El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

19 nov 2023

¿Por qué a los 'dircom' les va mejor que a los periodistas?

Leandro Lamor
Los amigos de Dircom, Asociación de Directivos de Comunicación tuvieron el detalle de invitarme a su evento Netcom2023. Y, como cada año, constato que les va bastante mejor que a nosotros.

Vaya por delante que me alegro. Ambos formamos parte de un mismo negocio, donde unas veces nuestros intereses chocan y en otras conviene colaborar. Así son los negocios.

Del Netcom2023 apunté lo que dijo su presidenta en
Catalunya, María Luisa Martínez Gistau, sobre cómo aprovechar la inteligencia artificial (IA) para promover “un enfoque más creativo y estratégico en la comunicación”.

“Ya estamos --me dije-- es el enfoque”. Y es que enfocar debe servir para ver mejor, no para ofuscarse. Y por eso el título de más arriba.

Las redes hicieron a los 'dircom' imprescindibles. Salieron a explorar y a cazar el Alien mientras que a nosotros el Alien vino a cazarnos, nos sedó el ego con 'likes' y nos comió enteritos. Nos rematará Elon Musk porque X no es país para informar, sino para intoxicar (pagando).

Las redes fueron una oportunidad para los 'dircom'. Les dio nuevas herramientas. A los periodistas nos trajo competencia (el mal llamado "periodismo ciudadano") y un cuestionamiento de nuestro rol. Donde los dircom vieron luces el periodismo halló confusión. Las GAFAS (Google, Amazon, Facebook, Apple) les dieron ángulo de visión y a nosotros nos echó a la cuneta por deslumbramiento. Nos robaron la brújula, el cuadro de mandos y la cartera.

Las redes sumó a los recursos de comunicación de los 'dircom' el márketing y las técnicas de mercado. Les hizo competitivos y modernos. A los periodistas, prescindibles y trasnochados. Sé que hay excepciones como Fabrizio Romano. Pero por lo general las redes condenaron el periodismo al pensamiento viejuno.

Las redes han concienciado a los 'dircom' de la necesidad de colaborar y asociarse. Al periodismo nos trajo individualismo y trincheras ideológicas. Es curioso que últimamente los 'dircom' inviten a periodistas a sus actos y que los medios no inviten a periodistas a los suyos.

Pero siempre llega el momento “no estamos tan mal” (el 'copyright' no es de Laporta, sino de ZP en el congreso del PSOE del 2000).

Así que intentaré poner luces largas y enfocar para ver en lugar de cegarme:

-- Los 'dircom' siguen necesitando llegar a sus clientes, pero no a cualquier precio. Hubo un momento en que parecía que para ellos eran más útiles los 'influencers' que los periodistas, pero algunas empresas se rifaron el prestigio por fiar su marca al 'youtuber' de turno. Va siendo tiempo de recomponer viejas alianzas.

-- En entornos VUCA los 'dircom' pasan cada vez más tiempo gestionando crisis. Los 'youtubers', 'influencers' y 'branded content' van genial cuando el viento sopla a favor, pero si cometes errores y te ataca una crisis tener el móvil de un periodista de confianza en un medio influyente es oro.

-- Los 'dircom' necesitan cada vez más limpiar la información de valor del ruido y tomar así decisiones que den valor a sus empresas. Les interesa que haya medios sólidos, creíbles y útiles.

¿Y qué podemos hacer desde el periodismo?

Pues hacer mejor lo que sabemos hacer mejor y, sobre todo, enfocarnos en ello.

1- El dinero en el campo, como decía Cruyff. Si para un medio lo más importante es dar noticias, el dinero que sea para fichar periodistas. Luego ya ficharás analistas de IA, expertos en SEO y todo lo necesario para maximizar tus noticias. Pero si no tienes gente que vaya a los sitios, se informe y cuente honestamente lo que pasa, poco podrás maximizar y ser diferente. A las redes sociales se les gana estando en los sitios.

2- Y ahora que llega la IA juguemos al ataque. Convertirnos en detectives de 'fake news' está muy bien, pero si no lo combinamos con una estrategia ofensiva para marcar 'goles' a la desinformación sólo haremos de VAR cada vez que el populismo dé una coz a los hechos. Ya sé que a campo abierto la desinformación y la mentira viaja más veloz que los hechos, pero golpeemos una y otra vez en el hígado --y nunca mejor dicho-- al populismo con noticias fiables, contrastadas y que contribuyan a sociedades más plurales, menos sectarias y con mayor calidad democrática.

No hay otro camino si queremos ser útiles. Enfoquemos para ver mejor y no para ofuscarnos y servir a quienes aún confían en el periodismo para que no nos quedemos todos a ciegas.

8 nov 2023

Jutges per la monarquia

Josep-Maria Ureta
El nou llibre de José García Abad es titula 'Todos lo sabían' (La Esfera de los Libros, 2023). Tan cert com incomplert: sembla que tracta de l’agitada vida oculta de Juan Carlos I. Però de tot això ja hi ha desfullades i ensucrades versions de la premsa rosa i de safareig. ¿Hi ha res més per descriure les xerrameques del monarca frívol, promiscu i procaç?

Sí! No es tracta de les amants del rei cessant (lo d’emèrit és un títol
pels catedràtics i bisbes). Va de l’incompliment de tots els organismes de l’Estat, especialment dels ministres competents del tema, i dels jutges.

Res més ni menys que dos dels tres poders de l’Estat s’han conjurat per ocultar a l’opinió pública els enamoriscaments perpetus del monarca, que no eren ni dos ni tres. Les dades de com els serveis secrets van arribar a llogar i comprar pisos amagats per tal que el cap de l’Estat amb els presidents Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy, pogués tenir relacions amb diverses amants queda prou documentat en el llibre del García Abad.

Però no es confonguem. El llibre 'Todos lo sabían' no va d’això. És un llibre honest, sòlid i meritori de com s’ha anat deteriorant la monarquia espanyola a partir del regnat de Juan Carlos I.

Aquí cal recordar la solvència i solidesa de l’autor. Ras i curt.
El 
2004 publica 'La soledad del Rey', sobre la dificultat del relleu pel llavors príncep d’Astúries ateses, ja, les seves males companyies financeres; el 2012 un text a penes conegut 'Don Juan', amb moltes dades inèdites de pare i fill; i el 2008, 'El Príncipe y el Rey'. Els dos primers textos, editats per La Esfera de los Libros. El darrer, per la mateixa editorial de l’autor, atès que molts dels documents eren inèdits i confidencials.

Amb aquests antecedents, sòlids i model del què és el periodisme d’investigació, García Abad ens regala una crònica molt ben trabada entre el que s’ha publicat durant 40 anys, sense cap sentit crític, i el què anava succeint fora de pantalla: l’atzarosa arribada de la monarquia fins a ser cap de l’Estat, les traves que li posaven i la lenta i estrafolària davallada del prestigi de la institució pels afers d’una bragueta incontrolada. Ep! com diu l’autor del llibre, tots ho sabien, i, per tant se n’aprofitaven els poders executius dominadors de l’estratègia d’aïllar al cap de l’Estat i prendre decisions sense consultar-li; sobre tot, Aznar.

Quan vas llegint el llibre et sembla que és un reguitzell de petites anècdotes ja conegudes, de les que un diari dedica una columneta per deixar constància. Però no és, en absolut, el que va tramant García Abad. Tria molt bé, un per un, els testimonis de les malifetes –per dir-ho suau- d’un cap d’Estat que s’avé més a la tradició de la seva dinastia del segle XIX que l’exigència de servir a un règim democràtic. I Suárez, González, Serra/Reverter, Aznar, Zapatero, més els responsables dels serveis secrets (Manglano, Sanz Roldán), d’una banda, a més dels financers del tres i no res com Prado Colón de Carvajal, De la Rosa, Mario Conde, els Albertos, els banquers suïssos, i no pocs xeics àrabs també componen la peculiar cort d’aprofitats del regnat de Joan Carles I.

El què fa amb la destresa narrativa de vetarà del periodisme com és José Garcia Abad es posar-los en solfa un per un i allà on els correspon. El llibre no deixa de ser el relat d’una crisi lenta, crònica i ves a saber si irreversible.

I també una aportació sòlida i inèdita: sempre els jutges mirant cap a una altra banda sempre que hi ha la monarquia pel mig. No ho oblidem: aquesta és la denúncia de fons del Pepe García Abad, un mestre en la recapitulació, ordenació i narració dels temes de la monarquia hispànica.

6 nov 2023

Ètica, compromís i dret a la informació

David Casals
Quan fa 30 anys, es va posar en marxa el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), encara no hi havia cap mitjà de comunicació a l’Estat que tingués pàgina web. El primer en fer-ho, l’any 1994, va ser ‘El Periódico de Catalunya’. Per als lectors de PAIOS que tinguin menys de 35 anys, tot això els sonarà molt llunyà. Per aquest motiu, l’SPC va decidir que el seu acte central de celebració a Barcelona del seu 30è aniversari havia de servir per parlar de passat i present, però també de futur.

Fa just un any, a la tardor de 2022, es va produir el llançament de
Elena Tarifa, Ramon Espuny, Montse Melià
i Dardo Gómez, a l'acte del SPC del 4 de novembre.

Chat GPT, una de les múltiples aplicacions d’intel·ligència artificial que tenim a l’abast. Ara bé, la seva manera de generar contingut no surt del no-res, sinó que compta amb una sèrie de biaixos que poden condicionar qualsevol tipus de feina.

Així ho van exposar Adriadna Arnés, fotògrafa que porta un any creant imatges amb intel·ligència artificial; i la doctora en comunicació per a la UAB Patrícia Ventura. Arnés va dir que, quan introdueix per escrit al programa que fa servir quina imatge voldria generar, normalment l’aplicatiu li proposa homes amb excepcions, per exemple, l’ofici d’infermeria. Les imatges de persones que proposa són blanques, rosses i esveltes, molt habitualment, fet que deixa fora a molt bona part de la població del món, i també de les audiències dels mitjans si parlem de periodisme.

“A l’igual que fer una fotografia no és prémer el botó de la càmera, utilitzar intel·ligència artificial no és només escriure un text” explicant què és el que es necessita, va dir Arnés. I en aquest sentit, la conclusió de Ventura va ser molt eloqüent: es necessita sempre una supervisió personal i “també ètica”, basada en els valors.

“La tecnologia ens ha de permetre fer millor periodisme, i que els professionals que puguin quedar alliberats per tasques que s’automatitzen, que se’ls destini a fer altres tasques, i no a suprimir llocs de treball”, va explicar el president de l’SPC, Francesc Ràfols.

En qualsevol cas, la irrupció de la intel·ligència artificial és molt anterior a Chat GPT. Una de les experiències pioneres fou de Reuters en la redacció de teletips amb partits de futbol. Ja a casa nostra, la CCMA o 'El Confidencial' l’han fet servir per informar de resultats electorals a nivell local. Els algoritmes també s’han generalitzat a l’hora de recomanar enllaços als lectors i les empreses periodístiques també els fan servir per detectar quins són els temes d’interès. Això no pot contribuir a “soscavar el pluralisme o perjudicar persones vulnerables”, en paraules de Ventura.

Són dos reptes que formen part de la trajectòria històrica de l’SPC, que va néixer arran d’un congrés de periodistes del que va sortir també la redacció del Codi Deontològic, i la constitució, poc després, d’un òrgan que vetlla pel seu compliment, el Consell de la Informació de Catalunya (CIC). Precisament, Ventura va coordinar per aquest òrgan el primer informe publicat a Espanya sobre l’impacte d’aquestes eines a les empreses periodístiques, i que oferia també recomanacions ètiques. Es va editar al desembre de 2021, per tant és onze mesos anterior a la irrupció de Chat GTP, fet que no ha alterat ni una coma de les seves propostes.

L’aposta per un periodisme responsable, que fomenti l’autocrítica de la societat, i que eviti lacres com el racisme, la xenofòbia, el masclisme i la discriminació dels més vulnerables forma part de l’ADN de l’SPC. Hi ha reptes de 1993 que segueixen vius, com l’auge del sensacionalisme, que ha agafat una nova dimensió. “Llavors els mitjans audiovisuals van traspassar una línia vermella amb el 'cas Alcàsser', la desaparició i posterior assassinat de tres adolescents a la província de València, i que es va convertir en el primer paradigma de la ‘televisió-escombraria’", va recordar el director de Mitjans de Comunicació del Govern, Jordi del Río. Ara, a això s’hi suma el repte del ‘clickbait’ i la confusió entre publicitat, contingut patrocinat i noves formes encobertes, no sempre identificables pel lector.

“Quan es va crear l’SPC, la presència de la dona en llocs de direcció era residual”, va recordar una de les fundadores i exdirectora de RNE-Catalunya, Montse Melià. Tot i això, només un terç de l’afiliació està formada per dones, quan és una professió fonamentalment feminitzada. “En un dels primers actes, recordo que la preocupació d’una de les afiliades era com s’ho hauria de fer perquè no li toquessin el cul; veiem ara directors que van de feministes però que han sigut promotors de la tortura de les dones” al lloc de feina, va dir Dardo Gómez, impulsor de l’SPC.

La precarietat laboral segueix sent tot un repte i no té fre. I un altre assumpte pendent, tal com va recordar el també cofundador i expresident Ramon Espuny, és la desgovernamentalització real dels mitjans de comunicació públics, i la insatisfacció que causen els darrers nomenaments a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que no estan basats en criteris professionals sinó en quotes partidistes.

L’SPC seguirà amatent a aquestes qüestions. Vol ser també una eina útil, propera i eficaç a les noves generacions, i estar al costat de manera permanent dels fotoperiodistes, especialment quan els toca cobrir manifestacions o disturbis, ja que massa sovint, les traves que han posat els cossos policials en la seva feina han sigut també un atac al dret fonamental de la informació.