Jo, de tu, canviaria de carrera

Cristina Palomar

Tots els periodistes que van fer de becaris a la secció de política del diari 'Avui' recorden els meus reiterats consells perquè deixessin de perdre el temps estudiant periodisme i canviessin de carrera. Per sort, cap d'ells em va fer cas. Dic per sort, perquè la majoria han donat mostres de sobres que són molt bons professionals, tot i que alguns han patit també la crisi de la professió en forma d'acomiadaments o precarització, i han hagut de reinventar-se.

Cristina Palomar (al centre, dreta, de negre), amb un grup 
d'estudiants de la UPF.

El 21 d'abril passat vaig tenir de nou l'ocasió de recordar als estudiants de periodisme que encara eren a temps de replantejar-se el seu futur professional en el marc d'una xerrada que vaig fer als alumnes de primer de carrera a la Universitat Pompeu Fabra. L'excusa era parlar del llibre sobre la Marta Ferrusola 'Això és una dona!' aprofitant la proximitat de Sant Jordi però, com sempre passa, la conversa va acabar derivant cap a aspectes laborals.

Tot i haver promès al professor que no donaria consells ni criticaria la falta d'oportunitats en el sector periodístic per no posar-lo en un compromís, no em vaig poder controlar quan un dels alumnes em va preguntar què pensava de la professió. El consell que m'ha fet famosa entre els becaris de l''Avui' va sortir disparat sense contemplacions.

Tan bon punt vaig deixar anar la frase maleïda, vaig constatar que mentre la immensa majoria de l'audiència que no havia fet preguntes encaixava el cop amb indiferència i seguia concentrada en la pantalla de l'ordinador, un petit grupet es removia a la cadira i posava cara d'indignació davant de la meva provocació. Aquests, vaig pensar, són els que algun dia seran bons periodistes.

La frase té un origen i una intenció. L'origen es remunta al 1986 quan jo estudiava primer de periodisme a la UAB i vaig conèixer un noi de quart que treballava a Correus. Un dia me'l vaig trobar al portal repartint cartes i em va dir que "el periodisme no dóna de menjar". Lluny de fer-li cas, em vaig reafirmar en l'elecció, vaig deixar de fer campanes i em vaig concentrar a aprendre malgrat el lamentable nivell d'alguns docents. Jo volia ser periodista 'malgré tout'.

Aquesta és la intenció.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

Facebook, Facebook, Facebook

Albert Sáez

Facebook és ara per ara el fenomen disruptiu més destacat pel que fa al consum d’informació en l’entorn digital. Ha tancat l’any 2014 amb uns beneficis de 2.600 milions d’euros gràcies al increment de la publicitat mòbil i després d’haver aconseguit que 890 del seus 1.390 milions d’usuaris en connectin diàriament. I encara li falta integrar Whatsapp en el seu sistema. Té, doncs, marge per créixer en aquest 2015. I en el tràfic de Facebook hi tenen un paper destacat les notícies. El Digital News Report 2014 del Institut Reuters va establir que el 35% dels usuaris de Facebook utilitzen aquesta xarxa per informar-se, estem parlant de 311 milions de lectors.

De manera molt lenta i subtil, tot apunta que Facebook podria acabar tenint el paper que han tingut els editors en el negoci tradicional del periodisme. Com hem vist, ja el té pel que fa als ingressos, però darrerament també sembla que ha decidit assumir la seva responsabilitat editorial. Com hem explicat, aquest principi ha obligat, fins a finals del segle XX, a fer-se càrrec del les conseqüències de la publicació dels continguts a les persones jurídiques que n’obtenien un lucre. Ara, Facebook, desdient-se de la seva política inicial ha posat normes als usuaris de la seva xarxa. A més de la defensa dels valors políticament correctes, la guia editorial o llibre d’estil de Facebook estableix el respecte a la propietat intel·lectual. Un pas de gegant per trencar l’asimetria entre el món tradicional i el digital. A Facebook, doncs, ja no es podrà publicar tot.

On encara queda un ampli recorregut entre aquests dos mons sembla ser que és en la protecció de les dades i la intimitat dels usuaris. La comissió belga per a la protecció de dades ha publicat aquest mes d’abril un duríssim informe sobre les males pràctiques de Facebook en aquest àmbit. En concret, acusa la xarxa creada per Zuckerberg de rastrejar les dades de totes els usuaris que visiten una pàgina que dóna l’opció de compartir un contingut a Facebook. Això avui vol dir un control gairebé absolut del tràfic. Veurem si en aquest àmbit també s’avança en la línia de convergir les legalitats dels mons presencial i virtual.

L’embranzida de Facebook i el seu progressiu posicionament com a gran editor digital empeny els principals productors de continguts informatius a buscar la manera de generar acords amb la xarxa informativa líder. Això és el que especula Ken Doctor en aquest article al Nieman Lab. Es tractaria de convertir Facebook en una gran porta d’entrada al mur de pagament de 'The New York Times'. Només una taxa d’èxit de l’1% triplicaria els subscriptors digitals del rotatiu nord-americà. Per pensar-s’ho.

http://slownewsblog.com/

Els exemples a seguir

Francesc Ràfols

Entre els anys 1990 i 2013 són més de 80 els països que, per diverses raons, han impulsat regulacions del dret a la informació. El 1989 només vuit dels 47 membres del Consell d’Europa disposaven de normatives sobre aquesta matèria. El 2011 n’eren 40 i l’Estat espanyol i les seves comunitats autònomes no formaven part d’aquesta llista. L’Estat espanyol, l’única cosa que ha fet, ha estat regular, el 1997, la clàusula de consciència. Aquestes són algunes de les dades de sortida de l’informe que he elaborat per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) per contribuir en la tasca de desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania.

Sessió plenària del Parlament de Catalunya.

El mes de juny passat, el Parlament va aprovar una moció d’ICV-EUiA en la qual s’instava el Govern a desenvolupar, doncs, aquest article. L’SPC es va interessar per saber com el Govern ho faria. Com a membre de la direcció del sindicat vaig participar en la trobada que vam mantenir amb membres del Govern català en la qual vam acordar que posaríem a disposició de l'Executiu la informació que teníem sobre experiències en altres països per tal de tenir-les com a referent quan s’impulsi una nova normativa a Catalunya. A partir de posar en evidència que Catalunya i l’Estat espanyol són gairebé l’excepció en l’entorn europeu a l’hora de disposar de regulacions sobre la informació i l’activitat dels mitjans i dels professionals, se’ns va demanar si podíem aportar exemples del que hi havia en altres països, a la qual cosa òbviament vam contestar afirmativament. El sindicat vam decidir llavors aprofitar l’ocasió per actualitzar i millorar les nostres dades per la qual cosa se’m va encarregar fer un informe sobre la qüestió. Amb més temps del que hauria estat desitjable i gràcies a aportacions de molta gent de la qual deixo constància en el document, aquesta feina s’ha acabat. Ja s’ha fet arribar al Govern i ara toca difondre-la.

En aquest treball es destaquen les experiències a Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Suècia perquè ofereixen un ventall prou ampli de regulacions per tenir-les en conjunt com a referència. També s’esmenta els casos de Dinamarca i Noruega pel seu paper capdavanter en la regulació dels mitjans comunitaris o del Tercer Sector. Igualment s’hi repassen les experiències en diversos països de l’Amèrica Llatina on s’han viscut processos prou interessants, com a vegades ja m’hi he referit en aquest blog. Finalment hi ha un parell d’apunts sobre els Estats Units i l’Índia per acabar de dibuixar la soledat amb què cada cop més es troben Catalunya i Espanya en la garantia del dret a la informació de la ciutadania.

https://francescrafols.wordpress.com/

‘Chiens de garde’

Andreu Farràs

Acabo de llegir una magnífica crònica sobre les relacions entre François Hollande i Manuel Valls que m’ha fet gràcia. Està escrita per Rafael Poch, corresponsal de ‘La Vanguardia’ a París, amb la seva habitual perícia. El que m’ha fet somriure de l’article son aquests fragments: “El documental de dilluns [sobre Manuel Valls al tercer canal de la TV pública francesa] va ser pur periodisme caspós, a càrrec de Franz-Olivier

Manuel Valls i François Hollande, en un foto d'arxiu.

Giesbert, un periodista de la cort, que té una relació tan incestuosa amb el poder que el confon amb ell. Per la seva boca parla l’’esta-blishment’ [...] El documental jugava amb l’origen espanyol de Valls. Giesbert, un prototip de ‘chien de garde’ (gos guardià), segons el concepte encunyat per Serge Halimi, actual director de ‘Le Monde Diplomatique’, en un memorable documental del 1997 sobre la decadència del periodisme a França, continua encorat en el tòpic francès de l’Espanya de Merimée (1803-1870) de toreros i dones fatals amb navalla sota la faldilla”.

‘Chien de garde’ i decadència del periodisme francès. Trobo adient la figura de gos guardià per referir-se a alguns periodistes més papistes que el mateix papa, sigui aquest Benet XVI o Francesc, la qüestió és estar amb qui mani (o pugui arribar a manar). Al llegir la peça de Poch m'han vingut al cap algunes cares autòctones i, després, la intervenció d’un periodista local que defensava en una recent tertúlia televisiva la utilitat de l'última cimera euromediterrània, “perquè encara que no s’hagi decidit res, segur que és positiu”. Dubto que si Artur Mas hagués acabat insatisfet de la cimera de Pedralbes aquest tertulià hagués afirmat el mateix per TV-3. 

I encara que hi ha molts periodistes sincerament independentistes, també penso en no pocs ‘chiens de garde’ del ‘procés’, que actuen de gossos d’atura mentre el pastor de la Generalitat diu que endavant. I que recularan tant bon punt Manelic xiuli que s’ha de tornar cap al corral.

Eladio Jareño, l'escut del Partit Popular

Diego Francisco Martínez

En cas de tenir una elevada dosis d'intel·ligència i habilitat, la manipulació es podria arribar a elevar a la categoria d'art, de manera que costés molt detectar-la. Però, per més bé que es fes, no deixaria mai de ser un engany, una estafa i un delicte i ens privaria de conèixer tota la veritat...

A la ràdio i televisió pública estatal, la manipulació és maldestre i

Eladio Jareño, director de RTVE-Catalunya
i excap de premsa d'Alicia Sánchez-Camacho.

evident. Aquesta forma de fer, no només es produeix als 'telediarios' nacionals, sinó que també es fa als informatius territorials. A Andalusia, per exemple, s'ha convertit en una pràctica habitual. A TVE-Catalunya, també.

El dilluns 13 d'abril al matí, Francisco Marco, director de l'agència de detectius Método 3, ha comparegut a la comissió parlamentària d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscal i les pràctiques de corrupció política. Ha estat una de les principals notícies del dia. La gran majoria de mitjans de comunicació ho han cobert abastament i fins i tot el Canal 24 hores de TVE n'ha fet una connexió en directe a la una incloent-hi un tall de veu de la declaració que Francisco Marco ha fet dins la comissió parlamentaria.

Per a 'L'Informatiu' de les dues (fet a Sant Cugat per a La 1) hi havia previst, per il·lustrar la connexió des del Parlament, uns vídeos de la intervenció de Francisco Marco. Quan quedaven només cinc minuts per començar el programa, Eladio Jareño, director de RTVE-Catalunya, ha prohibit que s'emetessin aquests talls de veu. No volia que el director de Método 3 sortís dient que la persona que va encarregar la gravació del restaurant La Camarga va ser algú de l'entorn pròxim d'Alícia Sánchez-Camacho. La mateixa prohibició ha arribat també el 'Telediario' estatal de les 15h.

Jareño, que prové de l'entorn més proper a la presidenta del Partit Popular de Catalunya i a qui li deu el seu actual lloc de director de RTVE-Catalunya, té reticències a que els ciutadans coneguin tota la veritat del cas de La Camarga. Jareño, però, ignora que la majoria de mitjans de comunicació han cobert abastament la compareixença del director de Metodo 3. L'única cosa que ha aconseguit Jareño amb la seva menyspreable actuació ha estat embrutar, encara més, el nom de la nostra empresa.

D'altra banda cal remarcar que la cadena de comandament del nostre centre ha funcionat a la perfecció. Ningú amb alguna responsabilitat s'ha oposat al dictat de Jareño. Tampoc ha dimitit ningú, gest que hagués demostrat l'oposició a aquestes pràctiques contraries al nostre Estatut de Redacció.

Els professionals de TVE Sant Cugat han fet bé la seva feina, els polítics, directius i responsables de l'edició de 'L'Informatiu' l'han tirat per terra. Per les seves formes, les seves maneres i les seves accions seran assenyalats i recordats. Només comptaran amb el menyspreu dels ciutadans perquè s'hauran sentit enganyats i manipulats.

Diego Francisco Martínez és  secretari d'organització de CCOO a la corporació de RTVE.

Estrena del documental 'Heraldo de Madrid ¡Viva el periodismo libre!'

El periodisme viu a Espanya moments d'angoixa per la crisi econòmica, la transició cap al món digital i el creixent control de nous poders fàctics sobre els grans grups de comunicació. No obstant això, una tribu de periodistes amb ànsies de llibertat resisteix a aquest panorama amb noves eines tecnològiques a la vegada que s'inspiren en el passat del periodisme que representa 'Heraldo de Madrid', el diari líder de la premsa

republicana confiscat pels franquistes.

El proper 14 d'abril s’estrena al cinema Girona de Barcelona i a la plataforma Vimeo on Demand el documental 'Heraldo de Madrid ¡Viva el periodismo libre!'. Dirigit per Gil Toll, autor del llibre 'Heraldo de Madrid, tinta catalana per a la II República espanyola' (Renacimiento, 2013) produït per la Fundació Periodisme Plural i realitzat per laQuimera editora audiovisual.

El documental, d'una durada de 44 minuts, retrata l'ànsia de llibertat dels mitjans sorgits en els últims anys a Espanya i el seu nou compromís amb els lectors, que tenen ara un paper actiu en el finançament del periodisme a través de noves fórmules de relació. 

'Alternativas Económicas', eldiario.es, FiatLux, FronteraD, InfoLibre, 'JotDown', 'La Marea', 'Líbero', Matèria i 'Mongolia' formen aquest grup de publicacions que van contribuir l'any passat en l'edició de l'especial 75 anys de la confiscació de 'Heraldo de Madrid' per Falange Espanyola.

El diari es va vendre durant el mes d'abril a tot Espanya i des de les primeres hores va ser difícil trobar exemplars al centre de la ciutat de Madrid. Els lectors van respondre amb entusiasme a aquesta iniciativa amb nombroses mostres de complicitat en les xarxes socials, com queda recollit també en el documental.

Els màxims responsables dels mitjans col·laboradors, com Ignacio Escolar, Jesús Maraña, Pere Rusiñol o Magda Bandera aporten els seus punts de vista sobre la situació dels nous mitjans.

Així mateix, el documental recull impactants testimonis de familiars dels editors de 'Heraldo de Madrid' i d'alguns dels periodistes que van treballar al diari. Una realitat ignorada per la història oficial, rebutjada al Congrés dels Diputats pel Partit Popular i el PSOE.

L'estrena del documental en plataformes de vídeo a la carta serà un important precedent per a la producció d'audiovisual informatiu de qualitat finançat directament per la venda al públic. Una nova frontera que el periodisme digital es disposa a creuar sense el permís de les autoritats competents i amb la joiosa col·laboració del públic.

Això no impedirà que en els pròxims mesos s'explorin les habituals vies de comercialització dels documentals, que són l'emissió en cadenes de televisió o la projecció en sales de cinema.

L'estrena del documental comptarà amb la participación de Neus Bonet, degana del Col.legi de Periodistes; Ramon Espuny, secretari general del Sindicat de Periodistes; Josep Carles Rius, director de la Fundació Periodisme Plural; Pere Rusiñol, redactor de Alternativas Económicas i Mongolia, i Gil Toll, director del documental. El 14 d’abril a les 19:30 als cinemes Girona (Carrer Girona 175, metro Verdaguer). Entrada lliure.

Xavier Vinader, in memoriam

Joan Brunet i Mauri

Just quan acabava de publicar el meu post ‘Periodisme i ètica’ m’arribava la notícia de la mort de Xavier Vinader. D’ell podria escriure’n d’una manera extensa, atès que ens vàrem conèixer quan ambdós iniciàvem les nostres respectives trajectòries professionals a la ciutat de Sabadell. Radio Juventud de Sabadell, Radio Sabadell, i la revista ‘Can Oriach’ van ser alguns dels escenaris comuns. Molt especialment ho van ser els ara llunyans mesos de la Transició política i d’efervescència opositora ciutadana a la conquesta d’espais de llibertat i de la democràcia en els que ell i jo desenvolupàvem part de la nostra activitat professional com a corresponsals de diaris barcelonins. Però en aquests moments a vessar d’emocions i de records d’un temps, d’una ciutat, d’un país, prefereixo que del Xavier i de la seva manera de ser i de fer en parli el ric llegat que ens deixa en forma d’articles, reportatges i llibres. El Xavier ha estat, és i serà un referent obligat d’una manera d’entendre i de concebre el periodisme i per això mateix de ser i de fer de periodista…