El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

20 jul. 2013

Diferències entre palanganer i periodista

Cristina Palomar
Mentre seguim el culebrot del 'cas Bárcenas' i els il·lusos i els conspiradors aznaristes resen perquè Rajoy dimiteixi, els del nostre gremi ens hem ennuegat avui amb una suposada pregunta pactada entre el diari 'Abc' i el president espanyol sobre el "xantatge al Govern" del tresorer popular ara caigut en desgràcia. I això que els periodistes tenim una gola prou dilatada de la quantitat de gripaus i altres coses que no diré que ens hem arribat a empassar des de la restauració de la democràcia...

Això d'avui m'ha portat a confirmar una vegada més que la línia que separa un bon palanganer d'un bon periodista és tan difusa que acaba per desaparèixer, sobretot si posem la lupa en els mitjans de comunicació públics, on les dimissions i promocions sempre coincideixen amb el canvi del govern de torn. Els que ens dediquem al periodisme i encara no hem perdut el nord del tot sabem que cada vegada és més difícil resistir-se als cants de sirena (o a les amenaces de ser acomiadat) i que la connivència entre mitjans de comunicació i poder polític i financer cada vegada és més estreta. (Llegiu l'excel·lent treball de Ramón Reig, 'Los dueños del periodismo. Claves de la estructura mediática mundial y de España'. Gedisa editorial)

Tant el cas de la pregunta de l''Abc' d'avui com la censura que TV-3 va exercir aquest cap de setmana sobre el boicot que els veïns del barri de la Guineueta li van muntar a l'alcalde Xavier Trias per protestar contra la decisió de tancar el CAP del barri, m'ha portat a fer el joc de les diferències entre periodista i palanganer (o mamporrer si voleu). N'he triat set, però la llista pot ser més llarga a mida que filem més prim. 

1 - Contrastar la informació que t'arriba. Encara que sigui de primer de carrera, aquesta norma cada dia es respecta menys perquè dóna molta feina.

2 - Evitar autocensurar-te. El mecanisme mental inconscient de l'autocensura ens porta a descartar automàticament els temes que puguin ser incòmodes per a la nostra empresa (o govern) o que ens puguin portar problemes.

3 - Rebutjar les imposicions del cap. ¿Qui no s'ha trobat mai amb una proposta de títol per a la teva informació abans fins i tot d'explicar al teu cap de què ha anat la cosa? En el meu cas, al començament de treballar en premsa, la situació era tan surrealista que el meu cap em venia amb un titular i em deia: busca algú del partit x que t'ho confirmi.

4 - Negar-se a redactar una notícia falsa (o negar-se a firmar-la). Un dia a la redacció em van passar el contacte d'un noi que havia trucar denunciant que la policia espanyola l'havia multat amb 100.000 pessetes per irrompre amb una estelada en un partit de futbol. Em va costar molt arribar a la veritat: la multa no era per l'estelada, sinó per haver provocat la suspensió del partit. El cap de torn estava tan excitat amb el tema que ni em va escoltar. La informació va sortir com ell va voler però sense firma.

5 - Defensar la teva independència professional. Has de pensar que ara més que mai la feina que tens no durarà sempre i que precisament la teva independència professional serà la teva targeta de presentació a l'hora de buscar una altra ocupació.

6 - No vendre's barat. Aquesta va relacionada amb l'anterior. Tots tenim un preu. El que passa és que en el cas del periodista que pren partit per una causa, una ideologia o un govern, no només perd l'objectivitat i l'equidistància necessàries per valorar un tema. El més probable és que acabi a l'oficina de l'atur quan els seus padrins perdin les eleccions.

7 - Saber per a qui treballes (i decidir si t'interessa). Tots els periodistes que treballen en un mitjà haurien de saber qui està al darrere de la seva empresa. Ignorar-ho no només és un error que ens pot portar al mobbing o potser fins i tot l'acomiadament. També ens pot provocar un munt de frustracions personals que poden acabar cremant-nos del tot.

Evidentment, aquesta llista de les set diferències és incompleta, subjectiva i fruit de la meva experiència personal. Tanmateix, quan els treballadors de la CCMA em demanen el meu suport a les seves reivindicacions laborals sempre els pregunto per què no aprofiten per reclamar el blindatge dels seus mitjans del control polític i evitar així que acabin sent un pamflet propagandístic. Encara estic esperant una resposta.

19 jul. 2013

La prensa en guerra

José Sanclemente
No deja de ser curioso que una de las cosas que está sacando a flote el 'caso Bárcenas' y las no explicaciones del presidente Rajoy sea la guerra abierta entre los debilitados periódicos madrileños, que se produce como consecuencia de la toma de partido desigual entre las cabeceras situadas en la misma franja ideológica del Gobierno del PP.

Las acusaciones de 'Abc' y 'La Razón' a Pedro J. Ramírez de 'El Mundo' y la réplica de este diario acusando al periódico de Vocento de connivencia con el Gobierno es digna de estudio. La batalla periodística contra la corrupción es tan desigual en los medios que bien pudiera avalar la tesis del editorial del 'Financial Times' y de otros medios en el extranjero, que se sorprenden de que los españoles (y también los medios) no sean más contundentes e intransigentes con los políticos corruptos, más aún teniendo que soportar la política de recortes y desempleo tan bestial que se nos está aplicando.

La división entre la prensa no es nueva. La acusaciones entre los diarios han cambiado de registro ideológico: lejos quedan los tiempos en que 'Abc' se refería a 'El País' como "el diario gubernamental". Ahora es 'El Mundo' quien clasifica al diario dirigido por Bieito Rubido de esa manera, pero la táctica de Pedro J. Ramírez es otra: quiere mostrarse solitario y exclusivo, necesita estar aislado del conjunto de los diarios y recuperar un protagonismo que le destaque del debilitado pelotón de las cabeceras madrileñas. 

'El Mundo' tiene para ello a Bárcenas de su lado y 'Abc' y 'La Razón' a Rajoy y al PP oficialista. 'El País' puede salir beneficiado si el Gobierno juega con habilidad esta división entre los medios. Ya se comenta que el Gobierno no es ajeno a facilitar la solución de la refinanciación de Prisa.

Empieza a cuajar la máxima de que es mejor ganarse al enemigo ya que los amigos están totalmente rendidos aunque estén formalmente enfrentados.



17 jul. 2013

El misteri de les notícies i les fonts

Toni Rodríguez Pujol
Les relacions entre periodistes de mitjans i periodistes de fonts no són sempre versallesques. Però tampoc ho són a tot hora, posem per cas, les relacions entre redactors de base i càrrecs intermedis dels mitjans de comunicació convencionals, ni entre periodistes de fonts i dircoms, dins les organitzacions. Ni tan sols quan el propi dircom és un periodista d’ofici.

Aclarim, abans d’avançar, la distinció entre periodistes de mitjans i periodistes de fonts. Que no de “fons”, no emboliquem encara més la troca. Els primers, com és fàcil de deduir, són els qui treballen als mitjans de comunicació, i els segons són els que treballen a prop de la font de la notícia (és a dir, a les organitzacions: empreses, administracions, etc.) i s’encarreguen de donar-li via, facilitar la seva comprensió i adreçar-la als seus destinataris, que, a la vegada, poden ser els col·legues dels mitjans de comunicació o -ja hi tornem a ser- aquell públic més ampli i directe que habita a la xarxa.

No sabem qui va ser qui es va inventar aquesta nomenclatura, però podria ser que hagués estat el gran Joan Brunet en els seus temps de president de la comissió de gabinets del Col·legi de Periodistes de Catalunya. El cas és que l’expressió ha fet fortuna, tot i haver ensopegat amb una certa contestació d’aquells guardians de les essències que hi ha per tot arreu i que encara troben que no, que per ser periodista de debò cal treballar en un mitjà de comunicació i que tota la resta és impuresa i perversió professional.

Quan miro d’explicar-ho a algú, acostumo a fer servir la metàfora del botiguer i del treballador d’una planta d’extracció d’aigua mineral, que és una metàfora de la mateixa família que la dels iogurts caducats del gran Xavi Casinos (El misterio de los yogures caducados), de la qual ja en parlarem més avall. En la història del botiguer i el treballador de planta, el primer té la missió de vendre ampolles d’aigua mineral al consumidor final, i el darrer ha d’extreure l’aigua de la mina, l’ha d’analitzar, l’ha de desintoxicar, l’ha d’embotellar i, finalment, l’ha de fer arribar a les botigues. Un cop arribada, és el botiguer qui ha de contrastar el bon estat i les condicions sanitàries del material rebut, l’ha de col·locar a la prestatgeria més adequada, ha de tenir la botiga oberta, neta i atractiva, l’ha d’oferir adequadament als seus clients, l’ha de vendre i, finalment, l’ha de cobrar. Remarquem, per cert, a diferència del món del periodisme, l’industrial del ram de l’aigua cobra el seu producte al botiguer, mentre que en el cas dels mitjans de comunicació, el periodista de fonts no cobra del mitjà de comunicació que acaba rebent el seu producte, sinó de l’empresa emissora del producte, que en aquest cas, és lainformació. En fi, petits detalls que no qüestionen gaire la validesa metafòrica de tot això que estem explicant.

El que està clar, no obstant tot això, és que el treballador de planta s’estima més vendre la seva ampolla d’aigua mineral sense gas a una botiga que no pas a un venedor ambulant. És una qüestió de seguretat comercial i jurídica. Però segur que tampoc no l’importa gens que el venedor ambulant compri totes les ampolles que vulgui a la botiga i les revengui lliurament per la seva xarxa viària habitual. Més que res perquè farà augmentar el nombre de vendes. La pega és si després resulta que les ampolles han estat adquirides de franc o distribuïdes també de franc, o si hi ha aldarulls al carrer entre venedors que es disputen l’espai de la plaça pública, o si l’aigua es fa servir per llançar-la pel cap d’algú, o si s’adultera el producte barrejant-hi substàncies nocives, puix que en qualsevol d’aquests supòsits estaríem davant d’un problema. Com evitar-lo? Doncs assegurant al màxim les relacions de confiança entre el productor d’aigües minerals, amb gas o sense, i el botiguer que acaba de polir i vendre el producte directament al públic.

S’entén, oi? Doncs ara potser és el moment de fer-nos una pregunta i de tornar a la faula de l’amic Casinos: el misteri no és tal misteri. De fet, els iougurts caducats són de pagament. I davant seu, en una altra prestatgeria, hi ha els iogurts que es renoven contínuament, que són fàcils d’accedir, que estan ben il·luminats i… que són de franc.

Tan estrany és que la gent no agafi els iogurts de pagament?

I l’altra pregunta és aquesta: la notícia, com a producte, és una commodity?

No ho sé, això potser ens ho han de dir els periodistes de mitjans.

N’esperarem, delerosos, la resposta.

13 jul. 2013

EGM

Joan Brunet i Mauri
Fa just una setmana es coneixien les dades corresponents a la segona onada d’enguany del Baròmetre de l’Estudi General de Mitjans (EGM) que elabora l'Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación (AIMC), i que dictamina pel què fa a les audiències de les quals disposen els mitjans de comunicació. Mitjançant les dades del Baròmetre es coneix també el perfil sociodemogràfic del públic que té cada mitjà, perfil que al seu torn serveix a les agències publicitàries per planificar les campanyes publicitàries dels seus clients. 

L’endemà que es fessin públiques les dades del Baròmetre, em vaig entretenir a fer un exercici que feia temps volia fer, consistent en “veure” com els mitjans de comunicació “llegien” les dades del Baròmetre de l’EGM que malgrat ser iguals per a tothom, tenien interpretacions diverses segons quin fos el mitjà que les difonia i el grup empresarial al qual pertanyia. 

Heus aquí una breu mostra dels titulars que van aparèixer l’endemà mateix de la publicació dels resultats del Baròmetre, que reprodueixo seguits d’un parèntesi que indica el mitjà en el qual van ser publicats: “La cadena SER cierra la temporada como líder absoluto de la radio” ('El País'); “Onda Cero, una cadena de récord” ('La Razón'); “El grupo COPE gana medio millón de oyentes” ('ABC'); “'El País' amplia su ventaja” ('El País'); “Unidad Editorial, líder de la prensa” ('El Mundo')... I ara fem el mateix amb alguns dels mitjans escrits i editats a Catalunya: “RAC-1 tanca temporada eixamplant el marge” ('La Vanguardia'); “'El Periódico' encadena tres pujades d’audiència en un any” ('El Periódico'); “'La Vanguardia' referma el lideratge indiscutible de la premsa a Catalunya” ('La Vanguardia'); “'El Punt-Avui' 146 mil lectors” ('El Punt-Avui'); “'Mundo Deportivo' es consolida com a líder” ('Mundo Deportivo'); “8TV segueix guanyant audiència al juny” ('La Vanguardia'); “TV-3 perd el liderat a l’EGM-Baròmetre en favor d’Antena 3” ('Ara').

Deixo per la sagacitat dels lectors i de les lectores discernir en relació al per què de cadascun d’aquests titulars a partir d’unes mateixes dades per a tothom. Adverteixo, per si de cas, que cap dels titulars que he reproduït menteix en sentit estricte... Però que no menteixi tampoc no vol dir que reflecteixi tota la veritat. En unes altres paraules: els titulars seleccionats es basen en una part de la certitud d’allò que en el Baròmetre es conté, i que no fa més que magnificar l’esbiaixament interpretatiu que de les dades cada mitjà en fa en un intent de treure’n benefici propi. 

Sigui com sigui, de les conclusions que d’aquest exercici n’he extret, a banda de constatar una vegada més el caràcter no objectiu de la informació, vull destacar-ne la tendència a la baixa de les audiències dels mitjans de comunicació de titularitat pública, com és el cas de TV-3 i de Catalunya Ràdio que a hores d’ara no són ni els més vistos ni els més escoltats a Catalunya. Concretament, si ens cenyim als informatius, TV-3 ha perdut el darrer any un 5% de la l’audiència, i un 3,2 % si prenem com a referència la que tenia el darrer mes de febrer (dades corresponents a la segona onada d’enguany del Centre d’Estudis de l’Opinió de la Generalitat de Catalunya).

Serà bo analitzar les causes d’aquesta pèrdua d’audiència i d’ascendència dels mitjans públics a Catalunya (en el cas d’Espanya les pèrdues per part de TVE-1 i de RNE són espectaculars), i en particular dels informatius de TV-3, precisament en uns moments en els que els mitjans de comunicació públics haurien de ser els referents obligats d’una informació el més imparcial possible. Més quan estem debatent el futur del país, i els partits polítics --com ERC i els socialistes ho han fet aquest darrer cap de setmana-- prenen posicions i posen damunt la taula els models d’Estat que per a Catalunya els uns, i per a Espanya els altres, defensen i defensaran.

L’aprimament de TV3 no és només un bunyol, també és una venjança

Gabriel Jaraba
Josep Antoni Duran Lleida m’ha estalviat la feina d’argumentar la raó de fons del procés d’aprimament de TV-3, Catalunya Ràdio, la Xarxa de Mitjans Locals i l’Agència Catalana de Notícies, i alhora, el tràngol de passar per conspiranoic. En unes declaracions recollides pel 'Diari de Girona', el capdavanter d’Unió Democràtica diu el que molts a la direcció i a les bases de CiU pensen: que TV3 treballa per aplanar el camí d’ERC. Duran diu, en veu alta segons sembla, el que hom pensa en tot un seguit d’ambients polítics i que ha traspuat a determinats cercles catalanistes (i no tant). Des que els governs d’esquerres van abandonar l’ambigüitat respecte a TV3, la direcció i els professionals de la televisió nacional de Catalunya han estat vistos com a adversaris per part dels qui es sentien injustament bandejats del poder. D’aleshores ençà, els professionals de TV3 i el model de televisió pública que havien aconseguit bastir han tingut enemics no només dins el nacionalisme espanyol d’enllà i ençà de l’Ebre sino al bell mig mateix del catalanisme polític de centredreta.

L’ERO que ara amenaça els professionals de TV-3 i Catalunya Ràdio és l’excusa econòmica d’una venjança política. És dur escriure-ho amb aquestes paraules però és així. I és a més una estratègia mesquina perquè pretèn aconseguir certa complicitat per part del públic, llargament intoxicat per fal·làcies relatives al suposat sobredimensionament de les estructures de TV-3, difoses igualment, fa encara més temps, pel PSC quan es trobava a l’oposició en legislatures anteriors. Hi ha també, en alguns sectors, una estranya mala voluntat contra TV-3, a la qual s’acusa de malvestats inconcebibles, fins i tot de destruïr la llengua. Vaig contribuïr a estructurar el servei d’atenció als espectadors de la casa i sé del que parlo perquè ho han llegit els meus ulls de primera mà. Tot plegat fa que la falsa idea del sobredimensionament hagi pres força entre la gent, que desconeix que una televisió de qualitat com la que tenim no es fa amb quatre canyes, malgrat que el cost real per persona dels canals de TV-3 i Catalunya Ràdio és de 10 cèntims cada dia.

La direcció de la CCMA ha volgut aprofitar aquesta desinformació per tal de treure’n profit, per aquest motiu han divulgat unes xifres de sous que no corresponen a la realitat, tot atiant la malevolença i la ignorància. Cal dir que en tota la història contemporània de la comunicació a Catalunya mai s’havia arribat a aquesta baixesa, ni en els moments més compromesos del pas de Jordi Pujol per empreses de comunicació i de cultura. L’èxit de TV-3 es deu als seus professionals, i també, cal dir-ho, a la visió genial de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta en trencar amb la gasiveria comunicacional que havia tingut sempre el catalanisme i tirar endavant un projecte ambiciós de nivell internacional. La TV-3 que volen ara els directius nomenats per CiU sembla, irònicament, la que hauria volgut el PSC en la seva època més sectària respecte a la CCRTV. Perquè es tracta de sectarisme, expressat en el convenciment d’alguns que el departament d’informatius està “control·lat per una cèl.lula leninista”, així ho diuen i ho creuen (què Déu els conservi la vista).

Els professionals de TV-3 han volgut contraposar als arguments pseudoeconòmics de la direcció dades fefaents, com es pot llegir a aquest text: Respostes clares a preguntes concretes. Però l’argument de base és polític: TV-3 és un instrument irrenunciable per a Catalunya, per la seva llengua, cultura i nacionalitat. El sectarisme dels seus dirigents i dels qui els nomenen i inspiren respòn a una venjança i a una aspiració: afeblir la radiotelevisió pública per enfortir la privada (que creuen, ai las, que afavoreix els seus interessos; ja en parlarem d’aquí a un any). I la televisió de qualitat, especialment TV3, no només es fa amb mitjans materials, sinò sobretot amb elements immaterials. Aquests immaterials es diuen il·lusió, passió i visió. 

El procès de desmantellament de la CCMA, que ha reduït pressupostos, sous i mitjans (vegeu el link de més amunt) ha acabat per destruïr, o gairebé, la moral dels professionals. Que ho sàpiga la gent: els productes de comunicació es fan amb il·lusió, convenciment, moltes ganes i moltes hores. Quan vegeu un programa de TV o ràdio, una publicació o qualsevol producte comunicacional que no us acabi de fer el pes perquè li falta no sé què, aquest no sé què és precisament la il·lusió dels qui el fan, que traspua subtilment la mediació comunicativa i arriba a ser percebut intuitivament pel receptor. 

Ara la màgia s’ha trencat, i no sé si podrà ser recuperada. El sector sectari que tira endavant aquesta política suïcida se sentirà venjat del seu papus, Mònica Terribas, i de la sensació que un dia se’ls va arrabassar quelcom que creien que era d’ells exclusivament. Les reduccions salarials són també la venjança contra uns professionals als quals no es perdona haver complert la seva obligació tot dotant TV-3 d’independència i qualitat, en lloc de ser mesells i dir amén, com estaven acostumats en la mesquina trajectòria comunicacional del catalanisme polític.

El periodista esportiu José María García, entrevistat un cop per Jordi Basté a RAC-1, ho va explicar amb una frase memorable. Garcia va passar per la COPE i va acabar a matar amb els bisbes espanyols que la regeixen. Basté li va preguntar: “I tu que ets tan catòlic i devot, aquesta experiència no t’ha fet perdre la fe?” I el Butanito li va respondre: “No, els bisbes no m’han fet perdre la fe però si que m’han fet perdre la il·lusió”.
http://gabrieljaraba.wordpress.com/

12 jul. 2013

El último verano gratis de la prensa

José Sanclemente
Este Gobierno nos ha vuelto a subir el precio de la luz ahora que el verano nos trae más horas de sol. También ha aumentado los impuestos sobre el alcohol, pero no el que recae sobre las cervezas y el tinto de verano: quizá sea una buena época para moderar el consumo de los gintonics y cubalibres. Hasta el tabaco, que lo han puesto por las nubes, puede ser más prescindible para los que puedan y quieran respirar el aire tórrido de la playa o el fresco de la montaña si consiguen hacer unos días de vacaciones.

También nos han aliviado el inicio estival con los datos del paro, que decrece en 127.000 personas, y con la ayuda de los 1.900 millones para el empleo juvenil que nos darán en Bruselas. Además los jueces están empatando con los temas de la corrupción, encerrando a Bárcenas del PP e imputando a una exministra socialista por los ERE andaluces.

Todo parece discurrir por un canal controlado y tranquilo. Todo parece estar medido para no hacer más daño que el imprescindible, ni hurgar más de lo necesario sobre la gran herida ulcerada que han dejado los recortes sociales, las preferentes, los desahucios y el empobrecimiento económico y moral de los ciudadanos.

¿Todo?

No señor.

Sepan ustedes que muchas de estas informaciones y otras más que les brinda gratuitamente en la red la mayoría de la prensa de nuestro país, pueden pasar a ser "de pago" a la vuelta del verano. Eso dicen y yo así lo recojo. Dicen que 'El País' hizo una macro encuesta preguntando por los gustos periodísticos de sus lectores, pero con la intención de saber cuánto estarían dispuestos a pagar por ellos; que Pedro J. Ramírez está anunciando en 'El Mundo' el advenimiento del nuevo periodismo, la revolución mundial de la información en línea: El Orbyt-Movistar que nos va a llevar este verano a todas partes por tierra, mar y aire, pagando el billete claro.

Son varios los artículos de opinión y editoriales que nos van avisando hace algún tiempo de que la fiesta con barra libre que organizaron los diarios impresos para sus lectores digitales se acaba. Ya no habrán canapés ni cervezas gratis: Quien quiera solomillo periodístico que lo pague, y a quien desee probar solo un platillo se le ofrecerá una tapa.

Y al parecer todo ello cocinado con menos ingredientes: no se descartan nuevos ajustes en las redacciones y en los salarios de los periodistas, porque los números siguen sin salir aunque se pague la entrada a la nueva fiesta de los diarios: la caída de ventas de los periódicos este año es de un 13%, la de la publicidad un 19% y la de sus ediciones digitales solo crece un 3%.

Este verano puede ser el último del gratis total para la información en las grandes cabeceras españolas. A la vuelta algunos editores-financieros a lo mejor tienen que apagar la luz de sus empresas y no porque está haya subido de precio, que lo ha hecho.

11 jul. 2013

Dame un titular y moveré el mundo

Toni Rodríguez Pujol
Decíamos el otro día que una buena noticia, para serlo, exige un buen titular, de la misma manera que un buen anuncio, para serlo, exige un buen eslogan. Y un buen tuit, para ser retuiteado, debe ser corto, directo, actual, ingenioso, sorprendente y, sobre todo, intencionado.

Existe una leyenda urbana que asegura que la gente que dice leer periódicos, en realidad sólo lee los titulares. O, como mucho, que eso es lo que hace el 85% de los supuestos lectores. Que el resto se limita a leer el lead, sobre el que volveremos más adelante. Y que sólo los correctores de estilo (cuando los hay), las personas implicadas positiva o negativamente en la información, el autor de la pieza y en algunos casos sus familiares más cercanos, sobretodo en su línea ascendente, terminan por leerlo todo.

Por lo tanto, y si estamos de acuerdo en considerar la noticia como un bien de consumo (ya sea como producto, que es mi tesis, o como servicio, que es otra tesis que comparto parcialmente pero que cada vez tiene menos adeptos) el titular vendría a ser como un reclamo comercial, fabricado con la intención de vender. Es decir, de lograr que la gente llegue a leer, por lo menos, el lead subsiguiente.

Cuando empecé a trabajar como periodista en 'El Correo Catalán', la gente no se esforzaba demasiado en construir títulos. Eran los sacrificados compaginadores quienes debían hacer ímprobos esfuerzos para encajarlos en la pauta, aunque fuera a martillazos, mientras farfullaban aquello de: “¡A ver cuándo entenderás que las páginas no son de goma!”. Hasta que llegó un tal Miguel Ángel Bastenier, un señor periodista que años después se convertiría en uno de los principales analistas españoles de política internacional, y comenzó a poner de moda la costumbre de cuadrar los titulares y de cerrar el paso a los de más de 9 ó 10 palabras, incluyendo artículos y preposiciones.

Ese es un buen ejercicio que recomiendo a todo el mundo, empezando por el más importante de los dircom de las organizaciones a las que agencias como InterMèdia dan servicios de comunicación, y terminando por el más tierno de los becarios. “¡No cabe todo el mensaje!”, exclaman unos. “¡No podemos ser tan estrictos!”, dicen otros. Yo también protestaba. Pero, creedme: seamos estrictos, porque no hay idea que no se pueda resumir en 9 ó 10 palabras. Obviamente, es más fácil escribir más que menos (eso lo saben bien los poetas), como es más fácil usar el primer verbo que te pasa por la cabeza que obligarte a encontrar uno que dé una significación -e intención – real a la frase.

Hay quien empieza por el titular y luego escribe la pieza. Yo no, porque nunca sé qué acabaré escribiendo y antes debo esperar a ver si me sorprendo y me intereso a mí mismo, que es el primer paso para saber si voy a ser capaz de interesar y sorprender al hipotético lector. Por tanto, y tal como nos decían en la escuela: sujeto, verbo y predicado. Sin adornos. “Mi mamá me ama” (aunque sería más noticia decir que “no me ama”), “La crisis ha provocado más de 100.000 suicidios en España”. Entre cuatro y diez palabras, no hace falta más para llamar nuestra atención e invitarnos a seguir leyendo. Sólo con esta frase ya sabemos tres cosas esenciales de cualquier información que pretenda ser interesante: quién, qué y dónde. Las otras tres w dobles del clásico periodismo norteamericano de toda la vida deben ir justo después, en el lead, que es el primer párrafo de la pieza informativa. Son el por qué, el cuándo y el cómo: who, what, were, why, when and how. El titular de cualquier información, por compleja que sea, debe poder contener la respuesta a alguna de esas seis preguntas. Cuantas más, mejor. Y si no cabe todo en un titular, debe caber en el lead. Y con mayor motivo en un tuit. El resto puede ser maravilloso, pero será más literatura que periodismo. Por eso hay tan poca gente que lo lea, empezando por aquellos directivos que desoyen los sabios consejos de sus dircom o de las agencias de comunicación como la nuestra. Que, afortunadamente, cada vez son menos.

Era un buena tesis, ¿verdad? “Lástima que al final hayas terminado vendiendo los servicios de tu empresa”. Sí, es evidente, pero eso también hay que tenerlo en cuenta: si un titular es el reclamo para “vender” una noticia, una noticia es un producto y los productos se compran y se venden, debemos ser conscientes de que todo forma parte de un sistema de intereses del que no se escapa nadie. Y como reza la canción de Peret: “Que levante la mano el que no venda ná”.


8 jul. 2013

Sánchez-Camarga i el mètode Youtube

Andreu Farràs
Alguns dels set magnífics del periodisme que la setmana passada van acompanyar Xavier Casinos en la presentació del seu perspicaç llibre ‘El misterio del yogur caducado’ van citar com a una de les moltes causes de la crisi que pateix la premsa el progressiu allunyament que s’està produint des de fa molts anys entre els mitjans de comunicació tradicionals i la ciutadania.
Una de les raons d’aquesta mútua alienació, encara que no la única, és la irrupció invencible de les xarxes socials i les seus nombrosos avantatges, un dels qual és l'enorme resistència que oposa davant de qualsevol frontera o obstacle provinent del poder. Un cop engegada la maquinària, és molt difícil aturar una informació llançada a la xarxa, sigui certa o fictícia. És ja un lloc comú parlar de l’importància que van tenir Twitter i Facebook en la difusió, agitació i propagació internacional de les primaveres àrabs, ara tristament ferides a Egipte.
Sense cap ànim de comparar el cas que exposaré amb les revoltes d’aquestes poblacions oprimides en societats governades per fanàtics totalitaris i corruptes, en les darreres setmanes una altra xarxa social, Youtube, ha demostrat a Catalunya que el poder polític, judicial i mediàtic van per un costat (disciplinadament arrenglerats) mentre la societat pot informar-se de fets autèntics, interessants i rellevants per un altre. En un món paral·lel encara que sovint tan real o més que l’oficial.
Des de fa algunes setmanes corre per internet un enllaç a Youtube amb resums de la conversa que van matenir al restaurant La Camarga de Barcelona la presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, i Victoria Álvarez, que va ser parella de Jordi Pujol Ferrusola. Es tracta de fragments d’una gravació suposadamente realitzada per l’empresa de detectius Método 3 i el contingut de la qual no pot ser difosa per ordre judicial, sota pena de sanció.
La justícia i Camacho han aconseguit que cap mitjà convencional gosi reproduir fragments d’aquestes converses entre la líder conservadora catalana i l’exdona del fill de l’expresident de la Generalitat. Però ni la justicia ni Camacho –ni el mitjans de comunicació-- han pogut evitar que desenes de milers de ciutadans encuriosits, indignats, cabrejats o senzillament xafarders puguin assabentar-se a través de Youtube de les confidències de caire personal i polític creuades entre aquelles dues dones. I, per si els usuaris no entenen la conversa gravada amb un micro amagat al florer, algún voluntari de la xarxa amb ànim pedagògic els hi ha transcrit i contextualitzat, perquè puguin saber quin és el nom del jutge pròxim a ERC que alenteix un procés per corrupció o quin és el d’un fiscal “de confiança” de la cap del PP català. Sense necessitat de llegir diaris ni escoltar ràdios.



3 jul. 2013

La notícia com a producte

Toni Rodríguez Pujol

Dèiem l’altre dia que una notícia pot tenir moltes definicions, però que, en definitiva, i dit una mica cínicament, és aquella informació que un periodista (amb capacitat de fer valer el seu criteri al consell de redacció de seu mitjà) considera que és notícia. Sortosament, però, el periodisme és una ciència inexacta que permet moltes altres aproximacions conceptuals al tema.

Hi ha qui diu, per exemple, que una notícia, per ser-ho, ha de ser quelcom de sorprenent, emocionant i proper. Per dur-ho al límit, i seguint aquella analogia de l’home que mossega el gos, diríem que per a un culer, que el Barça perdi per quatre a cero a casa seva contra un equip de segona divisió és molt diferent que si és al revés, ja que el Barça guanyant al Camp Nou a un equip de segona no sorprèn ningú. En canvi, si és l’equip de segona (millor no posar-hi noms) qui fa una repassada al Barça, els barcelonistes segur que experimentaran sorpresa i emocions (sens dubte, negatives) i se sentiran afectats i propers a una desgràcia que, molt probablement, consideraran pròpia. És a dir, primera conclusió: sorpresa, emoció i proximitat, són els tres principals sentiments que generalment van associats al concepte de notícia.

Tot i això, hi ha un altre element a tenir en compte: si el fet noticiable no afecta -en major o menor grau- a la sensibilitat d’una audiència prou nombrosa d’hipotètics lectors/oients/espectadors, tampoc és prou notícia. Si més no, perquè s’hi interessin els grans mitjans de comunicació. Cal recordar, en aquest sentit, queuna notícia és un producte. Això no nega, de cap manera, la responsabilitat i la dimensió pública – de servei públic- de la tasca dels periodistes. Però també cal tenir present que els periodistes treballen per a empreses, públiques o privades; que tenen els seus propis interessos empresarials; i que viuen de l’elaboració, la manufactura industrial, la presentació, el màrqueting i la promoció dels productes que elaboren. És a dir, de les notícies.

I quina és la relació entre el dircom o l’agència de comunicació i el mitjà de comunicació? Doncs la mateixa que hi ha entre el proveïdor minorista i el comprador majorista: dóna’m una informació interessant i jo te la publico. Interessant? Sí, que em cridi l’atenció, que toqui els sentiments dels meus clients (lectors/oients/espectadors), que sigui propera, i que interessi a un nombre suficient de destinataris com perquè pagui la pena el temps que estic invertint en escoltar-te. Comença per donar-me un títol i desprès ja en parlarem. Un títol que haurà de ser proposat al periodista de base per l’agència de comunicació o pel dircom corresponent (o tots dos plegats, que és la millor combinació possible) perquè el periodista de base el “compri” i l’hi pugui proposar al seu cap de secció, i aquest al seu redactor en cap, sots-director d’informació, etc. fins arribar, si hi arriba, al consell de redacció.

Sembla fàcil, oi? Provem-ho.