Josep M. Adell Bardier
El
llibre, amb un subtítol més clarificador, 'Una veu de resistència', és la
meva crònica particular i terapèutica de tots els anys de feina i de
lluites, d’alegries i patiments dins d’aquesta emissora de ràdio, que ha
estat i és, la primera pública de 24 hores en llengua catalana de la
història, la primera promoguda des dels estaments polítics i governants. Cal recordar que les que havien existit abans de la dictadura eren
totes de caràcter privat i/o cooperatiu. En les pàgines d’aquest llibre
he pogut abocar allò que duia dins, tot tractant de pal·liar la gran
injustícia que ha patit Ràdio 4 i en conseqüència els seus treballadors.
Una emissora que, si bé fruit de l’oportunisme polític
en el moment
inicial de la transició política del país, va saber anar
molt més enllà de ser un instrument de conveniència electoralista per
captar la societat catalana, per posar-se plenament al seu servei,
aprenent i ajudant a aprendre les regles democràtiques de la llibertat.
Malgrat la pertinença i subordinació econòmica a l’organisme estatal
RTVE, Ràdio 4 des del primer moment va informar, formar i entretenir des
d’un posicionament independent, creant nous formats i entrant en
temàtiques mai tractades fins llavors als mitjans de comunicació. Tot
sense consignes ni massa pressions –seria innocent creure que no n’hi ha
hagut mai–, però amb uns professionals que han sabut estar sempre a
l’alçada i en el paper que els correspon.
Tant bon punt
iniciats els tràmits de la transició, de la que Ràdio 4 va ser fidel
cronista, a finals dels anys 70 els mateixos gestors polítics de Ràdio 4
ja no sabien que fer amb ella i en aquell punt l’emissora va començar a
patir un progressiu abandonament i oblit sistemàtic de la major part de
les forces polítiques catalanes (no cal dir que les estatals mai no
han sabut ben bé que era això d’una emissora que no solament parlava
sinó que també pensava en català).
Ràdio 4 va obrir
molts camins, va informar abastament d’aquell apassionant procés, a
voltes potser sobrevalorat per incomplet o mal tancat. Ràdio 4 ha estat
una peça fonamental en el desenvolupament polític, social i democràtic
del país i en la creació d’un llenguatge radiofònic del que se li ha
volgut sostreure tot rastre i mèrit.
Emissora silenciada
Ràdio 4 ha estat també
probablement l’emissora més silenciada i amenaçada de liquidació per
part de tots els administradors polítics que l’han gestionada –o com
m’agrada dir, encara que sintàcticament no sigui correcte–, de tots els
que l’han nogestionada, perquè uns i altres han deixat de fer i han
deixat de complir els compromisos que els estaments polítics tenen amb
el servei públic, per deixar-la llanguir i abandonar-la a la seva sort.
Els
professionals han salvat sempre Ràdio 4 i amb orgull poc dissimulat
continuo sentint que formo part d’aquesta munió de gent que l’ha sabut
mantenir, malgrat que des del 2007 formo part de la catèrvola de
pensionistes que es mira les coses amb una certa distància, esperant que
les noves generacions mantinguin la mateixa il·lusió dels que vam
participar en la seva posta en marxa. L’orgull d’haver pogut format part
d’aquesta colla de professionals que al llarg de quatre dècades han multiplicat els seus esforços per oferir el màxim, amb els mitjans que han hagut de gestionar.
Aquest
és l’esperit que em va portar a recollir sobre paper els records i
pensaments d’aquests 40 anys d’activitat compartida: Ràdio 4, 40 anys en
català. Una veu de resistència.