Allò que la falsa Joana Masdeu et dirà del veritable Elon Musk

Marc Argemí*

Elon Musk compra Twitter en els mateixos dies que un trol tuitaire casolà de nom (fictici) Joana Masdeu aconsegueix una efímera fama a Catalunya defensant a un diputat, Francesc de Dalmases, a qui se l'acusa d'haver tingut actituds intimidatòries contra una periodista en una sala propera a un plató de TV3.

Són dos culebrots que s'entrecreuen. Encara que la distància entre 

Laura Borràs i Rai López Calvet
(foto: @railopezcalvet)

l'home més ric del món i el troleig més matusser de la setmana és immensa, la mentida del segon despulla una veritat del primer.

Anem a pams. La compra de Twitter és una operació que ha costat Déu i ajuda i que ha acabat després de negociacions dures i denúncies creuades entre Elon Musk i els directius que --fins fa pocs dies-- dirigien la plataforma.

Un dels punts que estaven sobre la taula era si la xarxa social era o no prou combativa amb els usuaris falsos. Musk --s'ha publicat arreu aquests dies-- passa per autoproclamar-se absolutista de la llibertat d'expressió, i s'ha mostrat partidari d'eliminar tots els comptes que no tenen persones darrere, és a dir, usuaris que falsegen la conversa, però al mateix temps vol garantir que tothom s'hi pugui expressar. Eufemísticament, que puguin tornar a piular usuaris que han estat "moderats" o directament suspesos per la plataforma. "L'ocell ha estat alliberat", ha dit Musk al seu primer tuit com a nou propietari. I una de les primeres decisions que Musk ha tuitejat és que Twitter "formarà un consell de moderació de continguts amb punts de vista molt diversos".

Més llibertat, doncs, amb una moderació renovada i una guerra contra els participants falsos. És a dir, que aquí tothom digui el que vulgui, però que doni la cara. Més Trumps i menys Masdeus. I pel camí, més Musk, que no oblidem que és home de negocis i està mirant de pescar en les aigües turbulentes de les plataformes digitals, on Meta està suant la cansalada a propòsit del metavers, TikTok s'endú els minuts d'entreteniment de mil milions d'usuaris mentre Netflix es repensa de nou.

La falsa Masdeu volia -suposadament- influir en les lluites internes entre faccions d'un partit que sembla un oxímoron (Junts) després de barallar-se amb un altre partit que sembla tot ell una contradictio in terminis (ERC): en efecte, sang que es vessa -és una metàfora- en l'arena política i que tant bé li ha anat a Twitter històricament. Fet i fet, si en lloc de dir-se Joana Masdeu prengués el nom real --que alguns mitjans assenyalen però l'interessat nega-- Musk estaria ben content que la plataforma servís per tirar-se els plats pel cap -també metafòricament-. Benzina per la conversa.

Que s'entengui: Musk no es mostra especialment molest perquè publiquis el que sigui que et vingui pel cap, sinó per adulterar la matèria prima. Parafrasejant la dita, millor parlar i no donar lloc a cap dubte respecte la pròpia estupidesa, que agafar una personalitat fake on amagar-la.

Sigui com sigui, la falsedat de Masdeu despulla, malgrat tot, una veritat incòmode que inclou el discurs de Musk. I és que, per a ell, la moderació de discurs no passa per silenciar persones reals, sinó per facilitar la capacitat de confrontar arguments d'aquestes persones reals d'una forma possible, sobre un terreny comú i acceptant les mateixes regles. I això no passarà per l'eliminació d'intimidacions, opinions heterodoxes, xifladures i desafiaments argumentatius de qualsevol mena. No vol que encolomin a l'ocellet culpes que no són seves. Que Twitter admet participants que no responen a una persona real? d'acord, el problema és de Twitter. Però si una expressió discrepant a Twitter escandalitza, algun usuari intimida, o es genera una polèmica agra per intercanvi de missatges, el problema no pot ser de Twitter: és en tot cas de les persones que hi ha al darrere, i, en darrer terme, un problema de convivència social.

En definitiva, seguint aquest raonament, Musk afirmaria que les actituds intimidatòries de Dalmases contra una periodista no són culpa de TV3, malgrat que va ser a la seva seu on es van registrar. En tot cas, són responsabilitat del protagonista. O no? Doncs amb Twitter igual.

I això, per més incòmode que pugui resultar admetre la veritat de fons que s'hi amaga: que tenim un debat polític amb el nivell ridícul de l'estupidesa d'un trol casolà. I no és Twitter qui ho provoca. Només ho documenta.

Perquè la línia fina entre la solemnitat i el ridícul tothom la veu, menys aquell qui fa el ridícul amb tota solemnitat.

*Marc Argemí és periodista, soci-director de Sibilare i autor del llibre 'El sentido del rumor'. Article publicat originalment a Via Empresa.

'Cròniques del fang', de Jaume Fabre

Maria Favà

Tots els qui han escrit comentaris sobre aquest llibre s'han posat d'acord en afirmar que és un homenatge als periodistes 'huertamaros' i a Josep Maria Huertas. En part tenen raó però això no és tot. L'autor ha elaborat una crònica sobre com es feia la informació municipal i dels barris de Barcelona entre 1966 i 1983. "És la història d'un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme", diu.

El subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', el va

suggerir María Eugenia Ibáñez, que unes línies més endavant veurem com ella mateixa el matisa. En el capítol de presentació, Fabre explica que ha volgut oferir "algunes pinzellades del que alguns anomenaven periodisme de barraqueta o miserabilista". Un gènere que els historiadors de la comunicació li han posat el qualificatiu acadèmic i fred de "periodisme social". "Era un periodisme practicat per joves que començaven a sortir de les facultats de Periodisme dels anys seixanta del segle passat i es van llençar a denunciar la corrupció de les administracions franquistes i les mancances en serveis i equipaments que aquesta pràctica havia deixat als barris". Recorda que la denúncia la van encapçalar primer les associacions de veïns i van rebre el suport d'alguns col·legis professionals i d'entitats ciutadanes. I que la confluència d'aquests vectors es va veure reflectida en uns mitjans de comunicació que estaven canviant. 

Alguns dels 'huertamaros' eren cronistes del fang i de les corrupteles i alhora militants de les associacions dels barris. N'hi havia d'afiliats a partits encara clandestins, però la majoria eren companys de viatge i independents. Assegura Fabre que van ser uns moments irrepetibles i que es va practicar un "periodisme nou i diferent mentre s'estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de trenta anys". I afirma que la febrada es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal. Alguns dels líders veïnals van passar a fer política des dels ajuntaments i es van desmobilitzar les entitats de base. 

Sobre el basisme i la desmobilització va escriure fa anys Vázquez Montalbán en el seu llibre 'Barcelona en lluita' on deia que els primers ajuntaments democràtics temien que la democràcia directa practicada des de feia anys des dels barris es convertís en un contrapoder: "En part per les regles de joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d'esquerra, que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa". 

Fabre, que ha fet una feinada de molts mesos rescatant articles de les hemeroteques públiques i dels arxius dels companys de professió, va voler incloure com a col·laboradors del llibre a deu huertamaros entre els que em compto. I és una mica estrany que una col·laboradora, que s'ho va passar la mar de be identificant les fotografies que em passava el Jaume, sigui la que ara signa aquesta ressenya per la insistència tenaç de l'Andreu Farràs, l'inventor i editor d'aquest bloc. 

I ara ve la puntualització que la María Eugenia Ibáñez, MEI per als amics i una de les col·laboradores de l'obra, es fa a ella mateixa: "El llibre té com a subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', però crec que va ser al revés: els barris ens van donar veu als periodistes, capacitat crítica, el contacte amb la realitat". I és que la MEI, una referent per a molts, era i és sempre molt precisa. 

La MEI va deixar anar aquesta sentència, amb severitat, en l'acte oficial de presentació del llibre a la Casa Golferichs. Era oficial perquè va venir l'alcaldessa Ada Colau, però es va presentar amb vambes i una bossa informal de tela amb el pòster de la Mercè. I va advertir d'entrada que s'aniria aviat perquè volia conciliar amb la seva família. He escrit acte oficial, però no va ser gens encarcarat, com va assenyalar el mateix Fabre, que va agrair que s'hagin llençat a la paperera de la història els "saludes" i la parafernàlia que es considerava imprescindible fins fa quatre dies quan hi assistia l'autoritat. Colau, que el 1983 era una nena de nou anys quan els periodistes anàvem per carrers de fang sense asfaltar, va escoltar els parlaments amb interès i ella en va fer un amb molt de sentit. 

El llibre de Jaume Fabre, que no explicaré aquí perquè s'ha de llegir,

Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, al 1978.

aclareix alguns mites i malentesos. El primer, el del nom, 'huertamaros', que tothom atribueix a Joan de Sagarra i ell mateix s'ho creu que va ser-ne l'inventor perquè era un campió en posar malnoms despectius a tothom. Fabre ens descobreix qui va ser l'autèntic inventor. I a partir d'aquí inicia una reflexió sobre els enganys de la memòria i compara un mateix fet a través dels records de diversos periodistes i el resultat és sovint divergent per no dir decebedor. Com el 'cas Royuela'.

"Aquest és un llibre una mica més de memòries que d'història, encara que s'intenta aplicar amb el màxim rigor les normes de la recerca històrica a la transcripció de records. Això fa que sigui també un llibre en què es dedica una atenció especial als paranys de la memòria, la pròpia i la dels altres". De moment ho ha deixat aquí, però segur que continuarà burxant sobre aquestes trampes. 

Carles Cols ha escrit que Fabre és el subcomandant dels 'huertamaros'. No sé quina gràcia li fa a ell aquest galó. Potser cap, però és, de debò, un dels primers 'huertamaros' i el que més està aguantant. I amb tots els 'huertamaros' que hi vulguin anar, tant els vells com els joves, es convoca una trobada a Can Saladrigas del Poblenou on es tornarà a presentar 'Cròniques del fang', però en família, amb els amics i en el barri on el Josep Maria Huertas va viure i on segur que li hauria agradat que es presentés el llibre del seu millor company.

Àngel Casas, molt més que una ‘Pàgina Rosa’

Gabriel Jaraba

A mi una de les coses que més m’han agradat de la feina d’Àngel Casas va ser 'La Página Rosa', una secció que ocupava una pàgina sencera que formava part del setmanari 'TeleEstel' –publicat totalment en català a finals dels 60– i que estava completament entintada de color rosa. Amb un disseny totalment independent de la publicació, seguint una línia gràfica entre psicodèlica i moda Borsalino, publicava breus d’actualitat sobre les coses que passaven al Tuset Street de l’època, que volien ser, i ho eren, modernes, estil·loses i 'trendy'. Pretenia cridar l’atenció sobre aquell reducte emergent de Barcelona que aplegava agències publicitàries, locals d’entreteniment i botigues de moda i aspirava a ser la Carnaby Street londinenca (d’aquí el nom) de la mà de figures del rock i la minifaldilla. Eren els finals de la dècada dels seixanta, època de l’estètica del Yellow Submarine.

I ja veus tu quina tonteria: un seguit de textos que barrejaven la

crònica de societat, la ironia frívola-ciutadana, els tips culturals i allò que ara se’n diu 'branded content', és a dir una forma amable de publicitat encoberta. Aprenies sobre qui era Marianne Faithfull, la musa de Mick Jagger, i que hi havia un cantant mallorquí negre que cantava en català i es deia Guillem d’Efak. La Página Rosa la firmava i la redactava un noi provinent del món de la publicitat, un periodista que no tenia res a veure amb les redaccions sobrecarregades de fum i de política i que escrivia de manera àgil i entenedora: un redactor creatiu amb vocació periodística, sense prejudicis i en un temps i un ambient en el qual a les agències publicitàries treballaven i manaven gent com Joan Oliver (el poeta Pere Quart, autor de les 'Corrandes d’exili'), el crític d’art Alexandre Cirici-Pellicer, historiador i animador de les arts plàstiques, o Josep Maria Espinàs, divulgador primigeni de les estratègies d’intercomunicació personal de Dale Carnegie, autor del 'best-seller' 'Cómo ganar amigos' o les tècniques de lectura ràpida.

Comento aquests detallets perquè a aquesta primera trinxera de l’Àngel ja hi eren els elements que el caracteritzarien. Crec que l’Àngel Casas espavilat, irònic, observador i detector de tendències que hem gaudit gràcies a la seva ingent i meritòria tasca professional era fruit d’una capacitat de combinar registres molt diversos i no menystenir-ne cap.

La revista 'Fotogramas', més tard, ens el va mostrar en una dimensió més àmplia i ambiciosa, com a crític, cronista i entrevistador, i finalment, amb 'Vibraciones' va demostrar que era possible fer una 'Rolling Stones' a Espanya –amb els magnífics reportatges fotogràfics de Francesc Fàbregas— i amb contingut de qualitat i independència de criteri.

La independència se la va guanyar l’Àngel en un moment en el qual el negoci discogràfic era tan enorme que els comentaristes que no rebien suborns d’editores o mànagers es podien comptar amb els dits de dues mans, sinó d’una, i Àngel Casas era un d’ells.

L’aliança d’Àngel Casas amb els crítics musicals independents i honestos de Madrid (Moncho Alpuente, Carlos Tena, Jesús Ordovás, Diego Manrique, Ramón Trecet, José Ramón Pardo) i de Barcelona (Jordi Garcia-Soler, Albert Mallofré, entre d’altres) va mostrar que una cosa era la frivolitat pop i una tota altra la manguela (forma avui en desús del verb mangar: xoriçar). Amb programes com 'Pop Grama' i 'Musical Express' a TVE i més tard 'Àngel Casas Show' a TV3 va culminar una trajectòria de dedicació a l’entreteniment popular digne i de qualitat, que va signar, intencionadament, amb la presentació de l’estriper Christa Leem a la televisió pública catalana, amb la benedicció del poeta Joan Brossa.

Si fem, com toca ara, una revisió retrospectiva de la feina feta per Àngel Casas, trobarem sempre com a rerefons que mai hi esmerçava cap esforç sobrer. Però qui sóc jo per valorar el treball d’un company? El que em toca és considerar una altra cosa: Àngel Casas era un comunicador que, si el seguies de prop, podies estar al corrent de cap on anaven les tendències de la societat. Ell i molts d’altres van formar una generació que definia el moment i l’orientació de la vida quotidiana d’un país pel que fa als costums i la cultura i ho sabia comunicar de manera directa, entenedora i entretinguda. No és poca cosa, i l’Àngel ja no hi és per fer-ho. Qui hi ara qui ho pugui fer?

I sense fer-nos passar vergonya, amb l’ànim d’entretenir-nos una mica i il·lustrar-nos amb tota la dignitat del món. Gèneres frívols, en diuen. Va, home va. Em miraré 'La Pàgina Rosa' cinquanta anys després, a veure què hi aprenc.

Article publicat a Catalunya Plural