El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

10 jul. 2012

CAC i periodisme

Joan Barrera
A ningú no hauria d’estranyar que al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), un organisme que vetlla pels continguts, la transparència i el rigor dels mitjans audiovisuals, no hi hagi cap periodista. Fa temps que va abdicar de la seva funció per convertir-se en un organisme buit de contingut, gràcies a la fórmula infalible de confondre la pluralitat amb el repartiment de quotes entre els partits polítics.

De fet, sempre ha estat així, el que passava és que en èpoques de bonança la configuració de consells generosos, en els que cada partit s’assegurava un tros del pastís, diluïa les crítiques fins fer-les imperceptibles.

S’han aixecat veus, especialment des de la plataforma d’un gran grup de comunicació, demanant la desaparició del CAC, al considerar que si és inoperatiu per què destinar sis milions del pressupost de la Generalitat a mantenir-lo. Reconec que es tracta d’un argument sòlid, especialment en una època de retallades, però amaga un parany perillós. Eliminar els instruments de control o d’autocontrol en el món de la comunicació facilita l’arbitrarietat, deixa al ciutadà indefens i debilita la democràcia. Per tant, una opció correcta podria ser reformar-lo per garantir que compleixi les funcions d’àrbitre que té encomanades i per evitar que la temptació invasiva dels partits el converteixi en la seva finca particular.

Ja sé que aquest raonament pot resultar excessivament ingenu. Ho és en la mesura que no crec que ara per ara cap de les dues propostes pugui tirar endavant, però el pas d’eliminar-lo tindria, a llarg termini, conseqüències indesitjables.

Altres veus, impulsades pel fragor de la polèmica, han reclamat poc més que un aixecament en massa de la professió periodística per frenar el trist espectacle de la voracitat partidista. La particularitat és que la majoria dels qui defensen la ‘revolta’ tenen un lloc de treball ben remunerat des del que és molt senzill fer proclames i plantejar reivindicacions, sense percebre que la professió té altres problemes més urgents als que cal donar resposta.

Com sempre que es produeixen debats similars, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha fet públic un comunicat en que denuncia els fets i diu ‘prou’ a la politització dels òrgans de control audiovisual. Vista l’eficàcia d’altres ocasions, amb resultats imperceptibles, no cal esperar moviments per la queixa professional.

El panorama periodístic no pot ser més desolador, però és absurd perdre l’esperança. Si les iniciatives actuals acaben en via morta caldrà buscar-ne de noves, reinventar-se, cercar complicitats i, sobre tot, fer una aposta innovadora per guanyar prestigi professional, indispensable per guanyar batalles en el futur.

No crec que el CAC hagi de desaparèixer, tot i que la composició de l’actual és un despropòsit i una vulneració flagrant del esperit de la llei. De la mateixa manera, les respostes que s’han donat a aquesta barrabassada són tan predictibles com inútils. Cal un canvi d’estratègia i en aquest punt el Col·legi de Periodistes podria jugar un paper crucial. Massa sovint, les seves instal.lacions es veuen com un bolet enmig de la voràgine ciutadana. No estaria de més que si els periodistes i el periodisme són essencials per la bona salut de la democràcia s’obrissin a l’exterior per demostrar que els nostres problemes, les nostres preocupacions, els nostres requeriments als partits van més enllà de la defensa de posicions gremialistes. Si aconseguim tancar aquest cercle és molt possible que els que han perpetrat el pitjor atac al CAC s’ho pensin dues vegades.

9 jul. 2012

La responsabilitat de la professió periodística en el 'cas Bankia' (una aportació)

Tomeu Ferrer
En tot això de la crisi, nosaltres, els periodistes, també hi tenim una part de culpa. Vull aclarir que en tenen més els directius. I poso com a exemple el 'cas Bankia'.

Fa més dos anys, en el món periodístic relacionat amb l'economia, era un secret a veus que Caja Madrid tenia un compromís molt gran causat per les inversions forassenyades relacionades amb el totxo. I la solució oficial semblava també poc plausible: unir aquesta caixa amb amb altres que també eren suspectes de tenir forats causats per l'immobiliari.

Però, mira per on, es va anunciar la bomba. No sols es feia una fusió macro amb altres caixes d'estalvis si no que es plantejava transformar el conjunt en un banc. Així es feia possible l'entrada d'inversors privats que el podrien recapitalitzar.

Tot plegat, ja llavors semblava el conte de la lletera. Més sense tenir números clars. L'obscurantisme és la característica determinant de la banca espanyola!

Aterrem, doncs! A les redaccions dels mitjans periodístics hi havia neguit. Els periodistes pensaven en la feina que se'ls hi girava i els directius de les empreses miraven cap als comptes de resultats.

Els periodistes vèiem que s'hauria d'entrar a rebuscar en l'operació Bankia (com a paradigma d'altres de grandària menor) i això causava un cert respecte.

Tot es va aclarir, permeteu-me el record, a partir del tret de sortida a borsa. Llavors els responsables de publicitat dels mitjans d'informació van rebre de forma urgent una comanda que pel seu volum trencava amb la tendència miseriosa dels últims anys. Aquestes coses a les redaccions se saben, perquè hi ha un tam tam que ho transmet tot.

Mirar cap a un altre costat
Insisteixo, els periodistes, en aquest context observàvem que a Bankia i semblants, “hi havia tema”, però també que si es plantejava això, segurament el valent o valenta que ho fes seria enviat, com a poc, a l'arxiu. Resultat, els directius de les empreses periodístiques van decidir cobrar la publicitat i no embolicar-se en llibres de cavalleries. Per tant, la decisió final va ser mirar cap a un altra banda. I les hemeroteques no menteixen. El resultat és que en el nostre àmbit, amb alternatives o no, es va col·laborar en l'aixecada de camisa de Bankia.

He posat el cas de Bankia per evitar fer comparacions encara més sagnants com el cas de la publicitat de Nueva Rumasa.

Una salvetat final. El periodisme, com el sindicalisme, s'ha sobrevalorat. Vull dir que nosaltres mateixos hem llançat durant anys la idea de què podíem capgirar situacions d'injustícia flagrant i no reconeixem que, com a màxim, la resistència que es pot aplicar pot consistir a “salvar els mobles”. Però, de tan treure pit, ara som incapaços de reconèixer que nosaltres, els periodistes, tenim la teulada de vidre. És a dir que com a la fi no som herois i hem de guanyar-nos un sou, algunes vegades mirem cap a un altre lloc.

6 jul. 2012

La independencia de los medios

José Sanclemente
El panorama mediático se esta deteriorando aceleradamente. A la situación casi dramática que están viviendo los medios privados, que no ven el final de la caída publicitaria (en torno al 20% en el pasado mes de junio), hay que añadir los preocupantes síntomas del sector público que lleva el camino de politizarse todavía más, si cabe.



Un decretazo del gobierno ha permitido nombrar la cúpula de RTVE a dedo, y la connivencia entre CiU y PP en Cataluña ha supuesto que el CAC (Consell de l'Audiovisual de Catalunya) ya no sea un organismo independiente que tenía por objeto velar por la libertad de información y controlar que se cumplían las normas de los prestadores de servicios de comunicación tanto públicos como privados.


En este último caso los actuales doce consejeros provenientes del periodismo y los medios de comunicación han sido sustituidos por media docena de políticos en la reserva.


No tiene sentido mantener un CAC que nos cuesta cerca de 6 millones de euros si éste es una extensión de los partidos políticos. Mi consejo es que este nuevo CAC se debería cerrar inmediatamente y sus funciones asumidas por una comisión de diputados a los que ya pagamos un sueldo en el Parlamento catalán. Total va a ser lo mismo.


La sensación es que el deterioro económico de los medios en general está llevando a una pérdida de independencia galopante. La subvención a los medios privados por parte de muchos gobiernos autonómicos se ha recortado como lo han hecho los presupuestos generales pero, lejos de desaparecer, se están concentrando en los medios afines a los colores de los gobiernos.


No estoy a favor de la subvención indiscriminada de los medios. De hecho, estoy en contra de cualquier subvención. Sin embargo, en los momentos actuales sería deseable que los políticos concentren sus esfuerzos en ayudas al sector como lo vienen haciendo en Austria, Finlandia o Francia, entre otros países europeos, cuyas ayudas a la difusión de los medios de comunicación son consideradas necesarias para la pluralidad informativa y están bajo riguroso control del Parlamento y con máxima transparencia.


Los medios privados están con las finanzas bajo cero y las redacciones se encogen con las regulaciones de empleo, los periodistas ya no tienen cabida ni siquiera en los organismos independientes de regulación de lo audiovisual. Al parecer lo que prima hoy es la figura del financiero y del político y eso ya sabemos como nos está yendo en la gestión global de la crisis.


Al periodismo no se le puede aplicar la misma receta. No se debería.

5 jul. 2012

Dret a opinar

Joan Brunet i Mauri
L’ofici d’escriure té sens dubte alguns avantatges. Com a mínim els que es deriven de l’oportunitat de poder dir-hi la teva, d’introduir un matís o d’aflorar públicament una discrepància davant un fet, una opinió, una idea o un posicionament. L’ofici d’escriure i d’opinar contribueix en temps de penúries ideològiques, a alimentar el debat democràtic necessari entorn les idees i els fets. Clar que com en tots els ordres de la vida, a l’hora d’expressar l’opinió, han de prevaldre els valors que tenen a veure amb l’ètica. I és que en una societat democràtica, per una simple qüestió de principis, hi té cabuda tot allò que té a veure amb les llibertats. I en bona lògica, sota aquest principi, hom pot opinar, escriure i argumentar qualsevol posicionament que es vulgui expressar. Precisament en això es fonamenta el dret a la llibertat d’expressió àmpliament reconegut en la nostra constitució. Un dret, però, que en cap cas no és sinònim de barra lliure ni ha de servir de pretext per justificar la vulneració d’altres principis o drets fonamentals també garantits constitucionalment.

Aquesta reflexió que acabo de transcriure és pràcticament còpia de la que vaig deixar reflectida fa un parell d’anys en una de les entrades al meu blog personal. Em preguntava llavors --i ho torno a fer ara--, si davant el fenomen creixent d’individus que s’aprofiten de l’anonimat que el ciberespai ofereix per fer pur gamberrisme, caldrà rearmar-nos per evitar que hom pugui amagar-se impunement darrera l’anonimat per a sostenir idees contràries als valors morals o per difamar a persones o institucions. I això, si més no, per garantir la qualitat del debat lliure i democràtic, i en qualsevol cas per tancar la porta a l’arrogància, la impertinència, la difamació, o
l’insult d’aquells que no són capaços de donar la cara i prefereixen amagar la seva identitat darrera l’anonimat.
I és que en temps com els actuals, en els que els nervis són a flor de pell, és també quan més sovintegen les diatribes que s’escuden en una interpretació errònia del què la llibertat d’expressió és com a dret, i que com a deure comporta. És el cas, per exemple, dels comentaris passats de ratlla, escrits per persones que no volen assumir la responsabilitat que una opinió expressada públicament comporta. Persones que confonen llibertat d’expressió amb un dret al servei d’unes actituds que res no tenen a veure amb aquest principi constitucional pel simple fet que en vulneren d’altres. És d’aquesta manera, que davant el fenomen creixent d’instrumentalització sectària i anònima d’espais plurals oberts a l’opinió no hauria de sorprendre que determinats blogs i webs s’hagin plantejat la conveniència de tancar els seus respectius espais oberts a l’opinió. I arribats a aquest punt, és quan la paradoxa apareix. I és que no deixa de ser un contrasentit que per evitar la propagació de la mentida o de la difamació a través de la xarxa, la solució passi per tancar espais que foren concebuts com a punt de trobada on expressar i defensar idees, i enriquir el debat democràtic.

Caldrà recordar-ho de nou per als desmemoriats: en una societat democràtica cadascú és senyor i major dels seus silencis però esclau de les seves opinions, de les seves paraules. En conseqüència, els ciutadans i les ciutadanes som responsables dels possibles efectes que les nostres opinions, lliurament expressades, puguin acabar provocant. Qualsevol altra comportament que no parteixi del respecte per aquest axioma, ni és democràtic, ni tampoc èticament defensable... I per descomptat, es tracta d’un comportament que res no té a veure amb el dret a la llibertat d’expressió.
(
joan.brunet@periodistes.org)