Carles Blanco*
La biennal cultural Manifesta 15, que s'està celebrant aquests dies a l'àrea metropolitana de Barcelona i que té una de les seves principals seus a l'espai de les tres xemeneies de l'antiga central tèrmica del Besòs, a la platja de la Mora, frontera de Sant Adrià del Besòs amb Badalona, ha tornat a revifar el debat sobre la reordenació urbanística de la zona i el destí a donar al conjunt arquitectònic, convertit en un referent simbòlic de Sant Adrià. “Son las tres chimeneas a las que pertenezco igual que una tribu india puede pertenecer a una montaña sagrada (...) Las tres chimeneas de la central eléctrica, con su voltaje, que escuchábamos callados los días de humedad, su zumbido atmosférico, su aspecto de central atómica”, escriu Javier Pérez Andújar, a 'Paseos con mi madre', una obra deliciosa de caràcter autobiogràfic que és alhora un homenatge a Sant Adrià del Besòs i, per extensió, a totes les perifèries urbanes de la Barcelona central.
El projecte de hub audiovisual Catalunya Media City i el plaurbanístic integral al voltant del que van ser els terrenys on s'ubicava la tèrmica pretenen transformar radicalment aquella zona. Atesa la limitada oferta de sol urbanitzable a la ciutat, encaixonada entre la serra de Collserola i els rius Besòs i Llobregat, el pla ha despertat de nou la cobdícia dels inversors immobiliaris.
“Les tres xemeneies treuen fum blanc”, cantava Jaume Sisa a una de les seves cançons: 'A sota l'alzina'. Però el cantautor parlava d'altres xemeneies, les del Poble Sec, el seu barri. Al peu de la muntanya de Montjuïc i enganxat al Paral·lel hi ha el Parc de les Tres Xemeneies, competidores simbòliques de les del Besòs. En un dels carrers laterals que envolten el parc, al passatge de la Canadenca hi ha una placa que recorda la històrica vaga de la Canadenca. A l'any
Les protestes polítiques i ciutadanes van fer que Trias, setmanes més tard, reposés la placa original amb la menció a la vaga que havia intentat ometre. L'any 1919, en una magna assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, que va aplegar més de 20.000 obrers, Salvador |
Flors dipositades al lloc on
van assassinar al Noi del Sucre. |
Seguí, el Noi del Sucre, l'històric dirigent de la CNT, va defensar l'acord aconseguit amb la patronal de les principals indústries barcelonines que posaria fi a la vaga. Els empresaris van signar l'acord però al mateix temps van impulsar un sindicat del crim, i pistolers a sou assassinarien als principals líders sindicals de la ciutat. El novembre del any següent, l'advocat laboralista Francesc Layret, va ser abatut per set impactes de bala a les portes de casa seva, al carrer Balmes, quan es dirigia a visitar a Salvador Seguí i també al futur president de la Generalitat, Lluís Companys, que havien estat detinguts per la policia. Tres anys més tard, Salvador Seguí correria la mateixa sort i seria assassinat d'un tret de pistola al barri del Raval. Hi hauria centenars de víctimes més.
Una mort en la memòria
Cinquanta anys més tard de la mort del Noi del Sucre, al peu de les xemeneies de la tèrmica del Besòs, una altra vaga es cobraria un altre tribut de sang amb la mort a mans de la policia d'un dels obrers que la construïen. Una vaga que reclamava, entre altres reivindicacions, la reducció horària a 40 hores setmanals, doncs treballaven 56. Comissions Obreres, encara a la clandestinitat sota la dictadura de Franco, havia convocat la vaga. Trenta anys més tard, en homenatge a Manuel Fernández Márquez, l'obrer assassinat, el sindicat va publicar un informe sobre aquell esdeveniment que Pérez Andújar ens narra així: “El lunes día dos de abril los trabajadores que construían la térmica fueron a la huelga, se constituyeron en asamblea permanente y organizaron los piquetes. Después de la primera jornada de lucha, volvieron todos a sus casas (...) A la mañana siguiente, la polícia nacional había ocupado la obra y cuando los que trabajaban en el primer turno, el de las siete de la mañana, quisieron entrar para continuar la asamblea, se encontraron con las puertas cerradas. Se celebró la asamblea enfrente, en la playa, con las olas del mar escupiendo todo el rato una espuma marrón de vertidos químicos, de uñas sucias, de manos llenas de polvo de ladrillos, y se votó ocupar los puestos de trabajo. Acordaron entrar en la obra; pero entonces la empresa les dijo que no podían pasar en grupo como tenían por costumbre, que solo podían pasar de tres en tres. Los trabajadores se negaron. La empresa propuso que entraran de cinco en cinco. Tampoco aceptaron esto los obreros y se dirigieron todos juntos hacia las puertas. La policía les interceptó el paso y les ordenó dispersar la manifestación. Así empezaron las cargas y las carreras (...) la policía respondió con otra carga y los obreros arreciaron la granizada de piedras. Entonces se oyeron unos tiros y la manifestación se disolvió en el acto. Pero quedaron dos trabajadores tirados en el suelo. Uno estaba herido, se llamaba Serafín Villegas Gómez, tenia veinticinco años y un disparo le había rozado el cuello. El otro era Manuel Fernández Márquez. Yacía sobre un charco de sangre muerto por una bala que le había atravesado la cabeza. Eran las ocho de la mañana. Todo había ocurrido en una hora.”
Mai ningú va assumir la responsabilitat d'aquella mort, com tampoc mai ningú va ser jutjat per la de Salvador Seguí. Seguí té una placa commemorativa a la Rambla del Raval, a prop d'on va ser abatut. Manuel Fernandez Márquez té un carrer al seu nom al barri de la Mina de Barcelona. Abans el carrer es deia avinguda de Carrero Blanco, qui també va ser assassinat aquell any 1973, en circumstàncies molt diferents. Manuel Fernández, deixava dona i un fill de dos anys. Havia arribat de nen a Catalunya amb els seus pares, des de Villafranca de los Barros, província de Badajoz, i s'havien instal·lat a Santa Coloma de Gramanet. Eren uns més dels centenars de milers d'immigrants que, arribats a la metròpoli barcelonina al llarg de la segona meitat del segle passat, han influït més en la construcció de la seva identitat urbanística i social actual que Cerdà o els modernistes; construint ciutat amb les seves pròpies mans, com ens explica Marcel Barrena a 'El 47', pel·lícula sobre el barri de Torre Baró que avui està aconseguint atreure molts espectadors a les sales de Catalunya. Encara no s'ha reconegut prou el paper de les Comissions Obreres i de partits com el PSUC o Bandera Roja, implantats als barris populars, en aquella transformació urbana, indissociable de la lluita per les llibertats democràtiques.
Una operació urbanística y una coartada
Avui, a través del Pla Director Urbanístic per les Tres Xemeneies aprovat el març de l'any passat --donant completament l'esquena als problemes de degradació crítica dels barris veïns de La Mina o La Catalana-- s'obre pas a construir 1.844 habitatges, destinats a economies de rendes mitjanes o altes, agrupats en 30 edificis de fins a 10 plantes, distribuïts en 30 blocs d’habitatges amb 20.000 m² d’hotels, 70.000 m² d’oficines i 10.000 m² de comerços, des del riu Besòs fins al barri de La Mora de Badalona, en zona potencialment inundable i amb l'arena de la platja contaminada pels sediments industrial tòxics, entre el ferrocarril i el mar. Una gran operació d’especulació urbanística, típica de l'economia del totxo, sobre 134 hectàrees de terreny, propietat d'Endesa i del Banc Santander, a través de Metrovacesa, una immobiliària de la que el banc és accionista, que ja albiren les plusvàlues que obtindran. El pla ha estat aprovat pels ajuntaments de Badalona i de Sant Adrià del Besòs, del de Barcelona per unanimitat, pel Consell Metropolità de l'àrea de Barcelona i per la Generalitat. Aquesta unanimitat institucional contrasta amb l'oposició frontal de 40 associacions veïnals, unides en una plataforma que, amb el suport d'Ecologistes en Acció. han presentat una denúncia contra el pla per via de procediment contenciós administratiu que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha admès a tràmit.
Aquesta gran operació urbanística es presenta a la opinió pública associada al impuls d'un Hub Audiovisual, el Catalunya Media City, que s'ubicaria a les antigues instal·lacions de la tèrmica i que ha començat a rebre subvencions oficials. Entre elles destaca, per molt, la del Ministeri d'Hisenda de 60 milions d'euros, executables al llarg de tres anys. Molt lluny però dels 450 milions a que inicialment es calcula que podria pujar la inversió necessària. El Media City, deia fa un any l'aleshores president de la Generalitat, Pere Aragonés: “Permetrà que la indústria digital i d’audiovisual de Catalunya esdevingui un motor a nivell europeu” (...) Des del Govern hem fet del Catalunya Media City una de les grans apostes estratègiques del país, perquè tenim clar que cal reforçar i promoure un dels sectors amb més futur, per convertint-nos en referents com a potència creativa a Europa i per atraure inversió estrangera amb grans produccions internacionals”. I també, potser referint-se al veí barri de La Mina, que "es transformi en prosperitat compartida, per donar oportunitats, en primer lloc, als veïns i veïnes de la zona més immediata al Catalunya Media City, però també al conjunt del país”.
Radiografia del sector audiovisual
Segons les dades oficials més recents, el sector audiovisual català concentra 1.105 empreses que facturen més de 6.700 milions d’euros i ocupen prop de 26.700 persones. De manera molt desigual però: tenim grans empreses com Mediapro o la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que ocupen milers de persones, d'altres com Lavinia, Gestmusic i alguna més que n'ocupen centenars i després hi ha una miríada de petites empreses amb unes poques desenes d'empleats. La precarietat laboral és la norma en la majoria d'elles i n'hi ha centenars que no tenen cap treballador en nòmina.
Gairebé cap d'aquestes empreses existia abans de la creació de TV3 i en la seva gran majoria van néixer gràcies al seu auspici financer, principalment a través d'encàrrecs o compres de producte. Les poques que, com Benecé, propietat de Xavier Atance, associades a projectes d'autor, mantenien una activitat anterior als anys 90 en que la televisió pública va adoptar el paper d'impulsora de la producció audiovisual privada, constitueixen una honorable excepció. Les més rellevants i de més pes en el sector van ser creades per professionals provinents de TV3 o gracies al posicionament dels seus programes en la emissió. És el cas de Gestmusic (La Trinca) o de Diagonal TV (Joan Bas i Jaume Banacolocha), que avui formen part de l'imperi mediàtic del milionari francès d'extrema dreta Vincent Bolloré, o de Mediapro (Jaume Roures, Gerard Romy i Tatxo Benet) avui en mans d'un opac fons d'inversió xinés. Altres han sigut completament dependents dels encàrrecs de TV3, arribant al parasitisme en casos com el de Triacom, de l'antic gerent de TV3 Oriol Carbó, actualment processat per l'emissió de factures falses a la cadena pública dins el 'cas 3%' pel finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya.
Un pols públic-privat
Aquests antecedents no van impedir que davant l'aplicació d'una reducció de plantilla de més de 300 treballadors a la CCMA, l'any 2013, la indústria privada mossegués la ma que els havia donat de menjar durant tant de temps i aplaudís la reducció pressupostària radical que els acomiadaments havien d'afavorir i l'amputació de la capacitat industrial de l'empresa pública, al temps que reclamava que els diners que s'estalviaria la Generalitat en aquests aspectes els hi arribessin a ells per subvencionar la producció a les seves empreses privades. No va anar exactament així per la resistència a l'ERO que els treballadors van protagonitzar, però els responsables de les associacions empresarials que s'havien deixat manipular per Brauli Duart, director de la CCMA, sí van millorar la seva relació amb la empresa: Raimon Masllorens, president de Productors Associats Federats (Proa), va veure augmentats els encàrrecs de TV3 a la seva productora Brutal Media; Isona Passola, directora de l'Acadèmia del Cinema Català, activa agitadora política del camp independentista, especialment bel·ligerant amb els treballadors públics de la emissora, va rebre finançament pels seus llargmetratges i encàrrecs per pamflets documentals independentistes a través de la seva productora Massa d'Or. En una entrevista posterior afirmaria: “A la televisió pública es va retallar el pressupost destinat a la ficció externa de 25 a 5 milions i van enfonsar el sector. Per al 2018 m’havia proposat aconseguir més diners de TV3 i crec que ho aconseguirem”.
Per sort, el talent pot més que la mesquinesa o la ceguera ideològica i al cinema català han emergit amb força talents com els de les joves directores Clara Roquet, Carla Simó i moltes altres que s'afegeixen a la precursora Isabel Coixet per exhibir un accés femení incontestable a la primera línia d'excel·lència cinematogràfica a Catalunya. Completen aquesta collita excepcional obres com 'Suro', 'El 47', 'La casa en flames' o 'El mestre que va prometre el mar' i la llista és podria estendre encara més.
En el marc de les negociacions del contracte-programa de la CCMA subscrit amb la Generalitat l'any passat, els rumors sobre un trasllat de part dels treballadors dels estudis de TV3 a Sant Joan Despí a Sant Adrià del Besòs i la dedicació de part dels pressupostos aprovats al finançament del projecte del hub van despertar la suspicàcia dels sindicats.
No és versemblant que, malgrat que els principals dirigents han canviat; malgrat també que el Cluster de l'Audiovisual de Catalunya s'ha consolidat gràcies a una feina constant de molt mèrit i agrupa ja a més de 200 empreses del sector, surti de la iniciativa privada el finançament del promès hub a les tres xemeneies. Pel que es pot veure, la tan esbombada emprenedoria empresarial no arriba a tant. La Generalitat aspira a obtenir més subvencions provinents dels fons europeus Next Generation que distribueix l'Estat però hi ha molta competència. A més, en l'entorn català no es pot obviar l'esforç ja realitzat des de fa anys per consolidar un pol industrial de l'audiovisual a Terrassa i la mesura contemporitzadora que s'ha pres ha estat integrar-lo al projecte del hub, tot i que les dues poblacions disten 30 kilòmetres, i acordar traspassar una part de les futures desitjades subvencions per construir nous platós al Parc Audiovisual de Terrassa.
Davant la satisfacció general per la instal·lació a les tres xemeneies del muntatge dedicat a la biennal Manifesta 15 i els intents propagandístics d'alguns mitjans de comunicació d'extrapolar aquest èxit als plans futurs per l'espai, Sisa, el cantautor galàctic, es mostra més realista quan, en un vers de la mateixa cançó en que parlava de les xemeneies, influït per Dylan i potser també per Foix, ens adverteix: “Llegeixo el diari i ja estic plorant / no toquis l'alarma o et multaran...”.
*Carles Blanco és productor audiovisual i periodista.
