El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

30 dic. 2011

Buenos deseos entre medios para el 2012

Jose Sanclemente
Puestos a desear cosas para el nuevo año, he escogido esta lista que podéis ir completando:
-- Deseo que no cierren más diarios y que no siga creciendo la cifra de periodistas sin trabajo.
-- Deseo que los periódicos y los informativos de las radios y televisiones dejen de titular "al borde del precipicio" o cosas parecidas.
-- Deseo que algunos tertulianos sean tan implacables en sus críticas contra los recortes que hará el Gobierno actual, como lo eran antes contra las medidas del anterior.
-- Deseo que los editores y empresarios de prensa crean en sus medios y en los periodistas y no lancen la toalla antes de tiempo.
-- Deseo que la concentración en dos manos de las televisiones privadas no lleven a a la precariedad del trabajo de los profesionales que trabajan en ellas.
-- Deseo que los financieros que están trabajando en los nuevos ERE para los medios de comunicación cambien de opinión y se orienten a buscar nuevos recursos e inversiones para mejorar la calidad de éstos.
-- Deseo que los anunciantes valoren a los lectores tanto como a los telespectadores.
-- Deseo que los que piratean libros, revistas y diarios en la red sean conscientes de que si siguen haciéndolo acabarán con los autores y las editoriales.
-- Deseo que los editores tomen rápidamente conciencia de que si no facilitan el acceso y el precio de los libros electrónicos no podrán con  la piratería.
-- Deseo que las radios entren inmediatamente en los estadios de fútbol.
-- Deseo que la televisión pública de Rajoy sea tan neutral como la de Zapatero.
-- Deseo que los becarios no sean precarios.
-- Deseo menos horas de telebasura y algunas más de lectura.
-- Deseo que los indignados no bajen la guardia para que los ciudadanos tomemos conciencia de las injusticias.
-- Deseo que los ilustres corruptos sean condenados y no accedan a indultos torticeros.
-- Deseo que "el derecho a informar libremente del periodista y el libre acceso a la información del ciudadano" no sean meras frases formales.
-- Deseo que, como Oscar Wilde dijo, los políticos entiendan que "la opinión de la prensa no es la opinión de los ciudadanos"
-- Deseo que todos tengáis un año en el que os sintáis optimistas para afrontar los cambios que sean necesarios para ayudar a construir un mundo mejor entre todos. Deseo que seamos más solidarios y emprendedores para echar una mano a quien la necesite.
-- Deseo a todos un buen año 2012...
-- Deseo...

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

28 dic. 2011

Enquestes: tele pública, col·legi, facultats de periodisme i codi deontològic

La majoria dels lectors de Paios estan d’acord amb les retallades que s’estan enllestint per a la Televisió de Catalunya; consideren que la majoria dels mitjans de comunicació catalans segueixen “bastant” el codi deontòlogic de l’ofici; opinen que el Col·legi de Periodistes de Catalunya és “poc” o “gens útil” per als professionals, i que s’haurien de reduir les places d’alumnes i les facultats de periodisme. Son les conclusions que es poden extreure de les respostes que alguns lectors de Paios han donat a les quatre enquestes que fins ara han estat penjades en aquest quadern.

Per una TV-3 més austera. Unes quantes setmanes abans que s’obrís la polèmica entre el Govern català i la direcció de Televisió de Catalunya al voltant de les retallades pressupostàries en els mitjans de comunicació dependents de la Generalitat, els lectors d’aquest quadern van poder pronunciar-se sobre si calia o no reduir determinades partides pressupostàries de TVC per tal de reduir-ne el dèficit. Es podien respondre diverses preguntes al mateix temps i el resultat va ser el següent: gairebé la meitat (48%) va estar a favor de eliminar les transmissions esportives; el 38% donava suport a disminuir el nombre de directius de la CCMA; el 32%, a reduir el nombre de canals; només el 12%, a retallar la massa salarial dels empleats; i un altre 12% defensava que tot seguís igual com fins ara.

Col·legi poc útil. En un altre sondeig es va qüestionar la tasca actual del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Gairebé dos de cada tres que van votar (64%) van considerar la seva feina “poc útil”. El 21% la va considerar “bastant” útil. I el 14% va opinar que no servia per a res.

Excés de facultats. La precarització i subocupació dels periodistes en general i, sobre tot, les dels recent llicenciats és una de les preocupacions comunes de la professió. Davant de la sospita de que l’excés d’oferta de ma d’obra pot influir en que els responsables de la demanda aprofiten per abaixar els preus de la ma d’obra, vam preguntar si es considerava convenient reduir el nombre de places d’alumnes de periodisme i de facultats de Ciències de la Comunicació per disminuir l’actual inestabilitat laboral. El 52% de les respostes van ser partidàries de retallar el nombre de places universitàries, encara que una minoria considerava que la precarització obeïa a altres raons. El 47% de les respostes restants eren contràries a abaixar el nombre de places d’alumnes, perquè les causes de la precarietat laboral eren unes altres.

Obediència ètica.  L’última enquesta realitzada fins ara per Paios preguntava si el codi deontològic aprovat en el segon Congrés dels Periodistes de Catalunya és seguit per la majoria dels mitjans de comunicació catalans. Més de la meitat de les respostes eren afirmatives i el 43% dels enquestats responien que la majoria dels mitjans no seguien “gens” el codi deontològic. Es pot aventurar que si la pregunta es referís als mitjans de comunicació “espanyols” aquest darrer percentatge seria superior, però el codi deontològic no regeix fora de Catalunya i ha estat convenientment desacreditat pels autoanomenats “defensors de la llibertad d’expressió” de bona part de la premsa de Madrid.
Per conèixer més detalls de les enquestes, que són només indicatives de l’opinió de les persones que s’hi han interessat, es poden observar a la columna de la dreta, on hi son penjats els quatres sondejos amb totes les dades.

23 dic. 2011

Periodistas indignados

Jose Sanclemente
Algunos periodistas comienzan a estar indignados. No me refiero solo a aquellos que durante estos últimos años han perdido su puesto de trabajo en las sucesivas reducciones de personal que han llevado a cabo las empresas periodísticas, sino también  a aquellos que están viendo mermadas sus condiciones laborales en sus actuales puestos en las redacciones y empiezan a tener dificultades para poder informar con los más elementales niveles de calidad periodística.
En esta época de recortes, donde la prensa se está alineando con la obsesión de los políticos por rebajar los gastos sin miramiento en las necesidades más elementales del ciudadano, debería ser implacable que el ejemplo de austeridad que se exige  a los redactores y empleados de los medios, se reflejase en el de sus directivos y empresarios.
No vale reducir el salario y los gastos de taxi de un periodista si sus directivos van con chófer y viajan en clase business. No es demagogia. Esa actitud debe ser tanto o más exigible en la empresa periodística, que no deja de ser una empresa de servicios, como al gobierno de turno que cercena los servicios de los ciudadanos y las nóminas de los funcionarios.
Que las empresas periodísticas lo están pasando mal es una realidad incontestable, sobre todo en el caso de los diarios y las radios, puesto que las televisiones con la ayuda gubernamental que ha supuesto la posibilidad de fusionarse entre ellas y el vaciado de la publicidad de la pública, están en beneficios.
Por eso entiendo que haya periodistas de Prisa, cuya empresa tiene dificultades para abonarles la paga de Navidad antes de que se coman los turrones en la Nochebuena, que estén indignados al ver que el grueso de los directivos del consejo de administración han viajado varios días a Chile para celebrar su reunión anual con el coste de viajes, dietas y hoteles que ello debe suponer.
Aunque pudiera desprenderse de las fotos que publica el diario El País que un banco español (BBVA) pudiera estar patrocinando ese viaje, que tiene una intención de "promocionar" las inversiones en territorio chileno donde el grupo español tiene una cadena de radio, ello se debería explicar muy bien no solo a sus indignados trabajadores sino a los lectores que tienen entre sus preocupaciones la gran responsabilidad que las entidades financieras están teniendo en la entrada y posible salida de esta crisis.
Hay que dar ejemplo en todos los sentidos. De lo contrario estaremos mirando con lupa como el diario "global en español" trata a una entidad financiera que puede copatrocinar con el periódico un acto en Chile, mientras tiene dificultades para atender la paga de Navidad de sus trabajadores.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

El cierre de 'ADN'

Jose Sanclemente
Es un día triste, Planeta ha tomado la decisión de cerrar el diario ADN por la bajada en los ingresos de publicidad. Esta maldita crisis está acabando con lo mejor y con los mejores.
En marzo del 2006, junto con un pequeño grupo de buenos profesionales, puse en marcha el proyecto de "diario en abierto" y de calidad --no me gustaba llamarle gratuito-- tras haber reunido en torno a su accionariado a la mayoría de empresarios de la prensa regional y al Grupo Planeta.
Fueron unos inicios ilusionantes en el que unos periodistas jóvenes y muy bien preparados estaban dispuestos a darlo todo por hacer la mejor información con los recursos limitados de los que disponíamos. Al poco tiempo más de 1.300.000 lectores nos acompañaban en la aventura, pero también se cernían sobre el diario los primeros nubarrones de la crisis publicitaria que hacían muy difícil sostener el periódico en las condiciones que a todos nos hubiese gustado. Más tarde, en el 2009, Planeta se hizo con la totalidad de ADN y tanto los periódicos regionales como yo mismo tuvimos que dejar el diario.
En la última etapa, hace escasamente tres meses, se hizo una apuesta por darle mayor calidad, más paginación y contenidos más diferenciados que, como hemos visto, ha sido insostenible para un grupo de comunicación como Planeta que a pesar de favorecer esas mejoras no tenía mucha confianza en ellas, pues le había puesto un cortoplacismo a los resultados a todas luces imposible de obtener.
Planeta ha puesto mucho dinero en ADN  pero lo que no le ha puesto es intención editorial y apoyo de sus medios. No es lógico que se haga un relanzamiento del diario sin el concurso de Antena 3 y Onda Cero, por ejemplo. Eso no es ser buen editor.
Una vez más el esfuerzo ha venido de la redacción y la gestión de ADN, pero no del editor. ¿Qué está pasando con los editores que desconfían de sus medios impresos?
El Grupo Planeta se enfrenta a cambios importantes en los próximos meses que apuntan a darle todavía mayor protagonismo a los aspectos financieros que a los editoriales. La fusión de Antena 3 TV con la Sexta será, desde esta óptica, una batalla por el control del mercado publicitario español en el que  las sinergias de recursos pueden llevar a reducir costes en los contenidos y , por tanto, en la precariedad de los profesionales que trabajan en ellos.
Esta noche en que la redacción de ADN celebra su cena de Navidad para brindar por los mejores deseos entre compañeros, Planeta les ha cerrado una puerta a la esperanza como lo hizo con ADN.es en el pasado.
Desde este humilde post me atrevo a pedirle a la dirección de este grupo de comunicación que no escatime recursos con las indemnizaciones de unos buenos periodistas que lo han dado todo por ADN. Para Planeta solo es dinero, para ellos la única forma de sentirse tratados con la dignidad y corrección que se merecen. Un buen editor que tira la toalla debería ser generoso con ellos. Desde aquí mi solidaridad y cariño a los que fueron mis compañeros en esta dura travesía que hoy acaba. Feliz Navidad a todos ellos. La vida sigue... un poco peor sin nuestro ADN.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

22 dic. 2011

Un periódico malo

Jose Sanclemente
Está de moda la idea de crear un banco malo que aglutinaría los llamados activos tóxicos que figuran en el balance de los bancos españoles sobre todo, en el caso español, aquellos que se refieren al sector de la construcción. Ello supondría un saneamiento financiero de las entidades bancarias que se desprenderían, a precio de saldo, de estas joyas con el dinero del erario, que las aparcaría en la entidad tóxica y así la banca iniciaría un proceso de recapitalización sin peligro de volverse a contaminar. Eso dicen.
Se me ocurre que se podría hacer lo mismo con una serie de noticias que aparecen en la prensa diaria de forma habitual. Estas noticias tóxicas y nocivas para los periódicos y sus lectores, podrían tener cabida en un periódico malo, dado que, al parecer, se quiere seguir insistiendo en ellas y no hay necesidad alguna de que contaminen el resto de la información del diario.
En ese periódico malo cabrían las noticias aduladoras hacia el poder en general, también tendrían hueco las informaciones que encubren la publicidad de un anunciante, las que son meros rumores sin contrastar, las que son sensacionalistas y alarmistas, las que pretenden intoxicar a la opinión pública en interés del mejor postor, las largas entrevistas con los políticos que no dicen nada, las largas entrevistas con los banqueros que no dicen nada… las largas entrevistas, en general, que no dicen nada. También este periódico malo podría albergar anuncios de prostitución, de tarot, de tabaco, de alcohol , la de las pulseras New Balance o la de los bonos de Rumasa …y la de todos los productos que no cumplan los requisitos de veracidad.
En la sección de servicios pondría los horóscopos y las críticas de cine y libros de los críticos que no han visto la película o no han leído el libro… Así se podría completar un buen manojo de páginas tóxicas que podría venderse a precio reducido en los quioscos. Posiblemente llevarían promociones de patinetes inservibles, sartenes que se achicharran a la primera que se calientan en el fuego o cuchillos desafilados que se podrían adquirir mediante varios cupones malos, a precios de risa.
Se me ocurre también, ahora que agrupamos las teles privadas en solo dos grupos, que sería factible crear una tele mala, pero pensándolo mejor, esta igual ya está creada …
En cualquier caso, puede ser una solución para sanear los periódicos en general, que verían reducir sus páginas y, por tanto, sus costes, sin perder la calidad de las buenas informaciones. Las otras, las tóxicas ya las leeríamos en el periódico malo.

18 dic. 2011

Fora de joc

Pepa Badell
Si no fós perquè és patètic, semblaria una cançó de La Trinca, aquella en què un senyor català anava a Madrid com a “sueñatortillas” i del que li pasava... n’hi havia “para alquilar sillas”...
L’enhorabona a la gent de Vilaweb que ha creat l’etiqueta #googlecat, que ha estat trending topic a l’estat espanyol. Perquè trigarem dies a oblidar que Google Maps ha rebatejat el carrer Joanot Martorell com a “Juanito Martortell”, o el Josep Pla d’Olot como a “José Placita”, o el Gran de Gràcia com a “Grande de Gracia”... I així tots els que vulgueu.
Potser ja n’hi ha prou de tanta presa de pèl. Google Espanya ha assegurat a Vilaweb (ep! no des del “Valle de la Silicona”) que “el problema té relació amb la base de dades proporcionada per tercers que els tècnics treballen per actualitzar”.
Zas! Per retallar costos, la poderosa empresa ha subcontractat algú que, segurament, complirà els requisits de ser econòmic però a qui tant se li en fot la qualitat (perquè ni t’imaginis en quines condicions treballen els seus empleats). I si el proveïdor passa de la qualitat, no diguem res de qui els contracta.
Aquest és un mal comú i greu que està passant avui a tots els nivells: ho veiem a les empreses, a les administracions, a les universitats. Per tot arreu la frase de moda és “retallar despeses”, ni que sigui perdent la qualitat, el talent, el futur en definitiva. Què n’hem de fer de la feina curosa, ben feta, a fons? Com podem estar demanant als joves que es preparin quan estem llençant al femer l’experiència dels madurs “perquè són massa cars”? Què serà de la recerca ara que s’han aturat i/o dinamitat tants projectes?
El pas que estem fent (o estan fent els governs) ens portarà uns quants anys enrere en tants i tants àmbits del coneixement i de la vida... Tinc la sensació que s’estan perpetrant cops d’estat financers arreu i que les normes les dicten només aquells que es beneficien de l’economia especulativa. Mentrestant, tots morts de por, rebaixant i rebaixant les condicions socials i salarials fins a assolir la condició de “treballadors xinesos”... però a Catalunya. Mira que bé, ja no cal deslocalitzar!
Dic això perquè penso que les coses es poden fer d’una altra manera: els governs poden gestionar millor els recursos, obvi, però no retallar fins a liquidar el sistema. ¿Que s’han oblidat que també poden generar ingressos apujant els impostos a qui més té? O també als qui fan transaccions especulatives a curt termini? ¿I si en lloc d’enviar el funcionari judicial a desnonar una esforçada família treballadora de casa seva, jutgem el banquer que va posar en risc l’entitat concedint hipoteques a tort i a dret i atorgant-se uns privilegis econòmics d’escàndol?
Si anem a nivells més propers, veiem com les discogràfiques han apujat el preu de la música d’una manera escandalosa, però la major part dels músics les passen magres. Les editorials tampoc deixen viure de la seva feina gran part dels escriptors perquè paguen poc, i mai en relació al tiratge real de l’obra. I les grans cadenes d’hipermercats ofeguen el pagès pel gran cost que ha generat la distribució.
Sí, hi ha una altra manera de fer les coses. I un exemple és una publicació impresa (cielos! Una revista cultural i-m-p-r-e-s-a) que està totalment “fora de joc”, que ha decidit passar de l’estructura promocional convencional i establir un lligam directe amb els seus lectors, igual que han fet molts músics que han decidit controlar directament el seu producte.
La revista en qüestió es diu Orsai. I orsai significa: fora de joc, orsay, offside. Va néixer de la mà d’Hernán Casciari, escriptor que viu entre Catalunya i Argentina, columnista i autor de la blognovela (més tard llibre) Más respeto, que soy tu madre.
Orsai és un producte petit, de molta qualitat, que esponsoritzen els seus mateixos lectors. Han publicat quatre números el 2011 i ja preparen el cinquè. Tota una aventura. Us deixo l’enllaç a l’article Renuncio, una declaració de principis de Casciari, que us farà entendre el projecte.
(http://pepabadell.wordpress.com)

17 dic. 2011

Lobbys, empresaris, periodistes i Internet

Tomeu Ferrer

La crisi ha palesat la feblesa de les estructures dels mitjans de comunicació i ha propiciat també l'aparició de molts petits mitjans emparats en Internet. En les empreses grans hi ha problemes, molts, però en les petites n'hi ha també i no només econòmics, si no d'ètica.

Hi ha una atracció constant entre els mitjans de comunicació creats a partir d'un empresari que pensa que n'hi ha prou amb obrir la persiana i esperar que vinguin els clients i els grups de pressió. L'anterior etapa econòmica i política va ajudar a que proliferessin, per exemple, pàgines web inspirades per  partits polítics i o empresaris que volien obtenir els favors d'uns o altres. Costaven molt menys de posar en marxa que els diaris o revistes en paper i el seu manteniment es també més fàcil en termes de despesa. En teoria aquests nous mitjans, que usen sobretot Internet com a via de distribució, confiaven en l'audiència i que a remolc d'aquesta vindria la publicitat i la rendibilitat.  Com que el pastís no creix a la mateixa velocitat que l'oferta finalment no hi ha molles per a tots. A això s'ha sumat l'estrangulament de la publicitat. Per això s'han posat en marxa altres mecanismes destinats a obtenir diners.

Un d'aquests mecanismes existeix des que el món roda: acostar-se als grups de pressió. Aquest acostament es fa amb més o menys despreocupació depenent del grau d'ofec del mitjà en qüestió i de l'afinitat que els empresaris del mitjà tinguin amb el grup objecte del festeig. No cal ser molt intel·ligent: si una pàgina web té molta publicitat sense que ho justifiqui la seva difusió, comenceu a mirar sota l'estora!

Trucs i marrulleries

Fins aquí és fàcil entendre que un empresari al que el mercat no li respon s'acosti al sol que més escalfa. Però perquè els lobbys de pressió entren en aquest joc? Una de les respostes té a veure amb l'especialització de l'oferta. Vull dir que igual com s'han creat molts canals de TV destinats a públics específics, també les pàgines web malden per tenir una clientela fidel tot segmentant l'oferta informativa. Imagineu: és important i interesant que les tesis d'una patronal arribin nítidament als empresaris siguin socis o no de l'entitat, no tant per via del comunicat oficial amb segell si no per la informació que publica un mitjà digital firmada pels seus periodistes? L'avantatge és mutu: “Jo et tracto bé i tu em facilites les direccions de correu dels personatges que m'interessa impressionar”, per exemple. Per aconseguir-ho es poden utilitzar diversos mecanismes. Un és directament econòmic: anunciar l'entitat o alguns dels serveis que aquesta presta al diari amic. Un altre és la subvenció pura i dura: si el diari digital té un apartat confidencial de pagament, es subscriuen una quantitat determinada d'abonaments, per exemple. Però, no oblidem que es tracta de mitjans petits que necessiten també notorietat i per tant, la tercera via es pagament en espècie: “Et faig partícip de filtracions a canvi que ens tractem tots bé”. I el que es fa amb les agrupacions d'interès mutu es pot fer amb les grans empreses. Si cal amenaçant. Només cal trobar alguns draps bruts, ensenyar la punta del llençol i contactar amb els responsables de la societat en qüestió per aclarir els punts dubtosos. El resultat en moltes ocasions és una campanya d'anuncis que hi peguen al mitjà com dues pistoles a Ghandi. Però serveixen per mantenir la bicicleta en marxa!

Cal dir que tot això no es pot fer sense els periodistes. I ja se sap que n'hi ha que amb una mà firmen articles reclamant a la societat que compleixi amb els grans principis i amb l'altra serveixen al millor postor, especialment si como passa a Catalunya n'hi ha que tenen greus conflictes d'interessos entre el seu vessant com a empresari i la seva professió original. Bé, vull dir que haurien de tenir conflictes..

També hi ha periodistes que es pleguen a aquest nou-vell estil d'actuar perquè no tenen més remei que passar pel tub, però em consta que són conscients que això té poc a veure amb el que hauria de ser la professió. Finalment hi ha periodistes joves que també pateixen la situació abans descrita i o no poden reaccionar-hi en contra o, el que és més preocupant, pensen que les coses sempre han estat així i la corrupció forma part intrínseca de l'ofici.

Una alternativa

Què fer? Una cosa seria recomanar que les empreses i entitats no caiguin en l'extorsió. Com sempre aquest és un camí sense sortida! I una altra seria que, per exemple, una entitat amb poca influència real però que l'hauria de tenir moral, com el Col·legi de Periodistes, emetés una etiqueta de qualitat que certifiqués que les webs o publicacions i els seus treballadors segueixen les normes del codi deontològic en el seu funcionament. I qui vulgui llavors que es cregui el que es publica.

8 dic. 2011

Tics franquistes

Andreu Farràs
Encara no se saben les xifres de les vendes, però es de suposar que el número d’aquesta setmana de la revista ¡Hola! batrà rècords gràcies a la portada amb la foto de Sofia de Grècia somrient a Washington al costat dels ducs de Palma. La imatge recorda el que deia Isabel Pantoja a Julián Muñoz quan tots dos apareixien davant de les paparres de la premsa i ja estaven sent investigats judicialment pels seus afers de corrupció: “Sonríe, sonríe, que eso les jode”.
La revista ¡Hola! segueix sent, sens dubte, la reina de les revistes del cor. I, 36 anys després de la mort de Franco, continua patint els tics del periodisme que es feia –o que obligaven a fer-- a l’anterior regim. Un periodisme on es redactaven els textos perquè fossin llegits “entre línies”, una fórmula plena de sobreentesos destinada a escapolir-se de la censura i que obligava al lector a conèixer els descodificadors, a estar al loro. Les fotos americanes de la reina, la infanta i el seu marit publicades per ¡Hola! venen acompanyades d’uns elements de titulació i textos que en cap moment es refereixen al fet que converteix en noticiable que una sogra vagi a visitar a la seva filla i al seu gendre a la seva residència a l’estranger pocs dies abans de Nadal. El cas Nóos o cas Urdangarin no apareix esmentat en cap moment en la informació d’¡Hola!. La revista dona per suposat que tothom coneix la raó de l’interès de l’exclusiva fotogràfica i evita tota referència al pressumpte afer milionari de tràfic d’influències i evasió fiscal que podria costar una dura condemna al gendre del Rei. Per què escriuen a ¡Hola! com fa 40 anys? Per què la Zarzuela no s’enfadi? Per no ferir la sensibilitat d’alguns lectors bempensants del paper couché? I posats a fer preguntes, encara que aquesta no sigui estrictament pertinent per a Paios: per què encara no han imputat a Urdangarin si els seus socis i col·laboradors ja ho han estat des de fa setmanes?  
Malgrat els aires de llibertat d’expressió que respirem des de fa molt de temps, ¡Hola! –i altres publicacions diàries— segueixen encotillats per vells tabús, fidels a l’autorepressió que tants anys de dictadura van aconseguir convertir en reflexos automàtics en alguns periodistes. Forcen els lectors a endevinar el que se suggereix i ensenyen només el que els poderosos volen mostrar o declarar, sense interpel·lar (rodes de premsa sense preguntes) ni interpretar ni analitzar. Que (mal) pensin ells, els lectors. I per això cada cop els mitjans convencionals en tenim menys.

3 dic. 2011

L’esquerra mediàtica també perd audiència

Andreu Farràs
El PSOE va ser apallissat pel PP en les darreres eleccions legislatives, però no ha estat l’únic en perdre terreny. L’esquerra de paper, els diaris amb línies editorials progressistes i de centre-esquerra han sofert en els darrers mesos un considerable retrocés, inversament proporcional a l’avenç dels rotatius afins a les idees defensades per Mariano Rajoy (o Josep Antoni Duran Lleida a Catalunya).
Esperem que algun investigador es dediqui algun dia a esbrinar fins a quin punt ha influït en aquesta desafecció dels electors envers els socialistes el poderós aparell mediàtic que ha tingut a les seves mans el conservadorisme espanyol i directament l’extrema dreta, gràcies, en bona part, al mateix José Luis Rodríguez Zapatero i els poc competents assessors en comunicació que li van aconsellar concedir nombroses emissores de TDT als seus més aferrissats rivals ideològics (Intereconomia, Veo TV, Popular, Libertad digital, etc.) i enemistar-se amb el grup Prisa.
Si convenim en què l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) i l’Estudi General de Mitjans (EGM) son els dos mesuradors més fiables de l’audiència i venda de publicacions periòdiques a Espanya, podem observar un capgirament de les tendències de lectures en els cinc rotatius més llegits. El desembre del 2005, el dos diaris afins a l’esquerra més llegits a Espanya –El País i El Periódico de Catalunya— superaven en audiència els tres diaris conservadors més seguits (El Mundo, Abc i La Vanguardia). Dos anys després, el desembre del 2007, aquesta preeminència de Pais i Periódico continuava consolidada. Tanmateix, a l’última onada de l’EGM, coneguda dimecres passat, s’ha produït el sorpasso. En un procés semblant, encara que no tant exagerat, al registrat en el Parlament espanyol, els tres diaris conservadors superen en nombre de lectors als dos rotatius més pròxims a l’esquerra, per primera vegada en molt de temps.
El desembre del 2005, País i Periódico sumaven 2,90 milions de lectors contra 2,83 milions de Mundo, Vanguardia i Abc. El desembre del 2007, les xifres eren 3,02 milions dels primer grup contra 2,77 del segon. Quatre anys després, aquest desembre, les dades son 2,65 enfront de 2,74 milions. Si sumem a cada grup les últimes xifres de Público i La Razón, respectivament, no variarà la proporció, perquè el primer afegeix 299.000 lectors al grup progressista i el diari que dirigeix Paco Marhuenda aporta 298.000 lectors al grup dretà.
Independentment de les moltes crítiques que es poden fer a la seva gestió, Zapatero no només ha hagut d’enfrontar-se a una oposició parlamentària implacable sinó a una oposició mediàtica perfectament cuirassada. Aquest no és un fet rebutjable, sinó tot el contrari. És molt saludable i necessari per a enfortir la democràcia, fomentar la pluralitat i denunciar la corrupció. Tanmateix, cal preguntar-se si, en aquesta crisi econòmica tan profunda que patim, les empreses propietàries dels mitjans de comunicació més allunyats del programa i la ideologia de Rajoy i el PP podran continuar donant suport als actors periodístics d’una imprescindible oposició mediàtica del Govern conservador. Perquè d’aliats i mercenaris --no cal que ens amoinem-- a Rajoy li sobraran.

2 dic. 2011

Perdoneu però algú ho havia de dir

Maria Teresa Coca
Abans d’ahir els insistents rumors sobre un nou ERO al PuntAvui, dissortadament, es van confirmar. Deixeu-me dir per endavant que, com a extreballadora de l’Avui, em sap molt de greu i, com a periodista, encara més. La situació del nostre sector només fa que empitjorar dia rere dia.
Del que ara passa al PuntAvui m’agradaria fer una reflexió en veu alta, sense intenció d’ofendre a ningú. ¿Quan ha tingut Hermes Comunicació un projecte editorial i de negoci per tirar endavant l’aposta que van fer ara fa tot just dos anys en adquirir el diari Avui?
Sempre he argumentat que, empresarialment parlant, la jugada era rodona: comprar la competència a preu “regalat”, tres milions d’euros. Una competència que, a més, tenia una bona marca, oferia un producte molt digne, i tenia mercat, un nombre de client fidels, reduït, però era un mercat no gens menyspreable. Aquesta oportunitat, que no sempre es dóna amb facilitat a qualsevol sector o activitat econòmica, era si més no respectable. És el que econòmicament se’n diu fusió per absorció, encara que el que no massa sovint és que l’empresa més modesta sigui la protagonista principal per liderar l’operació. No obstant això, aquest fet no havia de ser cap destorb perquè les coses anessin bé.
Com es pot comprovar, molt bé no ha anat. I permeteu-me també que digui, amb molt de respecte, que no ha estat així perquè les coses no s’han fet acuradament.
Cert és que els dos últims anys han estat especialment complicats pel que fa a la conjuntura econòmica general de Catalunya, d’Espanya i de la resta del món. Que la crisi ha collat uns i altres i, entre aquests, tot el col·lectiu d’anunciants que, no ho perdem de vista, aporten la major part dels ingressos als mitjans de comunicació. Però no crec que la crisi sigui la principal raó del fracàs del projecte PuntAvui com perquè ara vulguin acomiadar els pocs treballadors –una quarantena sobre els gairebé 170 que van assumir en comprar el diari- que provenen de l’antic Avui, entre d’altres coses, perquè tenen una retribució més alta i s’han d’ajustar costos. 
Crec que hi ha moltes més raons. Entre les que veig més clarament, potser perquè les vaig viure en pròpia persona quan encara hi treballava, es troba el fet que el primer i principal objectiu va ser anar a la retallada de costos, primer per la via dels acomiadaments i després per un abaratiment dels proveïdors, sense mesurar quin cost tindria tot plegat. No van saber aprofitar tot allò millor, més eficient, més eficaç... que potser tenia l’Avui tant a nivell tecnològic com de recursos humans i organitzatius. Tornant a la terminologia econòmica: no van saber plantejar acuradament un pla de sinergies. Treure’n d’un i altre projecte editorial i de negoci el millor denominador comú, el de la millor qualitat en qualsevol part del procés de producció, per fer-ne de dos un. Hagués estat aquest projecte final el que hagués proporcionat una gran solidesa al nou projecte.
No entro a valorar si millor dues capçaleres independents o una de conjunta com s’ha acabat fent... no entro a quantificar si amb més participació d’una plantilla o d’una altra... no vull parlar de si calia apostar per una o altra versió on line... no vull dir que un mitjà fos millor que l’altre.... La resposta és només una: calia agafar el millor de cada casa i construir una gran mansió que pogués plantar cara a la resta de mitjans.
Però això, per raons que ja se m’escapen, no s’ha aconseguit.
Intento amb aquesta exposició fer-nos reflexionar a tots sobre què està passant als mitjans, especialment els de premsa escrita que conec millor. Sabem que el cost més elevat que tenen les nostres empreses és la despesa en massa salarial però sense ella el producte que fan no té sentit, no pot tenir la qualitat que requereix la demanda i cada vegada amb un més alt nivell d’exigència i amb una competència més àmplia i abasta. En economia, els negocis tenen una cosa primordial per funcionar, la primera matèria. En la informació, la primera matèria són las persones. Sense elles el producte final no existirà o serà de tant mala qualitat que ningú el voldrà adquirir.

La audiencia no engaña

Jose Sanclemente
Cuando los periódicos publican los datos de la encuesta del Estudio General de Medios (EGM), que mide la audiencia de todos los medios de comunicación españoles, estos suelen confundir al lector.
La encuesta es clara, y cuantifica el número de lectores que tienen los diarios y revistas, el de oyentes de la radio, los espectadores del cine y la televisión y los usuarios de internet. Sin embargo los periódicos se empeñan en hacer gráficos con proporcionalidades asimétricas y dan explicaciones complejas sobre lo bien que les ha ido en relación a sus competidores. Con el EGM, como ha pasado en esta ocasión con la nueva ola de datos, todos han resaltado sus crecimientos de lectores y si no, en sentido inverso, lo poco que han descendido frente a lo mucho que lo han hecho sus colegas.
En la radio, la confusión para el oyente es todavía superior, puesto que la encuesta mide la audiencia absoluta de cada emisora y también la de cada programa y por franjas horarias y días de la semana. Con lo que cada cual  arrima el ascua a su sardina exhibiendo sus triunfos parciales.
En fin que entiendo que con lo que se publica y se dice por parte de los medios, el ciudadano no tiene manera de enterarse de qué va esta historia de las audiencias. Y la verdad, no es que a éste le importe mucho, más bien nada. Creo que estas páginas con sus gráficos se pasan sin mirar.
El EGM solo le interesa a los anunciantes, agencias y a las empresa informativas, por eso pagan el estudio a escote, que no es nada barato pues contiene decenas de miles de entrevistas. Y les interesa porque con eso programan la publicidad en los medios y negocian sus tarifas.
De esta última ola me quedo solo, para no liarla, con que los periódicos, revistas y cine bajan. La televisión  mantiene su audiencia, la radio sube ligeramente y los usuarios de internet crecen moderadamente.
Si comparo los datos con los del inicio de la crisis económica en el 2008, en estos años los diarios han perdido un 5% de cuota. Solo el 37% de los mayores de 14 años dicen leer un periódico mientras que al inicio de la crisis lo hacían el 42%. Las revistas y suplementos también han perdido una cuota del 5%. La televisión sigue igual y no se ve afectada por la crisis económica: confiesa verla más del 88% de la población, y el cine ha perdido una cuota en la población total del 3,4%. Los claros ganadores han sido, por este orden, internet, que ha pasado de ser utilizado en el 2008 por el 29,9% al 42,3%, superando a los diarios de papel, y la radio, que ha crecido cinco puntos y la oyen habitualmente el 58,5% de los ciudadanos.
Quizás es mejor verlo así, en global. Los periódicos tienen un problema y es que el EGM también empieza a reflejar la caída de ventas que se ha producido en estos últimos años (algo más del 20% y casi 900.000 compradores menos), a pesar de que muchos se regalan o simplemente pasan de mano en mano en las cafeterías. La crisis también ha pegado duro a la prensa gratuita, que ha perdido en este tiempo más de dos millones de lectores porque han tenido que recortar sus tiradas para aliviar sus costes.
Así las cosas, es normal que los anunciantes sigan en televisión y radio e incrementen sus anuncios en la red. El papel va menguando lenta pero inexorablemente. Eso pienso.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

1 dic. 2011

TV-3, la televisió que tothom desitja i ningú vol

Gabriel Jaraba
Ves qui ho havia de dir, el model de televisió pública al qual aspiren Convergència i Unió és el model del PP, sense llengua castellana. Una televisió modesteta, per anar tirant, subsidiària pel que fa a impacte i influència de les cadenes privades. Sense futbol ni fórmula 1, cosa que será molt aplaudida per intel·lectuals i benpensants, però que l’allunyarà dels amplis públics populars entre els quals es troben, precisament, els ciutadans que s’han d’anar incorporant a l’ús normal i regular de mitjans de comunicació i elements culturals en llengua catalana. Això sí, que tingui “més sinèrgies” amb les televisions locals i comarcals, cosa que, amb tots els respectes per a tanta gent valuosa que treballa en aquest sector, pot representar encaminar-la cap a aquell model proposat un dia per Alfonso Guerra, que hauria acabat emmarcant la televisió catalana en un redós costumitzant i no en el paper de televisió nacional de Catalunya que li pertoca i que fins ara ha exercit.

No només será el PP i la seva marca blanca Ciudadanos qui aplaudirà aquesta deriva imposada pel Govern; l’esquerra a l’oposició denuncia ara que la maniobra proclamada per Francesc Homs té com a objectiu afavorir interessos comunicacionals privats, però aquesta tensió no durarà gaire. I d’entre el públic hi haurà molt i molt babau que se sentirà reconfortat en imaginar que uns treballadors  que considera privilegiats veuen abaixat el seu sou, sou que li costa 40 euros a l’any, menys que una ronda de cubates.

Heus aquí, doncs, que 28 anys de treball de qualitat, d’esforç mantingut, de convertir una televisió “autonómica” en una de les cadenes publiques de més qualitat d’Europa, que parla de tu a tu i amb el cap ben alt a qualsevol altra tele, sigui la BBC o la Deutsche Welle, pot acabar ben tristament. No només en tant que televisió pública de referencia, sinò, sobre tot, en tant que eina fonamental de normalització lingüística i mitjà de fer present Catalunya davant ella mateixa. Al segle XX ja era així, però al segle XXI encara ho és més: una nació petita, amb una cultura i llengua minoritzades per l’enorme influencia de les cultures que l’envolten només compta amb una eina com TV-3 per ser present al món de la comunicació, que és el món ras i curt. I els puristes als qui costi païr això, que pensin que l’alternativa és l’estat de la llengua i la cultura a la Catalunya del nord.

Que la minorització de la principal eina de nacionalització de Catalunya sigui obra d’un govern que es diu nacionalista i que fa gestos que pretenen ser sobiranistes és significatiu de que Catalunya està dirigida per un consell executiu de comptables mediocres. I, paradoxalment, aquesta acció suicida és motivada pel mateix èxit de l’empresa engegada amb la fundació de TV3 el 1983 i el camí recorregut fins ara. TV3 s’ha desenvolupat durant tots aquests anys fins assolir un nivel d’independència insòlit en qualsevol altre mitjà de comunicació, públic i privat. Va ser concebuda com a una iniciativa convergent i ha arribat a situar-se per sobre de qualsevol vicissitud partidista. Aquest és el problema: TV3 no és manipulable com es pensen els polítics –del govern i de l’oposició— que tenen una concepció de la comunicació instrumental, basada en la ignorancia i antiga. L’excel.lència de TV-3 –independència, qualitat, influencia, popularitat, lideratge— ha acabat per esdevenir la seva desgracia. Estem novament davant un fet que es repeteix, dolorosament, década rere década: Catalunya no tolera l’excel·lència, cuita a destruïr allò que destaca, té èxit o és brillant. Les lloances a Guardiola i el seu estil de liderat són hipòcrites. Són falses perquè surten de franc i no comprometen ningú, només donen material per a converses que no duen enlloc i per a emmirallar-s’hi sense aportar-hi coherencia en la part que pertoca.

Per això mateix, a TV-3 no la salvarà ni l’oposició actual ni el públic. Quan aquesta oposició governava, tampoc se la sentia seva i al capdavall no va saber què fer-ne. Els socialistes estaven acostumats a un joc més fácil: pujar-se a la gepa d’una empresa privada – El Periódico, Cadena Ser, El País—i fer-la jugar a favor dels interessos propis, cosa que no costa un duro i permet exercir l’instrumentalisme “resultadista”. Comprovar que a TV-3 no només les “palanques” no responen sinó que no n’hi ha de palanques no ho han paït mai, estorats en veure com posar al davant de la Corpo una directora general simpatitzant no obrava el miracle. Iniciativa ha passat pel Govern convençuda que TV-3 era un niu de nacionalistes dretans, cosa meravellosa i estranyament compatible amb un altre miratge simultani per part dels convergents, convençuts al seu torn de que la criatura gestada per Pujol i Prenafeta havia quedat en mans d’un “escamot leninista”.  Esquerra va entendre la complexitat de la qüestió perquè Joan Manuel Tresserres, Albert Sàez i Enric Marín són tres destacats científics de la comunicació. I sobretot perquè, d’entre ells, algú va saber fer una lectura gramsciana de la qüestió –lluitar per l’hegemonia cultural per tal de guanyar-ne la política– mentre que cap dels posteurocomunistes que hi ha a Iniciativa i al PSC van saber apreciar el que els havia caigut a les mans. Algun dia caldrà estudiar el paper que han tingut els antics militants de l’extrema esquerra dogmàtica i autoritària reconvertits en socialdemòcrates en el dogmatisme, l’oportunisme i la incapacitat de llegir realitats complexes que ha fet del gran partit socialista català una despulla ideològica. Però, al final, la realitat s’ha imposat: TV3 ha estat desitjada per tothom però mai ningú no l’ha estimat.

Els telespectadors que han format el gruix de la seva audiència han gaudit durant tot aquest temps d’una de les millors televisions, si no de la millor, d’Europa. Ara, el desori de l’oferta de canals de TDT els porta un tastet de realitat, però no són ni de bon tros conscients que la televisió europea és avorrida i mediocre, i que els productes de qualitat de la BBC o Channel 4 són excepcions. Al continent no hi ha televisions divertides, amb les quals et puguis sentir identificat, que exerceixin un efecte de proximitat i que pensin en tu no com a un resultat d’audímetre o com el client d’un producte comercial. La supervivència de Catalunya com a nació, amb la seva llengua i cultura, és una excepció europea; l’existència de TV3 com a televisió pública nacional és l’excepció coherent amb aquesta realitat. Fins ara.

Em temo que els telespectadors no seran capaços de defensar i salvar TV-3. En primer lloc, perquè les formacions polítiques que podrien liderar aquest procés no són capaces de fer-ho, analfabetes comunicacionals com són i amarades d’instrumentalisme tacticista. Molta gent pensarà, de bona fe, que si cal reduïr despeses també cal fer-ho en la televisió pública. Però la televisió pública no és una conselleria, un departament de l’administració o un servei qualsevol. A diferència d’altres serveis públics, TV-3 manté una competència, molt dura, amb l’oferta privada, una oferta que és en castellà tret d’excepcions encara irrellevants. No oferir programes competitius, massius, que tenen un cost determinat pel mercat, significa renunciar al lideratge en la catalanització del país i quelcom encara pitjor: resignar-se a la subsidiaritat de la llengua catalana en el panorama comunicacional, el panorama on es juga no només el futur sinó el present de les llengues, les cultures i les nacions. Em temo que això és massa sofisticat en uns ambients en els quals hi ha qui pensa que Ramon Pellicer va pel món en limusina i qui ignora que un esdeveniment per a infants excepcional i únic com la Festa dels Súpers es fa a base de força de braços dels treballadors de la casa.

Ara sabrem, els que treballen a TV-3 i els que hi hem treballat durant gairebé dues dècades, si els nostres conciutadans mereixen aquesta feina. De moment, ells han premiat amb el seu vot el desmantellament persistent d’una de les millors sanitats públiques europees i la desmoralització dels seus professionals. Pel que fa als dirigents polítics, ara ja sabem que no.
(http://gabrieljaraba.wordpress.com)