El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

20 ago. 2015

Del "i tu més" i del "mira que tu!"

Joan Brunet i Mauri
Encara que des del meu punt de vista hagi estat amb un cert retard, el Col·legi de Periodistes de Catalunya es posicionava divendres passat en relació a l’ús partidista que des del Govern, des dels governs, en ocasions es fa dels mitjans de titularitat pública. Ho feia amb l’emissió d’un comunicat que, d’una banda, reflexionava sobre el moment polític pel qual estem travessant com a país; i de l’altra, recollia, per fer seves, les queixes que el Sindicat de Periodistes de TV-3 havia formulat uns dies abans arran el tractament que des de ‘la teva’ es va fer del decret de convocatòria electoral amb la
Logos amb els lemes de TV-3 d'aquest estiu (esquerra) i Junts pel Sí.
posterior entrevista a Oriol Junqueras que era presentat com a cap de l’oposició quan tothom sap sobradament que ell concorre en la mateixa llista electoral en què que ho fa el president Artur Mas. La nota concloïa que cap mitjà públic "ha de fer d’altaveu de cap opció política". Un toc d’atenció oportú, el del Col·legi de Periodistes, més quan des de la professió es ve reclamant amb encert l’abolició dels blocs electorals que eliminen la possibilitat de poder establir criteris periodístics a l’hora d’elaborar la informació electoral.

He de dir que arran la difusió de la nota m’han sorprès algunes opinions (això sí, fetes amb veu baixa i boca petita) que tot i reconeixent el comportament a voltes esbiaixat dels mitjans de comunicació públics a Catalunya, l’acaben justificant simplement perquè els mitjans públics que depenen del govern de Madrid fan exactament el mateix, encara que en aquest cas segurament amb major intensitat i sempre en contra dels interessos de Catalunya.

Arribats a aquest punt he de manifestar la meva preocupació per la tendència a moure’ns enmig d’una política –o potser millor cal dir-ne d’una politiqueria– que de facto es fonamenta en el ‘i tu més’ o en ‘el mira que tu!’ com a un dels arguments a exhibir quan es tracta de rebatre acusacions de comportaments que poden ser titllats de contraries a l’ètica i/o a les bones pràctiques polítiques i/o periodístiques. No deu ser bo haver de constatar que quan més ens cal disposar d’espais de debat franc i plural sobre les idees i els projectes socials i de país en els mitjans de comunicació de titularitat pública, ens trobem en un dels moments en el que amb ‘l’ajut’ inestimable de les xarxes socials, assistim impertèrrits, per exemple, a una mena de pim-pam-pum de desqualificacions sense solta ni volta, a vegades generades només pel fet d’haver acceptat formar part d’una o d’una altra de les candidatures que se sotmetran a la consideració de la ciutadania a finals de setembre. Insisteixo. Mentre això passa, ben poc continuem sabent en relació al projecte social que juntament amb el de país cada opció política es compromet a defensar l’endemà del 27-S. Ben poc sabem de a qui i a quines polítiques cadascú donarà suport tant en el cas que la seva opció no sigui guanyadora com en el cas que el seu posicionament sigui decisiu a l’hora de formar govern.

Ho he escrit en d’altres ocasions: no n’hi ha prou –o no n’hi hauria d’haver prou tot i ser una qüestió fonamental– pronunciar-nos quant a l’instrument de gestió política pel qual apostem. I això perquè els diputats i les diputades que elegim ocuparan els seus escons més o menys temps, i en bona lògica parlamentària se suposa que hauran de prendre algunes decisions més enllà de si és l’hora de prémer o no el botó del procés de desconnexió amb Espanya.

Ho explicitava perfectament Ramon Folch quan escrivia: “El nou Estat, fer-lo com a rèplica de l’Estat espanyol actual no tindria gaire gràcia: aleshores tot quedaria reduït a legalitzar himnes, banderes, llengües i santorals. El nou Estat s’explica perquè ara no el tenim i es justifica perquè construeix un nou ordre altrament impossible”. I precisament d’això és del que es tracta. No us sembla?

11 ago. 2015

‘Transformers’, nadius i fugitius

Albert Sáez
La transició al paradigma digital té un lideratge compartit. En primer lloc, la digitalització en molts sectors i activitats la lideren els que podem anomenar els “fugitius analògics”. Són els inconformistes del paradigma analògic que busquen alternatives a la manera de funcionar i d’establir relacions en allò que anomenen “el sistema”. Són milers de persones arreu del món que han impulsat iniciatives avui tan exitoses i consolidades com la “wikipedia” o les
llicències “creative commons“. I també mitjans de comunicació avui de referència com The Hufftington Post, El Confidencial o Vilaweb. Normalment es tracta de que la tecnologia digital ha fet possible un somni analògic. El seu referent intel·lectual més destacat és, sens dubte, el professor Manuel Castells.

El segon nucli impulsor de la digitalització serien els prou coneguts “nadius digitals”. Són els joves avui anomenats “millennials” que ja han nascut i ja s’han educat en el món dels PC, les videoconsoles de jocs, els mòbils, els portàtils i més recentment les tablets. I les fan servir per solventar els seus problemes -com va fer Mark Zuckerberg per lligar amb el Facebook– o per muntar els seus negocis basats en la innovació -com han fet els fundadors de AIRBNB o de Uber-. Per ells la digitalització no és una finalitat sinó un mitjà, el seu medi natural. Aquests dos primers grups tenen un risc compartit: l’adanisme, és a dir, pensar que el món digital és tan nou que no té res a veure amb la història de la humanitat, que tot comença avui.

Finalment, apareix cada vegada amb més nitidesa un tercer grup de líders de la digitalització que anomenarem els “transformers“. Són els que han entès que el canvi de paradigma és inevitable, és una dada de la realitat. Són els que han entès com diu el professor Joan Subirats, que aquesta crisi no és un túnel sinó que és un canvi d’època amb noves condicions i amb noves regles pels actors -antics i novells- que hi participen. Com el joc que els dóna nom, els “transformers” saben que amb les mateixes peces on abans hi havia un robot ara podem fer una nau espacial.

Acaba d’aparèixer un llibre d’un gran transformer de la comunicació política: Antoni Gutiérrez-Rubí. La transformación digital y móvil de la comunicación política és una obra de referència per entendre les claus d’aquest canvi d’època i una guia per a transformar digitalment la manera de fer política sense renegar de la política. Està disponible en format paper editat per Ariel i en format digital sota l’impuls de la Fundación Telefónica.

http://slownewsblog.com/

7 ago. 2015

Blocs electorals a TV-3, si us plau

Siscu Baiges
Els blocs electorals són incompatibles amb la feina dels periodistes. Els periodistes han d’analitzar què passa durant una campanya electoral i informar d’allò que consideren que és més important, més noticiable, d’allò que succeeix cada dia. Repartir el temps de la informació electoral en base als resultats dels partits en anteriors eleccions és una bestiesa. Són els periodistes i no els representants de cap Junta Electoral qui ha de decidir què és notícia i què no.

Oriol Junqueras, entrevistat a TV-3 el passat 3 d'agost. 
Evidentment, els periodistes tenen els seus criteris i els mitjans en els quals treballen la seva línia editorial i uns propietaris que tenen uns interessos determinats. Per tant, allò que acaben emetent les televisions queda molt marcat per interessos que van més enllà de la informació simple i pura.

A societats com la nostra hi ha mitjans privats i mitjans públics. Els privats fan allò que els dóna la gana. I els públics estan sotmesos a control de les juntes electorals i obligats a acotar la informació de campanya dins uns absurds blocs electorals. Un minut per tu, trenta segons per mi, vint-i-quatre per ell.

Per tant, d’entrada, blocs electorals, no. 

Però quan a Catalunya hem vist la degradació soferta pels canals de televisió i ràdio que depenen del Govern de la Generalitat, no queda cap més remei que reclamar que els seus informatius tinguin un respecte escrupolós dels blocs electorals que dictamini la junta corresponent.

TV-3 i Catalunya Ràdio han demostrat a bastament els darrers mesos que han renunciat a la funció del periodisme objectiu. Ja fa anys que ningú no dubta que s’han convertit en corretges de transmissió de la filosofia governamental. Per imposició o per convicció. Però és així.

Les darreres cireretes han estat, pràcticament, una provocació. Dir que no sabien a quina hora firmaria Artur Mas la convocatòria de les eleccions i mentrestant està instal·lant el set televisiu al Palau de la Generalitat i programar una entrevista al company de viatge electoral a la llista de ‘Junts pel Sí’, Oriol Junqueras, tot just després de la signatura i l’arenga presidencial, i realitzar-la sota un aparatós cartell que el presentava com a ‘cap de l’oposició’, enviava un missatge claríssim a la ciutadania: No som objectius ni ho pensem ser.

Els blocs electorals són la negació del periodisme. 

Però escoltar el presentador/a de l’informatiu dient que els redactors dels informatius són uns valents i que no firmen les cròniques de campanya perquè estan en contra dels blocs electorals i després bombardejar l’audiència amb uns telenotícies al servei de l’amo, també ho és.

5 ago. 2015

TV-3: una greu errada que no ha de marcar la campanya electoral

El Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV-3 ha fet arribar a PAIOS aquest comunicat arran de la primera vegada que una televisió transmet en directe la signatura d'un decret de convocatòria electoral des de la restauració de la democràcia a Espanya:

El 3 d'agost, la direcció de TV-3 va cometre un greu error d’apreciació en la informació que es va fer de la signatura del decret de convocatòria d’eleccions, transmesa en directe a l'inici del 'Telenotícies' --igual que el discurs "institucional" d'Artur Mas-- i
també en l’entrevista "institucional" a Oriol Junqueras. Al 'TN-Migdia' es deia que el decret es signaria al vespre, sense més detall, se suposa que perquè no es coneixia. Però la realitat és que la informació es devia conèixer molt bé –potser en altres instàncies-- i s’estava preparant la cerimònia del vespre amb una cuidada posada en escena. 

Això no pot ser en una televisió pública. El primer deure dels serveis informatius és amb els espectadors, no amb el govern ni amb cap candidatura per àmplia que sigui. Pot ser difícil, però els periodistes, si volem ser-ho de veritat, hem de marcar distàncies amb el poder.

També va ser un error presentar Oriol Junqueras com a "cap de l’oposició", en un moment en què ja forma part d’una candidatura conjunta amb l’actual president de la Generalitat. Ja no és una qüestió de criteri profesional, és només de sentit comú. Provoca que TV-3 faci el ridícul i és un motiu de desprestigi per als seus professionals.

Aquestes errades greus (com la del '.Cat', criticada fins i tot pel CAC), no es poden reproduir en les setmanes que ens resten per les eleccions i, molt especialment, durant la campanya electoral pel 27-S. Una campanya en la que no sabem si s'aplicaran els blocs electorals ni amb quins criteris.

El president del Consell de Govern de la CCMA, Brauli Duart, va dir en l'última compareixença a la comissió de control parlamentària, que la Corporació seguiria el mandat de la LOREG pel que fa a la cobertura de la campanya electoral, i també que celebrava la resolució del Parlament que recollia els acords de la ponència sobre la llei electoral catalana, que no contemplen els blocs electorals cronometrats i ordenats segons l'anterior representació parlamentària.

Però una cosa és incompatible amb l'altra. Per això reclamem del Consell de Govern de la CCMA que atengui la resolució del Parlament, la institució de la que emana la legitimitat de la Corporació, i l'apliqui de manera clara, ignorant els criteris arbitraris de la LOREG i fent un acte de sobirania coherent amb l'àmbit i el caràcter d'aquestes eleccions.

Deslliurar-nos del cronòmetre i de l'ordre en funció de criteris no periodístics, que vulneren el dret constitucional a la informació, és el primer pas per oferir una informació de la campanya electoral que sigui plural, imparcial i neutral, com ens reclama la llei. 

Per això els informadors de TV-3 i de la resta de mitjans públics no tindrem una legitimitat plena en la crítica contra els blocs si no assegurem a la vegada uns criteris professionals, que coincideixen amb els mandatats per la llei de la CCMA i el llibre d'estil, o si més no, si no en denunciem les carències. 

En l'horitzó pròxim, i com no ens cansarem de reclamar, per fer bé la nostra feina i oferir el servei públic de qualitat que mereix la ciutadania, hi ha la revisió de la llei de la CCMA, totalment pervertida arran de la contrarreforma votada el 2012 per CiU i el PP. Cal una nova llei que derogui tots els aspectes d'intervencionisme i dirigisme governamental i blindi la independència dels mitjans públics respecte del govern i dels partits polítics. 

Un model semblant al de la BBC, centrat en el servei a la ciutadania, plural i gestionat per professionals, amb control de la societat, ha de seguir sent el nostre objectiu.

A TV-3 i a Catalunya Ràdio, el primer significat de la paraula independència ha de ser el referit a la dels propis mitjans de la Corporació. 

SPC de TV-3