Pepa Badell va morir el passat 7 de febrer a causa d’un càncer detectat fa pocs mesos. La Pepa, com tothom la coneixia, ha estat sempre molt lligada a la UAB i a la Facultat de Ciències de la Comunicació des dels inicis, com ha recordat l'equip del deganat
d'aquest centre. Va ser alumna de la tercera promoció (1973-1978) i llicenciada en Ciències de la Informació, secció Periodisme (1978). Després va desenvolupar una llarga carrera com a redactora al 'Diari de Barcelona' (1975-1978), 'El Periódico de Catalunya' (1979-1987), el setmanari 'El Món' (1981-1982), als informatius de TVE (1987-1990) i dirigint diversos projectes relacionats amb l’edició de diferents publicacions municipals i sectorials fins que en començar l’any 2000 va crear una empresa pròpia, Nous Formats en Comunicació, que va compaginar amb la seva tasca com a professora associada del departament de Publicitat i Comunicació Audiovisual de la UAB.
 |
| Pepa Badell, en una imatge del seu perfil de Twitter. |
Pepa Badell ha estat professora de la facultat durant 25 anys, des del 1994 fins l’actualitat i era una experta en qüestions multimèdia i les noves formes de periodisme derivades de la digitalització i l’aparició d’Internet. Enguany impartia assignatures com Gèneres i Formats Audiovisuals Multimèdia i Producció i Expressió Periodística en Multimèdia i Interactius i tutoritzava Treballs de Fi de Grau en el grau de Periodisme. El seu fill, Daniel López Badell, va comunicar als seus companys de la facultat que va viure amb alegria i “con las botas puestas” fins al final.
Destacada lluitadora feminista i, en particular, pel reconeixement professional i laboral de les periodistes, Pepa Badell va col.laborar amb diversos articles al quadern PAIOS. Per recordar-la, publiquem a continuació l'última reflexió que va publicar en aquest blog, el 27 de febrer del 2017, així com els enllaços de tots els posts que va oferir-nos amb la generositat que la caracteritzava.
#OnSonLesDones: 6 mesos de recompte,
i encara queda molt per fer
Pepa Badell
Sala plena, com a les grans ocasions, al Col·legi de Periodistes a Barcelona. Es tracta de la presentació de l’informe de sis mesos de recompte del grup #OnSonLesDones. Molta expectació entre el públic, majoritàriament dones. I és una llàstima aquesta poca presència d’homes a la sala, perquè la invisibilitat de les dones en els espais d’opinió no és un tema menor.
 |
D’esquerra a dreta, Gina Driéguez (#OnSonLesDones),
Esther Vera (Ara), Natza Farré (escriptora), Mònica Terribas
(Catalunya Ràdio), Karma Peiró(Nació Digital) i Lídia Heredia
(TV3). (foto: @Juanfran Martínez)
|
Durant sis mesos, un grup molt divers de dones –pel que fa a la procedència, edats, interessos, treball...–, amb cap altre mitjà que la voluntat i les oportunitats que proporciona internet, ha decidit recomptar diàriament la presència de dones als principals espais d’opinió dels mitjans de comunicació d’aquest país. El resultat és demolidor: la infrarepresentació de dones és flagrant a bona part dels diaris, ràdios i televisions i retrata d’una manera fefaent una situació de discriminació.
Constatar que la representació i opinió de les dones és sempre minoritària, tot i ser aproximadament el 51% de la població, fa molt difícil canviar la realitat en àmbits com els mitjans de comunicació, universitats, judicatura, empreses, administracions...
Podeu consultar l’informe #6mesosOSLD complet del segon semestre de 2016, però val la pena destacar algunes xifres com, per exemple, les de lapremsa impresa: Menys d’1 de cada 5 articles d’opinió (el 18%) estan firmats per dones; és a dir, que dels 15.160 articles analitzats, només hi ha 2.355 escrits per dones. No oblidem que a Catalunya hi ha una llei d’igualtat des de juliol de 2015, i per això cal recordar a les administracions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i altres administracions) que mitjans com 'La Vanguardia', 'El Periódico de Catalunya', 'Ara' i 'El Punt Avui' incompleixen aquesta llei de manera flagrant i haurien de reflexionar sobre les subvencions que reben en concepte de publicitat institucional i altres ajuts.
La premsa digital també és un clar exemple de discriminació entre els mitjans analitzats (Vilaweb, Nació Digital, El Nacional i Catalunya Plural), amb una mitjana semestral agregada d’un 21%. Val a dir que aquest balanç és irregular per la dramàtica situació d’El Nacional, amb només un 9% de dones als seus espais d’opinió. Per contra, Catalunya Plural obté un 41% (només recompte de dos mesos), percentatge que es considera paritari.
En el cas de la ràdio, on s’han analitzat les principals tertúlies de RAC-1 iCatalunya Ràdio, es constata una gran diferència entre les emissores privada i pública. Val a dir que el balanç és altament positiu per la pública Catalunya Ràdio amb un 37% de presencia de dones a les tertúlies dels programes ‘El matí de Catalunya Ràdio’, ‘Catalunya Migdia’ i‘Catalunya Vespre’. RAC-1 ha millorat en els darrers recomptes, però encara està lluny d’assolir la paritat amb només un 25% de dones a les tertúlies dels programes ‘El món a RAC-1’ i ‘Via lliure’.
Finalment, les televisions mostren d’una manera encara més acusada la diferència entre mitjans públics i privats. A les dades agregades de les tertúlies de TV-3 (‘El Matí’, ‘Divendres’ i ‘Més324’) veiem un 40% de dones opinadores, és a dir, que la televisió pública assoleix la paritat. En canvi, a les privades, aquesta xifra baixa fins el 23%, una claríssima infrarepresentació als programes de les televisions privades ‘8 al dia’ i‘L’Illa de Robinson’.
 |
#Onsonlesdones explica la diferència: en verd fosc, homes opinadors;
en verd clar, dones opinadores. Al mig, una ratlla blanca marca la línia
del 50%. (foto: @Juanfran Martínez)
|
Amb tot això què vol dir el col·lectiu #OnSon
LesDones? Que cal reflexionar i canviar moltes inèrcies i rutines, perquè de dones n’hi ha, però malauradament solen estar invisibilitzades. I no val a dir que això canviarà progressivament, perquè les dones ja no volem seguir esperant més. Volem resultats.
I en aquesta problemàtica --la poca presència de les dones en espais d’opinió-- es va entrar de ple a la segona part de l’acte. Moderat per Natza Farré, el debat va reunir les directores Esther Vera ('Ara'), Mònica Terribas ('El Matí' de Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia ('Els Matins' de TV-3), més en Xavier Grasset ('Més 324') que va enviar un missatge gravat davant la impossibilitat d’assistir-hi, i Gina Driéguez en representació del col·lectiu #OnSonLesDones.
Les directores van assegurar que se sentien interpel·lades per l’acció del col·lectiu, però els arguments per intentar explicar aquesta infrarepresentació de dones tendien a ser més aviat justificacions que no pas propostes de millora i/o esmena d’una situació injusta.
Treure homes
Justificació és dir que s’ha rebut en herència una plantilla de col·laboradors i que canviar-ho és molt lent. És veritat, perquè donada la situació actual, posar una dona en un espai d’opinió significa treure un home. I qui ho fa?
També és justificació dir que la pressió institucional i pública per configurar les taules d’opinió no només ha de tenir en compte homes i dones, sinó també la diversitat política, territorial i lingüística. Totalment d’acord, però segur que hi ha dones opinadores de diferents tendències polítiques arreu del territori i amb usos lingüístics diversos. Posats a fer, reconeixem que la diversitat enriqueix enormement el debat.
Una altra manera de justificar aquesta absència notòria és dir que la compensen amb entrevistes, articles de fons, grans reportatges... Ai! És cert que això dona una certa visibilitat a les dones i al que fan, a la seva expertesa, però no fa de contrapès a la presència majoritària d’homes que opinen.
I, finalment, també em va semblar un argument una mica justificatiu dir que les agendes estaven massa masculinitzades i les inèrcies massa consolidades, que calia trencar-les. És veritat, i per això cal fer gestos més radicals: com que la majoria d’alts càrrecs son homes, les agendes d’experts pateixen també aquest biaix. Cal canviar-ho.
Vida social
I també va sorgir un tema extremadament interessant durant el debat: el problema de l’autoexigència que tenim les dones, que és tanta, que en ocasions ens paralitza. És veritat que moltes dones només volen opinar sobre allò que són realment expertes; no volen ser “todòlegs” (en masculí), com algú va dir a la sala. És cert. Les dones tendim a no fer vida social allà on es couen les decisions, només volem parlar d’allò que sabem i no ens agrada (en general) muntar el número a la tertúlia fent constants interrupcions i aixafant l’altre. Segurament som de posat més reflexiu i lent, però també som molt contundents. El que ens falten són espais on fer present i palesa la nostra opinió i no quedar invisibilitzades ni silenciades.
Com a conclusió, jo diria que les dones hem de fer un pas endavant. I això és el recompte del col·lectiu #OnSonLesDones: una petita acció revolucionària. No és el moment de dir que cal temps per que les coses canviïn o caiguin pel seu propi pes. Jo porto 40 anys de periodista i constato que moltes coses no han canviat. Per tant, hem de procurar canviar-les amb una major intensitat i accions com aquesta.
Estem disposades a esperar més temps? El 100% de la població catalana està disposada a no saber què diu el 51%, que som les dones? Hem de seguir acceptant que, del 49% de la població, surtin el 73% de les opinions als mitjans? Ens hem de resignar al fet que les dones siguin poc més d’1 de cada 4 persones que opinen als diaris, ràdios i televisions?
¿És que les dones no som subjectes amb opinió pròpia, capacitat crítica, vocació regeneradora, visió alternativa a aquest món tan masculinitzat?
Altres articles de Pepa Badell a PAIOS:
Altres articles de Pepa Badell a PAIOS:
