El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

20 mar 2021

El mur de TV3

Andreu Claret
Un dels fundadors de Televisió de Catalunya sosté que "s'ha aixecat una mena de mur que fa que hi hagi públic que diu que no mira mai TV3". En el seu llibre ‘Com TV3 no hi ha(via) res’, Salvador Alsius parla, amb raó, d’un biaix polític que ha fet de TV3 una televisió que cada vegada costa més de veure si no combregues amb el relat independentista. 
No és que costi, és que alguns programes provoquen un rebuig a tots
El 'president' Quim Torra, al programa 'FAQS'.
els qui no compartim el pensament que ha dominat la política catalana dels darrers anys. 
En termes de ‘share’ no li va malament perque hi ha gent, molta gent, que només veu TV3. La suficient per cantar victoria. Peró la seva és una victoria pírrica, tenint en compte que una televisió pública --que costa un ull de la cara-- no existeix per l’autoafirmació de la parròquia sinó com una eina plural al servei de tots.

17 mar 2021

Què hi diu l’Alsius

Josep-Maria Ureta
“Un jove tirant a roig amb un rampell anarquistoide”. Així es defineix a sí mateix en Salvador Alsius al principi del seu llibre de memòries (com ho qualifica) amb un títol que li correspon d’allò més, de ressonàncies joanbrossanes: 'Com TV3 no hi ha(via) res' (Pòrtic). Una aposta polisèmica, passió que l’ha acompanyat al llarg de la seva vida professional, que en termes no banals dels coneixements exercits, inclou també haver estat alhora periodista, divulgador i entretenidor televisiu, sociòleg, professor universitari, cantant de coral, recuperador de llengües mortes com el llatí i analista públic de continguts audiovisuals (abans de l’era internet).

El títol d’aquest article, 'Què hi diu l’Alsius' (un títol inspirat en el
Salvador Alsius presenta el seu llibre a
'Els Matins', el 17 de març del 2021.
d’un programa que va dirigir a Catalunya Ràdio la temporada 1989-90) al·ludeix a què fins ara es trobava a faltar un text que fos testimoni personal dels inicis de TV3 i, a l’hora, un grapat de desmentits (que empiparan als que no volen sortir del tòpic) i un reguitzell de destil·lacions de la seva saviesa divulgativa.

És obligat l’avís preventiu, atès que en Salvador parla dels inicis de TV3. Jo també en vaig formar part i vaig coincidir amb ell, amb intensitat variable, entre 1983 i 1988. Tanmateix, tot i que parla de memòries, en aquest llibre hi ha també molta més anàlisi i contextualització de la que es pot copsar en lectura superficial. Tots dos som testimonis d’aquella època, però com avisa la filòsofa Fina Birulés, experta en Hannah Arendt, “cal posar en qüestió les nocions de passat i futur perquè en temps de present tot queda reduït entre experiència i expectativa”.

Quedin per tant avisats els futurs lector del llibre de l’Alsius i els d’aquest mateix article. L’Alsius defuig les dues tendències més detestables del país: ni cofoisme ni rebentisme. I jo escric com un amic i company de professió que ha fet un llibre que cal llegir i l’acompanyo en els seus testimonis. Bona part, compartits, i d’altres, cosa que li agraeixo, coneguts durant la lectura. D’aquells primers anys a TV3 en vaig treure la impressió que en Salvador era dels que combatia les inèrcies i la rutina amb la mateixa convicció que aportava serenitat i bonhomia quan les tensions eren improductives.

L’estructura del llibres és en 12 capítols, però no segueix tampoc una pauta cronològica. L’autor és prou conegut com mestre en descriure situacions que son per partir-se de riure i, un parell de ratlles més enllà, passar a la reflexió. M’agradaria posar tres exemples.

El primer, la suposada solidesa i programació de com havia de ser TV3 a partir del 1982, quan als incompliments del govern d’UCD els van seguir els del PSOE de la majoria absoluta en matèria dels dits “terceros canales”. No va ser mai així. TV3 neix i emet de manera alegal fins finals del 1984. Aquí és on Alsius fa una prodigiosa síntesi del què es volia fer, es podia fer i es va acabar fent. Només per l’anecdotari precís, i sovint dalinià, del que va passar entre la tardor del 82 i les primeres emissions dels 1983 i la programació estable durant el 1984 val la pena llegir i guardar els records que aporta en Salvador.

Il·lusió i enginy


Sens dubte, gràcies a ser una persona metòdica que, segons m’expliquen, porta un dietari des de fa dècades. No el reprodueix en el llibre, no, més aviat l’empra per advertit quanta improvisació hi va haver, però també quanta “il·lusió i enginy”. De la primera, per no evitar rebentar la lectura (ara els saberuts en diuen 'spoiler', però usar aquesta paraula hauria merescut les ires del Satanàs (¿qui era?) dels Pastorets que va impulsar l’Àngel Casas el desembre del 1984, amb sonada contestació dels integristes) i tantes anècdotes de com fer arribar les cintes de vídeo a la redacció de Numància-Diagonal per terra, mar i aire, perquè la TVE del govern socialista no deixava emprar les seves xarxes. 

Amb el segon aspecte, l’enginy, cal ser més profund. Als inicis de TV3 hi ha també una capacitat d’adopció tecnològica modèlica, tota importada. Alsius fa un homenatge a Jaume Ferrús al final de llibre com la persona que “ha estat el passat, present i futur de TV3”. L’enginyer que, ja abans del Quintà, va concebre i aplicar tot l’entrellat tecnològic que assegurés des del primer dia la bona recepció de les imatges i, també, els millors equips per produir-les.

Un incís, en dos paràgrafs, al modus alsiuensis. Fa un elogi merescudíssim a la irrupció de les càmeres Betacam de Sony, que van aportar a TV3 un avantatge comparatiu insuperable respecte a la TVE que encara anava amb càmeres de cine i amb el so a banda. Costaven, en pessetes, per cert, el mateix que pesaven, uns 11 kilos. Altres innovacions de la gent d’en Ferrús varen ser el chroma key usat per primer cop pel meteoròleg Toni Castejón o la 'prompter' que permetia llegir en pantalla els que abans eren els papers físics, o els rètols generats per ordinador, els 'kyrons'.

I com son les advertències sobre tecnologia que pot acabar obsoleta, aquí va un recordatori. A Helsingborg (Suècia) hi ha el Museu del Fracàs. Productes que semblaven imbatibles que van caure en desús o altres que simplement eren un disbarat de concepte. Entre els primers, les cintes Betamax de Sony, tan elogiades als anys 80, que van servir tant per les càmeres Betacam com per als magnetoscopis domèstics (compatibles però amb amb diferents prestacions). Entre els segons, el Monopoly Trump, la lasanya Colgate, les ulleres de Google o, ¡sisplau quina bestiesa!, els bolígrafs Bic de color rosa només per a dones.

Valgui aquesta petita reflexió sobre el què sembla que és incontestable i desapareix, com a glosa dels sovintejats advertiments que fa Alsius (aquí hi apareix l'exprofessor titular i exvicepresident del Consell Audiovisual) sobre models globals d’oferta de televisió que ja poden tenir els dies/anys comptats. Ara només hi ha pantalles de tota mena (mòbil, ordinador, televisor) que poden oferir indistintament el mateix entreteniment o informació.

L’ombra de Quintà


El tercer aspecte, molt necessitat de precisió, és el polític. Sobta que quan vas llegint un llibre que va per etapes de temps o de qüestions coincidents als primers temps de TV3 (des de la innovació de programes de tota mena, musicals per a gent jove, etcètera, fins al model lingüístic) s’entri de ple en el tema d'Alfons Quintà. I de quina manera: a l’inici del capítol 7 l’autor transcriu en 14 ratlles, sí, fins a 14, els qualificatius que ha recollit sobre Alfons Quintà. En desordre alfabètic, des de "boig" fins a "fastigós". En total, 86 adjectius dels que l’Alsius proclama, sense més extensió, que “els subscric tots”. Valent per dos motius: perquè així entra a l’anàlisi i desacord amb alguns dels passatges del llibre de gran difusió des de l’octubre passat escrit per Jordi Amat ('El fill del xofer', Tusquets), i perquè fa una sincera precisió tant sobre les seves relacions amb en Quintà, qui li va fer molta confiança en un principi, com també de la sempre discutida autonomia de la redacció de TV3. Aquí jo també “ho subscric”.

Alsius reitera que la tria de caps i redactors a TV3 no es va fer per afinitat política, com ja ho comprova l’Amat, però discrepa obertament de la versió que fa l’escriptor sobre com es va informar a TV3 de la imputació penal de Jordi Pujol el maig del 1984. Si de res serveix haver estat testimoni directe, com descriu la professora Birulés, m’inclino per la versió de l’Alsius.

El color de la roba


Un cop llegit i revisat el text del Salvador Alsius, que a banda de la incursió d’actualitat sobre el llibre de Jordi Amat fa tota la impressió que es portava cuinant de fa temps. I amb la precisió prèvia de que he compartit alguna de les experiències que hi descriu, recupero una reflexió de Reinhard Koselleck sobre el tema, recurrent des de finals de la Segona Guerra Mundial, sobre les barreges de passat i present, amb la temptació de descolorir un i repintar l’altre. Explica l’historiador alemany sobre la memòria que s’assembla a mirar la finestra d’una rentadora de carga horitzontal. Mentre gira, veus la roba que ve i desapareix, retens els colors però no saps quina peça és. Fins que el programa s’atura i quan ho estens tot al sol, ho pots distingir i classificar.

Salvador Alsius fa a 'Com TV3 no hi ha(via) res' (rèplica revisada d’un dels eslògans promocionals del 1983), una aportació que queda ja com a referència imprescindible per qui torni a garbellar sobre els anys 1982-84 de TV3. Aporta un testimoni que no agradarà a cap bàndol, com correspon a qui tenia per lema “donar cada dia la informació del mon amb rectitud i solvència”. Esperar que acabés la rentadora i estendre la roba ben diferenciada.

PS: Una petició formal. Les 23 pàgines del darrer capítol, reconeguts com una addenda al que ja s’havia conformat com un llibre complet, mereixen una edició i divulgació apart. És una anàlisi crua –sense perdre l’afecte— del què pot passar amb TV3 si no s’hi posen d’una vegada els tres protagonistes que l’han portat a la inviabilitat possible: polítics, directius i sindicats. Sumat a la intensa i imprevisible implosió de l’era digital, TV3 podria acabar, tristament, al museu imaginari català com el que ja hi ha a Helsingborg. És el què hi diu l’Alsius.

Article de Salvador Alsius a PAIOS:

13 mar 2021

Margarita Rivière i Josep Maria Huertas: dos periodistes en el cor de Barcelona

Josep Carles Rius
Barcelona ha decidit dedicar una plaça a la periodista Margarita Rivière. La fins ara plaça de les Cristalleries Planell, al barri de les Corts, portarà el seu nom, en reconeixement al seu compromís amb el periodisme i amb els drets de les dones, dins i fora de les redaccions.

Margarita Rivière (arxiu).
En els anys vuitanta, Margarita Rivière compartia redacció a 'El
Periódico'
amb Josep Maria Huertas, un altre dels grans referents de l’ofici i que, des del 2013, també té una plaça dedicada a Barcelona, en aquest cas al seu barri, el Poblenou. Rivière i Huertas tenien orígens i trajectòries vitals molt diferents, però compartien la seva passió per la llibertat, l’esperit crític i el periodisme independent. Ara, els uneix l’honor de posar nom a dues places de la ciutat.

Josep Maria Huertas Claveria (arxiu).
Passo sovint per la plaça Josep Maria Huertas Clavería i sempre sento una barreja de tristesa, per l’amic perdut, i d’agraïment, perquè aquella placa és també un acte de justícia. El mateix sentiré quan vegi el nom de Margarita Rivière a les Corts. La nostàlgia de tantes converses plenes de saviesa i empatia i, al mateix temps, l’acte de reparació per a una figura que va haver de remar a contracorrent, com a dona i com a periodista. Guardo moltes experiències i records de la Margarita Rivière i del Josep Maria Huertas, però em quedo amb dos moments que, per mi, donen un especial significat a les places que porten el seu nom.

El primer moment. Margarita Rivière va presentar la seva última obra, 'Clave K', el 25 de març del 2015, a la llibreria + Bernat. La seva salut ja no li va permetre assistir-hi, però va enviar un vídeo carregat de passió, que es va convertir en el seu comiat. Moria quatre dies després. És com si s’hagués guardat unes últimes forces per fer aquell parlament, que va ser un cant a la llibertat, com ho era la seva última obra i la seva vida.

En els anys noranta, en plena hegemonia del pujolisme, Margarita Rivière va arribar a la conclusió que l’única manera d’explicar aquell règim era a través de la sàtira i va escriure una novel·la en la qual, entre el país, la ciutat i els personatges imaginaris, s’entreveia un poder corrupte que després, la realitat, va superar amb escreix. Llavors, tots els que van llegir l’original li van desaconsellar la publicació i 'Clave K' va haver d’esperar quinze anys per veure la llum.

Margarita Rivière formava part dels periodistes que es van comprometre amb l’antifranquisme i amb la transició cap a les llibertats i la democràcia. Per això, va viure amb tant neguit la degradació política i els moviments que van fracturar a la societat catalana.

Ni Margarita Rivière, ni Josep Maria Huertas creien en fronteres físiques ni mentals, perquè el seu interès comprenia tots els aspectes de la societat, la cultura i la política, tota la diversitat de pobles i persones. Però corrien mals temps per aquesta concepció de la vida. I aquí ve el segon moment que volia compartir amb els lectors.

Em ve a la memòria el que vam viure junts al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Recordo que al final de cada reunió de govern, amb Josep Maria Huertas, José Martí Gómez, Joan Guerrero, l’enyorada Pilar Casanova o l’Enric Frigola... ens preguntàvem per què rebíem aquell tracte per part d’altres membres de la Junta. Per què ens consideraven enemics quan tots estàvem allí, creiem, per defensar el periodisme? Per què percebíem aquell sentiment d’animadversió i rebuig en cada mirada, en cada paraula, d’alguns membres de la Junta? Per què aquella bel·ligerància?

I no trobàvem una explicació. Penso que la resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de rebuig a l’altre, de marginació del que pensa diferent, es va anar estenent a la societat catalana. Quan vam veure l’obsessió per part de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme, els mitjans i les institucions de la professió. En el fons, el que havíem viscut, i patit, a la Junta del Col·legi era una avançada del que després ha marcat la nostra història recent. Josep Maria Huertas va morir el 4 de març del 2007, quan només feia onze mesos que era degà, i sense poder imaginar el que vindria després. Huertas, que havia pagat amb presó el seu compromís amb el periodisme i amb la llibertat, que era un símbol de la llibertat d’expressió i que va posar nom a la primera gran manifestació de periodistes, va rebre un tracte indigne per part d’un sector de la Junta del Col·legi. Per això, quan veig la placa amb el seu nom al Poblenou, tinc un sentiment de justícia històrica. Com em passarà quan visiti, un dia, la plaça Margarita Rivière. Els dos periodistes estaran sempre en el cor de Barcelona i formaran part de la millor memòria col·lectiva, malgrat aquell món fosc que van patir en els seus últims anys de vida.

Altres articles a PAIOS sobre Rivière i Huertas:

Margarita, per Pepa Badell


Adiós, Margarita, por María Eugenia Ibáñez





10 mar 2021

Cuando despertamos ya habían nombrado a los consejeros de RTVE

Dardo Gómez
“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí...”. Este relato de Augusto Monterroso, considerado de los más cortos que se hayan escrito, es una inmersión en la decepción, la cruel comprobación del naufragio de la esperanza, la desesperación de no saber que más se puede hacer para librarse del monstruo.

Algo similar sentimos todos los que el mediodía del 25 de febrero pasado nos sentamos a comer conteniendo las nauseas que nos había provocado conocer que, una vez más, los políticos españoles habían defraudado la esperanza alentada por muchos de que la elección del Consejo de Administración de RTVE fuera ajustada al concurso de méritos que se había prometido.
Jenaro Castro, uno de los nuevos consejeros
 de RTVE.

Despertamos de las promesas y el monstruo de la politiquería todavía estaba allí con su aliento corrupto...

Luego de meses de trabajo del Consejo de Expertos creado al efecto, éste había analizado las propuestas de casi una centena de candidatos y entregado una lista encabezada por aquellos que habían superado el corte de 15 puntos que estaba fijado para los proyectos para RTVE que cada uno de ellos había presentado.

Además de esta exigencia, para mí esencial, los candidatos debían aportar sus antecedentes curriculares, en los que ya no incidía el criterio de los expertos. Era de pura inteligencia que las valías de estos currículos debía tenerse en cuenta sólo para aquellos que hubieran visto aprobados sus proyectos, o para discernir entre dos de ellos que hubieran alcanzado la misma nota. No ha sido así.

Uno de los excesos predeterminados era el de supervalorar la experiencia que los candidatos pudieran tener como empleados en RTVE; como si esta empresa tuviera características esencialmente distintas a otras empresas de comunicación de España o del extranjero. De forma que, por ejemplo, el presidente de la ARD --el consorcio de instituciones públicas de radiodifusión de Alemania-- nunca hubiera podido optar a estar en este consejo, no ya por no ser español sino por el pecado irreversible de no haber pertenecido a la plantilla del ente. Absurdo.

Allí estaba la primera baraja marcada, pero no la única, que nuestros políticos llevaron a la mesa donde habrían de llegar al acuerdo para la renovación del Consejo de Administración de RTVE. En realidad, si esto era de verdad un concurso público ellos no tenían nada que acordar, eran las capacidades demostradas de los candidatos las que decidían.

Esto era lo que nos habíamos creído los incautos como yo.

Cuando comenzó a joderse la cosa


En 2017 el Congreso de los Diputados aprobó por unanimidad la modificación de la ley que regula el ente estatal; la llamó ley para recuperar la independencia de la Corporación RTVE y el pluralismo en la elección parlamentaria de sus órganos. Sonaba bien, porque ese era su objetivo: despolitizar RTVE y evitar que el gobierno de turno la controle. Muchos y desde hace mucho estábamos reclamando una fórmula para terminar con la politización del principal medio público del Estado.

Esa ley renovada marcaba que los consejeros de este ente debían ser elegidos por concurso público; es decir, por sus méritos acreditados que debían someterse al escrutinio de un comité de expertos. Hasta allí fuimos bien. El problema surgió cuando esos expertos dieron los resultados del estudio de unas noventa propuestas de otros tantos candidatos y consideraron que solo veintidós de los noventa y cinco presentados habían superado ese corte de 15 puntos que estaba estipulado.

Quizá en ese momento, viendo los nombres recomendados por los expertos, hayan caído en la cuenta de que, de verdad, no iban a poder seguir manipulando o mangoneando en ese servicio público.

Hubo que pensar alguna cosa; y tras algunas dilaciones y protestas públicas por esas dilaciones --sobre todo de los candidatos que habían superado la criba-- los que buscaban el pacto “descubrieron” que entre los aprobados había pocas mujeres; aunque fuera cierto que la mejor puntuada había sido una mujer: Alicia Gómez Montano que, infortunadamente, falleció a principios de 2020.

Su falsa apuesta por la igualdad de género fue la excusa perfecta para ampliar el arco de los elegibles a todos los candidatos que se habían presentado y que, tras algunas renuncias, habían quedado en 87.

Entre los más de sesenta cateados había gente amiga suficiente como para que todos tuvieran cómo colocar sus piezas...

Vamos a ver el tablero, merece la pena


Con esa carta que se han sacado de la manga han conseguido meter a candidatos que, no solo no llegaban al corte sino que ni siquiera lo rozaban. La paridad de género no aportó talento y, en este caso, hubiera sido prudente no haberla tenido en cuenta. Aunque para total escarnio de los expertos tengamos que tragar a un nuevo consejero que había obtenido un 0 reluciente.

Juzguen ustedes: José Manuel Pérez Tornero (22), Roberto Lakidaín Zabalza (19), María Carmen Sastre Bellas (17,5) y luego: María Consuelo Aparicio Avendaño (10,3), José Manuel Martín Medem (9,65), Juan José Baños Loinaz (9,5), Concepción Carmen Cascajosa Virino (6), Elena Sánchez Caballero (5,5), Ramon Colom Esmatges (2), Jenaro Castro Muiña (0).

Una de las garantías de idoneidad de los candidatos que se eligieron era la de someterse a la lupa del Comité de Expertos. Pues bien PSOE y PP no han tenido ningún empacho en cargarse el trabajo de esas personas y han pasteleado de la forma más infame.

Los méritos profesionales --es decir, la experiencia en la empresa-- han sido utilizados para compensar los malos proyectos; alguno de los cuales había sido tachado como un corta y pega de la Wikipedia. En fin, una chapuza, pero no una cualquiera.

El Consejo de Informativos de TVE ha reaccionado ante ella expresando que, durante los últimos tres años, ha venido defendiendo la modalidad de concurso público para resolver la gobernabilidad de la radiotelevisión pública con el objetivo fundamental de garantizar su independencia de los intereses partidistas.

Dice su comunicado: Lamentablemente, el concurso fue desactivado y los partidos han optado, una vez más, por un método de designación de consejeros y consejeras basado en la cuota política y no en el mérito, capacidad, trayectoria y proyecto de cada uno de ellos.

La de este consejo no ha sido la única reacción; todas las organizaciones profesionales y sindicales de periodistas, las de consumidores de comunicación, los sindicatos de RTVE, los portales de transparencia... Todos pronunciaron la misma palabra: vergüenza.

Nuestro gozo en un pozo


Uno de esos colectivos profesionales de la comunicación denominado Rescatar la información, en su denuncia que ese pacto infame nos abochorna a gran parte de los profesionales de la información, a los trabajadores de los medios públicos y a la ciudadanía que aún confía en esos medios como un dique para salvaguardar su derecho a la información.

Importante es recalcarlo, señalaban que aspirar a medios públicos de calidad no es una frivolidad, sino una aspiración alentada y protegida por los derechos humanos que nos hemos dado para protegernos de la barbarie.

Este colectivo aportaba algo, que yo considero fundamental, al señalar que con este fraude, los políticos han violado y quizá, inutilizado, el sistema de designación construido por expertos de alto nivel, aprobado por las cámaras parlamentarias y que permitía elegir a los miembros mediante un concurso público de méritos.

Y rubricaba que al inutilizar ese sistema demostrando su capacidad para vulnerarlo e irse de rositas nos despojaban de la herramienta que habría de servir de ejemplo para democratizar a las maltratadas televisiones autonómicas...

Durante varios meses pensábamos que el hecho de que el mayor de nuestros medios públicos se diera un sistema ejemplar había de servir para resaltar la falta de transparencia de los otros y demostrar que ya no se podía seguir con la corrupción total del resto de medios públicos.

Solo las moscas catan la mierda


Basta una corta mirada para comprobar, desde Euskadi a Andalucía y desde Galicia a Catalunya, que todos los partidos políticos cuando llegan a gobernar ponen a los trabajadores de los medios públicos a su servicio y prostituyen su labor de informar. Lo han hecho, lo hacen y ahora, tras el esperpento de RTVE, se sentirán legitimados para seguir haciéndolo.

Pues no lo están; que millones de moscas coman mierda no demuestra que esos insectos tengan buen paladar. La mierda sigue hediendo y repugnando, tanto como las moscas.

Además, nada asegura que los corruptos tengan que seguir ganando; sobre todo, si hay algún ejemplo que demuestre que las cosas pueden ser de otra manera; no sólo fuera de España sino en ella misma.

Casi al mismo tiempo que los políticos implicados en el acuerdo de marras daban una patada a la decencia, en Barcelona se renovaba el presidente de la televisión municipal. Sin ruidos y sin ser noticia, porque hace varios años que así funciona, el Consell d’Administració d’Informació i Comunicació de Barcelona, en sesión ordinaria resolvió el procedimiento abierto de convocatoria pública para la selección del director de la sociedad gestora de Betevé, la radio y televisión municipal de Barcelona, que se había abierto en noviembre del año anterior.

Algo tan sencillo y normal como este concurso de méritos parece extraordinario tras haber asistido al esperpento en la elección de los consejeros de RTVE y las externalizaciones vergonzosas en varios otros medios públicos españoles.

No desesperamos, si en Barcelona se puede, también ha de ser posible en otras latitudes.

(Artículo publicado en la revista 'El Observador' de Málaga)