Catalunya Media City: les Tres Xemeneies treuen fum

Carles Blanco*

La biennal cultural Manifesta 15, que s'està celebrant aquests dies a l'àrea metropolitana de Barcelona i que té una de les seves principals seus a l'espai de les tres xemeneies de l'antiga central tèrmica del Besòs, a la platja de la Mora, frontera de Sant Adrià del Besòs amb Badalona, ha tornat a revifar el debat sobre la reordenació urbanística de la zona i el destí a donar al conjunt arquitectònic, convertit en un referent simbòlic de Sant Adrià. “Son las tres chimeneas a las que pertenezco igual que una tribu india puede pertenecer a una montaña sagrada (...) Las tres chimeneas de la central eléctrica, con su voltaje, que escuchábamos callados los días de humedad, su zumbido atmosférico, su aspecto de central atómica”, escriu Javier Pérez Andújar, a 'Paseos con mi madre', una obra deliciosa de caràcter autobiogràfic que és alhora un homenatge a Sant Adrià del Besòs i, per extensió, a totes les perifèries urbanes de la Barcelona central.

El projecte de hub audiovisual Catalunya Media City i el pla

urbanístic integral al voltant del que van ser els terrenys on s'ubicava la tèrmica pretenen transformar radicalment aquella zona. Atesa la limitada oferta de sol urbanitzable a la ciutat, encaixonada entre la serra de Collserola i els rius Besòs i Llobregat, el pla ha despertat de nou la cobdícia dels inversors immobiliaris.

“Les tres xemeneies treuen fum blanc”, cantava Jaume Sisa a una de les seves cançons: 'A sota l'alzina'. Però el cantautor parlava d'altres xemeneies, les del Poble Sec, el seu barri. Al peu de la muntanya de Montjuïc i enganxat al Paral·lel hi ha el Parc de les Tres Xemeneies, competidores simbòliques de les del Besòs. En un dels carrers laterals que envolten el parc, al passatge de la Canadenca hi ha una placa que recorda la històrica vaga de la Canadenca. A l'any

2012, Xavier Trias i Vidal de Llobatera, que havia estat escollit alcalde de la ciutat l'any anterior, va substituir la placa per una altra dedicada a Fred Stark Pearson (que ja dona nom a una avinguda a la part alta de la ciutat), el fundador de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, ja que el empresari residia al Canadà, que va donar nom a la vaga que va sacsejar Barcelona durant 44 dies, afectant els subministraments de llum, aigua i gas i al transport i va aconseguir reduir la jornada laboral a Catalunya fins les 8 hores diàries.

Les protestes polítiques i ciutadanes van fer que Trias, setmanes més tard, reposés la placa original amb la menció a la vaga que havia intentat ometre. L'any 1919, en una magna assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, que va aplegar més de 20.000 obrers, Salvador

Flors dipositades al lloc on
van assassinar al Noi del Sucre.

Seguí, el Noi del Sucre, l'històric dirigent de la CNT, va defensar l'acord aconseguit amb la patronal de les principals indústries barcelonines que posaria fi a la vaga. Els empresaris van signar l'acord però al mateix temps van impulsar un sindicat del crim, i pistolers a sou assassinarien als principals líders sindicals de la ciutat. El novembre del any següent, l'advocat laboralista Francesc Layret, va ser abatut per set impactes de bala a les portes de casa seva, al carrer Balmes, quan es dirigia a visitar a Salvador Seguí i també al futur president de la Generalitat, Lluís Companys, que havien estat detinguts per la policia. Tres anys més tard, Salvador Seguí correria la mateixa sort i seria assassinat d'un tret de pistola al barri del Raval. Hi hauria centenars de víctimes més.

Una mort en la memòria

Cinquanta anys més tard de la mort del Noi del Sucre, al peu de les xemeneies de la tèrmica del Besòs, una altra vaga es cobraria un altre tribut de sang amb la mort a mans de la policia d'un dels obrers que la construïen. Una vaga que reclamava, entre altres reivindicacions, la reducció horària a 40 hores setmanals, doncs treballaven 56. Comissions Obreres, encara a la clandestinitat sota la dictadura de Franco, havia convocat la vaga. Trenta anys més tard, en homenatge a Manuel Fernández Márquez, l'obrer assassinat, el sindicat va publicar un informe sobre aquell esdeveniment que Pérez Andújar ens narra així: “El lunes día dos de abril los trabajadores que construían la térmica fueron a la huelga, se constituyeron en asamblea permanente y organizaron los piquetes. Después de la primera jornada de lucha, volvieron todos a sus casas (...) A la mañana siguiente, la polícia nacional había ocupado la obra y cuando los que trabajaban en el primer turno, el de las siete de la mañana, quisieron entrar para continuar la asamblea, se encontraron con las puertas cerradas. Se celebró la asamblea enfrente, en la playa, con las olas del mar escupiendo todo el rato una espuma marrón de vertidos químicos, de uñas sucias, de manos llenas de polvo de ladrillos, y se votó ocupar los puestos de trabajo. Acordaron entrar en la obra; pero entonces la empresa les dijo que no podían pasar en grupo como tenían por costumbre, que solo podían pasar de tres en tres. Los trabajadores se negaron. La empresa propuso que entraran de cinco en cinco. Tampoco aceptaron esto los obreros y se dirigieron todos juntos hacia las puertas. La policía les interceptó el paso y les ordenó dispersar la manifestación. Así empezaron las cargas y las carreras (...) la policía respondió con otra carga y los obreros arreciaron la granizada de piedras. Entonces se oyeron unos tiros y la manifestación se disolvió en el acto. Pero quedaron dos trabajadores tirados en el suelo. Uno estaba herido, se llamaba Serafín Villegas Gómez, tenia veinticinco años y un disparo le había rozado el cuello. El otro era Manuel Fernández Márquez. Yacía sobre un charco de sangre muerto por una bala que le había atravesado la cabeza. Eran las ocho de la mañana. Todo había ocurrido en una hora.”

Mai ningú va assumir la responsabilitat d'aquella mort, com tampoc mai ningú va ser jutjat per la de Salvador Seguí. Seguí té una placa commemorativa a la Rambla del Raval, a prop d'on va ser abatut. Manuel Fernandez Márquez té un carrer al seu nom al barri de la Mina de Barcelona. Abans el carrer es deia avinguda de Carrero Blanco, qui també va ser assassinat aquell any 1973, en circumstàncies molt diferents. Manuel Fernández, deixava dona i un fill de dos anys. Havia arribat de nen a Catalunya amb els seus pares, des de Villafranca de los Barros, província de Badajoz, i s'havien instal·lat a Santa Coloma de Gramanet. Eren uns més dels centenars de milers d'immigrants que, arribats a la metròpoli barcelonina al llarg de la segona meitat del segle passat, han influït més en la construcció de la seva identitat urbanística i social actual que Cerdà o els modernistes; construint ciutat amb les seves pròpies mans, com ens explica Marcel Barrena a 'El 47', pel·lícula sobre el barri de Torre Baró que avui està aconseguint atreure molts espectadors a les sales de Catalunya. Encara no s'ha reconegut prou el paper de les Comissions Obreres i de partits com el PSUC o Bandera Roja, implantats als barris populars, en aquella transformació urbana, indissociable de la lluita per les llibertats democràtiques.

Una operació urbanística y una coartada

Avui, a través del Pla Director Urbanístic per les Tres Xemeneies aprovat el març de l'any passat --donant completament l'esquena als problemes de degradació crítica dels barris veïns de La Mina o La Catalana-- s'obre pas a construir 1.844 habitatges, destinats a economies de rendes mitjanes o altes, agrupats en 30 edificis de fins a 10 plantes, distribuïts en 30 blocs d’habitatges amb 20.000 m² d’hotels, 70.000 m² d’oficines i 10.000 m² de comerços, des del riu Besòs fins al barri de La Mora de Badalona, en zona potencialment inundable i amb l'arena de la platja contaminada pels sediments industrial tòxics, entre el ferrocarril i el mar. Una gran operació d’especulació urbanística, típica de l'economia del totxo, sobre 134 hectàrees de terreny, propietat d'Endesa i del Banc Santander, a través de Metrovacesa, una immobiliària de la que el banc és accionista, que ja albiren les plusvàlues que obtindran. El pla ha estat aprovat pels ajuntaments de Badalona i de Sant Adrià del Besòs, del de Barcelona per unanimitat, pel Consell Metropolità de l'àrea de Barcelona i per la Generalitat. Aquesta unanimitat institucional contrasta amb l'oposició frontal de 40 associacions veïnals, unides en una plataforma que, amb el suport d'Ecologistes en Acció. han presentat una denúncia contra el pla per via de procediment contenciós administratiu que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha admès a tràmit.

Aquesta gran operació urbanística es presenta a la opinió pública associada al impuls d'un Hub Audiovisual, el Catalunya Media City, que s'ubicaria a les antigues instal·lacions de la tèrmica i que ha començat a rebre subvencions oficials. Entre elles destaca, per molt, la del Ministeri d'Hisenda de 60 milions d'euros, executables al llarg de tres anys. Molt lluny però dels 450 milions a que inicialment es calcula que podria pujar la inversió necessària. El Media City, deia fa un any l'aleshores president de la Generalitat, Pere Aragonés: “Permetrà que la indústria digital i d’audiovisual de Catalunya esdevingui un motor a nivell europeu” (...) Des del Govern hem fet del Catalunya Media City una de les grans apostes estratègiques del país, perquè tenim clar que cal reforçar i promoure un dels sectors amb més futur, per convertint-nos en referents com a potència creativa a Europa i per atraure inversió estrangera amb grans produccions internacionals”. I també, potser referint-se al veí barri de La Mina, que "es transformi en prosperitat compartida, per donar oportunitats, en primer lloc, als veïns i veïnes de la zona més immediata al Catalunya Media City, però també al conjunt del país”.

Radiografia del sector audiovisual

Segons les dades oficials més recents, el sector audiovisual català concentra 1.105 empreses que facturen més de 6.700 milions d’euros i ocupen prop de 26.700 persones. De manera molt desigual però: tenim grans empreses com Mediapro o la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que ocupen milers de persones, d'altres com Lavinia, Gestmusic i alguna més que n'ocupen centenars i després hi ha una miríada de petites empreses amb unes poques desenes d'empleats. La precarietat laboral és la norma en la majoria d'elles i n'hi ha centenars que no tenen cap treballador en nòmina.

Gairebé cap d'aquestes empreses existia abans de la creació de TV3 i en la seva gran majoria van néixer gràcies al seu auspici financer, principalment a través d'encàrrecs o compres de producte. Les poques que, com Benecé, propietat de Xavier Atance, associades a projectes d'autor, mantenien una activitat anterior als anys 90 en que la televisió pública va adoptar el paper d'impulsora de la producció audiovisual privada, constitueixen una honorable excepció. Les més rellevants i de més pes en el sector van ser creades per professionals provinents de TV3 o gracies al posicionament dels seus programes en la emissió. És el cas de Gestmusic (La Trinca) o de Diagonal TV (Joan Bas i Jaume Banacolocha), que avui formen part de l'imperi mediàtic del milionari francès d'extrema dreta Vincent Bolloré, o de Mediapro (Jaume Roures, Gerard Romy i Tatxo Benet) avui en mans d'un opac fons d'inversió xinés. Altres han sigut completament dependents dels encàrrecs de TV3, arribant al parasitisme en casos com el de Triacom, de l'antic gerent de TV3 Oriol Carbó, actualment processat per l'emissió de factures falses a la cadena pública dins el 'cas 3%' pel finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya.

Un pols públic-privat

Aquests antecedents no van impedir que davant l'aplicació d'una reducció de plantilla de més de 300 treballadors a la CCMA, l'any 2013, la indústria privada mossegués la ma que els havia donat de menjar durant tant de temps i aplaudís la reducció pressupostària radical que els acomiadaments havien d'afavorir i l'amputació de la capacitat industrial de l'empresa pública, al temps que reclamava que els diners que s'estalviaria la Generalitat en aquests aspectes els hi arribessin a ells per subvencionar la producció a les seves empreses privades. No va anar exactament així per la resistència a l'ERO que els treballadors van protagonitzar, però els responsables de les associacions empresarials que s'havien deixat manipular per Brauli Duart, director de la CCMA, sí van millorar la seva relació amb la empresa: Raimon Masllorens, president de Productors Associats Federats (Proa), va veure augmentats els encàrrecs de TV3 a la seva productora Brutal Media; Isona Passola, directora de l'Acadèmia del Cinema Català, activa agitadora política del camp independentista, especialment bel·ligerant amb els treballadors públics de la emissora, va rebre finançament pels seus llargmetratges i encàrrecs per pamflets documentals independentistes a través de la seva productora Massa d'Or. En una entrevista posterior afirmaria: “A la televisió pública es va retallar el pressupost destinat a la ficció externa de 25 a 5 milions i van enfonsar el sector. Per al 2018 m’havia proposat aconseguir més diners de TV3 i crec que ho aconseguirem”.

Per sort, el talent pot més que la mesquinesa o la ceguera ideològica i al cinema català han emergit amb força talents com els de les joves directores Clara Roquet, Carla Simó i moltes altres que s'afegeixen a la precursora Isabel Coixet per exhibir un accés femení incontestable a la primera línia d'excel·lència cinematogràfica a Catalunya. Completen aquesta collita excepcional obres com 'Suro', 'El 47', 'La casa en flames' o 'El mestre que va prometre el mar' i la llista és podria estendre encara més.

En el marc de les negociacions del contracte-programa de la CCMA subscrit amb la Generalitat l'any passat, els rumors sobre un trasllat de part dels treballadors dels estudis de TV3 a Sant Joan Despí a Sant Adrià del Besòs i la dedicació de part dels pressupostos aprovats al finançament del projecte del hub van despertar la suspicàcia dels sindicats.

No és versemblant que, malgrat que els principals dirigents han canviat; malgrat també que el Cluster de l'Audiovisual de Catalunya s'ha consolidat gràcies a una feina constant de molt mèrit i agrupa ja a més de 200 empreses del sector, surti de la iniciativa privada el finançament del promès hub a les tres xemeneies. Pel que es pot veure, la tan esbombada emprenedoria empresarial no arriba a tant. La Generalitat aspira a obtenir més subvencions provinents dels fons europeus Next Generation que distribueix l'Estat però hi ha molta competència. A més, en l'entorn català no es pot obviar l'esforç ja realitzat des de fa anys per consolidar un pol industrial de l'audiovisual a Terrassa i la mesura contemporitzadora que s'ha pres ha estat integrar-lo al projecte del hub, tot i que les dues poblacions disten 30 kilòmetres, i acordar traspassar una part de les futures desitjades subvencions per construir nous platós al Parc Audiovisual de Terrassa.

Davant la satisfacció general per la instal·lació a les tres xemeneies del muntatge dedicat a la biennal Manifesta 15 i els intents propagandístics d'alguns mitjans de comunicació d'extrapolar aquest èxit als plans futurs per l'espai, Sisa, el cantautor galàctic, es mostra més realista quan, en un vers de la mateixa cançó en que parlava de les xemeneies, influït per Dylan i potser també per Foix, ens adverteix: “Llegeixo el diari i ja estic plorant / no toquis l'alarma o et multaran...”.

*Carles Blanco és productor audiovisual i periodista.

Més sobre les dubtoses xifres de la Copa Amèrica

Josep-Maria Ureta

Hauria pogut respondre als companys de TV3 que han criticat el seguiment informatiu de la Copa Amèrica tot recordant el reportatge d'investigació que ha publicat La Directa... i ningú més fins ara. El que escriuen a PAIOS els companys de TV3 tenen tota la raó, però podrien plantejar-se, amb valentia, traslladar aquests consideracions als òrgans reguladors de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Crec que també s’haurien de plantejar aquesta via. De moment, però, és de justícia recordar que la informació més completa que s’ha publicat és l’esmentada de La Directa.

La Copa Amèrica és una absurditat des del principi i només serveix

els interessos de gent molt influent. No cal recordar a quins barris viuen i la relació que hi ha entre ells, tots aficionats a navegar en iots i vaixells de motor o de vela. La força d’aquest col·lectiu, molt adherit al seu concepte de “discreció”,  és la que ha impedit que es denunciï des del primer moment que aquesta competició elitista mai ha tingut interès massiu i que tota la informació que s’està fent supera la imaginació dels qui narren la cavalcada de Reis.

És una vergonya sentir i veure cada dia informacions triomfalistes dels milions d'euros que genera la competició: van arribar a dir que tenia 1.300 milions d’espectadors acumulats i que es tracta de la tercera competició més vista després dels Jocs Olímpics i el Mundial de futbol. Quina barra. I la final del futbol americà? I els tornejos de golf? N’hi hauria prou en demanar al molt ben organitzat servei de documentació de TV3 que ens digui la suma de minuts d’emissió que estan dedicats a cada esport. I demanar també les audiències mundials de totes les competicions. Es molt probable que les de vela no estiguin ni entre les 10 primeres.

I també mirem la majoria de diaris que informen de la Copa Amèrica: només columnetes, fotos i poca cosa més, a banda del “parte meteorològic” que l’acompanya. I de passada, que els mitjans i les autoritats públiques ens expliquin si és cert que es demana als veïns de la Barceloneta que s’identifiquin o tinguin una acreditació especial... per entrar a casa seva! Adeu al dret constitucional de lliure circulació de les persones.

També es pot recordar com les darreres ciutats organitzadores, València i Auckland, ja han deixat clar que no optaran mai més a organitzar aquesta cursa: son les dues últimes que l’han acollit, amb fortes pèrdues milionàries de diner públic. No és suficient indici? Fins ara les xifres que han donat els organitzadors, mai contrastades, barregen ingressos i despeses amb dubtosos principis comptables.

No s’ha pogut saber mai la xifra exacta de la inversió pública i com es diferencia de la privada, encapçalada per la molt luxosa marca Louis Vuitton.

També s’ha dit que la cursa aquesta de normes incomprensibles generarà un esclat d’afició a la vela. Esperem que TV3 publiqui d’una vegada les audiències dels seus canals que ho segueixen diàriament. Per cert: les xifres que s’han difós abans de començar-se la competició son resultat d’un estudi de professors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) que es neguen a donar-lo als qui els ho demanen. O sigui, ben pagats per donar una tesi preconcebuda? UPF és pública, per cert.

Son molts els periodistes avergonyits de veure com ningú --ningú!-- ha desemmascarat les xifres de la Copa Amèrica. Es clar que els organitzadors ens faran saber que és una organització privada: quan convé, diner públic; quan es demanen explicacions, és una organització privada.

Tant de bo que hi hagi més textos com el del col·lectiu de redactors de TV3 que ha publicat PAIOS.

El ridícul informatiu de TV3 amb la Copa Amèrica

SPC de Televisió de Catalunya*

El passat 9 de setembre el programa 'Els Matins' es va fer ressò d’un reportatge de Directa.cat que demostrava que la Copa Amèrica està falsejant les dades d’audiència i visitants per justificar unes subvencions públiques de gairebé 60 milions d’euros i un seguit de privilegis fiscals. Durant setmanes, amb reiteració, als informatius de TV3 hem estat repetint aquests mateixes xifres manipulades, sense haver-les contrastat prèviament. I és que de bon començament, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) havia estat identificada pels promotors com una col·laboradora necessària d’aquest engany. “Si ens ajudeu, assolir l’èxit serà molt més fàcil”.

Tots som responsables de l’error comès, encara que els primers

assenyalats professionalment siguin els companys que han posat cara a aquestes falsedats. [El departament d']Informatius ha comprat sense rigor i amb indiferència aquestes xifres inventades pels organitzadors i avalades pels polítics. I [el departament d']Esports s’ha apuntat a la festa amb una eufòria desmesurada.

Però el de la Copa Amèrica no és un problema puntual, ve de lluny. Cal una reflexió profunda sobre el periodisme que estem fent. S’ha fet massa habitual assumir com a “veritats absolutes” totes les informacions que ens arriben en forma de comunicats, informes o estudis, des de l’administració i d’organitzacions de tota mena. Molts companys fan un esforç diari per triar i descartar informacions tòxiques, llegir críticament les notes i informes que arriben a la redacció [de TV3] continuadament. Però es veu que no n'hi ha prou. Cal lluitar contra la dinàmica que estalvia pensar i redueix la feina del periodista a exercir de corretja de transmissió sense cap mena de filtre o interpretació crítica de la informació. Tot consisteix a reduir el text del comunicat, buscar unes imatges adients i trufar la notícia amb un especialista que acrediti el missatge.

Aquest és un debat habitual a la redacció que molts responsables d’Informatius esquiven perquè tenen normalitzat que el seu compromís està en les persones que els han nomenat i no amb la ciutadania. L’excusa és sempre la promesa d’una futura renovació dels informatius que dura anys i que en el millor dels casos quedarà en un canvi de decorat, com ha passat habitualment en aquestes quatre dècades de vida.

Fins ara no hi ha hagut cap gest per reconèixer la greu errada comesa potser perquè pensen que no és una errada. Caldria recordar al Consell de la CCMA i a la seva presidenta, Rosa Romà, que un mitjà públic no és un instrument al servei dels interessos del Govern de torn. Nosaltres ni “creem marca” ni participem de manera irreflexiva en les campanyes i els projectes polítics de les administracions i dels partits. Cal un separació clara entre els interessos empresarials, el màrqueting i l’exercici d’un periodisme veraç i honest.

Tenim la redacció més important de Catalunya i som un mitjà públic, però l'organització dels recursos falla si no som capaços de detectar falsedats com les de la Copa Amèrica. Estem massa abocats a produir per les múltiples finestres sense reflexió i això és el que cal canviar. Molts mitjans han creat departaments de verificació els últims anys i aquí no s'ha donat cap pas. És que no ens importa la qualitat de la informació?

Des de l’SPC animem tots els companys a dir prou a aquest periodisme que ens volen imposar. És un bon moment per activar aquest nou '30 minuts' lligat a l’actualitat i explicar les falsedats de la Copa Amèrica. Però l’urgent és demanar perdó a tots aquells que s’han sentit enganyats per algunes de les nostres informacions.

*Comunicat emès per la llista del Sindicat de Periodistes i Professionals de la Comunicació (SPC) de Televisió de Catalunya.

No se equivoque ni se deje engañar, señor presidente

Dardo Gómez

El partido en el Gobierno anunció este 17 de julio, en el pleno del Congreso de los Diputados, por boca de Pedro Sánchez, su plan de regeneración democrática donde ocupará un espacio especial lo que yo llamaría “regeneración de los medios”, si tenemos en cuenta que una de las anunciadas novedades será la reforma del reparto de publicidad institucional a los medios. Es decir, ese dinero público que todas las administraciones --desde los ministerios hasta las consejerías autonómicas y consistorios locales-- disponen para informar a la ciudadanía de sus actuaciones ciudadanas.

Esto último es sólo en los papeles, porque es un secreto a voces que

Pedro Sánchez, en una imagen de archivo.

esos dineros se reparten con probada indecencia para sobornar o extorsionar a los medios. A quien obedece se le da de comer, y los que no, a la indigencia. Aunque es cierto que unos pocos se mantienen en una famélica dignidad, la mayoría de ellos babean por esa publicidad institucional que en algunas autonomías se engrosa con subvenciones antojadizas o contratos tramposos por tareas innecesarias para la comunidad. La revista 'El Observador', en la que colaboro, ha sufrido durante largos años el acoso publicitario de las administraciones y tuvo el coraje de alzarse con la razón en los tribunales.

Esto que parece que pretende la Administración socialista inquieta ya a gran parte de los profesionales de la comunicación y, de hecho, la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) se ha dirigido al ministro Bolaños para señalarle que los anuncios del presidente han abierto muchas “expectativas” en las empresas, y “preocupación” en los periodistas por las características que pudieran tener las medidas que se deriven.

Es cierto que esta federación siempre confunde a los empresarios con sus trabajadores en un ejercicio para convencer de que ambos colectivos tienen idénticos intereses; pero creo que, esta vez, lleve alguna razón. Lo digo porque, por ejemplo, ¿qué dispondrá la norma anunciada para medios como 'El Debate', 'The Objective', EsRadio, 'Libertad Digital' u 'OKDiario', que no tienen más sustento que la sopa boba administrativa ni más objetivo que ser los voceros de quienes se la dan?

Aquí se podrían incluir una porrada de escuálidos medios locales, que hace rato renunciaron a hacer información, pero que no sobrevivirían sin ese caldo. Entiendo que sus trabajadores estén preocupados, porque la mayoría de ellos sólo se ganan la vida como pueden y no participan de las miserias morales de sus patrones. Es cierto que también hay algunos cretinos sueltos, pero de esos no me ocupo.

Pretender ser justo es un hueso duro; aunque esta vez el presidente tiene una percha de la cual columpiarse. Dignificar y dar transparencia a la publicidad institucional no es una ocurrencia de Pedro Sánchez sino una obligación de Estado que viene impuesta por el nuevo Reglamento Europeo de Libertad de Medios, ya sancionado y que debe estar en plena vigencia en agosto de 2025. Estas cosas de enjundia no suelen prosperar en los partidos históricos de nuestro parlamento y menos si pueden pisar los callos de las grandes empresas de medios, pero, por suerte, está Europa.

No es sólo la mordida institucional

Aunque algunos de los políticos y algunas asociaciones profesionales hagan ver que esto nos ha caído como una inesperada tormenta de verano, no les crean: todos los partidos que tienen presencia en el Parlamento Europeo saben desde hace años cómo ha sido la elaboración del reglamento y todos los partidos europeos, menos la ultraderecha, votaron en favor del texto que nos ha llegado.

Detrás de esta inmensa mentira de atribuirlo a una intención de Pedro Sánchez (¡qué más querría su partido!) se oculta el intento de vulgarizar su contenido y --más grave aún-- que se haga de él una aplicación laxa para que no se convierta en el necesario revulsivo que dignifique un sistema comunicacional con escaso ejercicio de la dignidad.

A estos falsarios les espanta que, por fin, haya alguna regulación de los medios en España donde siempre se les ha bailado el agua a las empresas de medios y se han tejido las más abyectas componendas para salvar sus intereses y para no cumplir con su función de servicio a la ciudadanía.

Es que el reglamento de marras tiene un articulado que puede descabezar desde los tobillos al sistema comunicacional español y si no genera los mismos temores en el resto de medios europeos es porque allí ya conocen formas de regulación que se vienen aplicando desde hace años.

Lo fundamental es que para la aplicación y seguimiento de todas esas reformas en el conjunto europeo el Reglamento ha creado el Comité Europeo de Servicios de Medios de Comunicación, y para mayor horror del régimen comunicacional español pretende que cada país genere un organismo similar. En fin... que habrá que regular sí o sí la comunicación.

Ese comité se ocuparía de la totalidad del conjunto informativo-comunicacional, incluyendo, por supuesto, prensa escrita en cualquiera de los soportes de difusión existentes. “La definición de un servicio de medios de comunicación debe incluir, en particular, las emisiones de televisión o de radio, los servicios de medios de comunicación audiovisuales a petición, los pódcast de audio o las publicaciones de prensa”, señala el reglamento.

La nueva norma aconseja a los países aprovechar las entidades reguladoras disponibles y les señala la necesidad de contar con una autoridad que supervise a todos los actores y actividades de la comunicación. La estructura del Comité Europeo de Servicios de Medios de Comunicación marca lo que se espera de sus homólogos nacionales.

Entre otras cosas, señala que este organismo debe ser el garante de “la pluralidad, la independencia y el buen funcionamiento de los proveedores de medios de comunicación públicos que operan” en su país; debe dictar disposiciones que refuercen “la protección de los periodistas y de las fuentes periodísticas y limitar el uso de medidas coercitivas con el fin de obtener dicha información”; debe ampliar las garantías de transparencia “tanto en lo referente a la propiedad como a la publicidad estatal”, debe establecer las normas de “la relación entre los proveedores de plataformas en línea de muy gran tamaño y los prestadores de servicios de comunicación que se adhieren a regímenes de regulación o autorregulación de control editorial y normas periodísticas”.

Además, señala que su nuevo organismo europeo debe servir de espejo a los comités nacionales; señala que debe ser “jurídica y funcionalmente independiente de la Comisión --en nuestro caso del Gobierno-- y añade que los eurodiputados abogan para cumplir con esas funciones por un "grupo de expertos independiente que represente al sector de los medios de comunicación y a la sociedad civil” para que lo asesore en su cometido.

La elección de los tales expertos independientes puede ser un odisea en un país como el nuestro donde nadie quiere dejar el mango de la sartén de la corrupción en el que se ha cocido nuestro corrupto sistema comunicacional.

Y empezamos con las chapuzas

Esta imprescindible autoridad de la información o como llegue a llamarse en su momento es necesaria para que las normativas del nuevo reglamento europeo se apliquen con rigor y eficacia; pero las condiciones que exige Europa no son de uso en un parlamento de panderetas y muy chirle vocación cívica.

No estoy dentro de la mente del señor Pedro Sánchez y por lo mismo no sé por qué en su presentación en el pleno mencionado al principio se le ha ocurrido que esas funciones podría cumplirlas la Comisión Nacional del Mercado de la Competencia (CNMC). Quiero suponer que tiró de improvisación ante el pánico de que las hienas de la comunicación fueran a por su sangre y que no ha sido por mera ignorancia sino que ha tirado la pelota fuera esperando que corra el tiempo y ver cómo sale del entuerto.

Si alguno de vosotros no sabe de dónde salen estas supuestas capacidades del CNMC, os lo explico en cuatro líneas o alguna más... Cuando en 2010 la Administración de Rodríguez Zapatero aprobó la Ley General de Comunicación Audiovisual (LGCA), lo hizo al dictado de la patronal y a ésta le desagradaba que esa ley obligara a la existencia de un Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA) que debería haber sido el corazón de la ley y que era una autoridad que como muchas similares en Europa regula a las empresas del audiovisual. Zapatero, mal pagador, incumplió sus promesas al respecto y dejó la pelota picando para que la Administración de Rajoy nos colara otro gol por la escuadra, diluir el CEMA y confundirlo en el CNMC, que es un regulador híbrido multisectorial donde las competencias son, finalmente, del Gobierno. Mientras que en el resto de Europa las autoridades del audiovisual son realmente independientes y reguladoras del servicio de ese servicio de comunicación. Todo para gozo de los que ya tramaban el duopolio audiovisual que maneja nuestra televisión y que un consejo de ministros pepero autorizó desoyendo las recomendaciones de las leyes de la competencia.

Que no, señor Sánchez

Si el actual presidente del Gobierno piensa en usar este engendro como autoridad de la información tendría que hacérselo mirar o cambiar de asesores por personas más solventes para esa función. Señor Sánchez, sepa usted que el CNMC no reúne ni una sola de las exigencias que para ese organismo exige el Parlamento Europeo, comenzando --y no es cosa menor-- por la elección a dedo de sus miembros. El Consejo que dirige el CNMC “está integrado por diez miembros nombrados por el Gobierno, a propuesta del Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación Digital, entre personas de reconocido prestigio y competencia profesional en el ámbito de actuación de la Comisión”. Creo que queda clara su incompetencia como autoridad independiente de la información.

Señor Sánchez, no ceda a las presiones de los delincuentes de siempre y siga lo que le marca el Parlamento Europeo. 'Il Gattopardo' es una excelente novela, pero Giuseppe di Lampedusa la escribió para denunciar a los tartufos de la política que aseguran que “si queremos que todo siga como está, necesitamos que todo cambie”, de apariencia pero no de esencia. Algunos de estos indeseables pululan en su partido.

Zapatero ya nos traicionó una vez, tras declamar que defendería el derecho a la información de la ciudadanía; Rajoy cumplió con su tancredismo habitual haciendo el mal como si no fuera con él. Y, usted, señor Sánchez... ¿qué personaje aspira a ser en este escenario?

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador'.