El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 jun. 2013

Treballar sense cobrar per sortir de la crisi?


Andreu Farràs 
L’atzar va fer que, en un mateix matí, en poquíssims minuts de diferència, llegís divendres passat dos textos sobre periodisme i periodistes, redactats per persones molt allunyades en el temps i l’espai, que ajuden a descriure la realitat en la qual ens trobem i de la qual costa tant sortir. Un dels escrits és un correu que em va enviar un antic alumne de la UAB; l’altre, deu consells a aspirants de periodista escrit per Michael Hastings, que va cobrir per a ‘Newsweek’ la guerra d’Irak entre el 2003 i el 2011.


El correu de l’alumne, que va treure les millors notes del seu curs, deia: “Hola, aquest darrer any he estat d'Erasmus a [un país europeu] i tot just acabo de tornar. Estic buscant diversos llocs per fer pràctiques tant ara a l'estiu com a partir del setembre i em preguntava si [un diari català] n'oferia fora de conveni en alguna de les seves seccions. Després d'una setmana d'ajust a la dura realitat, el que siguin remunerades o no m'és secundari, sempre i quan pogués fer alguna cosa. Qualsevol ajuda en aquest sentit estaria més que agraïda”. Les negretes son meves. Suposo que són prou explícites i no necessiten gaires reflexions afegides. 


Pocs minuts després, vaig llegir un article del sempre agut Quim Monzó, que resumia el decàleg de consells que Hastings va publicar l’any passat a ‘Reddit’

1) Has d’estar decidit a dedicar la vida al periodisme. 

2) Quan t’entrevistin per a una feina, digues-li al director que ho donaries tot per fer reportatges, i que t’apassiona aplegar informació. No li diguis que estàs convençut que ets el pròxim Norman Mailer. 

3) Prepara’t a fer un munt de coses sense cobrar; és una merda i és injust, però aquesta és la realitat. 

4) Quan escriguis per a una gran audiència, que a cada frase hi hagi un fet. 

5) Fes que les històries siguin senzilles i vés al gra. 

6) Hauries de tenir un blog i seguir a Twitter els periodistes que t’agraden. 

7) Si hi ha cap publicació on vulguis escriure, truca el director o envia-li un e-mail. Pot funcionar. 

8) En una proposta d’article, tota la història hauria de quedar explicada en les dues primeres frases

9) Sobretot t’ha d’apassionar escriure, com si fos més important per a tu que cap altra cosa al món: la família, la vida social, el que sigui. 

10) Aprèn a acceptar que part de l’ofici és que et rebutgin i continua escrivint i llegint. 

Monzó afegia a la seva columna de ‘La Vanguardia’: "Em pregunto quants estudiants de periodisme, després d’haver llegit això, reflexionaran i abandonaran ara mateix la facultat per dedicar-se a una altra cosa. Pocs, suposo, perquè, per començar, hi ha un percentatge aterridor d’estudiants de periodisme que no llegeix diaris i, per tant, tampoc aquesta columna on explico això". 

Que què vaig respondre jo a l’alumne? Que el diari on ell estava disposat a treballar fora de conveni i sense remuneració no tenia per costum cometre aquestes il·legalitats i que era molt perillós realitzar aquestes propostes perquè les empreses es podien plantejar –encara que segur que ja ho han pensat fa anys— quina necessitat tenen de pagar un munt de salaris a periodistes veterans si hi ha una legió immensa de ma d’obra jove, entusiasta, amb ganes i suficientment preparada disposada a treballar de franc en un mitjà. 

A algunes empreses els importaria poc que el resultat final del producte baixés una mica (segons elles) o molt (segons els consumidors) si s’estalvien un bon percentatge de massa salarial i garanteixen la sortida del producte en paper, en audio, en video i/o a la xarxa. Per això estava molt equivocat el pobre Hastings (va morir la setmana passada a Los Angeles en un accident de trànsit) quan en el seu tercer ‘manament’ dona com a fet inamovible, gairebé diví, que hauran de treballar sense cobrar i mou a la resignació dels nous periodistes al sentenciar: “Prepara’t a fer un munt de coses sense cobrar; és una merda i és injust, però aquesta és la realitat”. 

Ha estat aquesta resignació de molts periodistes novells –fascinats per poder treballar i firmar, sobretot, firmar, encara que siguin despatxos d’agència— en certs mitjans aprofitats la que ha ajudat en part a germinar l’actual crisi estructural del sector. Una situació gravíssima que, amb diferents estratègies i eines però amb la mateixa bona voluntat estan intentant combatre la plataforma Mitjans en Lluita i la Mesa sectorial dels mitjans de comunicació, la qual ha elaborat un interessant document amb propostes ambicioses i esperançadores. 

@afarrasc

25 jun. 2013

Un exemple extraordinari

Pepa Badell
Avui he trobat [gràcies @fbalague] una eina interessantíssima que permet visualitzar els motius de les protestes que es produeixen actualment al Brasil. És una altra mostra de com l’anàlisi de dades de les xarxes socials pot ser una font d’informació.

Evidentment, no és “la” informació definitiva (no tothom utilitza facebook, etc...), però sí que és una informació alternativa molt viva, transparent i interessant. Els autors ho qualifiquen “d’eina que funciona com un termòmetre que categoritza, agrupa i interpreta la veu de les protestes”. Les conclusions, només faltaria, les deixen per a l’usuari.

Amb aquesta eina, Causa Brasil, es limiten a posar al nostre abast –d’una manera molt senzilla i clara i dins d’una línia de temps-- una sèrie de dades obtingudes mitjançant l’anàlisi del que defineixen com a “hastags”, “mencions” i “causes”. Això ho fan utilitzant aplicacions especialitzades de monitorització, normalment aplicades al màrqueting.

Com ho fan? Els creadors d’aquesta eina monitoritzen paraules clau dels missatges publicats a les xarxes socials brasileres durant aquests dies: Facebook, Twitter, Instagram, Google + i YouTube. Ho fan d’una manera transparent perquè en tot moment sabem el nombre de “mencions” analitzades i quins són els termes monitoritzats per a cadascuna de les  “causes”, representades visualment en forma de cercles de colors.

Si cliquem cadascun d’aquests cercles, podem saber quantes “mencions” i quins “hashtags” concrets han monitoritzat per tal que la “causa” tingui major o menor rellevància. La selecció dels termes es  va ampliant de manera activa i també augmenten cada dia el nombre de “mencions” analitzades.

Cada hora, s’actualitza la visualització.  Així, movent un senzill botó lliscant podem veure com els primers dies de les protestes (16 i 17 de juny) la principal preocupació eren els preus del transport --el fet que va provocar l’esclat de les manifestacions--,  però ara hi ha un munt més de preocupacions damunt la taula.

Feu una visita detallada a Causa Brasil: veja pelo que o país protesta o seguiu a twitter #causabrasil. Val la pena.

No podríem fer una eina així per mantenir un debat viu sobre el que ens preocupa ara i aquí?



23 jun. 2013

¿El futur del periodisme polític?


Contra els apocalíptics tecnològics

Gil Toll
Segur que tots recordeu el dilema que plantejava Umberto Eco entre apocalíptics i integrats en la cultura de masses. Tranquils, no reincidiré en la teoria de la comunicació, però m’ha vingut al cap arran del post del José Sanclemente i de les informacions d’aquests dies sobre l’espionatge de les comunicacions privades que fan els òrgans de seguretat dels Estats Units i Regne Unit.

No vull treure ferro a aquests indicis d’intrusisme en la privacitat de les comunicacions i el sorgiment d’aquest 'big brother' que ens vigila ara per raons de seguretat contra el terrorisme, demà ves a saber perquè...

Però vull fer una defensa de les xarxes i les noves tecnologies com a eina de treball periodístic que ens permeten creuar fronteres abans insalvables. Acabo de publicar un llibre, 'Heraldo de Madrid, tinta catalana para la II República española', fruit d’una llarga recerca en la que aquests mitjans tecnològics han estat fonamentals.

D’aquest diari, a les biblioteques de Barcelona a penes hi ha alguns exemplars. El setembre del 2009, l’Hemeroteca Nacional va posar en línia tota la col.lecció digitalitzada. Vaig passar de no tenir gairebé res a tenir-ho tot a un clic. 

La Sociedad Editora Universal era la propietària de l’'Heraldo' i altres diaris que van ser igualment incautats per Falange Española a la fi de la guerra. La documentació de l’empresa es va guardar a l’arxiu de Salamanca. Doncs bé, els últims anys s’ha indexat el contingut de l’arxiu i s’ha penjat al portal PARES, del Ministeri de Cultura. A un clic, la descripció de centenars de documents, dels quals es pot demanar fotocòpia a preu raonable.

La bibliografia que he fet servir en aquest treball és de desenes de llibres, però n’he revisat centenars gràcies a l’eina Google Books, que permet fer cerques en llibres digitalitzats i comprovar si hi ha referències al tema que ens interessa. Aquestes comprovacions han estalviat moltes hores de biblioteca i ha estat possible des de l’ordinador de casa.

La localització de descendents de periodistes que van treballar a l’'Heraldo de Madrid' ha estat una de les activitats més emocionants de la recerca. Han aparegut persones i amb elles fotografies, manuscrits, records... Algunes d’aquestes persones han fet contacte amb mi a través del blog obert a la xarxa especialment per intercanviar informació. Altres les he trobat a través del Facebook, que és una autèntica mina per trobar persones.

Mirant-ho ara amb perspectiva, potser un 80 per cent de la informació que conté el llibre l’he obtinguda gràcies a la xarxa. De fet és més, perquè les biblioteques universitàries catalanes mantenen un buscador centralitzat que també és una eina fonamental per localitzar llibres.

No sóc un integrat acrític, hi ha tendències que em semblen preocupants igual que a qualsevol que sigui conscient del món on vivim. Però hem de ressaltar també els grans avantatges que aquestes tecnologies ens proporcionen als que treballem amb continguts. Amb elles podem fer productes que, fins ara, eren simplement impossibles de realitzar. 




20 jun. 2013

Espiados por nuestra seguridad

José Sanclemente
A raíz de las filtraciones del empleado de la CIA, Edward Snowden, sobre el espionaje del Gobierno de Obama de millones de mails, chats, blogs y conversaciones de cientos de miles de personas en todo el mundo (el denominado control y seguimiento de las fuentes abiertas), he recuperado lo que publiqué, como nota de autor, en la última página de mi novela 'Tienes que contarloy que me sirvió de argumento para el libro. Ahora que a primeros de julio publicaré mi segunda novela, 'No es lo que parece', una secuela de la anterior, confío en que la nueva trama no se haga también realidad, aunque todo es posible. Ahí os dejo la nota de hace más de un año:

"Predecir el futuro: una realidad
"A finales de 1990 el ritmo de las innovaciones tecnológicas había superado con creces la capacidad de las agencias gubernamentales de seguridad para obtener e incorporar los nuevos avances que se daban día a día.

"En 1998, la CIA consideró estratégico y prioritario incorporar estas innovaciones. Para ello alentó la creación de IN–Q-TEL, un brazo inversor de la agencia de inteligencia ,constituido por capital privado y sin ánimo de lucro, cuya misión es identificar todos los proyectos tecnológicos que estén a la vanguardia de la comunicación y la información a nivel mundial. IN-Q-TEL invertiría en esas empresas y las pondría al servicio de la Central de Inteligencia.
El último libro de Sanclemente, que aparecerá el 4 de julio

"Desde entonces IN–Q-TEL participa en más de un centenar de proyectos. Puede verse su actividad en la página oficial.

"La revista americana 'Wired' publicó varios reportajes en octubre del 2009, julio del 2010 y mayo del 2011 en los que denunciaba la colaboración de la CIA a través del fondo de inversión IN–Q–TEL, en la monitorización de los blogs y redes sociales de los ciudadanos para controlar y predecir los acontecimientos futuros.

"La colaboración con Google, Facebook y otras redes constituía un espionaje de las denominadas “fuentes abiertas” que estaba dando sus frutos para predecir el futuro: nadie está a salvo de lo que vierte públicamente en la red, pero ¿lo está realmente de lo que comenta en privado cuando envía un simple correo electrónico o tiene una conversación telefónica?

"Si se entra en las páginas webs del más de centenar de empresas que están al servicio de la inteligencia americana, por ejemplo Recorded future , tendremos una respuesta que quizás no nos va a gustar."

"El que controla el presente controla el pasado; el que controla el pasado controla el futuro" (George Orwell, '1984')

7 jun. 2013

Amarcord: les sabates del Huertas anant cap al metro Girona

Tomeu Ferrer
L’homenatge a Josep Maria Huertas Claveria m’ha fet pensar en la influència que aquest periodista va tenir en molts companys. I no en aquells que hi van treballar directament. En els que no hi vam arribar a coincidir.

Per edat el meu primer contacte amb el Huertas va ser com a lector. Un dia va caure a les meves mans una revista, 'Oriflama'. Editada pel bisbat de Vic estava dirigida per Huertas,que hi va vincular un equip envejable. Allà vaig descobrir mirades sobre temes candents que mai havia trobat. La lluita pels drets civils a Estats Units, els enfrontaments per la llengua a Bèlgica, la guerra de Vietnam, el pacifisme, el prestamisme laboral o el treball negre a la Plaça d’Urquinaona de Barcelona. I parlava també de la vaga de la canadenca i del Noi del Sucre, amb il·lustracions d’Enric Sió. Tot plegat amb una modernitat inesperada en els finals de franquisme.

Em vaig fer lector d’'Oriflama' i, per això vaig veure com amb l’excusa de la crisi (ja llavors) es canviava tot l’equip fruit de l’entrada de mecenes d’Unió Democràtica de Catalunya. Huertas fou destituït i es va nomenar un nou equip amb en Miró i Ardèvol al capdavant. Es va desmuntar tot i la revista va acabar tancant.

Més tard vaig llegir com detenien Huertas per un article sobre les connivències entre els militars i les cases de cites a Barcelona. Van passar els anys i vaig acabar fent de periodista. A Lleida es va crear una sucursal d'El Periódico quan es van posar de moda les edicions comarcals. Huertas que treballava al servei de publicacions de la Diputació de Barcelona va venir a la festa inaugural. Allà el vaig veure, a uns metres, saludant els meus companys!

Un dia em van oferir feina al 'Diari de Barcelona'. Un pagerol de Lleida va aterrar a un 'Brusi' en plena crisi. L’havien refet en català de la mà d’en Josep Pernau amb el Huertas de subdirector. Però va resultar que el periòdic no era del gust dels padrins polítics que l’havien fet renàixer i una revolta interna va suposar la dimissió de Pernau. El conflicte es basava en què “les altures” volien un diari més de partit i l’equip dirigent no volia entrar en sectarismes. Em van dir que des de la plantilla es va voler que Huertas substituís Pernau, però des de Nicaragua es va optar per Sopena. Huertas va tornar a 'El Periódico'. Un altre cop per poc no vam coincidir.

Del 'Brusi' vaig passar a l’'Avui' i al poc 'El Periódico' es va traslladar al carrer Consell de Cent, al mateix edifici que el diari en català. Allà, per qüestions d’horari, sortia tard, coincidia amb en Huertas, que feia cultura al quotidià de Zeta. Mai havíem parlat i mai ho vam fer. Simplement coincidíem a l’hora de sortir de les redaccions i a uns metres l’un de l’altre anàvem cap al metro de Girona. Ell sempre amb un llibre a la mà, llegint mentre caminava, segurament per a fer ressenyes de l’obra. Agafàvem el mateix metro, ell fins a Poblenou i jo allargava fins a la fi de la línia groga a Badalona. En l’homenatge es parla de les sabates del Huertas, puc corroborar que sempre els hi vaig veure gastades, segurament de caminar molt i potser també per la forma com ho feia.

Colant-se al judici

Un succés em va tornar a fer gairebé coincidir amb en Huertas. Un amic dels dos, l’Andreu Farràs, junt amb un altre company, Pere Cullell, havien fet un llibre sobre el 23-F a Catalunya. En ell explicaven que el cap dels mossos en aquell moment, un militar en excedència, s’havia ofert a detenir el Govern català durant les hores del cop d’Estat. El personatge en qüestió els va denunciar i hi va haver judici. Molta gent de la professió ens vam mobilitzar. Recordo que a la sala on polítics de tota mena ratificaven el fons del que havien escrit l’Andreu i el Pere hi va entrar el Huertas. No es va poder estar a l’exterior. Algú dels qui donàvem suport als dos jutjats es va endur a un racó al Huertas, i amb amabilitat li va dir que no hi podia estar allà, però ell era així.

En Farràs un dia em va contar una anècdota del Huertas quan treballava per un diari del grup Godó. Després de publicar un article sobre un dels barris marginats de Barcelona va ser convocat per Samaranch, que li va retreure: “Sempre escrivint per als que no llegeixen…”,

Després vaig saber també del viacrucis del Huertas, apartat d'El Periódico, amb el que ara es diu una baixa amb indemnització. I un dia, de cop, la malaltia, l'operació i la mort. Mai hi vaig parlar, i m’hauria agradat aprendre ni que fos una mica del mestre i absorbir tot el que hagués pogut de la seva fermesa.

4 jun. 2013

De la crónica a la opinión

Carles Pastor
La deriva de las crónicas periodísticas desde la interpretación de los hechos hasta la opinión es uno de los riesgos con que se enfrenta hoy el periodismo político. Lo que hasta hace poco era propio del periodismo deportivo invade ahora las páginas “serias” de los diarios, con sustantivos, adverbios y adjetivos que descalifican ideas o posiciones más que explicarlas.

Veamos algunos ejemplos recientes, que tienen que ver con el debate soberanista catalán, un asunto ya de por sí delicado y envenenado que exige más ecuanimidad si cabe en las informaciones:

--El PP y Ciutadans se oponen "ferozmente" a la consulta soberanista.

Vayamos al diccionario:

Ferozmente: Con ferocidad”.

Y a su vez:

Ferocidad: Cualidad de feroz; dicho o hecho brutal, cruel o atrevido.”

Y por último:

Feroz: Dicho de un animal: fiero, agresivo; brutal, agresivo, cruel, despiadado; enorme, muy intenso”

Como puede apreciarse, el 90% de esas definiciones ni se acercan a una interpretación objetiva, o cuanto menos, ecuánime, de las posiciones del PP y Ciutadans. Que gusten o no es otra cuestión, más propia de las secciones de opinión que de las de información.

Otro ejemplo:

-- El PSC votó en el Ayuntamiento de l’Hospitalet una propuesta del PP “que, para más inri”, habían suscrito también los concejales de la xenófoba Plataforma per Catalunya.

Volvamos al diccionario:

Inri. (Acrón. de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum, rótulo latino de la santa cruz): nota de burla o de afrenta (le puso el inri); para más, o mayor ..., locución adverbial que significa para mayor escarnio”.

De nuevo nos encontramos con un lenguaje destinado a descalificar más que a explicar los hechos.

Me detengo aquí, pero hay, lamentablemente, más ejemplos. 

Las crónicas puede incluir interpretaciones, pero siempre que no contengan juicios de valor. Además, las interpretaciones deben estar explicadas y razonadas en el texto. No resultan tolerables las coletillas que reflejan opiniones personales o hipótesis aventuradas

Resulta cada vez más difícil defender que la prensa, si no puede ser objetiva, sí que trata al menos de explicar en sus secciones informativas la realidad con honradez y ecuanimidad.



3 jun. 2013

'El País' tiene una portada vestida de azul

Gabriel Jaraba
Reza un dicho popular: “Si tu casa se quemara, si en tu culo un avispero, y tu mujer con un fraile, ¿a quien acudirías primero?”. La necesidad no hace virtud y hoy los periódicos se encuentran entre la Scila de la pérdida de calidad y la Caribdis de maravillárselas para ingresar por publicidad. Lo malo es cuando no tienes más remedio que estrellar la barca porque ambas opciones coinciden en sus efectos. Es lo que le ha pasado este domingo, 2 de junio, a 'El País' con su falsa portada tintada toda de azul como guiño publicitario de la marca que se anunciaba en un módulo menor. Cuando un diario de referencia permite que la publicidad desnaturalice su identidad hace lo peor que puede hacer: degradar el prestigio de su cabecera, el único patrimonio de valor que un periódico tiene para ofrecer a su público.

No soy enemigo de la publicidad sino todo lo contrario. Asimilo la existencia de la publicidad con la de una sociedad abierta y plural, en la que el comercio sea fuente de prosperidad y paz. (Cuando algún personaje de la izquierda, de la que formo parte, pronuncia la palabra “mercaderes” en tono despreciativo sospecho que me encuentro ante alguien reacio a algo más que al intercambio de mercancías). Soy de los que creen que la práctica profesional de la publicidad debería estar protegida por la libertad de expresión que se reclama para el conjunto de la comunicación. Desgraciadamente, cualquier gobernante o burócrata de segunda fila se cree autorizado para establecer normas limitativas a la creación publicitaria que no se sostienen más que en la superstición o la presión de grupos de interés. La publicidad no es culpable y debe gozar de libertad.

Pero es regla áurea en el periodismo que la publicidad y la información tienen que estar rotundamente separadas, y debe ser perceptible de manera meridiana esa separación y la atribución respectiva de contenidos informativos y de inserciones comerciales. La publicidad no ensucia, pues permite que los productos informativos lleguen al público. El anunciante es el cliente de la empresa informativa, a la cual paga por ser mediadores entre sus mensajes y la atención que el público presta a ellos. Lo que ensucia un diario es la ruptura de un pacto comunicacional básico entre periódico y lector, que pasa por el establecimiento de códigos claros de comunicación que respondan fielmente a la delimitación de intereses respectivos.

Me gusta la publicidad creativa y me entusiasma la publicidad atrevida. Benetton supo poner de relieve cierta capa superficial de hipocresía existente que se expresa mediante la corrección política (se critica la “cosificación” del cuerpo y la imagen femeninos pero no se hace lo propio respecto a la publicidad de alto voltaje gay que incurre en lo mismo respecto a los masculinos). Pero no me gusta la publicidad tosca e invasiva. Y tosca es la pseudoportada de la edición de este domingo de 'El País', que reproduce la portada verdadera (que va en la página 3) totalmente teñida de azul, sobreimpreso en los contenidos informativos en negro. Es el traslado a la prensa impresa de las creatividades propias de la prensa digital. En ésta, la imagen en movimiento permite suavizar en cierta mesura los excesos en la invasividad en que ciertos anuncios incurren, pero en la portada de 'El País' de este domingo solo han sabido recurrir a que el lector pase página y halle que la tercera ostente los contenidos de la primera descubiertos y sin confusión alguna.


Se critica recientemente a este diario por sus episodios relacionados con el despido de muchos profesionales del periodismo y por los dimes y diretes relativos a los sueldos de sus directivos y a su capacidad estratégica. El episodio de este domingo hace temer que alguien haya perdido definitivamente la chaveta en aquella casa. Yo no quiero que 'El País' desaparezca, para que quede casi toda la prensa diaria en manos de la derecha fetén, pero tampoco quiero que la oferta de lectura relajada del domingo sea una página de Boris Izaguirre, personaje que me encanta pero que prefiero encontrar en otros medios. El descenso de calidad de las firmas y de los reportajes de fondo, por no hablar de 'Babelia' o 'El País Semanal', es alarmante. Lo de este domingo demuestra que no son fruto de la desorientación, sino de que alguien ignora profundamente en qué consiste el filo de la navaja en el que obligadamente se sostiene un diario de referencia.

2 jun. 2013

Sobre Huertas des de la seva plaça al Poblenou



Sis anys després de la mort de Josep Maria Huertas Claveria, l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar aquest 1 de juny una plaça al Poblenou que porta el nom d'aquest periodista i historiador. 

Durant l'homenatge, que va presidir l'alcalde, Xavier Trias, el també periodista Marc Andreu va llegir un discurs sobre Huertas i el periodisme que reproduïm pel seu interès.


Marc Andreu

En nom de la Comissió Ciutadana que la FAVB, la revista 'Carrer', l’Associació de Veïns del Poblenou, l’Arxiu Històric i diversos amics i companys de Josep M. Huertas Claveria vam crear ara fa un any i mig, vull expressar la satisfacció a l’Ajuntament de Barcelona i a l’alcalde Xavier Trias per veure finalment fet realitat el compromís del seu predecessor, Jordi Hereu, d’incloure Huertas al nomenclàtor de la ciutat. Perquè qui va morir el març del 2007 essent degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, després de publicar (sol o en companyia) un centenar de llibres i més de 6.000 articles en multitud de diaris i revistes, i qui va recollir i explicar la història dels barris de Barcelona i de les seves classes populars, contribuint fins i tot de forma decisiva a la delimitació del mapa de barris i districtes de la ciutat tal i com el coneixem avui; deia que qui ha fet tot això per Barcelona es mereixia, sens dubte, aquest reconeixement.

Vull felicitar-nos a tots plegats pel fet que això passi precisament al Poblenou. Huertas va néixer a l’Eixample i de jove va créixer com a periodista i militant cristià i veïnal al Guinardó. Allí és on va conèixer el seu amic Jaume Fabre, company de periodisme, de llibres i de tantes coses, que feien un triangle màgic amb un altre bon amic i bon periodista, en José Martí Gómez. Però Poblenou és el barri on Huertas vivia --perquè l’hi va portar l’Araceli quan es van casar-- i on es va implicar en múltiples entitats i activitats. Des de la clandestina comissió de barri del 1970 fins a les classes per a immigrants d’Apropem-nos, a veïns com aquests que tenim resistint i vivint com poden en naus com la del carrer Puigcerdà. I passant, lògicament, per la parròquia de Santa Maria i l’ACO, on militava; i per la revista 'Quatre Cantons', de la que n’hem editat en facsímil un número inèdit dedicat a ell i destruït el 1975, per por a represàlies, quan va estar a la presó. No puc deixar d’esmentar, evidentment, l’Associació de Veïns, l’Ateneu Popular La Flor de Maig i l’Arxiu Històric, totes tres entitats que ell va contribuir a fundar. Vull recordar que la primera reivindicació de l’Associació de Veïns va ser per reclamar escoles i un institut; quines voltes fa la vida: ara el barri ha crescut i millorat molt però seguim mobilitzats per l’educació pública i no acceptem que els dos nous instituts que se’ns reconeix que calen d’aquí a tres anys se’ns neguin o se’ns prometin ja d’entrada només en barracons.

Sense botes ni medalles

També vull recordar que per aquesta plaça que ara duu el seu nom, en Huertas passava els dissabtes al matí per anar a la reunió de l’Arxiu i amb el carro de la compra, que feia personalment al mercat i a botigues de barri. I també voldria fer un esment especial pels Gegants que avui ens acompanyen, amb el Drac, perquè no tant sols va formar part de la colla el seu fill Guillem, sinó que el mateix Josep Maria, fent d’avi, gaudia anant de cercavila amb les seves nétes, Ona i Martina. Gràcies, doncs, a les colles de Gegants i del Drac, com a totes les veïnes i veïns que el recordem amb afecte, per fer aquesta festa més popular amb la vostra participació.

Ara bé, i malgrat tot el que ens ha costat aconseguir la placa (reunions a l’Ajuntament, tràmits burocràtics, trobar el millor lloc possible…), deixeu-me que us confessi que potser en Huertas no era un home de plaques. M’hi va fer pensar fa pocs dies el president de la FAVB, quan presentava l’antologia de reportatges de Huertas al Col·legi de Periodistes. Lluís Rabell va fer una analogia entre Huertas i un sindicalista bretó i combatent de la Resistència francesa, André Calvès, que va titular les seves memòries 'Sense botes ni medalles'. Huertas, una persona senzilla, generosa i lluitadora –fins al punt que va titular les seves memòries 'Cada taula, un Vietnam'--, potser tampoc volia medalles ni plaques. Botes sí, perquè sempre es queixava del mal de peus i gastava i embrutava moltes sabates, de tant com caminava pels barris, fent un periodisme a peu de carrer que ara costa molt de trobar.

Vaig mirar de buscar, en francès, aquest llibre: 'Sense botes ni medalles'. I a internet vaig trobar una auto-reedició online de l’autor, però amb el títol canviat. Al pròleg explica que això de 'Sense botes ni medalles' l’hi va imposar l’editor perquè era més comercial. Però diu que ell preferia un altre títol, que és el que va posar a la reedició: 'J’ai essayé de comprendre', que més o menys, traduït, vol dir 'Jo he provat d’entendre'. I ves per on, això és precisament, provar d’entendre i d’explicar la societat, la ciutat, el que va mirar de fer sempre en Huertas. Com a periodista i com a historiador.

El passat de Samaranch

Així que trobo que s’escau, en un dia com avui, entendre i explicar el perquè d’aquesta placa; la seva història periodística. Que la té! I amb prou entitat com perquè se’n fes ressò algun diari o mitjà de comunicació amb titulars més grossos que els que es dedicaran, en el seu moment, a un personatge a qui l’Ajuntament també busca carrer o plaça. I de qui Huertas, poc abans de morir, va donar per publicar a la revista 'Carrer' un article biogràfic que ningú més li volia publicar i que li havia censurat una important editorial. Em refereixo a Joan Antoni Samaranch, de qui Huertas documentava, amb rigor històric i periodístic, que havia estat un feixista que el 1938, mobilitzat com a soldat de lleva republicà al front del Segre, una nit es va passar a les trinxeres franquistes. Explicava moltes altres coses de la fulgurant carrera política de Samaranch durant la dictadura i dels seus negocis especulatius al barri de Ciutat Meridiana i al Delta del Llobregat, allí on per sort no vindrà Eurovegas. I acabava recordant, sense oblidar la fita olímpica, que Samaranch era president d’honor de La Caixa i tenia la medalla d’or de la ciutat.

Ja ho veieu, un torracollons, aquest Huertas. Sense botes ni medalles però amb plaça i placa abans que Samaranch. No està malament. De placa, de fet, ja en té una, al terra, a peu de carrer, a la rodona del Casino, al costat de totes les altres que ell i l’Arxiu Històric van pensar que era una bona manera d’homenatjar veïns que han fet història al barri. I que, per sort, senyor regidor, hem salvat d’aquest desastrós asfaltat i reforma de la Rambla que, també per sort, ara discutim amb un procés participatiu. Cunya reivindicativa al marge, recalco que aquesta mena de placa al terra, que es pot trepitjar amb les sabates --com la cronologia històrica de barri que recorre el paviment de la Rambla de Guipúscoa-- segur que sí li agrada al Huertas, allí on estigui. En canvi, la placa que avui estrenem, i que ha quedat preciosa, potser no la necessita tant el Huertas com nosaltres, els veïns i veïnes, per retre-li homenatge.

Sí, ja sé, i ho comentem entre la gent del barri: serà difícil que arreli això de plaça Huertas. Potser tothom seguirem dient-li la plaça de Can Felipa. Tant se val. Al Huertas mateix potser ja li estaria bé, ell que va reivindicar amb nosaltres allò de “Càtex per al barri”, que es el nom de la darrera fàbrica tèxtil que va haver-hi a Can Felipa. Aquest centre cívic existeix també en part gràcies al Huertas. Que ara segur que hagués donat suport al manteniment de la sala d’exposicions i que reivindicaria amb l’Associació de Veïns que una nova piscina es fagi al solar d’Espronceda amb Antic de València, perquè aquesta ha quedat petita i potser es podria repensar el centre cívic amb més usos socials per al barri i menys oficines municipals. En tot cas, i si el nom popular de la plaça costarà de canviar, com a mínim esperem que en quedarà constància postal a la direcció del centre cívic, que ja no estarà al número 277 del carrer Pallars sinó al número 1 de la plaça Huertas.

¿Millor un passatge?

Ara bé, el que segur que queda és la història de com hem arribat fins aquí. Aquest 'essayer de comprendre', provar d’entendre, que tant propi era de Huertas i de la seva curiositat periodística. Quan a la Comissió Ciutadana buscàvem carrer o plaça per a ell, primer vam pensar en un passatge. “El del marquès de Santa Isabel”, vam dir en seguida, perquè el mateix Huertas havia escrit que el propietari de Can Ricart no es mereixia tenir un nom de carrer després del menyspreu que demostrava, al costat d’alguns membres de l’Ajuntament, pel patrimoni industrial. La idea de buscar un passatge la reforçava el fet que Huertas tenia especial flaca per un passatge, d’aquí mateix del Poblenou, a tocar del carrer Pujades, entre Espronceda i Lope de Vega. Es diu Passatge dels Ciutadans, i el nom el va fer servir com a títol d’una de les darreres seccions que va tenir en un diari, a 'La Vanguardia'.

El que li agradava al Huertas d’aquest passatge no era la placa, sinó la història del seu nom. Va descobrir i explicar que Otilio Alba, un immigrant que havia arribat de Cuenca el 1916 i que treballava de ferrer a l’avinguda Icària, es va fer una caseta cap als anys 20 o principis dels 30 en el que aleshores era un descampat. I va anar a l’Ajuntament a reclamar un nom pel carrer, pel passatge que s’havia anat configurant allí, perquè com que no tenia nom no rebia cap carta. El funcionari de torn (fixeu-vos com eren abans, de fàcils, algunes coses) li va dir que proposés ell mateix un nom provisional. I com que Otilio Alba era republicà va escollir el nom de passatge dels Ciutadans. Explicava Huertas que la provisionalitat es va convertir en definitiva i que ni el franquisme, que tants noms va canviar, va tocar el passatge dels Ciutadans. Però la història té final tràgic, perquè en aquella adreça, el 1940, la policia franquista va detenir el fill d’Otilio Alba i el va afusellar al Camp de la Bota, el 18 de març de 1941, acusat de ser el secretari del PSUC a l’interior.

Sense un final tràgic com aquest, però amb algun element de denúncia social, la història de la plaça Huertas també es podrà explicar per a la petita història, valgui la redundància, dels barris de Barcelona. Abans de proposar Can Felipa, la comissió ciutadana vam estudiar també la plaça de Can Saladrigues, al costat de la biblioteca que porta el nom de l’amic de Huertas i també historiador de barri Manuel Arranz. No ho sap ningú, i no ho sabíem nosaltres, principalment perquè no hi ha placa, però la plaça de Can Saladrigues té oficialment un nom: es diu plaça Rosa Perolet. Era una dona de la Perona que treballava a la Fabra i Coats i que durant els primers anys del franquisme va organitzar una vaga perquè la dictadura no volia que les dones casades treballessin. Vam pensar a proposar un trasllat del nom de Rosa Perolet a Sant Andreu, que és on li tocaria estar, però ni això és tan fàcil ni ens va semblar bé quan vam descobrir que resulta que el nom l’havia suggerit precisament en Huertas.

Plaça dels Indignats

I així és com, finalment, vam acabar proposant a la ponència de Nomenclàtor el nom de Huertas per a la plaça de Can Felipa. Un nom que, al racó d’aquí a la dreta, on es reuneix l’Assemblea Social del Poblenou nascuda del 15-M, en Huertas segur que no tindria inconvenient a compartir amb la denominació informal de plaça dels Indignats. Ell també era un indignat. D’ell, que durant la transició va tenir carnet del PSC, algú va dir que era un cas inviable: socialista de partit, comunista de sindicat i anarquista de cor. En tot cas, va defensar sempre que un periodista honest i rigorós pot militar social o políticament amb tanta o més independència professional que alguns companys que no tenen carnet o que, per exemple, fan periodisme esportiu i són socis del Barça. I Huertas mai s’amagaria de les protestes ciutadanes, com marca el protocol municipal d’aquest acte, perquè ell precisament explicava les protestes ciutadanes, les mirava d’entendre i, sovint, s’hi sentia còmplice o hi participava directament. Com quan el 2005 va tallar la Gran Via amb centenars de veïns i va llegir a la seu del Districte el manifest Defensem Poblenou, Salvem Can Ricart... (que ara està que es cau, per cert, senyor alcalde).

En tot cas, del que de ben segur en Huertas n’hagués tret una bona història de denúncia periodística, i hagués interpel·lat l’alcalde, és del que va passar dilluns aquí, al Poblenou. Mentre membres de l’Associació de Veïns enganxava cartells convocant el barri a aquest acte, va aparèixer una dotació de Barcelona Neta que es va dedicar a treure’ls tots. Les operàries van explicar-nos que els seus superiors, imaginem que a instàncies de la Guàrdia Urbana, les havien fet venir urgentment des del passeig Maragall, on estaven treballant, per treure expressament aquests cartells (que després l’Associació, tossuda, va tornar a enganxar). I per fer-ne fotos, suposem que per justificar la multa que l’Ajuntament ja ha intentat posar altres vegades a l’Associació de Veïns, a la Coordinadora d’Entitats o a l’Ateneu Octubre. Alguna ordenança cívica prohibeix enganxar cartells d’actes socials com, per exemple, aquest o el d’un altre homenatge a Huertas, el setembre passat, quan la Guàrdia Urbana ja va indagar quina entitat firmava els cartells que el convocaven. 

L'estàtua blaugrana

Unes ordenances, alcalde, que deuen dir que no es poden enganxar amb esparadrap cartells fotocopiats convocant a un acte de barri però que, en canvi, sí permeten posar-li una samarreta del Barça a l’estàtua de Colom i unes gegantines ulleres Ray-Ban al damunt dels esgrafiats de Picasso a la seu del Col·legi d’Arquitectes, davant de la Catedral. I que suposo que també permeten, aquestes ordenances, que l’Ajuntament posi grans lones de color als carrers del barri anunciant la fira de comerciants d’aquest cap de setmana al Poblenou igual que permeten que alguns bars privatitzin l’espai públic o barrin el pas de vianants per la Rambla amb jardineres que fins i tot collen al terra amb màquina de fer forats. Potser el que haurà de fer l’Associació de Veïns la propera vegada es enganxar els cartells amb publicitat de la Nike i, enlloc de fer servir celo o esparadrap (ja no dic galleda de cola, com s’ha fet tota la vida), clavar-los amb tacos del 6.

Huertas no podrà escriure un article explicant tot això. Però suggereixo que el faci una 'huertamara' com la María Eugenia Ibáñez, o el Martí Gómez, que com que són reconeguts pericos, segur que li sabran treure punta a la comparació dels cartells veïnals perseguits (i esperem que finalment no multats) d’aquest acte per un Ajuntament que, en canvi, es ven a Colom per vestir-lo del Barça.

Veïnes i veïns, alcalde i regidors: és aquesta tota la història que cal saber de la placa. Una placa i una plaça que agraïm sincerament a l’Ajuntament, per haver satisfet les demandes de la comissió ciutadana en record de Huertas. L’Ajuntament ens ha editat també un dels dos llibres que hem publicat. Per acabar, gosaríem demanar també ajuda per fer un gegantó amb la figura de Huertas, com el que ja té a la Zona Franca el qui va ser bon amic seu: Paco Candel. ¿Hi ha diners municipals per al circuit de Montmeló i no per a fer un gegantó de Huertas? Ja ens ho dirà vostè, alcalde. I malgrat ficar-li el dit a l’ull com va fer Huertas amb tots els alcaldes, des de Porcioles a Hereu, tampoc volem fer demagògia. Sabem que la crisi i les retallades són reals. Ho explicava aquí en Fredy dijous al matí, després de que els operaris municipals posessin la placa. ¿Qui és en Fredy? Doncs el treballador bolivià que va repintar de blanc aquesta façana perquè avui lluís ben maca. Deia que estava subcontractat per una empresa que fa 'chapuzas' per l’Ajuntament però es queixava de que abans no parava de pintar casals, escoles i centres cívics i que ara, amb les retallades, gairebé no li surt feina. Deia en Fredy que ja només el subcontracten, de tant en tant, dels districtes de Nou Barris i Sant Andreu i directament de l’àrea d’Alcaldia (que és en aquest cas qui deu haver pagat la pintura, entenc). Explicava també en Fredy que ell viu al barri del Gorg, a Badalona, i que no sabia pas qui era el personatge de la placa. Casualitats de la vida, en Fredy va explicar que va arribar aquí des de Bolívia precisament el mateix any que va morir Huertas. Podem pensar que segur que ell estaria molt content d’haver-li donat feina. Sense botes ni medalles, però amb sabates per fer periodisme de carrer i per comprometre’s amb la gent, només per això ja paga la pena aquesta placa, Josep Maria.

1 jun. 2013

¿Por qué no nos quiere 'The New York Times'?

José Sanclemente
De nuevo una portada en 'The New York Times' nos ha puesto el dedo en la llaga para que esta siga sangrando y desangrando la marca de España. La penúltima fueron las fotos sobre la pobreza en nuestro país y ahora, abriendo a un centímetro de su cabecera, la foto de los policías antidisturbios de Barcelona cargando contra los bomberos que se manifestaban contra los recortes de medios.


Algunos se preguntan por qué el 'Times' y su extensión internacional, el 'Herald Tribune', da tantos palos a nuestro Gobierno. Al fin y al cabo, la última noticia del 'Times' neoyorquino consistía solo en la foto y en una línea informativa bajo ella. Nada más. No había ningún texto en el interior que explicara lo que está sucediendo en nuestro país, pero la portada es tan elocuente que puede tirar para atrás a algunos de los turistas americanos por los que peleamos en España.

Hace unos meses Rajoy estuvo en Nueva York y concedió una entrevista al diario conservador de Murdoch, 'The Wall Street Journal', en cierta medida competidor del 'Times' y que tiene en el consejo de administración de su holding a José María Aznar.

Rajoy estuvo a pocas manzanas del 'Times', pero prefirió fumarse un puro en la calle y enviar al Rey a que se reuniera con el consejo editorial de ese diario. El monarca, acompañado de Margallo, no debió estar muy convincente en su 'meeting' con la plana mayor del diario neoyorquino pues al día siguiente nos almorzamos con la famosa portada del hambre en España.

No hay que volverse locos y pensar que el 'WSJ' nos trata mejor porque está Aznar y en el NYT está el Nobel Krugman que escribe sus artículos en 'El País' y que estos son siempre contrarios a las políticas de recortes y ajustes de Rajoy.

Tampoco el 'WSJ' está siendo complaciente con nuestro gobierno, pero lo expresa con menos virulencia que su competidor.

Hace unas semana, en Miami, Margallo puso de nuevo una pica en Florida para potenciar la marca España y recordar "las raíces hispanas de Estados Unidos" y van "nuestros hermanos" y nos retratan las vergüenzas.

No hay que darle muchas vueltas: lo que publica 'The New York Times' es verdad, refleja la verdad del padecimiento de muchos españoles, aunque seguramente no nos guste y nos apetecería que hablaran de nuestras playas paradisiacas, que también lo hacen de vez en cuando.