10 raons perquè TV-3 no faci el Barça

Pau Farràs
Perquè ja hi ha altres teles en obert que emeten Lliga, Copa i Champions. I si TV-3 i la FORTA no paguéssin el que paguen, altres ho farien.

Perquè és la tele que més aporta a la FORTA, l'agrupació de cadenes autonòmiques de l'Estat, que acaben aprofitant-se de l'interès dels catalans.
Perquè tot i aquesta quota, emet sis partits del Barça sobre 38, més un parell o tres de l'Espanyol segons l'any.
Perquè, posats a retallar, millor futbol que mestres o quiròfans.
Perquè si es tracta d'aportar mínimes quotes, millor la canya del bar que té el Gol T que el copagament al CAP.
Perquè la redacció d'esports de TV3, especialment la gent que es dedica al futbol, és de vergonya aliena, amb retransmissions farcides d'obvietats, comentaris fanàtics de prepúber i carència total de capacitat analítica.
Perquè ja hi ha molts altres mitjans que cobreixen el Barça (més de 300 periodistes) i no cal tenir una tele pública que en repeteixi els tics: "El Guardiola és elegant, pedrera contra cartera, Mourinho és l'anticrist, el Cristiano és un xulo i el Messi és senzill, la Caverna diu tal, el Marcelo és un guarro, el Barça és el millor equip del món i de la història, etc"
Perquè l'excusa de l'interès públic ha derivat en un ús nacionalista del futbol que m'irrita. Quan parla de Barça i Madrid, TV-3 està quasi a l'alçada de TeleMadrid i Intereconomia. ¿Volem una tele pública així o volem una programació futbolística a l'alçada de la generalista?
Perquè més enllà de banderes, TV-3 participa i s'aprofita de la conversió del futbol en programació del cor. Espais com l'infecte Efectivament del Canut, on els continguts plenament futbolístics són una ínfima part del programa, en són una mostra.
Perquè pot ser una bona excusa per buscar fórmules novedoses de programació futbolística més semblants a Fiebre Maldini, Planeta Axel, Informe Robinson o el ja oblidat Futbol Int que a Punto Pelota.

TV-3, el Barça i Catalunya

Joan Barrera
Jo també vull TV-3. Faig aquesta consideració de principis per deixar clara quina és la meva posició en aquest encès debat que s’ha generat al voltant de la televisió i la ràdio públiques catalanes, on el matisos desapareixen i s’inicia, em temo, una guerra de trinxeres.

Ben mirat, la declaració és innecessària. Si creiem en la conveniència d’un debat serè sobre com han de ser el mitjans de comunicació públics de la Generalitat en el futur qualsevol proposta hauria de ser benvinguda. Totes, excepte l’immobilisme o la defensa gremialista d’un territori que pertany al conjunt de la ciutadania catalana.

El Govern ha obert la caixa dels trons al anunciar que reduiria per el 2012 en un 13% l’aportació que fa per sufragar el pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, deixant-la en 260 milions d’euros, i en proposar el tancament de dos dels sis canals a través dels quals emet el senyal Televisió de Catalunya.

No haurien d’estranyar, en un context general de retallades, les mesures i preveig que si es fes una enquesta entre la ciutadania hi hauria una posició molt majoritària a favor. És un fet que haurien de calibrar els que després de l’anunci s’han tancat en banda i Mònica Terribas, que ha reaccionat embolicant-se amb la bandera del Barça com a principal argument en el debat.

S’hauria d’imposar la serenor i la racionalitat, perquè el que no convé en aquest moment és obrir les portes a un debat identitari que salvarà --compte-- als principals actors, però anirà en detriment de la societat i de la identitat cultural de Catalunya, el suprem valor que uns i altres diuen defensar.

TV-3 ha estat un model d’innovació. Ho va ser, sobretot, en el moment que va néixer i la marca l’ha continuat mantenint en els 28 anys d’existència. Però el model, aquest model que alguns diuen que les retallades posen en perill, ha quedat desfasat i els deures que haurien d’haver-se iniciat fa deu anys per adaptar l’estructura a les demandes de la societat i a un entorn més competitiu s’han anat posposant a compte dels diners públics i per promocionar una oferta que es fonamenta en uns informatius en català sense competència, el Barça i la Fórmula 1 i una programació on la paròdia actua com a referent a l’hora de definir (ai!) l’imaginari català. Un valor afegit molt voluble en època de crisi.

Ara toca encarar el futur. I més enllà de les grans declaracions, convindria que el debat obert i la futura reforma de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals servís per preservar la utilitat dels mitjans públics de la Generalitat com a garantia de pluralisme, motor de la indústria audiovisual catalana, eina per activar les noves plataformes de comunicació i promoció del català, reformant una estructura que s’ha quedat arcaica.

La por és que els interessos particulars de grups o de persones, les crides identitàries, les negociacions inconfessables pel repartiment de quotes de poder i les posicions irreductibles dels professionals frenin aquestes aspiracions. El Govern s’equivocarà si cau en el parany. No hi ha res més ruïnós que mantenir una estructura inútil, encara que se’ns presenti embolcallada amb la bandera de Catalunya o del Barça.
(http://www.joanbarrera.com)

El futuro de la prensa, visto desde Oxford

Paddy Coulter, que fue periodista en la BBC y Channel 4, es el actual director de Oxford Global Media e investigador del futuro del periodismo. Hace unos días concedió una entrevista a Lluís Amiguet para La Vanguardia. A continuación, recogemos algunas de sus interesantes opiniones:

• “En la era digital esperamos ver reducido a un tercio el número de periodistas actuales. No es una cuestión de ciclo económico, sino un cambio de modelo de negocio en el que el oficio de periodista tiene difícil encaje. Si su hijo le dice que quiere ser periodista, dígale que se haga relaciones públicas –la segunda industria de Gran Bretaña y en aumento--, con lo que tendrá más futuro y sueldo.
• Las democracias vamos camino de no tener más fuentes de información que las interesadas. Y eso incluye las que sirven a los gobiernos.
•  Se ha roto el contrato social por el que los grandes medios interpretaban la realidad con buen periodismo para las clases medias que, a cambio, pagaban una cantidad ínfima y aceptaban ser receptores de la publicidad.
•  Los diarios, más que por su venta, vivían sobre todo de la publicidad. Y la publicidad y los contenidos se están separando. Antes, usted leía el diario y de paso recibía publicidad sobre pisos. Hoy, usted busca información en una web y, si quiere comprarse un piso, busca datos sobre pisos en otra web. Esa publicidad desaparece del diario.
•  La información como negocio comenzó siendo solo económica –palomas mensajeras traían noticias de la guerra antes de la apertura de la bolsa— o ideológica, porque muchos periódicos empezaron siendo de partido.
• Los empresarios de la información se acostumbraron a vivir de la publicidad y durante siglo y medio les funcionó. Tanto, que no se han molestado en buscar alternativas.
•  Es posible que para compensar la caída de ingresos la prensa generalista vuelva a recurrir a la rentabilidad ideológica, como en sus inicios.
•  Al conseguir publicidad, los medios que empezaron sirviendo a lobis y partidos se independizaron de ellos para lograr más audiencia y más anuncios. Ahora la tentación es hacer el recorrido a la inversa y volver a representar solo a un lobi o a un partido que pague lo que pagaban los anunciantes.
• Solo los grandes medios tienen prestigio, influencia y difusión para actuar como contrapoder de un gobierno corrupto o equivocado. Sin ellos, la democracia solo depende de la ética de sus gobernantes.
• Solo periodistas capaces de divulgar sin vulgarizar y profundizar sin aburrir cumplen esta misión democrática. Periodistas libres de un medio independiente.
• Tal vez vayamos hacia unos pocos medios de élite para un público rico y educado y capaz de pagarlos a cambio de tener las claves de cada noticia. El resto deberá conformarse con webs de noticias de basura gratuitas.
•  Los mejores diarios viven de una paradoja: tiene más lectores que nunca, pero también menos ingresos que nunca.
• The Guardian cobra por su publicidad en Internet una décima parte de la que cobra por la de su edición en papel.
• En el modelo valla de los diarios digitales, usted entra en la web y topa con una valla que le pide dinero por contenidos. Pero apenas un 5% sigue y paga. La inmensa mayoría lo deja y busca contenidos gratis.
• Los grandes diarios económicos globales, Financial Times y The Wall Street Journal, ya son muy rentables en la red.
•  En estos momentos estamos muy atentos al auge de las tabletas, porque los lectores que las usan sí aceptan pagar. Esas tabletas están siendo un respiro".

Ràdio pública, ràdio local

Francesc Triola

Vull deixar clar abans d’entrar en eventuals consideracions que el servei públic de ràdio local queda garantit amb la llei de l’audiovisual catalana. Així, s’evidencia que la missió principal del servei públic de l’article 26.3 de l’esmentada  llei 22/2005 en la seva adaptació als interessos de la comunitat local conformada pels ciutadans i ciutadanes de la seva àrea de cobertura.

Amb aquest encàrrec treballem des del món local, intentant poder assolir un repte de servei a la ciutadania que no sempre és comprès ni reconegut. L’emissora local ha de complir amb les responsabilitats públiques que detallarem, però també amb la dinamització de la població fent participar entitats i veïns en els mitjans públics locals, cosa que compleix amb el dret dels ciutadans i ciutadanes d’accés als mitjans públics.

Per fer-ho possible cal mancomunar interessos i serveis, mantenint l’autonomia local i posant l’accent en la comunitat més propera cobrint llurs necessitats democràtiques, socials, educatives i culturals, garantint de manera particular l’accés a una informació veraç, objectiva, plural i equilibrada, a les més àmplies i diverses expressions socials i culturals i a una oferta d’entreteniment de qualitat. A aquest efecte, s’han d’emprar tots els llenguatges, els formats i els gèneres propis de la comunicació audiovisual que siguin més adequats en cada cas.

D’una manera específica, des de l’emissora es garanteix el compliment del servei públic pel que fa a l’impuls del coneixement i el respecte dels valors i principis que conformen la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el dret comunitari i els tractats internacionals, així com dels drets i llibertats que s’hi reconeixen i garanteixen en tots aquests tractats.

Evidentment, es fomenta el respecte i la defensa de la llibertat d’expressió, així com el rigor, la veracitat i la imparcialitat de les informacions, tenint sempre en compte el respecte del pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. El respecte als principis d’igualtat i de no discriminació per raó de naixement, de raça, de sexe o de qualsevol circumstància personal o social, així com una actitud decidida amb la denúncia del racisme i la xenofòbia també és un dels punts que esgrimeix el servei públic de ràdio, de la mateixa manera que es promou els drets de la dona i de la igualtat entre homes i dones.

Dins dels objectius que  té com a nord de la seva actuació hi ha, d’una forma clara, la promoció, el coneixement i la difusió de la llengua i la cultura catalanes. D’aquesta manera, la llengua emprada normalment per a la prestació del servei públic de ràdio és el català, en els termes que preveu la instrucció del Consell de l’Audiovisual de Catalunya del 19 de desembre de 2007.

Però la defensa del català i dels més elementals drets recollits en la Declaració dels Drets Humans i en totes les lleis constitucionals no són els únics trets característics de la comunicació local. Així, també podem trobar el respecte  i l’especial atenció a la infància i a la joventut; el foment de la protecció del medi ambient, de la sostenibilitat ecològica i del consum responsable; el foment de la cultura de la pau i de la no violència; el reforç de la identitat territorial local i nacional com un procés integrador, en evolució constant i obert a la diversitat.

Entre tots podem  donar serveis que  van del camp més singular al més general com són les situacions d’emergència previstes en la legislació sobre protecció  civil, de col·laborar amb les autoritats competents respecte a la divulgació d’informacions dirigides a la població i relacionades amb les esmentades situacions. Només des del món municipal podem advertir de situacions d’emergència a la nostra població i només formant part d’una xarxa podrem posar aquests continguts en un àmbit que superi la nostra cobertura.

Finalment, m’agradaria esmentar que mancomunar esforços és la garantia de la màxima continuïtat en la prestació del servei i plena cobertura del conjunt del territori de l’àrea de cobertura del servei públic de comunicació audiovisual. Una altra de les garanties és que la definició, l’aplicació i l’impuls d’un model de comunicació basat en la qualitat, la diversitat en l’oferta, el foment de la innovació, el respecte dels drets dels consumidors i l’exigència ètica i professional.

Junts podem garantir la contribució al desenvolupament de la societat del coneixement utilitzant les diverses tecnologies i vies de difusió i els serveis interactius, desplegant nous serveis com la sindicació de continguts ; font d’intercanvi de coneixements i de programes. Això pot fer  possible que les nostres produccions assoleixin una cobertura de nivell nacional. La contribució a estrènyer els vincles, mitjançant la cooperació i les activitats que li són pròpies, amb la resta de comunitats de llengua i cultura catalanes i, per últim, el subministrament de continguts i serveis audiovisuals dirigits als sectors més amplis i diversos de l’audiència, amb una atenció especial als col·lectius més vulnerables, tot promovent el coneixement, la influència i el prestigi del servei públic.

Aquest servei de radiodifusió no es podria entendre en termes mercantilistes, difícilment cap empresa privada podria assolir totes aquestes encomanes.  Per garantir aquest dret de la ciutadania a un servei públic de comunicació sonor  l’administració fa un esforç important i necessari. Garantir un dret fonamental com la comunicació local és responsabilitat dels ajuntaments i ens supramunicipals, però també tècnics i administrats cal que ajudem a fer-lo viable i eficient.

La tele va guanyar al Twitter

Txerra Cirbián

Crec que hi ha pocs dubtes que el 20-N va ser un d’aquests dies en què es veu realment el poder de la tele i el poder de les xarxes socials.
Les primeres van ser seguides de forma majoritària pels ciutadans, tant els que miraven els resultats elctorals com els que gaudien de pel·lícules i altres programes d’esbarjo.
Mentrestant, les segones, en especial Twitter i Facebook, van anar sempre a remolc de les primeres.
Cada dia s’observa més que hi ha una immensa majoria de persones que segueixen el que diuen unes minories a través d’aquestes xarxes, que cada vegada més són simples vies d’emissió de missatges dels mitjans de comunicació tradicionals.
És més, en un percentatge altíssim, els tuits són titulars tenyits d’opinió als quals els afegim un enllaç que remet, de forma necessària, a la informació d’un mitjà tradicional, a un llibre, una ponència o l’article d’un conferenciant.
Queden això, sí, un petit nombre de persones que tuitegen i escriuen en aquestes xarxes i que, en alguns casos, només en alguns casos, són fonts d’informació independents i significatives.
He trobat aquest article de l’empresa veneçolana Tendencias digitales (vía Trece bits) sobre Los cinco tipos de usuarios de Twitter, que ve a confirmar el que sospitava fa temps.

A la base trobem, amb un 39%, els seguidors, usuaris de la xarxa social que segueixen a d’altres, però sense generar contingut.
En segon lloc tenim els que comparteixen informació i opinió amb un 20% de la piràmide. Persones que generen continguts informatius i d’opinió i en segueixen d’altres que generen aquest tipus de contingut.
Al mig de la piràmide hi ha els broadcasters amb un 16% de participació, que són majoritàriament empreses que col·loquen continguts a Twitter que ja han estat publicats per ells en altres mitjans.
En quart lloc es troben els socials multimèdia amb un 13%. Comparteixen fotos, generen continguts, comparteixen informació, difonen vídeos i aprofiten al màxim les opcions que ofereix la xarxa social.
A la punta de la piràmide hi ha els marketers amb un 12% de participació, definits pels que promou el seu negoci i professió a través de Twitter.
El temps dirà si aquestes eines són una mica més del que són ara mateix.
(http://txerra.info/blog/2011/11/21/la-tele-gano-a-twitter/?lang=ca)

L’estranya parella

Enric Arqués

Ara que hem deixat enrere el període electoral (per fi, pensaran alguns...) és un bon moment per reflexionar sobre la relació entre els periodistes i els polítics. Sí, sí, ja sé que no sóc el primer en tocar aquest tema, però mai està de més recordar (recordar-nos) de certes coses.

Els periodistes que en alguna ocasió hem cobert una campanya electoral sabem que hi ha el risc d’acabar confonent la proximitat que suposa compartir cada dia moltes hores amb el candidat en qüestió amb el deure d’informar sense prejudicis ni tractes de favor. Fàcil de dir i complicat de fer, però aquest és el nostre deure com a periodistes, si ens creiem la nostra professió, almenys com l’entenia el mestre de periodistes Josep Pernau.

No es tracta de ser impertinent amb el candidat que estàs seguint pel teu mitjà de comunicació, ja ens entenem, però si que s’ha d’evitar confraternitzar massa amb el dirigent polític fins al punt de perdre el punt de vista crític, sempre necessari quan es tracta d’informar dels servidors públics. És evident que cada periodista té el seu punt de vista ideològic i tampoc és cap delicte que aquest sigui coincident amb el candidat que toca cobrir, però sempre hem de tenir present la necessitat d’informar sobre les contradiccions polítiques en què pot caure qualsevol polític, una pràctica habitual sobretot quan durant 14 dies tens tots els mitjans de comunicació per enviar constants missatges als ciutadans.

Es parla de vegades de l’anomenada síndrome d'Estocolm, en aquest cas referida al perill de caure amb una excessiva complicitat amb el candidat i perdre el sentit crític del qual parlava abans. Tot i que també pot passar el contrari, per allò del poc feeling que pot despertar el polític en qüestió. Se suposa que tots els periodistes som professionals i exercim la nostra professió (si la crisi ens ho permet) amb honestedat i rigor, però de la mateixa manera que sabem que els Reis Mags són els pares també som conscients dels riscos que suposa compartir moltes hores amb els polítics i la cort d’assessors, caps de premsa i demés personal dedicats a vendre’ns (feina legítima d’altra banda) la millor imatge i totes les bondats hagudes i per haver del seu candidat.

La nostra feina passa per recordar que el Periodisme no es deu a simpaties personals ni tampoc ideològiques, sinó als espectadors, lectors i oïdors que esperen una informació veraç i també (no per obvi deixa de ser important dir-ho) el més entenedora possible.

Estoy a favor y estoy en contra

Jose Sanclemente

• Estoy a favor de los periodistas que consideran que informar a los ciudadanos es un privilegio. 
• Estoy a favor del periodismo sin más límites que la verdad, aunque ésta sea subjetiva.
• Estoy  a favor de los periodistas que dicen en una tertulia "de esto no puedo hablar porque no sé de qué va"¿hay alguno por ahí?
• Estoy a favor de titular sin alarmismo. A veces las noticias ya son suficientemente duras. 
• Estoy a favor de los periodistas que siguen las redes sociales, pero no se basan exclusivamente en ellas para informar de una noticia.
• Estoy a favor del periodista que sigue la calle y no los rumores. 
• Estoy a favor de los diarios que no publican las fotos y textos oficiales de los gabinetes de prensa sin contrastar. 
• Estoy a favor de los periodistas que renuncian a los pesebres (invitaciones) de las marcas comerciales para publicar una información interesada. 
• Estoy a favor de que un periodista sea más importante que un financiero en una empresa de comunicación. 
• Estoy a favor de que un medio de comunicación privado no sea subvencionado por el poder público. 
• Estoy a favor de que un medio público sea subvencionado si no malgasta sus recursos en competir con  ciertos contenidos banales de los privados. 
• Estoy a favor de que un periodista no revele sus fuentes ni siquiera ante los jueces. 
• Estoy a favor de una ley de transparencia informativa para los poderes públicos. 
• Estoy a favor de que los medios de comunicación rebajen sus costes de producción antes que recortar los de  la elaboración de la información. 
• Estoy a favor de que el periodista defienda a los sin voz frente a los más poderosos. 
• Estoy a favor de que se rescaten informativamente los conflictos olvidados.
• Estoy a favor...
• Estoy en contra de que un periodista se haya de someter a los límites que le impone la junta electoral. 
• Estoy en contra de que un periodista se tenga que someter a límites para informar.
• Estoy en contra de las ruedas de prensa sin preguntas.
• Estoy en contra de no repreguntar a los políticos que evaden las respuestas.
• Estoy en contra de que no se contraste la información con más de una fuente.
• Estoy en contra de que un becario tenga la responsabilidad de un periodista y el sueldo de un becario.
• Estoy en contra de que un periódico se autoproclame independiente en su cabecera.
• Estoy en contra de llevar a titular una encuesta on line de un periódico.
• Estoy en contra de que un trending topic de Twitter sea una apertura de un diario.
• Estoy en contra de la pontificación de algunos tertulianos que saben de todo.
• Estoy en contra de los que cuentan la noticia como si la hubiesen vivido y solo han hecho una llamada telefónica.
• Estoy en contra de los que escriben o hablan sobre la crisis económica y están de asesores en la banca.
• Estoy en contra de los críticos literarios que escriben sobre libros de las editoriales de su empresa.
• Estoy en contra de los periodistas económicos que escriben sobre la hacienda pública y eluden los impuestos.
• Estoy en contra de algunos periodistas de Intereconomía que son catastrofistas porque ellos entrarán en breve el reino del PP.
• Estoy en contra de los periodistas mediáticos que anuncian un coche y no saben conducirlo.
• Estoy en contra de los que, por interés económico, opinan a favor cuando piensan en contra.
• Estoy en contra de los que se autocensuran para quedar bien con su empresa.
• Estoy en contra de los periodistas que se autocensuran siempre.
• Estoy en contra de llamar periodistas a los que aparecen en realitys como La noria, Sálvame,...
• Estoy en contra de los que titulan que estamos al borde del abismo cuando ellos están en el fondo del precipicio.
• Estoy en contra...

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Reflexió...

Joan Brunet i Mauri

Ahir, mentre exercia el meu dret al vot, pensava en el què havia estat aquesta darrera campanya electoral; una campanya en la que els polítics s’han ocupat de pràcticament tot, menys del què s'haurien d’haver preocupat: de com ens ho hem de fer per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem instal·lats sense que les polítiques socials en siguin les grans perjudicades. I és que ni les preocupacions més immediates de la ciutadania, ni tampoc la crisi i Europa han merescut un cert interès si ens atenen als continguts i als missatges que han presidit la campanya.

Potser això també explicaria l’augment de l’abstenció en relació a les anteriors eleccions generals. Però més enllà d’aquestes simples constatacions, em preocupa també que aquesta hagi estat una campanya a voltes massa marcada pel protagonisme d’unes sempre complexes relacions entre polítics i periodistes, entre periodistes i polítics; unes relacions que, en ocasions, fan que els periodistes acabem essent l’eix i centre de la notícia. De manera conseqüent ningú no em podrà negar que en aquesta campanya els periodistes –per ser més precisos alguns periodistes— han acabat essent el centre de la notícia. Clar que també ho han estat gràcies a l’ajut dels polítics que pretenen que els mitjans de comunicació siguin simples transmissors, altaveus i servidors d’una manera ben concreta de veure el món: la seva.

La realitat és més diversa, i sobretot molt més complexa. I en aquesta tessitura, als periodistes i als mitjans de comunicació ens correspondria explicar allò que passa al marge, teòricament, d’altres possibles interessos que anessin més enllà del què d’un servei a la ciutadania se n’espera. Clar que tampoc les coses tampoc no estan gens clares pel què fa als interessos que planen damunt els mitjans de comunicació. No és estrany, doncs, que en aquesta continuada confusió de papers i d'interessos dels uns i dels altres, qui hi acabi perdent sigui la ciutadania i que els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular ens veiem superats per les circumstàncies... I allò que és encara pitjor: que acabem perdent credibilitat davant la ciutadania...

ABC Punto Radio

Francesc Triola
La nova ABC Punto Radio, producte de l'acord entre el diari ABC i l'emissora Punto Radio, ha anunciat als seus treballadors de les delegacions de Girona, Tarragona i Lleida el cessament d'activitats el proper 30 de novembre.

Aquesta decisió arriba un mes després que es fes pública l'entesa entre aquests dos mitjans de comunicació del grup Vocento per al qual neixia ABC Punto Radio. Segons ha denunciat el Col·legi de Periodistes, aquesta decisió suposarà un "empobriment" per a la "comunicació de proximitat".
La delegació de Barcelona es manté oberta, però segons el sindicat periodístic "la reducció del nombre de periodistes a les redaccions representa, inevitablement, un empobriment de la qualitat dels mitjans de comunicació".
Només quedarà el model públic de proximitat

El servei de radiodifusió pública local no es pot entendre en termes exclusivament mercantilistes.

Queda clar que cap empresa privada pot assolir el repte de la ràdio de proximitat, com s’ha pogut veure amb la desaparició de continguts locals de moltes emissores privades d’FM. Fins avui i per garantir el dret de la ciutadania a un sistema radiofònic públic l’administració ha fet un esforç molt important, conscient de la seva necessitat en el sector comunicatiu català. 

Josep Pernau (5): Records del dia després

Gabriel Pernau

Escric aquestes línies per agrair-vos totes les mostres de suport que centenars de periodistes ens heu donat, a mi i a la resta de la família, amb motiu de la mort del meu pare. Per a nosaltres, els últims dies han estat una muntanya russa d’emocions de la qual encara no ens hem recuperat. Han estat uns dies d’esgotament físic i mental, però gràcies a l’escalf rebut de part del col·lectiu periodista ens hem sentit reconfortats.

Els dos dies passats al tanatori de les Corts van ser cansats, sí, però molt diferents a com jo particularment els havia imaginat. Hi va haver plors, lògicament, però també molts moments per als records entranyables o divertits, i fins i tot per a les tertúlies de periodistes com es feien a les redaccions d’abans. No cal que us digui, a ell li hauria encantat que l’acomiadéssim recordant l’ambient dels diaris on havia crescut. És per això que crec no ser indiscret si us explico algunes de les coses que es van dir i que es van viure.

Crec que una de les frases més repetides va ser “el teu pare em va donar la primera feina”. Ni recordo qui m’ho va dir ni quantes vegades ho vaig sentir, però van ser moltes --tantes que vaig pensar, n’hauries d’haver fet una llista!-- i pronunciades amb humilitat per professionals que ocupen o han ocupat càrrecs importants.

Aquests dies molts heu recordat les aportacions que el meu pare ha fet al periodisme català de l’últim mig segle, des del codi deontològic fins a la lluita per les llibertats. Oriol Pàmies lamentava una petita llacuna, que no s’ha recordat una aportació novedosa com van ser els davantals del Brusi, aquells petits articles d’opinió que apareixien a la portada del Diari de Barcelona, tant en l’etapa dels anys 70 com en la dels 80, quan el rotatiu va reaparèixer en català.

A la capella de les Corts, Jaume Guillamet també explicava que s’havien perdut termporalment pel ciberespai la recompilació de tots els articles de Josep Pernau que havien fet els alumnes de la Pompeu Fabra, així com els reculls dels articles de Montserrat Roig i Josep Maria Huertas, però es mostrava segur que “tard o d’hora apareixeran”.

Carlos Pérez de Rozas plorava desconsoladament, tant dimarts com dimecres, recordant al pare. Sí, havia donat feina a molts periodistes joves però el seu cas era diferent. Per qüestions polítiques, havia vist vedat el seu accés als mitjans de comunicació i el Carlos recordava que el pare s’havia jugat el càrrec defensant que pogués reincorporar-se a la professió. “Això ningú més ho hauria fet!”, s’exclamava amb llàgrimes als ulls.

Plorava també Antonio Franco. Quan va arribar a la capella jo era al passadís i només acostar-se vaig notar com agafava aire i es quedava commogut mentre jo rebia l’impacte de tota la seva humanitat a l’esquena. Ploraven també Miguel Ángel Bastenier a la sortida de la cerimònia, culpant-ne entre sanglots a la néta del difunt per llegir un text tan emotiu. “La culpa és de la teva filla!”, li deia a la meva germana.

Però no tot van ser llàgrimes, ni molt menys. Va haver-hi moments per a la tertúlia, per al record a peu dret i desenfadat. El dia de la vetlla cap al migdia, es va formar de forma espontània una rotllana de professionals que explicaven anècdotes divertides que havien viscut al seu costat. Hi eren Josep Maria Ureta, Xavier Campreciós, Josep Maria Cadena, Manel Fuentes i altres.

Ureta recordava que ell i el pare havien sigut els dos últims resistents a les noves tecnologies a la redacció d’El Periódico. Mentre tots s’havien passat als ordinadors, ells compartien l’última màquina d’escriure. Però finalment, com que ho tenien tan a mà, perquè no tenien més remei i com que eren curiosos, s’hi van adaptar. Va ser genial sentir a Ureta explicant el dia que ell i el meu pare van descobrir Google. Com si fossin nens fent una malifeta, es van posar a navegar per internet mentre, incrèduls, es preguntaven: “Vols dir que no ens faran pagar? Surt, surt, millor que surtis”. O com entraven en webs tan perilloses com la de la CIA i després es preguntaven si la seva visita hauria deixat rastre i si algú se n’hauria adonat.

“El teu pare tenia la virtud de trencar la monotonia de les llargues tardes de la redacció, quan feia una broma, posant, per exemple, l’himne de la legió. No saps com s’agraeix, això, en aquests moments”.

Margarita Rivière recordava el Pernau bromista, aquell que quan arribava un llibre al seu despatx el feia arribar al redactor a qui més li podia interessar amb una dedicatòria especial: suposadament signada per alguna autoritat temuda de l’època tot i que amb lletra del meu pare. Alguns s’ho empassaven; altres, com la Margarita, s’adonaven de seguida de qui havia escrit aquelles paraules.

A mi el pare sempre m’havia dit que no em fes periodista. Aquests dies he descobert que no vaig ser l’únic. Carme Basté havia viscut a la mateixa escala que nosaltres, al carrer Sèneca. Sent adolescent, l’avui periodista de TV-3 es plantejava si estudiar Periodisme i un dia li va plantejar els seus dubtes al pare mentre pujaven amb l’ascensor. La resposta del meu progenitor va ser la mateixa: "Dedica’t a qualsevol altra cosa". Ella es va quedar fotuda, explicava entre riures. Com podia ser que el senyor Pernau li digués aquelles coses?

Han estat també nombrosos els missatges rebuts de companys de feina per a qui Josep Pernau va ser un referent. Molts d’aquests missatges eren d’agraïment. Via mail, Albert Garrido explicava que sempre que té un dubte, es planteja “què faria Pernau” en una situació com aquella. Quises Arruga li agraïa que, sent ella telefonista, li hagués donat l’oportunitat d’incorporar-se a la redacció. I com a lector, l’editor Jordi Fernando li donava les gràcies per les lliçons que ens ha donat i assegurava: “Tots som una mica el que llegim”.

No vull fer-ho més llarg perquè hi ha moltíssims més missatges i mostres d’afecte rebuts de forma presencial, per telèfon, per correu electrònic, a través de les xarxes socials o fins i tot per telegrama. A causa de la impossibilitat de respondre individualment, ho faig de forma conjunta per al conjunt de la professió amb aquestes línies. Gràcies, companys! I sapigueu també que Ferreres ens ha demanat permís per seguir incloent el dibuix de Josep Pernau en les seves vinyetes. Com no podia ser d’altra manera, li hem donat.

We are Journalists

Pepa Badell
M’ha commogut. Un Tumblr que reivindica la nostra professió des de dins. Es clar que també em preocupa que s’hagi de reivindicar la professió de periodista, però és que en mig de tanta deixadesa i instrusió potser cal que ens reivindiquem a nosaltres mateixos.

La professió de periodista, l’ofici de periodista diria jo, s’ha desvirtuat socialment en els darrers anys. La pressió de les empreses, la dels propis emissors de la informació, la precarietat en el lloc de treball, el poc rigor i la banalització precipiten aquest ofici cap a l’abisme.

Quants han sucumbit i abandonat el periodisme per adoptar el rol “d’escribidor”, per omplir pàgines i minuts a baix preu? Ja fa molts anys que les empreses periodístiques consideren que és massa car dedicar molt de temps a investigar un tema, que les pàgines s’omplen igualment amb les notes més immediates que proporcionen empreses i agències... I així els va: davallades imparables en la difusió, vendes, ingressos per publicitat, pèrdua de credibilitat, etc...

Davant d’aquesta situació, el que cal reivindicar és la professionalitat, el rigor, el rebuig a la frivolitat, la feina curosa i ben feta, la ment oberta. És clar que per al periodista de base, això és difícil de compatibilitzar amb el pagament d’una hipoteca o d’un lloguer, viure en família, veure els amics i mirar de fer-se un nom en aquesta selva mediàtica.

No vull ser pessimista, perquè sé que hi ha molts companys i companyes que pensen i practiquen això, però reivindico que aquests periodistes ens fem visibles per anar guanyant terreny en el món de la comunicació. I és per això que em commouen aquestes històries del Tumblr, tan quotidianes, i que retraten la vida tan poc “glamourosa” dels periodistes.

Com a mostra, un botó, el retrat de si mateixa que ha fet una dissenyadora de diaris:

“Sóc invisible. Deixo que les paraules i les imatges expliquin la història. Tot passa per les meves mans. La meva feina consisteix a assegurar-me que servim per igual als lectors i als anunciants, perquè no ens podem permetre perdre’ls. Em preocupa que desapareguin els diaris perquè mai he volgut fer una altra cosa. Trobo a faltar les reunions del PTA* i els sopars familiars, però cada dia –vestida amb els meus texans i sandàlies– puc riure, ser creativa i aprenc coses. Sóc dissenyadora de diaris”

Com a periodista i docent, no puc estar-hi més d’acord. Vull reivindicar la meva professió i l’ofici de tantes persones anònimes i honestes que són l’altaveu, la veu i els ulls dels qui no en tenen.

*PTA, Parent Teacher Association, fundada el 1897 agrupa més de 6 millions de voluntaris en defensa de la infància als Estats Units

http://pepabadell.wordpress.com/

http://wearejournalists.tumblr.com/

Josep Pernau (4)

Jose Sanclemente

Acabo de regresar de viaje. Me pilló la noticia de la muerte de Josep Pernau mientras esperaba en el aeropuerto el aviso de embarque de mi avión. Mayka Navarro, la magnífica periodista de El Periódico de Catalunya, lo tuiteó y mi corazón dio un vuelco. Hacía unos días que había pensado en él, en qué sería de su vida...le vi desaparecer de su Opus Mei en El Periódico hace un tiempo y sabía que su salud estaba maltrecha... pero quizás pensaba que personas como él, sobrevivientes y luchadores, nunca se irían de nuestro lado.
No me gustan los obituarios, ni siquiera acudir a los cementerios a despedir a los muertos. No me siento cómodo al hablar bien, por costumbre, de los que nos han dejado: resaltar sus virtudes y ensalzar sus bondades.
Pero en el caso de Josep, quiero hacer una excepción, me apetece hacerla: iré el miércoles, quizás más que a despedirle, a recordarle.
Pernau fue un PERIODISTA. Yo no puedo hablar de él como lo hacen sus compañeros Antonio Franco, Bastenier, Jaraba... o un sinfín de colegas y amigos de profesión de Josep. Ni siquiera soy periodista. Yo no pude recibir sus consejos magistrales ni siquiera batallar a su lado por las otras miserias que tuvo la prensa en el pasado, que las tuvo. Tampoco pude estar codo a codo con él cuando había que editorializar en situaciones más que difíciles...
A Pernau lo conocí en persona cuando llegó del Brusi (Diario de Barcelona) a El Periódico, hace ya !uf! ¿veinte años?. A mí me tocaba eso que los periodistas llamaban "llevar las cuentas del diario". Creo que él también lo llamaba así a eso de gestionar con un equipo la cabecera catalana.
Enseguida me cayó bien. Me pareció que alguien tan irónico, a veces punzante, y siempre certero desde los tiempos en que utilizó la máquina de escribir hasta aquellos en que se la cambiaron por un ordenador, era alguien muy consecuente consigo mismo y con sus lectores en tan dilatada trayectoria en los periódicos. Al trabar relación con él, supe enseguida, no quería decirlo de alguien que nos ha dejado, una buena persona. Muy buena persona.
Recuerdo que me encantó cuando Pernau empezó a meterme en problemas. Gobernaba CiU y Pernau les causaba "malestar" con sus columnas. Le tocaba la llaga al poder de entonces con sus crónicas y estos cuando tenían que "conceder" una emisora de radio o una miserable subvención (porque se concedían y conceden subvenciones), se atrevían a "restregarme" sus columnas. Yo me iba del Palau de la Generalitat más satisfecho que cuando había entrado. Claro que sin emisoras y con algún proyecto que otro en la cuerda floja.
No se lo dije nunca a Josep. Jamás le comenté que sus enemigos ideológicos en el poder, coleccionaban sus artículos y se enrabiaban con ellos. Gracias, Josep. Te lo debo desde hace muchos años.
Disfrutaba con Pernau y Cadena cuando contaban sus batallitas periodísticas y me gustaba tenerlos en El Periódico con su experiencia aplicada a aquellos momentos. Pernau actualizaba el periodismo a cada golpe de teclado en su ordenador y yo quería creer que ese era el futuro que nos esperaba en los medios. No fue así. No ha sido así. Todos tenemos bastante culpa de haber olvidado aquella lección que nos daba cada día. Quizás nos hubiese ido mejor.
Cuando en el 2005, tres años después de haber dejado yo de "llevar las cuentas" de El Periódico. Josep vino a vernos a nuestra editorial [Roca Editorial] con un manuscrito de sus memorias bajo el título: Confieso que soy periodista, me lo leí de un tirón y lo publicamos.
Creí entonces, como sigo creyendo ahora, que Josep Pernau me ofrecía el mayor regalo que se le podía dar a alguien que sigue teniendo pasión por los medios de comunicación y por el buen periodismo.
Confesando que era periodista, Pernau nos dio muchas claves de lo que hoy está sucediendo en la profesión y, como siempre, lo hizo con humildad y con esa ironía tan certera que del dibujo que hizo del pasado le salió una fiel fotografía del presente.
Vale la pena seguir a Pernau. Yo en lo que pueda lo seguiré haciendo aunque él ya no esté para contárnoslo.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Josep Pernau (3): el meu director

Pepa Badell
Josep Pernau va ser el meu primer director i sempre ha estat el meu mestre en periodisme. No oblidaré mai la seva bonhomia, ironia, rigor, memòria prodigiosa i les seves ganes de fer broma...

Era l’estiu de 1976 i jo tenia 19 anys. Era una nena que estudiava segon curs de Periodisme i vaig tenir l’oportunitat de fer les pràctiques a la redacció del Diari de Barcelona, el vell Brusi, que encara tenia l’entrada pel carrer Muntaner. Enlluernada i una mica espantada vaig aterrar a una redacció un xic destartalada on hi havia uns i unes periodistes magnífics que em van guiar en els meus primers passos professionals.

Era un temps en què tot bullia, però als diaris no existien les seccions de política; a la ràdio només escoltàvem el “parte” de “Radio Nacional”, que totes les emissores estaven obligades a connectar en cadena, i la meitat de les notícies –igual que les pel·lícules d’Art i Assaig de l’època-- demanaven segones lectures per trobar el significat real del que es volia dir.

En fi, res a veure amb això de les xarxes socials que avui ens té tan ocupats.

En aquella redacció se sentia el soroll dels teletips i de les màquines d’escriure, i, si traspassaves la porta batent del taller, trobaves linotípies en funcionament que convivien amb la “moderna” fotocomposició.

També en aquella redacció hi havia un director que tenia sempre la porta oberta, que s’estava més estona a la redacció que al seu despatx, que parlava amb tothom i a tots ens tractava igual. Un director que es feia respectar i estimar. Un director que ens defensava i ensenyava els camins del periodisme.

El millor eren les guàrdies, quan t’havies de quedar al tancament per si s’havia de canviar o arreglar alguna notícia. Llavors, en Pernau xerrava amb algun dels sotsdirectors o redactors en cap (Antonio Franco, Miguel Ángel Bastenier, Xavier Batalla, Carlos Pérez de Rozas...) i amb els redactors/es que ens quedàvem, i escoltàvem embadalits les seves històries: ho sabia tot de la ciutat, del Brusi, de les autoritats locals. Històries divertides, de vegades increïbles i que reflectien l’època, altres eren més dures.

Aquell director em va fer una broma tendra quan, després de no sé quants mesos de treballar-hi, finalment em van fer un contracte. En Josep Pernau la feia molt aquella broma: guardava les targetes i targetons que rebia com a director del diari i que eren de personatges importants de l’època. Llavors, ell mateix escrivia un missatges al targetó i els redactors incauts els rebíem amb el correu convencional. Imagineu-vos com em vaig sentir en llegir unes florides felicitacions d’aquells prohoms de la ciutat perquè... finalment m’haguessin fet un contracte!

Però no tot van ser flors i violes. Recordo amb gran tristesa quan se’n va anar perquè, honest com era, no es va doblegar als mandats de l’empresari propietari del Diari de Barcelona. Aquell dia se’m va tancar una porta en el meu camí iniciàtic professional. Em queda un record imborrable i una admiració incondicional cap a qui és i ha estat sempre el meu mestre en Periodisme.

(http://pepabadell.wordpress.com/)

Josep Pernau (2): Informar i no pontificar

Gabriel Jaraba

Gràcies a Josep Pernau vaig entrar a treballar per primera vegada en un diari (Diario de Barcelona, 1970). Havia col·laborat a El Correo Catalán gràcies a Josep Maria Huertas Claveria, Jaume Fabre i Rafael Pradas. I Huertas em va adreçar a Pernau, redactor en cap de DdB. Jo era un nano de 20 anys que començava i Pernau em va rebre com si fos un premi Pulitzer, amb atenció i simpatia. Em va posar a fer de reporter d'informació local sota les ordres de Josep Maria Cadena i em va encarregar fer una pàgina setmanal sobre excursionisme i alpinisme, que m'apassionaven (una pàgina setmanal encarregada a un crio que s'estrenava a un diari!). La confiança i el respecte amb que Pernau em va tractar em van fer professional. Per això tinc gran confiança amb els meus alumnes i els tracto amb respecte i afecte; tant de bo l'acció de Pernau pugui continuar, modestament, a través meu. És el meu desig més intens ara.

Pernau em va dir un dia: "Informa i no pontifiquis. Aquí tothom pontifica però la feina dels periodistes és informar al públic de manera solvent i creïble. Els periodistes ens en fotem dels pontificadors".

Vaig aprendre de Pernau tant quan explicava anècdotes o feia bromes com quan et corregia les errades de la feina i et feia adonar de com podies millorar-la. I no es limitava a això: et feia adonar de com podies millorar com a periodista i com a persona. Per això jo explico tants acudits dolents i faig tonteries a classe amb els meus alumnes: no es tracta de transmetre informació sinó de comunicar empàticament una manera de viure, interessant-te realment per la vida de les persones amb qui estàs. Ara, la transmissió de persona a persona entre periodistes veterans i joves a les redaccions s'ha trencat, per les polítiques suïcides dels empresaris de la informació, i les facultats de periodisme són els últims reductes on podem practicar encara aquesta tradició. Per això faig classe entre erudit i pallasso, perquè aquesta emoció de disfrutar entre gent que ens apassiona el mateix és el cor d'aquesta tradició. Ho vaig aprendre de Pernau.

Ell va ser el primer periodista que va entendre la importància de les tecnologies aplicades a la informació. En aquella època, els diaris es compaginaven a la impremta, ho feien els tipògrafs a partir de breus i pobres indicacions dels redactors, de manera que la seva professionalitat gràfica feia possible el diari. Però Pernau creia que el diari havia de ser dissenyat a la redacció perquè d'aquesta manera els redactors aplicarien fins el final criteris exclusivament periodístics, de valoració de la notícia i jerarquització de l'estructura de la pàgina. Pernau va promoure la figura del compaginador-periodista o dissenyador periodístic, i als que féiem aquesta feina ens va dotar d'autoritat tant davant de la redacció com dels tallers. El bon disseny dels diaris actuals te l'origen en aquella visió clarivident de Josep Pernau i la confiança que ens va fer als qui anàvem amb el tipòmetre de la redacció al taller i del coro al caño.

            Pernau va ser sempre d'esquerres. Va donar suport al PSUC en la clandestinitat i el va votar quan va ser legal. Quan el partit es va fer l'harakiri, va donar suport al PSC. La dreta nacionalista neoliberal no l'ha pogut tragar mai. Amb CiU al govern de la Generalitat se li va negar tota mena de reconeixements i quan van fer-li algun, va ser racanejant i de mala gana. L'independentisme l'ha mirat sempre com un marcià. I va donar sempre suport decidit a la premsa en català i als periodistes en català, i va dirigir el Diari de Barcelona quan es va publicar en català. Fa mols anys em va dir: "Els periodistes no es compren, es venen". Ell mai no es va vendre.

Els seus deixebles ja no som, majoritàriament, a les redaccions. Les empreses han decidit que poden prescindir del talent que han acumulat i pagat durant anys (això del talent no és el meu cas). Està bé que hi hagi gent més jove que faci diaris adequats per al temps i el públic actuals. Però, així com els periodistes hem après, les empreses no han après res. Estan del tot desorientades davant els reptes informatius actuals. No inverteixen en informació. Tenen una visió entre ingènua i monetarista dels escenaris d'internet. Desconfien profundament del seu públic. I sobre tot, desconfien profundament dels seus periodistes. Les empreses voldrien fer realitat un somni: fer diaris, ràdios i televisions sense periodistes. Els empresaris de premsa són com si treballessin a l'espectacle i fossin un Colsada a qui no agraden les ties. El diari Ara marca la diferència perquè es nota que hi ha ganes a la redacció i confiança i il·lusió a l'empresa (ho intueixo des de fora, llegint el paper). Però tot això no té arreglo: la premsa diària no la matarà internet sinó el profund avorriment que desprèn.

La mort de Josep Pernau em deixa sense el meu referent de mestratge periodístic. Quan era un crio, tres mestres de periodistes van confiar en mi: Huertas Claveria, Cadena i Pernau.

Mai ho oblidaré.

	http://www.gabrieljaraba.com

Josep Pernau

Joan Barrera
M’assabento de la mort de Josep Pernau. Perdem un gran periodista i un model de dignitat professional que no podrem oblidar.

Va saber lluitar en el temps durs i amb la democràcia va ser un referent per a molts professionals a qui, com jo mateix, ens va orientar amb el seu consell i ens va fer estimar aquesta feina, ara tan maltractada.

Pernau ens deixa la seva trajectòria, els seus escrits, la fina ironia amb que reflectia la realitat i als periodistes catalans un Codi Deontològic, que ell va impulsar en la seva etapa de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ens deixa el mestratge i la disposició permanent a escoltar, sense supèrbia, de tú a tú, disposat a compartir i a participar.

Ha mort un referent del periodisme, un mestre, plenament i sense adjectius. Descansi en pau.
(http://www.joanbarrera.com/)

No será país para periodistas

Jose Sanclemente
Siempre he dicho que el Partido Popular ha sido muy expeditivo en tomar rápidas y contundentes decisiones en lo que hace referencia a los medios de comunicación. Ahora se anuncia que la agencia Efe se podría integrar en TVE y que si gana el PP entraríamos en el modelo televisivo propuesto por UTECA (las teles privadas) en el que las televisiones públicas tendrían un eje común y troncal con desconexiones para aligerar los costes en los que están inmersas.
Allá por el 2003, ya el gobierno valenciano del PP encargó un estudio para privatizar Canal 9. El gabinete jurídico de Garrigues, la propia directora de Canal 9 y varios ejecutivos de la televisión valenciana elaboraron unas bases para sacar a concurso una televisión que ya era muy deficitaria y que estaba anquilosada y enquistada de compromisos. El criterio era adjudicar a terceros la intermediación publicitaria, el servicio de edición de los informativos --no sus contenidos que seguirían siendo de exclusividad del núcleo duro de Canal 9--, el suministro de programas y el servicio técnico de emisión de esos programas.
En aquel tiempo concurrieron todos los grandes grupos al concurso : Prisa, Mediapro, Unedisa, Vocento y alguna UTE de productoras valencianas. Eran otros tiempos en el que corría la publicidad por los medios y la industria audiovisual privada vivía con cierta holgura. El concurso fue anulado judicialmente porque la ley del "tercer canal" impedía privatizar los servicios públicos televisivos. Todo se quedó en  nada.
Ahora el PP, con una previsible mayoría, podría efectuar los cambios necesarios en la ley para afrontar una privatización "como Dios manda", según le gusta decir a Rajoy. Solo que ahora la situación es bien diferente: las arcas públicas están vacías y con deudas enormes y el sector audiovisual privado está más concentrado, empobrecido y endeudado que nunca, lo que llevaría a que las condiciones de trabajo de los técnicos y periodistas de televisión se degradarán al pasar al sector privado.
Lo estamos viendo ya cuando los medios privados acuden a la externalización de muchos de sus servicios en empresas y productoras que reducen drásticamente los salarios de los profesionales.
Es cierto que la vida está dura para todos y que estamos asumiendo la terrible realidad de la enorme cifra de parados como un bálsamo para aliviar las mermas en las condiciones salariales, y que ello aparezca como un mal menor, pero en el sector de los medios la realidad es que la degradación en las condiciones de sus profesionales todavía no ha alcanzado el suelo previsible si se apunta en la dirección en la que apunta el PP.
La apuesta de concentrar la gestión de Efe en el macroente televisivo público, amén de la concentración de poder mediático que significa, no amaga una reestructuración profunda de los servicios informativos de la agencia y, por tanto, de sus periodistas. La pluralidad vivida en estos años de gobierno socialista y la mejora en la gestión de Efe en la que se empeñó su presidente, Alex Grijelmo, está en peligro de extinción. Muchos de sus periodistas, también.
Segurísimo que hay que reconducir el despilfarro público de los canales autonómicos y de la televisión estatal, también el gasto de los medios privados --como los periódicos-- que ven descender sus ventas y la publicidad, pero hágase con respeto y cautela hacia los ciudadanos y hacia los profesionales para que, igual que ya no somos un país para ingenieros y arquitectos, éste no acabe siendo, también, un país en el que no tengan cabida muchos periodistas.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

El meu país i la meva professió

Enric Arqués
Si el meu país és petit, el món del periodisme polític a Catalunya encara ho és més. En els pobles se sol dir que tothom sap de quin peu calça cadascú, perquè les famílies es coneixen entre elles i, ja se sap, qui no té feina el gat pentina, vaja, que parlar dels altres és una gran afició.
Entre els periodistes catalans, sobretot els que porten més temps seguint l’actualitat política, es coneixen prou bé els uns als altres, i la gran majoria tenen una etiqueta ideològica enganxada al front del clatell. Diguem qui ets i et diré com penses. Simplista, però en molts casos cert. Si seguim alguna de les nombroses tertúlies radiofòniques i televisives que es fan per analitzar l’actualitat informativa, un joc divertit que podem practicar és endevinar quina opinió tindrà el tertúlia 'X' abans que obri la boca per opinar sobre l’adéu a les armes d’ETA o les darreres declaracions de Rajoy, per posar dos exemples.
El fet de ser previsible pel que fa a les opinions no és negatiu de ‘per se’, de fet ho podríem considerar com una actitud coherent, el problema és que moltes vegades les opinions parteixen d’una visió sectària de l’actualitat, en funció de si qui ho ha dit és d’un partit d’esquerres o de dretes. Si ens queixem els periodistes dels anomenats blocs electorals en els mitjans públics que atorguen un temps definit a cada partit en funció de la seva representació parlamentària, potser els oients també haurien de lamentar les quotes polítiques en segons quines tertúlies. En funció de quin partit governa la Generalitat és curiós comprovar com per art de màgia alguns ‘opinadors’ pròxims al partit guanyador apareixen sovint als programes dels mitjans públics catalans, i el mateix passa en els espanyols. No cal ser ingenus i cal obrir els ulls. Això passava abans, passa ara i seguirà passant. No és cap delicte sentir més afinitat per un partit concret, faltaria més, però això no hauria de significar que alguns periodistes que participen a les tertúlies es deixin massa sovint a casa la capacitat de crítica envers els poders públics si han pres decisions dubtoses.
De la mateixa manera que tampoc passaria res per elogiar a qualsevol dirigent polític que hagi actuat amb sentit comú, encara que no sigui de la corda ideològica del tertulià en qüestió. Parlem molt dels debats electorals propis de temps antics (que ho són), però poc de les tertúlies radiofòniques i televisives que en alguns casos necessitarien una bona sacsejada, ni que fos per veure cares noves i opinions menys previsibles.

El día que Twitter mató a los periódicos

Jose Sanclemente
Situémonos en el debate electoral del lunes: Twitter fue la estrella para la mayoría de medios, periodistas, e incluso para los candidatos que debatían.
Nada más acabar, el jefe de comunicación del PP, González Pons, dijo que la victoria de Rajoy había sido trending topic en la famosa red social del pajarito.
El trending topic es algo así como el tema del momento. Una empresa de San Francisco de no más de media docena de personas, que estaba a punto de arruinarse construyendo un buscador de opiniones sobre productos, fabricó en el 2008 unos algoritmos que permitían ordenar las tendencias en tiempo real de los tuiteros. En poco tiempo empresa y empleados fueron absorbidos por Twitter. Hoy en día muchas empresas pagan por ser trending topic y, por qué no, también lo puede hacer hasta un candidato electoral. Ciertamente eso se nos muestra separado como "enlaces patrocinados", pero como para fiarse de eso estamos...
No sé porqué soy tan incrédulo con la red social cuando soy un usuario moderado de ella y ayer me invitaron a seguir el hashtack de Hora 25 de la SER, el de TVE, el de El País, El Mundo, Diario de Navarra, y así hasta casi una veintena de medios que sigo en Twitter. He de reconocer que no daba abasto si, además, quería seguir lo que decían Rubalcaba y Rajoy.
No me sorprendió, pero sí me preocupó que los periodistas de los platós televisivos y la mayoría de diarios hoy, basaran sus opiniones y comentarios en lo que se estaba moviendo en la red social y que incluso dieran validez casi científica a la tendencia de lo que en Twitter expensábamos los ciudadanos pajaritos. Nos sumaban y nos utilizaban caprichosamente para sostener quien había estado mejor en el debate o qué opinaba la ciudadanía de tal o cual tema de los bloques que se trataron.
Recién acabado el debate, la pesada y lenta maquinaria de los periódicos había reaccionado como un bólido de F-1 y ya tenían las encuestas impresas en sus portadas en las que ganaba generalmente Rajoy por amplio margen.
Casi todas ellas venían elaboradas por los votos on line de  las redes sociales que interactuaban con los diarios. Solo El País y El Mundo, de los que yo vi, habían acudido a buscar en una empresa de sondeos, un universo escaso y de urgencia, para establecer el ganador del debate.
Uno de los directores de un diario nacional  que siguió un tuit mío, donde manifestaba mi extrañeza por ser tan ligeros en las "llamadas encuestas de red social" y por basarse la opinión de los periodistas en lo que en twitter sus seguidores marcaban como tendencia, me contestó que "era obvio que las encuestas reflejaban la ideología del medio y la de sus lectores". Yo pensaba que las encuestas reflejaban, más o menos, la opinión del conjunto de los ciudadanos, vamos lo que se llama un "universo".
Ese día, el lunes, y el siguiente vi claro que la red social utilizada de esta manera está matando a los periódicos. No es cierto que la tecnología acabe con los medios, es el uso que los medios le están dando a esa tecnología lo que acabará con ellos.
A los pocos minutos ya tenía gratis en mi twitter las portadas de los diarios y luego a las horas, también gratuitamente, los artículos de los periodistas y opinadores seleccionados para mí por mis seguidores... uff, cuando el martes cogí el AVE y me leí tres diarios la sensación de dejà vu fue tremenda.
Si los diarios siguen por este camino, si no dan noticias diferenciadas de la red social, si se sirven de ella para trasladarnos criterios periodísticos y si, sobre todo, se basan en sus comentarios para contarnos la información y abusan del periodismo ciudadano... a mi me dejarán de interesar.
Ayer ya no me interesaron ni justificó lo que pagué por ellos. Los editores sabrán lo que hacen  ¿o  no?
http://sanclementejose.blogspot.com/ 

'La noria' segueix girant

Joan Barrera
Jordi González no es podia pensar, ara fa una setmana, que la entrevista amb Rosalía García, mare del Cuco, un dels principals acusats per la mor de la jove sevillana Marta del Castillo, provocaria un terratrèmol de tanta magnitud i que el programa La noria seria el principal damnificat de l’estratègia de llençar merda per captar audiència i guanyar diners. L’origen de l’enrenou no és menor. Que grans anunciants com Banc de Sabadell, Nestlé, Campofrío, l’Oreal o Vodafone, decideixin retirar la seva publicitat del programa per considerar que no s’ajusta als valors que les marques volen transmetre a la societat és un fet interessant, que caldrà veure com evoluciona.

No recordo que s’hagués produït un fet similar en el món televisiu espanyol. Però compte a l’hora de llençar les campanes al vol i de proclamar que es tracta d’una gran victòria sobre un programa que s’ha convertit en un model d’èxit a base d’explotar la morbositat i els instints més baixos. El decisió de retirar la publicitat pot ser un simple moviment tàctic, tot esperant que el temporal baixi d’intensitat i que la polèmica que ha sorgit a través de les xarxes socials s’escampi.

Expressant aquest temor no em vull solidaritzar amb el discurs demagògic de Jordi González apel·lant a la llibertat d’expressió i denunciant una campanya de linxament en contra de La noria. No. Ho faig perquè dubto que en aquest país hi hagi una voluntat clara d’exercir un control crític dels continguts televisius, com passa a la resta de l’Europa comunitària.

Per ser més precís. En aquesta polèmica comparteixo la opinió d’aquells que pensen que els anunciants retirant-se del programa s’han trobat, sense preveure-ho, amb un actiu que els pot fer més atractius als potencials compradors.

Ja m’agradaria que en l’ànim dels executius d’aquests grans companyies hi hagués una mínima intenció d'influir en els continguts de La noria, apel·lant a la responsabilitat social de les empreses que representen. Penso que ni s’ho plantegen. Diria més. Estic convençut que en la decisió ha pesat més el temor a veure´s embolicats en una campanya de desprestigi a través de les xarxes socials que les consideracions morals i ètiques per la entrevista a la mare del Cuco. És així com funcionen les coses.

La guineu al galliner

Andreu Farràs
Sento discrepar, però no tinc tant clar que, com diuen companys dels mitjans de comunicació públics, sigui “una imposició antidemocràtica” que la informació sobre els partits polítics durant la campanya electoral en les teles i ràdios de titularitat pública es realitzi a través de blocs electorals i es regeixi a partir dels resultats obtinguts en les anteriors eleccions democràtiques corresponents.

Quins criteris “professionals i periodístics” es proposen? Suposo que el tractament alternatiu en el qual es pensa és que les noticies electorals tindrien la selecció i el temps que decidissin el director d’informatius o els responsables en els quals ell delegués aquestes funcions.

Partint de la base que l’objectivitat i la imparcialitat no existeixen (primer de facultat) i que la rellevància i credibilitat del que diuen les diferents forces en totes les campanyes electorals son molt baixes, s’hauria de confiar en l’honradesa i equanimitat dels caps de les redaccions. En la famosa autoregulació, vaja. La mateixa autoregulació dels mercats financers dels EUA que ens van dur a l’estafa multibilionària de les hipoteques subprime, els actius tòxics i la colossal ensorrada de Lehman Brothers; l'autoregulació del mercat immobiliari espanyol que va inflar la bombolla, la metralla de la qual encara segueix destrossant centenars de milers de llocs de treball en el sector de la construcció i ha creat un forat negre immens en les caixes i bancs; i la mateixa autoregulació de la professió periodística que a Espanya ha engendrat monstres com Sálvame, el cas de les nenes d’Alcàsser o la mare del Cuco a La noria.

Per molt obertes i lliures que siguin les societats, l’egoïsme i la cobdícia necessiten regles i normes, a les quals es puguin acollir els que són a baix per impedir els abusos dels que tenen al damunt. La guineu no es pot autoregular en un galliner.

La llibertat d’acció que han pogut gaudir en els últims anys els periodistes dels mitjans de comunicació públics pot haver facilitat --sortosament-- que al capdavant d’alguns informatius hi hagi algú que no es afí a cap dels dos partits majoritaris en el seu àmbit territorial de referència i que, en canvi, senti certa predilecció per algun partit minoritari. La inclinació natural d’aquest responsable, amb la complicitat de les seves persones de confiança, pot ser sobredimensionar la presència en els informatius de la seva sigla, en detriment dels dos o tres grans partits i, al mateix temps, minusvalorar les dues o tres formacions més petites que es donen cops de colze pel mateix escó amb el partit preferit pels esmentats caps de redacció. ¿És més “just i democràtic” que les informacions electorals d’un mitjà públic depenguin de la decisió de dos tres periodistes amb galons o que s’atenguin –amb tota la flexibilitat del cronòmetre que calgui— al que, al cap i a la fi, han decidit els ciutadans a través del seu vot? Posem-ho a la inversa. Agafem els resultats previstos per totes les enquestes per al 20-N i viatgem fins a la campanya de les generals del 2015 a TVE: ¿no creieu que el sistema de blocs electorals serà la única garantia que tindran els diferents partits d’esquerra per gaudir d’un temps mínim en els Telediarios controlats per l’Urdaci de torn? O no ens hem d'amoinar perquè ja treuran prou el cap a les televisions privades lliures i democràtiques que quedin vives?

El superfamoso Twitter

Txerra Cirbián
Hace ya varios días que quería hablaros del Twitter, el famoso Twitter, el superfamoso Twitter…
Hasta el gorro me tiene, el archifamoso Twitter.
Todo ha de ser inmediato y tuiteado. La más pequeña noticia, la más nimia tontería ha de ser convertida en 140 caracteres, enlazados eso sí a algún artículo más grande, no vaya a ser que…
Pero dónde está la calma, la reflexión, el detalle, la literatura, el reportaje… En el enlace, claro, me diréis. Sí, sí, pero…
En el fondo, estamos lanzando mensajes a las nubes, así, en plural. Algunas de estas nubes virtuales son enormes y de ellas cuelgan miles de seguidores, atentos a la primera gota de una posible lluvia.
A veces solo caen un par de gotas y luego llega la sequía.
Otras veces, ni eso. Os pongo un ejemplo
El otro día entre en el juego de convertirme en el seguidor número 6.000 del Twitter de Leire Pajín. Me hizo gracia el mensajito de @hugomabarca (Hugo Martínez Abarca) en que pedía ayuda para llegar a esa cifra. Lo absurdo de la cuestión es que el Twitter de la ministra tiene ya más de 6.000 seguidores (no yo, que me desapunté al cabo de un rato) cuando desde esa cuenta no ha escrito ningún mensaje, ni un tuiteo.
Otras nubes, como la mía propia, ronda las 300 personas. Son parientes, amigos, compañeros, colegas y unos cuantos desconocidos que leen lo que escribo de manera habitual, ya sea en este blog, en Facebook o Twitter.
A todas ellas les agradezco su atención y los minutos que dedican a leerme.
En realidad, somos poquitos los que escribimos y más los que leemos.
En el fondo, las nubes de internet somos nubecitas que nos interrelacionamos desde hace años y que también sabemos distinguir entre el spam comercial, el mensaje impersonal y el texto con alma.
(http://txerra.info/blog/2011/11/02/el-superfamoso-twitter/)

Tintin com a excusa

Gabriel Pernau

Em crida l’atenció els pocs comentaris que hi ha en aquest blog. Diu el gestor de Paios que han tingut 2.000 visites les primeres setmanes, que són bastantes per ser un blog nou i tan especialitzat. Però et poses a buscar comentaris d’altres periodistes sobre el que alguns dels nostres col·legues han escrit i et trobes que n’hi ha molt pocs. Deu ser que no els interessen els escrits? Ho dubto.

Després de la sorpresa inicial, hi penso una mica i m’adono que, contràriament al que sosté bona part de l’opinió pública, en general els periodistes tenim el vici de no opinar, si més no de segons quins temes. Examinem el cas de Twitter. Els periodistes hi escrivim per promocionar els nostres escrits i així demostrar el bons que som, per retwitejar articles dels nostres superiors, de companys de feina o de la competència, i només en alguns casos per abocar-hi les nostres reflexions.

Fa uns dies, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula de Tintin, una de les expressions més utilitzades va ser el hashtag #Tintinhoy. Em va cridar l’atenció que bona part dels tuits anaven signats per periodistes que, a través del personatge de ficció, canalitzaven la mala llet que porten dintre davant del desastrós estat en què es troba la nostra professió. De manera que la majoria de comentaris atribuïen a l’heroi inventat per Hergé les situacions amb què molts de nosaltres es troben cada dia quan arriben a les redaccions o a una roda de premsa.

La contenció per la paraula escrita que patim revela una paradoxa: mentre la major part de la població opina a discreció tant a Twitter com a Facebook, qui millor coneix el valor de la paraula escrita és qui més reticent es mostra a opinar en públic sobre el que passa al món i sobre el que l’afecta a ell o a les persones que l’envolten.

Per què ens costa tant expressar-nos? Que potser tenim por que algú ens assenyali amb el dit mentre crida “sacrilegi, un periodista que pensa!”? Que potser no tenim una ideologia, unes creences i uns sentiments? Llavors, per què som tan pixatintes?

Algunes idees. Els periodistes estem tan acostumats a informar, informar, informar que sovint oblidem que nosaltres també som ciutadans i que tenim el mateix dret que el quiosquer on comprem el diari o que el cambrer que ens serveix el tallat cada matí a exposar en públic el que ens agrada o el que ens neguiteja.

Però no. És com si els periodistes opinéssim poc per tal de mantenir ben amagat dintre nostre el que de veritat pensem. D’aquesta manera, si ens mantenim en silenci, ningú podrà jutjar els nostres articles en funció de la nostra forma de pensar. I ja se sap que la discreció és una bona consellera en aquesta feina, que mai saps en quin mitjà estaràs escrivint demà. A més, el dia menys pensat, les nostres paraules se’ns poden girar en contra. Tu calla i no et posis en embolics.

I per què hauríem d’opinar?, es preguntaran els escèptics. Doncs perquè també formem part d’aquest món. Però –ai!-, resulta que opinar sobre la teva pròpia professió, i més en un moment delicat com aquest, ens podria conduir a un carreró sense sortida. Si som massa sincers, ens podria portar a l’enfrontament amb els nostres companys, els nostres caps o les nostres empreses. Per contra, si mentim, serem condemnats en el més enllà a editar cada dia un suplement de 320 pàgines sobre la vida extraterrenal.

Així doncs, seguim callant, deixem que les empreses vagin fent i seguim escrivint frases enginyoses sobre Tintin en el paradís virtual de Twitter.

I per acabar, companys, us voldria demanar una petició. Sigueu benevolents i no jutgeu aquestes frases desendreçades com una opinió, que mai se sap on ens haurem de guanyar les garrofes el dia de demà.

(http://gabrielpernauperiodista.blogspot.com/)