El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

25 sept. 2014

Una pel·lícula semiclandestina

Francesc Ràfols
Aquests dies s'està celebrant el festival de cine de Sant Sebastià, un dels més prestigiosos a escala internacional. En el decurs del certamen s'ha pogut veure fora de competició una pel·lícula catalana, 'Ciutat morta', dirigida per Xavier Artigas i Xapo Ortega. Està basada ens uns fets succeïts a Barcelona el 4 de febrer de 2006, quan la Guàrdia Urbana va desallotjar un edifici ocupat, el Palau Alòs, al carrer Sant Pere Més Baix, al costat del Palau de la Música. Aquesta acció va degenerar en un
enfrontament entre els agents i ocupants a resultes dels quals un dels policies va quedar greument ferit a conseqüència de l'impacte d'una pedra al cap, en estat de coma, i diversos joves van ser detinguts i posteriorment empresonats. L'afer va convertir-se en una qüestió de presumpta corrupció policial quan les versions d'uns i altres no van coincidir i encara s'hi va afegir més tragèdia quan una de les noies implicades, Patricia Heras, es va suicidar al 2011 durant un permís penitenciari. Heras havia estat condemnada per llençar una pedra, extrem que ella va negar sempre assegurant que mai havia estat als llocs dels fets. Dilluns 22 de setembre 'Ciutat morta' –centrada en la vida de Patricia i la seva faceta de poeta– va ser exhibida a Sant Sebastià.

Els responsables de la pel·lícula es van queixar al llarg de tot el dia a través de les xarxes socials que la televisió i la ràdio pública catalana els havien ignorat, sense parlar del film. Tampoc ho van fer bona part dels mitjans privats. Cal recordar que 'Ciutat morta' havia estat presentada al festival de Màlaga aquest mateix any on va ser guardonada com el millor documental. Només al vespre, l'informatiu de Catalunya Ràdio, 'Catalunya vespre', va incloure unes declaracions de Xavier Artigas. Segons Media.cat, TV-3 emetrà la pel·lícula en el decurs de la temporada 2014-15.

El cas contrasta amb altres pel·lícules catalanes en altres festivals que han obtingut un ressò molt més considerable per part dels mitjans catalans. 'Ciutat morta' s'endinsa en els aspectes més tèrbols del poder i aquesta circumstància segurament ha fet més incòmode fer-se'n ressò perquè grata un episodi amb aspectes força controvertits sobre l'actuació policial. TV3 i Catalunya Ràdio, en relació a altres mitjans públics, s'han guanyat merescudament un prestigi. També en relació a una gran part de mitjans privats, tan obligats com els públics a no manipular, a no tergiversar ni amagar informacions de rellevància. Per això queden en evidència quan una pel·lícula tanmolesta com aquesta no rep el mateix tracte que altres films en situacions similars.

Segurament aquest no és un dels grans temes del moment però el dret a la informació de la ciutadania també es vesteix amb tot allò que la quotidianitat ens ofereix. I en un context com l'actual d'una certa involució democràtica a Catalunya i a Espanya, passar per alt una història amb presumptes abusos policials de rerefons embruta una trajectòria. No sabrem si el Catalunya vespre va parlar de la pel·lícula per interès propi o pel rebombori suscitat en les hores prèvies però sempre es podrà pensar que 'Ciutat morta' –que, d'altra banda, recorda el títol d'una excel·lent òpera de Erich Wolfgang Korngold– ha estat bandejada pels mitjans per la seva temàtica crítica amb el poder. I en una societat democràtica això no és el millor que pot passar.

http://francescrafols.wordpress.com

12 sept. 2014

El 'cas Pujol' i el periodisme que no va ser

Josep Carles Rius
A principis dels vuitanta, l’autonomia recentment recuperada era fràgil i el periodisme català va desenvolupar un insà instint de protecció. Aquesta sintonia entre la política i el periodisme va contribuir a la cohesió de la societat catalana, però, alhora, també va crear la ficció de l’anomenat oasi català. Els casos de corrupció que esclaten avui es van covar en aquells vells silencis. Silencis davant l’hegemonia política del pujolisme; silencis dels que rebien subvencions; silencis de l’Estat davant d’un polític que mantenia Catalunya «sota control»; silencis, després, dels que el van veure
Jordi Pujol, envoltat de periodistes, a Queralbs, l'agost passat.
com un nou baluard de les seves posicions polítiques... silencis en definitiva davant la corrupció del sistema. Només una minoria de periodistes va anar a contracorrent i ho va pagar amb l'ostracisme. La majoria dels grans mitjans de referència, privats i públics, van callar. Per què? Aquestes són deu respostes que poden servir tant per a Catalunya com per al conjunt d'Espanya. Deu claus apreses de la pròpia experiència. I la mala notícia és que aquest diagnòstic no és del passat. És també del present i podria amagar nous silencis en el futur. Per què va fallar el periodisme? Aquestes són deu respostes que poden servir tant per a Catalunya com per al conjunt d’Espanya. Deu claus apreses de la pròpia experiència.

1. Falta d’independència. Per combatre la corrupció és essencial que els ciutadans donin credibilitat als escàndols que es publiquen en els mitjans i que, en conseqüència, castiguin la corrupció en les urnes. Només uns mitjans independents podrien evitar que els ciutadans concebessin les informacions de corrupció com estratègies de destrucció del contrari. En conseqüència, el sectarisme dels mitjans representa un clar dèficit en la qualitat de la nostra democràcia. El periodisme independent va perdre la guerra a Catalunya i a Espanya. Els silencis van guanyar. Però va ser una victòria pírrica perquè, en el fons, són els principals causants del descrèdit del periodisme, el que allunya els ciutadans i enfonsa les empreses de comunicació. Només la recuperació de la dignitat i la independència respecte a les empreses i els poders polítics i econòmics, salvarà el periodisme i, paradoxalment, les empreses.

2. Excés de propaganda. Què és la portada d’un diari? O l’escaleta d’un telenotícies? La pàgina i l’espai on els responsables editorials del mitjà comuniquen als lectors allò que és més important, rellevant. Allò que el lector ha de saber, necessita saber. O, per contra, és la portada o la pantalla un cartell de propaganda al servei d’interessos més o menys inconfessables? Alguns periodistes han abraçat causes, un fi superior pel qual es justifiquen tots els mitjans. Fins i tot la distorsió de la realitat. Han renunciat no només a la independència professional, sinó al principi d’equanimitat i neutralitat com a garantia indispensable de la missió informativa. En alguns casos, la bel·ligerància personal, especialment a les tertúlies, s’exhibeix i fins i tot és acceptada socialment com un valor intrínsec i obligat de la funció periodística.

3. Crisi de confiança. L’opinió pública té la percepció que la premsa ha abandonat la seva funció social per atendre els seus propis interessos. En altres paraules, que la premsa ha renunciat a la que era la seva funció principal: la de reflectir la realitat de forma honesta i amb voluntat de veracitat i independència. És una crisi de credibilitat i confiança. Els lectors havien atorgat un immens poder als diaris, als «seus» diaris. El mal ús d’aquest immens poder explica la ruptura de confiança en primer terme i de credibilitat després.

4. Temps d’incertesa. Si els diaris, les televisions o les cadenes de ràdio són menys lliures, els seus periodistes, també. Però com passa sempre en les èpoques difícils, n’hi ha que s’acomoden a la situació i els que planten cara, dins i fora dels grans grups. Alguns periodistes han interioritzat que són simples empleats d’una empresa, i no professionals lliures amb una funció bàsica en democràcia: la de ser garants del dret constitucional a la informació. La precarietat laboral no contribueix a la independència dels periodistes en el si de les seves empreses.

5. Adéu als editors? Durant el segle XX una part de la premsa escrita va aconseguir un binomi virtuós. Va ser un negoci magnífic i, alhora, va prestar un servei públic a la comunitat. La figura de l’editor podia encarnar aquesta dualitat, la suma d’un gran poder polític i econòmic i, alhora, amb vocació de participar en el bé comú. Doncs bé, la crisi ha trencat el binomi i la pregunta és si encara es manté la voluntat de servei públic. I si encara existeix la figura de l’editor o, per contra, ha desaparegut a mans de fons d’inversors opacs o d’executius que actuen de forma irresponsable.

6. Una crisi més en el sistema. Els mitjans són un reflex de la societat i el moment històric en què viuen. En aquest sentit, participen inexorablement de la crisi de valors del seu entorn, tant polític com social, econòmic i cultural. La premsa lliure és un dels pilars bàsics de la democràcia, i la seva debilitat actual és fruit de l’erosió de la seva independència i, en última instància, de la fatiga i el descrèdit del sistema polític actual. Els periodistes són considerats, per molts, còmplices del poder. A Espanya la crisi de la premsa està lligada a la crisi general de les institucions. La premsa no va ser útil, perquè no va predir el desastre. Perquè va guardar silenci durant els anys en què es gestaven les bombolles de la corrupció, de les finances, de l’especulació immobiliària, de les infraestructures tan faraòniques com prescindibles...

7. Redaccions sense llibertat. Moltes redaccions, delmades i atemorides per la crisi, s’han convertit en petites dictadures, no només al servei de les empreses, sinó, en molts casos, de cúpules directives amb els seus propis interessos. Són redaccions que no funcionen com la suma de periodistes lliures, sinó com a veritables «exèrcits» al servei d’interessos aliens a la informació. Redaccions que són víctimes de veritables règims on es persegueix la dissidència. El dissident, el que no comparteix el concepte de disciplina cega, el que no està disposat a combregar amb els interessos polítics del mitjà, és el primer que després apareix a les llistes dels expedients de regulació d’ocupació dels diaris.

8. Crisi ètica. D’alguna manera podem parlar d’una «crisi ètica», entesa com a deontologia col·lectiva i no com a moral individual. L’ètica que estableix un conjunt de requisits raonables i racionals en favor del bé comú, a partir dels valors i codis socials en una democràcia. L’ètica que, en definitiva, té l’objectiu pràctic d’establir si una actitud és socialment responsable. El lector arriba a la conclusió que ja no existeix la premsa entesa com a servei públic, on el benefici i el legítim ànim de lucre estan sotmesos a l’interès general i el dret de saber. I alguns mitjans, privats o públics, han creuat, en aquest sentit, totes les línies vermelles. Per les estratègies dels grans grups, però també per la renúncia individual als principis ètics.

9. Derrota col·lectiva i esperança. I aquesta ha estat una derrota col·lectiva. Metges, mestres, jutges... han sabut defensar la seva funció social. Els periodistes no. Molts es van creure empresa o defensors de causes polítiques. I van oblidar que eren garants d’un «bé públic», com la sanitat, l’educació o la justícia. Els periodistes en conjunt vam ser incapaços de plantejar reivindicacions col·lectives i vam sortir derrotats sense ni tan sols plantar batalla. L’esperança està en el compromís i el coratge de molts dels periodistes, que fan la seva tasca contra corrent. I, en molts casos, està entre línies. I tal com passava en la dictadura, cal aprendre a descobrir i llegir periodistes que han aconseguit crear els seus propis espais de llibertat en les pàgines dels diaris. 

10. L’hora de l’emancipació. Part de l’audiència ha decidit emancipar-se. Ara té una alternativa als grans mitjans, la xarxa. I allà troba dos cercles de confiança i credibilitat: el personal i el que li ofereixen mitjans emergents. I la pregunta és si els grans mitjans aconseguiran emprendre aquesta regeneració. Pel bé de la salut democràtica, la resposta hauria de ser «sí». Però sigui quina sigui la sort dels grans mitjans, el periodisme de sempre, el que busca la veracitat des de la independència i l’honestedat, té més futur que mai.

4 sept. 2014

Jeff Bezos nombra nuevo editor de 'The Washington Post' y apuesta por un modelo de prensa política seria en la red

Gabriel Jaraba
Hace exactamente un año y un mes yo me preguntaba en este blog si la compra de 'The Washington Post' por Jeff Bezos, propietario de Amazon, abriría nuevas perspectivas al modelo de negocio de la información y los periódicos, hoy sumido en grave crisis. Muchos creyeron ver en aquella operación un capricho de Tío Gilito; yo me negaba y me niego a creer que alguien que es capaz de crear un gigante vaya a entretenerse a jugar con muñecas. Jimbo ha llegado al periodismo para quedarse y cambiarlo, y ya emite sus primeras señales.

La primera señal es el nombramiento de un nuevo editor del diario. No un diseñador de webs; no un comité de sabios que propongan estrategias; no algunos indicios de aproximarse al modelo 'light' del
Fred Ryan, nuevo editor de 'The Washington Post'.
(Foto: John Shinkle / Politico)
'USA Today' o de 'The Huffington Post'. Al tipo no le va lo 'light' sino que pone al frente de la dirección del Post al creador de Politico, un periódico digital que se ha convertido en el referente de la prensa seria en internet, una publicación que, mientras los portales generalistas se sumen en la publicación de no noticias y tonterías, como Yahoo, y los medios informativos de prensa y tele combinan la superficialidad con la fidelidad a la extrema derecha ideológica, se ha distinguido por poner en el centro de la atención informativa la política democrática, los asuntos de interés público y la calidad de la convivencia social. Politico ha demostrado, con Frederick J. Ryan, el nuevo editor de 'The Washington Post', que hay negocio para el periodismo serio y de calidad de internet, y que las opciones 'light' son fruto de la ignorancia, la timidez, la desorientación o algo peor.

Fred Ryan no va a hacer tonterías con el 'Post'. Fue asesor de Ronald Reagan y trabajó con él en la Casa Blanca. Hasta ahora mismo fue presidente del consejo de síndicos de la fundación que lleva el nombre del expresidente. Tiene unas relaciones institucionales privilegiadas con el mundo político y económico de la capital estadounidense. Con ese trasfondo, y al frente del diario que perteneció a la familia Graham, uno no puede hacer otra cosa que atreverse a hacer de buque rompehielos y adentrarse en la exploración de un modelo de negocio para la prensa de calidad válido a la vez para el papel y para la red, y que se mantenga como referencia.

Cuando Bezos compró el Post escribí lo siguiente:

José Sanclemente, escritor, editor y consultor en medios (y una mente clarividente en el negocio de la prensa diaria) se pregunta en su blog “¿Qué esta pasando para que en tan poco tiempo el 'Boston Globe', la revista 'Newsweek' y ahora el 'Washington Post', entre otros, cambien de manos y a unos precios practicamente de derribo?”. La respuesta es que el modelo tradicional de estas publicaciones está obsoleto. Pero atención: el modelo no significa el concepto, el diseño, el contenido de los periódicos, sino otra cosa: las relaciones con los lectores, la rentabilización del producto, la experiencia de su disfrute, las prioridades en a quién se considera cliente (¿al lector o al anunciante?) y las prioridades en el sentido de la orientación de la información (¿a los círculos dirigentes o a la mayoría de la población?). Creo que la obsolescencia de los periódicos no equivale a la del papel, pues la enorme mayoría de los websites de los diarios padecen una obsolescencia mayor que la edición impresa. No es el soporte, ni siquiera el negocio: es lo que se ofrece, a quien se ofrece y qué significado tiene esa oferta para el receptor”.

Ahora, Fred Ryan afirma, después de su primera reunión con la redacción, que “la mejor estrategia es innovar y experimentar y, en cualquier caso, centrarse en última instancia en la experiencia de los lectores en su uso del periódico”. O sea que tiene identificada la cuestión central: innovación más centramiento en los lectores. Algo difícil de asumir por la mayoría de empresas editoras de prensa diaria, en Estados Unidos y entre nosotros, puesto que los nuevos pseudoeditores que publican diarios se caracterizan por algo tremendo: odian a sus periodistas y les desprecian a ellos y a su público a la vez. Permítaseme de nuevo otra autocita:

“Los grandes diarios están en venta porque sus cabeceras valen cada vez menos. Y eso ocurre porque el valor está en función de los atributos que el público les asigna. El gran cambio en la cultura de los periódicos ha sido que el público ha dejado de tener en alta consideración las cabeceras y su valor añadido en términos de credibilidad y de identificación con los supuestos valores informativos, periodísticos y cívicos que representan. Pagan ahora el precio que supuso el que otrora los grandes diarios se aliasen con unas élites de las que el público actual no solo se siente desapegado sino de las que desconfía profundamente. El valor no solo es inherente a la información –contenidos– concreta que el periódico vende, sino, y por encima de todo, la vinculación de esa información con los intereses de los lectores. De esto cuelga toda la crisis de la prensa convencional, y solamente de esto”.

Deseo de todo corazón que Jeff Bezos y Fred Ryan triunfen. No sólo por el bien de la profesión periodística sino para que se fastidian los editores que no saben cómo hacer negocio con sus diarios y andan publicando publirreportajes sobre “la piratería” que no se confiesan como tales.
http://gabrieljaraba.wordpress.com/