Coses que no viuràs si ets periodista home (El masclisme a les redaccions - 2)

Elena Parreño Gala

Quan acabes la carrera de periodisme, poc suposes que la teva condició de dona el dificultarà el camí en una professió ja de per sí precaritzada. Però ho aprens aviat. Després de més de 13 anys en la professió i d’haver passat per unes quantes redaccions, puc dir que el masclisme impera en forma d’abús de poder.

Vaig ser becària a una emissora de ràdio estatal on no cobrava res i el meu cap em compensava convidant-me a dinar sovint. Aquest home escollia les becàries en funció del seu físic, quelcom que vaig descobrir un dia quan a la redacció un company i ell reien de les fotos dels currículums i van acabar escollint la noia dels pits grans.

Aquest home em va fer fora del programa quan vaig començar a sortir amb un noi. Després li van donar un programa a una televisió local i em va oferir una secció remunerada. El primer dia li va dir a l’estilista que em vestís sexi, i quan li vaig demanar explicacions em va dir que els espectadors (homes òbviament) quan miren la tele volen veure carn. A l’endemà no vaig tornar.

En la meva insistència en trobar una feina remunerada i digna com a periodista, vaig entrar a una petita editorial de revistes. Allà el cap era un home i totes les treballadores eren dones. Les menyspreava i cridava constantment, i elles el van denunciar. Van guanyar el judici i jo vaig anar de testimoni a petició del seu advocat, volia que expliqués la meva experiència al jutge: jo vaig treballar allà només un mes, fins que a “l’amic invisible” del Nadal, ell em va regalar un llapis amb forma de penis. “Algú et veu estressada”, em va dir. A l’endemà no vaig tornar.

La dignitat costa cara

Em vaig quedar sense feina i vaig passar autèntics maldecaps econòmics. La dignitat costa cara. Després d’uns anys fent substitucions i feines temporals, vaig entrar a treballar a la redacció d’un gran diari català, un diari progressista. Allà els més de 100 treballadors tenien contractes dignes. Vaig començar a col·laborar i aviat vaig tenir feines fixes que m’obligaven a anar cada dia a la redacció. Llavors em van fer autònoma depenent, una situació única en aquella redacció. No em contractaven. I em vaig quedar embarassada. Com a autònoma, la prestació de baixa per maternitat era una vergonya, així que als 15 dies de parir vaig tornar a la feina diària a la redacció. Algunes vegades vaig portar-hi la meva filla per poder donar-li pit allà mentre treballava, i això envoltada de gent amb condiciones de treball dignes i amb drets. Va ser dur. El greuge comparatiu de la meva situació em feria l’autoestima i vaig trobar una feina millor.

Els comentaris sobre el meu físic o la meva forma de vestir han estat una constant en la meva carrera, sempre per part d’homes. Vaig tenir un cap que, al dos dies d’entrar a treballar, em va escriure un watsap per preguntar-me pel significat dels meus tatuatges. “No li responguis”, em van dir els meus companys, “no ets la primera que el pateix”. Un altre cap quan em veia em deia: “Ai, si tingués 20 anys menys!”. Tampoc és normal que et bloquegin la porta per provocar el contacte o que et facin massatges sense demanar-ho. Senyors periodistes: les vostres companyes no tenim tan malament les cervicals, fa més mal la dignitat. Senyors periodistes: les becàries no vénen pel plaer dels vostres ulls ni les insinuacions impunes dels vostres flirtejos. Vénen a estudiar periodisme, tot i que el primer que aprenguin sigui que ser dona i jove a una redacció és un esport de risc.

Estant al gran diari progressista, recordo l’arribada d’una tongada de becaris, tres nois i una noia. A ella la van posar a la secció del Cor i ells van poder escollir entre Política, Economia i Societat. Ella no va tenir opció. ¿Heu sentit algun cop vergonya d’aixecar-vos fins a una impressora per si algú us deia algun improperi? Jo sí, sent becària, i en conec d’altres. També vaig tenir un company, un home de renom, que quan parlava amb les noies, mai ens mirava als ulls. Ho comentàvem entre nosaltres, ell li parlava als nostres pits.

Haver de demostrar el doble

Avui, quan veig una becària en perill de “babes”, no puc evitar posar-me al seu costat i veure’m com en un mirall, i indignar-me sabent que és pura discriminació de gènere, que els nois becaris mai passaran per això, que tindran reconeixement professional molt abans i no seran jutjats pel seu físic. ¿Per què hem de demostrar el doble que tenim talent? ¿O que podem fer la feina ben feta vestint-nos com ens doni la gana? No teniu drets a menysprear-nos o a cridar per sobre de les nostres veus a les reunions.

Després de 13 anys a la professió, sé defensar-me a la primera de canvi. Però fa mal mirar enrere i veure com, aquella recent llicenciada va aprendre a hòsties de masclisme. Com a dona, he viscut situacions que cap home patirà mai. Per això vaig parar el dia de la vaga del 8-M. I per moltes companyes de professió, ja no hi ha marxa enrere. #ProuPeriodismeSexista

(Els mitjans de comunicació han exercit un paper fonamental en els darrers temps en conscienciar a la societat dels gravíssims problemes que han d'afrontar les dones a causa de l'hegemònica cultura masclista i patriarcal. El que no s'ha fet tan públic és que dins d'aquests mateixos mitjans de comunicació editorialment tan sensibles envers les reivindicacions feministes, a les redaccions i als gabinets de comunicació, moltes dones han patit durant dècades vergonyoses situacions d'abusos, humiliacions i assetjaments per part d'alguns companys o superiors. PAIOS convida a tothom a exposar, com han fet Maria Favà i Elena Parreño, les seves experiències personals o de companyes i amigues periodistes. Amb o sense noms. Extensa o breument. Amb total llibertat d'estil. Potser ha arribat l'hora de que surtin a la llum i que la vergonya no sigui per a les víctimes sinó que es traslladi als victimaris. Si hi ha un memorial democràtic, també pot haver-hi un memorial feminista. PAIOS ofereix el seu espai per col·laborar a bastir-lo. #Jo també)