El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 sept. 2011

La S dels PAIOS

Tomeu Ferrer

De  l'acrònim PAIOS m'he fixat en el concepte solidaris, la S. No he participat en la creació del blog però em sembla especialment encertat aquest punt. Un dels efectes més nocius de la darrera època de boom econòmic va ser fer-nos creure a tots plegats que navegàvem en una espècie de sopa igualitària i li vam dir classe mitjana. La crisi, com en moltes altres coses, situa les coses al seu lloc.

Els acomiadaments massius i/o per sorpresa  han fet que molts caiguessin del cavall. Aquesta circumstància ens diu on som: a la banda de baix de la piràmide. Però, quant ens n'adonem professionalment ens troben fora de circulació i poc podem fer per redreçar la situació.

La realitat és que la societat es dualitza. Com han dit capitalistes notoris i desacomplexats, és cert que hi ha lluita de classes i estant guanyant-la ells.

Davant d'això queden poques sortides i una és la solidaritat. Potser no és una solució però segur que té efectes terapèutics. La van practicar els nostres avantpassats, per exemple, quan els miners d'Astúries feien vaga, arribaven a Barcelona trens plens de nens procedents de les zones minaires i eren acollits per famílies treballadores de Barcelona. I posar un plat més a taula no era una cosa fàcil a principis del segle XX!

En aquell temps la reacció era certament normal. Tothom sabia en quina banda estava. La societat tenia una lògica classista inexorable i no se n'amagava. I contra aquella visió, lentament i sense potser tenir-ne consciència plena, els treballadors van crear la “seva societat”. Si no podien accedir a estudis superiors es posaven en marxa els ateneus populars. Si no podien pagar la sanitat privada endegaven mútues, si els preus dels proveïments eren massa alts posaven en marxa cooperatives de consum.. Tot sobre la base del suport mutu, de la solidaritat!

En la nostra professió la crisi ha posat al carrer milers de companys. Aquests tenen, a més de les dificultats econòmiques normals en aquests casos, un problema afegit: la invisibilitat. Tothom sap que si un periodista no signa, no existeix. És una espècie de mort civil de la qual no se'n parla.

La S de solidaris hauria de ser doncs, salvant les distàncies, com l'escalf que rebien els miners sabent que mentre ells se la jugaven els seus fills eren cuidats i alimentats pels companys. Trencar l'aïllament que afecta a la nostra professió, mantenir el contacte amb els que no poden treballar, estendre la xarxa de complicitats és la primera acció que podem fer. Pel bé de tots.

Les possibilitats de col·laboració son tantes com idees puguin sorgir, como per exemple, l'autoformació, tant pels que mantenen la feina com pels que en busquen de nova. Tots sabem alguna cosa que pot ser útil a altres companys i podem rebre d'ells coneixements interessants, directament, sense intermediaris. En aquest sentit em fa gràcia que es parli tant de reciclatge quan en molts casos això no suposa altra cosa que incrementar les despeses en unes economies atacades per la incertesa i facilitar alguns negocis particulars que es nodreixen de la desesperació dels afectats.

La pedra s'ha llançat, veurem si hi ha onades. És cert que la història quan passa per primer cop pot arribar a tenir la grandesa de la tragèdia i quan es repeteix pot limitar-se a ser una farsa, però la nostra situació actual és tant apurada que només aplicant algunes iniciatives heroiques evitarem caure en la més trista de les comèdies, aquella en què el cornut acaba pagant el beure. I no hauríem d'oblidar mai que ens han posat al punt de mira.

28 sept. 2011

El monopoli de TV-3

Joan Barrera
Comprenc que hi hagi neguit entre determinades persones quan es parla de privatitzar totalment o parcialment les televisions autonòmiques, sense descartar que la mesura pugui afectar TV-3. És un debat interessant, perquè al marge dels resultats posa en qüestió el model que ha funcionat fins ara i desacralitza un tema que molts consideren tabú. Intel·lectualment és enriquidor.

Penso que des de l’òptica catalana no hauria de fer por el debat. I més ara, que es torna a plantejar una reforma de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Seria absurd, i frustrant, que en les discussions entre els partits polítics tot es reduís a un pur i simple repartiment de cadires. No és això i l’exemple el tenim al comprovar com una llei que va ser aprovada fa poc més de cinc anys no solament no ha estat eficaç, sinó que ha servit per frenar qualsevol temptativa de reforma de la principal empresa audiovisual catalana.

Dit d’una manera clara i entenedora. El mitjans de la CCMA estan ara pitjor que fa una dècada, perquè sota l’aparença d’un debat en defensa del servei públic s’hi amaga l’immobilisme i la defensa aferrissada de quotes de poder. Bàsicament, d’aquells professionals que mai s’han hagut de preocupar per ser competitius i de partits polítics que interpreten la seva presència en els òrgans de direcció de la CCMA com un dret inalienable.

Arribats a aquest punt costa molt justificar partides de diners públics quan hi ha altres necessitats més urgents. Se’m pot argumentar que faig una anàlisi molt simplista i que deixo de banda el paper que juga TV-3 i Catalunya Ràdio en defensa de la llengua catalana, un dels factors essencials de la seva existència. És veritat, però la radiografia acurada de l’audiència d’aquests dos mitjans ens mostra, més en el cas de la televisió que en el de la ràdio, que segueix sense penetrar entre importants capes de la població, especialment metropolitana, i que no són un mitjans de referència entre les generacions més joves, a qui correspon la continuïtat lingüística del català.

¿No hi ha res a fer? Sí, però no sobre unes bases que ja no donen més de sí. El futur de la ràdio i de la televisió públiques catalanes no passa ni per la resistència identitària ni per deixar les coses tal com estan ara. Convé ser agosarats, obrir-se i sortir a camp obert, delimitar les funcions del que realment es considera servei públic, comparar costos amb resultats i admetre que la construcció del anomenat espai comunicacional català no es pot fer sota un prisma de quasi monopoli, com ara, sinó que hi han de participar molts més actors. No tenim l’exemple de la premsa i de la ràdio. ¿Què volem més?

(http://www.joanbarrera.com/)

27 sept. 2011

¿Hay que cerrar las televisiones autonómicas?

Jose Sanclemente
Se ha reabierto el debate por parte de las televisiones privadas sobre el tremendo coste que tienen las televisiones públicas autonómicas en nuestro país (más de 700 millones de pérdidas en 2010). El debate viene acompañado de propuesta: Que cierren la mayoría de canales autonómicos y que emitan programación centralizada, y doblada en las comunidades bilingües, desde una sola plataforma que bien podría ser la de TVE. El estudio que da origen a la propuesta viene de la mano de la consultora Deloitte que se ha especializado en las empresas informativas y nos viene sugiriendo, tanto desde la AEDE (Asociación Española de Editores de Prensa Diaria) , como desde UTECA (las teles privadas), cuáles son las tendencias de mercado de las empresas informativas y su entorno.
Es cierto que es una locura que 13 operadores autonómicos emitan hasta 28 canales y que sólo tres de ellos (TV3, Canal Sur y Telemadrid) tengan un 13,5% de audiencia en su conjunto, mientras el resto , entre todos ellos, no llegen al 1,6%. Como hemos visto, el troceamiento de la audiencia en los operadores privados les está llevando a cerrarlos o a alquilarlos. En el caso de los públicos no creo que los políticos estén por la labor. En lo público no prima la rentabilidad y, la mayoría de las veces , ni siquiera la eficiencia.
Hay un buen caldo de cultivo para que las teles privadas lancen la propuesta de un solo canal estatal con desconexiones y producciones compartidas: Las autonomías han de recortar el gasto y lo están haciendo retocando cosas tan sensibles como la sanidad o la educación. Está resultando más fácil cerrar quirófanos que platós televisivos y , sin embargo, debería ser más difícil de vendérselo al ciudadano.
¿Pero qué hay detrás de todo esto?. Especulemos:
Si las teles autonómicas cierran para convertirse en un ente único con desconexiones, ¿las privadas se repartirían el botín de la publicidad de éstas? Si lo que se quiere es "ponerle a huevo" a los políticos que inicien un proceso de privatización que acabaría en las manos de los operadores actuales (Tele 5 y su fusionada y Antena 3 y su otra fusionada) ¿No acabarán los dos grandes operadores por hacer desaparecer del mercado las decenas de canales públicos ineficientes que, por gracia de Zapatero, nos han sido dados a los ciudadanos?
Y no entro en lo que ello significaría de pérdidas de puestos de trabajo y de precariedad de éste por la consabida externalización de servicios, a bajo coste, que practican los dos grandes monopolizadores privados de la audiencia.
Y tampoco entro en lo que significaría en algunas comunidades perder autonomía y hasta cohesión social que algunos operadores aportan como servicio público diferenciado y pegado a la realidad del ciudadano.
Creo que esto pinta más bien hacia un modelo mixto. Las cosas mixtas se llevan ahora. No hay que cerrar todo pero sí algo, no hay que darle todo a las privadas pero sí algo, no hay que externalizar todo pero sí algo, no hay que privatizarlo todo pero sí algo. Que esto venga de las privadas con un estudio adhoc de Deloitte suena a que ya se ha puesto una pica en Flandes para que el nuevo Gobierno se agarre a ella.
Lo malo de todo esto es que seguirán ganando la partida publicitaria y de audiencia las televisiones en detrimento de la prensa diaria que no se ha planteado, por ahora, hacer un sólo periódico para toda España con desconexiones regionales : Total todos cuentan lo mismo, ¿o no? !Qué barbaridad!
Qué barbaridad!
(
http://sanclementejose.blogspot.com)

23 sept. 2011

És el model de TV pública

Joan Barrera
Si algú pensa que la decisió del consell d’administració de RTVE de fer marxa enrere en la possibilitat d’accedir al contingut dels informatius abans de l’emissió és una victòria que vagi canviant d’opinió. Els consellers que van votar a favor, els que es van abstenir i els partits que els donen suport han fet una retirada tàctica perquè ningú vol passar com un censor dos mesos abans de les eleccions. Però la voluntat intervencionista d’aquestes forces polítiques hi és i, de moment, res fa pensar que desaparegui.

Està bé que els professionals de RTVE i els periodistes ens manifestem en contra, però el problema subsistirà mentre no es canviï el model de ràdio i televisió pública a Espanya,i a Catalunya també, on prima el repartiment de cadires entre els partits per sobre de la voluntat de mantenir uns mitjans públics independents, amb voluntat de servei públic i que siguin punta de llança de les innovacions que es produeixen en el sector de les telecomunicacions. Per això sí que val la pena destinar els diners dels contribuents i no per mantenir privilegis i quotes de poder, com passa ara.

Sincerament, crec que per moltes expressions de sorpresa i declaracions de bones intencions no hi ha voluntat d’esmena. I no n’hi ha perquè al final tots, exceptuant comptadíssimes excepcions, sobretot entre els professionals que no tenen un lloc de treball vitalici, s’acaben acostumant a aquesta forma de funcionar, que de vegades s’expressa matusserament i d’altres de forma més sibil.lina.

Ja està bé la defensa d’uns mitjans públics, però reconec que cada vegada és més difícil trobar arguments per contrarestar les opinions d’aquells que darrera d’un discurs que parla de pluralisme, independència i servei públic només hi veuen privilegis polítics i professionals tranquil.lament acomodats al anar i venir de les onades (polítiques).

(http://www.joanbarrera.com)

Torna la censura

Joan Barrera
Li diuen supervisió però és censura. Com si fos una decisió merament tècnica, un simple gest de cortesia, el consell d’administració de RTVE ha autoritzat als seus membres a accedir al sistema d’edició de notícies de la cadena pública, en qualsevol moment i en qualsevol circumstància. La proposta impulsada per una consellera del PP ha comptat amb el suport dels representants d’aquest partit i el de CiU, mentre que els del PSOE, ERC i CCOO, en una pirueta pròpia de professionals de la política, s’han abstingut.

Tenir la possibilitat d’accedir al sistema d’edició de notícies per part d’aquells que no són responsables d’elaborar-les no és una qüestió menor, ja que permet un control previ de la informació, a més de propiciar l’autocensura entre els professionals que temen ser espiats. Es trenca la regle d’or del respecte professional i qui en surt perjudicada és la llibertat d’informació. Ja hi tornem a ser, com en les darreres etapes del franquisme.

La tensió i la desconfiança entre polítics i periodistes és consubstancial a la funció d’informar. Però en les societats modernes i amb pedigrí més democràtic existeix una regle d’or que blinda la feina dels periodistes com a part essencial de la salut democràtica. I en cas de conflicte, els jutges tenen la darrera paraula.

A l’Estat espanyol, incloent les autonomies, hi ha qui encara no ha après la lliçó. I la prova són les diferents lleis que regulen els mitjans públics de radiotelevisió, amb consells d’administració en els que la fidelitat política passa per sobre de la qualificació professional . En la pràctica, són organismes que acaben sent corretges de transmissió dels partits polítics, que es reparteixen les cadires d’acord amb la representació parlamentària.

Ben mirat, no hauria de sorprendre el pas que ha donat el consell d’administració de RTVE, així com la inoperància de la que fa gala la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, encarregada de vetllat per TV-3 i Catalunya Ràdio. Tant en un cas com en un altre responen a una lògica molt determinada: partidització i control. Abonen la tesi de que són òrgans governamentals, cada vegada més allunyats de la funció de servei públic, per molta retòrica que s’hi aboqui.

¿Què passaria si es suprimissin, o quedessin com un apèndix testimonial en el magma de la societat de la informació? ¿Acabaríem descobrint que no són imprescindibles ni per la llibertat d’informació, ni per el pluralisme ni per la salut democràtica del país? És un suggeriment sobre el que convindria reflexionar seriosament.

Decálogo de Periodismo Real Ya

Via Periodismo Real, publicado en mayo pasado:
-No a los contratos basura.
-No a los despidos masivos.
-No a los becarios de 35 años.
-No a los políticos empotrados en los medios.
-No al periodismo multitatarea a dos duros.
-Copiar, pegar y revender es delito.
-No a las prejubilaciones, necesitamos maestros.
-La información no es espectáculo y los informativos no son un circo.
-No a la extinción del servicio de corresponsalías y enviados especiales.
-Servicio público y sentido de la responsabilidad.
(
http://www.periodismoreal.com/p/manifiesto-periodismoreal.html)

21 sept. 2011

Disparar contra el missatger...

Joan Brunet i Mauri
Fa uns mesos, la defensora del lector d’El País publicava una de les seves habituals peces dominicals, que manllevant un títol literari d’actualitat, titulava Políticos que no aman a los periodistas. Amb la peça, Milagros Pérez Oliva feia un repàs a l’estat de les relacions que es donaven entre polítics i periodistes. Al marge del factor oportunitat –que era i que continua essent evident— la defensora del lector assegurava que en els darrers temps les relacions entre polítics i periodistes havien passat de ser “tenses, però respectuoses” a un estadi en el qual cada cop hi havia més polítics que menystenien a periodistes. Afegia que amb això no es feia més que vulnerar els principis més elementals de respecte envers la tasca d’uns professionals –els periodistes— que es basa en el dret a preguntar i a obtenir respostes… i en què les preguntes no són mai indiscretes i, per contra, sí que ho poden ser les respostes. D’altra banda, la defensora del lector no establia en el seu comentari cap línia de separació entre periodistes que treballen en mitjans de titularitat pública i els que ho fan en mitjans privats. Un matís molt important aquest pel fet que mentre les empreses titulars de mitjans de comunicació privats es regeixen per una indubtable voluntat de servei públic, també ho fan en la defensa dels legítims interessos de les seves respectives propietats que, al cap i a la fi, per això mantenen aquests mitjans. Per contra, els mitjans de comunicació de titularitat pública, a més que han de complir amb la seva missió principal de servei a la ciutadania, tenen el deure de promoure i de fomentar el pluralisme i els valors de la democràcia. I contra el què passa amb els privats, l’actuació dels mitjans públics està sotmesa al control dels òrgans de representació ciutadana que en cada cas s’han establert.
Arribats a aquest punt, bo és assenyalar que les discrepàncies que es donen entre partits polítics i línies editorials dels mitjans de comunicació (públics o privats), no s’haurien de resoldre mai per la via de carregar contra els missatgers; és a dir qüestionar la professionalitat de les persones que en ells hi treballen. D’aquí que a vegades, per allò de la proximitat, sigui més fàcil “posar-se” amb el periodista que no pas amb el mitjà. A periodistes i a polítics els uneixen algunes coses com, per exemple, el compartir molts moments de les “seves vides”. Segurament per això, els periodistes poden veure’s sotmesos a voltes a pressions, a vegades molt subtils, que no faciliten la seva tasca. I és que encara hi ha qui confon informació amb propaganda política i mitjans de comunicació en altaveus obligats dels missatges propis emesos en rodes informatives.  
Quelcom d’això ha acabat passant després de l’entrevista que la directora de TV3, Mònica Terribas, va fer al president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, fa deu dies. Una entrevista que ha desencadenat un fals debat entorn la procedència o no de les preguntes que Terribas va formular al president i de l’estil utilitzat per formular-les. Un estil personal que, dit sigui de passada, Terribas ha utilitzat des de sempre. A partir d’aquestes circumstàncies els exabruptes adreçats a Terribas que desqualifiquen als que els han escrit i no pas ella.
Des de l’àmbit de la política hi ha tendència a jutjar la tasca dels periodistes més que no pas la pròpia. No descarto que també passi a l’inrevés. Sigui com sigui, en cap cas això pot servir d’excusa que justifiqui errar en la crítica. Són els mitjans i no pas els periodistes, els que imposen les seves línies editorials. I si no agrada allò que els mitjans diuen o escriuen, sempre hi ha la possibilitat d’utilitzar vies de comunicació més directes per establir contacte  àgil i fluït amb la ciutadania i, en definitiva, amb els electors als quals es vol arribar.  
(Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de març de 2010)
(http://blogs.cperc.net/jbrunet)

19 sept. 2011

El futur de la premsa escrita i la falsa modernitat d'Internet

Tomeu Ferrer
Entre els aspectes que ha aflorat l'actual crisi periodística hi ha la dicotomia entre premsa clàssica i la que té Internet com vehicle principal. Amb la irrupció de la xarxa ha penetrat en els lectors i usuaris la cultura de la gratuïtat i la immediatesa. Això junt amb la dèria de les empreses clàssiques de reduir costos ha fet que diaris i revistes expulsin per cars els seus periodistes més veterans mentre proliferen a Internet portals que pugnen per fer-se un forat en el mercat publicitari. I ho fan amb un còctel format de periodistes joves, pocs mitjans i una pràctica professional que es carrega bona part de les regles intocables de la professió. Per exemple, la barreja d'opinió i  informació. A això sovint s'hi sumen activitats molt més criticables des del punt de vista ètic com vendre espais publicitaris en format d'informació, com entrevistes pagades.

El cert és que tot i la duresa de la crisi econòmica la caiguda del nombre de lectors habituals de la premsa escrita clàssica supera aquesta primera explicació: és dramàtica i amb ella la degradació de les condicions econòmiques i de treball dels periodistes. Em contava un company que en una  universitat catalana s'havien fet enquestes a alumnes de periodisme preguntant-los quins diaris llegien i la resposta era desoladora: els futurs periodistes gairebé no llegeixen diaris en paper...

En èpoques com la nostra, aprofitant les facilitats que permet la tècnica, han aparegut els soidisants empresaris a la xarxa. Fa 20 anys la gran inversió necessària impedia que aventurers s'embranquessin a crear mitjans de comunicació. Ara això és més fàcil, I això suposa una de les poques sortides possibles per als milers de nous professionals que malden per entrar en aquest mercat. Quan l'ambició d'aquests emprenedors creix encara poden contractar a afectats pels processos de reconversió que periòdicament realitzen els mitjans clàssics. A aquesta categoria de bucaners de la informació s'hi han afegit, directa o indirectament alguns partits polítics que tenen ara webs que escriuen al seu dictat.

Als problemes estructurals de la premsa clàssica s'hi han afegit altres, com la seva falta de frescor en els plantejaments informatius, la rutina, els interessos creats entre els anunciants i les empreses editores i dins d'aquestes unes estructures carregades de personal indirecte més dedicat a controlar la informació que a millorar-ne la qualitat o a afegir punts de vista nous, fets que llasten els resultats professionals i també econòmics.

En aquesta situació es produeix també una certa batalla entre els editors de tota la vida i els que viuen a la xarxa. Aquests últims apliquen sense vergonya l'autolloança i la crítica interessada als seus competidors, sense respostes ni verbals ni efectives per part dels empresaris més clàssics, que afronten aquesta contesa amb un manifest sentiment derrotista.

Els periodistes, potser enlluernats per la nova realitat de la xarxa no analitzem com ens afecta aquesta situació. En gairebé cap mitjà dels que operen per Internet es donen unes condicions salarials i de treball equivalents a les de la resta de la premsa. No hi ha comitès d'empresa, ni representants sindicals, ni drets i sí que hi ha molts deures. Les condicions com s'elabora la informació en aquests mitjans altament tecnificats s'acosten molt a les que hi havia a principis del segle vint, molt lluny de la modernor de la que presumeixen els seus propietaris. De fet, pocs mitjans únicament digitals podrien omplir les seves edicions si no es poguessin inspirar en aquells altres mitjans que tan critiquen.

La clau de futur està en saber quina especialització ha de tenir la premsa en paper i quina la que usa únicament Internet. Crec que experiments com el del diari Ara no han estat reeixits perquè gairebé han renunciat a donar notícies en paper i especialitzen aquest format per a la reflexió donant per entès que les notícies les coneixen els seus lectors gràcies a la xarxa. Abandonen així un camp clau que és el de competir en el quiosc donant informacions que els altres mitjans no tenen, és a dir, renuncien a fer simplement periodisme.

Fins aquí els símptomes. El diagnòstic no m'atreveixo a donar-lo, però tampoc crec que les empreses clàssiques l'encertin intentant sortir del pou sense tenir en compte els seus professionals.

Cal acabar potser amb esperança i en aquest sentit, tornem a Internet, sense aquest mitjà, potser la crisi no seria tant fonda, però tampoc gent com els paios estaríem reflexionant per buscar-hi alguna sortida.

18 sept. 2011

Els vells periodistes progres ¿mai no moren?

Siscu Baiges
“Els vells rockers mai no moren”. Ho assegura Miguel Ríos i veient-lo a ell i a un grapat de rockers de la seva generació, li hauríem de donar la raó. S’han fet grans però continuen enganxats a una música, un ritme, una forma de ser, actuar i cantar que no ha canviat gaire amb el pas dels anys. Mick Jagger n’és un altre bon exemple.

Es pot dir el mateix dels periodistes que érem joves quan Espanya va fer la transició a la democràcia a finals dels anys setanta i es va acostumar a la celebració periòdica d’eleccions? El periodisme en aquella època era sovint un exercici còmplice dels polítics progressistes que denunciaven les injustícies socials i les rèmores del franquisme.

És evident que vivim altres temps. Bona part dels integrants d’aquella generació de periodistes estan jubilats, pre-jubilats o descol.locats. Els mitjans de comunicació ja no tenen aquell aire d’eina de combat en el qual ens vem acostumar a treballar. Els empresaris amb vocació progressista han desaparegut i els mitjans s’han convertit en productes comercials. Importa el balanç financer a final d’any. Si els reportatges són millors o pitjors, si les informacions han servit per denunciar corrupcions o promoure hàbits socials oberts, justos i saludables, si s’han trencat tradicions absurdes o retrògades important menys. O gens.

El periodista que molestava al poderós comença a ser una “rara avis”. Aquells periodistes s’han anat fent vells i molestos. Sortien cars i, a més, encara aixecaven la veu als seus nous amos, sovint venuts a l’empresari o el polític de dretes que comprava la seva voluntat amb diners, promeses o seguretats.

A les noves generacions ja els està bé el món com funciona? O donen per perduda la batalla per perduda i s’agafen a qualsevol oferta laboral, vingui d’on vingui? Temps enrera, era impossible o molt difícil pensar que algun d’aquests periodistes progres acabaria treballant a mitjans descaradament dretans. Quan es produïa una deserció, era dolorosa i mal vista. Ara triomfa el campi qui pugui.

Veig els joves periodistes tunisians o egipcis il.lusionats amb el canvi de règim als seus països i penso que, probablement, passaran pel mateix tràngol. O potser no. Els queden uns quants anys de combat contra aquells que voldran desviar la democràcia cap a interessos espuris, insans, egoïstes, insolidaris.

Potser podríem anar cap allà per oferir els nostres serveis, per si els pot servir d’alguna cosa la nostra experiència. És broma. No els serviríem per res.

Està tot perdut, doncs?

El periodisme no es pot exercir al marge dels mitjans i dels diners que cal aplegar a final de mes per pagar els rebuts que el sistema ens posa damunt la taula.

L’enemic ara no es diu Franco. L’enemic té ara forma de dictadura dels diners. Els còmplices en el camí per derrocar aquest no estan en els rengles dels partits de dreta, clar. Ni en els nacionalismes de cap color i banderes. És massa moderada la “esquerra moderada” amb la qual confiàvem pel progrés de la nostra societat? És el moviment del 15M la llavor d’una forma nova d’acarar la realitat que pot recuperar la il.lusió de noves generacions de periodistes compromesos? Serà fàcilment absorbit per un sistema que sap que tots i cadascun de nosaltres necessitem una nòmina o uns ingressos regulars?

Es pot combatre la dictadura dels amos de les finances, dels mercats, sense mitjans que denunciïn les seves malifetes, la maldat intrínseca de la seva existència?

Molts d’aquells periodistes progres s’han passat a Internet. Allí expliquen i comparteixen les seves frustracions, la sensació sovint de derrota o impotència davant un sistema que es veu imbatible. “Si més no - pensen, diuen i escriuen – continuarem dient la nostra”.

“Al cap i a la fi, –pensen- David va fer caure Goliath d’una pedrada”. Però David i Goliath no van existir i si dius que vols fer caure el capitalisme, o la seva expressió més malvada al món de les finances, et miren amb commiseració i et llencen la paraula “progre” pel damunt, com perdonant-te la vida.

Derrotar un sistema basat en els diners com a pilar bàsic, sense diners, és com jugar amb l’Alcoià aquell que perdia per dotze a zero i demanava pròrroga. Però molts d’aquells periodistes estan decidits a fer-ho. No els donaran cap medalla de Sant Jordi ni cap homenatge a la Borsa o el Palau de la Generalitat quan ens deixin, però tenen tota la meva simpatia!!

Ep, i algun dia segur que tomba!

16 sept. 2011

Per què els periodistes tenen por de la tasca sindical?

Antoni Ribas
Des que m'he "jubilat" he dedicat el meu temps de lleure a fer tasca sindical a CCOO, que en els llunyans anys del franquisme vam constituir en la clandestinitat i després amb més o menys traça hem fet de manera descoberta i fins i tot legal. CCOO de premsa, per posar una data, neix d'una moguda arran de la petició d'augment de sou quan el diari va passar de valdre 3,50 a 4 pessetes. Deuria ser el 73 o 74. Després de la tensió, en una reunió de la gent que ens movia la qüestió sindical i política vam parlar de constituir Comissions a la premsa de Barcelona. Ens reuníem en un pis del carrer Numància, en un bloc edificat per en Figueres on hi havia hagut el camp de les Corts del Barça. A la reunió van venir-hi en López Bulla i en Dito Marquez (en Dito va morir l'hivern passat). Després va anar-se  orgnanitzant i una reunio ja de més envergadura va tenir lloc en una seu de l'Associació de Veïns de Gràcia, en uns baixos del carrer del Torrent de l'Olla. En aquesta reunió van participar-hi companys de diversos tallers d'impressió de premsa.
Tot això és història, però. El cert és que el treball sindical fora de les redaccions costa. I a les redaccions tambè, perquè molta gent té por, siguem clars. Tem lessionar el seu currículum. I això es dona tant sota les sigles dels grans sindicats com quan va fer-se una provatura de sindicat unitari.
Entenc la por i el temor. He passat pel mateix i he sofert aquestes angoixes. Potser només teníem a favor que el vent de la societat ens era més favorable.
Tot amb tot, les agressions són serioses --els ERO rebuts han tret de les redaccions de Catalunya prop d'un miler de persones-- i les amenaces no cessen i encara pot rebre's més.
Aquest embat només es pot afrontar des de la unitat bàsica dels assalariats. Si ens desunim, el que fins ara han estat millores aconseguides, poden anar-se perdent. I molt ràpid. Les millores de que parlem no han sigut mai privilegis. Han estat: un sou digne per les hores/deshores de treball que es fan i l'esforç que demana l'exercici del periodisme. Res més. Però ara més d'un cap de RRHH o un gerent ens vol fer creure que cobrem massa, que ens fem la barba d'or i que això no es pot aguantar.
Defensar tot el que s'ha aconseguit és fer tasca sindical. Amb sigla o no, ja ho sabem.
I ara torno a la pregunta inicial: per què els periodistes som tan apocats en fer aquesta tasca per defensar el que ja es nostre?
Només la por ens atenalla?

14 sept. 2011

La informació local, en risc

Joan Brunet i Mauri
No descobreixo res de nou si afirmo que no corren bons temps per a gairebé ningú. Ho sabem, i dissortadament cada dia en tenim proves més que sobrades. No corren bons temps tampoc pels mitjans de comunicació, immersos com estan en una doble crisi de complicada resolució. D’una banda la crisi tecnològica i de canvi de cicle; de l’altra l’econòmica que de retruc ha paralitzat el mercat de la publicitat; o el què és el mateix, una de les fonts de finançament en la qual els mitjans de comunicació més confien. La primera d’aquestes crisis, la tecnològica, es pateix des d’abans que l’altra crisi, l’econòmica, esclatés. Té les seves arrels en els avenços tecnològics operats en el sector que han facilitat el naixement de nous canals i de nous mitjans. D’aquesta manera, aquella informació que només fa unes dècades era patrimoni exclusiu de la premsa escrita –i que després també ho va ser de la ràdio–, circula ara lliurament per altres canals i mitjans amb avantatges indiscutibles, però també amb inconvenients importants. Sobretot pel què fa a la fiabilitat i qualitat de la informació que circula per la xarxa.
De la suma d’ambdues crisis se’n deriven diversos efectes. Avui ens n’interessen dos. Un, la concentració dels grans mitjans de comunicació per fer-los multimèdia que ha obligat, de passada, a fer més global la informació i com a conseqüència, a augmentar la sensació de desarrelament dels mitjans en relació a les seves audiències locals. L’altre, com que el compte de resultats ha esdevingut l’element dominant, els mitjans de comunicació han entrat en un procés de precarietització dels llocs de treball i de la professió de periodista. I és que, en general, els mitjans han preferit apostar per un periodisme-espectacle que els doni bones audiències, abans de fer-ho per un periodisme d’anàlisi i de proximitat que econòmicament parlant és més costós i requereix de professionals consolidats.
A Catalunya, on la comunicació local i comarcal està avalada per una trajectòria envejable, la informació de proximitat l’han garantit els mitjans locals i comarcals que compten amb una bona audiència i acceptació. La premsa local i comarcal va ser la pionera d’aquesta informació de proximitat, a la qual, a l’arribar la democràcia, s’hi van afegir les ràdios municipals, a finals de la dècada dels 70’s, i les televisions locals, a partir de la dècada dels 80’s. El conjunt d’aquests mitjans, des de les seves òptiques i des de punts d’observació diferents, omplen un espai d’informació que els grans mitjans han abandonat, i alhora, presten un servei públic d’indubtable interès a vegades no massa valorat.
Les coses, però, tendeixen a canviar. Cada vegada són més els mitjans locals i comarcals que es senten pressionats per les circumstàncies i als quals se’ls posa molt difícil continuar la seva singladura per un mar procel•lós dominat pels vents que la conjuntura imposa. Si fa unes setmanes ens referíem aquí mateix a les pressions que l’Associació Catalana de Ràdio –la patronal de les ràdios privades a Catalunya– exercia sobre la Generalitat de Catalunya perquè tanqués un projecte de ràdio de proximitat i de servei (el Consorci de Comunicació Local i COMRàdio), fa només uns dies s’anunciava el tancament imminent de les instal•lacions de Canal Català Vallès a Sabadell. Si això acaba passant, una de les ciutats pioneres de les televisions locals a Catalunya –amb aquella mítica TVS– perdrà una veu pròpia. Una mala notícia per a la ciutat, per a la comarca, i sobretot per a la informació de proximitat feta i produïda des de Sabadell… Mal temps per a la lírica!
Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de juny de 2011
(http://blogs.cperc.net/jbrunet)

13 sept. 2011

Joc de miralls

Joan Barrera
Un dels hàbits que tinc el dia després de l’Onze de Setembre es repassar les portades dels diaris per veure com presenten la diada. Inconscientment, estableixo un palmarès en el que comparo la percepció que jo n’he tingut i la presentació que fan els mitjans de comunicació als seus lectors.
En alguns casos són visions diametralment oposades. Per mi, la Diada d’aquest any es resumeix en la imatge de les platges a vessar i en el distanciament, cada vegada més gran, entre la realitat oficial, que es repeteix de manera monòtona, i les preocupacions dels ciutadans, a vessar d’incerteses per l’angoixant crisi econòmica i de lideratge en que ha derivat la dictadura dels mercats.
Res d’espectacular. Però, si cada any repeteixo l’exercici d’anar al quiosc i mirar les portades és per un instint morbós. M’agrada el joc de miralls en els que es reflecteix la realitat i analitzar les diferències.
Reconec que aquest any ho han tingut fàcil. L’excel.lent palíndrom del Màrius Serra, ‘Català, a l’atac’, permet moltes possibilitats i una va ser la portada de El Mundo, deliberadament distorsionada, al il.lustrar l’expressió amb la fotografia d’uns joves cremant una imatge del Rei i una bandera espanyola.
Quin ensurt devia tenir més d’un lector en veure aquella combinació terrorífica. Catalunya crema. La recessió no és nota a l’habitació dels miralls. Quan la crisi ens atrapa i no hi ha solucions ni propostes, una adequada dosi de catalanofòbia actua com un potent analgèsic. No sé perquè em sorprenc cada vegada que miro les portades al quiosc i més sabent que d’aquí a dos dies tenim eleccions.
(www.joanbarrera.com

L'entrevista de Fuentes a Navarro

Pau Farràs
Hi ha un periodista que cobra 900.000 euros l'any dels impostos de tots els catalans que avui al matí ha fet aquesta entrevista a Vicenç Navarro, impulsor de la recollida de firmes pel referèndum sobre la reforma de la Constitució.
Al cap del dia, #fuentesdimissio ha estat TT i s'han multiplicat les crítiques cap al periodista acusant-lo de maleducat i de tractar amb agresivitat un altermundista mentre respecta racistes com l'Anglada. Crec que l'article de l'Ara reflecteix prou bé com ha anat tot però val la pena escoltar-la per formar-se una opinió.
Si algú em preguntés diria que el Navarro -per qui no amago certes simpaties ideològiques tot i que en rebutjo el personatge- ha estat poc àgil i que podria haver esquivat l'assetjament de Fuentes explicant que establir un dèficit màxim equival a limitar la política fiscal espanyola i catalana. L'home, cal dir-ho, és quasi un octogenari i en Fuentes s'aprofita que, no acostumat a sortir a mitjans en directe, en Navarro està en inferioritat de condicions: 1) el seu ego només busca vomitar tot l'ideari que repeteix a les columnes que firma arreu i que podeu veure als enllaços de la dreta i 2) quan l'enganxen sense contestar el que li pregunta i el redrecen no sap reorientar el seu discurs sense entrar en confrontacions.
Al rerefons de tot plegat, més enllà de la conversa (del combat, més aviat), podriem situar un debat sobre formes i intencionalitats periodístiques. Per què en una televisió pública es tracta amb tanta agresivitat un altermundista i, en canvi, no s'interpela igual a banquers beneficiats per les ajudes públiques que ara no concedeixen crèdit, defraudadors d'impostos, polítics retalladors de drets (CiU), empresaris acusats d'invertir en armament o d'explotar treballadors, còmplices de la crisi o responsables de les seves conseqüències?
En Navarro és un pensador, no un responsable polític. Entendriem que TVE o TV3 assetgés el Sala i Martín amb preguntes sobre com el lliure comerç que ell defensa deriva en precarització de treballadors arreu del món, deforestacions massives, expulsions del camp a la indigència dels camperols, retallades de salaris i drets socials o agudització de les diferències econòmiques?
(xucrut.blogspot.com)

Fuentes demana perdó


Joan Barrera
El reconeixement de Manuel Fuentes dient que no havia fet bé la seva feina amb el to i el tracte al catedràtic Vicenç Navarro a l’entrevista que li va fer a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ és un gest que l’honora, però no l’exculpa.
El periodista ha de saber quin són els seus límits i un d’ells és que mai, mai, es pot convertir en el protagonista d’una entrevista. És pot ser més o menys agressiu, dur, sec, tallant, però sempre deixant que el entrevistat s’expliqui o s’equivoqui.
Com no es tracta de jutjar un cas concret, passo pàgina. M’interessa més recalcar el fet que l’incident és produeixi en un mitjà públic i l’ús interessat que n’estan fent els mitjans de la competència. És lícit que s’aprofitin de les errades del contrari, però en aquest moment i en aquesta situació, quan la competència és extrema, el professionals de la ràdio pública haurien de ser més curosos.
Catalunya Ràdio entra en una fase crucial de la seva història, la d’acostumar-se a ser segon plat a taula. I precisament és ara quan flaqueja, quan és més necessari un lideratge fort, uns professionals compromesos i una línia d’actuació clara.
Fuentes és només el símptoma, com en el seu moment ho va ser Pere Mas amb la conversa amb el Rei, aprofitant l’equívoc de que el trucava el president de la Generalitat. Diria més. El cas de Fuentes potser un acte deliberat per aparèixer com a víctima davant de poders ocults i així col.locar-se la bena abans de la ferida, per si algun dia les audiències no acompanyen.
I mentrestant què?, em pregunto. La ràdio nacional de Catalunya ha entrat en una deriva perillosa i de difícil retorn. És el mal de les ràdios públiques? No ho crec. En tot cas és el senyal de qui considera l’envoltori com una cuirassa protectora, un blindatge per interpretar el periodisme com li doni la gana i en benefici propi. Fuentes és la mostra d’un comportament que té moltes derivades: la de creure’s que periodisme és sinònim d’impunitat, sense admetre que tothom té les seves pròpies mancances i de tant en tant també comet errors.