El senyor Manuel

Jordi Panyella

Com que en aquest país això de parlar bé no és cap pràctica generalitzada, als manuel ens sembla que els hi hem de dir manel, i que no passa res, i que tot ja està bé. Hi ha els manelics, diminutiu propi de la terra baixa, subnom que no és objecte d’aquest article, perquè el que aquí es tracta de dir és que això dels manels és un invent modern, fruit dels mandrosos que un dia van decidir contraure el mot, volatizar la u, i intentar acabar amb un nom senyor, perquè dir-se Manuel fa senyor, d’aquests que vesteixen bé, només bé, sense estridències, i que s’adornen amb barret, si cal, i algun altre complement en la gestualitat i en la manera de fer que els distingeix i els significa.

En Manuel ho era, de senyor. En Cuyàs no era pas cap manel, era

Manuel Cuyàs, en una imatge d'arxiu.

en Manuel amb una majúscula imponent, de doble cim, senyorívola i una e pronunciada a la seva peculiar manera, oberta i una mica allargassada, amb una certa estridència, perquè quedés clara la seva identitat. I després de la salutació i la barretada, perquè era d’aquells que a l’hivern s’abrigaven la closca pelada, venia la bonhomia i la conversa franca i oberta, un discurs sempre apuntalat amb algun comentari interssant, una anècdota per no perdre’s, una opinió atinada i fonamentada en molt més coneixement del que ell volia fer aparentar.

En Manuel era un senyor del periodisme perquè s’ho havia guanyat amb l’ofici, no perquè en vingués de mena. Ell, el nét del Pirata, havia evolucionat del garfi a la ploma, eina per guanyar-se la vida en aquet món sempre revolucionat de la informació. Una ploma com a florí per obrir-se pas amb elegància i també per fer una pasa endavant i defensar-se de tanta enveja com corromp aquest ofici. L’exèrcit habitual de l’antipujolisme, aquesta trista manera de viure que tenen alguns, sempre a la contra, sempre amb agror, sempre amb retrets, li van tirar en cara al Cuyàs que en Jordi Pujol no hagués obert la caixa forta dels records, aquella que només s’obre quan un fiscal, o ves a saber qui amb encara més poder, et posa la pistola al pit.

A Pujol, prosista excel·lent, no li feia falta ningú que li redactés les seves memòries, ni en Cuyàs necessitava convertir-se en l’escrivent del President per significar-se en aquest ofici de les paraules. Coneixent l’abassegadora manera de ser de Pujol, el treball d’en Manuel en la redacció dels tres volums de les memòries és molt meritori. No només meritori, també honest, com ha estat sempre. Honest i també lleial, no al polític, no a l’ideologia, ni al poder, ni a cap menjadora, sinó a l’amistat. En Manuel Cuyàs va defensar Pujol quan va creure que ho havia de fer, encara hi va tornar en un dels seus darrers articles, quan el mateix Pujol havia decidit deixar de defensar-se i quedar a mercè dels que frueixen reduint a serradures el tronc caigut i en camí de podridura. Amics així no se’n troben gaires.

El Manel ha estat el cronista per excel·lència. Ves, mira-ho, torna i explica-m’ho, aquesta és la fórmula. Un cronista d’alt nivell que convertia els esdeveniments mundans en petites delícies de periodisme literari. Un estil propi, construït mig a cavall del rondallisme anecdotari en què sovint cau Pujol i la sobreadjectivació planiana que tant agrada als lletraferits d’aquest país i que tants seguidors ha tingut. Destilant una i altra manera de fer, Cuyàs ha estat capaç d’explicar-nos les coses d’una manera única i personal. No hi ha cap dubte que en Manuel va aconseguir allò que realment és meritori en aques ofici, ser diferent, tenir estil i mantenir-lo.

Allà on el destí l’ha enviat hi trobarà en David Caminada --un altre senyor de Mataró, com el mateix Cuyàs-- i l’Ana Alba --ciutadana del món i dama del periodisme--, companys també de l’ofici d’explicar les coses fins fa quatre dies i a qui la mort va venir a buscar massa d’hora, de forma massa injusta i dolorosa. Fes-ho Manuel; ves-hi, parla-hi i envian’s la teva última crònica. Ells de ben segur que t’esperen per gaudir de la teva animosa conversa. Estigues atent perquè el periodisme no mor mai dins dels periodistes i de ben segur que et preguntaran, amb respecte, per algun secret d’aquella caixa forta mai oberta. Fes-los mitja rialla i digues que es llegeixin les memòries. Nosaltres, des d’aquí et rellegirem tantes vegades com faci falta i sempre, sempre ens treurem el barret davant de l’home i de les bones paraules.

Descansa en pau.

En defensa de TV-3, en defensa de la societat catalana

Josep Carles Rius

Quan Jordi Pujol va presentar el tercer volum de les seves memòries, a principis del 2012, va mantenir una conversa amb els responsables dels diaris de Barcelona. Recordo que li vaig preguntar quina era l’obra de Govern de la qual es sentia més orgullós. Es va posar la mà a la butxaca i va treure la targeta sanitària: «De la sanitat per tothom». I en segon lloc? «Del que ha fet TV-3 per la cohesió del país».

Vuit anys després, els seus successors governen a TV-3 (a la

Pilar Rahola, en un dels seus monòlegs a TV-3.

Corporació i a la cadena televisiva). I què perdura d’aquell esperit inicial? La resposta més lúcida l’acaba de donar qui va ser un dels primers presentadors del 'Telenotícies', en Salvador Alsius.

En una entrevista, el periodista recorda que «vam fer molts esforços per, a través del llenguatge, del to i dels temes, arribar a tots els racons del país... i ara la sensació que tinc, i és irremeiable, és veure com s’ha aixecat una muralla, ja infranquejable, en què hi ha una part del país que ni de conya miraria TV-3 per res».

El diagnòstic és demolidor. No ve dels sectors que sempre han tingut a TV-3 en el punt de mira, sinó d’una de les veus amb major autoritat professional per parlar-ne. I, a més, ho explica a un diari ('Nació Digital') i a un periodista (Ferran Casas) fora de tota sospita d’espanyolisme. No val doncs l’espantall de «l’atac exterior». Fins i tot, Alsius s’avança al vell argument de la «legítima defensa», quan recorda «el debat sobre si cal o no compensar el que fan les televisions espanyoles, que és un escàndol. Tendeixo a pensar que no és el que hem de fer».

Com hem passat d’aquella televisió que «cohesionava el país», a la «muralla infranquejable»? Com els successors de la vella Convergència malmeten l’esperit inicial? Com el partit que comparteix govern amb ells, ERC, ho permet? Com és que bloquegen sistemàticament la renovació de les institucions dels mitjans públics? Com és que el màxim responsable de TV-3 no fa cas de les reprovacions del Parlament?

Una primera resposta seria que és una mostra més de la degradació política que pateix el país. O que és fruit del factor humà, de la categoria ètica dels qui governen avui els mitjans públics. O que és una estratègia per fidelitzar l’audiència, per guanyar cada mes, encara que la societat en pagui un preu molt alt. 

Perquè, com recorda Salvador Alsius, «el 20% d’audiència no val per a res si darrere d’això hi ha una barrera». O, potser sí que als responsables els hi val perquè busquen, precisament, aquesta barrera?

La «muralla infranquejable» existeix. Ho demostren les dades de consum de televisió del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), les enquestes internes de la Corporació o qualsevol anàlisi mínimament independent. I si és així, com hem arribat fins aquí?

En els últims anys, els responsables de TV-3 han creat un univers simbòlic excloent, en el que milions de catalans no s’hi senten reflectits, o clarament rebutjats. Des del llenguatge fins als referents configuren una identitat molt reduccionista. I el que és més greu, una part de la realitat queda híperrepresentada, mentre una altra es silenciada, sota criteris que no tenen res a veure amb el periodisme.

La propaganda (la difusió d’informació, idees o opinions amb la intenció que algú actuï i pensi d’una determinada manera) ha desplaçat el periodisme o l’entreteniment. Penso que una mirada mínimament objectiva a espais com 'Preguntes Freqüents' o 'Està Passant' (els dos, de productores externes) ens situen més en l’àmbit de la propaganda que en el terreny de la informació o l’humor. Per qualsevol persona que no comparteixi una fe cega amb els plantejaments que s’hi exposen, veure aquests programes pot resultar un ‘insult a la intel·ligència’.

L’expressió màxima d’aquesta deriva són els monòlegs de Pilar Rahola. En paraules de José Rodríguez, diputat d’ERC, Rahola «fa opinió de forma quotidiana sense que hi hagi els criteris de contrast i contrapesos amb visions alternatives» i recorda que «un analista d’informació requereix un cert rigor a la veracitat». D’això se’n diu propaganda.

TV-3 té quasi dos mil treballadors. La immensa majoria excel·lents professionals. Ho demostren constantment en els informatius, en els reportatges en profunditat. La plantilla fa programes de veritable servei públic. Els seus comitès de Redacció i d’Empresa es pronuncien periòdicament de forma crítica sobre la deriva de la cadena. Però tot segueix igual.

Són precisament aquests bons professionals els que, amb l’ajuda de la societat que enyora aquella TV-3 perduda, haurien d’enderrocar la «muralla infranquejable». En defensa de la societat catalana. En defensa de TV-3.

Jordi Garcia-Soler, un periodista honrat, generós i fidel

Gabriel Jaraba

Hi ha amics que són com germans, als quals fins i tot s'arriben a estimar com si tots dos fossiu fills de la mateixa mare. En Jordi García-Soler era exactament això per a mi. Érem amics des dels 17 anys, quan ens vam conèixer als ambients de la nova cançó. Ell era ja aleshores un acreditat cronista musical a la premsa de Barcelona, després d'haver treballat a la redacció de 'Serra d'Or', i jo tocava amb Els Tres Tambors, grup pioner d'allò que s'ha dit rock català. De concert en concert, en Jordi i jo conversàvem sobre tota mena de coses i ben aviat vam coincidir en moltes qüestions, com ara la militància en el PSUC i el convenciment que la lluita per la cultura era lluita per la democràcia. 

L'amistat d'en Jordi es demostrava amb fets. Jo m'interessava també

Jordi Garcia-Soler, en una imatge d'arxiu.

pel periodisme però com que un servidor formava part d'allò que se'n deia classes subalternes no em podia pagar una formació reglada. El meu aprenentatge el vaig fer al seu costat, veient com escrivia les seves cròniques, reportatges, entrevistes i crítiques, a la manera com abans aprenien els aprenents al costat dels oficials, mirant com ho feien els que sabien i callant. En Jordi era apreciat per tothom per una raó: era un home, per bé que jove, d'una honestedat insubornable; s'havia mantingut al marge del joc brut de pagaments encoberts als crítics musicals per part de discogràfiques i managers a canvi d'un comentari favorable. No només això, sinò que no es tallava en denunciar aquestes pràctiques, de manera que quan altres col·legues es feien d'or en aquestes situacions ell vivia exclusivament del que produia com a 'freelance'. 

Això feia que si en Jordi recomanava a algú se'l escoltés amb atenció perquè volia dir que la seva valoració era autèntica. Així doncs, un dia em va proporcionar la meva primera oportunitat professional: em va posar en contacte amb Josep Toutain, un personatge singular, pare de la moderna escola del còmic català de la més gran qualitat, i vaig entrar a treballar a la seva empresa, Selecciones Ilustradas, com a redactor. Jo era un crio i en Toutain l'home que havia dut els dibuixants catalans a publicar a les grans revistes americanes i angleses, 'Playboy' inclós, se'm va prendre seriosament i em va fer responsable de la redacció d'una revista musical setmanal. Allà, al costat de gegants com Víctor Mora, Carlos Giménez, Lluís Ribas i tants d'altres artistes vaig anar aprenent a editar, compaginar, fer guions, i ser capaç de fer tota mena de treballs editorials. Vaig sortir de SI convertit en professional gràcies a la generositat de Jordi Garcia Soler.

Ell mateix va ser qui em va introduïr a la premsa diària, junt amb en Josep Maria Huertas Claveria. En Jordi em va presentar Josep Pernau, redactor en cap del 'Diario de Barcelona', en Huertas va fer el mateix amb Josep Maria Cadena, cap d'informació local. Jordi feia cròniques musicals al 'Diari' i més tard comentaris polítics, jo vaig fer de reporter a Barcelona, compaginador i 'platinero', el periodista que feia de pont entre la redacció i els tallers. La resta és una història que ha durat més de 50 anys.

Avui s'ha parlat força de la coneguda generositat d'en Jordi. Alguns l'han volgut limitar a un cronista musical, com una vergonyosa nota difosa per l'agència Efe. En Jordi era un militant antifeixista. Va cobrir la revolució dels clavells portuguesa i va tornar impressionat pels socialistes del país germà, tot incorporant-se al Moviment Socialista de Catalunya per començar a construïr el que seria el Partit dels Socialistes de Catalunya. Al costat sempre de Joan Reventós --que va ser tot un pare per a ell-- i de Raimon Obiols, va construir la Direcció de Comunicació del PSC, partit al qual ha estat fidel fins la mort. Mai agrairé prou que, seguint amb la seva generositat, m'aproximés a en Joan Reventós --tots tres compartiem la passió pels castellers-- i fes que el fundador del PSC arribés també a 'adoptar-me' filialment, ell que en tenia tants. Els dies d'estiu compartits a Sant Salvador amb ells van ser per a mi una veritable escola d'humanisme i un mirall en el qual aprendre a veure què significava ser persona.

Jordi Garcia Soler va ser membre del Consell d'Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. En ell va defensar no només les posicions del seu partit sinò una idea molt clara del que havia de ser el servei de radiotelevisió pública. Ell, que havia escrit a la gran majoria de diaris i revistes de prestigi de tot Espanya, va ser foragitat de Catalunya Ràdio, en el qual feia un programa setmanal, d'una manera infame i vergonyosa per als seus directius i 'condottieri' adherits, amb una excusa indecent no per sectària sinò per malèvolament falsa, ell, que sempre havia ajudat tothom i havia estat generós i afectuós sense mesura ni límit. Hem vist després del què han estat capaços els executors de polítiques no només erràtiques sinò rastreres. Però la dignitat de Jordi Garcia Soler, militant antifranquista, periodista honrat i militant socialista fidel al PSC quedarà sempre per damunt la mesquinesa dels uns i el sectarisme rancuniós i analfabet dels altres.

Dia sí dia no, un servidor agafava el telèfon i trucava en Jordi i xerravem una bona estona sobre tantes coses, durant més de mig segle. A qui trucaré jo ara? Quina solitud em cau a sobre! Em consola saber que en Jordi i el nostre pare 'adoptiu' Joan canten junts la Internacional al Cel en el que no hi crèien però que és l'autèntica llar dels qui creuen ferventment en la fraternitat humana. Però, quina solitud, ara!