El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

26 mar. 2012

No enterreu encara el diari

Andreu Farràs
Moltes promocions de periodistes formats a l’Autònoma tenim un record especial d’Umberto Eco. Arreu del món és conegut com l’autor de l’excepcional novel·la El nom de la rosa i d'altres llibres de ficció igualment elogiats i menys venuts. Però els que vam passar per Bellaterra el vam conèixer sobre tot per ser l’autor, entre altres assajos, de La estructura ausente, un espès tractat sobre semiòtica. El volum va constituir una tortura per a molts alumnes de l’època; i la semiologia, una especialitat acadèmica que va generar durant els anys 70 i 80 nombrosos llocs de treball a les facultats de ciències de la informació (després dites ciències de la comunicació). La mateixa capçalera PAIOS li deu a Eco part de la seva entitat, perquè la sigla inclou els conceptes “apocalíptics” i “integrats”, que formen el títol d’un altre famós llibre del pensador italià sobre la cultura popular.

Justament fa uns dies, Eco va escriure a The New York Times un article (reproduït a Ara el 17 de març) que pot obrir esperances enfront dels profetes que anuncien l’apocalipsi de la premsa escrita, entre els quals figura el temut Juan Luis Cebrián, qui passará a la història tan per ser l’artífex màxim (junt amb Jesús de Polanco) de l’apoteosi d’El País com a un dels grans diaris de referència europeus com per erigir-se en el principal responsable de la greu crisi financera que està vivint el grup Prisa. De l'Everest a la fossa de les Marianes.

Sota el títol No enterreu encara el llibre, l’optimista escrit d’Eco recorda que mai en el curs dels segles un nou mitjà ha substituït totalment el seu predecessor. “El martinet –afegia-- no ha substituït el martell. La fotografia no ha condemnat a mort la pintura (a tot estirar potser ha desaconsellat el retrat i el paisatge i ha promogut l’art abstracte); el cinema no ha pas matat la fotografia; la televisió no ha eliminat el cinema, i el tren conviu perfectament amb l’automòbil i l’avió”.

Eco es manifesta partidari de llegir llibres --i suposem que també diaris-- de paper, encara que admet que sobre gustos no hi ha disputes. I, tot i reconèixer els avantatges de la lleugeresa dels llibres --i diaris--electrònics, desitja que qui prefereixi aquesta opció “no ensopegui amb cap problema de bateria o tall d’electricitat”.

Com un dels pilars de la saviesa és la memòria, el mestre d’Alessandria ens demostra tenir-ne al recordar que, en només 30 anys, el disquet ha estat substituït pel CD, i aquest pel DVD i aquest per l’USB. “Cap dels ordinadors actuals està preparat per llegir els disquets dels anys 80”. De manera que, diu, desconeixem si el contingut que transportava hauria durat vint segles com els pergamins egipcis o 500 anys como els llibres impresos sinó vint anys com a molt. La memòria d’Eco ens fa reflexionar sobre quina memòria tindrà la premsa digital, sobre la fugacitat dels seus continguts i sobre la velocitat amb la què canvien els instruments a través dels quals es transporten aquells.

Les noves tecnologies son tan efímeres, caduca tan aviat la seva innovació, que quan El Periódico de Catalunya va incorporar amb èxit el sistema de codis de barres bidimensional QR al diari de paper per vincular-lo amb informacions audiovisuals de la web del diari, un editor de la competència va preguntar als seus enginyers què s’havia de fer per poder, si més no, igualar l’oferta del rival. El tècnic en cap li va respondre amb certa displicència que allò del QR ja estava “endarrerit”, que hi havia sistemes molt més moderns. Ningú ho dubta, però també és cert que la majoria dels mortals encara no saben què és el QR i encara menys tenen incorporada l’aplicació al seu mòbil. “¡Tío listo!”, deuria pensar, emprenyat, l’empresari.

Eco conclou aventurant que tindrem “una diarquia de lectura en pantalla i lectura en paper” i, amb la seva proverbial ironia, remata que, en qualsevol cas, augmentarà de manera astronòmica el nombre de persones que aprendran a llegir “atès que fins i tot els SMS son una potent eina d’alfabetització”.

24 mar. 2012

Una lección de periodismo

Ángel Sánchez de la Fuente
La liberación de un modestísimo lavacoches de Montgat –el ciudadano Óscar Sánchez—, después de sufrir 626 días de prisión en Italia al ser considerado erróneamente el jefe de una banda de traficantes de droga, ha puesto de manifiesto para qué sirve el periodismo cuando se ejerce con auténtico compromiso ético. Ni más ni menos que para reparar una injusticia y salvar a un ser humano desvalido de pudrirse en una cárcel de Nápoles. Los colegas de El Periódico de Catalunya que empezaron a indagar sobre el tema en mayo de 2011 y sospecharon de que la maquinaria policial y judicial había cometido un gravísimo error fueron conscientes de que merecía la pena intentar conseguir pruebas de la inocencia de Óscar. Este no era precisamente el personaje influyente y poderoso capaz de remover Roma con Santiago para esclarecer los hechos. Precisamente por eso, por su indefensión y por sus limitaciones, valía humanamente la pena acudir en su socorro. ¿No es buscar la verdad la primera obligación de un periodista?

No es extraño que, en los primeros momentos de la investigación, hubiera profesionales de otros medios de comunicación de la competencia que encontraran hinchadas las informaciones que iban publicándose acerca de Óscar. Y no es extraño, por la sencilla razón de que a veces el homo homini lupus de Hobbes se queda corto, en grado de crueldad, cuando los periodistas juzgamos, en el terreno informativo, a otros periodistas. Por eso tiene aún más mérito la contribución de la redacción de El Periódico consiguiendo diversas pruebas exculpatorias, así como la decisión de difundir las grabaciones que demostraban la diferencia de voces entre Óscar y su suplantador. Fue así, y no de otra manera, como, con estos nuevos datos a la vista, la Policía Nacional reabrió el caso.

Esta lección de buen periodismo nos llega en momentos difíciles para la profesión. Muy frecuentemente los medios de comunicación sirven a intereses bastardos, por decirlo de manera suave. Es reconfortante comprobar que hay espacio en el periodismo de papel o en el cibernético para no solo hablar de políticas interesadas; de campañas vergonzantes; de primicias regaladas por cualesquiera tipo de poderes; de publicar reportajes pagados en metálico o en especie; de valerse de la intimidación para cambiar testimonios en procesos judiciales a fin de alimentar teorías conspiratorias, etcétera.

Si hay quien afirma que una noticia es aquello que alguien no quiere que se sepa, la liberación de Óscar Sánchez es una noticia de primera página y no únicamente para el diario que la hizo posible.

23 mar. 2012

Corrupció i transparència

Joan Barrera
Finalment, la democràcia espanyola tindrà una llei de transparència que trenqui amb la opacitat de l’administració i faciliti l’accés al ciutadà a dades vinculades a la gestió pública. Espanya era una de les darreres democràcies avançades sense una llei d’aquestes característiques i el veritable forat negre per on s’escolava una bona part de la credibilitat del sistema.

Al marge de lectures polítiques, de si la mesura la impulsa un govern conservador o hagués estat millor que la iniciativa l’hagués proposat un executiu progressista, el resultat final és una bona notícia. Lluitar contra la opacitat és una forma d’enfortir la democràcia i la millor manera de cicatritzar la ferida que hi ha entre els polítics i els ciutadans. La certesa és que amb una llei de transparència s’haguessin pogut evitar casos com el Palma Arena, el Gürtel i en un entorn més proper aquells que vinculen a determinats personatges com a beneficiaris de subvencions públiques atorgades amb procediments poc clars.

És veritat que la opacitat és el germen de la corrupció i cal combatre-la. De la mateixa manera que obrir les portes de la informació pública, més enllà d’aquelles dades que afecten a la seguretat de les persones, és una garantia democràtica. Si el Govern central dóna el primer pas l’han de seguir la resta d’administracions i estaments que són essencials en la estructura de l’Estat, com l’administració de Justícia. No tindria sentit una iniciativa que, tot i ser potent, acotés l’objectiu final.

Volem transparència per refer els ponts amb els gestors públics, per dignificar la política, per millorar l’eficiència de l’administració, per descobrir els corruptes i als mals gestors, per garantir l’equanimitat, per esvair privilegis, per reforçar el ciutadà com a peça central de la democràcia, per trencar el malefici que manté punts negres allà on hi hauria d’haver claredat. El dret a la informació no admet parcel·les.

22 mar. 2012

Los impuestos y los periodistas

José Sanclemente
Will Rogers, cómico estadounidense fallecido en 1935, decía que la muerte es lo único que no suele empeorar cuando pasa por el Congreso, a diferencia de los impuestos.

Nuestro Gobierno absoluto, quiero decir de mayoría absoluta, nos ha incrementado temporalmente los impuestos a los ciudadanos para recaudar en torno a 6.000 millones de euros más para sanear las finanzas públicas y enjugar el déficit.

Es una medida que tiene un horizonte de dos años y que nos situará en los primeros lugares de las naciones europeas, por fin seremos líderes en algo. En el caso de Cataluña nos vamos a poner mirando a Suecia, ¡qué honor!

Resulta que los catalanes somos los que más IRPF pagaremos de todos los españoles, mientras que los madrileños serán los que menos contribuyan con sus impuestos al erario, por eso del tramo fiscal de competencia autonómica.

También somos de los primeros, los catalanes, en recortar el gasto público. Los primeros en cerrar quirófanos, los primeros en recortar salarios de los funcionarios, los primeros en rehabilitar el impuesto del patrimonio.... y así sucesivamente en el ránking de ajustes desajustados.

Estamos pendientes de las elecciones andaluzas porque el Gobierno pudiera tener la tentación de que a las cero horas y un minuto de conocerse el resultado, y de serle este favorable al PP, nos aplicaría una nueva dosis de jarabe bruseliano para subirnos el IVA o incrementarnos algún impuesto para ser todos más solidarios.

Estamos menguando tanto como las expectativas de salir a corto de esta crisis. Nos están jibarizando el crecimiento a base de contribuir y recortar más. Parece que el consumo y la productividad están lejos del horizonte de este gobierno. El crecimiento es una quimera inalcanzable con estas medidas constrictivas que generan inseguridad en los empresarios y desempleo en los trabajadores.

Las medidas coercitivas y restrictivas son más importantes que las expansivas. Hay que concienciarse de que esto va para rato porque hay que recaudar para salvar al sistema financiero de aquí y  la deuda de allá.

Cuando veo la campaña emprendida  por Hacienda, y filtrada interesadamente a los medios, contra algunos conocidos periodistas para inspeccionarles sus ingresos e impuestos, me preocupo más, y no porque no se les deba tratar como a cualquier ciudadano, sino porque estos no se vean paralizados para ser críticos contra una política  que, desde mi punto de vista, nos conduce de nuevo hacia atrás. Y ya saben, hacia atrás ni para darse impulso.

21 mar. 2012

Internet o paper: Tant li fa!

Siscu Baiges
Els que portem anys treballant sota l’etiqueta de “periodistes” estem vivint dos processos paral·lels. Un, real, objectiu: el cost dels mitjans convencionals està traslladant bona part del treball i la reflexió mediàtica a Internet. L’altre, més subjectiu: la sensació que les propostes conservadores són majoritàries als mitjans de comunicació convencionals.

Els que venim de lluny recordem quan a Espanya només hi havia una televisió que cantava les excel·lències del règim. Ara ens sembla que la majoria de ràdios, televisions i diaris estan controlats, pagats per empresaris que no simpatitzen amb idees progressistes, renovadores. A Catalunya, vivim la històrica distorsió de l’element catalanista, que introdueix un element de confusió en el ventall ideològic dreta-esquerra i que també té la seva expressió en l’àmbit comunicatiu.

En tot cas, la meva sensació és que els missatges que dominen en l’àmbit de la comunicació són els que fan prevaler la competència, l’eficàcia, l’esforç, l’excel·lència per sobre de la solidaritat, la germanor, la cooperació, l’ajut als més necessitats o fràgils socialment. Això i la concessió al diner de la prevalença sobretot. L’èxit o el fracàs es mesuren, amb comptades excepcions, pels diners que generen.

En aquest contexte, els mitjans que no es plantegen fer diners sinó informar i fer pedagogia, defensar criteris i idees que ens portin a una societat més justa, sensata, pacífica i solidària, ho tenen complicat. Juguen en territori aliè. Tenen les de perdre. Com a molt, es pot confiar que un magnat que guanya diners amb mitjans que defensen les seves idees calculi que, potser, un mitjà “progre” tindrà també un cert mercat i potser pot invertir-hi uns diners. Sempre serà un subproducte, mai una aposta inicial, prioritària.

Internet ha ofert la salvació per aquestes idees. Allí hi trobem gran part del periodisme que trobem a faltar als quioscos, els reproductors clàssics de ràdio o televisió. Confiem canviar la tendència des dels teclats dels ordinadors. El cost ja no és tant determinant a l’hora de posar en marxa un mitjà per Internet. No cal pagar el paper de la impremta o el preu d’una licència de ràdio o televisió per aire o satèl·lit.

Molts joves que troben les portes tancades a les seves il·lusions professionals als mitjans clàssics s’inventen mitjans a la xarxa. Molts veterans hi troben el racó on tornar a explicar les idees que abans publicaven o comentaven als mitjans dels quals els han acomiadat o jubilat.

¿Serà Internet l’arma amb què el periodisme compromès d’esquerres farà caure el predomini d’un panorama periodístic esbiaixat cap a la dreta? Uns quants ho creuen. D’altres hi confien. El sociòleg Alain Minc dóna 15 anys de vida als diaris. Molts encara no donen la batalla per perduda.

En qualsevol cas, em sembla evident que no podem esperar a què aquest dubte es resolgui per plantejar que el periodisme compromès, constructiu, dialogant, pedagògic, enemic de les injustícies i dels poders excessius, ha d’estar viu i present ara. Més o tant com mai!

20 mar. 2012

De 'Salvados' a 'La Noria'

Joan Barrera
Si en aquest moment hi ha un programa que és capaç d’explicar la complexa realitat política i social en la que ens movem aquest és Salvados. El mèrit és de Jordi Évole i el seu equip, que han sabut encertar amb el to i, sobretot, amb un format capaç de mantenir el interès sense caure ni en l’avorriment ni en la sobreexposició d’altres propostes televisives.

El programa de La Sexta, una cadena privada per ser precisos, innova i ho fa en uns moments en que assumir riscos en un terreny tant gastat com la política o l’economia no forma part de l’agenda dels programadors televisius.

Hi ha un corrent d’opinió, cada vegada més fort, que considera que un bon programa televisiu és indissociable de l’espectacle. O que el rigor ha d’anar acompanyat de vestits amb tonalitats fosques i, en el cas dels homes, de corbata, sense cap concessió que pugui distreure al telespectador. Salvados trenca amb aquesta forma de pensament únic i desemmascara altres propostes que identifiquen pluralitat amb cridòria, com és el cas de La Noria, o se serveixen del tòpic vernissat d’humor per reinterpretar la història política local com fan els guionistes de Polònia.

Em sumo als fans de Salvados, convençut que en el món del periodisme i de la informació encara hi ha camí per recórrer i que la televisió és un mitjà tan vàlid com qualsevol altre per explicar la realitat. Sobretot ara que es fan servir les audiències com excusa irrefrenable cap a la mediocritat o apareix el fantasma, en el cas de les cadenes públiques, que tenalla el pluralisme amb l’ús indiscriminat del cronòmetre.
(http://www.joanbarrera.com/)

16 mar. 2012

'The Domínguez Post'

José Sanclemente
La noticia de que la periodista Montserrat Domínguez será la directora de The Huffington Post español que Prisa va a lanzar en el mes de junio en España es, desde mi parecer, magnífica.

¿Por qué? Pues porque desde hace tiempo creo que es deseable que al frente de los medios de comunicación haya mujeres. ¿Soy machista por ser feminista comunicacional? Pues no lo sé, pero yo perseguí tener una directora para ADN y no pudo ser. Siempre he creido que la sensibilidad y percepción por las historias que mueven el mundo estarían mejor contadas por una mujer. Y eso que hay mujeres y mujeres... No es lo mismo la Merkel alemana o la Soraya nuestra que la Montserrat Domínguez de A vivir que son dos días. No señor, no es lo mismo, entre otras cosas porque las dos anteriores no son periodistas, pero influyen más que nadie.

A mí me gusta The Huffington, porque creo que ha invertido, y por tanto revolucionado, el modelo informativo digital. 

Dice un amigo periodista que en el periodismo de hoy la opinión es irrefutable y los hechos son libres, justo lo contrario de lo que era antes. The Huffington está basado en la opinión, en sus blogueros especialistas en las clásicas secciones de política, economía, cultura, tecnología, etc. y en un par de informaciones específicas y personalizadas que están revestidas de las noticias de los mejores medios americanos.
Eso es lo que va a hacer Prisa con su The Domínguez Post. La marca es muy importante para algunos: llamarse Huffington en español no es lo mismo que iniciar de cero y picar piedra en la credibilidad del atiborrado internauta.

Si hoy tuviera que hacer un medio de comunicación, este sería bien parecido a este proyecto.

Solo me atrevería a aconsejarle a Montserrat Domínguez que no sea timorata, que no se case con nadie, que obvie los compromisos de su empresa y rompa con las censuras, que, dado que va al 50% con el Huffington de AOL, americano, sea la mitad de libre para no subirse a la ola informativa en la que están los medios españoles y se abra un espacio de comunicación libre y ciudadano. Que no le dé miedo ese mal llamado periodismo ciudadano y que entienda que los periodistas, como los médicos o los arquitectos, también son ciudadanos.

En fin, que rompa las barreras de la información encorsetada y sin controversia, que abra ventanas a la opinión bien informada y que abra los ojos donde otros los cierran.

Para que la gente siga al Huffington español tiene que haber algo más que la marca, tiene que ser creíble el modelo de la Domínguez Post.
 
Bienvenido un nuevo medio, es una buena noticia.

13 mar. 2012

Vergonya

Joan Barrera
El gremi periodístic no guanya per esglais. Patim la pitjor crisi del sector i, a més, la imatge que donen alguns dels nostres representants és deplorable. Em refereixo al expresident de la Asociación de la Premsa de Granada, Antonio Mora, que no se li va acudir altre cosa que amenaçar amb un cinturó a una jove propalestina que es va colar en un acte per commemorar els 25 anys de les relacions entre Espanya i Israel.

Cal ser energúmen per actuar d’aquesta manera. El pitjor és que la dimissió, després d’aquest acte tan deplorable, no es va produir d’immediat sinó que va haver de ser pressionat pels seus col·legues, avergonyits, abans de prendre la decisió de deixar el càrrec. Hi ha gent que s’agafa a la cadira com si fos una part del seu cos i en aquestes circumstàncies no queda altre remei que l’amputació.

La reacció violenta d’Antonio Mora recorda temps passats, quan el periodisme s’exercia a base de trompades de la censura i multes que podien arribar fins a la inhabilitació professional. Costa creure que encara quedin entre el col·lectiu periodístic persones d’aquella època. Està clar que la xacra, per molt que es netegi, no s’extingeix del tot.

Si alguna cosa ha de quedar clar entre els periodistes és que la defensa de la llibertat d’expressió, exercida de forma pacífica, està renyida amb la violència. A Antonio Mora, els seus companys l’han fet dimitir del càrrec. Em pregunto com reaccionarà el dia que algun col.lega o subaltern gosi dur-li la contrària. Quina por. Després d’aquest fet, espero que el tal Mora no es torni a presentar com a periodista. Per decència, li hauria de caure la cara de vergonya.

9 mar. 2012

Redes: ¿Controlados o monitorizados?

José Sanclemente
Buscando información para mi novela Tienes que contarlo (*), me adentré en el complejo mundo de las redes sociales. Un mundo donde a los usuarios nos denominan "fuentes abiertas" y donde el negocio está, resumiendo y mucho, en la publicidad personalizada.

Ya me resultaba obvio que en ese mundo de la red donde medios de comunicación y usuarios poníamos nuestros contenidos gratuitamente, el producto a vender era yo mismo; todos nosotros.

The New York Times publicaba hace poco que los diarios no habían dedicado recursos tecnológicos suficientes para monitorizar el comportamiento de sus lectores digitales, al contrario de los buscadores como Google y las redes sociales líderes como Facebook o Twitter, y que eso generaba que la publicidad fuera menos eficaz en los medios de comunicación. El anunciante requiere conocer cuales son nuestros gustos y preferencias a través del rastro que vamos dejando al navegar con internet.

La propia política de privacidad estrenada por Google este mes ya nos advierte que ese es su negocio y que hemos de aceptar que nuestros movimientos están controlados y que pueden ser imborrables desde el momento en que los compartimos libremente.

Hoy en día se puede saber cuando y dónde leemos un libro, en qué página lo dejamos, cuales son nuestros subrayados y comentarios y predecir cual será el próximo que vamos a comprar. Basta mirar la red social  www.thecopia.com, por ponernos en el ejemplo.
Hasta ahí todo correcto. Todo el mundo es libre de asociarse a la red o de prescindir de la tecnología de internet y restar en el anonimato. Pero entonces, mejor no enviar  un solo mail, escribir un post o aceptar un amigo digital, porque lo que descubrí es que no solo las marcas nos controlan y monitorizan, sino que los llamados servicios de inteligencia de los gobiernos quieren predecir el futuro a través de controlar nuestro pasado y nuestro presente.

La información que se acumula en la nube digital es gigantesca, dispersa y a veces inteligible. Seleccionarla, ordenarla y descifrarla con algoritmos matemáticos que interpretan hasta el tono con el que pronunciamos nuestras conversaciones digitales es una tarea de decenas de empresas de tecnología que están al servicio de la inteligencia que busca actos terroristas, delincuencia criminal y, como no, los movimientos sociales de protesta que pueden poner en jaque la seguridad de un país.

La CIA auspició un fondo de inversión multimillonario para invertir en esas empresas, y no es de extrañar que unas de las primeras en colaborar fueran Google y Facebook, luego vinieron hasta un centenar más. (ver www.iqt.org).

Espiar las fuentes abiertas parece una contradicción, pero es una realidad. De alguna manera ya lo dijo George Orwell en su novela 1984: "El que controla el presente controla el pasado;el que controla el pasado controla el futuro".

(*) La novela de José Sanclemente Tienes que contarlo, publicado por Rocaeditorial, será presentado el viernes 16 de marzo a las 19 horas en la Casa del Llibre, Rambla de Catalunya, 37, Barcelona.

8 mar. 2012

Criminalitzant el senyor Twitter

Jordi Juan
Ja ho va dir Antonio Machado que un vici de Castella  era “despreciar cuanto ignora”. I això és el que fan tot sovint els mitjans tradicionals per desprestigiar algunes eines d’Internet com pot ser la xarxa social Twitter. Cada vegada que es manipula el compte d’algun usuari i es divulguen notícies falses, no deixen passar l’oportunitat per criticar la poca fiabilitat de la plataforma. Malgrat això, resulta paradoxal que els mitjans de comunicació tradicionals critiquin aquesta plataforma i, al mateix temps, l’utilitzin com a eina per intentar atraure lectors. I és que tots els usuaris de Twitter tenen accés, a darrera hora de la nit, a les últimes notícies del dia i a contiguts que sortiran l’endemà als diaris, que envien els propis mitjans. En aquest cas, es produeix també un exercici de competència per veure quin és el primer mitjà en penjar la notícia fresca a la plataforma.

Opino que el gran error és voler considerar Twitter com una eina de comunicació substitutiva dels mitjans de comunicació tradicionals. Voler comparar la força d’un article llarg d’opinió, ja sigui en un diari digital o de paper, amb un missatge de 140 caràcters és fer una comparació imprecisa. Cadascú té un paper i una feina a fer. I els propis mitjans tradicionals han de veure Twitter com una eina més que els pot ajudar a millorar els seus productes. És una ajuda, no una alternativa. És Twitter menys fiable que un diari tradicional? Aquest no és el debat. Quan revisem el nostre compte de Twitter trobem tweets que ens permeten accedir a links amb informacions d’allò més interessants, a idees i opinions molt ben trobades, però també ens trobem amb comentaris i notícies absolutament prescindibles. Si més no, el mateix passa a qualsevol mitjà de comunicació tradicional. Crec qué és un error criminalitzar el fenomen Twitter. I és que si no t’agrada, no hi juguis, però no critiquis els qui ho vulguin fer.

7 mar. 2012

La bombolla periodística

Dani Cordero
L'altre dia li vaig explicar al meu fill, de cinc anys, que no tornaria mai més a escriure a Público. Em va preguntar per què i simplement li vaig dir que perquè no hi havia prou gent disposada a comprar el diari cada dia. Bona part dels amants del periodisme han lamentat la mort d'aquest diari. El motiu: perquè cobria un espectre històricament desatès i fins i tot maltractat de la societat espanyola i que malgrat tot ha resultat un producte fresc i modern. I perquè al final qualsevol diari hauria de ser un servei a la pluralitat i a la llibertat. Al meu fill, tot i que ja reconeixia la capçalera als quioscos, no li va saber greu. Al contrari, va veure en el tancament una oportunitat perquè el seu pare pogués passar més estona amb ell. És el mateix que li passa al gruix dels periodistes amb les seves respectives famílies. En definitva, el gran pecat d'aquesta professió.

És aquest temps lliure el que ara no estan fruint molts periodistes que s'han vist de cop i volta al carrer. En disposen però no el poden disfrutar per la incertesa que genera no comptar amb una feina que cobria la seva vocació. Abans de finiquitar el 2011, Planeta liquidava l'ADN. El Punt Avui acomiadava una cinquantena de redactors al mes de gener. Público comunicava tot just fa una setmana que el tancament de l'edició de paper suposarà l'acomiadament de 134 treballadors d'una plantilla total de 160 persones. Aquests només són els tres exemples més coneguts. La llista és llarga des de fa uns anys i continuarà agafant volum en els pròxims temps, en paral·lel a la crisi econòmica i al transvasament que es pugui anar generant des dels mitjans tradicionals als nous formats d'internet. Mentrestant, les universitats continuaran aflorant sense pausa nous potencials periodistes.

A hores d'ara, el transvasament dels acomiadats i dels que no han aconseguit començar a cobrar en l'exercici de l'ofici ha estat clar. Els confidencials d'internet, les agències de comunicació i les oficines de l'atur ens han absorbit. Però hi haurà mercat en el futur per absorbir tot el remanent de professionals periodístics que hi ha a hores d'ara a Espanya fruit de la crisi?

Donada la situació actual de les empreses periodístiques cal preveure també un procés de depuració en els centenars de gabinets de comunicació que existeixen a Espanya. Tot el discurs que s'ha anat armant els últims anys sobre la importància de comunicar podria ara quedar-se sense sentit. Probablement és cert que una immensa majoria de les notícies publicades són creacions de consultors de comunicació. Com també ho és que cada vegada hi ha més mitjans de comunicació. Però tampoc seria desencertat considerar que cada vegada hi ha menys mitjans fortament influents i que té menys lògica que les empreses inverteixin més recursos en comunicació. Almenys tal com s'ha plantejat fins ara. Amb el tancament dels grans mitjans les agències també s'ho hauran de plantejar. I la qüestió serà llavors què fem amb els periodistes que, com jo, s'han anat formant en els últims anys.

El futur dels diaris d'internet sense cap gran grup de comunicació al darrere també està per veure. Primer caldrà veure com sobreviuen a la gran crisi econòmica actual i posteriorment serà necessari seguir-los per veure com canalitzen la captació de publicitat i d'usuaris d'internet. Fins ara és una incògnita tant la seva rendibilitat com la seva independència. El que està clar és que la bombolla periodística ja ha punxat i els treballadors són els que més ho estan patint a curt termini.

6 mar. 2012

Josep Ma. Huertas i la premsa local i comarcal

Joan Brunet i Mauri
Hi ha noms que, passi el temps que passi, han de quedar units a alguna causa concreta. I d’entre els noms i les causes que arreu podem trobar, associar el “nom” de Josep Ma. Huertas amb la “causa” de la premsa local i comarcal a Catalunya ni és difícil ni ha d’estranyar. I és que en Josep Ma. era una persona fortament compromesa amb la premsa local i comarcal i, per extensió, amb la comunicació local i comarcal. Ell creia amb aquesta tipologia de premsa –i per extensió amb la resta de mitjans locals i comarcals–, i no s’estava de recordar que era des dels mitjans de comunicació locals i comarcals que s’escrivia una part important de la història de Catalunya. No per casualitat en Josep Ma. Huertas va formar part de l’equip de periodistes que des del Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona, quan aquesta institució era presidida per Francesc Martí-Jusmet, van impulsar el I Congrés de la Premsa Comarcal de Catalunya que va tenir lloc a Canyamars (El Maresme) entre els dies 15 i 17 de març de 1981 i del qual en va sorgir l’embrió que havia de conformar l’Associació Catalana de Premsa Local i Comarcal.

Tampoc no és casual que Huertas tingués molt a veure en el premi, també instituït per la Diputació de Barcelona, que porta el nom dels que foren historiadors de la premsa a Catalunya Rafael Tasis i Joan Torrent, i que juntament amb els premis Rosalia Rovira, Miramar, Arrel i Innova conformen els Premis de la Comunicació que cada any convoca la institució provincial. El compromís d’Huertas amb l’àmbit de la comunicació local i comarcal va ser una constant, tant en la seva vida personal com en la professional abans i després del seu pas pel Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona. En Josep Ma. no tenia mai un no quan es tractava de donar un cop de mà, d’aportar un consell als periodistes i a les periodistes que s’iniciaven –que ens iniciàvem– en la professió a través de publicacions locals i/o comarcals, o als responsables mateixos d’aquestes publicacions. Els uns i els altres recordarem sempre el seu mestratge.

Bo és recordar aquesta faceta d’en Josep Ma. Huertas, justament quan s’acompleixen cinc anys de la seva absència física, i quan el món de la comunicació viu dies força atzarosos.

2 mar. 2012

Sinècdoque sensacionalista del 'NYT'

Andreu Farràs
Ni la bíblia és perfecta. El tantes vegades elogiat The New York Times va obrir la portada de la seva edició del dijous 1 de març amb una fotografia a quatre columnes presa a Barcelona. A la imatge, un encaputxat s’enfrontava a un home de més de 50 anys, a la destrossada entrada d’una oficina del Banc Popular, al passeig de Gràcia. L’home de 50 anys, encorbatat, amenaçava amb una barra a l’intrús, que pretenia entrar a l’oficina per seguir trencant vidres i mobiliari. El diari nord-americà explicava en el breu text que acompanyava la fotografia que s’havien produït aldarulls "contra la política d’austeritat a Espanya". La imatge era molt impactant. I per als responsables de dibuixar la portada de NYT aquell dia la temptació d’aprofitar-la per expressar la tensió que es viu a Espanya deuria ser força gran. Van usar aquella fotografia d’agència com a sinècdoque icònica (una part pel tot) per explicar el que va succeir a Barcelona i altres ciutats importants de Espanya arran de la protesta d’estudiants, professors i personal no docent contra les retallades en les universitats públiques i, de pas, cridar l’atenció sobre el malestar social que es viu en un dels països mitjans de la Unió Europea, en plena recessió econòmica.

Aquella fotografia i altres semblants també van ser usades en les portades de la majoria dels diaris conservadors espanyols. Aquesta manipulació va ser denunciada per columnistes i opinadors de mitjans de comunicació més moderats, que van insistir en que aquell incident del Banco Popular i altres aldarulls que es van produir durant la manifestació d’universitaris van ser protagonitzats per un nombre molt escàs d'individus i que, a més, tenien poc o res a veure amb els organitzadors i protagonistes majoritaris de les protestes. Per als portaveus de la dreta mediàtica aquell raonament basat en fets objectius era estèril. Per a molts d'aquests opinadors dretans, l'objectivitat no existeix i, a més, no hi ha dubte que el PSOE és el responsable del caos organitzat a Barcelona, Madrid i València. I punto pelota.

Els que ja sabem de què van El Mundo, La Gaceta, ABC i La Razón les seves portades, editorials i columnes podien indignar-nos però no sorprendre'ns. Son absolutament previsibles. Però la portada del NYT sí que va decebre. De la biblia del periodisme internacional no ens ho esperàvem. Perquè va caure en l'error que de vegades nosaltres també cometem en intentar transmetre el que observem i coneixem als lectors: el sensacionalisme. Les primeres pàgines i les tertúlies enverinades d’Intereconomía, la COPE i d’altres no ens afecten; ens pensem que estem immunitzats contra les seves insídies. Però amb la tapa del NYT vam probar la nostra medicina i vam veure que cap periodista –i potser menys si viu a milers de quilòmetres de distància d’on es produeix la notícia-- està vacunat contra “la tendència a difondre les informacions d’una manera exagerada, que causi impacte, que cridi l’atenció”, que és la definició que dona al terme "sensacionalisme" el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si ens sembla esbiaixada la visió que ha donat la gran Dama Gris novaiorquesa de la protesta estudiantil barcelonina, ¿qui ens diu que potser nosaltres també exagerem, ens passem o som massa superficials amb les sinècdoques quan transmetem als lectors, oïdors i telespectadors altres realitats socials com la violència al País Basc, la tensió a Grècia, l’opressió a l’Iran o el despotisme de Chávez?

1 mar. 2012

Políticos diletantes ¿y medios?

José Sanclemente
Las palabras de moda en nuestro país son "ajuste" y "recorte".
Hemos de reconocer que todos nos estamos contagiando del virus que, al parecer, salió de Alemania, se instaló en Bruselas (que debe ser lo mismo) y se desplazó hacia el sur para permanecer en España por mucho tiempo.
Ya no son solo los políticos diletantes los que son incapaces de hacer frente a la crisis económica con otras fórmulas que no sean las de inyectarnos restricciones, reformas sobre la marcha y pesimismo a ultranza, sino que las empresas, los medios de comunicación y una buena parte de la sociedad ha asumido que esa terapia es la más adecuada.
Las voces contrarias de los Krugman, al otro lado del Atlántico, o las de los Antón Costas aquí son prédicas en el desierto que no llegan a nadie, visto lo visto, oído lo oído.
Nadie explica de verdad que un recorte o un ajuste no nos hace crecer ni siquiera como seres humanos, porque lo que estamos perdiendo es la capacidad de enfrentarnos con convicción a una crisis que ha venido para quedarse mucho tiempo, demasiado tiempo.
La gran crisis, la crisis de verdad, quizá está en los que antaño eran lo más poderosos. La banca está hundida en una ciénaga de arenas movedizas de la que hemos de sacar porque hemos vivido y convivido con ella y para ella en las últimas décadas.
La gente ya no nos fiábamos de los políticos y ahora tampoco de los bancos, algunos tampoco de la justicia y, desde luego, casi nadie de Bruselas. Vaya panorama cuando solo queda la calle como medio de expresión y protesta.
España ya empieza a parecerse a Grecia cuando nos queríamos mirar en el espejo de la Europa del norte.
Un directivo de una de las primeras entidades bancarias españolas decía en petit comité que según sus datos este 2012 será catastrófico y que el 2013 será malísimo y que solo a partir del 2017 levantaremos cabeza tras tener más de 6.000.000 de desempleados y una ruptura social sin precedentes. Alguien me contaba que ya se están habilitando comedores sociales en las zonas altas de la ciudad de Barcelona porque las clases medias, venidas a la ruina, aún conservan la vergüenza de bajar hasta los de los barrios deprimidos de la ciudad.
Suena horrible, ¿verdad?, suena tan irreal y pesimista como las propuestas de nuestros políticos que han de cumplir con el déficit de Bruselas. La fractura social está servida.
Los medios de comunicación ante estos hechos ya no deben ser meros retratistas de la realidad, sino que deben cuestionar los ajustes y los recortes. Nadie crece, ninguno crecemos a base de menguar.
O realmente hay una corriente crítica y potente hacia esos políticos incapaces o todos acabaremos por asumirlos de facto y considerar marginales al conjunto de ciudadanos que se manifiestan en la calle y que utilizan los comedores tanto de la parte alta de la ciudad como los de los suburbios.
Recortar 44.000 millones de euros en un año toca a casi 3.000 euros por español que puede ser un potencial trabajador. Eso no hay quien lo aguante y, sobre todo, no hay quien sepa explicar... quizá porque no tiene explicación.
En lo que respecta a los medios de comunicación, es difícil pedirles ese compromiso cuando están practicando la misma política que los políticos diletantes, vamos incapaces.
Me pedía el cuerpo decirlo, pero es que lo siento así. UN POCO DE CRÍTICA, POR FAVOR.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)