El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

27 feb. 2017

#OnSonLesDones: 6 mesos de recompte, i encara queda molt per fer

Pepa Badell
Sala plena, com a les grans ocasions, al Col·legi de Periodistes a Barcelona. Es tracta de la presentació de l’informe de sis mesos de recompte del grup #OnSonLesDones. Molta expectació entre el públic, majoritàriament dones. I és una llàstima aquesta poca presència d’homes a la sala, perquè la invisibilitat de les dones en els espais d’opinió no és un tema menor.
D’esquerra a dreta, Gina Driéguez (#OnSonLesDones), 
Esther Vera (Ara), Natza Farré (escriptora), Mònica Terribas 
(Catalunya Ràdio), Karma Peiró(Nació Digital) i Lídia Heredia 
(TV3). (foto: @Juanfran Martínez)


Durant sis mesos, un grup molt divers de dones –pel que fa a la procedència, edats, interessos, treball...–, amb cap altre mitjà que la voluntat i les oportunitats que proporciona internet, ha decidit recomptar diàriament la presència de dones als principals espais d’opinió dels mitjans de comunicació d’aquest país. El resultat és demolidor: la infrarepresentació de dones és flagrant a bona part dels diaris, ràdios i televisions i retrata d’una manera fefaent una situació de discriminació.

Constatar que la representació i opinió de les dones és sempre minoritària, tot i ser aproximadament el 51% de la població, fa molt difícil canviar la realitat en àmbits com els mitjans de comunicació, universitats, judicatura, empreses, administracions...

Podeu consultar l’informe #6mesosOSLD complet del segon semestre de 2016, però val la pena destacar algunes xifres com, per exemple, les de la premsa impresa: Menys d’1 de cada 5 articles d’opinió (el 18%) estan firmats per dones; és a dir, que dels 15.160 articles analitzats, només hi ha 2.355 escrits per dones. No oblidem que a Catalunya hi ha una llei d’igualtat des de juliol de 2015, i per això cal recordar a les administracions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i altres administracions) que mitjans com 'La Vanguardia', 'El Periódico de Catalunya', 'Ara' i 'El Punt Avui' incompleixen aquesta llei de manera flagrant i haurien de reflexionar sobre les subvencions que reben en concepte de publicitat institucional i altres ajuts.

La premsa digital també és un clar exemple de discriminació entre els mitjans analitzats (Vilaweb, Nació Digital, El Nacional i Catalunya Plural), amb una mitjana semestral agregada d’un 21%. Val a dir que aquest balanç és irregular per la dramàtica situació d’El Nacional, amb només un 9% de dones als seus espais d’opinió. Per contra, Catalunya Plural obté un 41% (només recompte de dos mesos), percentatge que es considera paritari.

En el cas de la ràdio, on s’han analitzat les principals tertúlies de RAC-1 i Catalunya Ràdio, es constata una gran diferència entre les emissores privada i pública. Val a dir que el balanç és altament positiu per la pública Catalunya Ràdio amb un 37% de presencia de dones a les tertúlies dels programes ‘El matí de Catalunya Ràdio’, ‘Catalunya Migdia’ i ‘Catalunya Vespre’. RAC-1 ha millorat en els darrers recomptes, però encara està lluny d’assolir la paritat amb només un 25% de dones a les tertúlies dels programes ‘El món a RAC-1’ i ‘Via lliure’.

Finalment, les televisions mostren d’una manera encara més acusada la diferència entre mitjans públics i privats. A les dades agregades de les tertúlies de TV-3 (‘El Matí’, ‘Divendres’ i ‘Més324’) veiem un 40% de dones opinadores, és a dir, que la televisió pública assoleix la paritat. En canvi, a les privades, aquesta xifra baixa fins el 23%, una claríssima infrarepresentació als programes de les televisions privades ‘8 al dia’ i ‘L’Illa de Robinson’.
#Onsonlesdones explica la diferència: en verd fosc, homes opinadors;
en verd clar, dones opinadores. Al mig, una ratlla blanca marca la línia
del 50%. (foto: @Juanfran Martínez)

Amb tot això què vol dir el col·lectiu #OnSon
LesDones? Que cal reflexionar i canviar moltes inèrcies i rutines, perquè de dones n’hi ha, però malauradament solen estar invisibilitzades. I no val a dir que això canviarà progressivament, perquè les dones ja no volem seguir esperant més. Volem resultats.

I en aquesta problemàtica --la poca presència de les dones en espais d’opinió-- es va entrar de ple a la segona part de l’acte. Moderat per Natza Farré, el debat va reunir les directores Esther Vera ('Ara'), Mònica Terribas ('El Matí' de Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia ('Els Matins' de TV-3), més en Xavier Graset ('Més324') que va enviar un missatge gravat davant la impossibilitat d’assistir-hi, i Gina Driéguez en representació del col·lectiu #OnSonLesDones.

Les directores van assegurar que se sentien interpel·lades per l’acció del col·lectiu, però els arguments per intentar explicar aquesta infrarepresentació de dones tendien a ser més aviat justificacions que no pas propostes de millora i/o esmena d’una situació injusta.


Treure homes


Justificació és dir que s’ha rebut en herència una plantilla de col·laboradors i que canviar-ho és molt lent. És veritat, perquè donada la situació actual, posar una dona en un espai d’opinió significa treure un home. I qui ho fa?

També és justificació dir que la pressió institucional i pública per configurar les taules d’opinió no només ha de tenir en compte homes i dones, sinó també la diversitat política, territorial i lingüística. Totalment d’acord, però segur que hi ha dones opinadores de diferents tendències polítiques arreu del territori i amb usos lingüístics diversos. Posats a fer, reconeixem que la diversitat enriqueix enormement el debat.

Una altra manera de justificar aquesta absència notòria és dir que la compensen amb entrevistes, articles de fons, grans reportatges... Ai! És cert que això dona una certa visibilitat a les dones i al que fan, a la seva expertesa, però no fa de contrapès a la presència majoritària d’homes que opinen.

I, finalment, també em va semblar un argument una mica justificatiu dir que les agendes estaven massa masculinitzades i les inèrcies massa consolidades, que calia trencar-les. És veritat, i per això cal fer gestos més radicals: com que la majoria d’alts càrrecs son homes, les agendes d’experts pateixen també aquest biaix. Cal canviar-ho.

Vida social

I també va sorgir un tema extremadament interessant durant el debat: el problema de l’autoexigència que tenim les dones, que és tanta, que en ocasions ens paralitza. És veritat que moltes dones només volen opinar sobre allò que són realment expertes; no volen ser “todòlegs” (en masculí), com algú va dir a la sala. És cert. Les dones tendim a no fer vida social allà on es couen les decisions, només volem parlar d’allò que sabem i no ens agrada (en general) muntar el número a la tertúlia fent constants interrupcions i aixafant l’altre. Segurament som de posat més reflexiu i lent, però també som molt contundents. El que ens falten són espais on fer present i palesa la nostra opinió i no quedar invisibilitzades ni silenciades.

Com a conclusió, jo diria que les dones hem de fer un pas endavant. I això és el recompte del col·lectiu #OnSonLesDones: una petita acció revolucionària. No és el moment de dir que cal temps per que les coses canviïn o caiguin pel seu propi pes. Jo porto 40 anys de periodista i constato que moltes coses no han canviat. Per tant, hem de procurar canviar-les amb una major intensitat i accions com aquesta.

Estem disposades a esperar més temps? El 100% de la població catalana està disposada a no saber què diu el 51%, que som les dones? Hem de seguir acceptant que, del 49% de la població, surtin el 73% de les opinions als mitjans? Ens hem de resignar al fet que les dones siguin poc més d’1 de cada 4 persones que opinen als diaris, ràdios i televisions?

És que les dones no som subjectes amb opinió pròpia, capacitat crítica, vocació regeneradora, visió alternativa a aquest món tan masculinitzat?

@PepaBadell

7 feb. 2017

Quan fèiem periodisme d’investigació

Siscu Baiges
Fa 27 anys, quan va néixer ‘El Triangle’, em divertia el periodisme d’investigació. El que els meus companys de professió i jo fèiem era un periodisme d’investigació precari. No teníem grans pressupostos econòmics ni instrumental de precisió per enregistrar gravacions amb micròfons ocults o fer fotografies a llarga distància.

Hi ha alguns episodis d’aquella etapa que poden encaixar perfectament en una pel·lícula de riure. Algun dels meus millors
èxits investigant va ser resultat de la intuïció i, sovint, de la pura sort. Eren temps en què no hi havia ‘google’ per fer recerques i els telèfons mòbils existien però quasi que semblaven un luxe o una extravagància.

Un d’aquests èxits va ser enxampar una conversa de l’aleshores secretari general de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, i enregistar-la. Parlava amb la seva secretària i, tot i que no desvetllava cap secret escandalós, publicar part de la conversa al ‘Diari de Barcelona’, com vam fer, va causar un merder considerable. Va venir un emissari de Presidència a la redacció a demanar caps i em van telefonar líders de l’oposició socialista, preocupats per si m’havia begut l’enteniment posant micròfons al despatx de Prenafeta al Palau de la Generalitat. 

El delegat del Govern espanyol a Barcelona va rebre trucades de Palau denunciant la malifeta. Malifeta que no era tal. En aquells primers temps de la telefonia mòbil m’havien comentat que els radioaficionats podien escoltar les converses que es feien amb els nous estris. Li vaig demanar a un amic meu radioaficionat que enregistrés una cinta de caset (els joves haureu de fer un ‘google’) i allí va aparèixer la famosa conversa. I la d’altres personatges anònims que avisaven la família que arribarien tard o casa o que rebien l’encàrrec de comprar alguna cosa al supermercat.

Deutes perdonats


També és molt bona l’anècdota del dia que vaig acompanyar un amic al departament d’Economia i Finances i en tafanejar la focopiadora m’hi vaig trobar un document que l’endemà va sortir a la portada del ‘Diari de Barcelona’. Era l’original d’un acord del departament pel qual es considerava que no es cobrarien mai –i, per tant, es perdonaven- els deutes que tenien amb la Hisenda catalana algunes empreses en les quals hi estaven implicats el propi conseller i alguns destacats dirigents de Convergència Democràtica, a part d’alguns grups mediàtics, que segur que van agrair molt el regal del Govern català.

Mai no he sabut quines conseqüències internes al departament va tenir aquell incident. El conseller va amenaçar amb accions judicials que no va arribar a dur a terme. Més li valia. Suposo que alguna secretària deuria endur-se una bona esbroncada. M’encantaria que avui, tants anys després, algú m’expliqués com es va viure al departament d’Economia i Finances la reproducció d’aquell document a la primera plana del diari.

L'edat del candidat Cullell


Una tercera anècdota. CiU va presentar a les eleccions municipals de Barcelona, el 1987, a Josep Maria Cullell per intentar desbancar Pasqual Maragall. Els seus el presentaven com un home jove, amb empenta i energia, una mena de John Kennedy a la catalana. Hi havia una cosa que no quadrava, però. A la biografia oficial de campanya li atribuïen una edat i, en canvi, en alguns llibres que havia publicat s’hi feia constar que tenia dos anys més. Vaig preguntar al departament de comunicació del seu equip i em van insistir que la dada bona era la de la biografia electoral. 

Total, que com que Cullell havia estudiat als Jesuïtes del carrer Casp vaig anar cap allà i vaig descobrir que al vestíbul d’entrada hi havia una orla de quan era petit i allí hi deia ben clar que havia nascut dos anys abans del que pretenien fer creure als periodistes i als electors barcelonins. Imagineu-vos l’escena: palplantat davant l’orla, apuntant amb boli les dades de’n Cullell (no eren temps de mòbils que fan fotos en un instant) i amb el cor bategant de satisfacció professional. Ho vam publicar, ens vam pixar de riure i no va passar res. Cap mitjà de comunicació ‘important’ es va fer ressò de la meva gran exclusiva. M’imagino que el propi afectat i algú dels que em van mentir van enrogir de vergonya.

El periodisme d’investigació sense uns mínims mitjans econòmics no era fàcil, clar, però era d’allò més divertit. Què pensaríeu d’un jove d’uns 25 anys posant els dits dins una bústia d’una escala particular per xafardejar els sobres que havien enviat a una empresa en la qual coincidien una filla de Jordi Pujol, l’alcalde convergent d’Olot i Felip Puig? Suposo que si hi havia alguna cosa de delictiva en aquestes accions ja deu haver prescrit i, en descàrrec meu, diré que després d’anotar el nom i l’adreça dels remitents tornava a dipositar els sobres dins la bústia corresponent.

¿I com reaccionaríeu veient un atrotinat vehicle dos cavalls que s’esperava que el conseller d’Economia i Finances, Macià Alavedra, sortís del seu xalet a Calella de Palafrugell i que pretenia perseguir el seu cotxe oficial? La persecució durava aproximadament cinquanta o cent metres. El temps just per perdre’l de vista. L’avantatge és que després podíem aprofitar per anar a la platja.

I jo us explico les meves ‘batalletes’. Que hi ha companyes i companys que us en podrien explicar de semblants i millors. Per exemple, els que anaven a Suïssa o Belfast per investigar qui eren els misteriosos testaferros que desviaven els diners que recaptaven les loteries de la Generalitat. A saber on els tocava dormir, pobres!


Els negocis de la família Pujol


La confecció dels llibres 'Banca Catalana, más que un banco más que una crisis' i 'Jordi Pujol, historia de una obsesión' també encaixa amb l’etiqueta de ‘periodisme d’investigació’. El primer el vam fer plegats Jaume Reixach, Enric González i jo. I el segon, en Jaume i jo. Entre els originals que vam escriure i ell que va acabar sent imprès hi va haver força diferència. El de Banca Catalana el va imprimir una editorial que va ser comminada a no fer-ho des del palau de la Generalitat, però que ja havia pagat els autors i no podia fer-se enrere. Del segon va desaparèixer un capítol dedicats als negocis de la família Pujol i uns quants dirigents espavilats de CDC perquè l’editorial tenia por de les querelles que poguessin caure-li al damunt. La realitat posterior ha demostrat que aquell capítol era una fotesa comparat amb el que s’ha acabat sabent d’aquells negocis.

Quins temps aquells!

Tanta investigació tanta investigació i ni vam ensumar que mentre perseguia Macià Alavedra pels camins de sorra de Calella o em deixava el canell dins les bústies de les empreses de Felip Puig, el seu líder espiritual i de partit, Jordi Pujol, dipositava una fortuna a Suïssa!

Per cert, si no es fa més periodisme d’investigació no és perquè no hi hagi bons periodistes i temes per investigar. ‘El Triangle’ n’és un bon i meritori exemple.

(Publicat al número especial d'El Triangle, 
dedicat al seu 27è aniversari)