La foscor del franquisme en estat pur

Jaume Fabre

‘La mina de la mort’ és un dels libres que cal esperar que els bons professors d’història aconsellin als seus alumnes i que després de llegir-lo obrin un debat a classe. Perquè és a través del fets concrets com el que va passar a la mina Clara l’any 1944, explicats en detall i amb les digressions que va bé encaixar-hi, com es pot fer entendre als estudiants d’avui què va ser el franquisme. Molt millor que amb la successió de noms, esdeveniments i dates que contenen els llibres de text, memoritzats per obligació, vomitats a l’examen i aviat oblidats.

D’aquesta manera es pot evitar que les idees que s’enduen del

franquisme els estudiants siguin només unes quantes anècdotes divertides i que les webs manipulades els facin creure que va tenir moltes coses positives.

Explicar en detall, com ho fa Maria Favà en aquest llibre, el que va passar a la mina Clara el 1944, no és només la descripció d’un accident, sinó l’exposició de com la corrupció, la llibertat d’explotació de la classe obrera i la manca absoluta de llibertat d’informació formaven el nucli bàsic del franquisme.

No és una crònica de successos, sinó dels molts tripijocs impunes de la postguerra, des dels que pagaven per treballar –o fer veure que treballaven— a les mines i no haver de fer el servei militar fins als bisbes que treien profit de la subhasta dels boscos comunals. O de la fortuna evadida a Suïssa per Antoni Simarro, advocat del propietari de la mina, el mateix Simarro que va ser alcalde de Barcelona abans de Porcioles i que va tenir molts altres càrrecs públics. O de les indemnitzacions a les famílies dels miners morts, a les quals no van arribar mai, sinó que es van quedar encallades pel camí, a les butxaques d’algun intermediari espavilat.

És també una crònica laboral descarnada dels nivells d’explotació salvatge a què eren sotmesos aquells que s’amagaven en el treball de les mines, fins i tot canviant de nom, després de fugir de la repressió als seus pobles. I a la vegada, de la immunitat amb que els empresari es podien saltar els més elementals principis de seguretat en el treball.

És una crònica política amb la qual els estudiants podran aprendre que amb el franquisme un nomenament digital no tenia res a veure amb internet, sinó amb el dit del poderós que assenyalava qui li podia ser més útil en un càrrec públic.

És una crònica sobre la censura i la manca total de llibertat d’informació vigent durant els quaranta anys que va durar el règim. Els diaris no podien explicar què havia passat, sinó nomes el que les autoritats consideraven que s’havia de dir que havia passat. Això en el millor dels casos, perquè el més habitual era que ni tan sols es pogués publicar que havia passat alguna cosa.

És també un reflex de les dificultats d’això que algú va batejar com a ‘història oral’, practicat primer per periodistes quan van arribar la democràcia i integrat més tard en departaments universitaris que ho van revestir de frases grandiloqüents. Els que van viure una experiència traumàtica la recorden sovint deformada pel pas dels temps o la necessitat d’esborrar ferides anímiques molt profundes. Els fills, si en saben alguna cosa, la recorden encara més retallada i deformada, a partir d’allò que van sentir explicar o, molt sovint, no volen ni parlar-ne ni sentir-ne parlar. Els nets i besnets es més aviat com si haguessin sentit tocar campanes. Sempre hi ha alguna excepció, és clar, però és difícil saber fins a quin punt el que expliquen s’ajusta a la realitat, si no ho podem acarar amb documentació fiable, feina quasi impossible perquè no hi ha res més poc fiable que la documentació oficial dels anys del franquisme.

Tot i aquestes dificultat, l’autora d’aquest llibre ha fet una gran esforç per localitzar testimonis i ha sabut exposar les informacions recollides amb una emotivitat corprenedora que fa que nos ens importi si els detalls son exactes o no, sinó el fons escruixidor de la qüestió.

Les mancances de la història oral queden compensades en aquest llibre per l’esforç documental que ha fet l’autora, que s’ha submergit gairebé amb escafandre ens uns soterranis inundats d’edificis judicials per trobar la informació fragmentària, però mínimament solvent de les actes processals.

No és una monografia local per a ús exclusiu dels habitants de l’entorn del Pedraforca. És un llibre que descriu situacions i problemes que durant el franquisme eren comuns a qualsevol lloc. Ara que estan tan de moda els llibres i els programes de ràdio i televisió sobre crims, aquest llibre parla del crim massiu comès en una mina del Berguedà, semblant al que es cometia cada dia en moltes altres mines i tallers de la geografia franquista. I també en les presons, els camps de concentració i els piquets d’execució. Tot el que va envoltar el crim de la mina Clara va ser franquisme en estat pur. Llegir-ho ens aproxima a la realitat dels anys quaranta i cinquanta del segle XX de la manera més crua i realista possible.

* Aquest text de Jaume Fabre és el pròleg del llibre 'La mina de la mort', de Maria Favà, publicat per Editorial Gavarres.

Una llei necessària, però tot apunta que quedarà curta

Francesc Ràfols

El 17 de novembre passat, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) es va presentar la proposta de llei que elabora la Comissió Europea per garantir la llibertat dels mitjans de comunicació. En un acte organitzat pel Col·legi, l'Associació de Periodistes Europeus i la Comissió Europea (CE), el portaveu de Justícia de la CE, Christian Wigand, va explicar els eixos principals d'aquesta European Media Freedom Act, que va ser aprovada inicialment el 16 de setembre passat. Wigand va fer una intervenció força pedagògica, però intentant deixar clar que no es pretenia legislar sobre els mitjans de comunicació.

Els eixos principals de la proposta legislativa comunitària són la no

Christian Wigand, portaveu de Justícia
de la CE, en una imatge d'arxiu.

interferència en la línia editorial dels mitjans, prohibir els programes d'espionatge a periodistes (els pegasus i companyia), la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, la transparència sobre els propietaris dels mitjans, i, entre altres, sistemes transparents i justos de mesura de l'audiència i assignació de la publicitat estatal. L'objectiu és tenir la llei redactada al llarg del primer trimestre de l'any vinent i que pugui ser aprovada definitivament. Wigand va admetre que la tramitació de la llei serà complicada perquè hi ha molts detractors, que no en volen ni sentir parlar d'una regulació d'aquesta mena, i d'altres que la trobaran massa curta. Així, el portaveu europeu de Justícia va resumir que «la nostra proposta és la correcta».

Jo vaig assistir a aquesta presentació que, en línies generals, vaig trobar prou interessant i felicito els organitzadors de l'acte la seva realització perquè se'n fa poques de sessions d'aquestes per parlar de com protegir per llei la llibertat d'informació. Però personalment sóc dels que trobarà la proposta curta. I vaig exposar alguns dels motius pels quals m'ho sembla. En primer lloc, no em sembla adequat fer els mitjans de comunicació l'objectiu de la llei. Crec que el que cal regular són drets de les persones, com és el cas del dret a la informació de la ciutadania. I fent-ho, es legisla sobre els mitjans de comunicació i els i les professionals de la informació, fixant per llei els seus drets i els seus deures. Hi ha sectors professionals que temen aquest tipus de legislacions perquè, argumenten, que pretenen controlar els mitjans de comunicació. Tot el contrari, una bona llei de premsa protegirà la ciutadania i també els mitjans que respectin els principis ètics. Si, a més, la llei fes d'obligat compliment els codis deontològics establint sancions per a qui els incompleixi, ja seria oli en un llum.

Amb tota humilitat també li vaig suggerir a Wigand que si es vol fer una bona legislació europea en aquesta matèria és imprescindible tenir com a referència el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, que va aprovar el Consell d'Europa per unanimitat l'any 1993, és a dir, fa quasi 30 anys. Li vaig recordar que una de les queixes principals que els i les periodistes fan, almenys a Espanya, és que les pressions més grans les reben del propi del mitjà i dels seus propietaris. No oblidem que, a Espanya, la majoria d'ells tenen en el seu accionariat grans poders econòmics que utilitzen sovint els mitjans com a vehicle de propaganda més que com a element d'informació. El portaveu de Justícia va admetre alguns dels meus arguments, però va insistir en els elements de la llei que poden combatre aquestes situacions, com l'obligació de ser transparent en la propietat dels mitjans o, entre altres, en l'adjudicació de la publicitat.

El segon aspecte al qual em vaig referir amb relació a mancances de la proposta de llei va ser que no hi havia cap referència al problema probablement més important que pateix avui la professió periodística, com és la precarietat laboral. A partir del fet que un/a periodista precari/ària no pot ser independent, la llibertat d'informació queda compromesa. A l'SPC tenim un lema que és «la nostra precarietat és la teva desinformació», que exemplifica perfectament aquesta situació. Wigand ho va admetre, però també va dir que no es pot legislar tot i que hi ha qüestions que són competència dels estats legislar-les i que aquesta n'és una d'elles. És cert que encabir aspectes laborals en una normativa reguladora de drets és una pràctica que no s'acostuma a fer, però la Comissió Europea, si vol protegir la independència dels mitjans, ha d'evitar que les empreses de comunicació tingui professionals de la informació amb condicions de treball indignes o insuficients.

En aquest sentit, i, per acabar, cal recordar la moció que l'Assemblea General de la Federació Europea de Periodistes (FEP) va adoptar l'estiu passat per millorar la protecció dels i les periodistes a la peça i freelance. A proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), es va aprovar que la FEP reclamés a la Unió Europea que instés als seus estats membres a donar una cobertura social suficient i digna a aquest col·lectiu professional, cada cop més nombrós. Cert que hi ha països que ja ho fan, com França, Itàlia, Portugal, Alemanya o, entre altres, Bèlgica, però també n'hi ha on periodistes a la peça i freelance viuen en la més absoluta indigència pel que fa a la cobertura social. Entre aquests hi ha Espanya.