La millor professió del món

Gabriel Jaraba

Seria un error que els periodistes que hem fet els diaris publicats de la transició ençà ens consideréssim els darrers de Filipines de la professió o, pitjor, unes rares avis dels quals la seva pàtria ha desaparegut de sota els peus. Som, certament, testimonis d’un temps que ja no existeix però continuem essent titulars de la millor professió del món. Hem viscut anys singulars i experiències incomparables, però res ens autoritza a pensar que els que venen no ho seran.

Haver passat per la docència a la Facultat de Ciències de la

Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona em va treure qualsevol mania en aquest sentit que em pogués quedar. Recomano a tothom que vulgui rebre un bany de realitat (o una dutxa freda) que s’exposi a la kryptonita que irradien els nanos joves que, ai d’ells, se senten atrets pel periodisme. Els molts de vosaltres que ho heu fet sabeu que no exagero. He deixat entre ells persones excel·lents, estudiants esforçats i uns quants amics amb els que m’honoro. Els quatre llibres que he publicat són manuals adreçats a ells per ajudar-los a endinsar-se en el món digital i, alhora, les classes que els he adreçat s’han basat en els plantejaments més diguem-ne clàssics de la periodística. M’he guardat ben bé de dir-los que s’havien equivocat de professió i que quedarien decebuts d’ella i dels estudis; si ho hagués fet, tant de bo un llamp rellamp m’hagués fulminat allà mateix. Perquè el periodisme és la millor professió del món i els nanos joves mereixen i tenen dret a ser iniciats en ella.

El món en el qual els joves comencen a endinsar-se en treballar en la comunicació d’ara és molt diferent del que hem conegut. Pitjor en algunes coses i millor en altres. Per exemple, no hem d’enyorar els sous i els contractes d’abans, que eren suficients i generalment justos. Oblidem que va ser un fet temporal i fugisser, degut a que empresaris com Antonio Asensio, editors com Josep Ilario i directors com Antonio Franco eren conscients que si pagues amb cacauets només t’hi treballaran micos. Al final resulta que sí que els que van venir després en volien, de micos. Ara tenim empresaris que en el millor dels casos malfien dels periodistes i, en el pitjor, els odien. El periodista és un treballador que no acota el cap quan es creua amb un superior; el mira de fit a fit i, si és el cas, hi discuteix el perquè fa el que ha de fer. No els agraden gens els periodistes a la gent de calers i els polls ressuscitats que (momentàniament) els serveixen.

De manera que el primer que han de fer els periodistes joves és alçar el cap i encarar-se a la gent, no als mitjamerdes que els desprecien sinó als poderosos. Allà on hi ha un periodista hi ha una mirada que interroga, interpel·la i reclama. Armat amb l’eina del periodisme, un xicot o xicota amb el cap clar observa, pregunta, es respòn i ho explica. I aquí és igual un principiant i un jove: aquesta mirada periodística és el seu patrimoni i la seva herencia professional.

Els periodistes joves han d’anar a buscar la gent, escoltar-los i aprendre de les vides de la gent. Saber què li passa a la gent per a poder explicar-ho. Com ho sabien en Huertas, en Fabre, en Pradas, en Campo i en Candel. I han de formar-se més que el que ho vam fer nosaltres, en ciències socials, en ciències humanes, en cultura i art. Una segona llicenciatura no fa mal a ningú i millor si és un doctorat (jo em vaig matricular de doctorat gairebé als 60 anys). I haurien d’associar-se, col·legiar-se, inscriure’s a un sindicat, i si no troben feina, formar equips de treball cooperatius que puguin donar origen a un nou mitjà o iniciativa informativa; la feina no te la venen a portar a casa.

És aquesta mirada periodística horitzontal i igualitària el que cal desenvolupar com una assignatura no escrita. És la curiositat pel que fa la gent el que cal identificar com a motivació principal. És aquestes ganes de saber per a poder explicar. Tota la resta arriba el seu ritme i cau pel seu propi pes. Perquè tenim la millor professió del món.

Estem perdent el fotoperiodisme de qualitat

Gabriel Jaraba

Els lectors dels diaris s’alarmen quan adverteixen que una imatge ha estat modificada amb algun retocador o fins i tot intel·ligència artificial. Els defensors del lector d’algunes capçaleres ja han hagut de fer advertiments a les redaccions. Però mentrestant se’ns ha colat un pitjor enemic per a la fotografia periodística: la pràctica desaparició del fotoperiodisme d’impacte i qualitat de les pàgines dels diaris i dels llocs web.

El lector atent que segueixi ara els mitjans informatius veurà moltes 

Pepe Encinas, en una exposició de la seva
 obra a Palo Alto. (Foto: Carlos Mestrallet)

il·lustracions, però molt poques fotografies periodístiques. És a dir, que captin un instant de l’actualitat de manera que expliquin d’una ullada el que està passant i si és possible vagin una mica més enllà, situant el fet en el seu context i afegint elements humans que aportin sentit a allò que s’ha mostrat. Moltes imatges esmusses, de circumstàncies, de les que molt poques aporten els valors esmentats i que sovint estan produïdes en circumstàncies molt desfavorables, condicionaments imposats des de l’exterior del mitjà i els interessos dels lectors.

El que publiquen ara els mitjans no és fotoperiodisme sinó il·lustració editorial, i hi ha una diferència entre l’una i l’altra. Paradoxalment, mai la tecnologia havia possibilitat tant la tècnica fotogràfica i heus aquí que veiem el periodisme fotogràfic encongir-se d’una manera difícil d’imaginar fa pocs anys. L’scroll continu i l’estructura rudimentària en el disseny informatiu dels llocs web no representa precisament un mitjà favorable a la presència d’un fotoperiodisme impactant.

Foto de Pepe Encinas de l'incendi dels magatzems
El Águila, el juny del 1981. 

Exagerem si diem que no hi ha fotoperiodisme? Sempre és arriscat fer afirmacions taxatives d’aquesta mena, de manera que argumentarem les raons. D’una banda, les polítiques informatives i editorials dels mitjans actuals no afavoreixen el fotoperiodisme, ja que confonen aquest amb la presa d’imatges sensacionals i les rutines informatives tampoc no ho fan: cal treballar ràpidament i barat. De l’altra, no se sent la necessitat d’un compromís, per part dels mitjans, amb la capacitat de la imatge per donar compte de la realitat d’una manera que vagi directa a la ment del públic i no es limiti a il·lustrar la notícia sinó a erigir-se autònomament en notícia per ella mateixa.

Hi ha fotoperiodisme a les grans agències internacionals o en mostres com Visa pour l’image, però no als mitjans que serveixen diàriament als nostres lectors. No cal donar la culpa en aquest cas als avatars tecnològics, a l’apropiació de la xarxa per les grans companyies o a la dificultat de percebre noves tendències: una foto periodística continua sent un testimoni de primera magnitud que parla per si mateix, interessa els lectors i aporta qualitat al mitjà que la publica.

El fotoperiodisme de qualitat ha estat un èxit dels professionals i les empreses que van tenir la voluntat de millorar els mitjans per explicar el país. Als anys 50 i 60 quatre fotògrafs a tot Barcelona cobrien la informació diària i la subministraven als diaris de manera general i uniforme. Formaven un 'pool avant la lettre' amb una sindicació peculiar que posava a l’abast dels mitjans una fotografia d’actualitat que cadascun no hagués pogut pagar per sí mateix. Asseguraven al règim una domesticació professional que no superés els límits i mantenia una barrera professional que impedia l’accés als diaris a altres fotògrafs al marge d’aquests interessos. Gent com Xavier Miserachs, Oriol Maspons o Colita no podien accedir a la premsa diària i van construir un fotoperiodisme del futur i van trigar anys a fer-ho.

Contra aquesta situació, la nova premsa democràtica va crear les seccions de fotografia –inexistents fins a la fundació d’'El Periódico'– que van aportar un periodisme informatiu de qualitat. Devem a la creativitat i coratge de Carlos Pérez de Rozas i Antonio Franco, amb Pepe Encinas i Carlos Bosch Foggia, aquesta mentalitat renovadora, ells van ser els autors de la ruptura amb la precarietat prèvia, sense sospitar que els succeiria la marxa enrere actual. Ara ja no hi ha gent com Pepe Baeza o Pedro Madueño al capdavant de l’edició fotoperiodística a la premsa barcelonina.

Amb la celebració dels Jocs Olímpics, els lectors dels diaris barcelonins van comprovar com el periodisme recollia com ningú la força d’un sentiment popular. Però l’aportació dels nous fotògrafs va anar més enllà, ja que van educar visualment la ciutadania de manera que no s’havia fet abans. La diferència entre la il·lustració i la fotografia és que aquesta ensenya a mirar, perquè comporta una actitud crítica i una intenció artística; la primera no, perquè és de naturalesa instrumental i no interpel·la ni allò que es mostra ni qui es mostra.

Això va poder ser perquè els fotoperiodistes catalans havien fet la feina d’educar visualment el públic assumint la feina de fer una crònica quotidiana, directa i contundent dels canvis que s’estaven produïnt al país. L’amable lector recordarà la foto que va ser el tret de sortida d’aquest canvi d’era: la imatge dels manifestants demanant l’amnistia el febrer de 1976 asseguts a terra mentre eren colpejats per la Policia Armada, feta per Manuel Armengol, en la que destacava 

Foto de Manuel Armengol de la repressió
d'una manifestació proamnistia el febrer del 1976.

Ferran Garcia Faria, ja gran, amb barba blanca i jersei gruixut. També la protesta feminista a la Rambla amb el cartell “Jo també soc adúltera”, de Colita, o les imatges dels militants de Fuerza Nueva demanant el retorn del franquisme, de Carlos Bosch Foggia.

Avui dia les condicions actuals de treball a la premsa i la tendència de les seves línies informatives no afavoreixen el fotoperiodisme. No exagerem: vegeu com la infografia ha desaparegut completament de les pàgines dels mitjans; per la laboriositat de la confecció, per la necessitat d’especialistes ben pagats, per la creença que la prescindibilitat no afecta la comercialitat del producte. El mateix que va passar amb la infografia passa amb el fotoperiodisme.

Article publicat originalment a Catalunya Plural.

Brindem amb cervesa

Joan Barrera

La decisió dels directius de TV-3, o de 3Cat, tant se val, fent que Miki Núñez i Laura Escanes celebressin la benvinguda de l’any nou brindant amb cervesa i bevent a xarrup ha provocat una polèmica curiosa i fins a cert punt innecessària. Per uns, els seguidors de la tradició, rebre el 2026 sense cava és com fulminar un dels principis essencials de la idiosincràsia catalana, per a qui el cava, més enllà de classe i orígens, és sinònim de celebració i de festa gran i entre els que fan una anàlisi estrictament econòmica la posada en escena de TV-3 és un cop baix als productors, que pugnen per sobreviure en un mercat voluble i de gustos fugissers i lluiten per mantenir una quota de mercat suficient que asseguri la viabilitat del negoci.

És il·lustratiu, en aquest darrer apartat, seguir l’argumentari de les

Miki Núñez i Laura Escanes,
la nit de Cap d'Any. (TV-3)

 diferents associacions en què s’agrupen els cavistes i com un acte puntual, on els diners que ha posat sobre la taula Estrella Damm per promocionar la marca supera consideracions emotives i tradicionals, permet obtenir conclusions que fluctuen entre la descripció de les febleses del sector i una petició d’ajut al Govern per a reparar el dany a la imatge perpetrat, a parer seu, per la televisió pública catalana.

Ben mirat, la polèmica cenyida a l’estricte marc de la retransmissió no és més que una tempesta en un got d’aigua, absorbida per urgències informatives més transcendents, però que si s’analitza en un context més ampli es converteix en un nou exemple de la banalització, de l’infantilisme amb que tracten a l’audiència certs programes i mostra el desori general d’una cadena i d’una empresa que sembla haver renunciat a la funció de servei públic, parapetada en el sermoneig de les bones audiències i sense altra finalitat que la de guanyar temps davant una audiència fluctuant, diversa i que exigeix un cert nivell de risc en formats, innovacions i capacitat d’atracció de nous talents.

El mal de TV-3 i de Catalunya Ràdio, naus capitanes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és que cadascú treballa pels seus propis interessos, defensant el seu espai i els privilegis de pertànyer a una casa ben condicionada que els protegeix de les inclemències externes. En aquestes circumstàncies arriscar és innecessari i apostar per nous talents i formats una feina feixuga de la qual val més allunyar-se.

No cal mirar el passat per trobar la solució sinó saber anticipar-se al futur i adaptar les capacitats i els recursos dels mitjans públics de la Generalitat en instruments essencials que converteixin aquesta potent plataforma mediàtica en referent de la gran majoria dels vuit milions de ciutadans que viuen a Catalunya. Transformar aquest potencial en excel·lència informativa, bona programació, continguts en català, per avançar en el disseny de nous formats i plataformes de distribució i ampliar el sostre d’audiència a sectors de població que no senten TV-3 i Catalunya Ràdio com a pròpies hauria de guiar el futur del projecte i la voluntat de servei públic.

El més preocupant de la programació de la Nit de Cap d’any a la televisió pública catalana no és el xarrup cerveser de Miki Núñez i Laura Escanes, que fins i tot podria interpretar-se com una provocació en una nit on manen les tradicions, sinó l’embolcall que acompanyava el conjunt de la programació: el refregit de dos programes que en síntesi representen el súmmum de l’infantilisme, la desconsideració i la riota a costa d’altres en el cas de l’'APM' i el succedani de crítica política farcit de tòpics i de mirades esbiaixades que projecta ‘Polònia’.

Aquesta és la mirada reduccionista en que s’ha convertit la voluntat de servei públic de la televisió i la ràdio catalanes, amb polèmiques banals com al seu moment hi va haver sobre la obligació que els presentadors dels telenotícies es traguessin la corbata amb la pretensió absurda d’atraure una audiència més jove. Postureig i poca cosa més, aquest és el signe que distingeix els mitjans públics de la Generalitat, tot per riure sense solta ni volta.

Periodistes honestos que treballeu a la 'Fachoesfera', fugiu!

Siscu Baiges

Tots ens hem de guanyar la vida de la millor manera possible i, a vegades, no ens queda més remei que fer-ho en feines que no ens agraden. Hi ha un punt, però, en què la dignitat i el respecte per un mateix obliga a renunciar a una feina perquè ens resulta degradant.

És per això que em permeto demanar a tots els periodistes que no

Pedro José Ramírez i Eduardo Inda.

comparteixen la política de denigrar sistemàticament Pedro Sánchez i el seu govern progressista que practiquen els mitjans de la 'Fachoesfera' que pleguin.

És una crida als periodistes honestos que treballen a Antena 3, Tele 5, Telemadrid, Trece TV, EDA TV, Onda Cero, COPE, EsRadio, ABC, El Mundo, La Razón, El Confidencial, El Independiente, Vozpópuli, El Español, OK Diario, El Debate, Libertad Digital, The Objective, Periodista Digital i uns quants més que completen aquesta 'Fachoesfera'.

No us puc oferir una alternativa econòmica. Ells tenen molts diners. Els financen les administracions governades per la dreta i un grapat de grans empreses i multimilionaris. Si deixeu de cobrar de mitjans com els que dirigeixen energúmens com Pedro J. Ramírez, Eduardo Inda, Javier Negre o Federico Jiménez Losantos potser passareu temporades difícils, potser, fins i tot, haureu de canviar de professió o sobreviure amb uns salaris inferiors als que us paguen ara als mitjans difusors d’odi als progressistes on esteu en nòmina.

Però estic segur que estareu més satisfets amb el que feu, que no tindreu que baixar la mirada o contestar fluixet quan us preguntin on treballeu. Sé que molts de vosaltres quan us ho demanen i reconeixeu qui és qui us paga afegiu un “però no estic d’acord amb la línia editorial”.

No us ho prengueu malament, però no n’hi ha prou.

Si la dreta i l’extrema dreta vol embrutar el món del periodisme no els hem de fer concessions. Que les mentides, els rumors falsos, les amenaces, els insults, els titulars perpetrats per fer mal als que lluiten des de la política i des de la societat per una societat més justa se’ls fabriquin ells.

La 'Fachoesfera' que l’aguantin ells, els fatxes, no vosaltres.

Si renuncieu a seguir a sou del costat dolent de la galàxia periodística no hi ha cap garantia que en trobeu un de bo a l’altre costat. Però els que hi som us rebrem amb els braços oberts i admiració.

Una negra literaria que ha hecho bien su trabajo

Gabriel Jaraba

Que nada menos que la hija de Régis Debray haya hecho de negra literaria con el rey Juan Carlos I es algo que nos reconforta a todos quienes nos hemos teñido la cara de betún alguna vez para ganar unas pesetillas. “Hijo mío, los periodistas tenemos que comer mucho caviar para poder traer un plato de sopa a casa”, dijo una vez un estibador de la pluma a su retoño para ilustrarle sobre la profesión de su padre. Laurence Debray, que exhibe orgullosa el apellido del que fue compañero de lucha del Che Guevara, ha puesto el magnetofón, la pluma y el cerebro para la confección del libro 'Reconciliación', aunque en la portada no figura su nombre sino el de Juan Carlos I, sobre una fotografía suya de registro solemne.

Ya se sabe que muchas biografías no aparecen firmadas por quien las

Juan Carlos I y Laurence Debray
(cortesía L. Debray).

 ha escrito y simulan que el autor es el biografiado, de modo que eso no debería escandalizarnos. Ello forma parte del negocio editorial y todos sabemos a qué atenernos. En este caso además Laurence Debray se ha mostrado siempre como una vigorosa defensora del exrey y de su papel en la transición española; el título del volumen sí que parece ser de su autoría y de manera rotunda. Podríamos decir que la gestión de esta biografía se debe al empeño de la autora, disconforme con la consideración que de Juan Carlos se ha hecho en la España de los últimos tiempos. Ha sido más que una 'ghost writer', que es como se llama en inglés a estos profesionales; un negro que carga sobre sus espaldas la construcción de un libro a partir de la nada o de muy poco es mucho más que un evanescente fantasma.

De manera que bien está lo que bien acaba y la biografía de Juan Carlos, independientemente de su contenido, será un elemento a tener en cuenta por los historiadores, al lado de los hechos y avatares protagonizados por el biografiado. Vale la pena comparar la consistencia –o coherencia, si se quiere—del libro con la peripecia del vídeo promocional que Juan Carlos acaba de emitir, y que ha sido calificado de “inoportuno e innecesario” por la Casa Real. O con la entrevista realizada por la cadena France 3, otra acción promocional de eficacia dudosa a efecto de la reivindicación del personaje. Siguiendo los comentarios que los observadores han hecho de esta pieza audiovisual, uno podría decir que un biografiado de esta laya hace bien cuando escucha los consejos de su biógrafa y se ajusta a su modo de trabajar y queda en evidencia si en algún momento se aparta de ellos.

La dignificación de la negritud literaria que ha llevado a cabo Laurence Debray debería estudiarse en los másters de escritura que se imparten por ahí. Creer en el biografiado, suministrarle un cañamazo literario en el que asentarse, susurrarle al oído “recuerda que eres mortal” como se hacía con los generales de Roma mientras hacían su desfile triunfal, son tareas que uno no sabe si este tipo de protagonistas aprecia pero cuyo valor aparece cuando los tipos se atreven a alejarse de su guía. Muy a menudo los personajes que publican libros escritos por negros acaban creyéndose que los han escrito ellos.

Un apunt sobre el Congrés de Periodistes

Joan Barrera

Jodi Kantor, la periodista que amb Megan Twohey va destapar al 2017 des de les pàgines de ‘The New York Times’ el cas dels abusos sexuals del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, gènesi del moviment ‘Me too’, va pronunciar la lliçó inaugural del 7è Congrés de Periodistes de Catalunya, celebrat a Barcelona a principis de novembre.

No va ser una conferència de tràmit sinó ben al contrari. En

Jodi Kantor i Megan Twohey (Arxiu).

l’explicació de com va treballar la notícia i de què passaria avui (2025) si es trobés amb un cas similar, Kantor va desgranar una sèrie de consideracions que haurien de servir per a frenar el descrèdit del periodisme i garantir la funció de peça essencial en la defensa de la veritat i de la democràcia.

El seu missatge, després d’advertir de la manipulació digital, de la creixent dificultat dels professionals alhora de protegir les fonts d’informació, de destacar que els periodistes han de persistir en el treball per a garantir la credibilitat i recuperar la confiança pública en els mitjans de comunicació, va ser categòric: el periodistes necessitem d’un pla col·lectiu, d’una estratègia comuna que permeti i faciliti salvar la veritat.

Garantir la veritat, aquest és l’objectiu de qualsevol pas per a recuperar la credibilitat del periodisme i els mitjans de comunicació.

El periodistes catalans fa anys que van entendre que aquest era el camí i l’aprovació del Codi Deontològic al 1992 i la posterior creació del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) són la prova del compromís del conjunt de la professió en preservar la veritat. En aquest sentit, el congrés va ser un èxit perquè, a banda de confrontar experiències i diagnosticar mancances, va ratificar per una amplíssima majoria l’actualització del Codi deontològic, que en un dels punts defineix què es ser periodista i quines obligacions comporta en uns moments en que han quedat desdibuixades les fronteres entre els mitjans de comunicació convencionals i les emergents plataformes digitals convertides en un colador per on circulen sense fre la desinformació, la falsedat i que ofereixen cobertura a grups amb interessos inconfessables i personatges que embolicats amb la capa de periodistes practiquen l’engany.

Fer els deures no és una garantia de bons resultats. La prova són les limitacions i l’efectivitat de les resolucions del CIC sobre infraccions del codi deontològic, fonamentades en el rigor i l’autoritat però sense base punitiva que obligui a corregir l’incompliment per part de periodistes i empreses.

Protegir la veritat no és una tasca fàcil, requereix d’un permanent exercici multidisciplinar, de perseverança, de modelar estratègies, d’atreure en el camí per a salvaguardar la veritat i enfortir la democràcia a actors (empreses i administració) que no tenen per què coincidir amb les propostes que el CPC representa però que estan allà i no se’ls pot desestimar.

Atreure significa dialogar, asseure’s a una mateixa taula i exigir si hi ha compromisos incomplerts. Pressuposa, des de la perspectiva del CPC, obrir-se a una nova dimensió, entenent que no tot s’acaba en les quatre parets del col·legi ni en el requeriment als professionals quan no fan bé la seva feina. Significa aprofitar l’embranzida del congrés i la força del compromís amb el Codi Deontològic per definir una nova estratègia que impliqui posar el focus i obrir-se a l’anàlisi d’aquelles qüestions que fan referència al marc legal que en una societat democràtica protegeix la tasca del periodista.

Aquest és el terreny que ha d’explorar, entenc, el Consell de la Informació, reprenent feina feta i obrint noves vies de debat sobre les amenaces que sorgeixen a l’entorn de la professió i alteren les garanties constitucionals de preservar la veritat.

La urgència la marquen casos recents que no haurien de passar per alt i són una senyal d’alerta. Exemples són la via que s’ha obert des de l’àmbit del Tribunal Suprem i en el judici al fiscal general de l’Estat quan es qüestiona l’obligació constitucional dels periodistes de preservar la identitat de les fonts d’informació o la previsió inclosa en l’avantprojecte de Llei de secrets oficials, aprovat pel Govern central, que permetria als jutges en determinats supòsits identificar les fonts d’informació adduint raons d’interès general i en funció dels anys de pena pel delicte comès.

I si parlem de Catalunya, l’arxiu i el desinterès en la tramitació i debat parlamentari de la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, eina imprescindible per garantir la veracitat i el rigor de la informació emesa pels operadors digitals i per establir mesures que frenin continguts il·legals.

El CPC ha d’intervenir en aquest debat, sí sense cap mena de dubte. Es tracta de blindar el Codi Deontològic com un instrument útil i operatiu, d’afermar el bon periodisme i novament des del periodisme català situar-nos a l’avantguarda en la defensa de la veritat, del rigor professional i de la democràcia, com ho vam fer al 1992. Ni més ni menys que el que reclamava Jodi Kantor.

www.joanbarrera.com

Periodistes, argentins i guerrillers

Gabriel Jaraba

Observo l'èxit que està obtenint la dramaturga catalana d'orígen argentí Victòria Szpunberg i m'agafa una gran alegria. Vaig ser amic del seu pare, el poeta Alberto Szpunberg, que va formar part de la collita de refugiats polítics de la dictadura de Videla, Massera i Galtieri que es van establir entre nosaltres i que tantes coses ens van ensenyar.

Els periodistes argentins refugiats a Catalunya ens van ensenyar

Patricia Gabancho.

molt, car eren brillants, agosarats i eficients, provistos d'un sentit de l'humor espaterrant i una exigència professional notable. Penso en Carlos Alfieri, Héctor Chimirri, Marta Beluscio, Rodolfo Vinacua, Mario Mactas, Alejandro Yofre, Pablo Di Masso, Ana Portnoy, Carlos Tarsitano, Horacio Viola, Patricia Gabancho, Ricardo Rodrigo, Marcelo Cohen, Raúl Núñez. Dardo Gómez, Horacio López Batista i el mateix Szpunberg. La majoria d'ells havien estat militants contra la dictadura en organitzacions guerrilleres i eren mestres en la constància, l'adaptabilitat i la disciplina. 

Dardo Gómez.

Tots ells van exercir una influència en el periodisme barceloní molt notable, com Carlos Bosch Foggia, el veritable impulsor del fotoperiodisme actual, que va saber posar en valor i imposar la figura del cap de fotografia als diaris i revistes aixecant el nivell professional i laboral dels fotògrafs (recordareu la foto del cartell del PSUC "Mis manos, mi capital", obra seva). De vegades se'ls acusava de trepes o oportunistes, quan el que passava era que el seu caràcter emprenedor i la supervivència els feia destacar molt. Però el cert és que el seu companyerisme era també extraordinari, com es pot recordar si es pensa en Chimirri, home afectuós i estimat per tots nosaltres. Els militants d'allà i d'aquí vam simpatitzar de seguida i vam teixir grans amistats, com en Yofre i jo, que durant un estiu vam fer parella de redactor i fotògraf al suplement estiuenc d''El Periódico' amb unes cobertures creatives que sovint destil·laven humor i agosarament.

Estem en deute amb aquella generació de periodistes argentins i dubto que mai arribi un homenatge a la Barcelona argentina que un dia es va demanar des de 'La Vanguardia'. Però l'èxit de Victòria Szpunberg és, en ell mateix, el millor homenatge, una llavor plantada filla d'aquell corrent humà. El seu pare va ser un d'aquells guerrillers vençuts però no derrotats que Barcelona va acollir; a ells també un reconeixement des d'aquest espai de memòria.