Rupert Murdoch no guanya per disgustos. La setmana passada va haver de dimitir un altre dels seus càrrecs de confiança per una presumpta estafa. Andrew Langhoff va haver de deixar a correcuita la direcció general de Dow Jones & Co (editora de Wall Street Journal Europe) per inflar les xifres de vendes d’aquest diari al Vell Continent.
Hi ha dues versions dels fets, la del WSJ i la de The Guardian, que s’ha convertit en el gran inquisidor general de l’imperi Murdoch. Segons el WSJ, la dimissió de Langhoff és deguda a les pressions que aquest home va exercir sobre el redactors del diari económic sobre una empresa que tenia acords comercials amb WSJ. La versió que ha donat The Guardian afegeix que Langhoff va actuar així perquè tenia diversos acords amb diferents empreses per les quals aquestes rebien exemplars a molt baix preu per distribuir-los entre estudiants i després recuperar el diner mitjançant contractes de serveis pagats pel mateix WSJ. Es a dir, que al final era el propi diari el que acabava pagant aquests exemplars.
Si els periodistes autòctons amb una mica d’experiència ho mirem bé, la notícia no és que un directiu pressioni perquè els redactors d’un diari escriguin determinats discos sol·licitats ni que un diari anomenat de pagament reparteixi còpies gratuïtament a les universitats i instituts. La notícia, el notición, és que hi hagi algú que es vegi forçat a dimitir per realitzar aquestes activitats. Potser als Estats Units és normal que algú que és enxampat infringint l’article d’un codi deontològic consuetudinari està obligat a deixar al càrrec, encara que sigui en el diari conservador més prestigiós i venut dels EUA. De fet, ja sabem tots que allà son uns puritans, a més d’uns imperialistes.
Però aquí, aquests costums, encara no han arribat. Aquí alguns diaris de pagament regalen munts de diaris a les fires de mostres, als hotels, als congressos, a les facultats, als museus, sense cap control aparent del regulador autòcton, l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD). Aquí hi ha empreses editores que compren diaris regionals en fallida per poder-hi encartar un diari editat a Madrid i augmentar les baixes xifres de vendes del rotatiu “nacional”. Amb el mateix objectiu, un altre diari conservador de Madrid fa encabir els seus exemplars en un diari hegemònic en una província, encara que la línia editorial d’aquest sigui radicalment oposada. Dona igual, així hi ha més pluralitat ideològica: el lector d’aquella província podrà llegir cada dia editorials i informacions a favor i en contra de Zapatero o en contra i a favor de Rajoy per un sol euro amb vint; i els caps de setmana, dos dominicals, dos revistes del cor i dos suplements culturals. Gràcies a aquests mètodes --i amb una OJD la severitat de la qual recorda la que va demostrar el Banc d’Espanya amb les caixes i bancs en l’època de vaques grosses--, alguns diaris poden exhibir unes xifres de difusió molt més altes; encara que sigui a costa de perdre un munt de diner en paper, impressió i distribució. Ja el recuperaran retallant sous, que per alguna cosa el quilo de periodista està més ensorrat que l’Ibex-35. Fa molts anys, l'alt directiu d'un diari va ser acomiadat perquè va suspendre una subscripció gratuïta de milers d’exemplars amb una institució, al considerar que la quantitat de diners que costava el paper i la tinta no compensava l’augment de les xifres de difusió. El pobre era nòrdic i no entenia els raonaments entre florentins i sicilians de casa nostra.
Pel que fa als discos sol·licitats d’empreses o institucions anunciants del mitjà pel que treballem, qui no n’hagi redactat mai cap en sa vida professional que em llenci una capsa de bombons o una panificadora domèstica, que és un dels penúltims detalls per als periodistes que van cobrir la informació d’un premi literari.
Els mitjans de comunicació espanyols presenten darrerament a les tres grans agències de qualificació nord-americanes com a tres bessones que es comporten com a autèntiques germanastres amb les indefenses ventafocs espanyola, grega i italiana. Durant l’última etapa d’expansió econòmica als EUA, S&P, Fitch i Moody’s van cometre molts errors; fins i tot delictes, segons acusa l’Administració Obama. Però diuen el que diuen d’Espanya perquè l’opacitat de les entitats financeres d’aquí no els impedeix deduir amb poc risc d’equivocar-se que tenim un futur econòmic molt magre, entre altres raons, perquè ha estat bastit sobre moltes dades empresarials i bancàries falses. Sort que és la comprensiva OJD i no les tres bessones ianquis l’encarregada de passar els test d'estrès als grans editors de diaris espanyols.
No hay comentarios:
Publicar un comentario