Puncernau i 'La Veu de la Ciutat'

Joan Brunet Mauri

Quan t’assabentes del traspàs de persones amb les quals han compartit moments de la teva vida, els records que s’amunteguen en les prestatgeries de la memòria es despleguen de cop-i-volta, i rememores anys i moments pretèrits que semblava havien caigut en l’oblit. Això és allò que m’ha passat al conèixer la mort de l’August Puncernau Folch. Amb ell vaig compartir l’aventura de la posada en marxa d’un projecte de mitjà de comunicació escrit sabadellenc que dissortadament va tenir una vida molt curta: ‘La Veu de la Ciutat’. L’August en va ser el seu primer i únic director. Jo, llavors, treballava a l’Ajuntament de Sabadell on dirigia els Serveis d’Informació i de Publicacions que, malgrat aquest nom ampulós, en la seva nòmina solament hi tenia, a més de mi mateix, a una altra persona. Va ser l’August qui em va demanar si estava disposat a escriure una columna diària pel diari. Vaig acceptar, a despit que vaig posar com a condició signar-la amb el pseudònim de Cesc Negre. No recordo amb precisió quan temps va durar l’aventura de ‘La Veu de la Ciutat’ ni quantes columnes vaig arribar a escriure-hi. Sí que recordo, però, les converses que en ocasió del model de diari a bastir, vàrem tenir. ‘La Veu de la Ciutat’ va desaparèixer a finals de 1981. Després, l’August i jo vàrem coincidir en alguns actes i taules rodones. No sabria dir quan va ser la darrera ocasió en què vàrem parlar. D’aquí que avui, al tenir notícia del seu traspàs, se m' hagin fet presents aquells dies intensos de ‘La Veu de la Ciutat’… De l’August en conservaré el record d’una persona tossuda, però amable i assequible, dialogant i comprensiva… Descansi en pau!

August Puncernau, in memoriam

Salvador Alsius 

El 22 de gener de 1987, aproximadament a les 13.30 hora d’aquí, l’August es va acostar a la zona de la Redacció de què en dèiem “la cuina” i em va dir amb cara de circumstàncies: “T’hauries de mirar això”. L’August era el cap de la secció d’Internacional i jo tenia al meu càrrec la direcció del 'Telenotícies del Migdia'. Ja no eren hores per revisar les imatges d’agència que anaven arribant, perquè jo a aquelles alçades ja havia d’estar pensant més en la meva altra funció, la de conductor. Però pel to que va emprar el meu company

August Puncernau, en els primers temps de TV-3.

vaig endevinar de seguida que es tractava d’alguna cosa delicada i que necessitava certa ponderació. El secretari del Tresor de l’estat de Pennsylvania, Budd Dwyer, un personatge a qui fins aquell dia només coneixien a casa seva, havia convocat una roda de premsa i, un cop tenia al davant seu reporters, gravadores, càmeres i tota la faramalla, va fer un petit discurset exculpant-se d’unes acusacions de corrupció, va treure una enorme pistola que portava amagada en una bossa de paper i, desoint els crits de la concurrència per dissuadir-lo, es va disparar un tret a la boca i va caure rodó enmig d’un bassal de sang.

Ja havia arribat a la tele el director del 'Telenotícies Vespre', en Josep Maria Ràfols, i tots tres vàrem tenir un canvi d’impressions, necessàriament apressat, sobre la sèrie de circumstàncies que ens havien de portar a decidir què fer amb aquella informació. Allò era notícia o no ho era? Ho era només en funció de l’existència de documentació gràfica? Si ho donàvem, havíem d’incloure totes les imatges? Havíem d’advertir els espectadors de la cruesa del que anaven a poder veure? I, 'last but not least', ¿què faria la competència, que en aquella època era tan sols TVE?

El menys important ara és recordar què vam resoldre en aquella situació concreta. Allò que vull subratllar és que els que estàvem implicats en la decisió vàrem posar tota la nostra capacitat de discerniment i la nostra millor voluntat per arribar a la determinació que més servís la informació i els interessos dels telespectadors. I, si em refereixo a un episodi singular, val a dir que de caràcter molt extrem, és per evocar-lo com a expressió d’allò que va ser una constant en aquells anys en què vaig tenir el plaer de treballar amb l’August Puncernau, l’estimat company que ara ens acaba de deixar. És a dir, la feina continuada i constant per oferir un producte de qualitat als lectors, i quan dic “qualitat” hi incloc no només la major excel·lència possible en la forma sinó també la presència d’uns valors que alguns que venim del segle passat convenim en anomenar ètica periodística. L’August, ras i curt, ha estat un professional que ha encarnat aquests valors.

Tot allò va començar amb un viatge a París. Pocs dies després que, el primer d’octubre de 1983, vuit o deu persones cridades a ocupar llocs de responsabilitat als Serveis Informatius de TV-3 ens incorporéssim al projecte d’aquella nova tele, ens van enviar a fer una estada d’una setmana a les entranyes de la televisió pública francesa. Malgrat la intensitat de les dilatades jornades que vàrem passar ficats allà dins, aquella va ser una gran experiència compartida. La mitjana d’edat d’aquella colla se situava entre els 30 i els 35 anys, i la major part de nosaltres, l’August inclòs, havíem passat més temps de la nostra vida professional anterior treballant per a mitjans escrits que no pas pers als audiovisuals. Per tant, teníem moltes coses per aprendre, entre les quals la brutal pressió de temps a què s’està sotmès quan es va acostant l’hora del 'Journal du Midi'.

I va ser allà mateix, a París, on vàrem ja començar a concebre idees, trucs de producció i formats per treballar amb la major eficàcia en vistes a fer una televisió que al nostre país es pogués veure com allò que havia de ser: una finestra des de la qual es pogués percebre un paisatge propi. Quan he començat a escriure, i a propòsit del suïcidi de Dwyer, he usat l’expressió “hora d’aquí”. Doncs bé, aquesta va ser la fórmula que ens vàrem inventar per no haver de dir necessàriament “hora espanyola” i evitar al mateix temps una “hora catalana” que, almenys en aquells moments, ens grinyolava a les orelles. L’objectiu era bastir una televisió netament nacional però que ningú (si més no, ningú que se la mirés sense prejudicis) pogués qualificar de carrinclona. I l’August, amb el seu capteniment, era un gran contribuent a aquesta causa.

La secció d’Internacional de TV-3 ha gaudit sempre d’una especial reputació entre propis i estranys. En els esforços fundacionals, la meta d’oferir una informació de l’estranger amb gran nivell va ser ineludible, i es va poder exhibir com a mostra fefaent que es pretenia fer una televisió desacomplexada i cosmopolita. A fe que des de bon començament aquest objectiu es va aconseguir. I això va ser possible, entre altres coses, perquè el primer cap de la secció va saber generar al seu voltant un equip de periodistes que en aquell moment eren ben desconeguts però que ben aviat tindrien ocasió de demostrar una capacitat fora de mida: Eduard Sanjuan, Susana Morcillo, Jordi Ferrerons, Llibert Ferri, Vicenç Lozano, Jaume Bartrolí, Josep Noguer, Joan Roura, Nico Valle, Sílvia Heras i els que van anar arribant després, sense oblidar aquells que exercien des del seu lloc de corresponsals, com Montserrat Besses, Llúcia Oliva o Joan Nogués. M’estranyaria molt que cap d’ells deixés de reconèixer el mestratge que l’August va exercir en aquells primers temps, tant gràcies al seu bagatge de coneixements com a la deguda combinació de fermesa i prudència que és pròpia de les persones sàvies. Per cert que va ser juntament amb alguns d’aquells col·legues, un cop que ja eren tots ells professionals de primera, que va escriure un llibre que porta un títol significatiu: 'El món en un minut i mig. Una experiència de periodisme internacional a la televisió'. Vet aquí una lectura que jo recomanaria fervorosament als estudiants de periodisme, i molt especialment a aquells als quals se’ls ha passat pel cap la idea de dedicar-se a aquesta modalitat de la professió.

I a propòsit d’estudiants, deixeu-me que faci allò tan clàssic de les notes necrològiques, que és explicar quina va ser la darrera ocasió en què un ha vist el finat. En el meu cas va ser mitjan novembre al Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Un nombrós grup de periodistes dels que vàrem participar en aquella aventura d’engegar TV-3 ens hem proposat de fer un exercici col·lectiu de memorialisme, i el camí que hem trobat ha estat el de deixar-nos entrevistar per uns equips d’estudiants. Algunes de les converses es van concertar de tal manera que es fessin de manera simultània el mateix dia i al mateix lloc. I allà va ser on vaig poder primer saludar l’August i després veure’l parlar animadament amb un grup de nois i noies que el metrallaven a preguntes. L’objectiu era que expliqués els seus records d’aquella època situada a meitats de la dècada dels 80. Per aquelles casualitats de la vida, vaig llegir el text que van escriure com a resultat d’aquella conversa poques hores abans d’assabentar-me que era mort. I un cop que vaig conèixer la notícia vaig pensar: llàstima que aquell dia els estudiants no li haguessin preguntat sobre moltes coses més, com els seus inicis en el periodisme, la seva feina a 'Mundo Diario' i, sobretot, la seva condició de periodista compromès amb la veritat i amb la justícia.

August Puncernau Folch va morir el 23 de febrer passat, a Barcelona. Tenia 65 anys. La cerimònia de comiat tindrà lloc el 28 de febrer al Tanatori de Collserola a les 12.15 hores. 

El Consell d’Europa dóna una nova lliçó

Francesc Ràfols

L’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa (PACE, en les seves sigles en anglès) va aprovar el 12 de gener passat un informe sobre la situació de la llibertat d’informació al continent en el qual adverteix de les serioses amenaces que aquesta pateix. Aquest document –que havia estat aprovat inicialment per la Comissió de Cultura, Ciència, Educació i Mitjans de l’Assemblea el 4 de desembre de l’any passat– va ser redactat pel diputat socialista croat Gvozden Srećko Flego. El dictamen destaca especialment la

Ple del Consell d'Europa, a Estrasburg (França).

greu situació a països com Azerbaidjan, Hongria, Rússia, Turquia o Ucraïna. Però detalla vulneracions en gairebé tots els estats europeus. En el cas espanyol, per exemple, es refereix a la «violència i intimidació per part de la policia contra els periodistes que cobrien les manifestacions a Madrid del 29 de març passat i que va ser denunciada per la representant de l’OSCE i les organitzacions de periodistes espanyoles». Aquest apunt en l’informe es refereix a la declaració feta per la representant sobre Llibertat de Mitjans de l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), Dunja Mijatović, arran de les protestes per l’actuació policial en el decurs d’una manifestació contra la monarquia en la qual van entorpir greument la tasca dels professionals de la informació. Aquesta actitud va ser també denunciada per diverses organitzacions professionals i sindicals, entre les quals hi ha la FeSP, que va fer públic un comunicat criticat l’actitud dels agents.

En aquest informe s’afirma que «la llibertat de premsa constitueix un índex important per a lademocràcia, les llibertats polítiques i l’estat de dret en un país o regió. En vista del deteriorament de la seguretat dels periodistes i la llibertat de premsa a Europa, el Consell d’Europa insta elsEstats a intensificar els seus esforços nacionals i multilaterals per al respecte dels drets humans a la llibertat d’expressió i d’informació, així com a la protecció de la vida, la llibertat i la seguretat dels quetreballen per i amb els mitjans de comunicació.» Entre d’altres, l’Assemblea recomana al Comitè de Ministres «prestar especial atenció a la total implementació per part dels Estats membres de lesresolucions judicials del Tribunal Europeu de Drets Humans que s’ocupen de les greus violacions de la llibertat de premsa, i incrementar la cooperació i el suport a les activitats en aquest camp».

En les conclusions, el Consell d’Europa afirma que «són pocs els estats membres que mostren un nombre important de possibles violacions de la llibertat de premsa, tots ells han de refermar la protecció de la llibertat dels mitjans a nivell nacional a través de legislació i la pràctica, així com a nivell internacional a través del Consell d’Europa». L’organisme anuncia que per fer-ho possible, impulsarà una plataforma a internet «per registrar i donar a conèixer les possibles infraccions dels drets garantits per l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans». El Consell, ja fa alguns anys, va llançar aquesta idea per convertir-la «en un important interfície estructural per millorar la cooperació amb les principals organitzacions no governamentals de la llibertat d’informació.»

No és aquesta la primera vegada que el Consell d’Europa mostra la seva preocupació per la situació del periodisme i el dret a la informació. Ha estat una constant, apel·lant sempre a les disposicions en aquesta matèria de la Declaració Universal dels Drets Humans. Una de les iniciatives més importants va ser ara ja fa 22 anys, l’1 de juliol de 1993, quan va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de la Deontologia del Periodisme, a partir de l’informe presentat pel diputat espanyol i catedràtic de Filosofia del Dret Enrique Núñez Encabo.

La Targeta d'Identitat dels Mitjans

L’informe 'Protecció de la llibertat de premsa a Europa' ha estat ben rebut per les organitzacions del sector que no han obviat les advertències que inclou. La Federació Europea de Periodistes (FEP), constata com «es qüestiona la concentració de mitjans» i demana mesures «per regular els mitjans de comunicació i la transparència de la propietat». Així recull amb satisfacció la proposta plantejada pel diputat Gvozden Srećko Flego de creació d’una Targeta d’Identitat de Mitjans que obligaria les empreses de comunicació a proporcionar informació sobre els propietaris, «incloent els anomenats amos ombra que contribueixen substancialment als seus ingressos, com els grans anunciants o els donants».

https://francescrafols.wordpress.com/

Mirarse el ombligo y no a los ojos

Eduardo López Alonso

Cualquier cambio causa tensión. Sobre todo, cuando este cambio es rápido y marcado por un cierto desorden en el devenir de los hechos, por muy previstos que sean. Las redacciones de todo el mundo pasan, han pasado o pasarán por el trance de una evolución traumática hacia el mundo 'on line'. El conflicto papel-'on line' no es más que otra lucha intestina en la historia del periodismo, y no solo pugna de mercado. Las versiones web de los diarios crecen de manera imparable mientras las ediciones en papel se están transformando, esta vez sí, en objetos de lujo a un euro y servicio añadido de otros servicios (bares, peluquerías, salas de espera y demás). Es triste, pero es real. Y el negocio publicitario también se está trasladando de una parte a otra (pero más lentamente).

En el seno de las organizaciones perio-dísticas se está produciendo también una tensión profesional creciente. Superados los conflictos papel-'on line' y SEO-redactores, el nuevo conflicto que nace o nacerá en breve tiene o tendrá otro cariz y estará más vinculado a la lucha profesional tradicional: la guerra intestina por el espacio. Ha llegado el momento de plantear la batalla profesional por el espacio de publicación sea este donde sea, en el papel o en la web. Necio será el periodista o el responsable de una sección que desprecie la posibilidad de divulgar su trabajo en la web. Necio también el que no batalle por el espacio desde la web porque pronto se verá privado de él a medida que sea atractivo para la mayoría.

La web es la plataforma para divulgar masivamente las informaciones. Han pasado a la historia los tiempos en los que el mindundi de la web manejaba el bacalao, escribía, decidía los temas de portada y elaboraba el menú de internet a su antojo. Poco a poco, los sesudos consejos de redacción que han decidido hasta ahora las portadas del diario en papel se van a tener que replantear su función y decidir la portada al minuto, afrontar el sinvivir que supone ajustar la decisión de la portada, toda la portada, en todo momento, sin descanso, sin respiro. Ni redactores, ni jefes de sección, ni redactores jefes van a poder decidir la imagen externa del diario en el futuro (la web). La portada 'on line' va a ser el diario, y el staff va a tener que trabajar duro para decidir qué se da y cómo se presenta en tiempo real. Toca implicarse en la realidad 'on line', arremangarse y explorar.

Periodistas de reputado pasado ya han probado las mieles del éxito 'on line', lo que ni resta ni añade galones a su dilatada trayectoria todavía en plena actividad y futuro en sus manos. Que Manuel de Luna haya conseguido con 'El Periódico de Catalunya' que una de sus informaciones haya acumulado la friolera de dos millones de lectores ha de suponer una indudable satisfacción y un reto para los colegas (¡pero difícil de superar!). También es una línea a seguir que Antonio Baquero haya cubierto (con apoyo de la enviada especial Montserrat Radigales) las elecciones de Grecia desde Barcelona con una cifra de lectores superior a las 200.000 personas, gracias a una información al minuto plagada de fuentes directas a través de las redes sociales y los medios de comunicación locales. De hecho, los colegas de 'on line' ya han hecho trabajo similar en el pasado, normalmente desde el anonimato, pero es ahora cuando las cifras van a crecer cada vez más en ese nuevo periodismo radiofónico por escrito. Nunca antes un diario español en papel permitió tener a un redactor tantos lectores de una sola información. Tener éxito de audiencia va a ser objeto de envidia entre los colegas. La información pura y dura y la última hora casi siempre depende ahora de las redes sociales y la labor periodística va a tener el mayor impacto que pueda soñarse gracias a internet.

La firmitis y el teta-culo

Uno de los efectos colaterales de esa transición va a ser una enfermedad periodística muy común: la firmitis. Lo que hace un par de decenas de años no era firmable (léase ruedas de prensa, breves, informaciones de carril o piezas de documentación, por ejemplo) ahora lo es. Es la única manera de resaltar la aportación al volumen intratable de información que se genera. Y es que la información tiene ahora un nuevo referente de valor, las entradas en la pieza (a cuatro euros el millar, más o menos). Para temblar.

La crítica del riesgo del incremento de los contenidos teta-culo en la oferta 'on line' es lógica. Pero es que el teta-culo del papel casi nunca compitió por las primeras páginas pese a existir y ser lo más leído y en 'on line' es un motor indudable. La técnica no cambia, casi. Solo hay que replicar el titular en los primeros párrafos y cualquier buena información arrasará entre los lectores. El caso es que las redacciones son como el mundo exterior. Se lee menos de lo que se debiera y la autocrítica es cada vez más complicada. El conservadurismo se ha disparado con el miedo y los ajustes, mientras los lectores exigen posiciones menos neutrales, al estilo de 'El Intermedio' de la Sexta pero en prensa. Y encima parece premiarse más al opinador externo que al propio, se retuitea al colega de otros medios pero no al compañero, se lee más el teta-culo que el trabajo del de al lado, nos miramos más el ombligo que a los ojos.

Si cualquier medio quiere aplicar un método de crecimiento rápido solo debe potenciar las redes sociales desde dentro. Los lectores aparecerán si los que hacen el diario creen en las posibilidades de su propio medio y sus profesionales, se dejan de lamer las heridas y consiguen que los lectores comulguen con la línea editorial. Y si se hace periodismo en mayúsculas, claro. En ese caso el vínculo entre el medio y los lectores se hará más fuerte y se fortalecerán los argumentos para pedir más a los anunciantes.

Los periodistas y las filtraciones

Carles Pastor

Siempre me ha sorprendido que haya periodistas que se escandalicen de que algunos colegas publiquen informaciones procedentes de filtraciones. Da igual que los filtradores sean ministros, directores generales, amantes despechadas, enemigos políticos o empleados infieles. Los hechos son los hechos. ¿Pero de dónde se creen ustedes que han salido las informaciones que mueven las sillas de políticos o empresarios corruptos? ¿De personas de buena fe que filtran para hacer un favor a la humanidad? ¿De ángeles de la guarda?

Bienvenidas sean las filtraciones, siempre que estemos de acuerdo en que, para un periodista, lo único importante es que los hechos sean veraces y tengan interés para la opinión pública.

Entiendo que algunos políticos se escandalicen de que las cuentas

Luis Bárcenas, extesorero del PP, en un gesto característico.

del señor Monedero se publiquen (es de suponer) gracias a fuentes del Gobierno del PP, y que los asuntos de Tania Sánchez se ventilen gracias a sus enemigos internos en IU, o, en el otro lado del espectro político, de que los papeles de Bárcenas lleguen a los medios informativos como instrumentos de presión o de canje. ¿Pero los periodistas tienen que entrar en ese juego hipócrita? ¿Deben hacer caso a los políticos interesados en que se sepa únicamente lo que a ellos les interesa?

La garganta profunda de los periodistas del Watergate era un responsable del FBI despechado por no haber podido ocupar el cargo al que aspiraba. Filesa nace del interés de un exempleado por cobrar una mejor indemnización... Los servicios secretos o policiales posiblemente estuvieron detrás de que se publicara que la familia Pujol movía dinero en Andorra. ¿Y qué? Si Assange hubiera cuestionado las razones del soldado Manning para filtrarle miles de documentos secretos no hubiera existido el 'asunto Wikileaks'.

Los intereses, muy a menudo torticeros, de las fuentes no deben hacer dudar al periodista de que su vocación y su obligación es divulgar hechos veraces (lo que, naturalmente, implica contrastar y confirmar las informaciones que le llegan) y de trascendencia pública. Y no olvidar nunca que los objetivos de periodistas y políticos son de naturaleza contrapuesta, pues a los segundos sólo les interesa que se difundan los hechos que perjudican a sus contrincantes pero que se oculten aquellos que les daña a ellos.

Los jueces del Tribunal de Orden Público del tardofranquismo lo primero que preguntaban al periodista que iban a empapelar era: ¿con qué intención ha publicado usted eso? Preguntas semejantes se las he oído en los últimos años a supuestos líderes de opinión y se siguen formulando en muchas tertulias. Toma --debería haber sido la respuesta al juez de un periodista valeroso--, porque es mi trabajo. O porque para eso me pagan. Simplemente.

"Estamos jodidos, Iñaki"

Cristina Palomar

És molt fàcil donar lliçons sobre el futur del periodisme i explicar sopars de duro des d'un comfortable despatx. La tranquil·litat que dóna saber que cada final de mes tindràs la teva nòmina té uns quants efectes negatius. Un dels més greus és perdre el món de vista i no enterar-se del que passa realment amb la professió periodística. Ja avanço que això se soluciona ràpid: un ERO exprés i sense un euro d'indemnització perquè no hi ha ni un cèntim, encomenar-se a santa Fogasa perquè et doni una almoïna i, mentrestant, comprovar

Luis del Olmo i Iñaki Gabilondo, en una imatge d'arxiu.

que viure de l'aire ni alimenta ni paga les factures.

És una perversitat intentar convèncer des del pedestal de tòtem de la comunicació que "el periodisme és imprescindible" a un auditori format per professionals acomiadats fa temps i desesperats perquè no troben feina, i per estudiants que saben que tenen més futur en un túnel de rentat que en una redacció. És encara més pervers quan la conferència la paga la fundació d'un banc que, mentre amb una mà presenta al públic les seves obres de caritat, amb l'altra desnona famílies que no poden pagar la hipoteca. Parlo de la xerrada sobre el Futur, en aquest cas del periodisme, que van donar Iñaki Gabilondo i Antoni Bassas aquest dimarts 3 de febrer al CaixaFòrum.

I, si seguim parlant de perversitats, també és de jutjat de guàrdia defensar la informació solvent i insistir en el nostre compromís amb la societat, i no esmentar que aquesta professió no va enlloc amb tanta precarització, que són les males pràctiques de la majoria de les empreses periodístiques les culpables del descrèdit del nostre gremi, que les facultats estan rebentant un mercat ja col·lapsat i que aquí pràcticament tothom es passa l'ètica periodística pel folre perquè "l'enganxosa relació del periodisme amb la política" segueix més vigent que mai.

La intenció del Col·legi de Periodistes --coorganitzador de l'acte-- de convertir l'hora i mitja de conferència en una mena de teràpia de grup per recarregar-nos les piles d'optimisme va resultar un fracàs. Curiosament, el primer encarregat d'aixafar la guitarra va ser un altre tòtem de la comunicació vingut a menys. Parlo de Luis del Olmo. Va agafar el micro, va explicar la seva amarga experiència professional a Punto Radio i va recordar a l'auditori que dels prop de 900 treballadors acomiadats, gairebé ningú ha tornat a trobar feina. "Como no venga Santo Tomás a arreglar esto, esto no lo arregla nadie. Estamos jodidos, Iñaki", va sentenciar.

Ni Gabilondo ni Bassas van saber què respondre quan se'ls va retreure durant el torn de preguntes que dibuixessin un escenari idílic de la professió periodística i no parlessin ni de la precarietat ni de l'explotació. Bassas va deixar de posar el seu diari com a exemple a seguir i no va tornar a repetir l'admiració que li provocava l'optimisme de la societat americana. Gabilondo va ser més franc i va admetre que ningú sap cap a on anem: "ha muerto un tipo de periodismo que dejará millones de cadáveres por el camino". Al pas que anem, igual no queda viu ningú.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

Bastenier: enseñar periodismo a través de Twitter (tercera parte)

A. F. C.

En marzo y agosto del año pasado, PAIOS publicó dos entregas de sendas selecciones de algunas de las lecciones de periodismo que Miguel Ángel Bastenier suele difundir a través de Twitter. A continuación, una tercera entrega de los lúcidos aforismos y testimonios que este maestro de periodistas ha difundido últimamente a través de la red del pájaro azul acerca de las técnicas periodísticas y el ejercicio presente y futuro de la profesión, así como diversas consideraciones sobre el léxico y el estilo que se usan en los medios de comunicación, sobre todo en los diarios. Bastenier es un reconocido experto en política internacional, pero, al igual que aquellos humanistas del Renacimiento, estudia y opina

Miguel Ángel Bastenier, en una imagen de archivo.

sobre innumerables cuestiones, porque pocos ámbitos no le interesan y le resultan ajenos. El mes que viene un libro recogerá estas y otras reflexiones sobre el oficio, sus oficiantes, sus vicios y quizá también algunas virtudes.

Camino de perfección

El 'lead' es una maniobra de seducción. Hay quien no lo redacta hasta que tiene todo el texto. O al revés, porque condiciona todo lo demás.

"¿Quién diablos lee el segundo párrafo?". ('Front Page', Billy Wilder, 1974). De la importancia de hipnotizar al lector en el primer párrafo.

En periodismo conviene conocer la teoría, pero la práctica la derrota siempre.

En el periodismo hay que tener para todo un plan y saber que no funcionará.

El periodista escribe cuando lo tiene todo claro ¿o lo va descubriendo a medida que escribe?

Lo más creativo diría que es creer que lo tenemos todo claro, pero 'saber' que la realidad nunca nos da esas facilidades y luego confirmarlo.

Pienso que hay que creer que lo tienes todo claro, pero si la historia 'respira' el periodista descubre que no era tanto así.

El periodismo es una profesión de exploradores: espeleólogos, alpinistas, colonizadores, pioneros de lo que está ahí, pero no siempre se ve.

Lo primero que hacemos antes de escribir es descartar: todo aquello que, por mucha pena que nos dé, sabemos que no cabrá en la información.

El periodista nunca hace acopio de suficiente información. Proporción prudente sería 4 o 5 veces más material del espacio que nos asignan.

El periodismo no debe cerrar el círculo, sino dejar que el texto respire y no quede preso en su interior, como si hubiera una sola versión.

El reportaje es el camino hacia un lugar que el periodista no debe ocupar, porque le pertenece en exclusiva al lector: es la conclusión.

El periodismo es la aproximación a una verdad, por definición inalcanzable. Es el camino, no la meta (como una 'road movie') lo que cuenta.

Periodista no rima (profesionalmente) con protagonista. Los reflectores deben enfocar siempre a lo que el periodista sabe.

Hay dos clases de periodistas: rápidos y los que no son periodistas. Pero rápido no significa, por supuesto, hecho de cualquier manera.

El furor de ser el primero no ha de pagarse en deterioro de la información; pero llegar cuando los demás celebran el éxito no lo ambiciona nadie.

Hacerlo mejor que todo, pero el último, salvo que sea con revelaciones sensacionales, no es en periodismo un negocio tan extraordinario.

El periodista puede ser gracioso (en su trabajo), pero, normalmente, solo si no se lo propone. Escribir para ser gracioso es otra cosa.

Historia, novela y política, que forman un solo paquete, son la materia prima de lectura esencial para el periodista.

Leer sobre los países que visitas; visitar los países sobre los que has leído. La historia de tu país es imprescindible.

Un periodista español de internacional ha de tener algo más que nociones de historia de Europa; y si es latinoamericano, lo propio, y EEUU.

Uno de los grandes vacíos del periodismo español es su conocimiento insuficiente de América Latina.

¿Puede el periodista escribir sobre Inglaterra sin haber leído, entre otros, a Dickens? Pues, va a ser que no. Aunque eso no baste.

¿Puede el periodista de internacional escribir sobre el Reino Unido o EEUU sin conocer la gran literatura en inglés? Por supuesto que no.

¿Qué es imprescindible en un periodista? Leer. ¿Cómo se aprende a escribir? Leyendo. ¿Qué leer? Lo primero: clásicos y novela contemporánea.

En los buenos tiempos del 'Times' de Londres, el futuro corresponsal en Pekín, David Bonavia estudió chino durante 5 años antes de instalarse.

La redacción tiene un peso atómico óptimo: combinación de seniors, un grueso de profesionales en sazón y una fuerte levadura de juventud.

En unos años las redacciones de los periódicos se han rejuvenecido a fondo. Era natural, pero los seniors siguen siendo imprescindibles.

Sobre un asunto puede haber puntos de vista legítimos aunque contradictorios. La verdad revelada, como en religión, no existe en periodismo.

Todo el periodismo es interpretativo, aunque implícito o explícito, porque hasta el texto más plano y fáctico contiene elementos subjetivos.

Internet es vital para muchas cosas, entre ellas la práctica del periodismo. Pero se debe separar lo acreditado de lo simplemente propagado.

El aprendizaje del periodista comienza en casa. Un hogar con periódicos y libros es la mejor preparación para las escuelas de periodismo.

Se dice que catástrofes como Nigeria ''debieran" ser portada mundial. Pero el periodismo vive de lo que es y solo el editorial ve el "debiera".

Literatura, cine y periodismo

Nadie como Robert Redford de Jay Gatsby. La película no era extraordinaria, pero tenía momentos. Me habría gustado Jack Lemmon de Pat Hobby.

'La comédie humaine' es una saga perfectamente contemporánea, lectura obligada para 'pensar' Francia y escribir sobre ella.

¿Se puede escribir sobre la derecha francesa sin haber leído a Balzac?

La señora Thatcher era un personaje de Dickens, el gran reportero de la Revolución Industrial.

Para comprender el automóvil en la civilización norteamericana nada mejor que 'On the road' (Kerouac); y el ferrocarril, Thomas Wolfe.

Además de goyesco también hay algo quevedesco en El Roto.

La burguesía liberal-conservadora francesa está en 'La educación sentimental' de Flaubert y sobre todo en 'À la recherche du temps perdu' de Proust.

Lengua, lenguaje y estilo periodístico

Usamos universalmente el término 'fundamentalista', pero corresponde al protestantismo. Para católicos, integrismo y musulmanes, islamista.

En vez de 'pidió que asuma', mejor 'pidió que asumiera'. No 'dijo que vino', mejor 'dijo que había venido'.

Concordancia verbal que se pierde. 'Dijo que vino'. No. 'Dijo que había venido'. Pero sí 'cuando llegó le dijeron', porque hay simultaneidad.

Lo de que alguien no tiene acento es un mito. Cuando se fija cuál es el mejor acento, se supone erróneamente que eso es hablar sin acento.

Tan malo es inflar un texto por falta de información, como esos 'leads' en los que se quiere decir todo. El diario aborrece el abarrotamiento.

Cuando escribimos que fulano 'denuncia' algo', estamos implícitamente reconociendo el derecho y la verdad de la protesta; mejor, 'acusa de'.

No se consolidan las derrotas, ni las caídas, sino en alguna medida lo positivo, el crecimiento.

Refutar no es lo mismo que replicar. Solo se refuta con razones que, en principio al menos, parezca que se imponen a las del interlocutor.

'Revelar' no es sinónimo de 'declarar', 'anunciar', 'informar'. Solo se revela lo que se ignora, y al menos quien lo hace cree que es verdad.

La tensión (internacional, por ejemplo) no se 'caldea'; se agudiza, se extrema.

Doblaje español de cine norteamericano: 'Contingency Plan': ¿Plan de contingencia? Plan de reserva. Plan contra cualquier contingencia.

Los latinoamericanos se llaman a sí mismos con casi absoluta unanimidad latinoamericanos. A mí como razón me basta.

En un diario británico vi un anuncio de una escuela de idiomas jactándose de enseñar 50 idiomas. Entre ellos, 'spanish' y 'spanish-american'.

Iberia ha inventado una lengua: 'spanish castilian' y 'spanish latin'. Lo malo es que el 'spanish latin' son unas cuantas variantes del anterior.

¿Existe un idioma que se llame 'spanish latin'. Según Iberia, sí. Aunque el bogotano poco se parezca al porteño de Buenos Aires.

En hoteles de lujo de Santo Domingo, Quito, Caracas etc. para marcar la eñe hay que ser acróbata. En España están prohibidos los PC sin ñ.

Publicar, al menos titulando, que Francia, Reino Unido, quien sea, condenando un asesinato, es como no publicar nada. ¿Qué menos?

Al decir 'Arabia Saudí' más que un país decimos una confederación de príncipes (¿9.000?) que promueven a la vez una política exterior y su contraria.

‘L'Alternativa TV': neix un espai audiovisual a la xarxa

Diverses entitats del món del periodisme posen en marxa un espai de televisió i ràdio compartit sota el nom L'Alternativa TV. El projecte neix amb la voluntat de ser una plataforma audiovisual i multimèdia per internet que doni més visibilitat a iniciatives ja existents i que serveixi per explorar noves fórmules a la xarxa. 

Les entitats promotores son: l'associació Sicom.cat, solidaritat i comunicació, la cooperativa que edita Alternativas Económicas, la Fundació Periodisme Plural (Catalunyaplural.cat/eldiario.es i El Diari de l'Educació), la revista 'Mongolia' i el col·lectiu La Llamborda. La iniciativa compta amb el suport de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB I la implicació del col·lectiu d'estudiants La Columna (Lacolumna.cat). 

La presentació d'aquesta iniciativa coincideix amb l’aniversari de 'La Llamborda', el programa de debats que ha obert camí en la televisió per internet. El proper diumenge 8 de febrer de 2015, 'La Llamborda' realitzarà un programa especial amb la presència de molts dels convidats dels primers 12 programes. 

El nou programa de L'Alternativa TV neix el proper dimarts dia 10
de febrer als estudis de la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB. Amb el mateix nom que el nou espai audiovisual (L'Alternativa) el programa parlarà de temes d'actualitat a partir d'entrevistes en profunditat i debats protagonitzats per persones que coneixen a fons el tema tractat. I permetrà al públic, essencialment format per estudiants, implicar-se en el debat i proposar temes per desenvolupar en el futur. El programa, presentat per Frederic Pahisa, s'emetrà cada 15 dies en directe pel canal de TV de la UAB i posteriorment podrà veure's, com La Llamborda, en els portals d'internet de tots els mitjans que hi participen.

L'Alternativa TV està oberta a acollir totes aquelles iniciatives i mitjans que comparteixin els mateixos valors d'un periodisme compromès amb els ciutadans, crític, independent, lliure i que fomenti el debat democràtic. En aquest sentit, el Grup de Diaris Digitals de Catalunya (GDDC), que agrupa més de 20 mitjans de tot Catalunya, estudia la possibilitat d'afegir-se a la iniciativa.

L'Alternativa TV es presenta el proper dijous dia 5 de febrer a les 12 del migdia al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Per més informació: Pep Cabayol 670243498.

L'enemic número u del periodista digital

Cristina Palomar

Que el periodista ha vingut a aquest món a patir ho sabem tots els que malvivim d'aquesta professió. A la brutal crisi al sector per la caiguda de lectors i de publicitat, al descrèdit guanyat a pols per la manipulació informativa i les sucoses subvencions, i a l'indigne retrocès en les condicions laborals que ens aboca a molts a treballar com a autònoms obligats i a altres a cobrar un sou jivaritzat, ara s'afegeix un nou perill per als periodistes, sobretot els digitals.

Es tracta d'un personatge tremendament antipàtic que s'ha convertit en el nostre enemic públic número u. Acostuma a ser jove majoritàriament home, la seva cultura no és enciclopèdica però això

Belén Esteban, en dues imatges d'arxiu.

a ell no l'importa, i no té ni idea del que és fer periodisme perquè ell té el cap ple d'algoritmes. El valor de la teva informació rau, segons el seu parer, en la quantitat de likes que rebi i en el seu ressó a les xarxes socials. Parlo del Search Engine Optimitation (SEO), una figura molt de moda que les empreses periodístiques fitxen pensant que els treurà del forat i que la majoria dels redactors odiem a mort.

Fa més d'un any, vaig cometre l'error de prendre'm seriosament una feina que el Col·legi de Periodistes havia penjat a la seva borsa de treball. El Col·legi d'Agents de la Propietat Immobiliària (API) buscava un redactor de continguts per millorar el seu blog immobiliari i jo m'hi vaig presentar. Les condicions de la feina eren vergonyoses. Pagaven 5 euros bruts per cada text (redactat i editat) i 2,5 euros bruts per la traducció al català. Tanmateix, això no era el pitjor encara que us sorprengui. El pitjor de tot era el SEO: un tirà maleducat i poc respectuós amb la feina dels redactors.

Dies enrere, en un sopar de Nadal amb col·legues celebrat en diferit, va tornar a sortir el tema dels SEO. Gràcies a personatges com aquests, les webs d'alguns diaris amb cert pedigrí de seriositat i solvència s'estan convertint en una mena de 'The Sun' a la catalana, on es dóna molta més importància al biquini que llueix la Kardashian-cul gros o a la psicòpata que ha tallat la titola al marit dos cops per infidel que a una entrevista sobre el 'cas 4-F', per exemple.

De poc serveix que el redactor hagi trigat dies a recopil·lar totes les dades per redactar la informació o que el tema sigui una exclusiva. Si al cap d'una hora la teva notícia no ha tingut un bon ressó a la xarxa i el seu posicionament als buscadors no passa de ser discret, el SEO donarà l'ordre que el tema sigui enviat a galeres sense comtemplacions. El periodista tindrà molta sort si la notícia acaba arraconada al final de la home on gairebé ningú arriba tret del lector friqui. En aquest món dels SEO només sobreviuran l'enèsim estirabot d'una tal Belén Esteban i les tetes de la nova nòvia petarda del futbolista de moda.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

Control plus

Manuel Duran

Los ministros del Interior de la UE, reunidos en Riga, acaban de decidir, entre otras medidas, "reforzar los controles de fronteras y de las redes sociales". En línea con lo que exponía en el artículo 'Desrealidad y control' no se podía esperar otra cosa. Y aunque las amenazas existen, el poder incrementa las medidas de control de todas las personas en proporción directa con el miedo generado por masacres como la de 'Charlie Hebdo'.

En el mismo plano debemos ver la aparición del ministro del Interior español, Fernández Díaz. con un dirigente del PSOE para anunciar un pacto antiterrorista. Propaganda de bajo vuelo. ¿Un pacto para qué? ¿Es que resulta necesario hoy en día un acuerdo de esa naturaleza? 

Más ruido y más control. Que recuerde solo he oído estos días en la TV a un joven profesor belga decir que tendríamos que conocer qué es lo que está pasando en nuestros propios países y ciudades. Se sabe que al menos 3.000 jóvenes europeos han emigrado hacia Siria e Irak para unirse a las fuerzas del Estado Islámico y Al Qaeda. Son jóvenes en su gran mayoría nacidos en Francia, Bélgica, Gran Bretaña, España,... con nacionalidad y pasaporte europeos.

Pero es que son los mismos que malviven en barrios segregados y marginados, los que te cuentan que si buscas trabajo en París no puedes poner en el currículo que vives en Clichy porque se va directo a la papelera. Es decir, la "chusma" de Sarkozy.

En Cambrils una madre ha denunciado que su hijo, de color negro adoptado cuando tenía seis meses y de nacionalidad española, es continuamente detenido, registrado y vejado por la policía local y por los mossos d'esquadra. Cambrils no es una 'banlieu de París'.

Buscar, conocer e informar del origen y las causas de un problema de esta magnitud no puede ceñirse a esta variante. Las cosas son más complejas. Gabriel Jaraba decía hace pocos días en un post en repuesta a otro, que si la causa de este fenómeno fuera la miseria y el racismo, todos los haitianos serían terroristas. Sí, cierto pero... ante la complejidad del problema hay que empezar por conocer nuestra propia realidad.

La sociedad se organiza y reacciona. Los periodistas nos organizamos y reaccionamos. El objetivo sería, como oí decir a Simona Levi en una entrevista, devolver a la ciudadanía la capacidad de decidir. Con propaganda, imposible, con información no mediatizada todo es posible.