El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

19 dic 2023

Presidència de l'agència Efe: mal nom, mal mètode

Ramon Espuny
Ha creat polèmica la proposta del govern espanyol de nomenar nou president de l'agència Efe Miguel Ángel Oliver després d'haver cesat Gabriela Cañas, també nomenada pel Govern fa tres anys. És cert que el nom d'Oliver afegeix arguments d'inadequació al càrrec, per haver estat secretari d'Estat de Comunicació del Govern, i a diferència de Cañas no serà avalat per la majoria de grups parlamentaris del Congrés. Però el que ho permet és el procediment progovernamental de nomenament dels presidents de l'agència, que es fa directament des de l'Executiu. Un mètode que ha estat qüestionat des de fa anys pels representants dels treballadors d'Efe,
Oliver pren posessió com a secretari d'Estat
 de Comunicació el 2018. (Foto: Moncloa)

que han reclamat reiteradament un Estatut propi (*), que blindi la seva independència respecte del Govern de torn, en la línia del reclamat des de fa dècades als mitjans de comunicació de les corporacions públiques audiovisuals, com RTVE, la CCMA o altres. És més, quan presidia el Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, i a redòs de les iniciatives que s'havien iniciat a Catalunya per desgovernamentalitzar els mitjans de comunicació públics, es va reclamar a l'executiu la reforma integral dels mitjans de titularitat estatal, perquè deixessin de ser progovernamentals. Ja abans, el 2003, en carta al candidat Rodríguez Zapatero d'Enric Bastardes, llavors secretari general de la FeSP (Federació de Sindicats de Periodistes) s'advocava per la regulació de la professió periodística i del dret ciutadà a la informació. Tot plegat va desembocar en la formació d'un Consell d'Experts (altrament dit "Comitè de savis") que va dibuixar les grans línies de la reforma de RTVE del 2006 i també reclamava el control parlamentari de l'agència Efe a partir d'un consell d'administració nomenat pel Congrés, per acabar amb la dependència directa del Govern, que encara continua, perquè aquesta proposta no va tenir mai desenvolupament legislatiu.


De manera que des de llavors s'han succeït els nomenaments governamentals de presidents de l'agència, i això perquè no s'ha avançat en fòrmules per assolir la independència orgànica d'Efe, que a més s'han replicat en mitjans com l'Agència Catalana de Notícies (ACN), i de forma encara més compromesa, perquè la presideix sempre qui ostenta a la Generalitat la funció de secretari de Comunicació del Govern. Per això, tot i que un nomenament governamental pugui buscar en determinats contextos el consens amb altres forces polítiques, el sistema perverteix els criteris d'independència i imparcialitat que ha de tenir tot mitjà de comunicació públic. Uns criteris que històricament ha defensat el Comitè Intercentres d'Efe, que el 2010 insistia en carta a Zapatero en la necessitat d'un Estatut propi de l'agència. Que hi tornava el 2011 i que es reiterava ara amb motiu del nou nomenament : "Seguiremos exigiendo la concreción de un Estatuto público para Efe, reclamación que en su momento hicieron suya tanto PSOE como PP, y que, sin embargo, sigue siendo una asignatura pendiente de los sucesivos gobiernos de este país".

Tocaria que el PSOE recapacités sobre el desprestigi que comporta el nomenament de Miguel Ángel Oliver per presidir l'agència, i també sobre aquest residu antidemocràtic de funcionament, equiparant Efe amb les reglamentacions que regeixen mitjans públics com RTVE. Igualment, a Catalunya, el Parlament no hauria de ralentitzar la proposta de desgovernamentalitzar l'ACN, a partir del reclam dels seus treballadors i de l'acord pels Pressupostos del 2023 entre el Govern i el PSC, que finalment han portat el tema a la Comissió de Control de la CCMA, d'integrar l'agència catalana en la Corporació. Una integració que hauria de comportar també l'equiparació laboral i salarial dels seus professionals amb els de TV3 i Catalunya Ràdio, i que no hauria de trobar obstacles per aquest motiu, com és de témer si atenem a la posició de determinats partits, que poden argumentar dificultats econòmiques, organitzatives o legislatives per no abordar aquesta integració. En tot cas, però, fins i tot si no es produís aquesta absorció, l'ACN hauria de deixar de dependre immediatament del Govern i passar al control parlamentari, com els mitjans de la CCMA, perquè és també un mitjà públic de la Generalitat, participat a més en un 30% per la CCMA. I l'agència Efe, igualment, hauria de respondre per fi al nom d'agència pública, passant a mans del Congrés, per allunyar les ombres de sospita que projecta la seva dependència orgànica de la Presidència del Govern espanyol.


(*) Un estatut que no s'ha de confondre amb l'Estatut de Redacció que existeix, amb el seu corresponent Consell de Redacció, des del 2006.

19 nov 2023

¿Por qué a los 'dircom' les va mejor que a los periodistas?

Leandro Lamor
Los amigos de Dircom, Asociación de Directivos de Comunicación tuvieron el detalle de invitarme a su evento Netcom2023. Y, como cada año, constato que les va bastante mejor que a nosotros.

Vaya por delante que me alegro. Ambos formamos parte de un mismo negocio, donde unas veces nuestros intereses chocan y en otras conviene colaborar. Así son los negocios.

Del Netcom2023 apunté lo que dijo su presidenta en
Catalunya, María Luisa Martínez Gistau, sobre cómo aprovechar la inteligencia artificial (IA) para promover “un enfoque más creativo y estratégico en la comunicación”.

“Ya estamos --me dije-- es el enfoque”. Y es que enfocar debe servir para ver mejor, no para ofuscarse. Y por eso el título de más arriba.

Las redes hicieron a los 'dircom' imprescindibles. Salieron a explorar y a cazar el Alien mientras que a nosotros el Alien vino a cazarnos, nos sedó el ego con 'likes' y nos comió enteritos. Nos rematará Elon Musk porque X no es país para informar, sino para intoxicar (pagando).

Las redes fueron una oportunidad para los 'dircom'. Les dio nuevas herramientas. A los periodistas nos trajo competencia (el mal llamado "periodismo ciudadano") y un cuestionamiento de nuestro rol. Donde los dircom vieron luces el periodismo halló confusión. Las GAFAS (Google, Amazon, Facebook, Apple) les dieron ángulo de visión y a nosotros nos echó a la cuneta por deslumbramiento. Nos robaron la brújula, el cuadro de mandos y la cartera.

Las redes sumó a los recursos de comunicación de los 'dircom' el márketing y las técnicas de mercado. Les hizo competitivos y modernos. A los periodistas, prescindibles y trasnochados. Sé que hay excepciones como Fabrizio Romano. Pero por lo general las redes condenaron el periodismo al pensamiento viejuno.

Las redes han concienciado a los 'dircom' de la necesidad de colaborar y asociarse. Al periodismo nos trajo individualismo y trincheras ideológicas. Es curioso que últimamente los 'dircom' inviten a periodistas a sus actos y que los medios no inviten a periodistas a los suyos.

Pero siempre llega el momento “no estamos tan mal” (el 'copyright' no es de Laporta, sino de ZP en el congreso del PSOE del 2000).

Así que intentaré poner luces largas y enfocar para ver en lugar de cegarme:

-- Los 'dircom' siguen necesitando llegar a sus clientes, pero no a cualquier precio. Hubo un momento en que parecía que para ellos eran más útiles los 'influencers' que los periodistas, pero algunas empresas se rifaron el prestigio por fiar su marca al 'youtuber' de turno. Va siendo tiempo de recomponer viejas alianzas.

-- En entornos VUCA los 'dircom' pasan cada vez más tiempo gestionando crisis. Los 'youtubers', 'influencers' y 'branded content' van genial cuando el viento sopla a favor, pero si cometes errores y te ataca una crisis tener el móvil de un periodista de confianza en un medio influyente es oro.

-- Los 'dircom' necesitan cada vez más limpiar la información de valor del ruido y tomar así decisiones que den valor a sus empresas. Les interesa que haya medios sólidos, creíbles y útiles.

¿Y qué podemos hacer desde el periodismo?

Pues hacer mejor lo que sabemos hacer mejor y, sobre todo, enfocarnos en ello.

1- El dinero en el campo, como decía Cruyff. Si para un medio lo más importante es dar noticias, el dinero que sea para fichar periodistas. Luego ya ficharás analistas de IA, expertos en SEO y todo lo necesario para maximizar tus noticias. Pero si no tienes gente que vaya a los sitios, se informe y cuente honestamente lo que pasa, poco podrás maximizar y ser diferente. A las redes sociales se les gana estando en los sitios.

2- Y ahora que llega la IA juguemos al ataque. Convertirnos en detectives de 'fake news' está muy bien, pero si no lo combinamos con una estrategia ofensiva para marcar 'goles' a la desinformación sólo haremos de VAR cada vez que el populismo dé una coz a los hechos. Ya sé que a campo abierto la desinformación y la mentira viaja más veloz que los hechos, pero golpeemos una y otra vez en el hígado --y nunca mejor dicho-- al populismo con noticias fiables, contrastadas y que contribuyan a sociedades más plurales, menos sectarias y con mayor calidad democrática.

No hay otro camino si queremos ser útiles. Enfoquemos para ver mejor y no para ofuscarnos y servir a quienes aún confían en el periodismo para que no nos quedemos todos a ciegas.

8 nov 2023

Jutges per la monarquia

Josep-Maria Ureta
El nou llibre de José García Abad es titula 'Todos lo sabían' (La Esfera de los Libros, 2023). Tan cert com incomplert: sembla que tracta de l’agitada vida oculta de Juan Carlos I. Però de tot això ja hi ha desfullades i ensucrades versions de la premsa rosa i de safareig. ¿Hi ha res més per descriure les xerrameques del monarca frívol, promiscu i procaç?

Sí! No es tracta de les amants del rei cessant (lo d’emèrit és un títol
pels catedràtics i bisbes). Va de l’incompliment de tots els organismes de l’Estat, especialment dels ministres competents del tema, i dels jutges.

Res més ni menys que dos dels tres poders de l’Estat s’han conjurat per ocultar a l’opinió pública els enamoriscaments perpetus del monarca, que no eren ni dos ni tres. Les dades de com els serveis secrets van arribar a llogar i comprar pisos amagats per tal que el cap de l’Estat amb els presidents Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy, pogués tenir relacions amb diverses amants queda prou documentat en el llibre del García Abad.

Però no es confonguem. El llibre 'Todos lo sabían' no va d’això. És un llibre honest, sòlid i meritori de com s’ha anat deteriorant la monarquia espanyola a partir del regnat de Juan Carlos I.

Aquí cal recordar la solvència i solidesa de l’autor. Ras i curt.
El 
2004 publica 'La soledad del Rey', sobre la dificultat del relleu pel llavors príncep d’Astúries ateses, ja, les seves males companyies financeres; el 2012 un text a penes conegut 'Don Juan', amb moltes dades inèdites de pare i fill; i el 2008, 'El Príncipe y el Rey'. Els dos primers textos, editats per La Esfera de los Libros. El darrer, per la mateixa editorial de l’autor, atès que molts dels documents eren inèdits i confidencials.

Amb aquests antecedents, sòlids i model del què és el periodisme d’investigació, García Abad ens regala una crònica molt ben trabada entre el que s’ha publicat durant 40 anys, sense cap sentit crític, i el què anava succeint fora de pantalla: l’atzarosa arribada de la monarquia fins a ser cap de l’Estat, les traves que li posaven i la lenta i estrafolària davallada del prestigi de la institució pels afers d’una bragueta incontrolada. Ep! com diu l’autor del llibre, tots ho sabien, i, per tant se n’aprofitaven els poders executius dominadors de l’estratègia d’aïllar al cap de l’Estat i prendre decisions sense consultar-li; sobre tot, Aznar.

Quan vas llegint el llibre et sembla que és un reguitzell de petites anècdotes ja conegudes, de les que un diari dedica una columneta per deixar constància. Però no és, en absolut, el que va tramant García Abad. Tria molt bé, un per un, els testimonis de les malifetes –per dir-ho suau- d’un cap d’Estat que s’avé més a la tradició de la seva dinastia del segle XIX que l’exigència de servir a un règim democràtic. I Suárez, González, Serra/Reverter, Aznar, Zapatero, més els responsables dels serveis secrets (Manglano, Sanz Roldán), d’una banda, a més dels financers del tres i no res com Prado Colón de Carvajal, De la Rosa, Mario Conde, els Albertos, els banquers suïssos, i no pocs xeics àrabs també componen la peculiar cort d’aprofitats del regnat de Joan Carles I.

El què fa amb la destresa narrativa de vetarà del periodisme com és José Garcia Abad es posar-los en solfa un per un i allà on els correspon. El llibre no deixa de ser el relat d’una crisi lenta, crònica i ves a saber si irreversible.

I també una aportació sòlida i inèdita: sempre els jutges mirant cap a una altra banda sempre que hi ha la monarquia pel mig. No ho oblidem: aquesta és la denúncia de fons del Pepe García Abad, un mestre en la recapitulació, ordenació i narració dels temes de la monarquia hispànica.

6 nov 2023

Ètica, compromís i dret a la informació

David Casals
Quan fa 30 anys, es va posar en marxa el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), encara no hi havia cap mitjà de comunicació a l’Estat que tingués pàgina web. El primer en fer-ho, l’any 1994, va ser ‘El Periódico de Catalunya’. Per als lectors de PAIOS que tinguin menys de 35 anys, tot això els sonarà molt llunyà. Per aquest motiu, l’SPC va decidir que el seu acte central de celebració a Barcelona del seu 30è aniversari havia de servir per parlar de passat i present, però també de futur.

Fa just un any, a la tardor de 2022, es va produir el llançament de
Elena Tarifa, Ramon Espuny, Montse Melià
i Dardo Gómez, a l'acte del SPC del 4 de novembre.

Chat GPT, una de les múltiples aplicacions d’intel·ligència artificial que tenim a l’abast. Ara bé, la seva manera de generar contingut no surt del no-res, sinó que compta amb una sèrie de biaixos que poden condicionar qualsevol tipus de feina.

Així ho van exposar Adriadna Arnés, fotògrafa que porta un any creant imatges amb intel·ligència artificial; i la doctora en comunicació per a la UAB Patrícia Ventura. Arnés va dir que, quan introdueix per escrit al programa que fa servir quina imatge voldria generar, normalment l’aplicatiu li proposa homes amb excepcions, per exemple, l’ofici d’infermeria. Les imatges de persones que proposa són blanques, rosses i esveltes, molt habitualment, fet que deixa fora a molt bona part de la població del món, i també de les audiències dels mitjans si parlem de periodisme.

“A l’igual que fer una fotografia no és prémer el botó de la càmera, utilitzar intel·ligència artificial no és només escriure un text” explicant què és el que es necessita, va dir Arnés. I en aquest sentit, la conclusió de Ventura va ser molt eloqüent: es necessita sempre una supervisió personal i “també ètica”, basada en els valors.

“La tecnologia ens ha de permetre fer millor periodisme, i que els professionals que puguin quedar alliberats per tasques que s’automatitzen, que se’ls destini a fer altres tasques, i no a suprimir llocs de treball”, va explicar el president de l’SPC, Francesc Ràfols.

En qualsevol cas, la irrupció de la intel·ligència artificial és molt anterior a Chat GPT. Una de les experiències pioneres fou de Reuters en la redacció de teletips amb partits de futbol. Ja a casa nostra, la CCMA o 'El Confidencial' l’han fet servir per informar de resultats electorals a nivell local. Els algoritmes també s’han generalitzat a l’hora de recomanar enllaços als lectors i les empreses periodístiques també els fan servir per detectar quins són els temes d’interès. Això no pot contribuir a “soscavar el pluralisme o perjudicar persones vulnerables”, en paraules de Ventura.

Són dos reptes que formen part de la trajectòria històrica de l’SPC, que va néixer arran d’un congrés de periodistes del que va sortir també la redacció del Codi Deontològic, i la constitució, poc després, d’un òrgan que vetlla pel seu compliment, el Consell de la Informació de Catalunya (CIC). Precisament, Ventura va coordinar per aquest òrgan el primer informe publicat a Espanya sobre l’impacte d’aquestes eines a les empreses periodístiques, i que oferia també recomanacions ètiques. Es va editar al desembre de 2021, per tant és onze mesos anterior a la irrupció de Chat GTP, fet que no ha alterat ni una coma de les seves propostes.

L’aposta per un periodisme responsable, que fomenti l’autocrítica de la societat, i que eviti lacres com el racisme, la xenofòbia, el masclisme i la discriminació dels més vulnerables forma part de l’ADN de l’SPC. Hi ha reptes de 1993 que segueixen vius, com l’auge del sensacionalisme, que ha agafat una nova dimensió. “Llavors els mitjans audiovisuals van traspassar una línia vermella amb el 'cas Alcàsser', la desaparició i posterior assassinat de tres adolescents a la província de València, i que es va convertir en el primer paradigma de la ‘televisió-escombraria’", va recordar el director de Mitjans de Comunicació del Govern, Jordi del Río. Ara, a això s’hi suma el repte del ‘clickbait’ i la confusió entre publicitat, contingut patrocinat i noves formes encobertes, no sempre identificables pel lector.

“Quan es va crear l’SPC, la presència de la dona en llocs de direcció era residual”, va recordar una de les fundadores i exdirectora de RNE-Catalunya, Montse Melià. Tot i això, només un terç de l’afiliació està formada per dones, quan és una professió fonamentalment feminitzada. “En un dels primers actes, recordo que la preocupació d’una de les afiliades era com s’ho hauria de fer perquè no li toquessin el cul; veiem ara directors que van de feministes però que han sigut promotors de la tortura de les dones” al lloc de feina, va dir Dardo Gómez, impulsor de l’SPC.

La precarietat laboral segueix sent tot un repte i no té fre. I un altre assumpte pendent, tal com va recordar el també cofundador i expresident Ramon Espuny, és la desgovernamentalització real dels mitjans de comunicació públics, i la insatisfacció que causen els darrers nomenaments a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que no estan basats en criteris professionals sinó en quotes partidistes.

L’SPC seguirà amatent a aquestes qüestions. Vol ser també una eina útil, propera i eficaç a les noves generacions, i estar al costat de manera permanent dels fotoperiodistes, especialment quan els toca cobrir manifestacions o disturbis, ja que massa sovint, les traves que han posat els cossos policials en la seva feina han sigut també un atac al dret fonamental de la informació.

27 oct 2023

El llibre que no mereixerà ni una ratlla a ‘Expansión’, ‘Cinco Días’ i ‘El Economista’

Andreu Farràs
Els tres grans diaris d’informació econòmica d’Espanya no publicaran ni una línia sobre la recent publicació d’un llibre que parla molt abastament d’ells. I això que ‘Pescar el salmón’, escrit per Yago Álvarez Barba i publicat per Capitán Swing, és probablement el millor manual sobre periodisme econòmic que podrien tenir avui en dia els estudiants de Ciències de la Comunicació, tant si es volen dedicar a informar des de les redaccions com si prefereixen fer-ho des dels gabinets de comunicació d’empreses i institucions (avís als aspirants: amb menys precarietat, més places i millors horaris que els anteriors).

‘Expansión’, ‘Cinco Días’ i ‘El Economista’ son alguns dels
mitjans impresos que queden ben retratats en aquesta obra destinada sobretot a descobrir com la majoria de les publicacions d’informació econòmica, tradicionalment impreses en paper de color salmó, son:

* Transmissores de la ideologia neoliberal impulsada amb èxit planetari des de finals del segle XX per Ronald Reagan (EUA) i Margaret Thatcher (Regne Unit), considerada com la única possible per a garantir el creixement i la prosperitat dels països i el seus ciutadans.

* Propietat en la seva gran majoria de corporacions bancàries o fons d’inversió que s’han quedat amb aquests mitjans en no haver pogut aquests retornar els crèdits financers que havien demanat anys enrere.

* Publicacions amb una enorme càrrega d’ideologia política (conservadora i liberal) que maquillen amb un llenguatge econòmic i farcit d’estadístiques manipulades, per tal de convèncer als lectors que, en tractar-se d’una “ciència”, els postulats econòmics no tenen rèplica ni alternativa. Contenen dogmes tan inalterables i ideològicament neutres com la llei de la gravetat o la geometria euclidiana.

* Eines que serveixen per difondre unes narratives i establir determinats marcs mentals ("del que no es parla no existeix") que afavoreixen les tesis del capitalisme desregulat, la privatització d’empreses i serveis públics, la fiscalitat més laxa i l’austeritat com a única eina per superar les recessions. I aconseguir-ho encara que exigeixi retorçar les dades o seleccionar les fonts (els famosos "experts") per tal de que, encara que n'apareguin nombroses per semblar plurals, gairebé totes confirmin el relat que imposen editors, patrocinadors i anunciants. Sobretot, en un moment en el que el nombre de lectors subscrits ja no son els que garanteixen la supervivència dels mitjans com abans sinó que aquesta depen de la publicitat empresarial, els bancs creditors-propietaris i les subvencions institucionals.

Activista en diferents moviments socials i organitzacions com Auditoría Ciudadana de la Deuda, Economistas sin Fronteras o Plataforma contra los Fondos Buitres, Yago Álvarez Barba coordina actualment la informació econòmica d’'El Salto'. A ‘Pescar el salmón’ radiografia els més influents mitjans d’informació econòmica, tant els que tenen edicions impreses (cada cop amb menys audiència) com els que ja van néixer digitals, alguns dels quals només son contenidors de 'fakes' i desinformacions. Al compendi trobo a faltar alguna al·lusió a un mitjà de referència per als lectors progressistes com ara la revista ‘Alternativas Económicas’, que precisament s’ha distingit des de la seva fundació per no seguir gregàriament el corrent hegemònic (‘mainstream’).

En la seva anàlisi extensa i minuciosa, usa exemples molt concrets de manipulacions i tergiversacions publicades per diferents diaris suposadament rigorosos. Esmenta els mitjans, però no els periodistes que han redactat la notícia o el reportatge, perquè no vol que ens fixem en qui escriu la peça sinó en aquells que mouen els fils per a què l’article no se surti de mare. "Odia el delicte, compadeix el delinqüent", que deia Concepción Arenal. La precarietat dels professionals de la informació i les altes taxes de desocupació, alega Álvarez, es constitueixen en una estratègia per “ensinistrar” els redactors.

Els que sí apareixen citats son alguns coneguts economistes que des de fa anys omplen minuts i minuts de ràdio i televisió amb les seves prèdiques i que poc abans de la greu crisi del 2008 --els efectes de la qual encara estan patint en alguns aspectes els més desafavorits-- van negar reiteradament que estigués a punt d'esclatar una bombolla immobiliària. I, sense demanar disculpes pels aquest i altres errors flagrants, segueixen pontificant i llançant vaticinis apocalíptics o tranquilitzadors (segons convingui al patrocinador de torn), convençuts que ningú s’enrecordarà de les seves pífies d’aquí uns mesos.

Recorda el llibre que l’expresident equatorià Rafael Correa va dir: “Des que es va inventar la impremta, la llibertat de premsa és la voluntat de l’amo de la impremta”. Tant cert com el que va dir Mark Twain: “Hi ha mentides, grans mentides i estadístiques”. Podria servir a l’hora de mirar amb ulls més crítics els nombrosos i gens imparcials infogràfics que tan agrada publicar a la premsa salmó pescada per Álvarez Barba.

19 oct 2023

El derecho a la legítima defensa no lo permite todo

Dardo Gómez
El pasado 7 de octubre se abrió otro episodio, pero no nuevo, en el desatino que comenzó en 1945 y que conocemos como el conflicto palestino-israelí, una historia de siete decenios escritos con letras de sangre sobre líneas de crueldad. Un conflicto que por la maldita enfermedad de los nacionalismos que hemos normalizado nos lleva a confundir, como tantas otras veces, los intereses de los Estados y las ideologías de sus dirigentes con las necesidades de los pueblos que los sufren.

No es que haya olvidado cómo comenzó este tormento hace casi ochenta años, pero remover en la historia para hallar la causa de estos dolores no sirve para aliviarlos ni para encontrar solución que no sea la que puede surgir de la reflexión humanista y el amor por los seres sufrientes. Que es la respuesta menos común.

La única realidad a día de hoy es que se enfrentan dos facciones igualmente crueles que dicen interpretar los derechos de israelíes y palestinos, pero que con su reparto de odios y largos rencores respectivos solo representan a las armas en que ellos mismos se han convertido. Como ya estamos acostumbrados a la manipulación no puede sorprendernos que se manipule con la pobre humanidad atrapada entre las garras del sionismo del ejército israelí y la radicalidad de Hamas.

Ante esta penosa situación todos los medios de comunicación podrían y deberían asumir una actitud responsable y contribuir en lo que pudieren (y pueden bastante) a una paz que alivie la tensión, evite el dolor y los muertos o que, por lo menos, expliquen la verdad que se oculta en todas las guerras. Sé que la verdad, en muchos casos, es inasible e imposible de acercarse a ella desde la ignorancia; deberíamos impedir deslizarnos por esta última vertiente --que es la que está imperando en muchos medios-- y dejar de faltar el respecto a la ciudadanía y a los damnificados directos de la guerra.

He tenido la desgracia buscada de aproximarme al programa 'TardeAR' que dirige una experiodista que, en esta ocasión y con total impudicia decidió dos días después del ataque de Hamas entrar en este tema con un editorial mezclado de connotaciones religiosas y un corifeo de desinformados que solo podían manifestar sus sentimientos bien o mal paridos.

Es sabido que la mala interpretación de la libertad de expresión lleva a suponer que cada cual puede decir lo que le venga en gana, pero esto es sólo permisible en una sobremesa de cuñados o en una barra de bar, nunca en un canal de televisión ni otro medio de comunicación. Estos tienen la obligación de respetar la información de la ciudadanía y no creo que la opinión indocumentado de esos tertulianos contribuya a mejorarla sino a manosearla con la total desvergüenza y la falta de ética de la supuesta periodista que los ha convocado a su programa. A los que defienden esto diciendo que se trata de un programa de entretenimiento, les preguntó qué hace la guerra en un programa de éste tipo.

Alguien dijo que la guerra es algo tan serio que no debe dejarse en manos de los militares; yo agregaría que también debería ser alejada de quienes presumen de periodistas pero no recurren a especialistas para paliar su ignorancia y la ajena en cada una de las materias que van a tratar. Y saben que deben hacerlo, si tienen algún respeto por su trabajo y por sus informados.

El mantra de la legítima defensa como justificación


Fruto de la misma tendencia al trabajo fácil y a la retroalimentación entre los medios surgen los mantras informativos. Frases o palabros que lanza algún político interesado en hacerlo y que los medios se ocupan de repetir.

Con la guerra de Ucrania y renovado con la actual se repite a diario el supuesto derecho a la legítima defensa; que en este caso puede ser invocada por ambas fuerzas; salvo que alguno de vosotros quiera entrar en la majadería del “quién empezó primero”. Aunque todo el mundo tiene derecho a defenderse también es cierto que en esa defensa no todo está permitido. Incluso en la reacción ante una agresión personal en un atraco u otra situación los jueces tienen en cuenta la proporcionalidad de la respuesta si ésta se manifiesta por encima del riesgo para nuestra integridad que suponía el ataque. Hay muchísimos casos en los que la desproporcionada reacción convirtió al ofendido en ofensor.

Si es así para cualquier tribunal penal local, se me ocurre que ningún o ninguna periodista ignora que, incluso en las guerras, hay líneas rojas a la violencia y todas ellas se encuentran perfectamente trazadas por los Convenios de Ginebra y sus protocolos adicionales.

La primera firma de estos convenios es de 1949 y han sido progresivamente ampliados y ratificados por todos los Estados y son aplicables universalmente; también Israel (ratificaciones: 1949, 1951, 1968 y 1978) y Palestina (Adhesión: 1983) se hallan entre los firmantes. Estos convenios “son la piedra angular del derecho internacional humanitario, es decir el conjunto de normas jurídicas que regulan las formas en que se pueden librar los conflictos armados y que intentan limitar los efectos de estos. Protegen especialmente a las personas que no participan en las hostilidades (civiles, personal sanitario, miembros de organizaciones humanitarias) y a los que ya no pueden seguir participando en las hostilidades (heridos, enfermos, náufragos, prisioneros de guerra). Los convenios y sus protocolos establecen que se debe tomar medidas para prevenir o poner fin a cualquier infracción de dichos instrumentos. Contienen normas estrictas en relación con las llamadas "infracciones graves". Se debe buscar, enjuiciar o extraditar a los autores de infracciones graves, sea cual sea su nacionalidad. 

Los convenios de antes de 1949 se referían sólo a los combatientes; la Segunda Guerra Mundial hizo evidentes las consecuencias desastrosas que tuvo la ausencia de un convenio que protegiera a los civiles en tiempo de guerra. Además, especifican el trato que debe darse a las personas protegidas y distinguen entre la situación de los extranjeros en el territorio de una de las partes en conflicto y la de los civiles en territorios ocupados. Define las obligaciones del ocupante respecto de la población civil y contiene disposiciones precisas acerca de la ayuda humanitaria que tiene derecho a recibir la población civil de esos territorios y contiene un régimen específico sobre el trato de los internados civiles.

Establecen que se debe tratar con humanidad a todas las personas que no participen en las hostilidades o que caigan en poder del adversario, sin distinción alguna de índole desfavorable y prohíbe específicamente los atentados contra la vida, las mutilaciones, la toma de rehenes, la tortura, los tratos humillantes, crueles y degradantes, y dispone que deben ofrecerse todas las garantías judiciales.

Asimismo la imposición de “castigos colectivos” --aunque se sigan practicando-- se ha considerado crimen de guerra por la Comisión sobre la Responsabilidad establecida tras la Primera Guerra Mundial y esa decisión fue ratificada en 1997 por el Tribunal Militar de Roma, por el Tribunal Penal Internacional para Ruanda y por el Tribunal Especial para Sierra Leona.

Por otro lado el Tribunal Penal Internacional para la ex Yugoslavia declaró que el internamiento o la residencia forzosa --con arreglo al artículo 78º del cuarto convenio de Ginebra-- era una medida que, en ningún caso, podía ser colectiva. El Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidas declaró que los Estados partes no podían “en ningún caso” invocar un estado de emergencia “como justificación de actos que violan el derecho humanitario o normas imperativas de derecho internacional, por ejemplo [...], la imposición de castigos colectivos”.

La vida de los que sufren no aparece en los medios


Sin embargo, nuestros medios no informan de la existencia de estos derechos y de que los Estados se hallan comprometidos a no vulnerarlos; las y los periodistas y medios que por ignorancia o negligencia no ponen estos conocimientos al alcance de sus lectores, oyentes o televidentes propician discusiones vanas y permiten sostener lugares comunes como el de la legítima defensa propiciando los discursos de odio y la inmoralidad de los fanáticos amparados en las trincheras ideológicas o religiosas.

Entre el ejército israelí de Netanyahu y las ansias de venganza de Hamas se hallan encerrados y torturados miles de jóvenes israelíes que prefieren ir a la cárcel antes que ir a cazar palestinos en sus tierras. Shahar Perets, objetora de conciencia de 19 años, ha pasado 61 días en la cárcel. "No quiero formar parte de la opresión del pueblo palestino", y explica que, cuando conoció a un grupo de jóvenes palestinos durante un campamento de verano, "entendí mejor su sufrimiento al escuchar sus historias personales". "Por eso, decidí no alistarme en el Ejército". Ya ha estado en prisión cuatro veces.

La organización Breaking the Silence recoge los testimonios de más de 1.300 soldados que tras su servicio militar, exponen la verdad de sus acciones para explicar su lucha contra la ocupación de los territorios palestinos. Mesarvot-Refuser Solidarity Network es otra organización que da apoyo a los que deciden no contribuir a la ocupación de Palestina. Durante más de 50 años, jóvenes como Shahar Perets han dicho no a la ocupación.

Habría que remarcar que estos jóvenes nacieron en el Estado de Israel, no conocen otro hogar más que este y no se sienten invasores porque no lo son.

Algo muy similar se puede decir de los sufridos habitantes de la Franja de Gaza, que viven secuestrados por el Movimiento de Resistencia Islámica (Hamás), que se hizo con el poder de ese territorio primero en unas elecciones y luego tras el conflicto armado en el que expulsaron a Al Fatah --quien gobierna en la vecina Cisjordania-- y con el cual, desde entonces, compaginan períodos de violencia con intentos de reconciliación. Mientras tanto, los palestinos de Gaza no han vuelto a votar en elecciones legislativas desde 2006, encadenando ya casi 20 años bajo la férrea dictadura de Hamás que tiene como programa y único objetivo imposible expulsar a los israelitas.

Así, los palestinos que solo quieren vivir en paz y progresar en sus aspiraciones y actividades han sido condenados a una vida de violencia, de miseria y de represión de todas sus libertades por un poder que nunca se ha preocupado por mejorar las condiciones de vida de la población ni ofrecer una alternativa alguna a la corrupción y la ineficiencia que caracteriza este régimen islámico de terror.

En momentos en que esto escribo las fuerzas de Netanjahu están a las puertas de una ofensiva --que presiento terrible-- para vengar (no cabe otra palabra) la barbarie que Hamas cometió hace una semana, y lo hará amparándose en su derecho a defenderse.

Ante esta inminencia de horror todas las organizaciones de Derechos Humanos en Israel --entre las que se hallan Amnesty, DDH Israel, Medicos por DDH, etc-- en un comunicado señalan: “La mayoría de nosotros somos equipos conjuntos de israelíes y palestinos, de modo que algunos de nosotros tenemos familiares y colegas en Gaza, que ahora viven bajo un ataque continuo. Niños, mujeres y ancianos son atacados indiscriminadamente y no hay a dónde huir. (...) Especialmente ahora, debemos mantener una posición moral y humana y no caer en la desesperación y en sentimientos de venganza. La fe en el espíritu humano, en el bien que en él existe, es más necesaria que nunca. Una cosa ya está clara para nosotros: no renunciaremos a la humanidad y a la fe en el hombre, incluso en estos días en los que es más difícil que nunca”.

La salida a esta situación se siente muy difícil de conseguir pero no cabe contribuir a hacerla imposible; quienes no saben o no pueden apagar el fuego, por favor... que aparten el bidón de gasolina.

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador'.

11 oct 2023

L'Estadi Olímpic no es diu Samaranch per pura xamba

Maria Favà
Agafo el testimoni de l'amic Tomeu Ferrer i m'afegeixo a la llista de greuges contra el senyor Joan Antoni Samaranch. I convido a altres companys que recordin que era d'implacable contra els que periodistes que s'atrevien a criticar les seves accions o a recordar el seu passat franquista. Va demanar més d'un cap, i els amos dels mitjans l'obeïen. I pel que explica el Tomeu en el seu article, el poder del Samaranch és com el del Cid, que encara guanya batalles després de mort.

El 8 de setembre de 1989 es va inaugurar, de forma precipitada, la
Pàgina de l''Avui' del 28 de novembre del 1989.
renovació de l'Estadi Olímpic de Montjuïc amb la Copa del Món d'Atletisme. Però aquell dia van caure 80 litres per metre quadrat en poca estona i per totes les costures de l'edifici, que no s'havien acabat de cegar, va entrar aigua a raig. I de poc que l'estadi no es converteix en piscina olímpica.

El 27 de novembre d'aquell any, el fotògraf Robert Ramos i jo vàrem fer una visita d'obres amb els arquitectes Carles Buxadé i Joan Margarit, coautors de la remodelació i encarregats d'arreglar els danys que va provocar el diluvi. Aquests dos catedràtics d'estructures eren, en aquells anys, els apedaçadors imprescindibles de totes les ruïnes de la ciutat com el monument a Colom que el van salvar de caure, i anys més tard també van contribuir a solucionar l’esfondrament del túnel del Carmel.

Aquell dia de novembre els dos professionals anaven recorrent la instal·lació i detectant els possibles defectes. El fotògraf i jo anàvem darrere seu. En un moment que ens vam endarrerir vam veure una cortina que tapava alguna cosa afixada a la paret. Vam buscar un pal, vam enretirar el drap i vam descobrir una placa de marbre en honor a Samaranch. Estava davant de la porta principal de l'Estadi Olímpic.

La placa deia: "La ciutat de Barcelona a Joan Antoni Samaranch en reconeixement a la seva contribució al foment de l'esport i de l'olimpisme". Estava datada el 10 de setembre del 1989, el dia que es va estrenar l'Estadi, però amb tot el mullader la placa no es va descobrir aquell dia.

Els primers sorpresos van ser els arquitectes que no sabien res de la col·locació de la placa. L'Institut Municipal de Promoció Urbanística SA --l'ens que tutelava les obres olímpiques-- van assegurar que tampoc en sabien res. L'Ajuntament no havia comunicat res ni s'havia aprovat en cap plenari municipal.

Després de fer totes les consultes possibles, vam arribar a la conclusió que era el primer pas per batejar l'Estadi amb el nom de Joan Antoni Samaranch, tal com tenia intenció l'Ajuntament des de feia temps.

El descobriment de la placa col·locada d’amagatotis va aturar la maniobra. Aleshores es va intentar donar el nom de Samaranch a una porta però aquesta proposta tampoc va reeixir. Finalment, l'Estadi va continuar amb el nom tradicional de Montjuïc i dotze anys més tard, el 2001, se'l va rebatejar com estadi Lluís Companys.

Però Samaranch no es podia quedar sense monument de pedra. Davant de l'estadi es va construir el Museu Olímpic i de l'Esport i el 2010 se li va donar el nom de Joan Antoni Samaranch.

Una dada per a l'hemeroteca. L''Avui', el diari que va descobrir la placa, va donar la notícia en uns baixos discrets. Deu dies després 'El Periódico' obria una pàgina amb la notícia de la placa i reconeixia que el descobriment l'havia fet el diari 'Avui'.

2 oct 2023

TV-3, 40 anys és una vida

Joan Barrera
És difícil resumir una vida de 40 anys. És molt de temps i en aquest llarg període les circumstàncies i el món audiovisual han canviat per què sigui complicat analitzar de manera desapassionada la trajectòria, els pros i contres, d’un mitjà de comunicació que forma part de la nostra quotidianitat. No es tracta, per tant, de fer un recull de vivències, de certificar que jo ja hi era en una mostra de vanitat impròpia per l’edat, sinó de procurar posar-se davant del mirall, mirar-se les arrugues i intuir si aquell projecte empresarial que va néixer amb la complicitat activa de la societat, que es va fer un espai fins a consolidar-se, respon ara als requeriments que van servir per impulsar-lo.
Primera imatge corporativa de TV-3 (1983-1992).

Vist en perspectiva, TV-3 és una història d’èxit. Aguantar 40 anys i ser líder d’audiència no ho fa qualsevol. Avui, a aquest jove-vell ningú no li discuteix que s’ha guanyat una referència en la història de Catalunya. Hi juga i segueix tenint un paper i no menor.

I en aquesta anàlisi, la televisió de Catalunya, així amb la C en majúscula, és un projecte de país, amb unes finalitats que van més enllà del compte de resultats que té sobre la taula qualsevol directiu d’empresa. Neix amb uns objectius clars: servir a la societat com a mitjà públic, informar-la amb equanimitat i amb una voluntat generalista que traspassi els límits conceptuals i lingüístics, enfortir la llengua catalana i esperonar la indústria audiovisual autòctona creant un teixit empresarial fort i solvent que generi continguts amb rigor i qualitat en un entorn que, com han demostrat els anys, cada dia és més competitiu.

Per aquests principis es diu que TV-3 s’emmiralla amb la BBC i que a l'hora de farcir l’estructura de l’edifici copiés el model americà, en aquell moment molt més dinàmic, àgil i contundent que el que hi havia al 1983 a Espanya. No crec que sigui un demèrit dir que la cadena catalana es fruït de la voluntat política d’un govern i la llàstima, ara que hi ha perspectiva suficient per afirmar-ho, fou la miopia d’una oposició que no va saber interpretar cap on evolucionaven els temps en el món audiovisual, que el monopoli televisiu tard o d’hora es trencaria i que a Catalunya que en aquell moment començava a vestir unes estructures d’autogovern li convenia dotar-se d’un sistema comunicatiu propi.

Néixer d’una voluntat política no significa ser un instrument del poder i en això el model de la BBC és paradigmàtic i nodrir-se de recursos públics i assumir riscos, tal com va passar en els moments inicials, no elimina la necessitat de rendir comptes i fer-ho amb transparència.

Si al gener del 1984, amb l’inici de les emissions regulars, TV-3 arrela i es consolida de manera ràpida en el conjunt del territori és per una suma de factors: nova, diferent, atractiva, desvergonyida, agosarada, inclusiva i amb la voluntat d’abastar una societat plural i diversa idiomàticament a l’entorn d’una mateixa oferta televisiva.

Estic convençut que aquestes característiques hi eren en el moment de l’arrancada, tot i que es va fer evident des de ben aviat la influència del govern de torn en determinats continguts informatius, primer de manera continguda i esporàdica i al cap de pocs mesos ja amb un executiu amb majoria absoluta de forma descarada, com en el cas de la cobertura de la manifestació de suport a Jordi Pujol per la querella de Banca Catalana.

En 40 anys han passat moltes coses, sobretot en el món de la comunicació i socialment, per a recrear-se i treure punta d’un o d’altre detall. Desfiguraria l’anàlisi. Per això,

convé aturar-se en aquelles qüestions que transcendeixen en el temps i ni que sigui de manera parcial veure com ha envellit el projecte que volia ser i què en queda d’aquelles intencions.

Massa sovint quan es parla de TV-3 es fa referència a la seva dimensió, al cost econòmic, a les aportacions de la Generalitat i als continguts vinculats al número de seguidors. Sembla que ser la primera a Catalunya, tot i que cada vegada més a les cadenes generalistes els costa consolidar-se per la fragmentació i la pèrdua de les audiències tradicionals, és el salconduit que permet franquejar les incomoditats de qualsevol debat o crítica. No entenc les prevencions. Convindria entrar-hi sense por i preguntar-se què s’entén per televisió pública en un món plural i divers com el nostre on cada vegada més joves, el futur de les audiències, opten per escoltar el que els diu l’Ibai Llanos que informar-se a través del Telenotícies.

Torno als inicis. Si TV-3 arranca amb tanta força és perquè trenca els motlles que hi havia en aquells moments. Cert, els vents bufaven a favor. Es tractava de sortir de les imatges grises de l’única televisió que emetia a Espanya i posar-hi, metafòricament parlant, color i gràcia. Hi havia una potencial demanda i la llengua catalana que en aquells moments buscava la normalització ho necessitava. La qüestió (40 anys és una vida) és si els gens originals, els que forgen la personalitat, segueixen actuant com a dinamitzadors o a força d’incorporar capes de vernís per dissimular el pas dels temps han quedat encarcarats i són paraules buides de contingut.

TV-3 pateix la síndrome de la peça imprescindible. Per a qui i perquè? Són dues qüestions que hauríem de respondre abans d’aventurar-nos en una anàlisi més detallada. A tall de provocació. Els ciutadans de Catalunya podrien passar sense TV-3, se’n ressentiria la cohesió social, el futur de la llengua catalana, hi hauria un daltabaix si les pantalles de la cadena i les connexions de les diferents plataformes quedessin en negre. I si, al contrari del què podem pensar, no hi hagués un gran terrabastall, més enllà de les reaccions espontànies i emotives dels primers moments, i descobríssim que el rei està nuu i per aquest camí ens replantegéssim què hi ha de cert quan amb èmfasi se’ns diu ‘som un servei públic’, que dit des de la modèstia paguem el conjunt dels catalans.

En aquest punt, les preguntes sorgeixen de manera espontània. TV-3 és o no un instrument del poder i la informació es confegeix amb uns criteris que alteren els principis de rigor i equanimitat? En 40 anys ha estat una peça cabdal per expandir la llengua catalana al conjunt del territori? Fa massa sovint seguidisme i calca formats que es poden trobar en cadenes privades? És innovadora i àgil alhora de respondre a les necessitats comunicatives de cada moment? Es podria fer més amb menys personal? Actua com a dinamitzador del sector audiovisual català o l’asfixia amb un excés de dependència? Fa allò que es van proposar, amb convenciment o amb un punt d’ingenuïtat, els primers treballadors que cada dia obrien la persiana al carrer Numància? Pateix l’opa descarada d’aquells que consideren que el gran mitjà públic de Catalunya és la seva joguina i la corretja de transmissió d’interessos personals i polítics?

En fi , 40 anys donen per molt, sobretot quan un es posa davant del mirall i contempla, això sí sense massa neguit, com ha aguantat el pas dels temps. Per sort, la BBC, que acaba de celebrar el centenari, segueix estant aquí amb dificultats però fidel al seu estil.

27 sept 2023

La doble desaparició de l'"execrable" Samaranch

Tomeu Ferrer
Hi ha qui diu que les casualitats no existeixen: “Julián va escriure una vegada que les casualitats són les cicatrius del destí. No hi ha casualitats, Daniel. Som titelles de la nostra inconsciència.“, afirma Carlos Ruíz Zafón a 'L’ombra del vent'. Els periodistes generalment no creiem en les casualitats, i m’atreviria a dir que si una casualitat es repeteix, encara ens fa més incrèduls.

Una de les coses que les noves tecnologies ens ha dut és la
Samaranch jura el càrrec de delegat nacional
d'Esports davant de Franco i Carrero el 1966.
multiplicitat de fonts d’informació. Poder recuperar programes de ràdio emesos és destacable, se’n diu pòdcast. Això permet, per exemple, escoltar històries interessants mentre condueixes. Però, anem al gra.

El programa 'Via Lliure', de RAC1 té des de fa molt temps una col·laboració sota el títol 'Il·lustres execrables', en la qual es passa revista a les biografies de personatges històrics que en el seu temps van ser indiscutibles. L’originalitat del tractament rau en el fet que en les peces es destaca la cara b de la història oficial. Malcolm Otero i Santi Giménez desmunten mites i esbudellen personatges il·lustres. Mostren el llautó d’algunes vides i es trenca amb convencions que en molts casos han estat inqüestionables. Churchill, Constantí de Grècia, Pelé, Benet XVI i Raquel Welch han passat per aquest escorxador de celebritats. Si parlem de Catalunya, l’alcalde franquista de Barcelona José María de Porcioles i Francesc Cambó han desfilat per la piconadora desmitificadora.

Per aquest motiu no em vaig resistir a escoltar un programa dedicat a Juan Antonio Samaranch, presentat com el català que havia assolit els més alts cims de notorietat internacional. Els dos periodistes van disseccionar la història d’aquest dirigent esportiu, fill de bona família, franquista de primera hora i hàbil com una anguila per mantenir-se sempre a sobre de la truita tants cops com aquesta giri a la paella.

En l’inici dels programes sempre hi ha un intercanvi de gracietes entre els periodistes i Xavi Bundó, conductor del 'Via Lliure' de la ràdio del grup de comunicació que té com a vaixell insígnia 'La Vanguardia'. Otero i Giménez afirmaven que s’havien atrevit amb el personatge tot i saber que no seria plaent al conde (de Godó). En acabar davant la magnitud del cas, els autors van anunciar una segona part del pòdcast dedicat al que va ser conegut com a membre de la 'brigada del amanecer'.

Així doncs, un parell de setmanes després vaig intentar recuperar d’Spotify el capítol corresponent a la segona part de la història de l’execrable Samaranch. I quina va ser la meva sorpresa en comprovar que Joan Antoni Samaranch no sortia per cap banda. Per contra, apareixia la història d’un altre execrable: el boxador argentí Carlos Monzón, campió mundial durant molts anys dels pesos pesants. Un personatge que afirmava haver pegat a totes les seves dones, tret d’una (segurament sa mare). En el capítol que parlava teòricament sobre Samaranch, s’afirmava també que el púgil “pegaba como un mulo”, segons la premsa argentina.

Evidentment, vaig pensar que el procés d’empaquetar el pòdcast s’havia produït un error. Vaig comprovar si el primer capítol de la sèrie de Samaranch era el que havia sentit unes setmanes abans. I, sorpresa!, ara tractava del boxador argentí quinta essència de les agressions masclistes, condemnat a 11 anys de presó per l’homicidi de la seva dona. Picat per la situació vaig anar a la font, RAC1, i vaig comprovar que els dos capítols seguien anunciats, però el seu contingut versava sobre Monzón. Igual passa en altres contenidors de pòdcasts als que deu estar vinculada l’emissora del grup Godó. En tots els casos el titular esmenta Samaranch, però el contingut versa sobre l’homicida Monzón. Casualitat? Censura? Un error? Jutgeu vosaltres.

"20 años no es nada", però 40 de TV3 potser sí

Carles Blanco
Recordo que quan vaig entrar a treballar a TV3, l'any 1984, vaig pensar que aquella immensa llaminadura em duraria tota la vida i, tot i que també va incloure llepades de gust amarg, així seria fins que als 61 anys, amb l'aplicació de l'expedient de regulació d'ocupació a l'empresa, l'any 2013, vaig decidir marxar.

Em vaig incorporar al departament de Producció dels serveis
Treballadors de TV3 el dia de la primera emissió.
En primer pla, Roser Mercadé, de CCOO
i durant molts anys presidenta del comitè d'empresa,
i Manel Mateu, del SPC.
informatius. Treballàvem en una petita habitació de l'edifici del carrer Numància --on s'ubicava TV3 abans que s'inauguressin els estudis de Sant Joan Despí-- veïna a la redacció del 'Telenotícies'. Compartíem l'espai, força estrets, en Manel Roures, en Pau Pons, en Gerard Romy i en Jaume Roures, que era el cap d'aquell petit equip de productors i ajudants de producció. Romy, havia tornat feia poc de la delegació de París, molt important en aquells moments, ja que les imatges d'informació internacional, imprescindibles pels Telenotícies ens les facilitava allà la EBU (European Broadcasting Union; la federació europea de televisions públiques) una mica d'estranquis, perquè el Govern de Felipe Gonzalez mantenia TV3 en l'alegalitat i la direcció de RTVE que ostentava llavors José María Calviño (pare de l'actual ministra Nadia Calviño) era molt bel·ligerant contra el projecte de televisió promogut per Jordi Pujol.

Jaume Roures em va oferir la feina; ens coneixíem una mica d'haver militat ambdós a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), un partit d'orientació trotskista, en els darrers anys de la dictadura i durant la transició. De Jaume Roures s'han dit moltes coses negatives, però sobre la seva intel·ligència, capacitat de treball i agosarament no en dubten ni els seus pitjors enemics. Roures buscava gent lleial pel seu equip i nosaltres ho érem. Entrar a TV3 ens va canviar la vida a tots, però aquella lleialtat amb els anys es ressentiria per circumstàncies diferents: ja se n'ha parlat molt de la investigació de l'FBI i el processament judicial contra Gerard Romy per suborns i comissions il·legals en el marc del 'Fifagate', que va provocar que abandonés la societat Mediapro de la que n'era soci fundador; anys abans d'allò Pau Pons havia abandonat TV3 per anar a treballar a una productora privada, Editmedia, que havia caigut sota l'òrbita de Mediapro. Quan la productora va presentar un expedient de crisi i Romy i Roures van enviar gent a endur-se el valuós maquinari que constituïa els actius de l'empresa i que havia de servir per pagar les indemnitzacions als treballadors, es van distanciar irreparablement. Allò seria un primer tast d'unes pràctiques empresarials implacables que temps després es veurien reflectides en el procés de tancament del diari 'Público'.

És indiscutible el paper fonamental que va tenir Jaume Roures en la construcció d'uns serveis informatius de qualitat capaços de competir en peu d'igualtat amb qualsevol altra TV del continent europeu. Molts anys més tard, ja instal·lat a l'elit empresarial catalana, en una conferència al Circulo Ecuestre, Roures afirmava que "la televisió pública és un gran elefant insostenible"; plantejava que s'havia de limitar la plantilla a 150 treballadors i s'oferia per concentrar tota la producció necessària a les seves empreses. Animava als responsables de la CCMA a actuar: "Algú ha d'intervenir per molta por que faci el que pugui passar". Això succeïa el mes de gener de 2013 i el 25 de juny d'aquell any es va presentar un ERO a TV3 i Catalunya Ràdio. Fa deu anys d'allò, un altre aniversari a celebrar: el de la victòria contra tot pronòstic dels treballadors contra les ambicions i l'arrogància de les empreses privades de la competència i del seu executor frustrat, el president del consell de la CCMA, Brauli Duart. Als dos personatges, tan cofois del seu poder, se'ls hi podria aplicar la mateixa frase que li va etzibar Nicolás Redondo, l'històric dirigent de la UGT, al ministre socialista Carlos Solchaga en un famós debat a TVE: "Tu problema, Carlos, son los trabajadores".

Maleïdes guerres


Entrar a treballar a TV3 em va permetre conèixer coses, països, persones i personatges d'altra manera vedats pel noi de barri que era jo. El primer lloc on vaig viatjar va ser al desert del Sàhara, l'any 1985. En plena guerra contra el Marroc, el Front Polisario va metrallar a un pesquer espanyol, el 'Junquito', que feinejava sota bandera marroquina en aigües del Sàhara occidental i va capturar els seus mariners. Havien arribat a un pacte amb el Govern espanyol per retornar els presoners i uns 20 periodistes ens havíem desplaçat per assistir al seu lliurament. Allà vaig coincidir per primer cop amb Arturo Pérez Reverte que s'estrenava a TVE, provinent de l''ABC' i que tot i tenir una actitud estel·lar cap al seu equip, era prudent i respectuós amb la resta de professionals dels mitjans allà presents.

L'entrega a les autoritats consulars espanyoles es va produir en mig del desert; el Polisario ens havia transportat fins allà perquè ho presenciéssim i les televisions i els fotògrafs prenguéssim les imatges del lliurament, després ens van retornar al campament militar on ens havien allotjat, a prop de Tindouf, en territori algerià però en un complex independent. Estàvem totalment incomunicats, només una emissora de radiofreqüència del Front estava operativa i no la cedien per cap altre ús que no fos el militar. No podíem donar la notícia fins a arribar a Alger, el destí més proper, però no teníem com arribar-hi. El Polisario ens va dir que ells podien, a tot estirar, transportar dues o tres persones en un jeep fins allà. Ens vam reunir tots al menjador del campament per decidir qui aniria amb el jeep. Després d'una discussió força civilitzada, es va imposar l'opinió que marxés amb el jeep el corresponsal de l'agència Efe i que ell fos el que fes arribar la notícia a Espanya, acompanyant la nota d'agència amb una relació dels mitjans que havíem assistit a l'alliberament dels mariners. Malgrat això, quan, a la poca estona, van venir els del Polisario a recollir-lo, tot es va embolicar: el desplaçat d''El País' va saltar de la cadira com si tingués una molla al cul, bramant, dient que ell també marxava amb el jeep perquè 'El País' era el diari més important del país, el de més tirada, etc. Allò va ser Troia: tothom volia córrer cap al jeep (que no sabíem on era ni havíem vist). Els milicians del Polisario s'ho miraven impàvids i com el rebombori no remetia van desaparèixer i ens van deixar sols. Finalment, de mica en mica, va tornar a imposar-se el sentit comú i humilment van comunicar-los que tornàvem al punt inicial i que aniria sol el de Efe. I així es va fer. Jo havia treballat anteriorment a la redacció del 'Diari de Barcelona', però allà vaig aprendre alguna cosa més sobre el món del periodisme.

Tornaria a trobar-me en Pérez Reverte a Sarajevo, el 1991, on ens
Taula d'assignacions de rodatges, a la primera
seu de TV3, al carrer de Numància.
Asseguts, Ramon Espuny i Albert Viladot.
A l'esquerra, dret, Carles Blanco.
havíem desplaçat en Carles Bosch, reporter del programa '30 minuts' sota la direcció d'en Joan Salvat, amb en Ferran Prat, un operador de càmera boníssim i valent, i en Carles Porta, avui encimbellat gràcies a 'Crims' i aleshores un ENG acabat d'arribar de Lleida; ambiciós, professional entregat, amb sentit de l'humor i una excel·lent persona. Va ser una experiència que no voldria repetir mai; els franctiradors ens disparaven pel carrer; la metralla ens acaronava els turmells quan s'expandia arran de terra, a la nit bombardejaven la ciutat des dels turons i també l'hotel Hilton, on ens allotjàvem la premsa internacional; als matins els cadàvers de dones, homes i nens, recollits dels carrers i les cases destruïdes, estaven estirats per terra a la morgue de l'hospital de la ciutat. Durant aquelles nits, els hostes de l'hotel baixàvem a dormir a la discoteca, al soterrani, on un tècnic de so de la RAI italiana ens posava Miles Davis per la megafonia per ajudar-nos a agafar el son mentre els atacs de l'artilleria sèrbia impactaven contra l'hotel fent-lo tremolar. No tots érem allà baix, en Plàcid Garcia Planas, un periodista singular, que enviava cròniques per 'La Vanguardia' gràcies a un telèfon satèl·lital que carregàvem l'equip de TV3, pesat com un dimoni i que havíem de traginar entre dues persones, es quedava a la seva habitació i als matins ens ensenyava els forats, grans com una pilota de platja, que els obusos havien obert als passadissos a pocs metres d'on ell dormia o escrivia.

L'equip de TVE comandat per l'Arturo Perez Reverte portava molt més temps allà i ens va oferir l'ajuda de la seva experiència sobre el terreny. Ja escrivia novel·les aleshores i anys més tard plasmaria de manera fidel i vibrant l'experiència d'aquells dies a 'Territorio Comanche', un llibre que també seria portat al cinema. Allà vaig conèixer la síndrome del corresponsal de guerra: efectivament el risc dispara l'adrenalina i activa ves a saber quins fluids químics que provoquen addicció; vaig conèixer periodistes que deixaven dona i fills de costat i vivien desplaçats durant anys, de conflicte en conflicte, mantenint l'estímul.

Uns anys més tard, sopava amb la Jadranka Vrsalovic, una bona amiga croata que havia estat la interpret de l'equip de TVE i una de les protagonistes de 'Territorio Comanche', que en aquell moment treballava per TV3, quan li va sonar el telèfon. Trucava en Miquel Gil des de Mostar; sabia que la Jadranka era a Sarajevo i volia venir a saludar-la. Va recórrer amb la seva moto els 125 kilòmetres que separen Mostar de Sarajevo, travessant els 'check-points' de les diferents forces en conflicte i una hora i escaig més tard, amb la càmera Betacam penjada a l'esquena, com de costum, era allà. S'havien signat els acords de pau de Dayton, però allò no garantia res circulant per carretera de nit. Van estar prenent un cafè, xerrant una estona i se'n va tornar. Gil era nascut a Barcelona, havia abandonat la professió d'advocat per fer de free-lance en zones de conflicte. Va morir amb 33 anys a Serra Leone en una emboscada. Enric Miró i Lluís Jené, gràcies a la producció executiva de Jordi Ambrós, van dirigir un documental: 'Miguel në terren' sobre la seva trajectòria personal, que va rebre diferents premis internacionals. Jadranka Vrsalovic és actualment cap de la delegació de Nova York de l'Institut Ramon Llull.

L'hivern de 1995, l'alcalde Pasqual Maragall es va desplaçar fins a Sarajevo per agermanar Barcelona amb la ciutat destruïda. Amb ell van venir, entre d'altres Enric Sierra i Enric Juliana, aleshores encara periodistes de carrer i avui membres destacats de la cort del comte de Godó. Ja apuntaven maneres, amb l'estil refinadament intel·lectual i una mica pompós de l'un o amb el tramposament planer de l'altre, ambdós han arribat a sotsdirectors de 'La Vanguardia'. Amb mi estava Pilar Antillach a qui no coneixia fins aleshores i que feia la informació municipal per TV3. Una persona tan encantadora en lo personal com erràtica en el terreny polític. Em vaig quedar de pedra, anys més tard, quan es va presentar a les eleccions al Col·legi de Periodistes, comptant amb el suport --i això encara em va sorprendre més-- d'alguns periodistes vinculats al Sindicat de Periodistes, primer davant Sebastián Serrano i posteriorment davant Josep Maria Huertas Claveria. Com si res!

Molts cops hem sentit dir que la primera vaga d'una televisió a Espanya va ser en ocasió de la vaga general del 1988 en que Torrespaña es va veure afectada i van penjar la carta d'ajust però això no és rigorosament cert. Un any abans, el 1987, els treballadors de TV3 ja havíem anat a una vaga, amb un seguiment pràcticament unànime de la plantilla que va col·locar la carta d'ajust a la pantalla i que va aconseguir, entre altres reivindicacions, la incorporació (parcial encara, es completaria posteriorment) dels treballadors temporals contractats per obra al conveni col·lectiu, del que fins aleshores estaven exclosos i la regulació horària, inexistent fins aquell moment. Recordo que tornava a la meva taula exhaust després de les negociacions i li explicava al Pau Pons com havien anat, recordo el seu mig somriure i la frase que em va dirigir: "La lucha paga". 

Aquella exitosa posada de llarg del sindicalisme no tindria retrocés i la seva consolidació en el temps va ser clau per la resposta que es va poder donar a l'arribada de l'ERO, quan l'executor d'aquest, en Brauli Duart, pensava i així ho va verbalitzar que només es tractava d'aguantar uns quants crits i algunes pancartes. L'ERO provocava 312 acomiadaments i desmantellava àrees clau per l'empresa per la seva externalització, com la de Documentals, i delegacions com la del País Basc. Finalment, després d'una llarga lluita i una resistència colossal dels treballadors, es va reconduir cap a baixes voluntàries a partir dels 61 anys.

Però entremig havíem viscut moltes altres coses i més d'un conflicte. Durant la segona meitat dels anys 90, Lluís Oliva va ser director de TV3; ja ho havia estat a Catalunya Ràdio d'on arribava amb fama d'autoritari. Acabant el segle, vam tenir una dura confrontació sindical que es va mig resoldre quan la pressió li va fer acceptar la revisió salarial automàtica conforme l'IPC català. Naturalment, el Govern es va posar com una mona, espantat per l'efecte dominó que allò podia provocar en tota la negociació col·lectiva al país i ho va aturar. Aprofitant que Xavier Trias, aleshores conseller de Presidència de Jordi Pujol, va venir als estudis de TV3 per una entrevista, ens vam trobar amb ell a una sala de distensió pròxima a les sales de maquillatge, la Roser Mercadé i jo, membres del comitè d'empresa i de CCOO, el sindicat hegemònic a TV3. Allà ens va dir, amb la seva familiar veu gangosa i la seva no menys habitual trempera, que ni bojos ens donarien l'IPC català per molt que l'Oliva s'hi hagués compromès. Nosaltres li vam dir que ens estàvem ficant en un embolic, que havíem aturat la mobilització per aquella promesa i que d'allò no ens en sortiríem sols. Va prendre nota i al cap d'una setmana ens va convocar a una reunió al Palau de la Generalitat, on va assistir també Jordi Vilajoana, en aquells moments a cavall entre la direcció de la CCMA i la Conselleria de Cultura. Lluís Oliva no va ser convocat i Vilajoana va treure de la carpeta uns papers amb una sèrie de mesures compensatòries entre les quals destacava la regularització contractual d'un bon grapat de treballadors temporals. No vam arribar a acordar res, vam parlar amb cordialitat, en Trias ens va renyar per la manera que fèiem sindicalisme, tan diferent, ens va dir, del que ell feia quan treballava de metge i allà va quedar tot. 

Pocs dies abans, havien tingut lloc les eleccions autonòmiques que Maragall havia superat en vots a Pujol, però CiU tenia majoria d'escons i a la reunió anaven dient: "Hem guanyat eh! hem guanyat!" amb poca convicció, com si necessitessin que algú els hi confirmés. En valorar posteriorment la trobada vam veure que efectivament tot es podria reconduir i així va ser. Vam treure un bon conveni i l'Oliva va quedar molt tocat. La política el va fer fora i el nou Govern va anomenar Miquel Puig per substituir-lo, consensuadament amb el PSC. Es va obrir una nova etapa. Curta perquè Puig va plantar cara a Artur Mas, conseller en cap del nou Govern, reivindicant l'autonomia de la seva gestió i aquest va forçar la seva renúncia al cap de dos anys.

Oh América!


Amb Gerard Romy vam recórrer els Estats Units de costa a costa, l'any 1986, seguint a Jordi Pujol. Ell era un productor més experimentat i parlava fluidament l'anglès, jo un ajudant de producció a qui havien acreditat per fer-li de suport, però que en el moment d'iniciar el viatge, era a Trípoli, amb un equip desplaçat per sorpresa pels bombardeigs dels EUA de Ronald Reagan contra la capital líbia, que, entre desenes de víctimes mortals, havien llevat la vida d'una filla de Muamar el Gaddafi. Vaig haver de marxar corrents cap a Amèrica, que era la prioritat. 

Una de les primeres mesures que va prendre en Gerard a la meva arribada va ser portar-me de botigues a comprar roba adient per acompanyar el seguit del president. Amb ell viatjava Joan Hortalà, d'ERC, conseller d'Indústria del Govern. Pujol presumia de que ja portava més de cinc anys de president i Hortalà se li reia a les barbes, preguntant-li quan cobrava pel quinquenni, Pujol s'hi estaria més de vint anys al càrrec i Joan Hortalà va ser president de la Borsa de Barcelona durant 27 anys. Aquell viatge havia de tenir un vessant econòmic i Josep Maria Ureta, cap de la secció d'economia dels serveis informatius, feia el que podia per camuflar el poc cas que Pujol rebia per part de les autoritats dels EUA: a Nova York, un funcionari menor del Ministeri d'Agricultura, en mànigues de camisa, es quedava de pasta de moniato veient que aquell home que havia de rebre venia escortat per, no un, sinó dos equips de televisió i tornava corrent al despatx a buscar l'americana; a San Francisco, l'alcaldessa el va fer esperar 50 minuts de rellotge abans de rebre'l, en una sala oberta de l'Ajuntament, per on entrava i sortia gent constantment. De fet, qui millor el va atendre va ser en Mickey Mouse en una jornada a Disneyland, que li va fer lloc entre abraçades a nens i nenes i aquelles imatges van protagonitzar la crònica d'aquell dia de l'Ureta, periodista de ment aguda i juganera, capaç de treure-li punta a qualsevol cosa.

Entre el munt de gent desplaçada per cobrir la gira d'en Pujol, hi havia en Jaume Masdeu, aleshores un ENG dels informatius. Els ENG (Electronic News Gathering) van ser la pedra angular en les primeres redaccions d'informatius i van introduir un plantejament revolucionari amb la figura d'un operador de càmera i muntador amb una sòlida formació periodística i capaços de redactar una notícia que, treballant en grups de dos, muntaven cròniques on la imatge era el centre de la informació. Bona part dels professionals d'aquelles primeres fornades d'ENG,s nodririen amb els anys les estructures de realització i continguts de l'empresa. Jaume Masdeu seria un dels millors corresponsals a Brussel·les que ha tingut TV3 i l'any 2004 va ser anomenat cap dels serveis informatius, substituint a Ramon Rovira. Anys més tard tornaria a Brussel·les, des d'on avui escriu per 'La Vanguardia' unes cròniques precises i intel·ligibles sobre les sempre complexes dinàmiques de la Unió Europea.

Anys després d'aquell viatge als EUA, el 1992, vam coincidir amb en Jaume en un sopar a Moscou amb la seva parella, Cristina Gallach. Jo havia tingut el trist privilegi d'assistir des de la Plaça Roja a l'última arriada de la bandera roja de les muralles del Kremlin, amb Boris Yeltsin ja al poder i parlàvem sobre el fracàs de l'experiència comunista. La Cristina, una dona amb una llarga experiència professional i política que inclou la de portaveu de Javier Solana en la seva etapa de secretari general de la OTAN durant la guerra de Bòsnia, era en aquells moments corresponsal a Moscou de l'agència Efe i defensava amb vehemència enderrocar totes les estàtues erigides en honor dels líders revolucionaris. Aquesta operació per esborrar el comunisme de la memòria de Rússia havia d'incloure també l'enderroc de l'estàtua de Vladimir Maiakovski, el poeta de referència de l'avantguarda literària de la revolució que, abans de suïcidar-se el 1930, va deixar escrit en els seus últims versos el que Raimon portaria a una cançó: "S'ha trencat la barca de l'amor contra la vida quotidiana".

Tornaria als Estats Units en una altra gira de Jordi Pujol, aquest cop com a productor sènior, amb en Ramon Rovira, abans que el fessin cap d'informatius. Aquest segon cop no va ser tan patètic. Ramon Pedrós era aleshores el cap de gabinet de premsa de Presidència i això era garantia de realisme i seriositat. Recordo la seva mirada divertida i encuriosida per veure la meva reacció quan en Rovira, em collava perquè pagués amb els diners de la tele unes entrades per anar a veure un partit dels Bulls de Chicago i jo em resistia als seus arguments: "Tothom ho fa així", deia i no s'equivocava. Era un partit amistós, ni tan sols jugava Michael Jordan i les entrades eren molt barates, però em semblava una mica miserable tot plegat. Vaig fer el que em deia sota l'esguard burleta d'en Ramon Pedrós. Pedrós ha escrit uns llibres molt divertits, plens d'anècdotes recollides en els seus viatges amb Pujol.

Bons i mals catalans


Afortunadament no vaig arribar a conèixer a Alfons Quintà que havia estat despatxat el mateix any que vaig començar a treballar a TV3, sí al seu successor, Enric Canals, un home amb mes aparença que substància. Qui en realitat duia l'empresa aquells anys era el director tècnic, en Jaume Ferrús, qui després succeiria a Canals en la direcció.

Contràriament al que es podria suposar, fins i tot en la llarga etapa convergent, la CCMA va tenir directors de mena molt diferent. Vicenç Villatoro va ser director de la CCMA entre el 2002 i el 2004, substituint a Miquel Puig. El coneixia de la seva etapa de Director del programa 'Crònica 3' on jo duia la producció i, al programa, a part de gent encantadora com Mireia Pigrau i Lluís Podadera en la realització, Xavier Moret i el malaguanyat Pep Illa, a l'equip de redacció hi era Pilar Rahola. Villatoro era un pujolista convençut i era també una persona cordialíssima, desitjós de socialitzar i compartir els seus coneixements sense evidenciar la seva superioritat cultural ni caure mai en la pedanteria. Era també obertament sionista, cantussejava "If I was a rich man" i les seves discussions amb en Xavier Moret, en els moments crítics de la guerra jueva-palestina, eren apassionades i memorables. No era però, en absolut, una persona sectària. Per provocar-me deia que preferia José Luís Perales a Silvio Rodriguez. Vam mantenir i mantenim encara si ens trobem en algun lloc una relació afectuosa. Un cop vam viatjar plegats a Gdansk, a Polònia, per entrevistar a Lech Walesa. Ell feia les preguntes --Villatoro és molt bon entrevistador--, però Walesa, que no ens va semblar un home de moltes llums, em contestava a mi, potser perquè li havien dit que l'entrevista l'havia concertada jo i pensava que era qui manava. El muntatge ho arregla tot i en Vicenç s'ho va prendre amb humor. En una altra ocasió estàvem a Grècia i de casualitat vam coincidir en un vaixell amb la Melina Mercouri i a en Villatoro se li va disparar l'instint periodístic i mitòman i em va obligar a anar a demanar-li una entrevista, ja que jo era més alt i més guapo, confiant que potser així acceptaria. La Melina em va mirar amb condescendència, immune als meus presumptes encants i va declinar la proposta amablement. En Vicenç va quedar una mica moix, però no em va fer retrets. L'últim cop que ens vam trobar va ser en el funeral d'en Llorenç Soler, un home del cinema i documentalista excepcional ('Será tu tierra', 'El largo viaje hacia la ira' i molts d'altres), que havia treballat a TV3 sota la direcció d'en Villatoro a un programa cultural excel·lent anomenat 'Trossos'. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo bé rodant documentals culturals per Etiòpia, Egipte, Turquia, els Balcans... Rendit davant el seu talent per la llum i la fotografia; no he trobat mai a ningú que rodés amb tanta precisió el que l'història demanava; quan visionàvem veia amb la boca oberta com no faltava ni sobrava res per muntar la seqüència i, tanmateix, el material permetia diferents variants, un ofici adquirit quan la pel·lícula de cel·luloide no es podia malgastar perquè costava diners.

També amb Pilar Rahola vaig viatjar. La Pilar també era pujolista però d'una qualitat diferent. Vam fer un llarg viatge per Etiòpia, amb en Manel Raya i en Lluis Podadera, durant una de les cícliques sequeres que assolen aquella terra i deixen una collita macabra de nens i adults morts de sed i de fam. Va ser estremidor. L'equip vam acabar una mica tips de la mirada impostadament compassiva de l'home blanc (de la dona blanca) davant la tragèdia servida com espectacle als salons familiars del primer món.

Joan Oliver va ser el director de TV3 durant l'època d'en Villatoro al davant de la CCMA. Figues d'un altre paner. Oliver era volcànic i intemperant. Jo aleshores tenia la responsabilitat de producció en l'àrea de Documentals i havia estat acceptat un projecte de l'Àngel Casas per fer una sèrie sobre la nova cançó: 'Totes aquelles cançons'. Havíem muntat un equip de luxe amb en Joan Ribera i en Jordi Turtós com a guionistes, l'Àngel Leiro de realitzador, en Joan Pavón de productor i la Montse Fortino de documentalista; també la Montse Rovira i en David Burillo. A Oliver no li agradava aquell projecte i recordo amb disgust com m'utilitzava per fer-li la punyeta a l'Àngel Casas cada vegada que tenia oportunitat. Tots els qui han conegut al Casas saben que la seva qualitat humana era tan gran com la professional. Oliver el menystenia i l'agreujava a través meu. Jo sentia vergonya d'aquell comportament i no sabia com fer-me perdonar, però l'Àngel entenia molt bé la situació. La seva trajectòria posterior en el món del futbol ha posat en evidència quina classe d'individu és Joan Oliver a qui, en ambients sindicals de la tele, anomenàvem Godzilla.

Si no el millor, sens dubte un dels millor directors de la tele ha estat en Paco Escribano. Se que no puc ser objectiu perquè vaig treballar molts anys molt estretament amb ell, però ho mantinc. Poc temps després que l'Escribano i en Joan Úbeda van deixar el '30 minuts' per muntar la seva pròpia unitat de treball, em vaig incorporar a aquella factoria on vaig aprendre moltíssim de televisió, gràcies a tots dos però especialment al Paco, ja que l'Úbeda no trigaria gaire a marxar a treballar a la producció privada. Allò era el germen del que es convertiria en el futur en l'àrea de documentals i nous formats del Centre de Producció d'Audiovisuals (CPA) però que havia nascut al Centre d'Emissió d'Informatius (CEI) que són les dues realitats que conformen TV3, que fins i tot ocupen i donen nom a dos edificis diferents dins el complex dels estudis de Sant Joan Despí.

Aquella àrea de producció arribaria a mantenir una producció simultània de cinc o sis programes l'any i a comptar amb uns pressupostos superiors als 10 milions d'euros anuals. Escribano no tenia un perfil de gestor com havia tingut en Jaume Ferrús, però quan va arribar a la direcció va ser prou intel·ligent per a respectar el model organitzatiu que havien instaurat Miquel Puig i el seu equip, que havia racionalitzat l'empresa. Escribano, primer com a cap de Programació i després ja com a director, va posar la producció interna al 'prime time' de la cadena i va aconseguir que, sense menystenir altres fórmules basades en l'entreteniment o la ficció, series documentals de contingut social i polític, fetes amb amenitat i utilitzant bé els recursos narratius del documental aconseguissin audiències espectaculars: 'Veterinaris', 'Gent del barri', 'Dies de transició', 'Explica'ns la teva vida'... Tenia un gran instint, era seductor i carismàtic, premiava l'esforç i sabia motivar el seu equip i aprofitar el talent.

Van ser els anys del tripartit i de Joan Majó com a director de la CCMA. Majó és el protagonista de la paradoxa més gran en l'història de la CCMA. Ministre del Govern de Felipe González, qui sempre va mostrar la seva bel·ligerància contra TV3 i membre del PSC, que sempre havia malfiat del projecte pujolista, va aconseguir que la Generalitat de Maragall assumís el deute acumulat per l'empresa durant anys sota la gestió convergent (més de 1.000 milions d'euros) i que havia dut a la CCMA a una situació financera crítica.

També val a dir, que en aquells sis anys de la direcció de Miquel Puig, primer, i després de la de Majó-Escribano, no sense contradiccions, els continguts informatius eren molt més independents de l'esfera política que en les etapes anteriors i, per descomptat, de la que vindria després.

Lluites de titans


Amb la reforma de la llei de la CCMA, el 2007, les estructures de comandament de la Corporació es van convertir en un carrusel de nomenaments, cessaments i dimissions; el 2008 foren nomenats president del Consell de Govern i directora general Albert Sáez i Rosa Cullell, respectivament. L'abril del 2010 Albert Sáez fou substituït a la presidència del Consell per Enric Marín i al juliol Rosa Cullell presentà la dimissió i fou substituïda provisionalment per Ramon Mateu, que es mantindria en el càrrec fins a l'arribada de Brauli Duart, el 2012.

Un primer canvi de fons ja s'havia produït en la segona etapa del Tripartit, amb la presidència de José Montilla, que va posar la Corporació sota la competència de la Conselleria de Cultura que ostentava Joan Manuel Tresserres i que permetria a ERC un control superior sobre les emissores públiques catalanes.

Mònica Terribas va ser nomenada directora de TV3 el 2008 i, al contrari del que succeïa a la Corporació, es va mantenir en el càrrec quatre anys, garantint l'estabilitat a TV3. Vaig veure per primer cop a la Mònica quan era col·laboradora externa en el programa 'Afers Exteriors' que protagonitzava i dirigia en Miquel Calzada (Mikimoto), després, en Jordi Serra, que dirigia el Canal 33, la va fitxar per conduir i dirigir un programa informatiu basat en entrevistes, 'La nit al dia', on s'hi estaria sis anys i que li donaria popularitat i reconeixement professional. Emergia aleshores a totes les cadenes un perfil d'entrevistadores encisadores i punyents en el que Terribas encaixava com un guant. Terribas, va substituir a Francesc Escribano, a qui, ja des de feia temps, no deixava de criticar pels passadissos. Quan va plegar en Paco, la Mònica li va organitzar un comiat a l'exterior dels estudis i va encarregar unes hòsties que duien gravat el rostre de l'Escribano perquè els assistents poguéssim combregar. Terribes portava molt malament la popularitat que encara conservava Escribano. Era també molt "adanista"; aquell mateix any se celebraven els 25 anys d'existència de TV3 i va limitar la seva commemoració fins a un extrem ofensiu per tots aquells que havien picat molta pedra per convertir l'empresa en el que era.

Josep Cuní continuava ocupant els matins de TV3, el cap de continuïtat estava tip que allargués el programa molt més enllà del seu horari i desballestés l'escaleta de programació de tot el que venia després, sempre es queixava, però en Cuní no feia ni cas. Un dia però, Terribas va donar l'ordre que es tallés el programa a la seva hora hagués acabat o no i el Cuní, superb com és, es va enfurismar moltíssim i va exigir parlar immediatament amb la directora. No se li posava al telèfon i va anar a pas lleuger, tipus marxa atlètica, cap a l'edifici on hi ha la zona de Direcció, a uns tres-cents metres del plató on es feia 'Els Matins', per encarar-la. La Terribas, advertida, es va amagar i no la va trobar. Poc després en Cuní va deixar la tele per anar-se'n a 8TV, creient-se suficient per competir amb TV3, amb el resultat que coneixem. Tan l'un com l'altre es sobrevaloren. En una demostració del que deia Mark Twain que la història potser no es repeteix però rima, la Mònica Terribas va perdre els matins de Catalunya Ràdio per creure's prou poderosa per desafiar al director de l'emissora i posteriorment va fracassar en la posta en marxa d'un nou programa de televisió, 'Nexes', produït i promocionat a bombo i platerets.

D'una altra anècdota amb Josep Cuní vaig ser protagonista, molts anys abans. El gener de 1991 es va començar a emetre pel Canal 33 l'informatiu del vespre 'Les notícies amb Josep Cuní'. Jaume Roures, que encara treballava a TV3, em va encarregar que assegurés la producció pel llançament del programa. Una de les coses que havíem d'assajar era el que se'n diu un 'duplex', és a dir una entrevista en la que entrevistador i entrevistat estan en llocs diferents i es comuniquen a distància. En Cuní era al plató i jo en una sala tancada a la redacció, feia d'entrevistat i se suposava que era K. S. Karol un periodista polonès que havia publicat a 'El País' unes columnes d'opinió sobre els conflictes derivats de la descomposició de la URSS, entre les repúbliques exsoviètiques i Rússia. Em vaig llegir els articles i em vaig posar en situació. Durant l'entrevista, en Cuní va utilitzar repetidament el terme imperialisme soviètic i, en un moment determinat, jo vaig dir que, en el context actual era més adient parlar de nacionalisme panrus, amb arrels històriques més antigues encara que la creació de la URSS. En acabar les proves l'equip es va reunir per valorar com havia anat; tècnicament el simulacre havia funcionat perfectament. Aleshores en Cuní va dir solemnement que al seu programa no es parlaria mai de nacionalisme panrus sinó d'imperialisme soviètic. Una mica aclaparat, només vaig gosar dir que jo era Karol.

Tornant a la Terribas, l'estabilitat que aportava a l'empresa davant el vodevil que es vivia a la Corporació era molt valorada per la plantilla, sabia fer ús de el seu carisma i el vent de cua de l'independentisme li inflava les veles. La tele va caure en una espiral de propagandisme polític com no s'havia viscut ni en les pitjors èpoques d'en Pujol, el sectarisme polític s'estenia internament i proliferaven els oportunistes que feien professió de fe nacionalista per escalar l'organigrama. Terribas va desmuntar l'estructura de producció de programes i va arraconar a bona part dels responsables de l'època d'Escribano, deixant al seu arbitri personal, sense intermediacions, les decisions estratègiques i també moltes del dia a dia. Havia estat nomenada en el marc del govern tripartit, però s'ho va fer venir bé per obtenir la confiança d'Artur Mas i seguir en el càrrec. Va aconseguir, ajudada per alguns dels sindicats de l'empresa, que els treballadors acceptéssim una rebaixa en els salaris per impedir un ERO que va arribar igualment. Va aguantar tot el que va poder, però mesos després de l'arribada de Brauli Duart, les radicals restriccions pressupostàries li van fer impossible seguir. Tanmateix, el Govern agrairia els seus serveis donant-li una sortida honorable a Catalunya Ràdio, després d'un petit parèntesi al diari 'Ara'.

El Partit Popular multiplicava les hostilitats cap a les televisions autonòmiques i tenia entravessada a TV3. Quan va ajudar a aprovar els pressupostos de les grans retallades del Govern d'Artur Mas, va aconseguir contrapartides i una d'elles va ser l'ERO a la CCMA que no desagradava ni a Mas ni a Francesc Homs, conseller en cap. Paral·lelament, es va produir un acostament d'ERC al Govern i la seva posició ambigua també animava la presentació de l'expedient de regulació, que finalment es produí a les portes de l'estiu del 2013. Vaig participar en aquelles negociacions que es van allargar tot el mes de juliol amb jornades maratonianes. Eugeni Sallent era aleshores el director de TV3, però el pes de les negociacions el portava Teresa Farré, gerent de la CCMA; freda, falsa, insensible... i sempre la presència impalpable de Brauli Duart, qui en els moments més crítics havia de mantenir la cohesió del 'staff' directiu perquè ningú afluixés. Els qui es van atrevir a plantejar objeccions a com s'estaven fent les coses després ho pagarien. Duart va fracassar, el seu estil aguerrit i casernari va trobar millor context a la Conselleria d'Interior, a la que va retornar.

Sallent va ser un director de perfil baix, a les negociacions del ERO no obria la boca. Recordo la seva resposta a una petició feta per CCOO de traslladar la producció d''El gran dictat' des dels estudis de Mediapro a la Diagonal de Barcelona, als platós de TV3, que estaven disponibles i permetrien rebaixar el cost del programa. No va respondre immediatament sinó en una reunió posterior setmanes més tard per dir que al presentador del programa, l'Òscar Dalmau, no li venia bé traslladar-se a Sant Joan Despí i això ho impedia. La producció del programa era de la productora Triacom, vinculada a Mediapro i propietat de l'exgerent de TV3, Oriol Carbó, avui processat per l'emissió de factures falses relacionades amb aquest programa, dins el 'cas 3%' per finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya. Les factures investigades pels Mossos d'Esquadra per presumptes irregularitats afecten els anys que Brauli Duart dirigia la Corporació i estan relacionades amb l'ús dels platós de Mediapro. Carbó també va ser investigat pel cas de les ITV, pel que Oriol Pujol va ser condemnat a dos anys i mig de presó. En la seva etapa de gerent de TV3, es deia pels passadissos que no li podies vendre ni un clip a TV3 sense pagar comissions al 'Partit'.

De tot el que esdevingué després només tinc notícies indirectes. La meva vida a TV3 es va acabar amb l'ERO. Acabo doncs aquest article reproduint un vers del poeta León Felipe: "Yo no sé muchas cosas, es verdad, digo tan sólo lo que he visto...".