¿Torna la responsabilitat editorial?

Albert Sáez

El Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha estat notícia aquesta setmana per la seva sentència contra l’anomenada 'doctrina Parot' que permetia la retroactivitat en el compliment íntegre de les penes per delictes de sang a Espanya. Però també ha emès una important resolució pel futur dels mitjans de comunicació en l’entorn digital. Ha resolt contra la petició d’un portal de noticies d’Estònia condemnat per la justícia del seu país per haver publicat comentaris difamatoris contra una companyia naviliera.

Seu del Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg.

L’argument dels recurrents era doble: d’una banda consideraven que la multa era una violació de l’article 10 del Conveni Europeu dels Drets Humans que protegeix la llibertat d’expressió i, de l’altra, entenien que era una violació de la Directiva de la UE sobre comerç electrònic en considerar que aquesta derogava la legislació civil de l’Estat membre en matèria de protecció de l’honor i la pròpia imatge.

El Tribunal d’Estrasburg ha desestimat els dos arguments. Ni imposar una multa per insultar és una violació del dret a la llibertat d’expressió ni el lliure comerç electrònic passa per sobre de determinats drets fonamentals. Dit de manera més planera, la resolució estableix que la mateixa responsabilitat que tenen els editors en suport paper la tenen en el suport online. Aquest és un element nuclear per definir el nou model de negoci de la informació en l’entorn digital. Una part de la competència digital s’ha basat, com hem explicat, en una asimetria normativa que eliminava alguns dels costos que tenien les empreses tradicionals en virtut de les seves obligacions legals. La sentència d’Estrasburg és un atac frontal a la generació de tràfic a partir de la impunitat dels comentaris. Certament que en un primer moment la mesura afectarà igualment als nous i als vells mitjans, però a mig termini aquesta sentència pot ajudar a definir un nou model de negoci que elimini la competència deslleial generada a partir de la impunitat dels comentaris i que reconegui que la responsabilitat editorial és el revers de la protecció dels drets d’autor.

Estrasburg ha donat tres pistes de cap on han d’anar les coses: els mitjans digitals han de posar mitjans per evitar que els continguts que publiquen atemptin contra drets fonamentals; els mitjans digitals no han de permetre la difusió de comentaris anònims la qual cosa no vol dir que no puguin ocultar les identitats, però en tot cas les han de conèixer perquè, en cas contrari, el delicte l’estan cometent ells; i, tercer, les penes/multes han de ser proporcionades i fonamentades en la reiteració, l’anonimat i la manca de qualsevol control.

Possiblement no estem davant la solució definitiva però sí cap un camí que corregeix alguns excessos dels últims anys com per exemple confondre la llibertat d’expressió amb la impunitat, negar la responsabilitat editorial per vulnerar la propietat intel·lectual i fer passar els mitjans de comunicació com a simples serveis en les directives europees sense tenir en compte la seva vinculació amb els drets fonamentals.

http://slownewsblog.com/

Twitter, dones i poder

Pepa Badell

El darrer article del meu admirat Nicholas D. Kristof al 'New York Times' es titula així: 'Twitter, Women and Power'. Val la pena llegir-ho.

Amb la propera sortida a borsa de Twiter com a excusa, el periodista es pregunta per què hi ha tan poques dones a les més altes esferes de decisió empresarial, econòmica, recerca, política i social. I el món de la comunicació, també te sexe? Rotundament si, pel que fa a les direccions, i també pel que fa als continguts.

I ja fa temps que moltes dones –i homes-- ho denuncien, creen plataformes, fan tasca de divulgació, etc... Però sembla que el camí encara és molt llarg. Si les dones som, aproximadament, la meitat de la població, com és que deixem perdre la meitat del talent? Potser la meitat no, però bona part sí.

Només cal mirar les estadístiques i informes de la CE, veure qui s’asseu als consells d’administració de les grans empreses; el nombre de dones que compten a la política (no només formant part de la quota); qui es queda primer a l’atur a una casa o ha de fer una feina infravalorada i malpagada.

Després, donem un cop d’ull a les aules, especialment les universitàries: són plenes de dones amb grans capacitats que potser mai podran arribar a llocs de responsabilitat i, per tant, de decisió. No ens estem perdent alguna cosa?

Com bé apunta amb certa malícia Kristof, què hauria passat al 2008 si, en comptes de Lehman Brothers, l’empresa hagués estat Lehman Sisters? Sembla una broma, però pels estudis que s’han fet, una major proporció de dones en punts clau de decisió pot eliminar riscos i aportar molts beneficis, no només econòmics: creativitat, organització, eficiència, lideratge inclusiu, valoració del risc, etc... 

Només cal navegar per alguns indicadors de l’Idescat i altres organismes per entendre la importància de servir les dades estadístiques segregades per sexes. D’aquesta manera, anirem –tothom– prenent consciència que no incorporar una dona a qualsevol àmbit de decisió suposa perdre moltes possibilitats, ja siguin empresarials, econòmiques, de recerca, polítiques o socials.

I les dones, què hem de fer? Seguir lluitant per assolir el lloc que ens pertoca des d’una perspectiva diversa i inclusiva. Al final de tot aquest procés, i seguint amb el joc de paraules que planteja l’article de Kristof, ¿hi hauria un Lehman Brothers & Sisters? Personalment, prefereixo que no hi hagi cap Lehman.

Així, ¿per què no bastir una societat de Sisters & Brothers, on potser les escales de valors serien realment unes altres?

Editors i periodistes contra mitjans

Albert Sáez

Glenn Greenwald és el periodista que va destapar el 'cas Snowden' a 'The Guardian'. Ara l’empresa pionera del comerç electrònic, eBay, ha decidit fitxar-lo per encarregar-li un nou projecte periodístic després d’haver intentat comprar 'The Washington Post' que va quedar en mans d’un dels seus competidors, Amazon.

Glenn Greenwald.

Només és un fitxatge, només és un projecte i només és una compra però hauria de motivar una doble reflexió per part dels editors i dels periodistes dels grans mitjans de comunicació tradicionals. La primera és que els continguts són, i ho seran més en el futur, elements clau per la competitivitat en l’entorn digital. El missatge d’Amazon, d’eBay o de la mateixa Google és ben clar: en el nou model de negoci no n’hi haurà prou amb els ingressos derivats dels serveis que es donen als usuaris sinó que els continguts seran un element clau per crear comunitats, també de consumidors. El segon missatge és que arribar a aquest escenari amb els esquemes empresarials i professionals dels mitjans tradicionals és impossible. Calen més reformes que reestructuracions, cal més pensar en el futur que continuar ancorats en un passat que no tornarà a la sortida del túnel.

Dit en unes altres paraules, hores d’ara tenen més futur els periodistes que els mitjans de comunicació. L’experiència amb els editors ha estat més positiva pels periodistes que el tracte amb les grans corporacions multimèdia. Els editors podrien pensar més en salvar periodistes que en salvar mitjans i els periodistes preocupar-se més per la desaparició dels editors que per la continuïtat d’empreses obsoletes.

http://slownewsblog.com/

La síndrome de Pimentel-Camacho

Andreu Farràs

La publicació pel diari ‘El Mundo’ de la primícia del fill de Manuel Pimentel i Alicia Sánchez-Camacho confirmen un conjunt de símptomes dels quals es podrien extreure certes conclusions sobre el nostre ofici i el negoci dels mitjans de comunicació, encara que a més d’un li pot semblar el descobriment de la sopa d’all.

En el món d’Internet les primícies periodístiques no es rendibilitzen tant com a la premsa de paper. La revelació de que el pare del fill d’Alícia Sánchez-Camacho és l’exministre Manuel Pimentel, una de les poques primícies d’’El Mundo’ que no han estat desmentides pels protagonistes, els tribunals i/o la realitat, va ser publicada pel diari que dirigeix Pedro J. Ramírez a la versió digital, però amb un mur de pagament pel mig.

Manuel Pimentel i Alicia Sánchez-Camacho.

Els internautes no podien accedir a la notícia sencera si no n’eren subscriptors o pagaven prop d’un euro per llegir la informació. Tanmateix, les versions digitals dels diaris de la competència tenien publicada a primera hora del matí tots els detalls de la notícia. De franc i per a tot el món. Els diaris de la competència estan subscrits a Orbyt-El Mundo. Van copiar la notícia i la van publicar gairebé sencera a les seves respectives webs, citant això sí ‘El Mundo’, esclar. El ‘fair play’ és sagrat.

Abans d’Internet (a. I.), el diari que aconseguia la primícia tenia l’exclusiva durant 24 hores. Els periòdics de la competència havien d’esperar a publicar-la l’endemà. Qui assolia més exclusives, aportava més valor afegit al seu producte; a la llarga, sumava més lectors i, per tant, podia aspirar a augmentar les seves tarifes publicitàries en consonància amb l’increment de l’audiència.

Després d’Internet (d. I.), les primícies no son exclusives. La competència les pot afusellar a les poques hores i aconseguir la mateixa audiència que els autors de l’’scoop’. O fins i tot més, si els descobridors decideixen blindar la notícia amb un mur de pagament. La notícia sobre el fill de Pimentel i Sánchez-Camacho va ser, de lluny, la més llegida a les versions digitals de molts diaris que son competidors directes d’’El Mundo’. En alguns casos, va ser visitada quatre vegades més que la següent notícia més llegida aquell dia pels seguidors del diari online.

Gràcies a Pimentel i Camacho, els mitjans de la competència van aconseguir un nombre considerable de visites a les seves webs, per tant, més audiència, i també, en conseqüència, un millor posicionament en els rànquings publicitaris, sense haver fet l’esforç suplementari que sí que va haver de realitzar el diari que va publicar la primícia. Un parasitisme clar que en altres casos i ocasions també ha protagonitzat l’agosarat diari madrileny.

Que el descobriment de la identitat del pare del fill d’una responsable política obtingui més de quatre vegades el nombre de visites d’altres notícies objectivament força més importants –l’etern debat entre informació interessant i important-- també confirma de nou que, si els responsables de decidir el contingut de les portades dels diaris de paper es deixessin influir gaire per la classificació de les peces informatives més llegides pels internautes, les primeres pàgines dels periòdics d’aquí serien com les dels sensacionalistes ‘Bild Zeitung’ o ‘The Sun’. Esclar que potser també així les seves tirades serien més semblants a les difusions milionàries d’aquests rotatius d’Alemanya i Gran Bretanya. 

Les dades dels mesuradors d’audiències a la xarxa, com Comscore o Google Analytics, confirmen cada minut, cada hora i cada dia que la vella –i perillosa-- fórmula de les tres esses --sang, sexe i sorra— condueixen a l’”èxit” (amb moltes cometes) pel que fa a nombre de lectors i visites. Caldria afegir avui en dia a la fórmula la quarta essa d'’sport’. 

Es tracta, ara com abans, de saber combinar les dosis precises d’olfacte periodístic i rigor professional amb la deontologia i els escrúpols. La gran diferència amb l’era abans d’Internet (a. I.) és que llavors aquesta dosificació s’havia de sacsejar cada 24 horas i ara (d. I.) cal decidir-la cada mitja hora. Com amb certes substàncies químiques, certa dosi pot curar, però una gota de més, matar.

Contrastar y verificar

Carlos Pastor 

Aunque contrastar --“comprobar la exactitud o autenticidad de algo”-- y verificar --“comprobar o examinar la verdad de algo”-- son sinónimos (ver el diccionario de la RAE), en la práctica periodística se hace una curiosa y perversa interpretación de ambos verbos.

Por lo general, cuando un periodista contrasta un hecho narrado por una fuente acude a otra u otras, normalmente de signo opuesto, para recoger versiones alternativas. Publica entonces una y otras y se da por satisfecho. Ha hecho su trabajo, ha sido “objetivo”, se dice... Poco parece importarle si la verdad está en uno u otro lado, en los dos o en ninguno. ¿Ha ejercido de periodista, de aquel profesional que comunica hechos veraces? Naturalmente que no. Si acaso ha hecho de escriba que levanta acta de lo que dice uno y otro y lo comunica al lector como si de una correa de transmisión se tratara, sin importarle demasiado si con ello contribuye a formar, intoxicar o desinformar al receptor.

Es lo que ambiciona toda autoridad que se precie: que el periodista se limite a tomar nota y a escribir lo que se le dicte. Lástima que no pueda (¿todavía?) poner también los titulares, como se lamentaba un conocido político catalán amigo de ofrecer entrevistas prefabricadas.

Pocos medios verifican de forma independiente y sin intermediarios la “verdad”, “exactitud” o “autenticidad” de lo que transmiten. ¿Pereza?, ¿incapacidad?, ¿cobardía? De todo hay.

En estos días hemos tenido varios ejemplos. La vicepresidenta Sáenz de Santamaría afirma que medio millón de parados son defraudadores y el ministro Montoro asegura que los salarios en España se han incrementado pese a la crisis. Y la prensa, en lugar de ir a buscar en los documentos los datos objetivos que demuestren la falsedad o veracidad de tales afirmaciones, se dedica a recoger los desmentidos de la oposición, convirtiendo la historia en un cruce de afirmaciones y acusaciones entre unos y otros agentes que carecen de credibilidad pero que dan satisfacción a sus respectivas parroquias ideológicas y/o partidistas.

Viene el 'conseller' Homs y suelta una lista de agravios de la Generalitat contra el Gobierno central y, con pocas excepciones, los medios la difunden sin cuestionar ni una coma, como si fuera palabra de dios, al grito de si ellos lo dicen será verdad, y si no, ya lo desmentirá la otra parte. ¿Es que hay que esperar a que el Gobierno o Duran Lleida expliquen que la famosa disposición transitoria tercera del Estatut quedó afectada por la no menos famosa sentencia del Tribunal Constitucional, y por ello la deuda legal “de Madrid”, aunque existe --y debe pagarla--, no es tan abultada como se ha denunciado? ¿Es que los periodistas no se han molestado en conocer el Estatut antes y después de esa sentencia? De nuevo, el lector o el oyente se queda con que, como siempre ocurre, unos dicen A y otros, B.

Resulta curioso: las crónicas sobre política están llenas de análisis e, incluso, de opiniones que no deberían figurar, éstas, en textos informativos. Sin embargo, se acepta en los medios que las fuentes o los portavoces cuelen de forma impune cualquier inexactitud e incluso falsedad. 

El día en que la prensa someta a nuestros dirigentes --políticos, sindicalistas o empresarios, tanto da-- a una rigurosa verificación de sus palabras y actos, contribuirá a mejorar nuestra sociedad y la calidad de la democracia. Y, claro está, demostrará que el periodismo aún tiene razón de ser.

El periodismo romántico, el 'Herald Tribune' y la camiseta de Jean Seberg

Gabriel Jaraba

Desde el 15 de octubre, el 'International Herald Tribune' se llama 'International New York Times'. Con ello, el periódico de referencia neoyorquino quiere potenciar su marca a nivel mundial, apoyándose en un diario que nació hace 126 años fundado por el propietario del 'New York Herald', James Gordon Bennett Jr., para mantener informados a los americanos que vivían en Europa. 

Jean Seberg, en 'À bout de souffle', 
de Jean Luc Godard. 

Entonces se llamaba 'Paris Herald' y en 1924, tras la muerte de su fundador, pasó a ser la edición europea de 'The New York Herald Tribune'. El nombre de 'The International Herald Tribune' lo recibió en 1967, tras un acuerdo del 'The Herald Tribune', 'The New York Times' y 'The Washington Post'. En 1991 'The Herald Tribune' abandonó el proyecto y en el 2003 lo hizo 'The Washington Post', quedando como único propietario 'The New York Times'. Para los periodistas de mi generación, la prensa extranjera estaba envuelta de cierto hálito encantador, especialmente 'Le Monde' y el 'Herald Tribune'. El primero, con las crónicas de José Antonio Novais, su corresponsal en España, y las de Marcel Niedergang, que prestaba atención a menudo al movimiento antifranquista de nuestro país. Cuando yo tenía 16 años, Joan de Sagarra, admirado por muchos lectores jóvenes por su acidez crítica, me aconsejó que si quería ser periodista lo primero que debía hacer era leer cada día 'Le Monde'. He cumplido a rajatabla su recomendación desde entonces hasta hoy mismo, 47 años después. En la era de internet se hace difícil entender la sequía informativa que padecíamos entonces quienes estábamos apasionados por la información. Para aquellos jóvenes, las cabeceras de los periódicos no eran productos sino símbolos, y los periódicos democráticos internacionales, testimonio y esperanza de libertad.

El 'Tribune', a su vez, adquirió un tinte romántico ante nuestros ojos a partir de la aparición de Jean Seberg en la película 'À bout de souffle', de Jean Luc Godard, en la que aparecía como una joven vendedora del periódico, vestida con una camiseta que reproducía su cabecera. Más extraño resulta ahora, en plena opulencia audiovisual, comprender que una generación anterior buscase en cierta cinematografía de difícil acceso tanto alimento estético como ético. Pero fueron pequeños episodios como estos lo que nos aproximó al encanto y la atracción del periodismo a quienes deseábamos hacer de él nuestra profesión.

Jean Seberg y su camiseta hicieron del 'Herald Tribune' un icono más de la panoplia de cultura pop que se extendía desde las faldas al aire de Marilyn Monroe hasta la cubierta del Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band, pasando por la minifalda de Mary Quant y la moda de Carnaby Street. La muerte de la actriz en extrañas circunstancias (se dice que en una acción de represalia encubierta a cargo de servicios de inteligencia norteamericanos, por el apoyo de Seberg a los movimientos de derechos civiles y de liberación de los negros) hizo de Jean Seberg un mito que aún persiste, y lo citaba el 15 de octubre Quim Monzó en su columna de 'La Vanguardia', porque los héroes mueren jóvenes y son siempre recordados si se inmolan en defensa de la justicia, adquiriendo la aureola de los santos laicos que han sido víctimas inocentes. Ahora que se habla de beatificaciones vale la pena recordar que el progresismo laico también tiene santos inocentes, que pueblan un cielo particular en el que habitan, al lado de Jean Seberg, Sacco y Vanzetti, Joe Hill, Andreu Nin, Joan Peiró, Rosa Luxemburg, Julius Fucik, Rudi Dutschke, Jim Morrison y John Lennon.

Los vendedores de periódicos de nuestro país no eran heroínas rubias de cine como Jean Seberg sino trabajadores precarios, que tenían prohibido por el Gobierno franquista vocear los titulares de los diarios y se limitaban a cantar las cabeceras. Los jóvenes periodistas románticos españoles pugnábamos por entrar en unas redacciones en las que todavía había subdirectores que lucían corbata negra en memoria de Adolf Hitler, chivatos de la policía y paniaguados de los ayuntamientos. Soñábamos con vivir en un mundo como el que dio origen a la música de los Beatles y las películas de Godard pero habitábamos un lugar en el que, desde nuestras mesas de redacción, asistimos impotentes al agarrotamiento de Puig Antich y el fusilamiento de Txiki y Otaegi. Y a esto de ahora le llaman crisis del periodismo...

http://gabrieljaraba.wordpress.com/

Jaume Arias, una lliçó de periodisme

Josep Carles Rius

Les redaccions són, o haurien de ser, la veritable universitat del periodisme. El mestratge entre generacions és el que ha fet gran aquest ofici. Jaume Arias (Barcelona, 1922-2013) va exercir aquesta tasca tota la vida. Ara feia molts anys que estava jubilat, però mentre va tenir forces anava molt sovint a 'La Vanguardia', i les seves converses eren sempre lliçons de periodisme. Quan les redaccions perden els referents, ell, d’una forma humil, discreta i, potser sense proposar-s’ho, ha seguit fent aquest paper fins al final de la seva vida. Tots els que el vam escoltar tantes vegades trobarem a faltar la seva mirada honesta i crítica sobre la realitat.

Jaume Arias va morir l'11 d'octubre del 2013.

Potser l’únic dia de la seva vida que va decidir escenificar públicament el seu mestratge i a més aixecar la veu va ser durant el cop d’Estat del 23-F. En aquells moments de desconcert i incertesa, els que eren a la redacció recorden com Jaume Arias va assumir el lideratge i va aconseguir la capacitat de reacció que necessitava el diari quan la democràcia estava en perill. Precisament, la manca de lideratges positius en la política i també en l’àmbit mediàtic era una de les seves grans preocupacions quan observava la realitat actual a Europa, a Espanya i a Catalunya.

Vaig tenir l’honor de substituir Jaume Arias com a sotsdirector de 'La Vanguardia' quan es va jubilar l’any 1993. I catorze anys després, el 2007, com a degà del Col·legi de Periodistes, vaig poder reconèixer la seva trajectòria fent-li entrega del guardó Ofici de Periodista. En el seu parlament va demanar als periodistes “respecte, universalisme i responsabilitat”. Tres principis que han marcat la seva vida. Juntament amb les conviccions democràtiques i un cosmopolitisme que el va portar a fer de corresponsal a Espanya de nombrosos mitjans internacionals.

Part d’aquesta trajectòria va quedar reflectida en una sèrie del 'Magazine' de 'La Vanguardia' que després, l’any 2009, es va convertir en el llibre 'Tal como los conocí'. El titular es refereix als nombrosos personatges de primera fila del cinema, la cultura, la política i l’economia que al llarg de la seva vida professional va tractar Jaume Arias. La seva lectura és, també, una magnífica lliçó de periodisme. I de lluita discreta i constant en defensa de la democràcia i Europa, dos conceptes que per a Arias estaven íntimament units. Va començar a exercir el periodisme l’any 1939 i tota la seva vida va treballar perquè un dia el seu país fos una democràcia de ple dret en una Europa unida. Va veure com el seu somni es feia realitat des de la subdirecció de 'La Vanguardia', i des d’allí va contribuir a la consolidació de les llibertats. 

Jaume Arias encarnava la millor cara de 'La Vanguardia'. Tots els diaris, al llarg de la seva història, sumen llums i ombres. I Jaume Arias ocupa un paper destacat en el capítol de les llums perquè representava la voluntat d’independència, neutralitat, coherència, radicalitat democràtica i equitat que és imprescindible en un diari central en una societat. I, per damunt de tot, perquè era una persona d’una profunda bondat. Quan Jaume Arias veia que tots aquests valors trontollaven, sentia una gran tristesa, que compartia amb qui tenia més confiança. Però mai es va rendir. Mai va perdre l’esperança. Fins a l’últim dia de la seva vida va lluitar pels seus principis, els que el periodisme i la política segur que, un dia, recuperaran.