Més sobre les dubtoses xifres de la Copa Amèrica

Josep-Maria Ureta

Hauria pogut respondre als companys de TV3 que han criticat el seguiment informatiu de la Copa Amèrica tot recordant el reportatge d'investigació que ha publicat La Directa... i ningú més fins ara. El que escriuen a PAIOS els companys de TV3 tenen tota la raó, però podrien plantejar-se, amb valentia, traslladar aquests consideracions als òrgans reguladors de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Crec que també s’haurien de plantejar aquesta via. De moment, però, és de justícia recordar que la informació més completa que s’ha publicat és l’esmentada de La Directa.

La Copa Amèrica és una absurditat des del principi i només serveix

els interessos de gent molt influent. No cal recordar a quins barris viuen i la relació que hi ha entre ells, tots aficionats a navegar en iots i vaixells de motor o de vela. La força d’aquest col·lectiu, molt adherit al seu concepte de “discreció”,  és la que ha impedit que es denunciï des del primer moment que aquesta competició elitista mai ha tingut interès massiu i que tota la informació que s’està fent supera la imaginació dels qui narren la cavalcada de Reis.

És una vergonya sentir i veure cada dia informacions triomfalistes dels milions d'euros que genera la competició: van arribar a dir que tenia 1.300 milions d’espectadors acumulats i que es tracta de la tercera competició més vista després dels Jocs Olímpics i el Mundial de futbol. Quina barra. I la final del futbol americà? I els tornejos de golf? N’hi hauria prou en demanar al molt ben organitzat servei de documentació de TV3 que ens digui la suma de minuts d’emissió que estan dedicats a cada esport. I demanar també les audiències mundials de totes les competicions. Es molt probable que les de vela no estiguin ni entre les 10 primeres.

I també mirem la majoria de diaris que informen de la Copa Amèrica: només columnetes, fotos i poca cosa més, a banda del “parte meteorològic” que l’acompanya. I de passada, que els mitjans i les autoritats públiques ens expliquin si és cert que es demana als veïns de la Barceloneta que s’identifiquin o tinguin una acreditació especial... per entrar a casa seva! Adeu al dret constitucional de lliure circulació de les persones.

També es pot recordar com les darreres ciutats organitzadores, València i Auckland, ja han deixat clar que no optaran mai més a organitzar aquesta cursa: son les dues últimes que l’han acollit, amb fortes pèrdues milionàries de diner públic. No és suficient indici? Fins ara les xifres que han donat els organitzadors, mai contrastades, barregen ingressos i despeses amb dubtosos principis comptables.

No s’ha pogut saber mai la xifra exacta de la inversió pública i com es diferencia de la privada, encapçalada per la molt luxosa marca Louis Vuitton.

També s’ha dit que la cursa aquesta de normes incomprensibles generarà un esclat d’afició a la vela. Esperem que TV3 publiqui d’una vegada les audiències dels seus canals que ho segueixen diàriament. Per cert: les xifres que s’han difós abans de començar-se la competició son resultat d’un estudi de professors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) que es neguen a donar-lo als qui els ho demanen. O sigui, ben pagats per donar una tesi preconcebuda? UPF és pública, per cert.

Son molts els periodistes avergonyits de veure com ningú --ningú!-- ha desemmascarat les xifres de la Copa Amèrica. Es clar que els organitzadors ens faran saber que és una organització privada: quan convé, diner públic; quan es demanen explicacions, és una organització privada.

Tant de bo que hi hagi més textos com el del col·lectiu de redactors de TV3 que ha publicat PAIOS.

El ridícul informatiu de TV3 amb la Copa Amèrica

SPC de Televisió de Catalunya*

El passat 9 de setembre el programa 'Els Matins' es va fer ressò d’un reportatge de Directa.cat que demostrava que la Copa Amèrica està falsejant les dades d’audiència i visitants per justificar unes subvencions públiques de gairebé 60 milions d’euros i un seguit de privilegis fiscals. Durant setmanes, amb reiteració, als informatius de TV3 hem estat repetint aquests mateixes xifres manipulades, sense haver-les contrastat prèviament. I és que de bon començament, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) havia estat identificada pels promotors com una col·laboradora necessària d’aquest engany. “Si ens ajudeu, assolir l’èxit serà molt més fàcil”.

Tots som responsables de l’error comès, encara que els primers

assenyalats professionalment siguin els companys que han posat cara a aquestes falsedats. [El departament d']Informatius ha comprat sense rigor i amb indiferència aquestes xifres inventades pels organitzadors i avalades pels polítics. I [el departament d']Esports s’ha apuntat a la festa amb una eufòria desmesurada.

Però el de la Copa Amèrica no és un problema puntual, ve de lluny. Cal una reflexió profunda sobre el periodisme que estem fent. S’ha fet massa habitual assumir com a “veritats absolutes” totes les informacions que ens arriben en forma de comunicats, informes o estudis, des de l’administració i d’organitzacions de tota mena. Molts companys fan un esforç diari per triar i descartar informacions tòxiques, llegir críticament les notes i informes que arriben a la redacció [de TV3] continuadament. Però es veu que no n'hi ha prou. Cal lluitar contra la dinàmica que estalvia pensar i redueix la feina del periodista a exercir de corretja de transmissió sense cap mena de filtre o interpretació crítica de la informació. Tot consisteix a reduir el text del comunicat, buscar unes imatges adients i trufar la notícia amb un especialista que acrediti el missatge.

Aquest és un debat habitual a la redacció que molts responsables d’Informatius esquiven perquè tenen normalitzat que el seu compromís està en les persones que els han nomenat i no amb la ciutadania. L’excusa és sempre la promesa d’una futura renovació dels informatius que dura anys i que en el millor dels casos quedarà en un canvi de decorat, com ha passat habitualment en aquestes quatre dècades de vida.

Fins ara no hi ha hagut cap gest per reconèixer la greu errada comesa potser perquè pensen que no és una errada. Caldria recordar al Consell de la CCMA i a la seva presidenta, Rosa Romà, que un mitjà públic no és un instrument al servei dels interessos del Govern de torn. Nosaltres ni “creem marca” ni participem de manera irreflexiva en les campanyes i els projectes polítics de les administracions i dels partits. Cal un separació clara entre els interessos empresarials, el màrqueting i l’exercici d’un periodisme veraç i honest.

Tenim la redacció més important de Catalunya i som un mitjà públic, però l'organització dels recursos falla si no som capaços de detectar falsedats com les de la Copa Amèrica. Estem massa abocats a produir per les múltiples finestres sense reflexió i això és el que cal canviar. Molts mitjans han creat departaments de verificació els últims anys i aquí no s'ha donat cap pas. És que no ens importa la qualitat de la informació?

Des de l’SPC animem tots els companys a dir prou a aquest periodisme que ens volen imposar. És un bon moment per activar aquest nou '30 minuts' lligat a l’actualitat i explicar les falsedats de la Copa Amèrica. Però l’urgent és demanar perdó a tots aquells que s’han sentit enganyats per algunes de les nostres informacions.

*Comunicat emès per la llista del Sindicat de Periodistes i Professionals de la Comunicació (SPC) de Televisió de Catalunya.

No se equivoque ni se deje engañar, señor presidente

Dardo Gómez

El partido en el Gobierno anunció este 17 de julio, en el pleno del Congreso de los Diputados, por boca de Pedro Sánchez, su plan de regeneración democrática donde ocupará un espacio especial lo que yo llamaría “regeneración de los medios”, si tenemos en cuenta que una de las anunciadas novedades será la reforma del reparto de publicidad institucional a los medios. Es decir, ese dinero público que todas las administraciones --desde los ministerios hasta las consejerías autonómicas y consistorios locales-- disponen para informar a la ciudadanía de sus actuaciones ciudadanas.

Esto último es sólo en los papeles, porque es un secreto a voces que

Pedro Sánchez, en una imagen de archivo.

esos dineros se reparten con probada indecencia para sobornar o extorsionar a los medios. A quien obedece se le da de comer, y los que no, a la indigencia. Aunque es cierto que unos pocos se mantienen en una famélica dignidad, la mayoría de ellos babean por esa publicidad institucional que en algunas autonomías se engrosa con subvenciones antojadizas o contratos tramposos por tareas innecesarias para la comunidad. La revista 'El Observador', en la que colaboro, ha sufrido durante largos años el acoso publicitario de las administraciones y tuvo el coraje de alzarse con la razón en los tribunales.

Esto que parece que pretende la Administración socialista inquieta ya a gran parte de los profesionales de la comunicación y, de hecho, la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) se ha dirigido al ministro Bolaños para señalarle que los anuncios del presidente han abierto muchas “expectativas” en las empresas, y “preocupación” en los periodistas por las características que pudieran tener las medidas que se deriven.

Es cierto que esta federación siempre confunde a los empresarios con sus trabajadores en un ejercicio para convencer de que ambos colectivos tienen idénticos intereses; pero creo que, esta vez, lleve alguna razón. Lo digo porque, por ejemplo, ¿qué dispondrá la norma anunciada para medios como 'El Debate', 'The Objective', EsRadio, 'Libertad Digital' u 'OKDiario', que no tienen más sustento que la sopa boba administrativa ni más objetivo que ser los voceros de quienes se la dan?

Aquí se podrían incluir una porrada de escuálidos medios locales, que hace rato renunciaron a hacer información, pero que no sobrevivirían sin ese caldo. Entiendo que sus trabajadores estén preocupados, porque la mayoría de ellos sólo se ganan la vida como pueden y no participan de las miserias morales de sus patrones. Es cierto que también hay algunos cretinos sueltos, pero de esos no me ocupo.

Pretender ser justo es un hueso duro; aunque esta vez el presidente tiene una percha de la cual columpiarse. Dignificar y dar transparencia a la publicidad institucional no es una ocurrencia de Pedro Sánchez sino una obligación de Estado que viene impuesta por el nuevo Reglamento Europeo de Libertad de Medios, ya sancionado y que debe estar en plena vigencia en agosto de 2025. Estas cosas de enjundia no suelen prosperar en los partidos históricos de nuestro parlamento y menos si pueden pisar los callos de las grandes empresas de medios, pero, por suerte, está Europa.

No es sólo la mordida institucional

Aunque algunos de los políticos y algunas asociaciones profesionales hagan ver que esto nos ha caído como una inesperada tormenta de verano, no les crean: todos los partidos que tienen presencia en el Parlamento Europeo saben desde hace años cómo ha sido la elaboración del reglamento y todos los partidos europeos, menos la ultraderecha, votaron en favor del texto que nos ha llegado.

Detrás de esta inmensa mentira de atribuirlo a una intención de Pedro Sánchez (¡qué más querría su partido!) se oculta el intento de vulgarizar su contenido y --más grave aún-- que se haga de él una aplicación laxa para que no se convierta en el necesario revulsivo que dignifique un sistema comunicacional con escaso ejercicio de la dignidad.

A estos falsarios les espanta que, por fin, haya alguna regulación de los medios en España donde siempre se les ha bailado el agua a las empresas de medios y se han tejido las más abyectas componendas para salvar sus intereses y para no cumplir con su función de servicio a la ciudadanía.

Es que el reglamento de marras tiene un articulado que puede descabezar desde los tobillos al sistema comunicacional español y si no genera los mismos temores en el resto de medios europeos es porque allí ya conocen formas de regulación que se vienen aplicando desde hace años.

Lo fundamental es que para la aplicación y seguimiento de todas esas reformas en el conjunto europeo el Reglamento ha creado el Comité Europeo de Servicios de Medios de Comunicación, y para mayor horror del régimen comunicacional español pretende que cada país genere un organismo similar. En fin... que habrá que regular sí o sí la comunicación.

Ese comité se ocuparía de la totalidad del conjunto informativo-comunicacional, incluyendo, por supuesto, prensa escrita en cualquiera de los soportes de difusión existentes. “La definición de un servicio de medios de comunicación debe incluir, en particular, las emisiones de televisión o de radio, los servicios de medios de comunicación audiovisuales a petición, los pódcast de audio o las publicaciones de prensa”, señala el reglamento.

La nueva norma aconseja a los países aprovechar las entidades reguladoras disponibles y les señala la necesidad de contar con una autoridad que supervise a todos los actores y actividades de la comunicación. La estructura del Comité Europeo de Servicios de Medios de Comunicación marca lo que se espera de sus homólogos nacionales.

Entre otras cosas, señala que este organismo debe ser el garante de “la pluralidad, la independencia y el buen funcionamiento de los proveedores de medios de comunicación públicos que operan” en su país; debe dictar disposiciones que refuercen “la protección de los periodistas y de las fuentes periodísticas y limitar el uso de medidas coercitivas con el fin de obtener dicha información”; debe ampliar las garantías de transparencia “tanto en lo referente a la propiedad como a la publicidad estatal”, debe establecer las normas de “la relación entre los proveedores de plataformas en línea de muy gran tamaño y los prestadores de servicios de comunicación que se adhieren a regímenes de regulación o autorregulación de control editorial y normas periodísticas”.

Además, señala que su nuevo organismo europeo debe servir de espejo a los comités nacionales; señala que debe ser “jurídica y funcionalmente independiente de la Comisión --en nuestro caso del Gobierno-- y añade que los eurodiputados abogan para cumplir con esas funciones por un "grupo de expertos independiente que represente al sector de los medios de comunicación y a la sociedad civil” para que lo asesore en su cometido.

La elección de los tales expertos independientes puede ser un odisea en un país como el nuestro donde nadie quiere dejar el mango de la sartén de la corrupción en el que se ha cocido nuestro corrupto sistema comunicacional.

Y empezamos con las chapuzas

Esta imprescindible autoridad de la información o como llegue a llamarse en su momento es necesaria para que las normativas del nuevo reglamento europeo se apliquen con rigor y eficacia; pero las condiciones que exige Europa no son de uso en un parlamento de panderetas y muy chirle vocación cívica.

No estoy dentro de la mente del señor Pedro Sánchez y por lo mismo no sé por qué en su presentación en el pleno mencionado al principio se le ha ocurrido que esas funciones podría cumplirlas la Comisión Nacional del Mercado de la Competencia (CNMC). Quiero suponer que tiró de improvisación ante el pánico de que las hienas de la comunicación fueran a por su sangre y que no ha sido por mera ignorancia sino que ha tirado la pelota fuera esperando que corra el tiempo y ver cómo sale del entuerto.

Si alguno de vosotros no sabe de dónde salen estas supuestas capacidades del CNMC, os lo explico en cuatro líneas o alguna más... Cuando en 2010 la Administración de Rodríguez Zapatero aprobó la Ley General de Comunicación Audiovisual (LGCA), lo hizo al dictado de la patronal y a ésta le desagradaba que esa ley obligara a la existencia de un Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA) que debería haber sido el corazón de la ley y que era una autoridad que como muchas similares en Europa regula a las empresas del audiovisual. Zapatero, mal pagador, incumplió sus promesas al respecto y dejó la pelota picando para que la Administración de Rajoy nos colara otro gol por la escuadra, diluir el CEMA y confundirlo en el CNMC, que es un regulador híbrido multisectorial donde las competencias son, finalmente, del Gobierno. Mientras que en el resto de Europa las autoridades del audiovisual son realmente independientes y reguladoras del servicio de ese servicio de comunicación. Todo para gozo de los que ya tramaban el duopolio audiovisual que maneja nuestra televisión y que un consejo de ministros pepero autorizó desoyendo las recomendaciones de las leyes de la competencia.

Que no, señor Sánchez

Si el actual presidente del Gobierno piensa en usar este engendro como autoridad de la información tendría que hacérselo mirar o cambiar de asesores por personas más solventes para esa función. Señor Sánchez, sepa usted que el CNMC no reúne ni una sola de las exigencias que para ese organismo exige el Parlamento Europeo, comenzando --y no es cosa menor-- por la elección a dedo de sus miembros. El Consejo que dirige el CNMC “está integrado por diez miembros nombrados por el Gobierno, a propuesta del Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación Digital, entre personas de reconocido prestigio y competencia profesional en el ámbito de actuación de la Comisión”. Creo que queda clara su incompetencia como autoridad independiente de la información.

Señor Sánchez, no ceda a las presiones de los delincuentes de siempre y siga lo que le marca el Parlamento Europeo. 'Il Gattopardo' es una excelente novela, pero Giuseppe di Lampedusa la escribió para denunciar a los tartufos de la política que aseguran que “si queremos que todo siga como está, necesitamos que todo cambie”, de apariencia pero no de esencia. Algunos de estos indeseables pululan en su partido.

Zapatero ya nos traicionó una vez, tras declamar que defendería el derecho a la información de la ciudadanía; Rajoy cumplió con su tancredismo habitual haciendo el mal como si no fuera con él. Y, usted, señor Sánchez... ¿qué personaje aspira a ser en este escenario?

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador'.

'Antichgate' al Parlament

Siscu Baiges

8 d’agost. 9 hores i 10 minuts. Carles Puigdemont que s’ha desplaçat a Barcelona, segons ha dit, per participar en la sessió d’investidura del nou president de la Generalitat. Fa un breu míting a l’Arc del Triomf.

8 d’agost. 9 hores i 20 minuts. Puigdemont desapareix. Junts ha anunciat que si és detingut demanarà la suspensió de la sessió d’investidura. ERC hi està d’acord.

8 d’agost. 10 hores. Comença la sessió d’investidura al Parlament de Catalunya. El socialista Salvador Illa fa un discurs demanant el suport de la Cambra. Se succeeixen diverses intervencions, entre elles la del president del grup de Junts, Albert Batet. El president del Parlament, Josep Rull, de Junts, suspèn la sessió a les 14:15 hores i convoca els diputats per continuar-la a les 15:15 hores. Puigdemont no ha estat detingut.

8 d’agost. 15:15 hores. Els diputats tornen a la sala de Plens menys els de Junts. Ningú no sap què passa.

8 d’agost. 15:25 hores. El digital El Nacional publica una notícia amb aquest títol i subtítol: “Ordenen la detenció de Jordi Turull per col·laboració amb la marxa de Puigdemont. La policia catalana ha rebut la petició d’un jutge per detenir altres agents dels Mossos i un bomber pel pla de fugida”.

José Antich, al Parlament,
el dia de la investidura d'Illa.

8 d’agost. 15:27 minuts. El director d’El Nacional, Pepe Antich, que ha estat tot el matí enganxat al seu telèfon mòbil, envia des d’aquest dispositiu un post a la xarxa X: “Els Mossos ordenen la detenció de Jordi Turull per col·laboració amb la marxa del president Carles Puigdemont”. I l’enllaça amb la notícia que acaba de publicar el seu mitjà.

8 d’agost. 15:50 hores. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya nega que hi hagi una ordre de detenció de Jordi Turull.

8 d’agost. 15:50 hores. Els Mossos neguen que hi hagi cap ordre de
detenció de Turull. A les 16:14 hores ho comunicaran en un post a la xarxa X.

8 d’agost. 15:51 hores. Es reprèn la sessió d’investidura. Batet demana la paraula i Rull li concedeix. Batet diu: “El grup de Junts davant la informació que hem tingut accés per la qual hi ha una ordre detenció del nostre secretari general del nostre partit polític, un fet sense precedents i que, sens dubte, no és de normalitat democràtica i, per tant, demanem que reconsideri per part de la Mesa i si convé per part de la Junta de Portaveus la decisió que hi hagi normalitat democràtica perquè es pugui desenvolupar aquest Ple”. Rull suspèn la sessió.

8 d’agost. 15:57 hores. RAC1 dona per bona la informació d’El Nacional i penja un post: “Un jutge ordena detenir Jordi Turull”.

8 d’agost. 16:45 hores. Es reprèn la sessió d’investidura. Rull anuncia que la Mesa i la Junta de Portaveus han rebutjat la petició de Junts de suspendre-la. Batet diu que accepta la decisió perquè diu que el seu grup té un alt sentit institucional.

8 d’agost. 19:33 hores. Salvador Illa és investit president de la Generalitat.

Al llarg del matí alguns mitjans es van fer ressò de la notícia falsa publicada per El Nacional. Entre ells, Catalunya Ràdio, que va esborrar el seu post en veure que el TSJC i els Mossos confirmaven que es tractava d’una mentida. Aquesta fake encara es pot veure en aquest enllaç. La notícia va ser actualitzada a les 8:53 de l’endemà mantenint el títol i el subtítol.

Una mentida va desestabilitzar la cambra que representa la voluntat dels catalans i catalanes. Només la rapidesa de la reacció del TSJC i els Mossos va impedir que Pepe Antich i Junts se sortissin amb la seva.

Llàstima. Potser a la propera!

Dèficit democràtic a la informació

Carles Blanco

El passat mes de juliol, al canal de televisió francès Canal 8 se li va retirar la llicència d'emissió de la que disposava. C8 pertany a Canal + que alhora està integrat al grup Vivendi, propietat del multimilionari Vincent Bolloré. L'emissora, a través del seu programa estrella 'Touche pas à mon poste', d'emissió diària en horari de màxima audiència, amb una mitjana de 1,7 milions d'espectadors, promovia obertament el populisme més reaccionari, el menyspreu envers les dones, la vexació dels homosexuals i el suport sense embuts dels polítics més propers a l'extrema dreta.

És conegut que Bolloré intervé directament en la direcció editorial de

Jiménez Losantos entrevista Isabel Díaz Ayuso. 

 les seves empreses, des de les quals va recolzar l'ascensió del polític d'extrema dreta Éric Zemmour i, atès el seu fracàs a les urnes, l'aliança dels Republicans i l'Agrupació Nacional de Le Pen, després de les eleccions legislatives franceses d'aquest any, per intentar frenar el victoriós Front Popular. L'empresari estén els seus tentacles a la indústria dels videojocs, a la ràdio i a la premsa gratuïta i té participacions accionarials en empreses de telecomunicacions i grups de comunicació, com ara Mediaset. També és l'actual propietari del grup espanyol Endemol, que ha produït programes d'èxit com 'Gran Hermano', així com d'altres canals de televisió a França, entre els quals el canal de notícies més vist del país: Cnews.

No ha estat el Govern francès qui ha decidit retirar-li la llicència d'emissió a C8. Molt al contrari, Emmanuel Macron, debilitant els mitjans públics i dificultant el seu finançament, ha afavorit la concentració dels mitjans privats i la forta penetració de l'extrema dreta en l'ecosistema mediàtic del país veí. Bolloré té a les seves mans la tercera part de l'oferta informativa a França. No és el Govern francès qui té les competències per atorgar o retirar les llicències d'emissió sinó un organisme independent del qual es dota l'estat francès per a la regulació de la comunicació al camp audiovisual: ARCOM, els membres del qual són, majoritàriament, elegits per les cambres legislatives de la República, a través de procediments que requereixen majories polítiques reforçades.

“Spain is different”

Aquesta autoritat reguladora de la comunicació audiovisual separada dels governs no és pas una particularitat francesa. Més de dues dotzenes d'estats europeus tenen autoritats reguladores sorgides de processos electius en el marc del poder legislatiu, millor o pitjor formulats però basats en majories parlamentàries qualificades.

Espanya n'és la gran excepció. Tot i que hi ha consells audiovisuals d'àmbit autonòmic a Andalusia, Catalunya i la Comunitat Valenciana, elegits als seus parlaments respectius per majories reforçades, l'autoritat reguladora a l'estat espanyol és el Ministeri d'Economia, a través d'un organisme: la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC), els membres de la qual són designats directament pel ministeri.

La Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA), aprovada el 2010 pel Govern de Rodríguez Zapatero, contemplava la creació d'un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals similar als existents als països del nostre entorn, però en arribar el PP al Govern, ho va suprimir abans que es posés en marxa. Pedro Sánchez, va promoure, el 2022, des del Govern de coalició, una nova LGCA que deixava les competències en mans del Ministeri d'Economia, dirigit llavors per Nadia Calviño. Podemos es va abstenir en la votació al Congrés.

La actual llei vigent inclou una relació detallada d'infraccions i sancions aplicables que poden arribar, en alguns supòsits, a obligar a la retirada dels continguts en difusió. Considera faltes molt greus, per a les quals contempla multes que poden arribar als 1.500.000 euros en el cas de la televisió i de 750.000 euros al de la ràdio, “l'emissió de continguts audiovisuals que de manera manifesta incitin a la violència, a la comissió d'un delicte de terrorisme o de pornografia infantil o de caràcter racista i xenòfob, a l'odi o a la discriminació contra un grup de persones o un membre d'un grup per raó d'edat, sexe, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere, raça, color, origen ètnic o social, característiques sexuals o genètiques, llengua, religió o creences, opinions polítiques o de qualsevol altre tipus, nacionalitat, patrimoni o naixement". També se sancioana `l'emissió de continguts audiovisuals "que de manera manifesta afavoreixin situacions de desigualtat de les dones o que incitin a la violència sexual o de gènere.” Malgrat tan lloables principis, no s'ha sancionat mai ningú per infringir algun d'aquests supòsits. Sense anar més lluny, Federico Jiménez Losantos, el 20 de març passat, va dir en antena, referint-se als periodistes de 'El País' que buscaven informació sobre les irregularitats urbanístiques a la vivenda d'Isabel Díaz Ayuso al veïnat on aquesta s'ubica: “¡Hombre! Alberto [González Amador, parella de la presidenta madrilenya] que es un bigarro bien plantao, además de familia militar, tendrá dos amigos. Y si no, Desokupa. Y al primero que aparezca por ahí metiéndose y tal pues tiene un accidente que se rompe tres huesos”. Rastrejant una mica i sense gaire esforç trobaríem entre els intoxicadors d'opinió habituals de la dreta, i no només en mitjans periodístics marginals sinó també en els de gran difusió, desenes d'exemples de mala praxi informativa (?) com l'esmentat, sense que mai la CNMC hagi pres cap mesura malgrat el que permet la llei.

L'orientació europea

El nou Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, aprovat recentment pel Parlament Europeu, dedica sis articles i una secció sencera a detallar les funcions d'un nou organisme, el Comitè Europeu de Serveis de mitjans de Comunicació, format per representants de les diferents autoritats reguladores independents dels estats membres de la Unió. Tot i això i el fet que Espanya no disposa d'un òrgan d'aquestes característiques, en el debat sobre la regeneració democràtica en el camp de la informació, celebrat el mes de juliol al Congrés dels Diputats, no es va fer cap esment al tema, ni tan sols per part del portaveu de Sumar, que tanmateix ha presentat una proposició no de llei a la mesa del Congrés reclamant la creació d'un Consell Estatal de Mitjans de Comunicació.

Tot i la directriu europea (que aporta una altra transcendent novetat: el seu àmbit d'aplicació inclou, per primera vegada, a la premsa escrita en qualsevol suport) sembla que el PSOE prefereix mantenir a les mans del ministeri les competències reguladores de la comunicació. El PP tampoc no mostra cap interès en modificar la llei actual. Uns i altres deuen pensar que mentre estiguin al Govern tindran la maneta i podran obtenir un millor tracte dels mitjans de comunicació als què afavoreixin.

Un libro para entender el periodismo y la democracia en la era de las emociones

Siscu Baiges

Josep Carles Rius le propuso a J. J. Caballero Gil que escribiera el prólogo de su libro ‘Periodismo y democracia en la era de las emociones’ (Edicions de la Universitat de Barcelona). Caballero, compañero de trabajo y de aventuras periodísticas diversas durante cerca de un cuarto de siglo --en 'La Vanguardia', 'Público' y la Fundación Periodisme Plural-- le dijo que en vez de un prólogo prefería redactar el epílogo. Y leer las diez páginas que le dedica facilitan la labor de realizar la reseña de las 450 que componen el inmenso trabajo de Rius. “Es un libro muy necesario, repleto de voces autorizadas y muy oportuno, porque aún están vivas las secuelas de los tres grandes fenómenos comunicativos que aquí se estudian: Trump, Brexit y Procés. Es, también, un libro que molestará a algunos. Bien está si así es”, escribe Caballero.

Quienes se molesten leyendo ‘Periodismo y democracia en la era de

Asalto del Capitolio de EEUU por partidarios de Trump.

las emociones’ es porque no son o no han actuado como buenos periodistas. Rius analiza las historias que desfilan por su libro con el rigor y los criterios que reclama a quienes se dedican a esta profesión. Caballero también resume acertadamente estos criterios: “Voluntad de objetividad (que no hay que confundir con neutralidad, porque, ante determinados hechos, no se puede ser neutral), respecto a la veracidad y vocación de ecuanimidad a la hora de tratar la pluralidad de la sociedad. Sin olvidar que el derecho a la información no sólo es de los periodistas, sino también de los ciudadanos”.

Y acudiendo a otro periodista de aquellos cuya trayectoria autoriza a que se les escuche con atención, Bru Rovira, cuando dice que “el periodismo no puede ser sólo una profesión que se ejerce para ganarse la vida. Era y debe ser un trabajo de compromiso no sólo con el lector sino también con las propias fuentes, con las vidas de los otros, con los testimonios que recogemos, con las vidas que explicamos... Compromiso. Esa es la palabra”. Ana Macpherson, que trabajó con Rius en 'El Periódico' y en 'La Vanguardia', recuerda que “con él había que esforzarse por hacer el mismo trabajo un poco mejor, ir más allá, pensar y explicar un contexto más completo. Puro respeto a lectores diversos”.

Compromiso, objetividad, ecuanimidad, rigor, seriedad, dignidad, respeto a las personas y a la deontología profesional son palabras y conceptos que impregnan el libro de este periodista que hoy preside el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) y que, en su día, fue decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Estos conceptos los opone a los que entiende que han hecho y hacen mucho daño al periodismo y a la sociedad, que son la conversión de los medios de comunicación en correas de transmisión de intereses políticos o económicos, el recurso a las mentiras o las medias verdades, la obsesión enfermiza por la audiencia, la excitación de las emociones y bajas pasiones en perjuicio de la información estricta o la precariedad que se ha impuesto en el sector desde hace ya un buen puñado de años.

Rius no engaña a nadie. Reconoce que la objetividad absoluta no existe. Lo avisa de entrada. “Este no es un libro neutral: toma partido por el periodismo con horizonte ético, independiente, comprometido con los derechos humanos, con vocación de acercarse lo máximo posible a la verdad de los hechos, y con voluntad de ejercer la crítica y el control de los poderes, incluido el mediático. Y tampoco es un libro objetivo porque la objetividad no existe. Este libro es producto de reflexiones profesionales y académicas. Y de la experiencia”, se lee en el primer párrafo.

La experiencia académica de Josep Carles Rius es también notable. Veinticinco años como profesor de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Autónoma de Barcelona se notan en este manual que puede servir perfectamente como guía de una asignatura de un curso entero. El prólogo, convertido en preliminar, lleva un título contundente: "Sin democracia, no hay periodismo (sin periodismo, no hay democracia)". Y el conjunto de la obra está repartida en cinco apartados: "El desafío de las democracias", "Bajo el imperio de las plataformas", "El 'procés' en Cataluña, un caso de libro", "Cara y cruz del ecosistema mediático” y “Los grandes retos del periodismo”.

Además del análisis del porqué muchos medios de comunicación y plataformas y redes sociales nacidas gracias a internet contribuyeron a hacer a Donald Trump presidente de Estados Unidos, a que el Brexit ganase el referéndum británico o a potenciar la desinformación que rodeó el 'procés’ catalán, ‘Periodismo y democracia en la era de las emociones’ también recoge algunas de las experiencias que Rius ha vivido en primera persona a lo largo de su carrera profesional. La suma de experiencias y reflexiones viene avalada por un trabajo de documentación espectacular. Es evidente que detrás de este libro hay un trabajo y una búsqueda de las referencias adecuadas que reclaman su divulgación máxima, en las facultades de Periodismo y fuera de ellas.

Rius insiste en recordar que el periodismo constituye un servicio a la sociedad. Por tanto, no se le puede tratar como un producto más que hay que dejar en manos del libre mercado. El buen periodismo no debe dejarse vencer por la tentación de azuzar las emociones en vez de informar de lo que la ciudadanía debe saber ni caer en manos de intereses empresariales que nada tienen que ver con la práctica correcta del “oficio más bonito del mundo”, como tituló uno de sus libros José Martí Gómez. Oficio que han practicado otros profesionales que encontramos en el libro con los que Rius ha trabajado o a los que ha admirado, como el propio Martí Gómez, Josep Maria Huertas o Margarita Rivière. 'Periodismo y democracia en la era de las emociones’ es, también, una forma del autor de rendirles un merecido homenaje.

Més precarietat, menys reputació, menys nota de tall

Andreu Farràs

Les qualificacions mínimes que les universitats públiques catalanes exigeixen als alumnes que volen començar a estudiar periodisme i comunicació el curs 2024-25 han baixat de forma espectacular respecte de l’any passat i confirma la tendència descendent de totes les notes de tall que demanen les facultats de Periodisme i Comunicació des de fa uns quants anys.

Lluny, molt lluny queden aquells anys en que el grau (abans,

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya.

 llicenciatura) de periodisme era, junt amb la de Comunicació Audiovisual, una de les carreres més sol·licitades pels estudiants catalans i, per tant, una de les que demanava una nota de tall força alta, en alguns casos fins i tot per damunt d'algunes facultats de Medicina o escoles superiors d'Enginyeria. Per exemple, al curs 2010-11, després de la doble titulació de Física i Matemàtiques de la UAB, Medicina a la UB i Enginyeria en Tecnologies Aerospacials a la UPC, la carrera de Periodisme a la Pompeu Fabra figuraba entre les carreres més sol·licitades en relació amb les places ofertes i, per tant, era una de les que exigia millor currículum acadèmic per cursar-la.

Si aleshores la UPF demanava 11,430 punts per ingressar-hi, per al curs que vé, 14 anys després, requereix 10,866 punts. I és la facultat que en demana més. Per entrar en les altres, com es pot observar als gràfics, no es requereixen més de 9,72 punts. Els estudiants catalans s’interessen menys per aquestes carreres. El nombre de places segueix pràcticament igual. I les facultats abaixen el llistó. La vella llei de l'oferta i la demanda.

Les raons d’aquesta caiguda, no per previsible menys espectacular, i

Font: Col.legi de Periodistes de Catalunya.

d’aquest desinterès o desafecció es poden buscar en diferents indrets.

Apuntem-ne algunes:

1) la decisió des de fa uns quants anys de moltes universitats (més les privades que les públiques) de reventar el mercat oferint un nombre exagerat de places acadèmiques per a exercicir unes professions (des de reporter esportiu fins a membre de l’equip de comunicació d’una companyia) en unes empreses que no poden absorbir ni la meitat dels milers de graduats que surten cada any de la dotzena de facultats catalanes que ofereixen aquestes especialitats.

2) les escasses oportunitats professionals que troben els recent graduats en l’ofici per al qual han estudiat. 

3) la precarietat laboral i els baixos sous amb els que han de sobreviure durant anys els pocs que tenen la sort d’entrar en un mitjà de comunicació o gabinet de premsa; moltes hores, contractes curts i pocs salaris. Les empreses saben que tenen una reserva inacabable de ma d’obra qualificada en la qual poden seleccionar no només els novells més brillants sinó també els menys reivindicatius. I tot gràcies a la creació d’una oferta incontrolada i enorme de nous periodistes facilitada, entre altres, per un increment igualment incontrolat de noves universitats privades, algunes de les quals resulta difícil de creure que tinguin motivacions diferents de l’afany de lucre.

4) I per últim, però no menys important, el progressiu descrèdit de la professió periodística causat en els últims anys per no pocs mitjans de comunicació que han apostat per la confrontació, el sensacionalisme i, massa sovint, la difusió de notícies falses, amb l’objectiu d’aconseguir més audiència (i, per tant, potser més anuncis publicitaris) o, sencillament, satisfer les consignes polítiques dels seus principals subvencionadors institucionals o empresarials. La credibilitat i la reputació dels mitjans s’han desplomat per culpa dels (minoritaris però sorollosos) que han incomplert sense escrúpols els codis deontològics de la professió i s’han saltat les mínimes normes de convivència. I també per molts altres mitjans –la majoria— que no han fet res per denunciar-ho o impedir-ho amb l’excusa de que la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió no poden ser coartades i que només es pot exigir autoregulació i responsabilitat individual als professionals; una monumental trampa que només beneficia els farsants i als partidaris del periodisme de trinxera.

Les línies descendents de les notes de tall universitàries discorren paral·leles a les de les audiències dels grans mitjans de comunicació escrits (més exagerades en els impresos que els digitals) i costarà força temps que els benintencionats esforços del Parlament Europeu amb el Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicacions reverteixi unes tendències nefastes, no només per als periodistes i comunicadors presents i futurs, sinó per a tots als ciutadans d’Europa, que veuen com en nombrosos països s’està esquerdant un dels seus drets fonamentals: el de la informació completa, honrada i veraç.