Més precarietat, menys reputació, menys nota de tall

Andreu Farràs

Les qualificacions mínimes que les universitats públiques catalanes exigeixen als alumnes que volen començar a estudiar periodisme i comunicació el curs 2024-25 han baixat de forma espectacular respecte de l’any passat i confirma la tendència descendent de totes les notes de tall que demanen les facultats de Periodisme i Comunicació des de fa uns quants anys.

Lluny, molt lluny queden aquells anys en que el grau (abans,

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya.

 llicenciatura) de periodisme era, junt amb la de Comunicació Audiovisual, una de les carreres més sol·licitades pels estudiants catalans i, per tant, una de les que demanava una nota de tall força alta, en alguns casos fins i tot per damunt d'algunes facultats de Medicina o escoles superiors d'Enginyeria. Per exemple, al curs 2010-11, després de la doble titulació de Física i Matemàtiques de la UAB, Medicina a la UB i Enginyeria en Tecnologies Aerospacials a la UPC, la carrera de Periodisme a la Pompeu Fabra figuraba entre les carreres més sol·licitades en relació amb les places ofertes i, per tant, era una de les que exigia millor currículum acadèmic per cursar-la.

Si aleshores la UPF demanava 11,430 punts per ingressar-hi, per al curs que vé, 14 anys després, requereix 10,866 punts. I és la facultat que en demana més. Per entrar en les altres, com es pot observar als gràfics, no es requereixen més de 9,72 punts. Els estudiants catalans s’interessen menys per aquestes carreres. El nombre de places segueix pràcticament igual. I les facultats abaixen el llistó. La vella llei de l'oferta i la demanda.

Les raons d’aquesta caiguda, no per previsible menys espectacular, i

Font: Col.legi de Periodistes de Catalunya.

d’aquest desinterès o desafecció es poden buscar en diferents indrets.

Apuntem-ne algunes:

1) la decisió des de fa uns quants anys de moltes universitats (més les privades que les públiques) de reventar el mercat oferint un nombre exagerat de places acadèmiques per a exercicir unes professions (des de reporter esportiu fins a membre de l’equip de comunicació d’una companyia) en unes empreses que no poden absorbir ni la meitat dels milers de graduats que surten cada any de la dotzena de facultats catalanes que ofereixen aquestes especialitats.

2) les escasses oportunitats professionals que troben els recent graduats en l’ofici per al qual han estudiat. 

3) la precarietat laboral i els baixos sous amb els que han de sobreviure durant anys els pocs que tenen la sort d’entrar en un mitjà de comunicació o gabinet de premsa; moltes hores, contractes curts i pocs salaris. Les empreses saben que tenen una reserva inacabable de ma d’obra qualificada en la qual poden seleccionar no només els novells més brillants sinó també els menys reivindicatius. I tot gràcies a la creació d’una oferta incontrolada i enorme de nous periodistes facilitada, entre altres, per un increment igualment incontrolat de noves universitats privades, algunes de les quals resulta difícil de creure que tinguin motivacions diferents de l’afany de lucre.

4) I per últim, però no menys important, el progressiu descrèdit de la professió periodística causat en els últims anys per no pocs mitjans de comunicació que han apostat per la confrontació, el sensacionalisme i, massa sovint, la difusió de notícies falses, amb l’objectiu d’aconseguir més audiència (i, per tant, potser més anuncis publicitaris) o, sencillament, satisfer les consignes polítiques dels seus principals subvencionadors institucionals o empresarials. La credibilitat i la reputació dels mitjans s’han desplomat per culpa dels (minoritaris però sorollosos) que han incomplert sense escrúpols els codis deontològics de la professió i s’han saltat les mínimes normes de convivència. I també per molts altres mitjans –la majoria— que no han fet res per denunciar-ho o impedir-ho amb l’excusa de que la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió no poden ser coartades i que només es pot exigir autoregulació i responsabilitat individual als professionals; una monumental trampa que només beneficia els farsants i als partidaris del periodisme de trinxera.

Les línies descendents de les notes de tall universitàries discorren paral·leles a les de les audiències dels grans mitjans de comunicació escrits (més exagerades en els impresos que els digitals) i costarà força temps que els benintencionats esforços del Parlament Europeu amb el Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicacions reverteixi unes tendències nefastes, no només per als periodistes i comunicadors presents i futurs, sinó per a tots als ciutadans d’Europa, que veuen com en nombrosos països s’està esquerdant un dels seus drets fonamentals: el de la informació completa, honrada i veraç.

Regenerar una mica

Carles Blanco

Després de la compareixença ahir de Pedro Sánchez davant el Congrés dels Diputats per anunciar un paquet de mesures orientades a “regenerar la democràcia”, entre elles i més en concret, a combatre la proliferació de notícies falses o esbiaixades amb intenció d'intoxicar l'opinió pública, han estat nombroses les veus que, tant des dels mitjans de comunicació com des de la mateixa tribuna del Congrés per part dels socis de legislatura del Govern, han assenyalat la incongruència entre la magnitud dels problemes denunciats i la modèstia de les mesures proposades per intentar aturar aquestes pràctiques.

Certament, Sánchez no ha anat massa més enllà de recollir les

Sánchez i Feijóo a la Moncloa, en una imatge d'arxiu.

mesures incloses en el nou Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, aprovat pel Parlament Europeu el passat mes de març (amb els vots favorables del PP), en el terreny de la transparència sobre la propietat dels mitjans i els ingressos obtinguts per aportacions públiques, particularment les provinents de la publicitat institucional; tan de l'Estat com de les comunitats autònomes i ajuntaments. Tanmateix es passa de puntetes per un aspecte clau inclòs en el reglament aprovat, que dedica sis articles i una secció sencera a detallar les funcions d'un nou organisme que actuï com a autoritat decisòria reguladora: el Comitè Europeu de Serveis de Mitjans de Comunicació, format pels representants de les autoritats reguladores dels diferents estats membres de la Unió. A diferència dels països del nostre entorn comunitari --o de Catalunya que compta amb el seu propi Consell de l'Audiovisual, escollit pel Parlament-- no existeix a l'Estat espanyol un organisme regulador d'aquestes característiques i és el Ministeri d'Economia, a través de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC) qui exerceix les competències que li correspondrien. El reglament atorga gran importància a aquests instruments, fins el punt que, en determinats casos de mala praxi, els equipara als tribunals judicials a l'hora d'aplicar sancions.

La Llei General de Comunicació Audiovisual (LGCA), aprovada l'any 2010 pel Govern de Zapatero contemplava inicialment la creació d'un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals, escollit pel Parlament espanyol amb majories reforçades, però posteriors reformes de la norma per part del Govern de Rajoy ho van eliminar abans no es posés en pràctica i l'actual LGCA, aprovada l'any 2022, va dipositar les atribucions previstes en la llei derogada en el Ministeri d'Economia, dirigit aleshores per Nadia Calviño. Aquestes atribucions, exercides a través de la CNMC, els membres de la qual són escollits pel ministeri, inclouen una detallada relació d'infraccions i sancions aplicables, que poden arribar a obligar a la retirada dels continguts en difusió, fins i tot abans d'haver-se'n incoat els expedients corresponents a la infracció.

En el debat recurrent entre els professionals de la comunicació sobre la necessitat, o no, d'establir normes legals per regular la informació per garantir el dret dels ciutadans a rebre informació veraç --tal com es recull a l'article 20 de la Constitució Espanyola-- o circumscriure el tutelatge deontològic a l'intern de l'àmbit gremial, no es té prou en compte que la CEE, ja des de finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, amb la primera directiva de Televisió sense Fronteres va emprendre el camí de la regulació normativa --començant pel vector indiscutiblement hegemònic en aquells moments en el camp de la comunicació: la televisió per ones hertzianes-- que ha anat ampliant i estenent a través de successives directrius que ha estat transposades a les legislacions estatals i autonòmiques de l'estat espanyol.

Una altra i transcendent novetat del Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació és que el seu àmbit d'aplicació engloba, per primer cop, a la premsa escrita en qualsevol suport dins el que, fins ara, estava limitat al camp de l'audiovisual. El món actual de la comunicació ha fet envellir les pròpies arrels etimològiques que avui encara utilitzem: els diaris ja no estan relacionats amb la freqüència de la seva edició que, actualment, és contínua en els formats digitals; la premsa tampoc utilitza l'impremta en les seves edicions web, que incorporen podcasts d'àudio i vídeos cada cop més freqüentment. Aquest és el nou paradigma que la legislació europea en el camp de la comunicació ja incorpora.

Pel que vam poder veure al debat parlamentari, sembla que el Govern Sánchez, igual que va fer l'any 2022 amb l'aprovació de la LGCA, ha decidit mantenir en les seves mans les competències reguladores de la comunicació i ignorar les orientacions de la directiva europea de instituir autoritats reguladores independents i imparcials al servei de la llibertat dels mitjans de comunicació. Tampoc l'oposició mostra interès en modificar l'actual legislació. Algun dia els tocarà governar i tindran la maneta. Únicament Sumar, i de manera tan discreta que en cap moment ho va esmentar al debat al Congrés, ha presentat una proposició no de llei per reclamar la creació d'un Consell Estatal de Mitjans de Comunicació en línia amb el que apunta el reglament europeu. Caldrà veure si els equilibris de la coalició governamental permetran posar aquest tema en l'agenda com un assumpte central per la regeneració en el camp de la informació i intentar resoldre aquest dèficit democràtic. El recent antecedent sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial, en que Sumar va acabar abstenint-se, introdueix dubtes al respecte, si bé és més que dubtós que en aquest tema el PSOE pugui comptar amb els vots del PP per aconseguir la majoria que necessitarà per aprovar les seves iniciatives.

Enric Sopena, gràcies pel que ens vam divertir fent periodisme guerriller

Siscu Baiges

Un bon dia em va telefonar en Jaume Reixach i em va dir que me n’anés amb ell al 'Diari de Barcelona'. “Farem periodisme d’investigació del bo”, va venir a ser el seu missatge. Barrejat amb un “li podrem fotre canya al Pujol”, que no és textual però que podria ser-ho. Vivíem temps on el president nacionalista conservador de la Generalitat era intocable. La majoria de mitjans de comunicació li tenien una por reverencial, li devien favors o vivien dels diners que els passava des de l’administració pública.

Enric Sopena, darrera Jordi Pujol, als anys vuitanta. 

Jo vivia còmodament instal·lat a Ràdio 4, on feia de productor dels programes del matí. Els presentadors d’aquells programes ja no són entre nosaltres. Vaig treballar amb Joan Lluch, Joan Barril i Josep Maria Bachs. Aquest diumenge 7 de juliol, Enric Sopena s’ha sumat als meus companys de feina que ja han marxat.

Després d’escriure el llibre 'Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis' a contracorrent del periodisme poruc que es feia a Catalunya en aquells anys, tornar al món de la denúncia de les corrupcions i trampes del nacionalisme conservador em feia una mica de mandra. Però “la cabra tira al monte” i vaig anar al carrer Tamarit, on hi havia la seu del 'Diari de Barcelona'. En aquella època el dirigia Josep Pernau i un temps després va arribar Enric Sopena.

Coincidia amb Sopena en la idea que el periodisme ha de servir per fer societats més justes. I també coincidíem en què eren les forces polítiques progressistes les que les havien de fer realitat. Coincidíem també en la nostra aversió al nacionalisme. I divergíem en la forma de vestir. Ell, sempre amb camisa i corbata i jo amb la típica pinta de ‘progre’ de l’època.

Ens va donar carta blanca perquè féssim les dolenteries periodístiques que volguéssim i sempre ens va cobrir l’esquena. Recordo una investigació que no va donar els fruits que esperàvem. Ens vam columpiar una mica i vam estirar una mica més el braç que la màniga a l’hora de titular. Ens mereixíem una bona bronca però Sopena va fer veure que no havia passat res. Em direu que això no és bon periodisme. Teniu raó, però ho vam agrair. I vam intentar no tornar a fotre la pota un altre cop.

Eren divertidíssimes les seves discussions amb Francisco Marhuenda a les tertúlies que organitzava Ramon Miravitllas a Com Ràdio. Aleshores, Sopena intervenia des de Madrid i Marhuenda venia a l’estudi de Travessera de les Corts. Les nits que els teníem a tot dos no calia preparar grans guions perquè la tertúlia funcionava sola. L’última vegada que el vaig veure, quan l’alzheimer ja ens l’estava robant, li va tornar la brillantor als ulls quan li vaig parlar de l’actual director de 'La Razón'.

Fer periodisme amb ell era divertit. L’acusaven de sectari prosocialista. Encara ho fan els que no s’estan a Twitter d’insultar-lo encara avui. Érem de la mateixa secta. Tranquil, Enric! Durant molts anys ens han dit de tot. No vindrà d’aquí ara. Que nos quiten lo bailao y lo que la hemos liao. Una abraçada, dire! 

Enric Sopena, l'esforç per millorar el món a través del periodisme

Francesc Triola*

Ens ha deixat Enric Sopena, destacat periodista i exdirector de COM Ràdio. La seva partida representa una pèrdua irreparable per al periodisme i per a tots aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-lo i treballar amb ell.

Enric Sopena va ser el meu director a la COM i vaig tenir el

privilegi de poder fer gran periodisme al seu costat, de veure la realitat d'una manera molt més oberta i polièdrica.

Durant aquest temps a COM Ràdio, Sopena va demostrar una gran capacitat per convertir l'estació en un referent de la pluralitat del país. "Som singulars per què som plurals", dèiem en el seu mandat.

Al mes de juny de l'any 2000 va presentar la dimissió "per no ser un obstacle ni una coartada que frenés la renovació dels mitjans audiovisuals de Catalunya". A partir d'aquest moment una comissió escolliria amb consens i o majoria qualificada dels seus membres al nou director general.

Enric Sopena va dedicar la seva vida a la comunicació i al periodisme, camp en el qual es va distingir per la seva integritat, passió i compromís. La seva trajectòria professional va estar marcada pel seu lideratge a la COM , on no sols va dirigir amb mestratge, sinó que també va deixar una empremta indeleble en el desenvolupament de la ràdio a Catalunya.

Enric Sopena va ser una veu influent en el panorama mediàtic espanyol. El seu compromís amb la llibertat de premsa i la seva defensa dels valors democràtics li van valer el reconeixement i el respecte de col·legues i lectors per igual.

L'Enric serà recordat no sols per la seva brillant carrera, sinó també per la seva calidesa humana, la seva capacitat per a inspirar als qui li envoltaven i el seu incansable esforç per millorar el món a través del periodisme. El seu llegat perdurarà en l'àmbit periodístic i en els cors d'aquells que vàrem tenir la fortuna de compartir el seu camí.

A Enric li sobreviuen la seva família, amics i col·legues, els qui guardarem en la seva memòria l'exemple d'un home que va viure amb passió i dedicació. En aquests moments de tristesa, ens unim en el dolor de la seva pèrdua i celebrem la vida d'un periodista excepcional que va deixar una marca inesborrable en la història de la comunicació.

Descansa en pau, Enric Sopena. El teu caràcter i el teu llegat viuran per sempre en les nostres memòries.

*Periodista, exdirector de COM Ràdio.

Cómo tratar al lector/oyente para evitar el fascismo

A. F. C.

Hace algún tiempo, el periodista Pedro Vallín publicó un extenso hilo en Twitter (ahora X) que, de tan lúcido (y desgraciadamente premonitorio), merece ser reproducido ahora que la extrema derecha está a una semana exacta de acceder al poder en Francia, que ha crecido de forma espectacular en las recientes elecciones europeas, gobierna en Italia, hace de las suyas en diferentes instituciones españolas --desde ejecutivos autonómicos a altas instancias judiciales-- y, si Joe Biden no se retira, volverá a mandar en la cúspide de la primera potencia económica, política y militar del planeta el próximo mes enero. 

Este es el certero texto de Vallín, en el que he respetado las mayúsculas enfáticas del autor. Fue escrito el 8 de octubre de 2018, pero muchas radios, teles, diarios y pseudodiarios continúan ofreciendo noticias parecidas y del mismo tenor. Seis años después todo sigue igual... o peor.

"Ana Pastor [periodista de La Sexta] preguntaba cómo debe tratar el periodismo al fascismo para evitar impulsarlo. ¿Nos choteamos, los silenciamos o los tratamos como si fueran gente seria? Difícil. Mi propuesta es indirecta: Cómo tratar al lector/espectador/oyente para evitar el fascismo.

La clave es NO DIFUNDIR LA AGENDA FASCISTA. Si nos

Javier Milei y Santiago Abascal, el pasado 18 de mayo.

 pasamos el verano dando espacios sin fin a la llegada de inmigrantes, como si viviéramos una oleada que no existe, da igual que el tratamiento sea serio y riguroso, el público creerá que tenemos un problema de inmigración.

Si dedicamos horas sin fin a contar que unos quitan lazos y otros los ponen, como si los catalanes estuvieran a punto de emprenderla a tiros, da igual que tengamos tertulianos o columnistas muy serios, el público creerá que estamos al borde de la confrontación civil.

Si toda la programación televisiva de las mañanas consiste en hablar de sucesos escabrosos, ignorando que en realidad tenemos los niveles de delincuencia criminal más bajos de la historia y de los más bajos del continente, la gente creerá que necesitamos endurecer el Código Penal.

Si cada vez que un terrorista condenado obtiene un tercer grado o es excarcelado por motivos de salud dedicamos páginas y páginas a debatirlo como si no fuese lo normal en democracia (que la ley penitenciaria se aplica), el público creerá que hay oscuros pactos con el terrorismo.

Si a cualquier noticia sobre los pocos cientos de manteros que operan en Madrid o Barcelona le damos tratamiento de cuestión de Estado, el público creerá que nuestros barrios viven sometidos a un régimen de terror nunca visto, cuando todos los indicadores dicen JUSTO LO CONTRARIO.

Si apenas informamos de los desahucios pero hacemos debates sobre narcopisos, cuando el primer problema ha afectado a cientos de miles de ciudadanos y el segundo estadísticamente es residual, el público creerá que la amenaza al vecindario son los negros y no la ley hipotecaria.

Si cuando nuestras grandes ciudades hacen lo propio del momento, es decir, sacan vehículos contaminantes del centro, montamos debates de los años setenta sobre el supuesto "derecho" a hacer lo que te plazca con tu coche, degradamos e irritamos al ciudadano. 

Si nos esforzamos en relatar el debate territorial del Estado en términos de selección de bandera, si decimos a los ciudadanos que son desiguales por su identidad y no por su renta, crearemos en el público la necesidad de elegir bandera.

Como no hemos hecho esto sino lo contrario, como hemos actuado de forma irresponsable como gremio en pos del debate cutre, el click y la audiencia, quizá no estamos ya a tiempo de hacer nada muy relevante contra el fascismo.

Porque el primer deber del periodismo es la selección de agenda. Esa jerarquización del mundo es lo más importante que hace cada día un periodista, mucho más importante que escribir bien o invitar a analistas sensatos. Y lo segundo no redime de lo primero.

La agenda no viene dada ni la marcan los políticos. La creamos nosotros. Si existe alguna posibilidad de detener el fascismo y si esa posibilidad pasa por el periodismo (son dos "y si"), no creo que dependa de cómo los tratamos, sino de silenciar su agenda racista e identitaria.

APÉNDICE I. Lo enlacé hace días, pero viene al caso hoy: el periodista Manuel Ligero cronometró un informativo de máxima audiencia por temas. Explica cómo la elección de agenda traslada una distorsión sobre cómo está una ciudad, un país o el mundo. Leedlo.

APÉNDICE II. Este es un gráfico conocido de Eurostat que explica de forma simple el divorcio entre la realidad de la inmigración y la percepción que tiene la ciudadanía, fruto en buena medida de nuestro desempeño periodístico."

Ya los buitres sobrevuelan sobre el Reglamento Europeo de Libertad de Medios

Dardo Gómez

En mi último artículo anunciaba la buena y esperanzadora nueva de que el Consejo de Europa había anunciado la vigencia del recientemente sancionado Reglamento Europeo de Libertad de Medios de Comunicación. Además, señalaba que la norma era de obligado cumplimiento para todos los países de la Unión Europea y que se había de trabajar para su inclusión en el cuerpo legal español. De paso, señalaba que de su primera lectura se desprendía que el nuevo reglamento satisfacía gran parte de las reivindicaciones históricas de la información democrática.

Entre esos bienes democráticos la normativa habla de regular la

transparencia en la distribución de la publicidad institucional a los medios, generar una autoridad de la información como ya existe en muchos países europeos, luchar contra la concentración de medios y adecentar los medios públicos. Todo muy loable y deseable en una democracia que quiere serlo y que nuestro sistema comunicacional va laminando cada día.

Por esas cosas que acompañan a los años y que llaman experiencia o, quizá, porque sea verdad que “sabe más el diablo por viejo que por diablo” cerraba ese artículo aventurando que habría quien pretendería "subirse al carro de la “regeneración”, aunque mucho me temo que sea para poner palos en las ruedas”.

No era mi intención llamar a la tormenta, pero era iluso pensar que no tardarían en llegar los nublados y los truenos. Mis fuentes me aseguran que ya están aquí, y que los carroñeros ya sobrevuelan a las presas del arco parlamentario español que les parecen de más fácil digestión. Seguramente, ansiosos de hallar entre los nuevos legisladores algunos dispuestos a hacer un “barroso” y confirmarles la permanencia de sus privilegios sobre los derechos de la ciudadanía a la información.

Los mismos enemigos del pueblo de siempre

De momento, los que me dicen que han movido ficha son la Asociación de Medios de Información-AMI (patronal de la prensa), la Unión de Televisiones Comerciales en Abierto-Uteca (patronal del audiovisual comercial) y la Asociación Española de Radiodifusión Comercial-AERC. Es decir, lo mejor de cada casa y que tienen sus espurios motivos para intentar posicionarse ya que una de las iniciativas que deberían desprenderse de la implantación del reglamento europeo es la instauración de una autoridad de la información independiente. Que bien podría ser una autoridad de tipo federal, con representaciones en cada autonomía o autoridades autonómicas de independencia real. Ya es así en muchos países avanzados de Europa.

Esto es muy importante para terminar con el engendro que nos legó la Administración Zapatero para vigilar la aplicación de una ley del audiovisual, que bien podríamos definir como de la concentración del mercado audiovisual. Ley hecha al dictado de la Uteca y con una nonata e ineficaz autoridad del audiovisual encerrada en un pasillo de la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC). Lo de su encierro es obra de la Administración Rajoy.

Con estos antecedentes de actuaciones y colaboraciones entre PSOE y PP para ahogar el derecho a la información es para preocuparse y/o echarse temblar cuando uno se entera que los lobis de las patronales de los traficantes de información ya estén tanteando a sus ministros y diputados; descartando que también podrían estar haciendo la pinza con algunas organizaciones profesionalistas del periodismo que siempre han estado dispuestas al seguidismo de las patronales y que podrían sumarse a este nuevo intento contra la democracia.

Los malos no me preocupan, sino los buenos

Martin Luther King dijo alguna vez “no me estremece la maldad de los malos, sino la indiferencia de los buenos”; yo pienso lo mismo porque a estos malos ya los conozco de pequeños y ya no me sorprenden sus actitudes taimadas. En cambio sí me resulta inquietante que los responsables de formalizar esa implantación de la norma europea vuelvan a olvidarse de los sindicatos, que son los únicos representantes legales de los trabajadores de la información, y también preocupa que estas organizaciones no se muevan para reclamar ese espacio que les corresponde.

La excepción --por suerte siempre hay alguna-- está en la Federación de Sindicatos de Periodistas-FeSP cuya junta ejecutiva expresaba hace unas semanas que “el Gobierno debe regular sin retraso el derecho a la información” y avanzando en su comunicado encontramos que también le reclama “que inicie los trabajos para la aplicación puntual en España del Reglamento Europeo sobre la Libertad de los Medios de Comunicación, cumpliendo con rigor los plazos de entrada en vigor de esa norma de obligado cumplimiento en los países miembros de la Unión Europea.

Esta normativa comunitaria supone un notable avance en la garantía del derecho a la información de la ciudadanía y, ante las carencias que hay en España en este ámbito, representa un progreso importante con medidas concretas para garantizar el pluralismo y la independencia de los medios.

Echando mano de hemeroteca, la FeSP rescata que es obligación del Gobierno garantizar el derecho a la información de la ciudadanía que emana del artículo 20 de la Constitución y no de polémicas puntuales que han surgido últimamente en el panorama político español. España está a la cola de Europa en la regulación de este derecho humano universal y debe regularlo sin más dilación, como ya ha hecho con casi todos los derechos que corresponden a la ciudadanía en una sociedad plenamente democrática.

Y la FeSP avanza hacia espacios que otros ni siquiera han explorado al indicar que administración y legisladores deben avanzar en la normativa, ya vigente, para acabar con las demandas estratégicas contra la participación pública (SLAPP, por sus siglas en inglés de strategic lawsuit against public participation), que son una grave amenaza para la libertad de información y cuyos ataques ya han sufrido en España varios medios, periodistas, activistas y organizaciones civiles a los que corporaciones y políticos corruptos pretenden silenciar por miedo a esas demandas.

Adelante que somos más y los buenos

Es necesario que los dirigentes del resto de sindicatos, hablo de CCOO y de UGT, que alguna vez estuvieron alineados en la progresía de la información, recuperen el paso y se pongan a las órdenes de la ciudadanía. No en vano ambos sindicatos pertenecen a la Federación Internacional de Periodistas (FIP) y se espera de ellos que actúen en defensa de los intereses que impulsa la internacional y su homóloga europea (FEP) para todos los pueblos. Sobre todo en una normativa sobre la que FIP y FEP han estado muy atentas y han participado de forma muy activa en su tramitación.

También una advertencia y/o reclamo para el actual ministro de Cultura, Ernest Urtasun, que siendo eurodiputado participó activamente en la tramitación del reglamento y tuvo una actuación brillante para conseguir que se eliminara de su redactado final el capítulo que permitía el espionaje a periodistas. Tal vez no se hayan enterado, pero así se las gastan los malos.

Sería de agradecer que el ministro Urtasun tuviera alguna actuación para advertir a sus colegas de coalición que pueden hablar con la patronal, cómo no, pero que no les den la mano del 'peluco' porque, además, el 'peluco' no es de ellos sino de la ciudadanía.

Artículo publicado en la revista 'El Observador'.

Realitat o ficció?

Josep-Maria Ureta

Durant la pandèmia del 2020 va tenir una gran difusió la foto d’un camió amb remolc que duia enganxades al lateral les fotos de les banderes de Rússia i d’Itàlia i que va arribar al país transalpí amb ajuda humanitària enviat per les autoritats de Moscou.

Dues interpretacions varen compartir les xarxes aquells dies:

propaganda russa per dubtar de la capacitat europea de fer front al virus, o un dels milers de fotocomposicions que aquells mesos van córrer amb tanta gent ociosa a casa.

¿Realitat o ficció? Doncs realitat: la foto és autèntica i la va posar d’exemple Carme Colomina, periodista i investigadora del CIDOB, durant la seva xerrada al cicle que organitzen el Club de Roma i el CIDOB (entre d’altres) al Palau Macaya (Fundació La Caixa) sobre temes relacionats amb la Unió Europea. La línia de la intervenció de Colomina era prou paradoxal: som a l’era de l’algoritme, sí, però també de la desinformació, va venir a dir.

¿Què li faltava a la foto? Context. Tan cert és que Rússia i la Xina varen oferir ajudar a l’Europa col·lapsada per la pandèmia com que la col·laboració entre els mateixos països de la UE va ser sempre estreta i constant. Heus ací el context que desapareix sota l’impacte del camió/remolc rus.

Desinformació deliberada

Un parell d’exemples més dels que va anar posant Colomina durant la seva conferència i dels que en el seu moment ningú va saber veure els seus efectes. Un, prou recordat, la desinformació planificada per la companyia britànica Cambridge Analytica que va derivar en el Brexit a partir d’algoritmes de difusió de dades interessades molt innovadors.

L’altre, la badada dels analistes al no interpretar bé l’abast de la invasió de Crimea per part de Rússia el 2014. Va seguir al cap del temps la invasió d’Ucraïna, de la qual varen avisar els països bàltics, sense prou ressò a la resta de la UE. I el 2016, Trump, president dels EUA amb l’estratègia de l’engany permanent, que va arribar a provocar l’assalt al Capitoli del 2021. Aquí podem recomanar vivament la lectura del llibre de l’exdirector del 'Washington Post' Martin Baron, 'Frente al poder. Trump, Bezos y el Washington Post' (La esfera de los libros). Una lliçó de periodisme valent.

Errors freqüents

Quan s’aborden aquests fets s‘hi sumen no pocs termes que de vegades es barregen amb millor o pitjor encert: desinformació, biaix, intencionalitat, immediatesa, ètica (no confondre amb cometre errors), fustigacions...

Colomina va fer una autèntica classe sobre com distingir (i sobreviure) en una societat “infoxicada”. No cal arribar a la paranoia de la conspiració permanent ocultada. Però tampoc ignorar que hi ha intencionalitat en la tria de quins temes son prioritaris i quins cal amagar. Sí, hi ha agendes dels poderosos al sí de la UE, com a tot el món. Ara bé, si cal tenir molt present tota la intervenció de Colomina és pel seu enfoc esperançador, no fatalista.

Certament al món informatiu s’hi acumulen problemes prou greus: la vulnerabilitat dels mitjans i professionals, la precarietat laboral, els models de negoci, desinformació, algoritmes incontrolats/incontrolables... Però la conferenciant també ens avisa: “El què ha canviat és la manera d’informar-se, i també els models del negoci de les noticies”. Un altre fenomen de distorsió informativa son les anomenades per Colomina “bombolles d’amistats”, només compartir informació amb els teus pròxims ideològicament.

Segon avís: “La informació veraç és un dret (tot i que dir mentides no és perseguible si no hi ha afectats), i no som davant del dilema clàssic de ¿què es veritat?: el què convé es treballar sobre la credibilitat”. Ja posats, Colomina avisa que el primer diari amb informació no contrastada es 'La guerra de les Gàl·lies', manipulada per Juli César. Hi podríem afegir que a l’inici dels temps ja hi ha haver, explica la Bíblia, desinformació sobre els efectes secundaris de menjar pomes.

Una llei en la bona direcció

Dèiem més amunt que Colomina, malgrat el panorama descrit, va aportar una visió esperançadora, fins i tot més per a Europa que als EUA i la Xina, els dos grans imperis tecnològics.

Aquest 2024 la Unió Europea ha aprovat la llei de Serveis Digitals amb un parell de principis força destacables. D’una banda, l’exigència de que la publicitat sigui transparent i, per l’altra, el que és més important i decisiu: la capacitat sancionadora de la UE a les plataformes tecnològiques. De moment ja prospera, entre viaranys burocràtics, la multa a Google de 2.424 milions d’euros per posició dominant.

Amb tot, hi ha una dita molt present entre els bons analistes dels afers europeus, entre els que hi destaca la Carme Colomina, i es que “els àrbitres no guanyen partits”, que traduït ras i curt vol dir que si Europa no promociona tecnologies pròpies, li continuaran marcant gols. Però cal no menystenir el suport de la Comissió Europea als organismes de tota mena que promocionen una bona defensa contra la desinformació: els dits verificadors.

Hi caldrà molta inversió i professionalitat, però els efectes seran beneficiosos, n’hi ha prou en escoltar les persones que, com Colomina, son ja “verificadors”. Ho va demostrar el passat dia 10 al Palau Macaya.

El 'efecto mariposa' de la carta del presidente sobre los medios

Dardo Gómez

Dice un proverbio chino que “el aleteo de una mariposa se puede sentir al otro lado del mundo”; esto se puede refundir en torno a las teorías de que ningún acto es banal y que todas las acciones pueden tener efectos más allá de las intenciones de quienes las provocan.

Pedro Sánchez y Begoña Gómez,
en una imagen de archivo.

En base a ese proverbio, el matemático y meteorólogo estadounidense Edward Norton Lorenz desarrolló su teoría del caos, y dentro de ella defendía que pequeñas perturbaciones en los datos iniciales de un sistema podían producir, con el mayor o menor tiempo, enormes efectos. Mis conocimientos de física son escasos pero se sostiene que dos mundos casi idénticos pueden llegar a ser muy diferentes por el mero hecho de que en uno de ellos aleteen las tenues alas de una mariposa y en el otro no. Como si el aire movido por ellas en Algeciras pudiera llegar a provocar un huracán en las antípodas.

Es cierto, en lo cotidiano, que la mayoría de nosotros hemos experimentado, más de una vez, que un gesto, una frase o un decisión que nos pareció sin trascendencia hubo modificado actitudes posteriores o la visión que teníamos de alguno de nuestros semejantes.

Me ha impresionado el efecto mariposa de la carta a la ciudadanía que el presidente Pedro Sánchez Castejón colgó hace unas semanas en una cuenta de red social. No me refiero a las consecuencias políticas, ni siquiera entro en la sinceridad de sus intenciones ni en la perturbación provocada en tirios y troyanos. Sólo me refiero a la capacidad de ese aleteo para destapar respuestas y comportamientos singulares.

El delito de ocultación

Doy por descontado que todos sabemos que un juez aceptó investigar una denuncia presentada por ciudadanos pertenecientes a una organización civil a la cual luego se sumó una segunda entidad. Tampoco quiero referirme a la identidad ética de las dos organizaciones denunciantes, simplemente digo que hace ya más de un decenio que el Tribunal Supremo estableció que una denuncia para ser admitida a trámite debe aportar algún tipo de prueba y que para constituir esa prueba “no sirve la mera aportación de recortes de prensa o similares, sin más constatación o acreditación”.

Máxime cuando el autor de la querella reconoce que “siembra a boleo” ya que no sabe si los hechos son reales y que “será ahora el juez quien deberá comprobar si dichas informaciones periodísticas son ciertas o no”.

Allá el juez con sus responsabilidades; sólo quiero referirme a que esa decisión mostrenca fue asumida con fervor por gran parte de nuestros medios de comunicación y trasladada nuestra ciudadanía. Se me ocurre que esa actitud deja claro que ninguno de ellos actuaba impulsado por un deseo de justicia, ni por la preocupación de alcanzar una verdad sino que todos ellos buscaban la destrucción de una persona que no les cae bien o la vulgaridad de que era noticia y que la información era lo de menos.

Lo que dicen que va en el sueldo

Los más benevolentes han vuelto a sacar como justificación de su saña contra los políticos que a todos ellos “eso les va en el sueldo” y que no les debería extrañar que sus opositores vayan a por ellos con brutal malicia, y que es de suyo que en esos ataques no haya límites para las armas que se utilicen.

Algunos políticos opositores al presidente han sacado a relucir que ellos también sufrieron ataques similares o quizá peores. No lo dudo, y que a esto de la política “se viene llorado de casa”. En fin, lugares comunes o simples vulgaridades que esconden una apuesta por hacer de la crueldad un valor.

Como era de esperar, las redes sociales viralizaron todos esos efectos pero las denuncias y burlas no pudieron evitar el efecto de que el presidente de un Gobierno --en este caso el español-- no se hiciera el “machote” sino que denunciar en esa carta lo que gran parte de la población sabe, siente y sufre: la utilización de las herramientas de la comunicación como autovías de la desinformación, la mentira y la calumnia. Creo que es peregrino tratar de opinar sobre quién arrojó la primera piedra.

Lo que me interesa es como el “efecto mariposa” de la carta de Pedro Sánchez se ha convertido en un tornado que ha entrado con fuerza en el mundo de la comunicación y cómo ha provocado que todos sus actores se hayan sentido obligados a pronunciarse. Lo cual no quiere decir que su preocupación vaya a ser seguida de alguna ocupación.

La conjura de los planetas

Sin embargo, hay veces que los planetas se alinean en la forma que pretendían los alquimistas y el aleteo de la mariposa ha puesto sobre la mesa, tras algunos decenios de inopia, el tema de la regulación de la información para garantizar que sea ofrecida con honestidad a la ciudadanía. La novedad es que en esta nueva etapa del debate ya nadie de la comunidad española vinculada a los medios y formas de la comunicación niega la necesidad de alguna forma de regulación.

Ahora el debate es cómo se regula, qué se regula y quién regula. La importancia de estas preguntas, sin embargo, no ha evitado que nuestra afición por el disparate permita seguir dando respuestas torpes o querer renovar debates agotados y, sobre todo, mantener el sostenella y no enmendalla de la supuesta integridad del ejercicio de una profesión que en muchos casos se mantiene ajena al momento que vivimos. Para entendernos apelo a la caricatura de un debate filmado en blanco y negro y publicado en papel a una tinta.

En virtud de ello en las últimas semanas han caído sobre el público disparates de grueso calibre como la demonización de los medios digitales, reclamos de prohibir o coartar el ejercicio del “periodismo” a los no titulados en ciencias de la información o parecidas, y/o reclamar que las herramientas de la necesaria regulación se pongan en manos de las mismas organizaciones corporativistas que durante años declamaron aquello de que “la mejor ley de prensa es la que no existe”. Hace pocas semanas, en un seminario madrileño, he escuchado a alguno de los que, en su tiempo, hacían apología de esa tontería que se arrepentía de haberla pronunciado.

Estas organizaciones profesionalistas continúan empeñadas en defender privilegios que los periodistas nunca tuvieron, y se me ocurre que este nuevo tiempo de la comunicación les ha pasado por encima y que no terminan de interpretar lo que sucede en el siglo XXI.

Tres pinceladas para ir desayunándose en la realidad:

El espacio global de la comunicación no pide ni necesita titulaciones y decide por sí mismo a quienes otorga el permiso de informar; el espacio de los grandes medios “serios” es residual y sobrevive gracias al apoyo de las multinacionales que pagan la desinformación.

Los llamados “digitales” no son una categoría dentro del mundo de la comunicación, simplemente porque toda la comunicación ya es digital y es eso lo que ha permitido el ejercicio ciudadano de una libertad de prensa real, es decir no patrocinada por grandes capitales. Por otro lado, resulta penoso tener que aclarar que las herramientas digitales, como cualquier otra, son neutras en cuanto a la ética profesional.

Y por último, una pregunta: ¿con qué fundamentos se reclama la capacidad para dictar una regulación sobre algo que no les pertenece?

El Código de Deontología del Periodismo del Consejo de Europa ya dejó claro en 1992 que el derecho de información tiene un único sujeto o titular, los ciudadanos, y agrega que a ellos “corresponde el derecho de exigir que la información que se da desde el periodismo se realice con veracidad en las noticias y honestidad en las opiniones...” No hay mención de nadie más que la ciudadanía y se deduce por delegación obligada a sus representantes, que son aquellos a los que votamos en las elecciones generales.

Es decir que la facultad de regular recae en el Estado y además tantola Corte Interamericana de Derechos Humanos como el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH) han señalado que tiene la obligación de hacerlo. El primero ha dejado sentado que “en concordancia con el derecho a la pluralidad de medios o informativa” recuerda “las obligaciones positivas de los Estados”. En ello coinciden los jueces europeos al sentenciar que “además de un deber negativo de no interferencia, el Estado tiene la obligación positiva de contar con un marco administrativo y legislativo adecuado para garantizar el pluralismo y la diversidad”.

Dejemos constancia que si hasta ahora no lo ha hecho es porque todas las propuestas en ese sentido han chocado con la oposición cerril de estos clubes profesionalistas que ahora pretenden subirse al carro de la “regeneración”. Aunque mucho me temo que sea para poner palos en las ruedas.

Artículo publicado en la revista 'El Observador'.

Tor a TV3: mort, qui t’ha mort?

Josep-Maria Ureta

Ve d’una tradició medieval andorrana la cerimònia prèvia al aixecament d’un cadàver. Per confirmar que és mort, un funcionari judicial li pregunta tres vegades, “Mort, ¿qui t’ha mort? La justícia et reclama”. Si no hi ha resposta, queda confirmat el decés.

Ara bé, si hi ha un cas de tenacitat en el seguiment d’uns fets que

s’arrosseguen de fa quasi tres dècades, cap supera el de Carles Porta i la difusió que ha fet per TV3 i Catalunya Ràdio dels fets luctuosos al petit poble de Tor, al Pallars Sobirà.

El reporter hi va anar el 1995 per cobrir un succés puntual d’assassinat en una comunitat d’una quinzena d’habitants. Primer va ser una crònica al 'Telenotícies', poc després un reportatge al '30 minuts' i des de fa uns anys és un tema recurrent en la diversitat de programes de ràdio i televisió que duen la marca associada de Carles Porta i la invitació (i el necessari polsim de morbo) a posar llum a la foscor de temes truculents.

Dues prèvies. Primera, que els temes triats per Porta son o han estat difosos en el seu temps, i després el seu desenllaç judicial. Per tant, son notícia. Segona, que el tractament audiovisual que se n’ha fet ha evitat fins on ha pogut la truculència innecessària. Un mèrit de l’autor i de l’emissora.

El cas dels assassinats al poble muntanyenc de Tor, una barreja ben amanida d’enfrontaments personals, interessos econòmics i sordidesa ambiental, ha retornat a TV3 en format de diversos capítols i seguint l’estela emergent de programes de televisió a tot el món (siguin canals convencionals o de plataformes de sèries i documentals d’entreteniment) i que responen tots al mateix format: un crim que fou notícia d’àmplia difusió i que al marge de la resolució judicial sempre hi ha elements que mereixen (¿segur?) més explicacions.

Tot el que s’ha emès fins ara sobre el cas de Tor respon molt més al què va passar l’any 1995 y tot el que se’n derivà que no pas al que seria la base d’un legítim interès informatiu de lo més clàssic, que hi hagi qualsevol novetat rellevant. Si hi fos, després de quatre capítols encara no s’ha sabut, tot i que el promotor de la sèrie ens digui de tant en tant “ho sabrem més endavant”. Dubte: això pot ser vàlid per un film d’intriga, però ¿per a un documental que es presenta com d’interès informatiu? La resposta ara per ara es que no i, de passada, pot crear rebuig entre no pocs espectadors.

Val la pena aportar aquí la valoració que el passat 19 de maig va fer de la sèrie una de les més reconegudes analistes de programes de televisió a Catalunya, Mònica Planas. Primer reconeix que “la sèrie alimenta encara més la llegenda d’una muntanya marcada pel cop de destral* del déu Thor. Tor enganxa com una mala cosa i aquesta última producció n’ha forçat la poètica i sofisticat el simbolisme”.

Però Planas també avisa de dues debilitats flagrants. Primera, l’excés de protagonisme del narrador, impròpia de un documental en que els protagonistes son els altres, no l’autor: “Aquesta simbiosi entre història i narrador té una part indiscutible d’ego”, avisa Planas, que rebla el clau amb el dubte de si som davant d’un documental, tot avisant als espectadors que de moment no hi ha res de nou respecte al reportatge del '30 minuts' que el mateix Porta va fer el 1997. També la crítica de televisió es pregunta quines aportacions ha fet el gran desplegament de la sèrie que emet TV3. Una, ja se sap: Tor ja ha estat destinació d’una variant del turisme de desgràcies que té tants seguidors, siguin unes inundacions, un incendi o, a partir d’ara, l’escenari d’uns crims.

No es pas nou que els assassinats i fets similars tenen el seu espai a les televisions. Son, fins i tot, una especialitat, amb la inevitable presència de l’anglès: els 'true crime'. Sobre fets reals s’han basat centenars de films. També hi ha molt bons documentals, ben estructurats, sobre casos que han commogut o indignat arreu del mon, amb una acurada barreja d’imatges passades i presents. Alguns, pura sang i fetge, però també hi ha desenes de documentals que son modèlics en forma, fons i qualitat professional.

Pel que estem veient fins ara, la sèrie sobre Tor no respon a cap més criteri que estirar el misteri sobre uns fets mai esclarits. No hi ha recerca periodística rellevant que aporti més dades, allò que se’n diu periodisme d’investigació.

I deixem de banda un recurs, cada cop més extès, de substituir la manca d’imatges reals: ninotets, cotxes de joguina i paisatges que semblen tots extrets dels pessebres que per Nadal s’exposen a casals i esglésies. ¿Enginyós? Sincerament, en un documental o un reportatge, hi ha recursos millors.

Caldrà veure si els qui vetllen pels interessos dels espectadors, especialment dels canals públics, donaran pautes útils per evitar que es confongui la informació amb aquesta nova tendència que se suma al inevitable 'true crime' i que ara en diuen 'infortainment', neologisme que ja no distingeix entre informació i entreteniment. ¿Inofensiu? Com a mínim, una nova rebaixa de l’exigència de la credibilitat informativa, que ja va prou barata.

Un darrer tema que mereix reflexió i que ja sovinteja a les televisions hispàniques: les series basades en crims tan horrorosos com d’ampli seguiment públic en els quals fins i tot ara s’entrevista als autors condemnats que son a la presó.

Arriba així la moda dels documentals sobre crims reals i sovint detestables que incorporen entrevistes al criminal, una nova manifestació que potser encara no ha tingut prou ressò públic però que va mancat, al menys, d’anàlisi des del punt de vista de la ètica periodística. Cal precisar que hi ha redactors que saben evitar l’empatia amb el delinqüent.

Un exemple inquietant. El 2018, a Almeria, va morir assassinat el nen Gabriel Cruz, de 8 anys. L’autora, Ana Julia Quezada, era llavors la parella del pare del nano. Doncs bé, ara se’n fa (o s’intenta fer) un documental sobre el crim, amb entrevistes incloses a Quezada. La mare del nen, Patrícia Ramírez, ha demanat compungida i abatuda que s’impedeixi el documental, per raons òbvies de respectar el seu dolor, encara ben present.

Qui aturarà aquest disbarat? ¿Hi haurà qui reclami la llibertat de creació audiovisual, menystenint que els fets son un autèntic 'true crime'? De debò que el tema s’ha de debatre?

La tradició andorrana descrita al principi sembla que té una manera original d’acabar l’interrogatori sense resposta. Reacciona l’agutzil: “Ni ou ni castanya. Es ben mort”.

Hi ha debats sobre els límits del periodisme que no haurien de ser de si ou o castanya.

*En la llegenda, el deu Thor duu un martell.

Una 'lawfare' no es nada sin la prensa canalla que lo divulgue y agigante

Dardo Gómez

No termino de aclararme si por el cariño que me dieron mis mayores, el buen ejemplo de mis maestros o alguna lectura inteligente que me fue regalada por otros hombres... Digo que no sé por qué es que siento aprecio, admiración y gratitud por la gente buena. Así, buena sin más. Personas que no disfrutarían haciendo daño ni aunque le pagaran para hacerlo.

Asimismo, me produce una profunda tristeza cuando las personas

Mònica Oltra, en una imagen de archivo.

sufren las consecuencias de la inclemencia de la maldad; uno de esos maestros que recuerdo me hizo ver que cuando Shakespeare, en 'El moro de Venecia', enfrenta a la inocencia y al amor del personaje la despreciable figura de Yago lo hace para corporizar la maldad.

En ese personaje inmundo uno puede ver, aunque sin terminar de entender en mi caso, que alguna persona puede asumir como misión la tarea de destruir las ilusiones y, finalmente, la vida de otra persona apelando a algo tan sucio y mediocre como la mentira.

A veces, me quiero imaginar cómo puede ser la persona que dedica su vida a ejercer la perversión de la mentira e incluso llegar a hacer de algo tan tremendo su medio de vida. Puede que alguien esté pensando que soy un débil, un paloma, un pacifista... Pues, no se equivoca quien lo piense; soy todo ello y aspiro a poder decir alguna vez como Antonio Machado que “más que un hombre al uso que sabe su doctrina, soy, en el buen sentido de la palabra, bueno”.

Sé que esto suena poco en un momento en que no abunda la misericordia y, según parece, nadie pide perdón por haberse comportado como una mala persona y haber dañado a otros. Todas estas reflexiones se me han venido tras ver como ha transcurrido el retorno a las cabeceras de los medios de una señora llamada Mónica Oltra. Una activista social, jurista y política que accedió a la vicepresidencia del Gobierno de su comunidad en una elección democrática.

Historia de una pobre ética

Esta señora, que hace un año y medio fue víctima de una falaz imputación por la cual se la obligó a dejar el Gobierno valenciano, ha visto cómo la jueza responsable del caso terminaba con su archivo dejando claro y en evidencia la ausencia de indicio alguno de delito. El dictamen señala que se han “desvanecido por completo todos y cada uno de los indicios que fundamentaron en su momento las imputaciones” y aporta que, “finalizada la instrucción, oídos todos los investigados, tomando en consideración las declaraciones de todos los testigos (y muy en particular la de la propia víctima), examinada la copiosa documental y el tráfico de 48.000 correos electrónicos entre los investigados y otros, no subsiste indicio racional de criminalidad alguno”.

El propio instructor, Vicente Ríos, señala que las acusaciones que habían presentado los representantes de la menor damnificada “resultan insostenibles”. Esa acusación fue ejercida por el abogado José Luis Roberto, líder de la formación ultraderechista España 2000, y la asociación Gobierna-te, encabezada por la entonces dirigente de Vox Cristina Seguí. Ríos deja constancia de que esas acusaciones: “No han alcanzado la categoría de indicios de criminalidad y quedan como meras sospechas, especulaciones o conjeturas sobre los que no puede basarse una imputación judicial definitiva”.

Vaya como guinda de este pastel envenenado que la menor que denunció los abusos y que era apoyada por esas dos personas, afirmó con posterioridad que había implicado a Mónica Oltra a cambio de una oferta de casa y trabajo, lo que no cumplieron como es de rigor.

No conozco de forma personal a la señora Oltra, nunca la he tratado pero, igual que la mayoría de quienes me están leyendo, hemos conocido los diversos comentarios hechos en los medios de comunicación respecto a las denuncias interpuestas contra ella por estos afines a la ultraderecha valenciana. Las denuncias, acompañadas de intervenciones en las redes del abogado acusador como “me la voy a follar sin tocarle un pelo”, ya anunciaban la intención inequívoca de terminar con la vida pública de una ciudadana que había entregado gran parte de su vida a labrarse una presencia en la opinión pública de su comunidad. No digo más.

La función asqueante de algunos informadores

La denuncia no era de vuelo raso ya que acusaba a la jurista de haber encubierto al culpable de haber cometido abusos contra una menor que tutelaba --él había sido su marido-- y de haber utilizado e implicado a funcionarios bajo su responsabilidad en ese delito de encubrimiento. Los hechos representaban tres imputaciones, un número que se convirtió en un mantra de la canalla mediática al servicio de la tarea de defenestrar a la señora Oltra.

“Es vergonzoso ver a la izquierda seguir defendiendo por acción u

Eduardo Inda y Antonio García Ferreras.

omisión a la tri-imputada Oltra”, clamaba el desvergonzado y falsario Eduardo Inda mientras disparaba desde su página amarilla la metralla vergonzosa que le facilitaba su esbirro delegado, Ignacio Martín, desde Valencia y asumía que toda la izquierda que no disparaba contra la acosada tenía un comportamiento “sencillamente vomitivo y asqueroso”.

Aunque no estaban solos en esa labor de demolición. El tristemente conocido Carlos Herrera lanzaba desde Cope: “En lugar de ponerse al lado de la menor, la Generalitat Valenciana miró para otro lado”. Y abundaba en el escarnio señalando “a Oltra y a todas las 'miembras' de la cofradía de la hermana 'Yo sí te creo'” como culpables de dejación de protección de la menor damnificada. Las palabras son textuales y señalan por ellas mismas el atrincheramiento del personaje en la zona oscura de la sociedad.

Por su parte el traficante de cloacas informativas Antonio García Ferreras, a dúo con su compañera Ana Pastor, imponía a la exvicepresidenta valenciana que por “exigencia ética” abandonara ese cargo ante el triplete de imputaciones, a sabiendas de que todo era una trampa contra su partido.

Siguiendo las huellas de esta indignidad informativa, una procesión de seguidores del periodismo coprófilo como Federico Jiménez Losantos, Susanna Griso o Vicente Vallés contribuyeron en esos días/semanas para llegar al apogeo del 22 de junio de 2022, día siguiente a la dimisión de Mónica Oltra. Esa mañana casi toda la prensa española cumplió con su deber de informar sobre el hecho, pero enarbolando en sus portadas titulares que hacían evidente el inconfesable orgullo de la victoria sobre la imputada.

El 'comisario' Francisco Marhuenda bordaba la primera plana de 'La Razón' asegurando que la dimisionaria dejaba sus cargos "acorralada y con reproches para todos" y abundaba el regodeo con dos fotos enfrentadas en la que se le veía a la vicepresidenta bailando en alguna celebración y en la otra llorando de indignación ante la ignominia.

Puede que cuando reaccionemos sea tarde

Eso de los supuestos reproches que señalaba ese día el diario del 'comisario' era, en realidad, la reflexión de Mónica Oltra en el momento de hacer efectiva su renuncia. Un año y medio después y tras el archivo de la causa por la justicia, aquellas palabras adquieren un significado que explota en la cara de los maleantes de la prensa española y de los ultraderechistas que ultrajan la decencia de este país. Esto señaló cuando estaban por arrojarla a la pira: “Que nadie se pregunte de aquí a veinte años, de aquí a veinte meses, qué cojones pasó en este país. Porque este país tiene un problema cuando absuelve corruptos, cuando 'M. Rajoy' no es un indicio, y se encausan inocentes. Y pasan Vickys Rosells y Albertos Rodríguez, y las niñeras. Y este país es un problema cuando no nos defendemos de la extrema derecha. Este país tiene un problema... Este país tiene un problema cuando nos desubicamos. Ganan los malos. Lo que más siento y lo que me gustaría evitar es que nadie piense que no es posible hacer políticas de izquierdas, que no es posible plantarle cara al poder, plantarle cara a la corrupción, plantarle cara a la oligarquía y a los poderosos. Nos están fulminando uno a uno con denuncias falsas, y el día que ustedes quieran reaccionar, les habrán fulminado también”.

Ojalá se equivocara, digo...

Artículo publicado en la revista 'El Observador'.

Un nou retard per a la Casa de la Premsa?

Gil Toll

El mes de març del 1931 es feia públic un comunicat de les organitzacions de periodistes del moment protestant per l’incompliment del compromís de cedir a la professió l’edifici que s’havia construït com a centre de premsa de l’Exposició Internacional de 1929. La protesta va quedar ofegada pel tsunami de la Segona República i l’Ajuntament de Barcelona d’aleshores va dedicar a oficines l’edifici mentre en Joaquim Ventalló no aconseguia desembussar el tema a la comissió de cultura que presidia a la Casa Gran.

Acte reivindicatiu de membres
de l'associació Casa de la Premsa.

Noranta anys més tard ens trobem en un punt semblant i ens hauríem de prendre el tema seriosament. L’actual govern municipal ha donat a entendre al diari 'Ara' que pretén deixar pel proper mandat les obres de rehabilitació de l’edifici, quan tots els partits es van comprometre en campanya electoral a enllestir la rehabilitació l’any 2027 a tot estirar. Són uns terminis raonables per fer el projecte executiu, licitar les obres i executar-les. Arribar al centenari de l’Exposició amb l’equipament en marxa és molt important per contribuir amb el nostre punt de vista a l’esdeveniment.

L’associació Casa de la Premsa aplega set organitzacions de periodistes i una dotzena d’entitats veïnals del Poble-sec. Junts hem definit un projecte d’equipament veïnal similar a un centre cívic en el que es portin endavant activitats per la ciutadania i que tingui una línia d’especialitat en el consum crític de la comunicació. Volem que l’edifici es converteixi en referència de les iniciatives que ja treballen per fer que la ciutadania distingeixi les notícies falses de les vertaderes i, sobre tot, valori el bon periodisme i tota la cultura que beu d'aquest món. Els detalls de l'avantprojecte els podeu consultar a http://www.casadelapremsa.com.

La Casa de la Premsa acull activitats regulars a l'estança habilitada que tenim a la planta baixa i que pot acollir mig centenar de persones. Allà hem fet tertúlies amb Lluís Permanyer, Meritxell M. Pauné, Rosa M. Molló o Josep Carles Rius. També hem parlat d'història del Poble-sec amb el Cerhisec i l'investigador Jaume Mas. Podeu veure les tertúlies al nostre canal de youtube https://www.youtube.com/@casadelapremsa929. També hem editat el 'Diari de Montjuïc' en tres ocasions per promoure l'esdeveniment 'Viu Montjuïc'. Hem demostrat iniciativa i engegat activitats d'interès en un marc de provisionalitat. Amb un edifici en condicions i el finançament pertinent això podria créixer molt i donar lloc a un gran referent del necessari diàleg entre periodistes i ciutadans.

Estem demanant al govern municipal i als partits representats a l'Ajuntament que incloguin la rehabilitació de la Casa de la Premsa al Programa d'Inversions Municipals de 2023-2027. Les properes setmanes poden ser decisives i necessitem tots els suports, ens ajudeu?