofici adquirit quan la pel·lícula de cel·luloide no es podia malgastar perquè costava diners.

També amb Pilar Rahola vaig viatjar. La Pilar també era pujolista però d'una qualitat diferent. Vam fer un llarg viatge per Etiòpia, amb en Manel Raya i en Lluis Podadera, durant una de les cícliques sequeres que assolen aquella terra i deixen una collita macabra de nens i adults morts de sed i de fam. Va ser estremidor. L'equip vam acabar una mica tips de la mirada impostadament compassiva de l'home blanc (de la dona blanca) davant la tragèdia servida com espectacle als salons familiars del primer món.

Joan Oliver va ser el director de TV3 durant l'època d'en Villatoro al davant de la CCMA. Figues d'un altre paner. Oliver era volcànic i intemperant. Jo aleshores tenia la responsabilitat de producció en l'àrea de Documentals i havia estat acceptat un projecte de l'Àngel Casas per fer una sèrie sobre la nova cançó: 'Totes aquelles cançons'. Havíem muntat un equip de luxe amb en Joan Ribera i en Jordi Turtós com a guionistes, l'Àngel Leiro de realitzador, en Joan Pavón de productor i la Montse Fortino de documentalista; també la Montse Rovira i en David Burillo. A Oliver no li agradava aquell projecte i recordo amb disgust com m'utilitzava per fer-li la punyeta a l'Àngel Casas cada vegada que tenia oportunitat. Tots els qui han conegut al Casas saben que la seva qualitat humana era tan gran com la professional. Oliver el menystenia i l'agreujava a través meu. Jo sentia vergonya d'aquell comportament i no sabia com fer-me perdonar, però l'Àngel entenia molt bé la situació. La seva trajectòria posterior en el món del futbol ha posat en evidència quina classe d'individu és Joan Oliver a qui, en ambients sindicals de la tele, anomenàvem Godzilla.

Si no el millor, sens dubte un dels millor directors de la tele ha estat en Paco Escribano. Se que no puc ser objectiu perquè vaig treballar molts anys molt estretament amb ell, però ho mantinc. Poc temps després que l'Escribano i en Joan Úbeda van deixar el '30 minuts' per muntar la seva pròpia unitat de treball, em vaig incorporar a aquella factoria on vaig aprendre moltíssim de televisió, gràcies a tots dos però especialment al Paco, ja que l'Úbeda no trigaria gaire a marxar a treballar a la producció privada. Allò era el germen del que es convertiria en el futur en l'àrea de documentals i nous formats del Centre de Producció d'Audiovisuals (CPA) però que havia nascut al Centre d'Emissió d'Informatius (CEI) que són les dues realitats que conformen TV3, que fins i tot ocupen i donen nom a dos edificis diferents dins el complex dels estudis de Sant Joan Despí.

Aquella àrea de producció arribaria a mantenir una producció simultània de cinc o sis programes l'any i a comptar amb uns pressupostos superiors als 10 milions d'euros anuals. Escribano no tenia un perfil de gestor com havia tingut en Jaume Ferrús, però quan va arribar a la direcció va ser prou intel·ligent per a respectar el model organitzatiu que havien instaurat Miquel Puig i el seu equip, que havia racionalitzat l'empresa. Escribano, primer com a cap de Programació i després ja com a director, va posar la producció interna al 'prime time' de la cadena i va aconseguir que, sense menystenir altres fórmules basades en l'entreteniment o la ficció, series documentals de contingut social i polític, fetes amb amenitat i utilitzant bé els recursos narratius del documental aconseguissin audiències espectaculars: 'Veterinaris', 'Gent del barri', 'Dies de transició', 'Explica'ns la teva vida'... Tenia un gran instint, era seductor i carismàtic, premiava l'esforç i sabia motivar el seu equip i aprofitar el talent.

Van ser els anys del tripartit i de Joan Majó com a director de la CCMA. Majó és el protagonista de la paradoxa més gran en l'història de la CCMA. Ministre del Govern de Felipe González, qui sempre va mostrar la seva bel·ligerància contra TV3 i membre del PSC, que sempre havia malfiat del projecte pujolista, va aconseguir que la Generalitat de Maragall assumís el deute acumulat per l'empresa durant anys sota la gestió convergent (més de 1.000 milions d'euros) i que havia dut a la CCMA a una situació financera crítica.

També val a dir, que en aquells sis anys de la direcció de Miquel Puig, primer, i després de la de Majó-Escribano, no sense contradiccions, els continguts informatius eren molt més independents de l'esfera política que en les etapes anteriors i, per descomptat, de la que vindria després.

Lluites de titans

Amb la reforma de la llei de la CCMA, el 2007, les estructures de comandament de la Corporació es van convertir en un carrusel de nomenaments, cessaments i dimissions; el 2008 foren nomenats president del Consell de Govern i directora general Albert Sáez i Rosa Cullell, respectivament. L'abril del 2010 Albert Sáez fou substituït a la presidència del Consell per Enric Marín i al juliol Rosa Cullell presentà la dimissió i fou substituïda provisionalment per Ramon Mateu, que es mantindria en el càrrec fins a l'arribada de Brauli Duart, el 2012.

Un primer canvi de fons ja s'havia produït en la segona etapa del Tripartit, amb la presidència de José Montilla, que va posar la Corporació sota la competència de la Conselleria de Cultura que ostentava Joan Manuel Tresserres i que permetria a ERC un control superior sobre les emissores públiques catalanes.

Mònica Terribas va ser nomenada directora de TV3 el 2008 i, al contrari del que succeïa a la Corporació, es va mantenir en el càrrec quatre anys, garantint l'estabilitat a TV3. Vaig veure per primer cop a la Mònica quan era col·laboradora externa en el programa 'Afers Exteriors' que protagonitzava i dirigia en Miquel Calzada (Mikimoto), després, en Jordi Serra, que dirigia el Canal 33, la va fitxar per conduir i dirigir un programa informatiu basat en entrevistes, 'La nit al dia', on s'hi estaria sis anys i que li donaria popularitat i reconeixement professional. Emergia aleshores a totes les cadenes un perfil d'entrevistadores encisadores i punyents en el que Terribas encaixava com un guant. Terribas, va substituir a Francesc Escribano, a qui, ja des de feia temps, no deixava de criticar pels passadissos. Quan va plegar en Paco, la Mònica li va organitzar un comiat a l'exterior dels estudis i va encarregar unes hòsties que duien gravat el rostre de l'Escribano perquè els assistents poguéssim combregar. Terribes portava molt malament la popularitat que encara conservava Escribano. Era també molt "adanista"; aquell mateix any se celebraven els 25 anys d'existència de TV3 i va limitar la seva commemoració fins a un extrem ofensiu per tots aquells que havien picat molta pedra per convertir l'empresa en el que era.

Josep Cuní continuava ocupant els matins de TV3, el cap de continuïtat estava tip que allargués el programa molt més enllà del seu horari i desballestés l'escaleta de programació de tot el que venia després, sempre es queixava, però en Cuní no feia ni cas. Un dia però, Terribas va donar l'ordre que es tallés el programa a la seva hora hagués acabat o no i el Cuní, superb com és, es va enfurismar moltíssim i va exigir parlar immediatament amb la directora. No se li posava al telèfon i va anar a pas lleuger, tipus marxa atlètica, cap a l'edifici on hi ha la zona de Direcció, a uns tres-cents metres del plató on es feia 'Els Matins', per encarar-la. La Terribas, advertida, es va amagar i no la va trobar. Poc després en Cuní va deixar la tele per anar-se'n a 8TV, creient-se suficient per competir amb TV3, amb el resultat que coneixem. Tan l'un com l'altre es sobrevaloren. En una demostració del que deia Mark Twain que la història potser no es repeteix però rima, la Mònica Terribas va perdre els matins de Catalunya Ràdio per creure's prou poderosa per desafiar al director de l'emissora i posteriorment va fracassar en la posta en marxa d'un nou programa de televisió, 'Nexes', produït i promocionat a bombo i platerets.

D'una altra anècdota amb Josep Cuní vaig ser protagonista, molts anys abans. El gener de 1991 es va començar a emetre pel Canal 33 l'informatiu del vespre 'Les notícies amb Josep Cuní'. Jaume Roures, que encara treballava a TV3, em va encarregar que assegurés la producció pel llançament del programa. Una de les coses que havíem d'assajar era el que se'n diu un 'duplex', és a dir una entrevista en la que entrevistador i entrevistat estan en llocs diferents i es comuniquen a distància. En Cuní era al plató i jo en una sala tancada a la redacció, feia d'entrevistat i se suposava que era K. S. Karol un periodista polonès que havia publicat a 'El País' unes columnes d'opinió sobre els conflictes derivats de la descomposició de la URSS, entre les repúbliques exsoviètiques i Rússia. Em vaig llegir els articles i em vaig posar en situació. Durant l'entrevista, en Cuní va utilitzar repetidament el terme imperialisme soviètic i, en un moment determinat, jo vaig dir que, en el context actual era més adient parlar de nacionalisme panrus, amb arrels històriques més antigues encara que la creació de la URSS. En acabar les proves l'equip es va reunir per valorar com havia anat; tècnicament el simulacre havia funcionat perfectament. Aleshores en Cuní va dir solemnement que al seu programa no es parlaria mai de nacionalisme panrus sinó d'imperialisme soviètic. Una mica aclaparat, només vaig gosar dir que jo era Karol.

Tornant a la Terribas, l'estabilitat que aportava a l'empresa davant el vodevil que es vivia a la Corporació era molt valorada per la plantilla, sabia fer ús de el seu carisma i el vent de cua de l'independentisme li inflava les veles. La tele va caure en una espiral de propagandisme polític com no s'havia viscut ni en les pitjors èpoques d'en Pujol, el sectarisme polític s'estenia internament i proliferaven els oportunistes que feien professió de fe nacionalista per escalar l'organigrama. Terribas va desmuntar l'estructura de producció de programes i va arraconar a bona part dels responsables de l'època d'Escribano, deixant al seu arbitri personal, sense intermediacions, les decisions estratègiques i també moltes del dia a dia. Havia estat nomenada en el marc del govern tripartit, però s'ho va fer venir bé per obtenir la confiança d'Artur Mas i seguir en el càrrec. Va aconseguir, ajudada per alguns dels sindicats de l'empresa, que els treballadors acceptéssim una rebaixa en els salaris per impedir un ERO que va arribar igualment. Va aguantar tot el que va poder, però mesos després de l'arribada de Brauli Duart, les radicals restriccions pressupostàries li van fer impossible seguir. Tanmateix, el Govern agrairia els seus serveis donant-li una sortida honorable a Catalunya Ràdio, després d'un petit parèntesi al diari 'Ara'.

El Partit Popular multiplicava les hostilitats cap a les televisions autonòmiques i tenia entravessada a TV3. Quan va ajudar a aprovar els pressupostos de les grans retallades del Govern d'Artur Mas, va aconseguir contrapartides i una d'elles va ser l'ERO a la CCMA que no desagradava ni a Mas ni a Francesc Homs, conseller en cap. Paral·lelament, es va produir un acostament d'ERC al Govern i la seva posició ambigua també animava la presentació de l'expedient de regulació, que finalment es produí a les portes de l'estiu del 2013. Vaig participar en aquelles negociacions que es van allargar tot el mes de juliol amb jornades maratonianes. Eugeni Sallent era aleshores el director de TV3, però el pes de les negociacions el portava Teresa Farré, gerent de la CCMA; freda, falsa, insensible... i sempre la presència impalpable de Brauli Duart, qui en els moments més crítics havia de mantenir la cohesió del 'staff' directiu perquè ningú afluixés. Els qui es van atrevir a plantejar objeccions a com s'estaven fent les coses després ho pagarien. Duart va fracassar, el seu estil aguerrit i casernari va trobar millor context a la Conselleria d'Interior, a la que va retornar.

Sallent va ser un director de perfil baix, a les negociacions del ERO no obria la boca. Recordo la seva resposta a una petició feta per CCOO de traslladar la producció d''El gran dictat' des dels estudis de Mediapro a la Diagonal de Barcelona, als platós de TV3, que estaven disponibles i permetrien rebaixar el cost del programa. No va respondre immediatament sinó en una reunió posterior setmanes més tard per dir que al presentador del programa, l'Òscar Dalmau, no li venia bé traslladar-se a Sant Joan Despí i això ho impedia. La producció del programa era de la productora Triacom, vinculada a Mediapro i propietat de l'exgerent de TV3, Oriol Carbó, avui processat per l'emissió de factures falses relacionades amb aquest programa, dins el 'cas 3%' per finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya. Les factures investigades pels Mossos d'Esquadra per presumptes irregularitats afecten els anys que Brauli Duart dirigia la Corporació i estan relacionades amb l'ús dels platós de Mediapro. Carbó també va ser investigat pel cas de les ITV, pel que Oriol Pujol va ser condemnat a dos anys i mig de presó. En la seva etapa de gerent de TV3, es deia pels passadissos que no li podies vendre ni un clip a TV3 sense pagar comissions al 'Partit'.

De tot el que esdevingué després només tinc notícies indirectes. La meva vida a TV3 es va acabar amb l'ERO. Acabo doncs aquest article reproduint un vers del poeta León Felipe: "Yo no sé muchas cosas, es verdad, digo tan sólo lo que he visto...".