Al·lucinant com un pollastre: com es manipula una notícia!

Tomeu Ferrer

Al·lucinant com un pollastre. Així em vaig quedar fa unes setmanes. Porto molts anys fent informació. Es pot dir que tinc la pell endurida, però el què vaig veure i escoltar aquell dia de novembre supera tota mida.

Des de fa mesos sóc responsable d''El Diari del Treball', una publicació de la Fundació Periodisme Plural especialitzada informació del món del treball: sindicalisme, cooperativisme, treball especial…

Un divendres al matí estava convocat a una concentració dels

Representants sindicals dels funcionaris (foto: Tomeu Ferrer)

sindicats de la funció pública catalana. Els sindicats més representatius, CCOO, UGT i la IAC, havien convocat una concentració davant la seu del Departament de Treball, la principal reivindicació era i és el retorn de la paga extra de 2012 que es va retirar als funcionaris i la recuperació o el compromís de fer-ho de les pagues estres dels altres anys.

A la porta del Departament de Treball hi havia unes 150 persones dels sindicats convocants i un grup que jo no havia vist abans en altres dues mobilitzacions, el sindicat CSIF, que per falta de suport no té presència a la mesa negociadora.

Els tres representants dels sindicats majoritaris, abans d’entrar a dialogar, van ser preguntats pels mitjans. Entre aquests hi havia una periodista, jove i desconeguda per mi, amb una càmera d’Atresmedia. Va voler preguntar als responsables de CCOO, UGT i IAC primer que ningú. I les preguntes eren, fent un resum ràpid, la primera sobre el què s’anava a negociar, la segona abundava en el mateix tema, i la tercera, sense cap preàmbul demanava als sindicalistes si s’havia lliurat als funcionaris algun protocol per reaccionar en cas que el Parlament de Catalunya decidís sobre la desconnexió.

Les cares de Xesus Gonzàlez, de CCOO; Joan Casas, d’UGT, i Luís Blanco, d’IAC, van ser com s’esperava: reafirmar el motiu de la trobada, reclamar a la Generalitat que pagui els seus funcionaris com la resta d’institucions autonòmiques ja han fet i desvincular-se de cap posició partidista, afirmant, ras i curt, que ningú els havia dit què fer i que en tot cas s’atindrien a la llei.

En marxar vaig veure que la gent de CSIF, que no es va barrejar amb els altres sindicalistes, treia una pancarta genèrica en favor del funcionariat. Sense cap més assumpte vaig marxar a escriure el resultat de les entrevistes, pensant que la reunió podia anar per llarg.

Hores més tard em va arribar una informació en forma de comunicat, primer de la IAC i després en forma de nota de premsa conjunta dels tres sindicats representatius del funcionariat català, en què ras i curt es considera que televisions espanyoles com la progre La Sexta i també Telecinco s’havien inventat una notícia, convertint la concentració en un acte sindical contra el procés independentista.

Vaig revisar els meus apunts i efectivament els sindicalistes no havien dit res del que deien aquelles teles i les seves web. I vaig recordar que havia enregistrat les seves paraules. Per primer cop puc dir que he vist com s’inventava una informació falsa.

https://reguereta.wordpress.com/

La muerte de Papá Noel y de alguna prensa

José Sanclemente
El segundo diario noruego de mayor circulación, el 'Aftenponsten', publicó hace unos días una noticia-esquela en la que anunciaba la muerte de Santa Claus, el popular Papá Noel, a la edad de 226 años. Se creó tal revuelo en las redes sociales que el periódico se vio obligado a levantar la noticia de su página web y a pedir disculpas a sus lectores por lo que considera "un error imperdonable que va contra sus principios periodísticos elementales".

Creo que aún están buscando al responsable del oportunista

Necrológica de Papá Noel en el diario
noruego 'Aftenposten'

desaguisado, seguramente algún redactor bromista porque, según hemos podido saber aquí en España, no es cierto que Papá Noel haya fallecido. Fue el diario 'Abc' quien "descubrió" a sus lectores la verdad de la buena: "Papá Noel no había muerto... ¡Cuándo todos sabemos que es inmortal y que la edad no le impide llevar sus regalos por todo el mundo! El error ha causado conmoción en un país en el que miles de niños esperan entusiasmados a que el barbudo inicie su viaje alrededor del mundo", cito textualmente la aclaración del diario español, que afirma de buena fuente que "el regordete vestido de rojo se pondrá en marcha en breve para repartir amor y regalos por todo el mundo".

Afortunadamente 'Abc' desmintió la información que, según el diario español, había hecho llorar a miles de niños por el falso "cruel asesinato".

Sabemos que el noruego es un país avanzado y a lo mejor hasta los niños de menos de ocho años leen cada día los diarios y deben tener abiertas cuentas en Twitter y Facebook en las que esas informaciones se viralizan y les influyen sobremanera. No sería el caso del periódico español, el centenario 'Abc', cuya media de edad de sus lectores sobrepasa los cincuenta años y al que este tipo de noticias y desmentidos les debe tranquilizar y hacer confiar en su periódico. La credibilidad es fundamental para la prensa que cada día anda más de capa caída.

'Abc' se ha marcado un tanto. Papá Noel nos traerá nuestros regalos y hasta un gobierno nuevo. 

Sin embargo, la muerte económica de Santa Claus estuvo a punto de convertirse en realidad hace unos meses cuando su oficina en Laponia sorteó milagrosamente la quiebra y pudo atender in extremis sus compromisos con Hacienda. Aquí, en España, Montoro le hubiera hecho llorar como a a un niño con la subida de impuestos que nos va a dejar con más IVA y con menos regalos. Pero eso es otra historia que a lo mejor no cuenta 'Abc'.

http://www.josesanclemente.com/

A favor i en contra dels blocs electorals

En aquest país tan aficionat als dies de la marmota i a la roda del hàmster, també els periodistes ens veiem involuntàriamente immersos en cada campanya electoral en la polèmica al voltant dels blocs informatius que imposen les autoritats encarregades de vetllar per la transparència dels comicis. I també en aquest país complex i divers les opinions sobre aquesta qüestió estan dividides. Publiquem a continuació dues reflexions, una recent de Manel Lucas i una altra de Siscu Baiges, escrita amb motiu de la campanya de les eleccions catalanes del 27-S, en contra i a favor, respectivament, dels blocs informatius.

Blocs, l'antiperiodisme

Manel Lucas

Els blocs electorals són un exercici d’antiperiodisme. I no em refereixo a la feina dels professionals dels mitjans públics, que s’esforcen a mantenir la dignitat de la seva informació. No, el que és antiperiodisme és la concepció de la informació de campanya com un espai rígid, tancat, aïllat de la (resta de la) realitat i condemnat a aparèixer als ulls dels espectadors com una espècie de producte híbrid entre la notícia i la publicitat. Posaré uns quants

Mitin polític a la plaça de toros de València.

exemples per justificar la teoria.

Els blocs electorals marquen un ordre i una durada de les notícies abans que aquestes es produeixin, i no es modifica en cap circumstància; un fet que seria absurd en qualsevol altra informació. Això vol dir que, si dilluns vinent, el PP decideix no fer cap acte de campanya i Rajoy es queda a casa jugant al dòmino amb la seva dona, els informatius dels mitjans públics continuaran donant dos minuts o els que correspongui d’una suposada informació de la campanya popular. En sentit invers, si Rivera reuneix dues-centes mil persones en un míting a la Pica d’Estats reclamant la dissolució de l’Institut d’Estudis Catalans, el periodista que el segueix per un mitjà públic ho haurà d’explicar en 20 o 30 segons. I si el Partit Pirata ocupa el Congrés dels Diputats, potser la notícia no apareixerà perquè aquest partit no té representació parlamentària i la junta electoral no creu que li correspongui sortir a la tele o a la ràdio públiques.

Però aquesta no és l’única absurditat del model de blocs. Les informacions dels partits han de sortir sempre en el mateix ordre. Què vol dir això? Que si Gabriel Rufián interpel·la Pedro Sánchez en un míting i aquest el respon en un altre acte, als informatius hi sortirà primer la resposta que la pregunta, perquè el PSOE va sempre davant d’ERC. I si Francesc Homs i Xavier Domènech coincideixen en parlar del referèndum, però Duran Lleida proposa una línia de metro entre Bossost i la Seu d’Urgell, en el bloc l’ordre serà: Homs i el referèndum, Duran i el metro pirinenc, Domènech i el referèndum. Tot molt coherent.

Tanta insensatesa acaba per condicionar a la força la mentalitat dels periodistes implicats en una campanya. Els redactors acaben més preocupats per ajustar les frases al temps de què disposen que pels continguts, i els coordinadors o directors es passen els 15 dies remenant un Excel on sumen i resten segons, desentesos, o gairebé, de la marxa real de la campanya. Per acabar d’adobar aquest parèntesi de ficció, la informació de campanya ve precedida per una careta pròpia –molt bonica, això sí-, que sembla indicar-nos: “ei, fem una pausa en les notícies i passem allò de la campanya”. Només faltaria un compte enrere dels que es fan servir en els espais de publicitat: “tornem en x minuts”.

Ens hem passat anys dient que la política estava allunyada del món real. Hi ha alguns signes que ens poden fer pensar que les coses, ni que sigui tímidament, estan canviant. Mantenir aquesta irracionalitat dels blocs electorals és un llast que perpetua el distanciament, i més que incentivar, dissuadeix de la participació popular.

http://www.naciodigital.cat

Blocs electorals a TV-3, si us plau

Siscu Baiges

Els blocs electorals són incompatibles amb la feina dels periodistes. Els periodistes han d’analitzar què passa durant una campanya electoral i informar d’allò que consideren que és més important, més noticiable, d’allò que succeeix cada dia. Repartir el temps de la informació electoral en base als resultats dels partits en anteriors eleccions és una bestiesa. Són els periodistes i no els representants de cap Junta Electoral qui ha de decidir què és notícia i què no.

Oriol Junqueras, entrevistat a TV-3 a la precampanya del 27-S.

Evidentment, els periodistes tenen els seus criteris i els mitjans en els quals treballen la seva línia editorial i uns propietaris que tenen uns interessos determinats. Per tant, allò que acaben emetent les televisions queda molt marcat per interessos que van més enllà de la informació simple i pura.

A societats com la nostra hi ha mitjans privats i mitjans públics. Els privats fan allò que els dóna la gana. I els públics estan sotmesos a control de les juntes electorals i obligats a acotar la informació de campanya dins uns absurds blocs electorals. Un minut per tu, trenta segons per mi, vint-i-quatre per ell.

Per tant, d’entrada, blocs electorals, no. 

Però quan a Catalunya hem vist la degradació soferta pels canals de televisió i ràdio que depenen del Govern de la Generalitat, no queda cap més remei que reclamar que els seus informatius tinguin un respecte escrupolós dels blocs electorals que dictamini la junta corresponent.

TV-3 i Catalunya Ràdio han demostrat a bastament els darrers mesos que han renunciat a la funció del periodisme objectiu. Ja fa anys que ningú no dubta que s’han convertit en corretges de transmissió de la filosofia governamental. Per imposició o per convicció. Però és així.

Les darreres cireretes han estat, pràcticament, una provocació. Dir que no sabien a quina hora firmaria Artur Mas la convocatòria de les eleccions i mentrestant està instal·lant el set televisiu al Palau de la Generalitat i programar una entrevista al company de viatge electoral a la llista de Junts pel Sí, Oriol Junqueras, tot just després de la signatura i l’arenga presidencial, i realitzar-la sota un aparatós cartell que el presentava com a‘cap de l’oposició’, enviava un missatge claríssim a la ciutadania: No som objectius ni ho pensem ser.

Els blocs electorals són la negació del periodisme. 

Però escoltar el presentador/a de l’informatiu dient que els redactors dels informatius són uns valents i que no firmen les cròniques de campanya perquè estan en contra dels blocs electorals i després bombardejar l’audiència amb uns telenotícies al servei de l’amo, també ho és.

Entre la privacitat i la transparència

Francesc Ràfols

Internet és (era?) un espai de llibertat. És per tant l’espai on els que volen restringir les llibertats han posat la seva mirada, un cop ja ho han aconseguit força en altres espais de convivència social i pública. Recentment s’ha celebrat a Barcelona – del 30 d’octubre al 2 de novembre passat– la setena edició del Fòrum Internacional de Cultura Lliure, organitzat per la plataforma Xnet, que tenia com a 

fil conductor el periodisme d’investigació. S’hi va presentar el manual Seguridad de la Información para Periodistas, una eina força útil elaborada pel Centre per al Periodisme d’Investigació (CIJ, en les seves sigles en anglès). L’edició i distribució en castellà s’ha fet amb l’ajuda de Xnet.

En aquest manual s’assegura que «per primera vegada, els periodistes ara són conscients que pràcticament cada comunicació electrònica que fem o rebem està sent gravada, guardada i subjecta a anàlisi i control. Com aquesta vigilància es porta en secret, sense control, transparència o qualsevol possibilitat realista d’exigir responsabilitats, les nostres fonts, les nostres notícies i el nostre propi treball professional estan sota amenaça». Probablement és una afirmació massa optimista pel que és la realitat de la professió on el grau de consciència sobre la necessitat de protegir els equips de treball i les comunicacions té encara un ampli marge de millora. Les conclusions d’aquestes jornades es poden consultar en aquest enllaç. Els organitzadors del Fòrum de Cultura Lliure demanen el suport de qui vulgui col·laborar en l’edició dels textos en altres idiomes, que es pot gestionar a través del citat enllaç.

Els crims de banquers, polítics i grans monopolis

Una part del debat es va centrar en el dilema entre privacitat i transparència. Simona Levi, una de les fundadores de Xnet, en la seva intervenció introductòria, afirmava que «la transparència i la privacitat, s’han convertit en armes llancívoles en mans de la propaganda d’uns i d’uns altres quan la transparència serveix per acorralar a la gent que, de manera anònima, filtra informació rellevant, informació que se’ns oculta o quan desobeeixen per modificar lleis injustes. La privacitat s’utilitza per esborrar els crims de banquers, polítics i grans monopolis. A les tertúlies es criminalitzen, amb total naturalitat, activistes perquè “no se sap qui són” mentre que es defensa gàngsters institucionals perquè “els polítics també tenen dret a la seva privacitat”.» En l’era post revelacions de Snowden, insisteix Levi, «a la pregunta d’on posem el límit, els activistes pels drets digitals tenim donem una resposta sense ambigüitats: “Transparència per als governs; privacitat per a tots nosaltres”».

El Fòrum Internacional de Cultura Lliure planteja doncs la necessitat de mantenir les comunicacions i els equips informàtics protegits i la conveniència que aquells que es dediquen a difondre informacions que determinats poders voldrien mantenir amagades –com els periodistes d’investigació– es dotin de les eines suficients per fer-ho. I també dels coneixements. Sobretot en un món on els poders cada cop s’espavilen més en perfeccionar els seus mecanismes de vigilància. I no només després dels atemptats del 13 de novembre passat a Paris. Ja advertia d’aquesta dinàmica en aquest blog quan al mes de gener d’enguany va haver-hi l’atac criminal contra el setmanari satíric francès 'Charlie Hebdo'.

Màrqueting agressiu

Això ens porta a veure com en diferents punts del món s’estan implementant mesures per vigilar la xarxa i el que a través d’ella circula. Enrique Dans escrivia fa unes setmanes en el seu blog un article titulat 'La privacidad a ambos lados del oceáno' en el qual afirma que «Els tòpics entorn de la privacitat són molt clars: mentre a Europa se segueixen polítiques garantistes que protegeixen aquest dret fonamental dels ciutadans, als Estats Units no es respecta en absolut, i tant les empreses com el Govern es consideren autoritzats a accedir a tot tipus de dades i a fer-ne ús sigui per a un màrqueting agressiu o per investigar el que els doni la gana». Però després d’analitzar diferents episodis a diversos països arriba a una conclusió força diferent: «L’evolució del panorama sembla indicar que els Estats Units semblen estar arribant molt més ràpid al nivell de sentit comú necessari per adonar-se que hi ha coses que, en plena era digital, no poden si més no plantejar-se. 

Més control ciutadà

Mentre, els governants europeus, molt més illetrats tecnològicament, segueixen pretenent que la seguretat pot obtenir-se mitjançant l’obscuritat, que les portes darreres tenen sentit, que si no tens res a amagar, no tens res a témer, o que la seguretat pot obtenir-se mitjançant la vigilància exhaustiva de tots els ciutadans». Entre els episodis relatats per Dans hi ha per exemple la decisió del governador de Califòrnia, Jerry Brown, d’aprovar la llei de defensa de la privacitat més forta dels Estats Units en obligar a tota agència o autoritat a obtenir una ordre judicial per poder accedir a pràcticament qualsevol dada, metadada o comunicació digital d’un ciutadà. En canvi a Europa, es veuen països com França, el Regne Unit o Suècia implementar legislacions que augmenten el control ciutadà, per no parlar de la ignominia espanyola amb les conegudes lleis Mordassa o Torquemada.

Les organitzacions internacionals de periodistes també tenen aquesta qüestió com un dels seus eixos prioritaris. La Federació Europea de Periodistes (FEP) ha realitzat aquest any diverses accions en aquest àmbit. Un dels seus objectius és que tots els sindicats que en formen part tinguin un responsable de seguretat que s’ocupi d’impulsar iniciatives en aquesta línia. En el manual de Seguretat de la Informació per a Periodistes que citava en el primer paràgraf s’afirma que «Les revelacions de Snowden van revelar l’extraordinària capacitat d’algunes agències governamentals d’intel·ligència d’interceptar comunicacions, i d’aconseguir accés no autoritzat a dades en gairebé tots els ordinadors personals o aparells electrònics de comunicació del món. Això podria suposar un risc en la seguretat de la informació per a un periodista d’investigació, que treballa en reportatges centrats en algun tema d’interès d’aquests governs, les seves agències i els seus contractistes privats en matèria d’intel·ligència».

Fonts compromeses

I es recorda als periodistes que «l’accés no autoritzat a la teva informació pot implicar el seu ús, divulgació, distorsió, modificació, inspecció, enregistrament o destrucció. Tu i la teva font podríeu estar exposats a riscos jurídics o físics, i la informació de base del teu reportatge podria veure’s compromesa. En situacions d’alt risc, la seguretat de la informació pot ser tan important com una armilla antibales o viatjar amb guardaespatlles; tot i això, ja que les amenaces digitals són invisibles, complexes i sovint no detectables, és possible subestimar-les o passar-les per alt».

https://francescrafols.wordpress.com/

La tormenta perfecta de los medios y el periodismo

José Sanclemente

En la última reunión de la WAN (Asociación Mundial de Diarios), el presidente de la esta asociación definió como "tormenta perfecta" la situación por la que atraviesan las empresas editoras de diarios y el periodismo.

La tormenta perfecta se produce cuando una masa de aire frío choca con una de aire caliente inestable y casi todos los fenómenos atmosféricos conocidos se conjugan para producir una catástrofe de

Logo de la Asociación Mundial de Editores de Diarios y Noticias.

tamaño colosal. Según los datos de las más de 3.000 empresas periodísticas de 120 países que están representadas en ese foro y que imprimen más de 18.000 diarios y 15.000 páginas webs, los ingresos se siguen recabando en un 90% por el papel, que ve descender sus ventas de manera creciente. En cambio, la contradicción está en que los lectores de las páginas web crecen a un ritmo del 45% anual y, sin embargo, solo el 10% de sus usuarios está dispuesto a pagar por la información en internet.

Para predecir el futuro del periodismo tenemos que contar con ese fenómeno atmosférico contradictorio entre la masa de aire caliente inestable del periodismo digital y la masa fría y congelada del periodismo en papel.

Pero eso sería muy simplista. La tormenta perfecta en la que se halla inmerso el periodismo se produce por la participación de casi todos los fenómenos atmosféricos conocidos en el sector de los medios de comunicación.

Caídas de ventas y publicidad

Uno de ellos, sin duda, radica en la crisis que atraviesan la mayoría de los medios. Si nos centramos en nuestro país y en los diarios impresos, éstos han perdido en diez años más de la mitad de sus ventas y un 70% de la publicidad. Las empresas editoras de periódicos han reaccionado a esta baja brutal de ingresos, reduciendo sus plantillas drásticamente, bajando los salarios de los periodistas y recortando los recursos para realizar el trabajo informativo con la mínima calidad.

Hoy en día los periodistas contrastan menos fuentes de las que serían deseables por falta de tiempo y de manos.

Cortar y pegar deprisa y corriendo

Los dosiers de prensa de los gabinetes de comunicación de empresas e instituciones y las agencias informativas se trasladan a las páginas de un diario como un mero recorta y pega que no es verificado. No hay tiempo para hacerlo. Donde había tres personas en una sección ahora hay sola una, que tiene que cerrar deprisa y corriendo la información del diario, tras asistir a una rueda de prensa o a varias, documentarse sobre un tema o transcribir una entrevista. El periodismo de investigación es una quimera para muchos medios, que no se pueden permitir tener liberados durante días o semanas a un grupo de periodistas para que indaguen sobre temas relevantes.

La redacciones están diezmadas y el ánimo de los periodistas en plantilla en los grandes grupos de comunicación está por los suelos. Muchos de ellos están preocupados por si continuaran en sus puestos o formaran parte del nuevo ERE de la empresa.

La otra cara de la empresa periodística que afecta,sin duda, a la información, es que la crisis se ha solapado con los errores de cálculo de los gestores y propietarios al realizar inversiones desmedidas e incontroladas que han supuesto finalmente caer en un tremendo endeudamiento de las empresas, que se han visto obligadas a salir a buscar el dinero en la banca y a capitalizarse con accionistas poco transparentes. Fondos de inversión, bancos y accionistas extraños han tomado posiciones en los medios y han sustituido la figura del antiguo editor.

Este fenómeno está ligado íntimamente a la falta de independencia de los medios y de los periodistas. Muchos periodistas están cayendo en el fenómeno de la “autocensura”, que es la peor de las enfermedades que ataca al periodismo: "No puedo publicar tal o cual información porque entiendo que afecta a un accionista o a un acreedor de mi periódico".

El control que se lleva a cabo sobre lo que publica un periodista es en estos momentos mayor que nunca. La credibilidad de los periódicos está cuestionada por el lector que lleva años viendo como se desmorona, produciéndose un fenómeno de distanciamiento con los diarios a los que van abandonando gradualmente.

En los palacios del Sistema

Los periódicos no supieron reaccionar frente a la crisis económica que sobrevenía al mundo. Forman parte del Sistema y por tanto se han tambaleado con él. Pero además han vivido en los "palacios de ese Sistema" en lugar de hacerlo en la calle junto a los ciudadanos. No han defendido sus intereses, los de los más débiles frente al poder. Han estado en connivencia con el poder.

En EEUU, los periodistas de 'The Wall Street Journal' desayunaban con los brokers de Lehman Brothers y demás financieros y fueron incapaces de anticipar la crisis que se nos venía encima con las hipotecas subprime. En España, los medios no consideraron el cambio político que se avecinaba con el 15-M. No le dieron cancha al movimiento social hasta muy tarde: cuando se dieron cuenta de que algunos ciudadanos que protestaban por los recortes de derechos ponían en el mismo saco a la banca, a los políticos y a los medios de comunicación en las famosas pancartas de “No nos representan”.

Los periodistas, según las encuestas del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), eran considerados por los ciudadanos como poco creíbles y aparecían en los últimos lugares del 'ranking' profesional. Hoy en día han mejorado posiciones, junto con los jueces, por los casos de corrupción que se han destapado.

Parece que hemos de concluir, parafraseando a Graham Greene, que algunos medios de comunicación acabarán un día con el periodismo.

Las redes sociales

El segundo fenómeno atmosférico que interviene en esta tormenta perfecta periodística es el de la tecnología y el uso social tan extendido de ésta, sobre todo a través de las redes sociales.

Hace ya tiempo que la información nos llega desde cualquier lugar del mundo, a cualquier hora y en cualquier dispositivo móvil. Pero además las redes sociales permiten que cualquier ciudadano, testigo de una noticia, la difunda con su 'smartphone' o tableta en multitud de formatos. Ya no es necesario que haya un periodista que levante la información. Esta se elabora por cualquier persona en el mismo instante en que realiza un tuit, o sube una foto de un acontecimiento en Instagram o en Facebook. Hay tanta información en la red que es difícil seleccionar la verdadera de la falsa o de la tendenciosa. Como dice Iñaki Gabilondo, equiparando la información al fenómeno atmosférico de la lluvia intensa: "Cuando se produce una catástrofe por una inundación lo primero que suele escasear es el agua potable”.

Seguramente es el periodista el que debe potabilizar esa fuente informativa ciudadana. Su papel, abstraído de protagonismo y contrastando la verdad con objetividad, es necesario para los

Iñaki Gabilondo y Juan Luis Cebrián, en una imagen de archivo.

ciudadanos.

Pero también las redes sociales han sido una ventana hacia la libertad, para que nada se pueda hurtar al conocimiento de la gente.

La red social debería verse como un aliado del periodismo, e internet como una herramienta potenciadora de los contenidos.

Nuevo y viejo periodismo

Otro fenómeno que se está produciendo es el del choque cultural entre lo que se podría denominar el viejo y el nuevo periodismo. Los viejos medios que, como decía al principio, siguen “malviviendo” del papel, están haciendo verdaderos esfuerzos para que la transición de sus cabeceras impresas a las digitales sea rentable, pero muchas veces los movimientos son paquidérmicos y contradictorios. Recientemente se están planteando cosas tan básicas como que hay que conocer el gusto y las expectativas de sus lectores. Lectores a los que empiezan a reconocer que habían desoído hace tiempo.

Experimentan con fórmulas de muros y micropagos; cierran y abren sus ediciones digitales en un continuo ensayo de prueba y error.

Hace un par de semanas el director de 'El País', Antonio Caño, durante una conferencia en el Foro de Nueva Economía junto a Juan Luis Cebrián. Dijo que se está produciendo un cierto arribismo de los periódicos llamados “nativos digitales” a los que ve imbuidos de la verdad y en los que la opinión es sagrada y la información poco contrastada. Ve en la sustancia de esos nativos digitales una falta de interés por basarse en la esencia de los principios básicos del periodismo.

Digitales y tertulianos

Me extrañó que cargara contra el llamado nuevo periodismo de los medios nativos digitales y que lo mezclara con el de las tertulias televisivas en las que todo vale para hacerse un hueco en la silla de las audiencias. Unas tertulias en las que todo obedece a un guion establecido de enfrentamientos entre periodistas y entre políticos y en las que las opiniones son de los que más gritan y no de los que más saben.

Me dio qué pensar esa crítica hacía los nuevos diarios en internet de los que yo formo parte como cofundador de eldiario.es. Parece que ahora somos la competencia por la audiencia con los grandes grupos y se nos quiere denostar a costa de sus errores.

Pero los nuevos diarios digitales también forman parte de la tormenta perfecta. Son esa masa de aire caliente, aceptemos que todavía inestable, que choca con la fría atmósfera de los viejos medios.

Quizá se tiene que producir ese choque para que descarguen con virulencia todos los fenómenos atmosféricos y tras ellos venga la calma, la estabilidad para el periodismo.

La propia crisis que generó miles de periodistas desempleados, periódicos cerrados y otros a punto de la quiebra, es la que puede regenerar al periodismo con los nuevos periódicos digitales que están surgiendo.

La barrera de entrada en internet es muy pequeña. No se requiere de las grandes inversiones que precisa un diario en papel, una radio o una televisión. El error muchas veces consiste en querer competir con la información generalista de los grandes medios. Decía el profesor Jeff Harvis que “es un error estar dando siempre diferentes versiones de la misma noticia en lugar de centrarnos en aquellas que ofrecen valor y servicio a la comunidad”. Hemos de alejarnos de la cantidad y volver a la calidad.

Buscar la excelencia en la especialidad

Las palabras “modelo de negocio” son las más empleadas en el sector de los medios de comunicación. Cuando se emplea con interrogantes, quizá una de las respuestas sea la de aquel que se base en informaciones propias o en el que busque en las noticias una historia diferenciada y, sobre todo, no quiera ser el mejor en todas las áreas. Desde Deportes hasta Internacional.

No olvidemos que el lector digital suele consumir diferentes medios para diferentes noticias. Ya no tiene que comprarse tres o cuatro periódicos en papel entre generalistas, económicos y deportivos, para estar informado. Le basta con 'picotear' entre las diferentes informaciones que le proporciona la red.

La especialidad puede ser parte del futuro del periodismo cuando amaine esta tormenta perfecta. Pero entre tanto veremos también que algunos nuevos nativos digitales desaparecerán en el intento, aunque la masa de aire caliente que representan los medios nativos digitales es inestable y no está congelada.

Uno de los problemas del sector de los viejos medios es el exceso de oferta para los pocos lectores que tienen. ¿Volveremos a cometer ese error en el sector de los nuevos medios digitales?

La inestabilidad en las cabeceras digitales, las nuevas y las antiguas, viene también de la mano de la evolución tecnológica. Decía que la barrera de entrada es relativamente poco costosa, pero la permanencia sí lo es. 

Un medio digital debe evolucionar con la tecnología, debe aplicar las mejoras que le proporciona ésta tanto para incorporar aplicaciones multimedia e infografías novedosas para mejorar la distribución de la información al lector, como para tener un buen conocimiento de sus gustos e inquietudes.

El periodismo tendrá un futuro digital, pero no por la herramienta que sustituirá un día al papel, sino porque debe recuperar su antigua esencia: contar hechos que están ocultos a los ojos de los ciudadanos, con honestidad e independencia sin someterse a los intereses de los poderosos y volviendo a dar la voz a los más débiles. Deberá salir de los palacios del Sistema para situarse en la calle del Sistema.

Los medios elaborarán un periodismo más especializado frente a los generalistas, buscando aportar valor y servicios diferenciales en las informaciones.

Los lectores no solo deben interactuar con las informaciones sino que hay que tenerlos en cuenta para saber qué tipo de noticias quieren y cómo hay que elaborarlas.

Hay que buscar la complicidad del lector con el medio. Buscar fórmulas para que pueda colaborar económicamente para que se pueda hacer periodismo con libertad y no tanto para pagar por la información.

Contenidos patrocinados

La financiación de los medios seguirá siendo dependiente de la publicidad y las fórmulas de 'brand content' (contenido patrocinado) bien diferenciadas de la información tendrán cada vez más protagonismo en los periódicos.

En ese futuro el papel del periodista será muy relevante. No solo deberá conocer y usar las tecnologías sino que se orientará a escribir para los lectores y no para otros intereses.

La especialización tomará más fuerza. Ya no valdrá el escribir sobre todo. Habrá que trabajar sobre aquellas temáticas diferenciales y con alto valor de servicio al lector.

La opinión tampoco puede ser tan generalista. No puede derivar en los periódicos como en los 'infoshows' televisivos en el que todos hablan, incluso de lo que no saben de nada, tan solo para marcar posturas ideológicas que son, por otra parte conocidas de antemano. La opinión debe aportar también valor añadido a las informaciones. En ese contexto el periodista puede aparecer como parte de su propio proyecto junto con otros colegas en vez de integrarse en una sección de un gran medio o empresa periodística. Pero para ello deberá asegurarse en lo posible que su medio sea rentable, única manera de que pueda ser independiente. 

Otros artículos en PAIOS de José Sanclemente:

Las televisiones del Gobierno

Panorama de los medios en otoño (del 2015)

El control político de los medios de comunicación

http://www.josesanclemente.com/

Sobre el món del periodisme

Toni Rodríguez

Darrerament s’han produït un parell o tres de fets al món del periodisme que paga la pena d’analitzar ni que sigui una miqueta. Un és la publicació de sengles reflexions sobre l’ofici d’informar per banda de dos prestigiats professionals, en Ramon Besa de 'El País' i en Carles Capdevila del diari 'Ara'. L’altra és una enquesta del Col·legi de Periodistes sobre l’estat de satisfacció laboral dels seus associats. I la tercera seria una taula rodona que vaig tenir l’honor de moderar a Igualada, organitzada per la demarcació central del Col·legi de Periodistes, amb directius de quatre organitzacions prou interessants: Fira d’Igualada, Recstores, Munich Esports i Punto Blanco.

Resultat? Incertesa. En Carles i en Ramon es demanen quin sentit

té fer de periodista, és a dir, d’investigador, en un marc de treball on tota la informació arriba ja prèviament pautada, processada i llesta per “anar a impremta” que dèiem abans. L’enquesta diu, bàsicament, que els periodistes no estan contents amb la seva feina. I això que en tenen, de feina, afegiríem. I, finalment els meus amables contertulians d’Igualada, van remarcar que això del periodisme està molt bé, però que ara la gent jove ja no llegeix diaris.

I el cas és que tothom té una mica de raó i ningú l’acaba de tenir del tot.

En qualsevol cas, crec que caldria fer una bona xerrada per parlar sobre les diferències – i complementarietats- entre el periodisme de fonts, que es fa des de els gabinets i les agències de comunicació, i el periodisme de mitjans; sobre les diferències i complementarietats entre periodistes i bloggers; les que hi ha entre periodistes professionals i periodistes ocasionals, i les que hi ha entre periodistes, en general, i propagandistes, en particular. I de com convindria que tots plegats estiguéssim sotmesos a les mateixes normes deontològiques.

Qui s’anima a convocar-la? Comença a córrer pressa.

http://www.intermedia.cat/

Els periodistes suspenen la professió i la credibilitat dels mitjans, i se senten explotats

Els periodistes catalans suspenen la professió, consideren baixa la credibilitat dels mitjans de comunicació i se senten laboralment explotats. Aquestes són algunes conclusions de l’Enquesta sobre l’estat d’ànim del Periodisme a Catalunya, impulsada pel diari digital Report.cat. Les preguntes, a les que han respost, sense revelar la identitat, més

de 150 periodistes col·legiats, eren directes i sense concessions a l’ambigüitat ("Et sents explotat?" "Et sents un fracassat?" "Si tinguessis 18 anys, tornaries a estudiar Periodisme?"), el que ha permès disposar de respostes que no admeten cap mena de confusió.

Segons l’enquesta, la puntuació mitjana de la professió és un 3,99 mentre que el nivell de credibilitat dels mitjans també suspèn ja que se situa en el 4,52. D’altra banda, el 53,6% dels enquestats admeten sentir-se laboralment explotats. Una altra dada és que el 63,6% tan sols treballa de periodista mentre el 36,4% ho combina amb feines alienes a la professió. D’aquests últims, tan sols el 21,8% viuen gràcies al que guanyen com a periodistes. L’enquesta també mostra que tan sols el 25,5% treballa únicament en mitjans de comunicació, el 34,5% únicament en gabinets de comunicació i el 30,9% combina les dues coses.

Una quarta part, fracassats

Una altra dada reveladora és que el 76,4% dels enquestats admet que no exerceixen el tipus de periodisme que els agrada. D’aquests, la majoria són els que treballen en gabinets de comunicació ja que, entre els que treballen únicament a mitjans, el 57,1% afirmen que estan fent allò que els agrada mentre que aquesta resposta cau fins al 15,8% entre els treballen únicament a gabinets. Tot i això, tan sols una quarta part (25,2%) se senten uns fracassats. De totes maneres, si bé tres quartes parts dels enquestats no se senten fracassats, un 41,1% reconeix que, si tingués 18 anys, no tornaria a estudiar Periodisme.

Una dada que retrata la situació laboral de la professió és que el 20,7% admet treballar total o parcialment en negre. D’altra banda, el 38,4% és autònom, tot i que el 89,7% d’aquests admet que no tenia pensat treballar pels seu compte. Precisament els autònoms tenen majors percentatges de periodistes que se senten explotats (60,3%), que treballen total o parcialment en negre (28,1%), que se senten fracassats (29,3%) i que no tornarien a estudiar Periodisme (60,3%).

Finalment, a l’hora de valorar si les queixes de la professió són exagerades o reals, el 82,8% no creu que els periodistes siguin uns ploramiques, el que deixa clar que, segons els enquestats, les queixes a nivell laboral estan legitimades.

Les dones estan pitjor

A l’hora d’analitzar els aspectes de gènere (75 de les 152 respostes han estat de dones), s’observa que, en molts aspectes, les dones estan pitjor. Així, el 53,3% se senten explotades –pel 52,7% dels homes–, el 29,3% se senten fracassades –pel 21% dels homes–, el 24,3% treballen total o parcialment en negre –pel 17,6% dels homes– i el 20% fa el periodisme que li agrada –pel 29% dels homes–. També hi ha diferències sobre el tipus de periodisme ja que mentre només hi ha el 16,7% de dones que treballen únicament en mitjans, en el cas dels homes aquest percentatge augmenta fins al 33,3%. En canvi, el 43,3% de dones treballen únicament a gabinets, mentre que en els homes tan sols és el 25%. Unes diferències que es poden atribuir a que els horaris dels gabinets permeten una major conciliació laboral.

Els joves, els més descontents

Respecte a les diferències per edats, destaca que la única franja que aprova a la professió són els majors de 65 anys (5,33) i que la credibilitat dels mitjans suspèn en totes les franges excepte els menors de 25 anys (5,42) i els majors de 65 anys (5,22). Una altra dada és que els que admeten sentir-se més explotats tenen entre 25 i 30 anys (71,4%), que és la franja d’edat on, a més, més periodistes combinen el periodisme amb altres feines (54,3%), que admeten en menor mesura (10,5%) que fan el periodisme que els agrada (10,5%), que se senten més fracassats (37,1%) i que en menor mesura (10,5%) treballen únicament en mitjans de comunicació.

D’altra banda, dels que treballen parcial o totalment en negre, els percentatges més alts es troben entre els joves, tant en els menors de 25 anys (33,3%) com en els que tenen entre 25 i 30 anys (37,1%). L’enquesta també mostra com, a mesura que els periodistes són més joves, es redueix el percentatge dels que treballen a mitjans de comunicació tradicionals, mentre que no hi ha ni un sol dels enquestats major de 50 anys que treballi únicament en gabinets.

Una iniciativa per donar visibilitat

Report.Cat és un diari digital d’anàlisi del periodisme i comunicació impulsat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquesta iniciativa, elaborada íntegrament per periodistes col·legiats, està pensada per a que, sobretot, joves sense experiència o professionals que estan a l’atur puguin donar visibilitat als seus articles. Cada mes, els tres millors treballs reben una beca de la Fundació Ferrer i Eguizábal.

Aquest portal, que va començar a publicar els primers continguts a mitjans de març, dona cabuda tant a cròniques, reportatges, entrevistes com a anàlisis més a fons i fotogaleries. En l’actualitat, Report.cat compta amb una vintena de col·laboradors d’arreu de Catalunya.

Pots consultar l'enquesta a Report.Cat

+ informació: comunicacio@periodistes.org

Las televisiones del Gobierno

José Sanclemente

No sé yo si la concesión de los nuevos canales de televisión que dará este Gobierno es del todo acertada para sus intereses frente a la contienda electoral del 20-D.

Es cierto que la televisión pública española ya está "atada y bien atada" y es difícil que escape al control del presidente y del director

Mariano Rajoy, entrevistado por Gloria Lomana, en Antena 3,
el pasado 1 de octubre.

de informativos de TVE una leve crítica a la acción guber-namental. 

Nunca se había visto tanto control sobre la información y tanta uniformidad propepé en los informativos y tertulianos. Bien hecho por Gundín y José Antonio Sánchez. No consiguen ser líderes de audiencia, pero sí contentar a sus acólitos. No está mal para los tiempos de contestación y división social que corren.

Puestos a adjudicar canales yo le hubiera dado uno al grupo Prisa por aquello de intentar no ganarse la enemistad de los que se sienten en la obligación de militar en un periodismo crítico a pesar de sus accionistas financieros y catarís. Claro que el Gobierno debe pensar que ya les ha ayudado bastante con no dejarles caer.

Rajoy y su sabia vicepresidenta Soraya han tejido unas concesiones de 'TDT party' que van al núcleo duro: La Iglesia y el Fútbol. La cadena 13TV del 'Cascabel' y Urdaci y la de Florentino del Real Madrid. No pasa nada porque Vocento, editor de 'Abc', se quede fuera. Les han hecho un favor. Al fin y al cabo, los canales de los que dispone están alquilados a terceros ante su incapacidad para rentabilizarlos. Además, el grupo Vocento ya tiene compensaciones por otra vías, sobre todo por la de la publicidad institucional y parainstitucional (Ibex 35). 

Además, ¿alguien piensa que Bieito Rubido, director de 'Abc', va a trasladar su descontento editorializando contra su Gobierno?

Los amigos ya están ganados para la causa y ofrecerán sus apoyos inquebrantables a pesar de no recibir todo lo que piden.

Fue más inteligente Fernández Galiano, de Unidad Editorial, renunciando a pedir otro canal. Uno de los que tiene está alquilado en la actualidad a 13 TV por algo menos de tres millones de euros anuales. Ahora la cadena televisiva de la Iglesia tendrá una licencia gratuita y se podrá ahorrar ese coste y Unidad Editorial se queda con la última botella de agua potable en el desierto que se disputarán muchos ¿Veremos alguna extraña alianza con los que se hayan quedado secos de licencias?

Conceder un canal a cada cadena del duopolio es justo si lo que pretendes es que se refuerce el duopolio. No había dudas con respecto a Mediaset y Atresmedia. Hay que guardar las formas y tampoco hace daño más 'Gran Hermano' y 'Sálvame' o incluso los 'Intermedios', 'Salvados' y 'Objetivo' de La Sexta que solo los ven, según Rajoy, los que jamás votarían al PP. Rajoy lee 'Marca' porque no es del Barça o, en sentido contrario, porque es del Madrid, y jamás se le ocurriría leer 'Mundo Deportivo' o 'Sport'.

Pero no darle a Prisa un canal a pesar de que se vendió el que tenía en abierto (Cuatro) y el cerrado (Canal Plus) puede ser un error de cálculo. Cebrián anunció en su última junta de accionistas que concurrirían a una licencia y advirtió de que el duopolio saldría reforzado con las nuevas concesiones, aunque no contó que Prisa también lo había fortalecido al venderle su televisión en abierto a Mediaset.

El Partido Popular va a necesitar de pactos con el diablo si quiere ganar las elecciones, pero Rajoy parece haber tenido dudas a la hora de venderle su alma. Hasta ahí se podía llegar.

http://www.josesanclemente.com/

El nou periodisme subvencionat

Cristina Palomar

No em puc creure que dos dies abans de les eleccions del 27-S i enmig d’una de les campanyes electorals més brutes que recordo, la Generalitat hagi publicat com si res les subvencions que acaba de concedir als mitjans digitals catalans. Tampoc em sorprèn que els primers de la llista de beneficiats amb els ajuts del govern sortint d’Artur Mas hagin estat els de sempre. El web del diari 'Ara', amb 216.000 euros, encapçala el rànquing de subvencions públiques seguit de 'Nació Digital' (205.000 euros), 'Vilaweb' (136.000 euros) i 'El Punt-Avui' (95.000 euros).

Segons el Govern català, aquestes subvencions autoritzades per l’incombustible Jordi Vilajoana, secretari general de la Presidència, tenen com a objectiu “donar impuls a la producció de

Jordi Vilajoana, secretari general de la Presidència de la Generalitat.

continguts originals, com a mesura per estimular l’actuació dels professionals dels mitjans informatius digitals en llengua catalana o aranesa i enfortir, en últim extrem, l’espai català de la comunicació”. A la llista d’estómacs agraïts s’hi afegeix l’empori Sapiens (amb 57.000 euros), 'El Món' (antic 'Singular Digital' amb 40.000 euros), 'Time Out' (amb 40.000 euros) i 'Racó Català' (amb 37.000 euros més), entre molts altres amb ajuts més discrets.

Si la producció de continguts originals és un dels requisits indispensables per rebre la subvenció que els permetrà sobreviure uns mesos més amb respiració assistida, 'El Punt-Avui' té tot el dret a ser un dels que més calerons públics rebi. De fet, la professió periodística en bloc ens hauríem de treure el barret davant del nou periodisme que practica aquest mitjà de comunicació i que l’ha portat a publicar les dues pàgines en blanc que tenia reservades (i ja compaginades) a l’entrevista amb el presidenciable popular, Xavier García Albiol.

Tot i que els redactors d’aquest diari s’han de barallar per publicar un breu perquè gairebé tot l’espai disponible es dedica a escriure sobre la pàtria catalana com si no passés res més al món, la direcció d’'El Punt-Avui' ha optat per transcendir el ridícul que suposa malbaratar dues costoses pàgines i ha mostrat així l’enuig pel menyspreu que els ha fet García Albiol. Es veu que el candidat popular s’ha negat a ser entrevistat per la bel·ligerància que el rotatiu gironí ha demostrat contra la seva acció de govern com a alcalde de Badalona.

Lamentablement, Albiol no és l’únic polític que ha menyspreat un mitjà de comunicació només pel fet que manté una posició crítica amb la seva gestió. No és un tic dels populars perquè siguin menys simpàtics o menys demòcrates que la resta de polítics, no. El mes de maig passat, l’alcaldable de CiU a l’Ajuntament de Barcelona va fer exactament el mateix que Albiol amb els mitjans que van criticar la seva acció de govern. Un desconegut Xavier Trias a la defensiva només va concedir entrevistes electorals als mitjans afins que, en el 90 per cent dels casos, coincidien amb els més subvencionats per la Generalitat.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

Pujol, els pujolistes d'abans, els pujolistes d'ara i els mitjans catalans de sempre

Andreu Farràs

Javier del Pino, director de 'A vivir que son dos días', de la cadena SER, ens va convidar aquest diumenge al matí a uns quants periodistes per parlar sobre les relacions de Jordi Pujol amb els mitjans de comunicació públics i privats. La conversa va partir d’un extens reportatge escrit per Jordi Pérez Colomer a 'El Español',
el neonat diari digital de Pedro J. Ramírez.

D'esquerra a dreta, Felip Puig, Oriol Pujol, Jordi Pujol i Artur Mas, 
en una imatge d'arxiu.

Sota el prou eloqüent títol de ‘El libro negro del periodismo en Cataluña’, l’informe detalla les maniobres que Pujol i els seus col·laboradors van realitzar durant 23 anys sobre els editors, directors i redactors dels mitjans de comunicació de la seva 'jurisdicció' per tal de controlar l’opinió publicada al país que el líder nacionalista es va disposar a “reconstruir” després de l’ensulsiada de la guerra civil i la dictadura.

A més de Pérez Colomer, Del Pino va convidar a participar en l’espai que periòdicament coordina el veterà corresponsal de guerra Gervasio Sánchez a uns quants periodistes catalans que van conèixer en algun moment de la seva carrera professional Jordi Pujol. Vam ser-hi Carles Francino, Siscu Baiges i jo mateix. Ens va acompanyar a la tertúlia el mestre de reporters José Martí Gómez, col·laborador fixe de Del Pino, i José María Mena, que amb Carlos Jiménez Villarejo van convertir-se durant una llarga època en les bèsties negres del nacionalisme català per ser els fiscals encarregats d’investigar al 1984 la querella per la fallida de Banca Catalana, una suposada “jugada indigna” del Govern socialista de Felipe González per ensorrar Jordi Pujol, expresident d’aquella entitat i presumpte corresponsable de diversos delictes monetaris.

El debat va durar una hora. Van sortir les influències de Pujol i els pujolistes a TV-3, les subvencions als mitjans afins, les censures i les autocensures d’alguns periodistes, la marginació dels reporters desafectes del règim, el menyspreu envers els llibres i els reportatges crítics amb CiU, etcètera.

Per si és del vostre interès, adjuntem tot seguit un link amb tota la conversa transmesa per la cadena SER.

I per aixecar l'ànim i riure una mica, el millor perfil sonor de José María Aznar, per Cristina Pardo, al mateix programa. Imperdible:

Aposta per una radiotelevisió democràtica

Francesc Ràfols

Un grup d’experts de diferents àmbits acaba de fer públic l’informe 'Diagnòstic del servei públic de Ràdio, Televisió i serveis interactius. Propostes per a una ciutadania democràtica'. En aquest estudi es constata «el deteriorament de l’espai públic democràtic pel que fa a pluralisme i diversitat, i especialment la forta degradació del seu servei públic en termes d’audiència, credibilitat i sostenibi

litat financera, amb greu perill de marginalitat en el proper futur». Aquest treball ha estat publicat a la web Teledetodos on es pot descarregar l’informe complet i també la seva versió reduïda.

Aquesta web és l’espai «d’un grup d’estudi que agrupa professionals, acadèmics, investigadors i tots aquells ciutadans o col·lectius interessats en un autèntic servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia». Entre els seus objectius hi ha el dret a una comunicació de servei públic en una societat democràtica, la rendibilitat del servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia, o la defensa i promoció del servei públic audiovisual i multimèdia.

Aquest informe ha estat elaborat per Enrique Bustamante, Rafael Díaz Arias, Pedro Soler, Manuel Aguilar i Marcel Camacho, amb la col·laboració d’altres professionals. El treball consisteix en fer un diagnòstic de la situació actual de la radiotelevisió a l’Estat espanyol i proposa diverses línies d’actuació. Per una banda es reconeix l’afebliment constant i progressiu de l’oferta pública, a partir de reduir constantment els seus recursos econòmics i fent-la cada cop més depenent del poder polític. D’altra banda es constata la concentració de l’oferta privada en dos grans grups de comunicació, amb el que això suposa per a la pèrdua de pluralisme. També es fa referència a l’incompliment generalitzat de les normatives europees sobre la matèria.

Així, els autors expliquen que «el dictamen que proposem parteix de dos principis bàsics, una aposta decidida per la comunicació de servei públic i la convicció que per tenir una mirada critica abans cal estar disposats a edificar. Els promotors d’aquest informe tenim idees comunes, però també diverses sobre el model de radiotelevisió pública, però si en alguna cosa coincidim plenament és en la necessitat d’obrir un debat amb la ciutadania i amb els grups polítics que poden determinar un model democràtic, sostenible i de qualitat que ja no pot esperar per més temps».

Aquest és un dels treballs més complets que s’han fet sobre aquesta qüestió. Però no és l’únic. L’alerta sobre l’empobriment democràtic del sistema de radiotelevisió a Espanya fa temps que s’ha expressat des de diversos àmbits. Un dels últims advertiments, el mes de juliol passat, és de l’Institut de Premsa Internacional (IPI). També l’Associació d’Usuaris de la Comunicació (AUC) ha demanat «televisions sostenibles, independents, neutrals i amb participació social». Això mateix ho han reclamat insistentment diverses organitzacions professionals i sindicals de l’àmbit de la comunicació. Entre aquestes, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) i la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), a les quals pertanyo, a la web de les quals s’hi poden trobar nombroses referències, com també a la del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

A la primavera passada va haver-hi eleccions municipals i autonòmiques a diferents punts d’Espanya. De manera imminent, Catalunya escollirà els seus nous representants al Parlament mentre que en pocs mesos s’albiren els comicis a nivell estatal. S’ha explicat abastament en aquest blog els dèficits de l’Estat espanyol i de Catalunya en matèria de garantia del dret a la informació i aquest cicle electoral és un bon moment per posar fil a l’agulla. Propostes no en falten.

https://francescrafols.wordpress.com/

Panorama de los medios en otoño

José Sanclemente

Los periódicos nacionales llegaron extenuados al verano. Las caídas de difusión de los medios impresos son alarmantes y harán más insostenibles, si cabe, a corto plazo la cuenta de resultados de las empresas periodísticas. La crisis de ventas alcanza a los deportivos y económicos en el mismo grado. Solo hay una pequeña tregua en la caída de los ingresos publicitarios que ya es el 30% de la facturación de hace diez años.

Sin duda que el otoño mediático será duro para los medios

tradicionales, aunque por el contrario veremos crecer los ingresos del duopolio televisivo hasta cifras récord, seguiremos hablando cada mes de la tan cacareada como exenta de rigor empresarial fusión de grupos periodísticos (Vocento y Unidad Editorial).

Acabará “muriendo” algún periódico económico. Lo hará lentamente: los diarios suelen mantenerse con respiración asistida largo tiempo, pero finalmente también mueren, a veces en manos de terceros que tienen “otros” intereses.

En el cuarto de máquinas de los viejos buques periodísticos se trabaja a destajo para alimentar los motores digitales con la esperanza de que puedan en breve propulsar la pesada nave ¿Llegarán a tiempo o seguirán navegando a la deriva?

Por el contrario, nacerá un nuevo nativo digital, no muy ligero de carga, 'El Español' de Pedro J. Ramírez. Continuará surcando los mares sin problemas 'El Confidencial', que incluso tantea su valor económico con posibles inversores, y celebrará los tres años de vida eldiario.es de Ignacio Escolar con buena salud y siendo el segundo diario nativo digital de nuestro país con cinco millones de lectores y con un salto cualitativo y cuantitativo en medios técnicos y humanos programado para el último cuatrimestre.

Los “modelos económicos” para gestionar la información periodística son diferentes en todos los casos. La empresa periodística convencional sigue endeudada con los bancos y sometida a accionistas que tienen que ver más con el lobi financiero que con el sector de la información y, junto con las televisiones, juegan en el mercado bursátil.

Los nativos digitales operan con mayor transparencia, se sabe quién está detrás de las empresas editoras. En el caso de eldiario.es son los periodistas los propietarios mayoritarios y “los socios” que lo sostienen lo hacen únicamente porque quieren que les llegue una información libre y sin compromisos con terceros, no buscan dividendos en la bolsa.

Los viejos medios tienen mucho mayor poder económico que los nuevos medios, pero ese mismo poder les supone tal lastre de independencia que les puede llevar al hundimiento. Los nuevos medios tienen una carga ligera y son capaces de navegar con mayor velocidad al rumbo de los lectores.

Por último, algunos medios públicos cambiarán de gestores este otoño producto del cambio electoral producido en las elecciones autonómicas y municipales, y los gestores de RTVE se dejarán la piel por defender al Gobierno del PP ante las elecciones generales que se avecinan. En Catalunya, me temo que se orientarán hacia la “independencia”, pero no precisamente la de la información.

http://www.josesanclemente.com/

Sobre la praxis de recibir el ok del entrevistado

Júlia Sousa

Felipe González desde hace 15 días es noticia, primero por su carta a los catalanes publicada en 'El País', después por la entrevista que se le hizo en 'La Vanguardia' y ahora, porque se desdice de lo que se publicó en el diario catalán. Que si Catalunya es una nación o no, que si lo he dicho o no, que si me han malinterpretado… nunca unas declaraciones del presidente González habían creado tanta polémica, desde que dejó la presidencia del Gobierno . Bien, pero el tema de este artículo no piensa analizar esta refriega de desmentidos, sino un

hecho crucial en el que nos vemos involucrados los periodistas.

¿Hasta qué punto es lícito, ético y deontológico que un periodista deba entregar una entrevista al protagonista antes de ser publicado por el periódico, para así tener su consentimiento definitivo? Digo esto porque Enric Juliana, periodista que realizó la entrevista a Felipe González, ha realizado varios tuits alegando que entregó dicha entrevista a la oficina del expresidente antes de su publicación y que éstos respondieron que no había nada qué objetar. También alude Juliana a que esta labor es una praxis habitual en la profesión desde hace muchos años. Es cierto que algunos políticos y empresarios piden ver la entrevista antes de su publicación. Es cierto que desde hace años se hace. Pero también es cierto que es una mala praxis, porque si la entrevista es real y además se graba ante el sujeto entrevistado, nada hay que temer por ambas partes. Yo solo en dos ocasiones consentí dejar leer la entrevista antes de su publicación y en una de esas ocasiones fue por exigencias de mi director. Nunca me gustó esta praxis, porque demuestra desconfianza, bien hacia el periodista, bien hacia las afirmaciones que puede hacer el entrevistado. Siempre se ha dicho que una cosa es hablar y otra muy distinta escribir. Y es cierto. La palabra escrita tiene una contundencia que nunca podrá tener la hablada, por una razón muy sencilla, lo escrito queda, las palabras se las lleva el viento, como siempre se ha dicho. Enric Juliana es un gran periodista a quien sigo periódicamente, por eso, me sorprende que encuentre normal esta praxis, como él mismo dice. El sujeto a entrevistar tiene la libertad absoluta para aceptar o denegar una entrevista que se le pida y el periodista tiene la libertad de encauzar la entrevista como crea necesario, siempre ateniéndose a las respuestas obtenidas. Así las cosas, partiendo de esta base de duplicidad de libertades, no suscribo la 'praxis' que por habitual no quiere decir que sea de recibo.