El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

30 may 2012

Embargat per l’emoció

Andreu Farràs
Imaginem una estona. Traslladem-nos mentalment al proper hivern, som al 24 de desembre del 2012. I a Madrid. Hem de substituir a la redactora encarregada de cobrir les notícies procedents de la Zarzuela, perquè està de baixa. Des de la secretaria general de la Casa del Rei ens han demanat fa dues hores que anem a Palau a les 12 del migdia. No ens han precisat per a què. El dia abans de Nadal? Misteri.

Un cop allà, una dotzena de representants dels distints mitjans de comunicació de més difusió del país ens trobem allà expectants. No entenem perquè no ens han enviat el discurs del Rei per correu electrònic com s’ha fet sempre fins ara. Potser ens volen saludar el secretari general i els seu equip de comunicació per desitjar-nos bones festes i millor any 2013. Nosaltres necessitem els bons auguris. Però la família reial potser encara més després de tot el que han hagut de pair en els darrers mesos. Ha estat, de lluny, el seu any més horrible.

Apareix finalment l’home de confiança del Rei; ens saluda molt seriós. Hi haurà copeta de cava?

Fa una breu introducció i ens fa saber que el monarca, en el seu missatge de Nadal, anunciarà que pensa abdicar en el seu fill.
No ens veiem la pròpia cara, però cap de les dels altres companys té els llavis tancats. Estem tots bocabadats i ens mirem amb unes cares que denoten entre espant i perplexitat. Què fem?

El secretari general subratlla tot seguit que aquesta informació està embargada fins a les 9 de la nit. Ningú podrà dir res, cap mitjà podrà donar la notícia fins al moment en què el Rei aparegui aquesta nit pels televisors per pronunciar el discurs, que acaba de gravar-se fa una estona en una dependència molt propera al lloc on ens trobem. Diu el secretari general que han tingut la deferència només perquè tinguem temps de preparar tota la documentació, canvis de paginació, d’escaletes, de programació, etc. que requerirà la importància de la notícia en els diferents mitjans escrits i audiovisuals.

Què fem? Allà tenim smartphones, mòbils, portàtils. Què fem? Tenim ordres molt clares des de la direcció dels diaris d’enviar tuits de les notícies quan siguin rellevants i després enviar-les al diari. Ràpid, ràpid. Primer al Twitter en nom del diari. I després al diari. Ràpid, ràpid. Què fem? Es una de las notícies més importants del segle a Espanya i ens demanen, ens exigeixen, que no la passem. Que està embargada. Què fem? Els directors i, en aquest cas, fins i tot els propietaris deuen estar avisats. No es pot dir res fins a les 9 de la nit. Tenim davant nostre la notícia més grossa que hem conegut directament mai en tota la nostra vida professional i no la podem comunicar. Què feeeem!?

Ed Kennedy, corresponsal d’Associated Press durant la Segona Guerra Mundial, ho tindria clar. Donaria la notícia i punt.

Ell ho va fer en un esdeveniment encara més important que aquest. El 7 de maig del 1945, junt amb altres 16 corresponsals de guerra enviats al front francès va ser informat per l’Exèrcit nord-americà de que Alemanya firmaria en molt poques hores la rendició incondicional. Els militars nord-americans estaven anunciant a aquells reporters que la guerra era a punt d’acabar. Però ells no podien dir res fins algunes hores després, per raons d’estratègia militar i política. La notícia estava embargada fins a la matinada de l’endemà i, abans de publicar-la, havia de ser aprovada per la censura militar. Ed Kennedy, però, no va poder reprimir l’emoció i es va saltar l’embargament. Xavi Casinos ha explicat amb tot detall la història fa uns dies a El Periódico de Catalunya.

Kennedy va ser, per tant, el primer reporter en anunciar al món que la pitjor guerra que ha patit fins ara la humanitat s’havia acabat a Europa. Però l’Exèrcit dels EUA no l’hi va perdonar. Li va treure les credencials. AP el va obligar a tornar d’immediat als Estats Units. I un cop allà, el va acomiadar. Els seus companys li van donar l’esquena i va ser acusat de manca d’ètica per saltar-se l’embargament. No ha estat fins fa molt poques setmanes que Associated Press, una de les millors agències de premsa internacionals, no s’ha disculpat pel que va fer l’empresa amb Ed Kennedy, que va morir atropellat el 1963. L’actual president d’AP, Tom Curley, ha assegurat que el dia que Kennedy va ser acomiadat va ser terrible per a AP, perquè el reporter “va fer el correcte”.

Molt bé. D’això fa quasi 70 anys i als Estats Units. Però nosaltres ara som a la Zarzuela, ens han anunciat que el Rei abdicarà, que no ho podem dir a ningú fins a les 9 de la nit. Els nostres caps i els nostres empresaris ho saben. Però la immensa majoria de la ciutadania, no. En 140 caràcters podem donar una gran primícia, podem alegrar la vida uns minuts a moltíssima gent i, al mateix temps, jugar-nos el lloc de treball. Podem ser els primers en comunicar una notícia que causarà un gran trasbalsament institucional i polític a Espanya i Europa, però que ens pot costar el sou a més de l’odi o el menyspreu dels companys que sí van complir l’embargament. Què fem?

25 may 2012

Catalunya serà intervinguda al novembre... o no?

Tomeu Ferrer
Aquests dies hem vist com ens inunden previsions, auguris, profecies, visions de futur sobre com aniran les coses vinculades a l'economia, una de les darreres és la referida per Edward Hugh. Aquest economista, dedicat durant molts anys a la traducció, hi ha posat data: el novembre. I els mitjans de comunicació, fins i tot els seriosos, se n'han fet ressò.

Un dels esports més practicats és fer previsions, que acostumen a no ser verificades a la fi del termini posat per al seu compliment. Però la pedra s'ha llançat i alguna cosa queda.

Un element que explica la reacció davant les previsions és que les emeten tècnics, experts, economistes o qualsevol altre que tingui una qualificació que sembla que avala qualsevol cosa que sigui dita per aquests professionals. Però sovint s'oblida que l'economia és una ciència social, no una ciència empírica. És a dir, allò que diuen els economistes té a veure amb la seva ideologia. No són receptes neutres, tenen ideologia al darrere, una ideologia que té a veure amb els seus interessos, la seva situació de classe etc.

Poso exemples per què ningú digui que parlo per boca de peix. Com a periodista econòmic he assistit a oportunes rodes de premsa on es presenten resultats d'estudis pretesament seriosos que afirmen que en un període curt d'anys no hi haurà diners per pagar les pensions públiques. Aquests estudis acostumen a ser fets per fundacions, entitats, a la fi, lobbys, que malden per menjar-se un troç del pastís que suposaria la privatització de les pensions.

Estudis interessats
Una patronal catalana va muntar un simposium fa uns anys en que defensava que Catalunya no podria funcionar en el seu àmbit industrial per manca de mà d'obra. Ho van fer reforçats per estudis tècnics encarregats expressament. Ara reclamen l'abaratiment de l'acomiadament, també amb estudis d'economistes.

Recordo un economista, d'aquests amb títols molt esbombats, que durant els anys de la bombolla de la construcció es va fer la barba d'or amb col·laboracions a ràdios i televisions, en què negava que el totxo pogués fer fallida. Durant la caiguda a plom del sector augurava una ràpida recuperació i ara pontifica sobre la inviabilitat d'aquest àmbit econòmic. Però no ha fet autocrítica de les seves cagades!

En un llibre d'autoajuda que vaig llegir fa temps el seu autor assegurava que darrere de tot expert hi ha un venedor. I això s'ha de tenir en compte.

Ja sabeu, potser Catalunya serà intervinguda. Ho ha dit el senyor Hugh. La fi del món s'acosta, segons els llibres dels maies. Passarà, o no passarà, el cert és que aquests auguris han beneficiat als que els han fet públics.

Va ser un economista insigne, John Kenneth Galbraith, assessor de John F. Kennedy, qui va dir allò que “els economistes es divideixen en dues categories: els que no saben i els que no saben que no saben”. Per cert, diuen que l'economia millorarà a durant el primer trimestre de 2013.

18 may 2012

Deixeu en pau 'La Razón'

Siscu Baiges
Els darrers dies, he vist com molts joves, gent vinculada al món del 15-M, “indignats”, la prenien amb La Razón. I amb aquells que he pogut parlar directament els he comunicat l’equivocació que crec que cometien. El cabreig ve de la portada en què La Razón publicava les cares d’uns quants nois vinculant-los a la revolta del 15-M, presentant-los pràcticament com a delinqüents, a part de mals estudiants. L’endemà, La Razón publicava fotografies de “bons” estudiants, amb currículums acadèmics perfectes i que no s’emboliquen en manifestacions i protestes als carrers.

No és cap boutade. És la ferma convicció que entretenir-se a discutir amb La Razón és perdre el temps. La Razón no és un mitjà de comunicació. És una eina de propaganda de la dreta més casposa i tancada en ella mateixa. No la convencerem de res que soni a progrés, a solidaritat, a retallar no drets dels pobres sinó privilegis dels rics. És un espantall que ens posen al davant perquè ens entretinguem mentre els que mouen els fils de les polítiques insolidàries passen desapercebuts.

Per això, enfadar-se amb La Razón és perdre el temps. Com ho és llegir els articles de Salvador Sostres. O veure els debats d'Intereconomía.

El problema és acceptar La Razón com un diari normal, que té dret a ser inclòs en les revistes de premsa que fan els informatius de ràdio i televisió. Cal enfadar-se i demanar explicacions amb qui pot canviar d’actitud o té una mínima disposició a fer-ho. Parlar amb les parets és perdre el temps.

Durant anys, La Razón ha anat fent portades hilarants, ha insultat a tot allò que es belluga a l’esquerra, ha mentit i injuriat dia sí i dia també.

Si algú discuteix que dos i dos són quatre no val la pena perdre-hi un segon.

La Razón que digui missa. Que és “lo” seu. La gent, la immensa multitud de gent que vol un món millor, que lluita al carrer, des d’una redacció o la pantalla del seu ordinador per aconseguir-lo, no ha de perdre temps en pamflets carques com aquest. Hi ha massa feina pel davant!! Massa raons urgents i importants per les quals preocupar-se!!

17 may 2012

Enfangats en el periodisme descriptiu

Tomeu Ferrer
La crisi ens ha dut, a periodistes i empreses, a ser més dèbils i dependents dels anunciants. Això ha fet que el tremp de les informacions es rebaixi, cosa que ens du cap a un periodisme merament descriptiu.

En altres moments en què l'economia de les empreses periodístiques no depenia tant d'un nucli petit d'anunciants, els responsables del mitjà podien equilibrar el risc de perdre diners a la curta amb els beneficis que aportaria la informació. Ara això ara sembla impossible.

Els periodistes, seguint la llei del cartell invisible, saben què es pot fer i què no des del seu lloc de treball. Saben que segons què intentin publicar poden ser traslladats a l'arxiu o inclosos en el proper i redundant ERO. Per això reforcen la seva cautela quan han de parlar d'aspectes espinosos.

Informacions con les participacions preferents, que afecten a Catalunya a un dels quatre anunciants més importants; la política laboral d'El Corte Inglés o, en els seus inicis, l'afer Urdangarin són exemples de temes difícils que es toquen amb pinces.

L'alternativa, vist des del meu mirador d'usuari de premsa, és la informació descriptiva. S'ens explica què ha passat però no s'abunda en el perquè. No s'investiga (que és car i pot fer perdre anunciants) i es tendeix a cobrir l'expedient. Tot plegat suposa una informació de menys qualitat respecte a la que es feia en altres moments. Irremeiablement si la qualitat baixa, la possibilitat, per exemple, de diferenciar un mitjà en paper de l'immediatisme d'Internet, es dilueix.

Precisament qui trenqui el cercle viciós pot encetar un nou temps per a la premsa. Per això, igual que per fabricar cargols, cal inversió en periodistes, bons periodistes i, per a les empreses, tenir fe en allò que ofereixen: informació! Mentre aquest aspecte no es tingui clar, el màxim al que arribarem serà a aquesta mena de periodisme descriptiu que ens deixa amb una sensació creixent d'insatisfacció.

14 may 2012

El nuevo periodista que quieren los grandes medios

José Sanclemente
Los periodistas que quisieran tener los responsables de los grandes medios de comunicación habrían de cumplir unos requisitos que sustancialmente son:
 
1. Han de ser expertos y proactivos en la utilización de Internet y en especial de las redes sociales.
 
2. La utilización de las redes sociales por parte de los periodistas ha de estar sincronizada, dirigida y orquestada por el medio para el que trabajan. No vale adelantar exclusivas o artículos en los que se esté trabajando para el medio sin autorización de éste. No vale tampoco que el periodista se apropie de la marca del medio en la red social para uso personal.
 
3. Se constituirán libros de estilo que garanticen el uso de la red social y de las webs de los medios, en función de los intereses de éstos, que buscarán tener un mayor conocimiento del perfil del usuario para monitorizarlos y usarlos tanto comercialmente como para elaborar las informaciones que pueden ser del interés del usuario.
 
4. Las redacciones habrán de trabajar en red y para la red desde cualquier medio al que pertenezcan.
 
5. Se ha extendido entre los grandes grupos que los periodistas deberán tener sueldos más bajos y edades también más bajas. Asimismo, los grandes grupos de comunicación creen que tienen sus plantillas de periodistas sobredimensionadas en los periódicos y que muy pocos en la redacción están preparados para asumir esta nueva orientación de trabajo.

6. Existe también cierto consenso entre los grandes grupos de comunicación que hay excesivas cabeceras diarias y que, en especial, hay excesivos diarios deportivos y económicos con relación a otros países europeos de nuestro tamaño.

En resumen: periodistas más jóvenes y más baratos orientados hacia el uso selectivo, controlado y planificado por la empresa de las redes sociales.

Fijarse objetivos de monitorizar el perfil de los usuarios de las páginas webs de los medios y de sus seguidores en las redes sociales para obtener ingresos de sus afiliados directamente y a través de los anunciantes.
 
Simplificación de cabeceras que podrían dar lugar a alianzas y fusiones entre diferentes cabeceras de distintos grupos, más que entre los grupos mediáticos entre sí.
 
Todo ello se pretende hacer a través de expedientes de regulación de empleo en los que se priorice la salida de los más caros, los más mayores y los menos sensibles a la tecnología. Esa es la reconversión que pretenden para modelar al nuevo periodista.

Eso creo que piensan. Veremos si lo hacen así. Desafortunadamente en muy poco tiempo empezarán los ERE.

11 may 2012

La prensa diaria se debilita

José Sanclemente
La prensa diaria española va a tener su año horribilis en el 2012. Todas las noticias que acumula este sector son negativas: La facturación publicitaria sigue descendiendo y en estos primeros meses lo está haciendo al ritmo del 20%. El anuncio de que el Gobierno va a recortar las campañas de publicidad en los medios de comunicación en más de 200 millones de euros y la progresiva caída del consumo dejará a los periódicos a final de año, según las estimaciones de los grupos de comunicación, con 800 millones de ingresos publicitarios (el 40% de lo que facturaban en el 2007).

Se da la circunstancia de que entre los más de 170 diarios que se editan en España ingresarán prácticamente lo mismo que una televisión privada como Antena 3. Además internet sobrepasará por primera vez la inversión en prensa en nuestro país.

Es impensable que los diarios puedan compensar su caída de facturación con recortes de personal. Solo en este año, haciendo un cálculo grosso modo, deberían despedir algo así como 4.000 periodistas y eso significaría la desaparición de muchos diarios y el empobrecimiento informativo de todos ellos.

La prensa no se merece el tratamiento que está teniendo de los anunciantes y del Gobierno. Me explico: la audiencia de los diarios sigue siendo alta y competitiva con respecto al resto de los medios. El perfil del lector es atractivo para comunicar y fijar criterios objetivos en los consumidores y el coste de los impactos para los anunciantes sigue siendo muy rentable.

¿Entonces por qué se está dejando de creer en los periódicos por encima de las televisiones o de la red de internet?

Los editores de diarios deberían reivindicar el papel de la prensa en los estamentos de los anunciantes y del Gobierno. En otros países, como Francia, han recibido fuertes apoyos que les han ayudado a sobrellevar la crisis con dignidad y sin la destrucción de empleo que se ha producido en España entre la profesión periodística. Quizás para ello lo primero es que los editores se crean sus propios periódicos, lo segundo es que se unan para hacer valer sus intereses, que éstos sean los de sus lectores, y que dejen de estar divididos y de hacerse críticas absurdas entre ellos.

En una época en la que nos toca salvar bancos, realizar recortes sociales por causa del despilfarro y la mala gestión de nuestros políticos y financieros, asumir los desaguisados de los mercados y de nuestro endeudamiento, yo me sentiría más satisfecho si la prensa fuera considerada por este Gobierno como un servicio imprescindible para los ciudadanos que vale la pena cuidar tanto o más que los bancos.

Más que nunca cuando tenemos que tragar, sin oposición, con las medidas de un Gobierno todopoderoso, necesitamos medios fuertes y críticos que actúen en defensa de los ciudadanos. Quizás por ello a nuestros políticos les interesa que se debiliten y desaparezcan, pero no son conscientes que con ello perdemos todos, incluidos los que mandan. Para ejercer el poder es necesario tener contrapoder o se estará en contra de los ciudadanos peligrosamente.

7 may 2012

¿Hay libertad de prensa?

José Sanclemente
El Día Mundial de la Libertad de Prensa llega a España con la profesión periodística diezmada por los sucesivos e interminables ERE y por la falta de recursos para ejercer dignamente y con garantías el periodismo.

 Para nosotros este fenómeno de retroceso es relativamente reciente (la crisis se inició hace pocos años), pero para muchos países gobernados por dictaduras y asolados por las mafias y el crimen del narcotráfico el problema es tan grave que acaba con la persecución penal y hasta la muerte de los periodistas.

Quizás es momento de reflexión y poner en la balanza lo que se ha hecho mal o lo que se puede seguir haciendo mal para que el periodismo se vea en esta situación en nuestro país. Dejo una serie de preguntas, sin orden y concierto, y que cada cual extraiga sus conclusiones.

¿Creen los empresarios de medios de comunicación en que lo importante es la buena información?
¿Creen los editores en sus medios?
¿Cuántos medios pueden ser independientes de su situación financiera y de sus compromisos políticos y comerciales?
¿Cuantas empresas periodísticas piensan en el interés de los ciudadanos, es decir, en su audiencia?
¿Cuántos periodistas se autocensuran en un panorama en el que sus empresas tienen compromisos y ataduras de todo tipo?
¿Cuántos periodistas contrastan la información con más de una fuente, sin implicarse en ellas, para acercarnos a la verdad o a las verdades?
¿Cuántos periodistas están preocupados, legítimamente, porque tienen miedo a la pérdida de su empleo?
¿Valora de verdad este gobierno que sin medios plurales e independientes no habrá cohesión social, y está dispuesto a echarles una mano, ante la crisis que viven, a todos ellos por igual?
¿Están los políticos a favor de intervenir a favor de una prensa plural o solo en incidir e influir en ella?
¿Cuántas horas dedica un redactor y cuantas informaciones tiene que editar al día y a través de cuántos medios (digitales, audiovisuales o impresos) y cuántas dedicaba hace solo unos años?
¿Cuántas ruedas de prensa, dosieres interesados y notas de agencias de comunicación y de prensa se transcriben hoy en día sin preguntar y sin contrastar, simplemente porque no hay tiempo ni recursos?
¿Son conscientes los ciudadanos de que si no tienen medios plurales e informaciones contrastadas son menos libres y más manipulables?
¿Alguien está dispuesto a salirse de la ola informativa que marcan la agenda de los políticos y la de los mercados?
¿.................. ?
¿Hay libertad para que haya Libertad de Prensa en la situación en qué vivimos...o ésta está amenazada?
(
http://sanclementejose.blogspot.com.es/)

1 may 2012

¿De quién son los medios?

José Sanclemente
La tan cacareada transparencia informativa debería ir ligada a la claridad sobre quien está detrás de los medios de información y también de la opinión que se vierte en ellos.
Tomás Delclós, defensor del lector de El País, apuntaba el domingo pasado sobre la necesidad de que el lector conozca si un articulista del diario que escribe, por ejemplo, sobre economía está vinculado a algún organismo privado o público para que el lector sea capaz de modular su opinión.

Eso estaría muy bien. Algunos ya lo hacen, incluso algunos opinadores no tienen reparo en exhibir sus compromisos privados para manifestar sus opiniones públicas. Otros las esconden y se ve a la legua que arriman el ascua a su sardina. También hay los que suelen ser articulistas sugeridos por algunas grandes empresas (las llamadas del Ibex) que son adoptados por algunos medios de comunicación a los que, digamos, subvencionan con publicidad directa o encubierta. De todo hay.

Pero quizás es más importante conocer cuáles son los intereses que tienen los editores y propietarios de los medios de comunicación en empresas e instituciones. Eso sí que debería explicarse al ciudadano en aras a esa transparencia informativa. Tenemos un ministro que ha salido de un consejo de administración de un grupo periodístico, un consejero de una de las principales entidades bancarias catalanas y españolas que es propietario del primer diario catalán y cuya entidad puso al frente de su grupo competidor al gestor que a su vez compartía consejo con el editor en una empresa de selección de recursos humanos; un fondo de inversión que acapara las acciones del mayor grupo de comunicación español... y así podemos seguir.

Y lo preocupante es que teníamos unas televisiones públicas que eran de todos los españoles y que ahora serán de unos cuantos a los que se les adjudicará la gestión mediante la privatización. ¿Sabremos de quién son las nuevas televisiones públicas?¿Serán adjudicadas con transparencia por los gobiernos autonómicos cuando ya no sean nuestras?

En fin, creo que el buen defensor del lector apuntó en la diana, pero solo le dio de refilón.