Cotxes, canvi climàtic i periodisme. No participeu de la manipulació dels fabricants

J. Cabayol, S. Baiges, E. González, F. Pahisa, C. Collazos i R. Viladomat

Fem una crida als periodistes perquè, en l’exercici del seu codi deontològic, no participin d’aquest atemptat contra el dret a la salut de totes i tots. 

El Govern espanyol acaba d’anunciar que no es podran matricular cotxes que emetin diòxid de carboni a partir de 2040: dièsel, gasolina o híbrids. I que estaran prohibits cap a mitjan segle. Ho especifica en l’esborrany de la llei de canvi climàtic i transició energètica. Els fabricants de vehicles ja han aixecat el crit al cel, tot i la tebiesa de la mesura proposada. Actuar sobre el transport és

clau per a reduir la contaminació [el transport és responsable del 25% de les emissions de GEH a Espanya i del 33% dels emesos per la UE]. Tot i l’evidència, la indústria continua negant les dades i utilitza els seus lobis per conformar/modificar les informacions dels mitjans, també dels públics, condicionats com estan pel pes de la publicitat en els seus pressupostos. 

1,5º C, inevitable

Segons les dades facilitades per l’informe especial de l’IPCC publicat a Incheon, Corea del Sud, la temperatura havia pujat de promig 1º C arreu del món al 2017. I creix a un ritme de 0,20º C per decenni. Forma part del consens científic que la gran inèrcia dels GEH fa que els seus efectes perdurin en tota la seva intensitat al voltant de 25 anys. En conseqüència, la temperatura, fem el que fem, pujarà 0,5º C a l’inici de la dècada dels 40, situant-se en els 1,5º C, que no s’haurien de superar segons els Acords de París.

1,7º C, punt de no retorn 

L’IPCC publicat a Incheon, però, en l’apartat D.1.2 del ‘Summary for Policymakers’ va més enllà. I diu: superar en 0,20º C els 1,5º C, és a dir, sobrepassar els 1,7º C, suposaria un esforç de captura de carboni tècnicament i econòmica tal vegada impossible d’aconseguir. En altres paraules, que anar més enllà dels 1,7º C condueix a una situació, ara mateix, irreversible. Aplicant les dades ‘oficials’ d’augment de la temperatura, si no fem res, arribarem als 1,7ºC a començaments del decenni dels 50. I si els GEH perduren en tota la seva intensitat com a mínim 25 anys, tenim, com a màxim i sent generosos, fins al 2030 per aplicar les mesures correctores. De fet i per anar bé, hauria de ser reducció a la meitat de les emissions fetes a 2010 com a molt tard al 2025. 

Transport

Dèiem que les dades oficials asseguren que a la UE el transport suposa un terç de les emissions i a Espanya la quarta part. No actuar sobre aquest sector fins al 2040 i no prohibir fins aleshores les energies fòssils és una temeritat que conduirà irremeiablement a un fatal augment de la temperatura. 

Crida als i les periodistes

El mal que estan fent els mitjans de comunicació, tots, però en especial els públics per la seva missió de servei a la ciutadania, polemitzant i donant la veu principal als fabricants de vehicles contaminants (que els tenen collats a través de la publicitat i que tan sols veuen el futur a través dels seus negocis) és d'una irresponsabilitat que ratlla el delicte, perquè no només crea confusió i confon a la ciutadania, sinó que contribueix al deteriorament de la salut pública. 

Fem una crida als periodistes perquè, en l’exercici del seu codi deontològic, no participin d’aquest atemptat contra el dret a la salut de totes i tots. 

Josep Cabayol, Siscu Baiges, Ester González, Frederic Pahisa, Carlos Collazos i Ramon Viladomat signen aquest article en nom de SICOM -Solidaridad

Aquí hay otros Trump o peores

Andreu Farràs

Donald Trump, que prefiere ser mil veces antes villano que ‘loser’, protagonizó el pasado miércoles una escandalosa rueda de prensa en la Casa Blanca. No es la primera vez ni probablemente la última en la que el multimillonario neoyorquino insulta y humilla a los periodistas y a los medios de comunicación que no le resultan simpáticos. Trump respondió con descalificacionels personales a varios informadores acreditados que le formulaban preguntas incómodas. Y, como en otras ocasiones, señaló con nombres y apellidos a los corresponsales que le disgustan y con sus marcas a los medios que considera sus enemigos, empezando por la CNN y ‘The New York Times’. 

Tres días después de la pendenciera comparecencia de Trump, en un mitin de Vox, los organizadores mostraron en las pantallas a los medios y los periodistas que critican a este partido para que los concentrados los abucheasen e insultasen. Aunque pueda parecerlo, este insólito ataque no es casual. Uno de los asesores áulicos de Vox es Steve Bannon, comunicador estadounidense, uno de los principales artífices el ascenso de Trump a la Casa Blanca y, en la actualidad, consejero de exitosas organizaciones ultraderechistas europeas como la Liga de Matteo Salvini. 

Con todo, aunque sea comprensible la indignación que algunos medios de comunicación españoles expresaron a través de editoriales y artículos de opinión por la conducta iracunda de Trump hacia colegas como Jim Acosta (CNN) y Peter Alexander (NBC), no se debe perder de vista que el comportamiento hacia la prensa de la mayoría de los dirigentes políticos españoles una vez han alcanzado las cotas de poder ejecutivo dista mucho de ser homologable con las democracias más consolidadas en Occidente. Empezando por Estados Unidos, donde los medios han demostrado a lo largo de la historia que ejercen de verdad el cuarto poder. 

La rueda de prensa de Trump fue bochornosa, cierto. Pero duró el doble o el triple que muchas conferencias de prensa que han convocado en los últimos 30 años los presidentes de Gobierno españoles o los presidentes de la Generalitat. 

Aun con insultos, vejaciones y bravuconadas, Trump respondió a todas las preguntas que le formularon los periodistas, muchas de ellas tanto o más incómodas que las que pudieran lanzar los congresistas demócratas. 

Plasmas, Ibex y 'això no toca'

En España --y en Catalunya-- hay comparecencias sin derecho a preguntas. Hay conferencias de prensa en las que el político se dirige a los periodistas a través de un monitor, el famoso plasma de Mariano Rajoy. Hay ruedas de prensa en las que, con la coartada de las prisas del político de turno, solo se permiten dos o tres preguntas que, en no pocos casos, están reservadas para los medios con una línea editorial más afin al partido del compareciente. 

De Trump escandalizó que horas después de su rifirrafe con el periodista Jim Acosta, aquel le retirase la credencial para acceder a la Casa Blanca. En España --y en Catalunya-- no recuerdo que algo parecido haya sucedido. Pero sí decisiones más sutiles como que más de un cronista político crítico con el gobierno de turno fuese sustituido por el director del diario por otro periodista que agradase más a la ‘vice’ o al secretario general de la Presidència de la Generalitat. 

¿Por qué? Porque la ‘vice’ o el secretario general son (o eran) los responsables de las relaciones del Gobierno con los medios de comunicación y en España --y en Catalunya-- las subvenciones de las administraciones central, autonómicas y municipales así como las publicidades institucionales (Renfe, Fomento y Tráfico, incluidos) ayudan decisivamente a cuadrar las diezmadas cuentas de unos medios con audiencias fragmentadas y jibarizadas. 

Confieso ignorar si Trump tiene capacidad para cambiar al director de un gran diario estadounidense. Pero en España los periodistas hemos presenciado en las últimas décadas diversos cambios de director porque las empresas editoras se arriesgaban, por ejemplo, a perder millonarios contratos publicitarios con el denominado grupo “empresas del Ibex”. Hay al menos tres diarios digitales españoles que han sido fundados y son capitaneados actualmente por periodistas que tuvieron que dejar en su día las direcciones de sus diarios para que las empresas editoras pudieran continuar disfrutando de los favores de los poderes fácticos. 

¿Es preferible que Trump veje a un periodista incisivo delante de las cámaras y los ciudadanos vean el auténtico rostro del poder o que presione por teléfono al editor para que cambie a la “mosca cojonera” y que nadie se entere de por qué alguien ha pasado de cubrir la Moncloa a ser corresponsal en Latinoamérica? 

¿Es mejor que Trump exprese su furia durante más de una hora en una rueda de prensa en la que todos pueden preguntar o que el protagonista no acepte preguntas o responda reiteradamente que “això no toca”? 

Que la conducta de Trump hacia la prensa sea tan repulsiva como lo es la que también manifiesta hacia los migrantes, las mujeres, las minorías religiosas y étnicas, los ecologistas o los pobres (para él, simplemente 'losers'), no debe hacernos creer que es peor que algunos poderosos autóctonos, al menos en lo que respecta a la libertad de información. Aunque respaldado --e incluso admirado-- por una amplia mayoría de ciudadanos estadounidenses, Trump es, como indican algunos expertos, un personaje ademocrático e iliberal. Y Estados Unidos tiene muchísimos defectos. Pero ojalá en España --y en Catalunya-- tuviésemos los sólidos resortes de su sistema democrático. Empezando por más medios de comunicación con lo que hay que tener.

El xou abans que el rigor

Francesc Ràfols

Quan vostès llegeixin aquest article hauran passat ja unes setmanes d'un dels darrers judicis d'aquests que s'anomenen «mediàtics». Era sobre el 'cas Nàdia', en el qual s'acusava un matrimoni d'haver estafat diners a persones que van col·laborar per finançar les despeses sanitàries d'una suposada greu malaltia de la seva filla, la Nàdia Nerea que dóna nom a l'afer.

La parella Fernando Blanco y Margarita Garau van estar durant més de quatre anys recollint diners apel·lant a una malaltia estranyíssima de la seva filla que requeria, segons explicaven de plató en plató de televisió, viatjar per mig món a la recerca

d'especialistes donada l'elevada complexitat dels tractaments. Darrere s'amagava un matusser abús de la bona fe de centenars de persones i que va acabar als tribunals. El primer a alertar del tripijoc va ser un professor de la Universitat de Castella-La Manxa, Josu Mezo, a través del seu blog malaprensa.com on va mostrar les contradiccions de l'afer.

Mezo hi va escriure el 27 de novembre de 2016 que «el que avui explico és, segurament, poc popular. Però crec que s'ha de dir. El periodisme sobre bones causes no pot estar exempt de les regles normals de la professió, que es resumeixen en una de sola: fer tot el possible perquè tot el que s'explica sigui veritat». No qüestionava en aquell moment l'actuació dels pares, de qui diu entendre que si el cas és cert, una certa desesperació. Però sí que critica la tasca dels mitjans perquè «el periodista no pot ser un simple reproductor de declaracions inversemblants. La seva feina és, sempre, també en aquests casos tristos, explicar la veritat».

Coincidint amb el judici, han aparegut veus recordant com l'estafa –si la justícia finalment així ho cataloga– ha estat possible gràcies als mitjans de comunicació, que van convertir la suposada malaltia de la nena en un xou mediàtic. Un dels que ho feia és el periodista Pascual Serrano, que en un article publicat a eldiario.es insistia que «tot això es va explicar durant mesos en els platons de televisió sense que cap dels periodistes contrastés amb cap testimoni, s'assessorés amb cap professional mèdic, o consultés cap informe clínic».

Afegia Serrano: «No ens van enganyar Fernando Blanco i Margarita Garau. Van ser els periodistes i els mitjans de comunicació, sobretot televisions, que no van fer bé la seva feina i que es van dedicar a emplenar un temps de programació amb pocs diners, per semblar solidaris i amb molta audiència. Algú hauria de calcular la publicitat que van ingressar les televisions en els descansos d'aquells magazins amb Nàdia, potser la xifra sigui més gran que la que suposadament han estafat els pares d'aquesta nena». Potser haurien de contribuir a rescabalar els que s'han vist burlats en la seva bona fe.

https://francescrafols.wordpress.com/

25 anys no son res...

Francesc Ràfols

Els dies 19 i 20 de juny de 1993 jo era un dels assistents al Congrés Constituent del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), al centre cívic de les Cotxeres de Sants, sota la presidència honorífica del veterà Josep Maria Lladó. La meva participació era la d'un més en els debats. L'únic protagonisme va ser formar part de la comissió de recompte que va certificar l'elecció d'Enric Bastardes com a primer president de l'SPC.

Ara, 25 anys després, tinc el privilegi i la responsabilitat de ser el president de l'organització. L'Enric Bastardes, el Dardo Gómez i el Ramon Espuny han dirigit les diferents juntes executives que hi ha hagut des de llavors i que han convertit –entre tots i totes– el

sindicat en un referent indispensable de la professió. A mi em toca no espatllar-ho. I crec, modestament, que des que vaig ser escollit al 8è Congrés celebrat el 14 d'abril passat, la junta que encapçalo està fent molt bona feina gràcies a la gent que la integra.

Però per arribar a aquest punt s'ha treballat molt en anys anteriors. No ho detallaré aquí. La pàgina web de l'SPC n'és testimoni de tot. Però sí voldria destacar una qüestió: el paper decisiu del Sindicat de Periodistes de Catalunya perquè avui l'Estatut de Catalunya inclogui un article 52 que estableix quins són els deures de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Durant la seva elaboració en el procés participatiu obert pel Govern català vam aportar les propostes necessàries perquè així fos. Els redactors de l'Estatut van incorporar-ho al text final, que tot i ser un dels articles impugnats pel PP com a anticonstitucionals, va quedar incorporat tal qual va sortir de fàbrica a la versió final. Ara només falta que el Govern o els legisladors el desenvolupin legislativament per fer efectiu aquest dret de la ciutadania. I no serà perquè no s'hagi demanat i presentat propostes i documentació perquè ho puguin fer.

La professió viu moments difícils. La precarietat laboral i la desregulació dels i les periodistes a la peça, la manca de credibilitat de la professió i dels mitjans de comunicació espanyols segons revelen diversos sondejos d'opinió, el menyspreu de les empreses de comunicació per un periodisme de qualitat prioritzant la quantitat pagada a preus irrisoris i que el fotoperiodisme està pagant més durament; la manca de respecte pels drets d'autoria, pels drets laborals... És un llarg llistat.

Molts han donat la culpa a la crisi, a les noves tecnologies de la informació, al canvi dels usos informatius o a les xarxes socials. La crisi del periodisme, no obstant això, va començar molt abans. Però una fictícia bonança econòmica als mitjans va fer que tothom o quasi tothom mirés cap a una altra banda. La crisi, l'única cosa que ha fet és mostrar les fragilitats i les misèries amb tota la seva cruesa. I ara se'n paguen les conseqüències amb dues víctimes principals: uns treballadors i treballadores immersos en una precarietat cada cop més intensa, i la ciutadania, que veu com el seu dret a rebre una informació veraç, plural i de qualitat li ha estat furtat.

I els autors d'aquest furt són els propietaris dels mitjans de comunicació, i també el poder polític que actua com a còmplice necessari, ja que no ha fet gairebé res fins ara per garantir aquest dret universal humà a la ciutadania. L'any 1993, el Consell d'Europa va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, un text que podríem considerar gairebé revolucionari.

La informació no és una mercaderia

En el seu article 15 diu: «Ni els editors o propietaris [dels mitjans} ni els periodistes han de considerar-se amos de la informació. Des de l'empresa informativa la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En conseqüència, ni la qualitat de les informacions o opinions ni el sentit de les mateixes han d'estar mediatitzades per les exigències d'augmentar el nombre de lectors o d'audiència o en funció de l'augment dels ingressos per publicitat.» En el seu article 11 estableix ben clarament que «les empreses periodístiques s'han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d'un dret fonamental». Això ho van votar tots els partits i tots els països del Consell d'Europa, inclosos els espanyols. Però ho tenen amagat, però no defallirem en seguir recordant-ho i en reclamar que es retorni la informació al seu legítim propietari, la ciutadania.

El nostre lema per aquests cinc lustres de treball és «Ja tenim només 25 anys». Per agafar forces per tota la feina que hem de fer com a mínim en els pròxims 25 anys vam celebrar-ho el dilluns 5 de novembre al centre cívic Parc Sandaru.