El periodismo no es un juego

José Sanclemente

El pasado mes de diciembre unos reporteros de 'Las Vegas Review Journal' iniciaron una curiosa investigación: conocer quién había detrás de la compra de su propio periódico; el de más difusión del estado de Nevada. Sabían que su compañía editora hasta entonces, New Media Investimets Group, había suscrito una clausula de confidencialidad con el comprador, que no resultó ser otro que Sheldon Adelson, el magnate de la hostelería y los casinos de Las Vegas Sands, y el empresario que mareó la perdiz con Ignacio González para instalar en Madrid el frustrado proyecto de Eurovegas.

Sheldon Adelson.

Los reporteros descubrieron que la compra de su periódico se había hecho a través de una empresa radicada en el paraíso fiscal norteamericano de Delaware, el mismo territorio donde radicaba la empresa que adquirió el ático de Ignacio González, expresidente de la Comunidad de Madrid, solo por situarlo en el contexto, dado que nada tiene que ver. En Delaware, se dice, hay más sociedades inscritas que habitantes.

Adelson pagó 140 millones de dólares por el diario de Las Vegas y, tras salir a la luz esa adquisición, se produjeron algunas dimisiones entre los periodistas del diario según anunció 'The Newyorker'; y los “reguladores” del juego en Las Vegas iniciaron también una investigación.

Sheldon Adelson ha pagado un precio muy por encima del valor del periódico, que tiene una tirada de 170.000 ejemplares, pero eso para él debe ser lo de menos: ya tiene el mayor diario de difusión gratuita de Israel en el que pierde millones de dólares; su fortuna supera los 22.000 millones y ha donado cientos de millones a la causa republicana.

La opacidad y la ocultación en la adquisición de un diario es un grado más a añadir a la falta de transparencia de los intereses que mueven a muchos fondos buitres y extraños inversores que se colocan en los consejos de administración de las empresas periodísticas. La línea editorial de los diarios se balancea a favor de no se sabe qué tipo de réditos debe otorgar a sus accionistas. La mayoría de veces no son ganancias de rentas o dividendos, tal y como están de escuálidas las cuentas de explotación de los periódicos.

Los periodistas de esos diarios suelen ser conscientes de que hay terrenos informativos que no deben ser explorados si quieren sobrevivir a sus empresas editoras. Por eso cuando vemos el ejemplo de los reporteros de 'Las Vegas Review Journal' investigando a su propia casa para saber quién les paga sus sueldos, se abre una luz de esperanza: el periodismo no es un juego y un periódico no debería convertirse en un casino.
www.josesanclemente.com/

La informació com a arma política

Francesc Ràfols

En aquest blog he parlat en diverses ocasions sobre l’avantatge que estaven prenent diversos països llatinoamericans respecte d’altres, especialment els europeus, en una qüestió tan democràticament cabdal com el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania. Havien elaborat regulacions realment innovadores, que partien del fet de considerar la informació i la comunicació com un dret humà, tal com estableix, sense anar més lluny, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 19.

La Casa Rosada, seu de la presidència de la República Argentina. 

Alguns dels darrers processos electorals realitzats en aquest subcontinent han introduït ombres en aquesta dinàmica. El cas més paradigmàtic és l’Argentina, però també a Veneçuela planen fosques perspectives. El nou president argentí, Mauricio Macri, ha declarat la guerra a la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) i fins i tot va firmar un decret per tal de desactivar els seus elements, com la destitució dels membres del seu ens regulador. L’advocat i doctor en Comunicació Damián Loreti explica la situació en aquest article publicat al diari argentí 'Página 12'.

Aquesta decisió del Govern Macri va provocar una allau de protestes tant al país com a escala internacional. La Federació Internacional de Periodistes (FIP) ha afirmat que «és completament perillosa per a la democratització de la comunicació a l’Argentina l’actitud que el nou govern ha mostrat envers una llei votada pel Parlament nacional, precedida i legitimada per un debat que va involucrar el conjunt de la societat». 

Es refereix la FIP al fet que l’LSCA va ser elaborada a través d’un procés de participació ciutadana de gran repercussió social, que va culminar amb l’elaboració d’un text aportat a les instàncies legislatives que van redactar i aprovar el text definitiu. Sosté l’organisme internacional de representació dels periodistes que aquesta tasca no es pot destruir amb un simple decret llei.

Aquesta tesi també la defensa el jutge de La Plata Luis Arias, que ha emès una resolució per la qual prohibeix a l’Executiu de Mauricio Macri qualsevol modificació de l’LSCA i dels seus organismes de control i de gestió per la via del decret. El magistrat ordena al Govern que, segons la crònica de 'Pàgina 12', «s’abstingui de suprimir o afectar drets adquirits i/o atorgar nous drets vinculats a l’exercici de la competència i funcionament de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Audiovisual (AFSCA)». Arias responia així a la reclamació presentada pels funcionaris de l’AFSCA que demanaven la nul·litat absoluta del citat decret. El pronunciament judicial està basat «en favor del dret col·lectiu a la informació i la llibertat d’expressió».

Aquest fet demostra un cop més la voluntat dels governs d’utilitzar la informació com a arma de control polític. L’hostilitat de determinats poders contra una llei com l’LSCA és equivalent a la que demostren aquests mateixos poders per evitar que el reguli aquest dret fonamental en llocs on no ho està, com ho és a Espanya i també a Catalunya, on el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut s’ha convertit en un plat de segona taula. En el cas espanyol, destaca el fet de com molts mitjans de comunicació han amplificat les crítiques de Macri a l’LSCA –que l’ha titllat d’intervencionista, repressora i de contrària a la llibertat d’expressió– però no han dit res de les defenses que destacats organismes internacionals han fet d’aquesta norma i de les mostres de suport que rep des de molts sectors socials. Després que Macri impulsés la intervenció de l’Autoritat Federal que supervisa el compliment de la llei va haver-hi a Argentina nombroses protestes, que han estat silenciades.

Però malgrat tot, a l’Argentina encara són més a prop de la democràcia en la informació que a Espanya, on es farda molt de la Constitució però l’article 20 és com si no existís.

https://francescrafols.wordpress.com/

Siscu Baiges també ha escrit a PAIOS un altre article sobre el nou president argentí, Mauricio Macri, i la llibertat d'expressió i informació en aquesta república.

Macri i el mal ús del terme ‘llibertat d’expressió’

Siscu Baiges

Argentina té nou president. Es diu Mauricio Macri i defensa els interessos dels sectors més rics i poderosos. Un cop més ens trobem amb la paradoxa que un representant de la minoria més acomodada és elegit pels vots del conjunt d’una ciutadania que, en la seva immensa majoria, no comparteix els privilegis econòmics del nou president. El suport d’un bon grapat de mitjans de comunicació a la candidatura de Macri no és aliè a aquesta paradoxa.

A tot el món, els mitjans de comunicació privats més potents estan controlats per entitats financeres i magnats multimilionaris. Als qui

Mauricio Macri, president de la República Argentina.

aspiren a una informació objectiva independent dels interessos dels propietaris dels diaris, ràdios o televisions no els queda cap altre remei que el recurs als mitjans de comunicació públics. No a tot arreu aquest recurs existeix. A Catalunya, per exemple. 

Per això dol especialment quan els vol fer creure allò que no és. De la mateixa manera que és patètic escoltar o veure els espots promocionals de TV-3 o Catalunya Ràdio presentant-se com a reserva espiritual del periodisme seriós d’Occident, també és dolorós contemplar com polítics com Macri recorren falsament a la llibertat d’informació i expressió per justificar decisions que precisament retallen aquests drets.

L’endemà de les eleccions que l’han portat a la presidència, el diari 'La Nación', que li ha donat i dóna suport a mort, publicava un editorial demanant-li que aprovi una amnistia pels militars que van col·laborar en la dictadura i són a la presó. “No més venjança” es titulava aquell nefast editorial, on es deia que “s’ha de resoldre de manera urgent el patiment vergonyós de condemnats, processats i fins i tot sospitosos de la comissió de delictes comesos durant els anys de la repressió subversiva i que són a presó malgrat la seva avançada edat”. I rematava: “Són, a aquestes alçades, més de tres-cents els detinguts per alguna d’aquelles raons que han mort a la presó, i això constitueix una veritable vergonya nacional”.

A la redacció es va celebrar una assemblea immediatament on la majoria dels redactors van protestar per un editorial que no compartien. En canvi, al nou president argentí li va semblar prou encertat.

La vigília de Nadal, Macri va ordenar la intervenció de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Social i de l’Autoritat Federal de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, que vetllaven per evitar els monopolis o controls abusius dels mitjans de comunicació per uns pocs magnats/mangants. Dos dies abans havia prohibit l’emissió del programa de debat polític a la televisió estatal ‘6,7,8’, perquè entenia que era massa crític amb ell. Va nomenar Hernán Lombardi. “Administrarà tots els mitjans públics. Tindrà rang de ministre i s’ocuparà de tot el sistema de mitjans. No hi haurà ‘6,7,8’ ni ‘8,7,6’”, va declarar el nou president.

En una reunió amb els editors dels diaris nacionals, el 26 de març, Macri els va dir: “Vostès poden seguir fent el que fan amb llibertat. L’únic límit ha de ser l’ètica personal”.

Per a Macri i per a massa dirigents polítics i econòmics arreu del món, l’únic límit a la llibertat d’expressió i informació és l’ètica dels poderosos que controlen els mitjans.

I aquesta ètica ni coincideix amb la de la majoria dels ciutadans ni amb el dret a ser informats objectivament que haurien de tenir.