L’angle mort d’Alfons Quintà

Josep-Maria Ureta

Ja fa quatre anys que l’article més llegit a aquest blog Paios és el que va fer l’Àngel Casas la vigília de Nadal del 2016. Parlava de l’assassinat de la doctora Victòria Bertrán a mans del seu marit Alfons Quintà Sadurní el 16 de desembre del 2016, qui després és va suïcidar. 

En Casas és molt directe en aquest article. Havia tractat a Quintà des

Alfons Quintà, el dia de la primera emissió de TV-3.

dels anys de Ràdio Barcelona, després va acceptar fer el programa d’entreteniment nocturn a la primera programació de TV-3 i van partir peres ben aviat. Sense embuts diu en Casas que mai va pensar que Quintà fos un assassí en potència, però no estalvia qualificar-lo de “colèric, egocèntric, misogin, dèspota, covard, miserable i venut al millor postor”. En síntesi, “mala persona”. Però tampoc li va costar entendre saber el què havia passat uns dies abans al domicili del Quintà a Les Corts. “No em vaig sorprendre --diu Casas--, però massa tard”. 

De fet, el retret de Casas no és autoinculpatori sinó per la manera de com es va donar la noticia, destacant més els mèrits de Quintà com a un dels impulsors de TV-3 que no pas de ser un assassí. “¿Quin periodisme estem fent?”, conclou l’article que es pot consultar en aquest mateix blog (més de 17.000 visites fins ara, en la comptabilitat digital vigent). 

Poc més tard, vam poder recuperar lleument alguns passatges de la vida adolescent d’en Quintà, desconeguts, gràcies a l’article de Jordi Amat a 'La Vanguardia' del 27 de gener del 2017, poques setmanes després del de l’Àngel Casas. Amat coneixia alguns trets de la personalitat ja complexa del Quintà adolescent, quan acompanyava al seu pare Josep, que feia de xofer de Josep Pla. Titulava el text 'El fill del xofer'. 

Camelot a l’Empordà 

Tres anys després, Jordi Amat ha bastit una molt interessant semblança de l’Alfons Quintà (Figueres, 1943) mantenint el títol d’aquell article, 'El fill del xofer' (Edicions 62), i amb versió castellana: 'El hijo del chófer' (Tusquets). Val a dir que ja l’estiu de l’any passat vàrem tenir algun tast quan es van conèixer les 52 cartes creuades entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives, en les que el morbo periodístic ja es va fixar més en com l’adolescent fill del Josep feia xantatge a l’escriptor per pressionar al seu pare, que no li volia donar permís per treure’s el carnet de conduir. En Jordi Amat havia treballat de valent aquelles missives, i més tard Arcadi Espada, l’agost del 19, en va fer un article, amb astúcia interessada, a 'El Mundo'. 

Jordi Amat, biògraf de Ramon Trias Fargas i de Josep Benet, entre altres treballs de qui cavalca entre la lingüística i la literatura, ha dedicat anys als arxius de Josep Pla. Garbellant entre centenars de documents no es difícil fixar amb una precisió mai coneguda l’entorn de la infància i joventut d’Alfons Quintà. Període vital determinant tant pel seu comportament anys després com per la seva descomunal capacitat de captar com es creen les relacions de poder des de ben jove. 

Amat descriu les activitats polítiques de Josep Pla, a partir dels anys 50 des de Llofriu, com la creació del Camelot de l’escriptor. Jaume Vicens Vives, Josep Benet, Joan Fuster, Carles Sentís, Manuel Ortínez, Armand Caraben, Pere Duran Farell, Estapé, Joan Sardà Dexeus, Manuel Ibáñez Escofet, l’industrial Domingo Valls Taberner, Jaume 'Met' Miravitlles... però també Josep Tarradellas, Manuel Serra i Moret i altres a l’exili. En Josep Quintà era només un xofer --atent i callat a les tertúlies--, aprofitant que era un viatjant del tèxtil de la comarca i tenia un vehicle, a qui sempre li demanaven serveis aquests conspiradors catalanistes i conservadors. 

Angle mort 

Des del primer moment Amat estableix el tortuós camí que conforma la psicologia d’Alfons Quintà en la seva mala experiència familiar. Un pare que fa el salt continuadament a la mare, Lluïsa --que regenta una sabateria a Figueres--, i que quan era petit l’assotava amb el cinturó fins deixar marques permanents de la sivella, descobertes anys a venir per les múltiples amants de l’Alfons. 

Quintà, en una conferència a l'any 2010. (arxiu)

Per poder abordar aquesta personalitat tan complexa, Amat empra arxius, llibres ja publicats sobre temes i persones relacionades i, es dedueix, molts testimonis directes, tot i que a penes se’n fa esment dels noms. No és una biografia sinó més aviat una semblança de Quintà, amb un mètode narratiu que l’autor anomena “prosa [o literatura] de no ficció” y que s’inspira en el mètode d’obres similars com la recerca que ha fet Javier Cercas sobre Enric Marco (el fals deportat als camps nazis) a 'El impostor', el clàssic 'Eichmann  a Jerusalem', d’Hannah Arendt, sobre la banalitat del mal, o el més recent (i recomanadíssim) 'L’ordre del dia' del premiat Éric Vuillard sobre el suport dels grans empresaris alemanys a Adolf Hitler. 

Un dels primers contractes del jove Quintà, ja instal·lat a Barcelona és de redactor de Enciclopèdia Catalana (on ja va organitzar protestes contra el banquer Jordi Pujol) i és autor de l’entrada “angle mort”. Quintà ho referencia al món militar i descriu que és “l’espai que queda entorn dels tancs que no pot ser batut per armes pròpies”. 

Joventut agitada 

La metàfora de l’angle mort serveix a Amat per, d’una banda, recórrer sovint a la prospecció psicològica d’Alfons Quintà, però més des de la bona literatura, no de la ciència mèdica. Hi ha comportaments reiterats al llarg de la vida del periodista que sempre cal interpretar com inscrits en una part misteriosa de la seva personalitat, amagada i amargada. La mala relació familiar hi és sempre. 

D’altra banda, també hi ha misteris que son un angle mort o si es vol, punt cec referent a la visió de l’ull, una expressió que també es pot trobar a l’anterior i exitós assaig d’Amat del novembre del 2017, La confabulació dels irresponsables, sobre els esdeveniments polítics de l’octubre del mateix any. 

A 'El fill del xofer', hi ha dos angles morts més, sobre fets difícils de desxifrar: la crisi i desaparició de Banca Catalana de principis dels 80 i l’estranya relació de Quintà i Pujol. 

Val a dir que un cop a Barcelona, a finals dels seixanta, el jove Quintà, gràcies a les recomanacions de Sentís o d’Ibáñez Escofet (¡quin xoc d’entramuntanats!) ja és l’esverat compulsiu: es matricula a Econòmiques i ho deixa, llegeix intensament de tot i es fa marxista, intenta entrar al PSUC, estudia i acaba Marina Mercant (l’afició del pare de navegar per Roses), l’enxampen a Portbou amb una maleta de llibres prohibits per la dictadura, el processen i perd la convalidació dels estudis marítims per ser caporal segon de la Marina. El degraden. 

Becari enrabiat 

També els qui el van tractar aquells finals del 60 i principis dels 70 han fet saber de les inquietants actituds de tracte del Quintà, ja malcarat i profundament misogin, a la vegada que amb una desconcertant capacitat de fer la guitza o de fer el llepa segons li convé en cada moment. Sempre ajudat pels amics del pare al Camelot de Llofriu, a l’hora que els menyspreava. Ibáñez Escofet li va donar feina de becari al 'Tele/eXprés', fins que el va despatxar i Sentís, quan era director de Ràdio Barcelona (cadena Ser), li va crear el programa 'Dietari', on Quintà va saber explotar com ningú l’ambient dit aperturista del final del règim franquista i teixir una bona xarxa de relacions polítiques a Barcelona i Madrid. En aquest darrer cas, van ser José Antonio Novais (corresponsal de 'Le Monde') i el jove Juan Luis Cebrián els qui li van facilitar l’accés a la revista 'Guadiana'. També escriu a 'Presència'. A partir d’aquest punt, Jordi Amat ja utilitza els testimonis i, sobre tot, l’anàlisi dels textos del Quintà. 

Pujada 

En termes de Narcís Oller, aquí comença la pujada d’Alfons Quintà al món del periodisme, i la part d’èxit no trigaria a arribar quan el 1976 neix 'El País' i entre Sentís i Trias Fargas fan que el nomenin corresponsal a Barcelona. Però en termes del jesuïta del segle XVI Gaspar Astete, el més conegut divulgador moralista catòlic, dels set vicis (pecats) que descriu com “apetitos desordenados” (supèrbia, avarícia, luxúria, ira, gola, enveja i peresa) el nou periodista Quintà els té tots, amb dubtes sobre la peresa, impròpia d’un esverat, tot i que l’Astete la defineix com “un caimiento de ánimo en el bien obrar”. 

El diari de referència de tota l’oposició és 'El País' i de seguida destaca el corresponsal a Barcelona per ser el millor informat del món catalanista i més capacitat de donar exclusives que marquen les agendes. Admirable i meritori, segons Jordi Amat, qui tanmateix no s’està d’avisar que la prosa de Quintà és “descuidada, frenètica, cocainòmana...”. I reapareix l’angle mort de les fixacions obsessives del periodista, d’una banda, i de l’altre la relació amable/despietada amb dos personatges que en els seus escrits aconsegueix enfrontar: Pujol i Tarradellas. 

Èxit 

Quintà ja és a l’etapa d’èxit, seguint a Narcís Oller. Tan poderós com desordenat en la vida personal. Golafre insuportable i desagradablement lasciu. I res d’integritat: ja havia aconseguit un pis de La Caixa al barri de Les Corts (el mateix on va assassinar la seva dona) pressionant al llavors president de La Caixa, Narcís de Carreras, via Camelot. Però quan en Carreras no nomena substitut Manuel Ortínez (una de les principals fonts d’en Quintà) el fot a parir sense miraments. També es matricula de dret i negocia aprovats a canvi d’articles a 'El País', menys en un cas en què la professora l’enxampa copiant i ell li dedica un breu al diari amb falsa denúncia. 

Més temut que respectat, quan Quintà s’adona que no dirigirà el suplement de 'El País' a Catalunya, perquè en Cebrián n’estava tip, qui ja era una vedet de la transició i li convenia l’estabilitat que el poder polític madrileny havia decidit que encarnés Jordi Pujol, decideix canviar de bàndol sense escrúpols. 

El mite dels papers de Catalana 

Es prou sabut que des de pocs dies després de que Pujol és president de la Generalitat, l’abril del 1980, Quintà publica un article sobre la mala salut de Banca Catalana. Té informació molt fiable, que Amat no esmenta de qui. Anys més tard, el mateix Quintà va revelar a un redactor en cap de TV-3 que la principal font era Adolfo Suárez. Un avís a Pujol en l’ambient polític tens a pocs mesos del 23-F. 

Quan Antonio Franco ja té perfilat com serà l’edició catalana de 'El País' i Quintà rebutja totes les ofertes professionals de l’empresa editora perquè prefereix els calers (també és compulsiu en la fal·lera de gastar), durant la primavera del 82, Pujol truca en Quintà. L’expresident és una altra potència en les relacions de poder i personals. Ja havia intentat seduir i comptar amb el suport de Quintà per aconseguir que l’herència de Dalí es quedés a Catalunya. 

Pujol vol neutralitzar Quintà i coneix les misèries del personatge. De

la relació escriu Amat: “Son els negocis del poder, que té els seus codis de relació”. 

Amat, que no es planteja el llibre com una investigació periodística sinó una semblança del personatge i els seus temps, també afronta el gran misteri: ¿tenia en Quintà papers sobre Banca Catalana que fessin tremolar a Pujol? I atenció a la conclusió: “Quintà viurà d’aquesta llegenda, aquest serà el seu mite”. O sigui, conclou que anava de catxa, o de 'farol', com es diu col·loquialment. Els qui aquells anys i posteriorment han fet molta informació econòmica podrien confirmar-ho: ja s’ha publicat tant, de vegades impedit que es publiqui, i hi ha hagut recerques documentades (i filtrades) del Banc de Espanya i fins i tot de dos fiscals gens sospitosos, que és dubtós que hi hagi angle mort. En tot cas, no el tenia en Quintà, atès també el seu perfil venjatiu. 

Una televisió trencadora 

És Lluis Prenafeta, desdoblant-se del seu objectiu de vigilància de tota mena sobre el 'cas Catalana', qui tutela en Quintà i li dona suport total (¿excessiu en els diners descontrolats?) per fer una televisió que no sigui un calc de RTVE, com ja havia passat en altres competències traspassades, que reproduïen ministeris i els seus vicis i prou. I no seria la televisió antropològica i folklòrica que somniava el centralisme, indistint si es conservador o progressista. 

Amat torna a dedicar elogis al resultat dels primers mesos de TV-3, sense sardanes ni receptes d’escudella. La llengua només per comunicar-se amb el món. I precisa: “El problema no és ideològic. això és secundari. És la conducta i la progressiva instauració d’un règim de terror”. 

[Aquí haig de fer un parèntesi personal, com a membre del primer equip de redactors en cap dels informatius de TV-3, en el meu cas d’Economia. Totes les descripcions d’aquest “règim de terror” que descriu Amat son certes i encertades. No cal afegir-ne més.] 

Estimbada 

TV-3 va ser molt més del que s’esperava, només una mena de Miramar II, dit sigui amb respecte i admiració pels que hi eren llavors i hi son ara. Mèrit del Quintà i prou? No. Hi havia molta gent vàlida. El problema era un altre, el Quintà psicòtic ja era incontrolable: volia ser director general de la Corporació, li va exigir a Pujol (¿que no el coneixia?) i aquest el va liquidar, salvant el projecte que el Quintà va intentar esbotzar a lo Samsó. La guitza. 

Prèviament, el llepa Quintà es va lluir redactant en persona els textos sobre els bons patricis catalans que eren els fundadors de Banca Catalana, represaliats pel poder central després del gran triomf de Convergència Democràtica en les eleccions de l’abril, i promovent la manifestació de desgreuge de Jordi Pujol en sortir del parlament acabat d’investir. 

Aquí comença la decadència física, psíquica i professional de Quintà. L’estimbada d’Oller a 'La febre d’or'. Amb revifades posteriors com crear amb Prenafeta, Carles Vilarrubí i Manuel Prado y Colón de Carvajal el diari catalanista en castellà 'El Observador', amb la intenció primer de confrontar amb 'El País' a Catalunya i després atacar, i perdre, a 'La Vanguardia'. 

Desenllaç 

Jordi Amat té una elegant discreció final per parlar de la doctora Victòria Bertrán i el seu tràgic final. I en acabar, no es pot estar de dir que el llibre que ha fet li ha costat “escriure aquesta narració desagradable i apaivagadora”, lamenta el dolor que causa llegir-lo però creu que escriure’l era “moralment discutible però socialment necessari”. 

I afegeixo que reparador pels qui van patir al personatge. Tot i que massa tard, com diu l’Àngel Casas.