David Caminada, el periodista íntegre

Xavier Roca 

Si hagués de sintetitzar el concepte d'amabilitat en una sola persona, probablement li posaria la cara del David Caminada.

Amant de les formes i de les bones maneres, el David era una persona de tracte exquisit, educada, cordial i respectuosa, practicant d'una cortesia que resulta francament rara de trobar avui en dia. No és d'estranyar que aquests valors siguin els que, de manera unànime, estiguin ressaltant aquests dies --amb motiu de la seva mort, del seu assassinat-- els seus amics, els qui han estat els seus companys de feina, els seus alumnes de la universitat. 

La seva pulcritud era patent a primer cop d'ull; sempre impecablement vestit, potser a l'estiu es permetia la llicència de vestir amb camisa de màniga curta i, algun dia, de prescindir de la corbata. Fonamentalment, el David era una persona civilitzada, que paradoxalment -i fatalment- l'atzar ha posat en el camí de la brutalitat, de la irracionalitat més absurda i arbitrària. 

El David era un professional tan culte com modest, poc amic de l'estridència però rigorós i perfeccionista. La seva elegància en el tracte no impedia la convicció apassionada amb què defensava la integritat i la justícia; a la redacció del diari 'Avui' --on va treballar a diverses seccions però sobretot a la d'Internacional, durant molts anys-- era dels pocs que plantaven cara amb fermesa als capricis despòtics d'algun col·laborador confirmat més endavant com un veritable psicòpata. 

A nivell personal, puc donar fe de la seva lleialtat com a amic i de la sincera preocupació amb què s'interessava pels problemes --de salut, laborals-- de la gent a qui apreciava, encara que els divergents camins professionals haguessin fet minvar la freqüència del contacte. Un interès actiu, traduït en dinars i cafès en els quals donava ànims, consells i opinions que trobarem molt a faltar. 

Periodisme i insults als camps de futbol

Siscu Baiges 

Després de veure els crits que es van escoltar al RCDE Stadium durant el partit entre l’Espanyol i el Barça el passat dia 4 i a l’estadi Johan Cruyff en el que van jugar el Barça B i l’Espanyol B l’endemà em pregunto si els periodistes no podríem fer alguna cosa per aturar aquesta dinàmica. De sempre hem sabut que el futbol servia per desfogar-se, que la gent avoca les seves frustracions personals i socials en l’àrbitre, sobretot, però també en l’equip rival. Marx parlava de la religió com a ‘opi del poble’ i el

Piqué es queixa a l'arbitre, en el darrer partit contra l'Espanyol.

futbol, i en menor magnitud d’altres esports, es van convertir en la teràpia per desviar la queixa de la gent contra el poder polític o la insatisfacció per la vida que portava.

A les graderies dels camps de futbol acceptàvem uns comportaments que no toleràvem fora dels estadis. Dir-li ‘burro’ a l’àrbitre o reclamar penaltis inexistents o expulsions injustificades entrava dins de la lògica de l’espectacle. Ha arribat un punt, però, on cal posar el fre de mà. I, fins i tot, fer marxa enrere. No repetiré les expressions que es van escoltar mentre es jugaven els dos partits que he esmentat, però una societat mínimament sana i que aposti per la convivència entre els ciutadans que la formen no les pot admetre i deixar impunes.

El 16 de desembre, l’àrbitre va suspendre el partit de la segona divisió de futbol entre el Rayo Vallecano i l’Albacete pels crits de part del públic contra un jugador de l’equip visitant. Acusaven de ‘nazi’ l’ucraïnès Roman Zozulya. La cosa venia de lluny perquè Zozulya havia fitxat pel Rayo Vallecano dos anys abans però les queixes de part de la seva afició havien obligat la directiva del club a anular el contracte amb el jugador. El Comitè de Competició va imposar una sanció de 18.000 euros al Rayo Vallecano i va obligar a jugar la resta del partit a porta tancada.

Què cal fer en els casos que s’han viscut al RCDE Stadium i el Johan Cruyff? ¿Són impotents les directives del Barça i l’Espanyol per aturar els insults i les provocacions? ¿Els delictes d’odi no existeixen si es dilueixen en la cridòria d’un camp de futbol? ¿Hem de pair que jugadors i aficionats hagin d’escoltar burles de les dones dels esportistes o d’alguns que han mort amb l’excusa que no hi ha res a fer o que ‘el futbol és així’? El meu estómac no dona per tant. I el meu cap em demana un major compromís de la classe periodística per acabar amb aquesta xacra. Potser convindria algun tipus d’acord entre els professionals per fer-hi front. I si diaris, ràdios, televisions i xarxes socials es neguessin a informar dels partits on es produeixin aquests fets lamentables.

Pensem-hi! I, ja posats, pensem també en què cal fer davant els càntics de caire polític que s’escolten sovint –i en alguns camps en un minut concret de cada partit- i desllueixen l’aspecte esportiu d’aquests esdeveniments.

Quan es barreja esport i política no en surt res de bo. Quan es barreja esport i odi pitjor encara.