El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 ene. 2015

Desrealidad y control

Manuel Duran
No pretendo introducirme en los paradigmas de la “sociedad del espectáculo” y otras teorías sociológicas y de la comunicación, pero sí incorporar el concepto “desrealidad” para definir una situación que nos está afectando de forma brutal.

El “estado de guerra” que padecemos desde los atentados a las
David Cameron y François Hollande, en febrero del 2013.
torres gemelas de Nueva York en 2001 es el enunciado del imparable avance de las políticas de control de las comunica- ciones y de los medios --y de la represión-- que nos afecta de forma brutal.

El original (?) puede que ya no sea más que una mala copia y la realidad es una sucesión de espectáculos segmentados (desrealidad) que “expelen” sobre todo los medios de comunicación audiovisuales, cuyo papel en la percepción de lo que sucede por parte de amplísimas capas de la población, es muy importante.

A cada atentado, Nueva York, Madrid, Londres, París..., le siguen siempre dos hechos, uno de repercusión inmediata y otro más silente: el primero, las detenciones y asaltos policiales con muertos de por medio, que refuerzan el mensaje “estamos en guerra” y contribuyen decisivamente a definir una realidad (des-real) que refuerza la exclusión de todo debate sobre causas y orígenes del problema, y que refuerza al poder y sus mecanismos de control (y sino, que me digan porqué la popularidad de Hollande y Valls, hundida hasta entonces, se dispara tras la masacre del 'Charlie Hebdo').

El segundo incluye todas las leyes, normas, y medidas explícitas o secretas que los gobiernos dictan para aumentar su control sobre las personas y sus comunicaciones, desde la terrible Patriot Act de George Bush. Recordemos que Gran Bretaña dictó medidas policiales y de control de las comunicaciones muy similares y que este país más media Europa incluida España colaboraron activamente en los ignominiosos “vuelos secretos” de la CIA. Estos días, aparte del despliegue policial contra yihadistas, sólo se habla de cómo controlar la red 2.0, cerrar canales, y prohibir y perseguir determinados mensajes.

Y te dicen, como durante la dictadura de Franco: si no haces nada no tienes nada que temer. ¡Cielos!, vamos peor que mal. O llega el ocurrente David Cameron y afirma que hay que prohibir WhatsApp si no accede a desencriptar los mensajes. O también que el gobierno de Rajoy dicta una ley de 'seguridad ciudadana' inspirada en los principios fundamentales del movimiento constitucional.

La posibilidad de reconstruir una realidad contextual y lo más fidedigna posible reside en los periodistas y profesionales de la comunicación. Tenemos los medios, las herramientas, aquellas que los medios de comunicación tradicionales no han sabido/querido ver. Es cierto que hay un problema de modelo de negocio pero la crisis de las empresas periodísticas no es tanto un modelo como sus fuertes condicionantes económicos y políticos así como su aversión al riesgo y a perder el control de la información.

Lo que el profesor Manuel Castells denomina la “comunicación individual de masas” es el principio y la herramienta. Representa, huyendo de simplificaciones demagógicas, que los profesionales del periodismo podemos crear redes de información y conocimiento trabajando directamente con el entorno y el contexto temporal, espacial y social. De esta manera vamos al origen y a las causas. Y nunca hay una sola causa en ningún problema, nunca podemos reducirlo a lo que dijo Sarkozy cuando estallaron las revueltas en las 'banlieus'. “Son chusma”.

22 ene. 2015

Xarxa i llibertat d’expressió

Joan Brunet i Mauri
El debat entorn la llibertat d’expressió, dels seus possibles límits, i per extensió l’anonimat a l’hora d’emetre missatges des de la xarxa, ha reviscolat arran els atemptats terroristes fets fa quinze dies a París, contra 'Charlie Hebdo'. L’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 diu que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. Així és que la llibertat d’expressió és un dret que cal defensar i que cal garantir per damunt de tot.

Una de les aportacions més rellevants que la xarxa –internet-- ha fet a la nostra societat és sens dubte la d’obrir oportunitats per a l’exercici del dret a la llibertat d’expressió. I això precisament en uns moments en els que els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió) han perdut el monopoli que ostentaven pel què fa a l’emissió d’informació i d’opinió, i per tant a l’exercici de control d’aquesta informació i opinió. Ha estat el de la xarxa, també en aquest sentit un canvi transcendent. Però assenyalat això cal afegir que hem d’anar molt en compte amb aquells que s’aprofiten d’aquesta oportunitat d’expressar-se lliurament que la xarxa els brinda per llençar la pedra i amagar la mà. Hem d’anar en compte amb l’absència de reflexió que l’exigència de respostes ràpides la xarxa imposa. Hem d’anar en compte amb els interessos que hi ha darrera alguns missatges i/o opinions que es difonen a través de la xarxa. Ho he escrit en d’altres ocasions: internet –la xarxa– facilita la circulació d’informació, de la mateixa manera que les xarxes socials donen ales als processos comunicacionals més diversos. Qualsevol persona és a hores d’ara, a més de receptor habitual, emissor potencial. Només cal que disposi d’un ordinador –o d’un estri semblant (smartphone, tauleta…)–, i d’una connexió a la xarxa. La resta és ben senzill. Però als indubtables avantatges que aquesta socialització i rapidesa en l’emissió de missatges i de processos comunicacionals comporta, no s’hi suma el de l’ús ètic de la xarxa. I aquí rau la clau de volta d’un debat en el qual ens convindria aprofundir.

Tothom és lliure de dir el que pensa. Ho garanteix la llibertat d’expressió. Però alhora tothom té dret a saber l’autoria d’allò que des de la xarxa li arriba. Perquè mentre hi ha qui exerceix el dret a la llibertat d’expressió amb plena responsabilitat, també hi ha qui es val d’aquest dret per difamar des de l’anonimat. Són aquests darrers els mateixos que probablement no donen la cara perquè no respecten la llibertat de pensament dels altres. Per això cada dia que passa tendeixo més a pensar que els que fan un mal ús de la llibertat d’expressió són a la vegada els mateixos que es trobarien molt més còmodes en una societat de pensament únic.

S’ha escrit que una societat en la que els seus individus ho poden dir tot sense que ningú no assumeixi l’autoria d’allò que es diu o escriuen, és una societat malaltissa. Probablement. Però encara que això fos així no podem caure en un altre equívoc: l’exercici de la llibertat d’expressió –encara que s’exerceixi des de l’anonimat– de cap manera pot justificar l’ús de la violència en qualsevol de les seves formes. Cert és que evitar l’anonimat a la xarxa és una tasca tècnicament impossible, però en cap cas pot servir d’excusa per defensar un altre dret del qual a voltes ens oblidem: el dret que assisteix a la ciutadania a disposar d’una informació i opinió lliure de la qual se’n conegui la procedència o l’autoria.
http://blogs.cperc.net/jbrunet/

17 ene. 2015

L'acomiadament de Cristina Puig i la 'nova' TVE

A. F. C.
Arran de l'acomiadament fulminant de la periodista Cristina Puig del centre territorial de RTVE a Catalunya, potser convé recordar unes ben documentades línies escrites en un article d'opinió per Pere Giménez Trias a la revista Comunicació21 alguns dies abans de que es produís la sobtada destitució de la presentadora de 'El debat de la 1' i 'Gent de paraula'.

"La direcció de TVE Catalunya --escriu Giménez-- l’han posada en mans d’Eladio Jareño, que ja va exercir el càrrec, oh sorpresa,
Cristina Puig, en una imatge d'arxiu. (RTVE)
entre 2003 i 2004. L’anècdota: en el moment de repescar-lo, Jareño feia sis anys que era cap de comunicació del Partit Popular de Catalunya (PPC).

"El tema català, però, no és anecdòtic. En una de les primeres reunions, José Antonio Álvarez Gundín [actual director d'informatius de TVE, exsubdirector d'opinió de 'La Razón'] hauria assenyalat que al 'Telediario' del cap de setmana, que es fa a Madrid, hi havia “molt català”, en referència als seus periodistes, segons informava elplural.com. I és que aquesta edició dels informatius havia presentat alguna resistència a les ordres superiors, per exemple, respecte a la cobertura del 9-N. La solució al problema, col·locar com a editor i presentador Pedro Carreño, que s’ocupava de l’àrea d’economia amb [Alfredo] Urdaci [quan aquest era el cap d'informatius de TVE amb José María Aznar de president del Govern].

"De fet, el control de les informacions sobre Catalunya és tan important per al PP que, per evitar sorpreses, tots els reportatges en profunditat sobre el procés sobiranista i la consulta van ser elaborats a Madrid, prescindint dels periodistes de Sant Cugat, on la producció pròpia ha anat disminuint de forma alarmant.

"Per tenir-ho tot més ben lligadet, Gundín va substituir d’una queixalada gairebé tots els caps de secció dels informatius i part dels adjunts per personal deconfiança, revoltant la plantilla.

"És tot tan desvergonyit que no sembla possible, però ho és, i el què diran se’ls en fot. Però, per molt que s’hi esmerci i per molta influència que pugui conservar TVE, el PP passa per alt un possible efecte bumerang¡ i que la ciutadania també es pot informar per altres vies, i encara més en l’era d’internet".

16 ene. 2015

Més enllà de ‘Charlie Hebdo’

Francesc Ràfols
Vaig tenir el plaer d’assistir com a representant del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) a un debat sobre si la llibertat de premsa està amenaçada que es va fer en el programa 'l’illa de Robinson' que dirigeix Eduard Berraondo a El Punt Avui TV. També hi van participar els dibuixants Alfons López i Lluís Recasens, 'L’Avi', el director adjunt d’'El Punt Avui' i president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), Joan Ventura, i tenia en l’atemptat a la redacció de 'Charlie Hebdo' produït el 7 de gener passat el punt de partida. No reproduiré el debat perquè, a qui l’interessi, el pot trobar en aquest enllaç (a partir del minut 10 i mig aproximadament).

La qüestió, doncs, era si la llibertat de premsa està amenaçada. Ho està i no només pel que significa aquest atemptat. Requereix una anàlisi política i social que no és l’objecte d’aquest blog, com tampoc ho és el conjunt de polítiques que calen per evitar-los. Segurament, ara comença una cursa sobre qui fa la legislació antiterrorista més dura i més limitadora de les llibertats. Aquest és un risc del qual adverteix el secretari general de la Federació Europea de Periodistes (FEP), Ricardo Gutiérrez, que demana que «ens hem de resistir al discurs de la ultraseguretat». Però fa temps que el món en general pateix un retrocés en els drets i llibertats de les persones, només que a cada país o racó del planeta això es tradueix de manera diferent i sense cap relació directa amb el que acabem de viure a la capital francesa.

Sense anar més lluny, a l’Estat espanyol, el PP ha impulsat en solitari la llei de protecció de la seguretat ciutadana (LPSC), més coneguda com a 'llei mordassa', i que comporta, entre altres coses, greus restriccions a la llibertat d’expressió i d’informació. El projecte va ser aprovat l’11 de desembre passat al Congrés dels Diputats i només queda pendent el tràmit del Senat perquè la nova normativa entri en vigor. La plataforma No Somos Delito –que agrupa més de 70 organitzacions de tot tipus– detalla en aquest informe els punts més controvertits de l’LPSC. A l’Estat espanyol hem viscut de manera periòdica episodis que han evidenciat que la pell de brau és lluny de poder donar lliçons de respecte a la llibertat de premsa. Joan Ventura va citar en aquest debat el 'cas Egunkaria', que va suposar el tancament de la publicació i la detenció dels seus responsables, entre els quals el seu director Martxelo Otamendi, i que, finalment va quedar, set anys després, en no res. La publicació, en canvi, ja no existeix. Però hi altres casos, especialment greu tot i que calgui anar força anys enrere, al 1977, el de l’atemptat a la revista 'El Papus'. L’Estat espanyol també es caracteritza per ser un dels pocs de la Unió Europea que no té cap tipus de legislació sobre el dret a la informació de la ciutadania. Tampoc aguanta la comparació amb l’Amèrica Llatina, on hi ha diversos països que ja li passen la mà per la cara. No tots, perquè, lamentablement, n’hi ha d’altres –Colòmbia, Brasil, Mèxic, Hondures…– on ser informador és una professió més que perillosa.

Greus amenaces a la llibertat

L’Estat espanyol, però, també dóna suport a altres iniciatives de caràcter internacional que igualment suposen greus amenaces als drets i llibertats de les persones. I, en aquest cas, no ho fa només el PP en solitari com en el cas de l’LPSC, sinó que hi té el suport del PSOE i de CiU. Es tracta de les converses que estan duent a terme la Unió Europea i els Estats Units sobre el Tractat de Lliure Comerç (TTIP, en les seves sigles en anglès). M’hi referia tot just fa un mes en aquest mateix blog: els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

Per tant, l’atemptat a 'Charlie Hebdo' és gravíssim per les conseqüències humanes que ha tingut. Ha estat perpetrat per col·lectius particularment esbojarrats. Vaig ser a la concentració davant el consolat de França a Barcelona per també dir 'Je suis Charlie'. L’Avi deia en el citat debat que per les seves circumstàncies de buscar unes víctimes prèviament triades, els fets de París li recordaven força l’atemptat contra uns advocats laboralistes de CCOO, realitzat a Madrid, al carrer d’Atocha, el mes de gener de 1977 per l’extrema dreta espanyola. Però la llibertat de premsa i d’expressió té més amenaces de les que provenen d’aquests grups fanàtics. Des d’altres àmbits, amb altres ideologies, amb mètodes més refinats, també volen limitar el que estableix l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948: «Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres».

L'anonimat ha de ser possible

En els darrers dies han aparegut informacions sobre les propostes que diferents governs europeus han plantejat per intentar evitar nous atemptats. La majoria reforcen el control de les informacions i la lliure comunicació entre les persones. Des de, per exemple, poder intervenir en les aplicacions de missatgeria instantània fins a la prohibició del popular WhatsApp. L’expert en internet Enrique Dans apunta en el seu blog que el que s’hauria de fer és tot el contrari. Defensa que «tots hem de tenir el dret a actuar anònimament sempre que, per la raó que sigui, desitgem fer-ho. Que aquest mateix anonimat pugui ser utilitzat per a activitats delictives no és més que un efecte secundari l’existència del qual no pot ser utilitzada per invalidar l’ús legítim d’aquest dret a l’anonimat. Evitar l’anonimat a la xarxa és tècnicament impossible, i sota aquesta base purament tecnològica hem de tractar d’organitzar-nos tan bé com sigui possible per respectar certs drets i tractar de posar fre a certes conductes delictives.» I si l’anonimat ha de ser possible, encara més l’activisme a cara descoberta, sense ser perseguit ni investigat per fer-ho.

https://francescrafols.wordpress.com/

9 ene. 2015

Los periodistas pasan cuentas a Jordi Pujol

M. Eugenia Ibáñez
¿Qué hacían los medios de comunicación catalanes mientras Jordi Pujol acumulaba dinero en el extranjero? ¿Informaron con rigor de sus asuntos privados? ¿Investigaron los, en ocasiones, confusos negocios y actitudes de su esposa, hijos y colegas diversos? ¿Informaron con libertad? ¿Actuaron como comisarios políticos del
Jordi Pujol i Miquel Coll Alentorn, amb periodistes, durant la nit del 23-F.
 Gobierno catalán? ¿O quizá se sometieron durante 23 años al 'president' de la Generalitat, a sus habituales “ara no toca” y a los cantos de sirena del llamado “oasis catalán”, donde nunca pasaba nada, donde todo se desarrollaba conforme a la ley y el derecho? Tras la confesión del pasado 25 de julio, cuando Pujol anunció urbi et orbi la regularización del dinero mantenido en el extranjero durante 30 años, los medios de comunicación iniciaron un goteo de datos sobre las posibles irregularidades de la gran familia Pujol durante ese tiempo. Pero, ¿por qué entonces y no en los años anteriores? ¿Por qué callaron durante tanto tiempo si todos han venido a decir que ya sospechaban, que ya se sabía? ¿Cuál ha sido la responsabilidad del periodismo en el silencio que durante 30 años ha dado protección al mayor escándalo vivido en Catalunya desde la llegada de la democracia?

La respuesta la ha dado ahora el propio periodismo desde su más
Pujol, envoltat de periodistes, l'estiu passat a Queralbs.
alta instancia de representación profesional. Los cinco exdecanos vivos del Col·legi de Periodistes de Catalunya que coincidieron durante diversas etapas con el mandato de Pujol han juzgado el papel desempeñado por la prensa durante ese periodo y, en cierta manera, esos cuatro hombres y una mujer han entonado un mea culpa colectivo.

Las declaraciones, que reproduciremos parcialmente, han sido realizadas a 'Capçalera', revista oficial del Col·legi de Periodistes de Catalunya, y giran básicamente en torno al “Ara no toca”, frase con la que Jordi Pujol rechazaba las preguntas formuladas en rueda de prensa que no eran de su gusto, que le incomodaban, una forma de censura previa que nunca fue cuestionada por el órgano colegial, como tampoco lo son ahora las seudo ruedas de prensa donde el convocante no admiten preguntas.

“Ara no toca”


Salvador Alsius: “La frase se hizo tristemente célebre entre los periodistas catalanes y en muchas ocasiones no escondía otra cosa que una voluntad de dirigir con mano de hierro la agenda de los medios”.

Montserrat Minobis: “La expresión se convirtió en el paradigma de una época en la que se escondía una forma de hacer política que alteraba el ecosistema periodístico”.

Joan Brunet: “La actitud de Pujol hacia los medios de comunicación en general y hacia los periodistas en particular ha acabado por incidir en la calidad (forma y fondo) como una losa de la información política catalana que pesará en el sistema de comunicación”.

Josep Carles Rius: “El 'caso Pujol' interpela a toda la sociedad catalana y, en especial, a los periodistas. ¿Qué grado de culpa tenemos como profesión? A mi entender, mucha…tras la Transición, tanto la democracia, como el autogobierno y las libertades eran frágiles y los periodistas desarrollamos un instinto de protección, una mal entendida responsabilidad, que contribuyó al llamado oasis catalán que, en la práctica, ha sido como una ley del silencio muy bien aprovechada por quien consiguió identificarse con la idea de Catalunya”.

Josep Maria Martí: “Las más importantes patologías que genera la práctica del periodismo se deben a un problema de mala gestión de las distancias… durante la Transición el conjunto de la profesión estaba cerca de la gente y a una distancia más que prudente de los poderes fácticos. Con el paso de los años, los medios de comunicación comenzaron a pasar la actualidad por el filtro de la visión de los políticos y de las instituciones”.

Autocrítica y sumisión


Alsius: “El 'president' nunca tuvo una relación fluida con los informadores, ni durante sus incursiones como empresario de prensa ni como presidente, y sirva como ejemplo un papelito que circuló por las mesas de la redacción de TV-3 en el que aparecía escrita de su puño y letra (de Pujol) la pregunta que le debían formular los reporteros que cubrían uno de sus recorridos sabatinos por las comarcas catalanas”. “Ese dirigismo informativo encontró un terreno bien adobado en amplias capas del estamento profesional… una corte de periodistas de un determinado ámbito ideológico que mostraron siempre una actitud dócil ante los dictados del mandatario… y también un buen número de profesionales que, sin formar parte de los mismos cenáculos, estaban igualmente dispuestos a comulgar con cierta ruedas de molino cuando se sentían subyugados por la autoridad del personaje”.

Minobis: “Ahora sí es el momento de dar cuenta ante el país, ante un pueblo que necesita políticos y políticas honesta y tener como testimonios y transmisores de la realidad a una profesión periodística que, en un determinado momento, pecó por omisión ante un personaje que tanto influyó en la vida política y periodística del país”.

Brunet: “Periodistas y medios de comunicación dejamos en manos de Jordi Pujol la gestión de la agenda político-informativa catalana en detrimento –y esto es lo más grave- de los derechos de la ciudadanía a una información pública y a la transparencia”.

Rius: “Catalunya era frágil y, en consecuencia, no se podía hacer el juego a quien la atacaba desde fuera; Pujol era Catalunya y, por lo tanto, Pujol era intocable, primero, para buena parte de la ciudadanía que le otorgaba la mayoría absoluta y después para los medios de comunicación que renunciaron al espíritu crítico ante la hegemonía política obtenida por Jordi Pujol”. “El problema no es el silencio respecto al clan Pujol. Lo más grave es la renuncia a la tarea de fiscalización del poder por parte de la prensa”.

Martí: “Nos hemos convertido en altavoces acríticos y nos hemos arrodillado reverencialmente ante las declaraciones, presenciales o virtuales, sin preguntas, aceptando, además, una regañina cuando alguien plantea las preguntas que no tocan… hemos construido un oasis periodístico que es, realmente, un espejismo a base de hablar de temas recurrentes que fijan los que mandan”.

http://lamentable.org/

Altres articles de Paios sobre Jordi Pujol i els mitjans:

'Un club d'estomacs agraïts', per Cristina Palomar.

'Notes esparses…', per Joan Brunet i Mauri.

'El 'cas Pujol' i el periodisme que no va ser', per Josep C. Rius

2 ene. 2015

La grossa va caure a l’Uruguai

Francesc Ràfols
En el sorteig de loteria del dia 22 de desembre passat, cap de les participacions que duia va obtenir cap premi apreciable. Però com que no tot poden ser males notícies, aquell mateix 22 de desembre, gairebé a l’altre extrem del planeta, la Cambra de Diputats de l’Uruguai aprovava la llei de serveis de comunicació audiovisual (LSCA) de la qual ja n’havia fet referència en aquest blog. Va ser el 23 d’octubre passat quan m’hi vaig referir com un dels grans llegats del president sortint, José Mujica, del Front
José Mujica, president sortint de la República de l'Uruguai.
Ampli (FA). Dèia que només faltava el tràmit parlamentari, cosa que es va culminar aquest 22 de desembre, quan els diputats uruguaians van aprovar el text definitiu gràcies als vots del Front Ampli.

A través dels seus 202 articles, la llei, segons explica la Coalició per a una Comunicació Democràtica de l’Uruguai, gran defensora del projecte, regula els serveis de comunicació audiovisual, que són aquells que proporcionen «una oferta estable i permanent de senyals de ràdio o televisió». No regula, en canvi, internet. Altres aspectes importants són que prohibeix la censura prèvia, «l’apologia de la discriminació il’odi nacional, racial o religiós, que constitueixin incitacions a la violència o qualsevol altra acció il·legalsimilar contra qualsevol persona o grup de persones» i estableix un horari de protecció a infants i adolescents, entre les 6.00 i les 22.00 hores. També determina algunes restriccions a la publicitat diigida a aquest públic. 

L’articulat també disposa que els periodistes «tindran dret, en l’exercici de la seva professió, a negar-se a acompanyar amb la seva imatge, veu o nom continguts de la seva autoria que hagin estat substancialment modificats sense el seu consentiment».La llei crea la Comissió Honoraria Assessora de Serveis de Comunicació Audiovisual (CHASCA) i el Consell de Comunicació Audiovisual (CCA). Aquest últim serà un òrgan independent del Govern i serà responsable de l’aplicació, fiscalització i compliment de les disposicions de la llei. Estarà integrat per cinc membres, un d’ells designat pel president de la República en acord amb el Consell de Ministres, i els restants quatre, per l’Assemblea General «sobre proposta motivada en les condicions personals, funcionals itècniques, per un nombre de vots equivalent a dos terços dels seus integrants». 

El CCA assessorarà al poder executiu en matèria de concessió de freqüències, encara que la potestat de concessió corrrespondrà en última instància del Govern, El projecte crea a més el Sistema Públic de Ràdio i Televisió Nacional com a servei descentralitzat del Ministeri d’Educació i Cultura.

L’LSCA preveu diverses sancions per incompliment de la normativa que poden anar de la simple observació, a l’advertència, o fins al decomís dels elements utilitzats per cometre la infracció o dels béns detectats en infracció. Les multes poden ser de fins a gairebé 250.000 euros, la suspensió de fins a 90 dies en la prestació de l’activitat, i en els casos d’infraccions molt greus, retirada de la concessió. L’aplicació de sancions serà en general competència del CCA, tret d’algunes excepcions molt particulars –per exemple, la revocació de la freqüència– que seran una atribució del Govern.

Límits a la concentració mediàtica

La llei estableix mecanismes pels quals s’impedeixen la creació d’oligopolis i monopolis i proposa que els propietaris dels mitjans audiovisuals paguin un canon per utilitzar l’espectre radioelèctric. També preveu mecanismes per promoure la producció nacional fixant que almenys el 60% de la programació total emesa per cada canal de televisió comercial i públic ha de ser de producció o coproducció nacional, sense comptar la publicitat i l’autopromoció. 

A més, almenys el 30% d’aquesta programació ha d’haver estat feta per productors independents, no podent concentrar un mateix productor independent més del 40% en un mateix servei de radiodifusió de televisió. Un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa ha de contenir estrenes de ficció televisiva o estrenes de pel·lícules cinematogràfiques, i d’aquestes, almenys el 50% ha de ser de producció independent. També un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa han de ser programes d’agenda cultural. Les ràdios, per la seva banda, han d’emetre almenys el 30% de música d’origen nacional del total de la seva programació musical. Un altre principi de la nova norma es la limitació d’emissió d’imatges violentes.

Aquesta llei ha tingut un procés llarg perquè des d’alguns sectors se l’ha titllat d’un atac a la llibertat d’expressió quan en realitat és tot el contrari. Ha estat criticada per l’oposició i també pels propietaris de les principals cadenes de ràdio i de televisió així com les organitzacions que les agrupen com l’Associació Nacional de Broadcasters de l’Uruguai (Andebu). 

El mateix expresident uruguaià Julio María Sanguinetti, en un article publicat al diari espanyol 'El País' titllava l’LSCA de «revòlver carregat sobre la nuca del periodisme independent». Però, com remarca la Coalició per a una Comunicació Democràtica, la llei –elaborada durant un any per un comitè tècnic consultiu integrat per periodistes, organitzacions acadèmiques i socials vinculades a al comunicació i els representants de les empreses del sector– ha rebut elogis dels relators sobre llibertat d’expressió de Nacions Unides i de l’Organització d’Estats Americans. Ha rebut també el suport d’entitats com Reporters Sense Fronteres (RSF) –que considera que és un exemple a seguir per altres països del continent– i d’altres associacions de periodistes.
https://francescrafols.wordpress.com/