El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

25 abr. 2019

Per uns mitjans de comunicació raonables

Gabriel Jaraba
No pot existir una veritable democràcia sense uns mitjans de comunicació raonables. A una Catalunya on agraden les frases altisonants malgrat considerar-se ‘un país petit’ i que es reclama de grans principis encara que sigui procliu als ‘faux pas’, convé reclamar de la societat, les institucions i els dirigents coses prudents, potser modestes però imprescindibles, sense les quals no hi ha democràcia digna d’aquest nom. No està en joc (només) la llibertat d’informació, hem de defensar la funció sencera de la premsa i els mitjans de comunicació: si fragmentem la funció global de la comunicació en la democràcia, acabarem per no tenir ni una ni altra.

Uns mitjans de comunicació que siguin raonables, això és tot el que
Un moment del programa 'FAQS' de TV-3.
podem i potser hem de demanar. Fixeu-vos que no exigim que siguin independents, imparcials, objectius, excel·lents, sinó raonables, simplement raonables. No són poca cosa uns mitjans raonables i aquesta condició, expressada d’aquesta manera, no és una ambigüitat. Els ciutadans que aspirem a viure en una democràcia de qualitat som titulars del dret democràtic a la informació, és a dir, el dret a enviar i rebre informació lliurement. I perquè els mitjans de comunicació puguin realitzar aquesta funció amb plena competència cal que abans de mostrar totes les qualitats que han de ser les exigides, han de ser, si més no, raonables. És a dir, capaços d’obrar d’acord a la raó, tot atenent a raons i raonant les seves actuacions. Però sobretot sense fer ximpleries, trampes al solitari i trapelleries.

Raonable significa alguna cosa més que capaç de raonar, atès que les paraules no només són significat en si sinó significant de per si: si en el camp de la llei l’ús fa dret, en el de l’hermenèutica l’ús dels significants en un sentit o altre fa que signifiquin allò que decideix el consens general dels qui els empren en un temps determinat. Raonable sona a l’oïda contemporània com a alguna cosa que va més enllà de la capacitat de raonar: una cosa raonable sembla ser una cosa convenient, desitjable i fins i tot possible. Allò raonable és allò oposat a la desmesura, a aquesta deformació de fragments de realitat que és tan fraudulenta com neuròtica, i sobretot manipuladora: la manera ostentosa i descarada de fer passar bou per bèstia grossa en la societat de les aparences.

Un gran negoci econòmic i polític

Hem estat desposseïts d’uns mitjans raonables des que l'”aznarat” es va proposar acabar amb la cultura de la Transició (sí, estimats usuaris de l’expressió “règim del 78”, ell se us va avançar en això) i hom diria que ja no és possible retornar el geni a la làmpada o el dentifrici a l’interior del tub. I aquesta “desraó” ens ha abocat a encarar l’actual canvi d’era civilitzacional desproveïts d’eines adequades per a, si no una deliberació massiva, sí com a mínim per a un intercanvi de raons raonable. El desraonament comunicacional és un gran negoci tant econòmic com polític: a Trump l’ha fet guanyar el poder i mantenir-se en ell; ha ressuscitat el conservadorisme britànic i l’ha posat al capdavant d’una boja cursa vers enlloc, i ha conferit a la present hipertròfia independentista del nacionalisme català la força d’un “relat” poderós que ho és perquè molta gent l’assumeix com a propi (i això és molt més que mentir o adoctrinar, això és el veritable art de la comunicació de masses per més fraudulent que pugui semblar). El geni no retornarà a la botella però potser podríem demanar-li certes maneres civilitzades quan evoluciona entre fums intoxicants.

Una televisió pública converteix una frase pròpia de pati de col·legi pronunciada amb la i en un gest per la llibertat d’expressió; una màfia policial crea una empresa per difondre i vendre infundis i xafarderies malintencionades, assumint que hi ha mercat per a això: entre aquests dos extrems de manca de raó, l’un innocu i l’altre “risky business” pur ens estem movent. Està clar que dir “prisis pilitics” com una criaturada feta amb aires de milhomes és tant una estupidesa com dur a alguns mitjans l’espionatge polític i policial a Pablo Iglesias. Destaquem aquests extrems per com en són de cridaners i xocants, però no són tan importants en si mateixos sinó que representen el marc en el qual ens estem movent. Atesa la situació, reclamar uns mitjans raonables a hores d’ara pot ser revolucionari.

21 abr. 2019

Què proposen en matèria de comunicació els partits per al 28-A

Francesc Ràfols
En ocasió de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017 vaig publicar un article en aquest blog repassant els compromisos de les diferents candidatures. Hi destacava que tret d’algunes excepcions, en general hi havia molt pocs compromisos concrets. Ara, davant la nova contesa electoral d’aquest 28 d’abril per al Congrés dels Diputats i el Senat, amb les mateixes excepcions, la situació no ha millorat gaire.

La informació per fer aquest nou article, com en l’anterior ocasió, surt del recull que he fet jo mateix per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) en el qual es detalla partit per partit les seves propostes en aquest àmbit. El treball es refereix quasi exhaustivament a qüestions directament vinculades amb el dret a la informació. És cert que
Sala de control de realització d'un canal televisiu francès.
com a sindicat ens interessen també altres qüestions més generals –la bretxa salarial entre homes i dones, la violència contra les dones i l’assetjament a la xarxa, el futur de les pensions, els falsos autònoms, l’abús en la pràctica dels i les estudiants, les persones en situació d’atur de llarga durada, etc.– que compartim amb altres sectors de la societat i per això, ara em centro bàsicament en aquells que ens afecten més com a periodistes.

Com a referència de tot plegat, si ho voleu comparar, en aquest enllaç hi ha les peticions que la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) ha plantejat a aquests partits sobre aquestes qüestions.


1.– Mitjans Públics


II) Tolerància Zero amb la corrupció
• Garantirem la independència i pluralitat de Radiotelevisió Espanyola (RTVE). Reforçarem el procediment de concurs per evitar bloquejos polítics interessats i assegurarem l’elecció d’un nou consell d’administració d’RTVE format per professionals experts i independents.
• Auditarem les televisions autonòmiques per reduir despesa innecessària i assegurarem que els seus continguts no serveixin per fer propaganda ideològica. Garantirem la neutralitat i la pluralitat dels mitjans públics de comunicació social, promourem el seu autofinançament i, si s’escau, impulsarem l’eliminació d’aquells que resultin manifestament inviables.


• Desgovernamentar RTVE i fer que sigui un servei públic efectiu. La televisió i la ràdio públiques viuen una situació crítica, i la televisió privada, un procés de concentració que en limita el pluralisme. Condicionada per un finançament només públic i sotmesa a la manipulació del Govern, RTVE s’ha convertit en un instrument de propaganda governamental. Per canviar aquesta situació cal derogar el decret llei 15/2012 que va imposar el PP, promoure una auditoria a RTVE i reformar la Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA). En aquest sentit ens comprometem a:
● Garantir la independència i el pluralisme de RTVE, democratitzar l’elecció i el funcionament dels seus òrgans de gestió i promoure un finançament transparent fixat per contracte/programa.
● Fomentar la participació ciutadana a RTVE a través d’un consell social, dotat de competències reals, especialment la d’arbitrar el concurs públic per designar la presidència de cada mitjà, planificar la gestió i potenciar els consells d’informatius, el Defensor de l’Espectador i les àrees de mitjans interactius.
● Posar a disposició de la ciutadania, per canals accessibles i amb llicències obertes, els arxius audiovisuals d’interès històric o cultural dels fons de la Corporació RTVE i de l’agència Efe.
● Fer realitat el dret d’accés als mitjans públics. Per fer-ho, es facilitarà que les organitzacions socials puguin reservar espais i els recursos humans i tècnics necessaris per a la producció de continguts de qualitat.


Propostes per a la República Catalana:
• Impulsar uns mitjans de comunicació públics forts –d’acord amb un model pluricultural i pluri-lingüístic– i independents dels poders governamentals.


• Els mitjans de comunicació públics estaran guiats per criteris de professionalitat, transparència, pluralitat i racionalitat econòmica. Acabarem amb el model d’Administrador únic de la corporació de RTVE i impulsarem un Govern corporatiu guiat pels principis de professionalitat, mèrit i capacitat.


2.– Regulació del dret a la Informació de la Ciutadania

B) En Comú Podem

• Garantir el dret a una informació plural i de qualitat. Perquè el dret a la informació esdevingui un dret ciutadà i per tant que totes les persones tinguin el dret a accedir a una informació plural i de qualitat, s’ha d’assegurar la independència dels mitjans respecte als poders polítics i econòmics. Cal facilitar l’accés de totes les persones a una informació plural i veraç. Per això, ens proposem:
● Desenvolupar una llei del dret a la informació i la comunicació que fixi els drets i deures dels mitjans per assegurar-ne la independència i el pluralisme.
● Impulsar el consens parlamentari per crear un consell de la informació i la comunicació, format per persones independents als partits i les empreses de comunicació, que determini la composició i les funcions dels consells d’administració dels mitjans públics i els criteris de selecció dels seus càrrecs directius, i, en general, que impulsi mesures de foment del dret de la ciutadania a la informació.
● Garantir que les campanyes i els ajuts públics, així com les llicències d’explotació, no s’adjudiquin de forma esbiaixada, partidista i opaca, sinó de manera transparent i objectiva. A més, posar fi a l’ús partidista i als amiguismes en la publicitat institucional i la compra de subscripcions per part de les institucions.
● Reduir les ajudes als mitjans de comunicació privats mentre no es puguin garantir recursos suficients per als mitjans públics. La concessió d’ajuts per part de les administracions de l’Estat als mitjans privats, ha de ser pública i transparent. Els mitjans beneficiaris hauran d’estar al dia en les seves obligacions fiscals i laborals, inclosa la contractació legal i igualitària dels treballadors i treballadores.


• Des del respecte escrupolós a la llibertat d’expressió i informació, impulsarem una estratègia nacional per a la lluita contra la desinformació, amb activitats de conscienciació i formació per a la ciutadania.


3.– Ordenament del sector audiovisual

B) ECP

● Mesures urgents perquè la Llei General de la Comunicació Audiovisual, compleixi amb l’obligació de reserva d’espectre radioelèctric per als mitjans comunitaris i aprovi un reglament que reguli la concessió de les llicències als mateixos; com estableix la mateixa LGCA des de la seva publicació en 2010.
● Incloure a la Llei General de la Comunicació Audiovisual les mesures necessàries per a garantir la sostenibilitat financera, la governança i el dret d’accés als mitjans audiovisuals públics.
● Aconseguir amplis acords per constituir el Consell Estatal de Serveis Audiovisuals (CESA), independent del Govern, amb competències per concedir les llicències i imposar sancions i amb mitjans financers, tècnics i humans suficients. El CESA ha de garantir el respecte al pluralisme, la diversitat cultural, la protecció dels consumidors i les consumidores, el correcte funcionament del mercat interior i la competència lleial. Els seus integrants han de ser elegits mitjançant un concurs públic de mèrits i reforçar les seves incompatibilitats, amb la finalitat d’evitar les anomenades “portes giratòries”.
● Per garantir el pluralisme dels mitjans audiovisuals, no s’ha de permetre que un mateix grup superi una audiència mitjana del 30% en el conjunt dels seus canals d’àmbit estatal, en els 12 primers mesos des de l’adquisició. Quan això es produeixi, tindrà un termini d’un any per realitzar les desinversions necessàries per baixar de nivell.
● Establir que qui presta serveis de televisió, ràdio i audiovisuals hagi d’incloure a la seva pàgina web les seves dades d’identitat i direcció, forma de contacte directe amb ells o elles, i identificació de persones físiques o jurídiques que integren el seu accionariat.
● Les llicències d’espais audiovisuals s’han de concedir per concurs públic, donant a conèixer les ofertes, les condicions amb què es concedeixen i els motius. Quan no es compleixin aquestes condicions, la llicència podrà ser retirada.
● Quan s’atorgui una llicència no es podran modificar les condicions de l’oferta, així un canal televisiu de notícies no pot convertir-se en un canal de realities, ni una televisió autonòmica podrà deixar d’emetre informació sobre la seva comunitat.
● Crear un consell de l’audiovisual independent i integrat en la Plataforma Europea d’Autoritats Reguladores (EPRA), semblant als consells que existeixen en d’altres països europeus.
● Assegurar la presència de les llengües espanyoles diferents de la castellana a les ràdios i televisions públiques i privades en horaris no marginals. Garantir desconnexions. Donar cobertura estatal a les emissores que depenen dels governs autonòmics i que emeten en llengües diferents de la castellana.

C) ERC

Propostes per a la República Catalana:
• Ordenació de l’espai radioelèctric, en tant que autoritat competent, d’acord amb les directives establertes per la ITU (Unió Internacional de Telecomunicacions) i la Unió Europea.
• Concessió de llicències d’emissió de les ràdios i televisions que s’atorgaran amb criteris de veracitat informativa, pluralisme ideològic i corresponsabilitat social, així com culturals i lingüístics, com ara l’ús de les llengües catalana i occitana, i l’emissió de continguts produïts als Països Catalans.
• Afavorir la implantació de mitjans privats i ajustar a la nova legislació audiovisual els serveis de televisió digital de pagament, independentment d’on tinguin la seu social operativa, per garantir l’oferta de continguts d’interès nacional i local.
• Dedicar més recursos a la producció de continguts per consolidar una indústria audiovisual potent, innovadora, pluricultural i plurilingüística a través d’un Pla transversal d’inversió en indústries creatives que impliqui la CCMA i l’Institut Català de les Empreses Culturals.
• Promoure Catalunya com un centre de mitjans i serveis de comunicació mediterranis i potenciar la Mobile World Capital com a dinamitzadora del negoci de continguts audiovisuals.
• Impulsar programes d’alfabetització mediàtica per combatre la desinformació i perquè els estudiants de primària i secundària adquireixin competències en nous mitjans (new media) i adoptin un rol de creadors i de consumidors crítics de nous mitjans.

Mentrestant, mesures que presentarem al Congrés i Senat:
• Concedir un nou multiplex per fer efectiva la reciprocitat entre TV3, À Punt i IB3 a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, així com també a la resta de l’Estat.
• Suport a la creació de consells reguladors de l’audiovisual a les autonomies, coordinats amb el CAC, i impuls d’un codi de conducta d’àmbit europeu per promoure el comportament ètic a internet i la protecció del dret d’autor (copyright). Creació d’un Observatori de la comunicació que faci i coordini la recerca.


• La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha de recuperar el múltiple que li va ser retirat.
• Promoure la iniciativa Televisió sense fronteres que pretén garantir la recepció directa de les emissions de radio i televisió en català en els territoris amb els quals compartim llengua, amb l’objectiu de promocionar i protegir els espais de comunicació del català.
• La presència del català en els mitjans de comunicació d’abast estatal, públics i privats, és escassa o nul·la. El Govern espanyol va reduir l’espai de comunicació català i va limitar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio només a Catalunya.
• Potenciar la presència del català als mitjans de comunicació d’abast estatal


4.– Mitjans comunitaris, mitjans sense ànim de lucre o del Tercer Sector

B) ECP

Fomentar i protegir el tercer sector de la comunicació. Els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre (el Tercer Sector de la comunicació) tenen una funció insubstituïble en la lliure expressió dels moviments, entitats i associacions de la societat, en l’empara de la diversitat cultural i en la reflexió crítica. Per això, és imprescindible impulsar-los i protegir-los, tal com recomanen la UNESCO, el Consell d’Europa i altres organismes internacionals. Així, doncs, farem el possible per:
● Revisar la gestió de l’espectre radioelèctric per garantir un repartiment de recursos més equilibrat entre els tres sectors de la comunicació: el públic, el comercial i el Tercer Sector. La revisió ha d’incloure la publicitat institucional i les ajudes públiques, com també l’adjudicació de les llicències d’explotació amb criteris d’imparcialitat, objectivitat i transparència.
● Oferir assessorament legal, fiscal, laboral i de finançament, i donar suport a la creació de nous mitjans de comunicació sota noves fórmules empresarials o de gestió (cooperatives de periodistes o d’usuaris i usuàries, mitjans sense ànim de lucre, amb finançament, via micromecenatge o donatius, etc.).
● Impulsar convenis de col·laboració dels mitjans públics amb els del Tercer Sector per brindar-los recursos i suport tècnic sense comprometre’n la independència.
● Crear dos canals en obert a la TDT i a la ràdio amb connexions locals, gestionats en col·laboració amb els propis mitjans del Tercer Sector, com es fa a Alemanya, Noruega i Finlàndia, entre d’altres països.


5.– Llibertat de premsa, llibertat d’informació i transparència

A) Cs

II) Tolerància Zero amb la corrupció
• Aprovarem una Llei de Protecció del Denunciant de Corrupció. Protegirem totes les persones que denunciïn casos de corrupció o ordres il·legals dels seus superiors. Crearem una Autoritat Independent d’Integritat Pública per eradicar la corrupció, fiscalitzar els nostres càrrecs públics i garantir que la seva actuació respon a l’interès general.

B) ECP

• Derogar immediatament la Llei Mordassa. La Llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a Llei Mordassa, atorga potestat sancionadora a l’Executiu i sembla redactada com a reacció a les protestes sorgides per la resposta que el govern va donar a la crisi econòmica, el moviment 15-M, les marees, els sindicats i d’altres. Una llei que pretén protegir el govern enfront de les protestes i demandes dels moviments socials i que, alhora, pretén reprimir el dret d’expressió i de manifestació de la ciutadania. La Llei Mordassa posa en risc la llibertat d’informació i la protesta pacífica, atorga més poder a les forces de seguretat, limita les garanties de la ciutadania per defensar els seus drets i posa en risc els drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica.

C) ERC

• Una justícia independent garantia dels drets i llibertats per a tothom: Derogació de la Llei Mordassa.

D) JuntsxCat

• Reformes que legislatives recents que cal derogar: Entre altres, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, la Llei Mordassa

E) PP

• Seguirem aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana que garanteix el dret dels espanyols a una convivència pacífica i dóna suport a l’actuació legítima de les FCSE en defensa de les llibertats.
• Aprovarem una nova Llei de Protecció de la Informació Classificada que substitueixi l’actual Llei de Secrets Oficials i que incorpori les pràctiques i estàndards internacionals. Aquesta nova regulació haurà d’estar adaptada als avenços en el tractament de la informació.

F) PSC


• Aprovarem una nova Llei de Seguretat que substitueixi la Llei Mordassa. És possible més llibertat amb més seguretat.
• (Inclòs al programa però no als «110 compromisos con la España que quieres»)
Aprovar una nova la Llei Integral de Protecció de Testimonis, Informadors i Denunciants que superi les mancances materials i personals dels sistemes de protecció vigents, reforçant la protecció dels denunciants de casos de corrupció, protegint-los d’intimidacions i represàlies i preservant les dades de personals de les persones protegides per evitar la seva publicitat o difusió. La Llei també introduirà les disposicions de la directiva europea per a la protecció dels denunciants, actualment en tramitació.


6.– Precarietat laboral

B) ECP

• Impulsar una llei que reguli els drets laborals dels i les periodistes. El col·lectiu dels i les periodistes està sotmès a importants condicions de precarietat, les quals s’han agreujat des que s’inicià la crisi. Dotar de garanties laborals el sector permetria que els i les periodistes poguessin exercir plenament la seva funció social, n’augmentaria també la independència i la capacitat d’esperit crític. Per això proposem la creació d’una llei que s’hauria de centrar, principalment, en:
● Dotar de garanties laborals els i les professionals en situació de desprotecció de tota la cadena informativa: periodistes que cobren per peça informativa, determinat tipus de corresponsal, becaris i becàries la feina dels quals caldria regular, etc.
● Incorporar un Estatut del Periodista professional que protegeixi i doni garanties als i les professionals que treballen en els mitjans de comunicació.
● Derogar les reformes laborals de PP i PSOE per injustes i inútils. Substituir la normativa derogada per una llei que defineixi un sistema de relacions laborals, garantista del dret a un treball digne, en les següents matèries: Igualtat a l’accés a l’ocupació, Relacions Laborals, salaris, formació professional, contractació, organització del treball, acomiadament, negociació col·lectiva i mútues col·laboradores de la Seguretat Social

C) ERC

• Una República amb treball i salari dignes. Derogar les reformes laborals impulsades pels governs del PP i del PSOE. Retornar a la capacitat negociadora als treballadors, a la cultura laboral del diàleg, al respecte pels drets adquirits i a la la negociació col·lectiva.

D) JuntsxCat

• Modificar la reforma laboral del 2012. Cal procedir a:
a) Establir la primacia del conveni sectorial respecte al conveni d’empresa en qüestions claus com són els salaris o les hores extraordinàries. Es tracta de contrarestar aquelles subcontractacions de serveis que tenen com a única finalitat la reducció de salaris, sense més valor afegit.
b) Reforçar el paper de l’autoritat laboral en els expedients de regulació d’ocupació (ERO) per promoure l’acord entre les parts en condicions adequades.

E) PP

• Aprofundirem els avanços en flexibilitat del mercat de treball aconseguits amb la reforma laboral de 2012. Especialment, en allò que es refereix a negociació col·lectiva, afavorint convenis col·lectius adaptats a les necessitats reals del teixit productiu i plenament actualitzats a les necessitats d’empreses i treballadors.

F) PSC

• Aprovarem els canvis que eliminin els aspectes més lesius de la reforma laboral de 2012. Elaborarem un nou Estatut dels Treballadors per al segle XXI que s’adapti als canvis socials, econòmics i tecnològics del món actual, i que compagini la competitivitat empresarial amb la defensa dels drets laborals.

11 abr. 2019

David Jiménez, el primer 'me too' dels directors de diaris

Josep-Maria Ureta
L’abril del 2013, tots vam saber de l’ensorrament d’una fàbrica tèxtil a Bangladesh nomenada Rana Plaza. Més d’un miler de morts. De les moltes cròniques que s’enviaven des del lloc de l’accident, només una no duia la firma del corresponsal, la del diari 'El Mundo'. L’explicació, ben senzilla: qui durant 18 anys va ser corresponsal del diari a l’Àsia, David Jiménez, va tenir la gosadia, amb proves fefaents, de dir que entre les moltes empreses tèxtils de tot el món, a aquella fàbrica també s’hi manufacturava roba per a El Corte Inglés.

L’anècdota no passa d’aquí, perquè es podria aplicar a altres
David Jiménez. (Twitter)

marques de multinacionals tèxtils espanyoles. N’hi ha prou en retenir el fet de que un diari tan combatiu en les denúncies de tota mena es va arronsar amb una crònica del seu redactor de l’Àsia, que a més acumulava mèrits ben sobrats de presència a tota mena d’esdeveniments –tsunamis devastadors, cops d’Estat, sublevacions...— a diversos països orientals.

Coses que passen: aquell corresponsal gairebé anònim, dels que escriuen molt bé però pocs lectors retenen el seu nom, dos anys després va ser designat director del diari 'El Mundo' pels seus gestors espanyols, depenent dels propietaris italians. I vet aquí que ja sent el director va tornar a topar amb els poders fàctics econòmics espanyols, i no només ni de bon tros els grans magatzems que ja varen aconseguir el 2013 que la seva marca no aparegués en les cròniques sobre el Rana Plaza. Ara son Santander, Telefónica, Caixabank, Endesa... les que diàriament imposen aquest criteris restrictius i de silenci.

Avui ja sabem i recordarem que aquell periodista agosarat que escrivia des de Bangladesh es diu David Jiménez (Barcelona, 1971). I també sabem que això del periodisme ho porta a la sang: va durar 366 portades com a director de 'El Mundo', perquè els mateixos que el varen repatriar com a la gran esperança de recuperació del diari que estava impregnat encara de l’'esperit Pedrojota fundador', i que a Harvard havia consolidat els coneixements sobre la prioritat de l’edició digital en els diaris d’origen vegetal (impresos), havia de ser l’esca del canvi total de la redacció.

El van enganyar. I d’aquí surt un llibre oportú, valent, ben escrit i que mereix ser (no passarà) un referent per a què els periodistes de tota mena, condició o mitjà comencin a practicar el principi del 'me too', que tan bé ens han seduït des del feminisme.

David Jiménez ens ha regalat una crònica personal titulada 'El director' (Libros del KO), on explica la seva curta etapa de director de 'El Mundo', entre abril del 2015 i maig del 2016.

Hi ha xafarderies sucoses de polítics, misèries personals de la redacció (com en totes) i tot el que sembla habitual en llibres d’aquesta mena. Però sota l’escuma hi ha una solidesa de dades i fets que son insòlites per la seva cruesa i que no haurien de passar desapercebudes. Jiménez ha sortit de l’armari, no com a periodista penedit sinó com a director que l’han fet fora perquè no volia caure en els pecats de sempre de la professió que abans en deien periodista i que avui és una espècie en perill d’extinció.

Els que frueixen amb el morbo de com es relaciona un director de diari ben influent a la capital d’Espanya trobaran la dosi necessària per satisfer-los. Però les 295 pàgines de Jiménez son, en sentit profund, una crònica terrible i inquietant de la corrupció sistèmica espanyola amb els tres eixos de polítics, empreses poderoses i mitjans sotmesos com mai. Amb noms i cognoms dels qui ho han creat fa dècades i ho han consolidat d’una revolada des del 2007 gràcies a la crisi financera global, combinada amb la transformació digital, que ha afectat irremeiablement als diaris tradicionals. Ofegades les empreses periodístiques en deutes financers, el poder no ha dubtat en sotmetre-les fins al punt de decidir què es publica i, sobretot què no es publica, com el nom dels clients d’una fàbrica de Bangladesh.

Jiménez ha descrit molt bé com funciona aquest poder a Espanya, des de la perplexitat de qui torna a Madrid 18 anys després de fer de corresponsal i ho ha fer sobtadament dirigint el diari on va començar de becari.

Cal llegir-lo serenament i fent abstracció del significat profund del que anomena Los Acuerdos, el pacte de subsistència i encobriment del poder centralista: Govern-IBEX-mitjans. Però també s’ha de lamentar, i molt, que l’autor també es contagiï de les gracietes tan cortesanes de posar noms suposats i renoms als redactors que l’envolten (la Digna, los Nobles, el Secretario, el Callado, el Cardenal...) . Una llàstima perquè entorpeix la lectura i rossega la credibilitat del què explica.

Ja tenim un referent clar i net de com ha arribat la corrupció als grans diaris i, de passada, com ha provocat la pèrdua continuada de vendes, que no es deu tant com es pretén a l’aparició del món digital. Jiménez ho ha deixat clar: es deu a la rendició del periodisme de sempre davant els poderosos, tant de la pròpia empresa com dels qui la subvencionen.

Gràcies, David.