El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

20 mar. 2019

‘Fake news’, manual de resistència contra la política de la mentida

Gabriel Jaraba
La gent parla de les 'fake news' amb sorpresa i admiració; així com dient ves quina cosa, com si des que el món és món l’ésser humà no s’hagués dedicat, sempre i arreu, a mentir i enganyar. A les portes de la segona dècada del segle XXI ens fem creus que els mitjans difonguin informacions no fiables, (mare de Déu) quan, precisament, les modernes ciències de la comunicació neixen al segle XX per a estudiar la manipulació de les masses per part del totalitarisme mitjançant la seducció i l’engany.

Ara es centren en estudiar com la tecnologia fa més complicada la
cosa. La confluència de comunicació i cibernètica passa avui per la intel·ligència artificial, que no només és un sistema hipercibernètic per a la gestió de les coses in absentia humana, sinó que està concebut per a que un observador no pugui identificar l’acció maquinal rere l’aparença de conducta humana.

Si seguim la llei de ferro del pensament crític, “pensa malament i encertaràs”, ens adonarem que l’objectiu de la intel·ligència artificial no és tant la gestió sense mediació humana sinó la simulació d’una presència i acció humana que permetin tòrcer la reacció d’acord amb els interessos de qui la introdueix. De manera que abaixem els fums: les 'fake news' no són més que un lleu aperitiu del plat fort que ens espera en el tiberi que els poders preparen a costa de la llibertat i amb factura a càrrec dels ciutadans.

Sovint es presenten les 'fake news' com a un problema periodístic, informatiu i comunicacional, quan són un problema polític. De fet el concepte es tradueix erròniament: no es tracta de “notícies falses” sinó de pseudonotícies enganyoses presentades fraudulentament amb la intenció d’enganyar i desinformar. Y aquesta intenció no neix d’entre el públic receptor de la informació, sinó dels nuclis centrals del poder.

És Donald Trump qui comença a fer circular l’expressió 'fake news' per a al·ludir, de manera pervertida, a les informacions desfavorables que sobre ell publiquen els grans mitjans estatunidencs, des de 'The New York Times' fins a la CNN, i ho fa per desprestigiar-los o, com a mínim, escampar dubtes sobre la seva solvència informativa. 'Fake news' és, doncs, un aspecte recent de les estratègies de desinformació força practicades durant el segle XX en la comunicació de masses.

(Auto)comunicació de masses


Però la comunicació del segle XXI és més complexa que la del segle XX. El que Manuel Castells ha teoritzat com “autocomunicació de masses” --per a al·ludir el paper proactiu dels ciutadans en la generació i distribució d’informació mitjançant xarxes i mitjans digitals-- és el que ha conferit una força inèdita a las 'fake news' promogudes des del poder polític.

S’esdevé així un efecte pervers de l’anomenada “alquímia de les multituds”, al·ludida per Francis Pisani i Dominique Piotet per a designar l’acumulació de coneixement propiciat per l’autocomunicació de masses: en lloc de fomentar la promoció del coneixement es deforma la realitat per part dels qui haurien d’exercir el seu dret a emetre i rebre informació versemblant.

I és aleshores quan sorgeixen diferents entitats compromeses amb la informació democràtica, amb la Unesco al capdavant, que promouen campanyes de conscienciació sobre el risc de les fake news. Proposen l’educació de la ciutadania pel que da a la identificació correcta de les fonts i fiabilitat de les informacions, la responsabilitat de no difondre notícies falses, i l’ús intel·ligent de la comunicació per defensar el dret democràtic a la informació i el seu aprofundiment.

La Unesco tira endavant una àmplia i intensa activitat al voltant d’un altre nou concepte: alfabetització mediàtica i digital (MILID, en les seves sigles en anglès). Les fake news són al centre d’aquesta iniciativa, però el problema és que l‘educació mediàtica s’esdevé al sí de l’educació general, i aquesta no només produeix formació i instrucció, sinó també analfabetisme funcional: persones que saben llegir però no entenen el que llegeixen.

I ara és quan trobem la mare dels ous: no és a una capacitat perversament oculta a les xarxes socials o a l‘autocomunicació de masses on es troba el brou de cultiu per a les fake news, sinó a dos llocs molt concrets: la confluència de l’acció deliberada de poders polítics, econòmics i estratègics per furtar a la ciutadania la informació fiable a la qual tenen dret, i a les defectuoses polítiques educatives dels governs que no possibiliten el substrat cognitiu necessari per a l’exercici de la ciutadania democràtica.

Alfabetització digital i funcional


Educadors, activistes i professionals de la comunicació incideixen en el camp d’acció de les 'fake news' per tal d’adobar els perjudicis prèviament causats per altres. Però a Europa tenim una manera curiosa d’actuar: donem la culpa a les democràcies de la UE de les desgràcies dels refugiats que volen accedir a elles, en lloc de culpar els governs criminals que han convertit els seus països en camps de batalla i cementiris; ens escandalitzem davant l’ascens de forces populistes i feixistes com si el seu predomini fos inevitable, en lloc d’eixamplar unes democràcies fortes en las quals viure sigui il·lusionant. No ha calgut cap 'fake new' per arribar a aquesta mentalitat regressiva que es creu progressista i és un dels més poderosos llasts que impedeix progressar un continent que és ara com ara la més destacada illa de llibertat.

No cal demanar a periodistes, comunicadors, educadors i mitjans comptes de les 'fake news' sinó que cal buscar el seu origen en el poder i el diner. La tasca d’educar el públic s’encoloma a comunicadors i educadors, però no són ells els responsables, simplement hi fan cap per adobar els estralls causats per altres.

L’Estat espanyol té un panorama comunicacional que es caracteritza per una premsa impresa que és de partit però no es declara com a tal. Ho és no només perquè pren posicions editorials coincidents amb estratègies partidàries, sinó perquè són propietat dels bancs que financen les campanyes i deutes dels partits. Mitjans i partits deuen, alhora, la seva existència a les entitats bancàries. Aquí comença i acaba el recorregut de qualsevol discussió sobre credibilitat informativa en la nostra societat.

Elucubrar sobre insídies relacionades amb 'fake news' en aquest panorama sembla ingenu però en realitat és l’intent de desviar la responsabilitat als escenaris digitals de l’autocomunicació de masses. I passa això perquè la premsa de partit, cada cop menys interessant per al lector informat, troba competència en uns mitjans digitals que, per més trapelleries que facin, mai no podran descapitalitzar del tot uns grups mediàtics que en altre temps van ser grans negocis a benefici de delirants estratègies audiovisual-financeres.

Alguns d’aquests digitals estan arribant ràpidament a la irrellevància per estar reproduint la mateixa fatídica aliança entre poder editorial, bancari i partidari, però més descarada i amb la desvergonya d’intentar recollir els nínxols de públic sembrats per altres mitjans, ara en recessió. Trump surt a donar la cara a Twitter i mobilitza els seus 'trolls' per tal de forçar la realitat a assemblar-se al que diu, deixant que els bancs juguin amb els astronòmics deutes dels mitjans als que desitgi doblegar.

No és que ens calguin més i millors educadors en comunicació, que els necessitem; no és que els periodistes hagin de contribuir a l’alfabetització mediàtica, que han de fer-ho; el que calen són editors de premsa dignes d’aquest nom, capaços de publicar informació independent. En un país on la 'fake new' més grossa la van promoure el mateix president del Govern i el ministre de l’Interior un 11 de març de 2004.

14 mar. 2019

Ramon Solanes, un periodista a contrapié

Ángel Sánchez de la Fuente 
El primer director de periódicos que he tenido en mi vida ha sido Ramon Solanes Piñol (Barcelona, 1926), recientemente fallecido. Lo que yo escribo ahora está influido por el grato recuerdo que guardo de él en su relación conmigo. Gracias a mi amigo Kiku Cusí entré en la redacción de 'Mundo Diario' a cubrir el mes de vacaciones de Pedro Palacios. Tuve la suerte de que jugara a mi favor una serie de factores que no vienen al caso. Solanes siempre creyó en mí, aunque después de casi cinco años de trabajar a sus
Ramon Solanes. (foto: ACN / Mar Rocabert)
órdenes, cambié de rumbo en 1978, entre otras cosas, a causa de la agonía del Grupo Mundo. Por el contrario, una nueva aventura capitaneada por Antonio Franco –'El Periódico de Catalunya', obviamente-- nos tentó a mí y a Sebastián Serrano, Xavier Campreciós y Enric Sala, entrañables compañeros de un sólido equipo. 

Desde que el ministro Pío Cabanillas permitió en febrero de 1974 el cambio de nombre en la cabecera (de 'Diario Femenino' a 'Mundo Diario'), Solanes supo aprovechar cierto aperturismo del régimen para que el periódico asomara la cabeza en el panorama de la prensa catalana. A raíz de la muerte del dictador, 'Mundo Diario' tardó muy poco en ser una referencia para los sectores progresistas y especialmente para las clases populares, en decidida conexión con las asociaciones de vecinos, como sabe muy bien la compañera María Eugenia Ibáñez. Y todo ello con una redacción entregada, a la que un inteligente Solanes dejaba hacer. Él no era un abogado de los pobres, pero no frenaba a los que los defendían. En realidad, nunca he dejado de tener la sensación de que Solanes siempre anduvo a contrapié como periodista. Cuando los compañeros de su generación no sabían idiomas, él hablaba varios. Cuando trabajaba en TVE, como director de Programas en Miramar, y recibía consignas anacrónicas, él trataba de desconectar, dentro de lo que era posible. El catalán del pelo blanco era un bicho raro para muchos de sus superiores de Madrid, de tendencia falangista. 

En su libro 'La tele sota Franco. L’aventura de Miramar' (Ara Llibres, 2009), Solanes recuerda algunas barrabasadas que vivió en primera línea. Siendo Adolfo Suárez director de la Primera Cadena de TVE en 1965, Solanes le sugirió desde Barcelona grabar la actuación de los Beatles en la plaza Monumental. La respuesta del que después sería presidente del Gobierno figura en el citado libro: “A TVE no l’interessen aquests peluts. A més a més, dubto que tinguin tants seguidors; grups de nois i noies, adolescents histèrics i no gaire més. Oblida’ls, Ramon”. Tampoco Suárez era muy partidario de retransmitir los partidos de tenis de la Copa Davis. Solanes se alió con Juan Antonio Samaranch, entonces al frente de la Delegación Nacional de Deportes, para que Madrid diera su brazo a torcer. Fue entonces cuando Juan José Castillo hizo famoso su “entró, entró”, además de tener que explicar las reglas del juego a unos espectadores legos en la materia. 

Al hilo de la mención que he hecho de Suárez, no he podido olvidar, y menos en estos momentos, una anécdota que me contó Solanes en persona, raíz de aquella entrevista que 'Paris-Match' le hizo en 1976 al recién nombrado presidente del Gobierno, en la que este afirmaba que era imposible “enseñar química nuclear en vasco o catalán”. Al margen de que, según un periodista francés que participó en el reportaje e incluso actuó de intérprete, Suárez no aludió al catalán, sino solo al vasco, la anécdota de Solanes a la que hacía referencia es muy ilustrativa. Solanes y su esposa, Elvira Roca-Sastre, ejercían de anfitriones del matrimonio Suárez Illana, cuando, en un momento determinado, Ramon se dirigió a Elvira diciéndole: “Em passes la sal, si us plau?” Atónito, Adolfo se descolgó de esta guisa: “Pero, Ramon, ¿es que habláis entre vosotros en catalán sabiendo perfectamente los dos el castellano”. Moraleja: a finales de los años 60, un político talludito y con vocación de llegar a ser quien fue, ignoraba algo tan elemental como la realidad de uso de la lengua catalana. 

Y, para acabar, quiero dejar constancia del catalanismo de mi primer director. Un catalanismo en tiempos harto difíciles. Fue él, en 'Mundo Diario', quien impulsó una sección diaria en catalán (Catalunya endins, se titulaba) cuando nadie de la competencia osaba plantearse semejante cuestión. Fue él quien, en los tiempos en que era director de Programas de TVE en Miramar (finales de los sesenta), dio vía libre a los espacios dramáticos en lengua catalana. El ciclo se estrenó concretamente con el clásico de Josep Maria de Sagarra 'La ferida lluminosa'. Y también en esa época empezó el primer informativo en catalán. Y todas estas conquistas que hoy pueden parecernos que no son nada del otro mundo se llevaron a cabo con Franco vivito y coleando en palacio de El Pardo. Los periodistas veteranos como yo saben bien de lo que hablo. 

10 feb. 2019

En memòria de Pepa Badell

Pepa Badell va morir el passat 7 de febrer a causa d’un càncer detectat fa pocs mesos. La Pepa, com tothom la coneixia, ha estat sempre molt lligada a la UAB i a la Facultat de Ciències de la Comunicació des dels inicis, com ha recordat l'equip del deganat
Pepa Badell, en una imatge del seu perfil de Twitter.
d'aquest centre. Va ser alumna de la tercera promoció (1973-1978) i llicenciada en Ciències de la Informació, secció Periodisme (1978). Després va desenvolupar una llarga carrera com a redactora al 'Diari de Barcelona' (1975-1978), 'El Periódico de Catalunya' (1979-1987), el seminari 'El Món' (1981-1982), als informatius de TVE (1987-1990) i dirigint diversos projectes relacionats amb l’edició de diferents publicacions municipals i sectorials fins que en començar l’any 2000 va crear una empresa pròpia, Nous Formats en Comunicació, que va compaginar amb la seva tasca com a professora associada del departament de Publicitat i Comunicació Audiovisual de la UAB.

Pepa Badell ha estat professora de la facultat durant 25 anys, des del 1994 fins l’actualitat i era una experta en qüestions multimèdia i les noves formes de periodisme derivades de la digitalització i l’aparició d’Internet. Enguany impartia assignatures com Gèneres i Formats Audiovisuals Multimèdia i Producció i Expressió Periodística en Multimèdia i Interactius i tutoritzava Treballs de Fi de Grau en el grau de Periodisme. El seu fill, Daniel López Badell, va comunicar als seus companys de la facultat que va viure amb alegria i “con las botas puestas” fins al final. 

Destacada lluitadora feminista i, en particular, pel reconeixement professional i laboral de les periodistes, Pepa Badell va col.laborar amb diversos articles al quadern PAIOS. Per recordar-la, publiquem a continuació l'última reflexió que va publicar en aquest blog, el 27 de febrer del 2017, així com els enllaços de tots els posts que va oferir-nos amb la generositat que la caracteritzava.


#OnSonLesDones: 6 mesos de recompte,
i encara queda molt per fer


Pepa Badell 
Sala plena, com a les grans ocasions, al Col·legi de Periodistes a Barcelona. Es tracta de la presentació de l’informe de sis mesos de recompte del grup #OnSonLesDones. Molta expectació entre el públic, majoritàriament dones. I és una llàstima aquesta poca presència d’homes a la sala, perquè la invisibilitat de les dones en els espais d’opinió no és un tema menor.
D’esquerra a dreta, Gina Driéguez (#OnSonLesDones),
Esther Vera (Ara), Natza Farré (escriptora), Mònica Terribas 
(Catalunya Ràdio), Karma Peiró(Nació Digital) i Lídia Heredia 
(TV3). (foto: @Juanfran Martínez)


Durant sis mesos, un grup molt divers de dones –pel que fa a la procedència, edats, interessos, treball...–, amb cap altre mitjà que la voluntat i les oportunitats que proporciona internet, ha decidit recomptar diàriament la presència de dones als principals espais d’opinió dels mitjans de comunicació d’aquest país. El resultat és demolidor: la infrarepresentació de dones és flagrant a bona part dels diaris, ràdios i televisions i retrata d’una manera fefaent una situació de discriminació.
Constatar que la representació i opinió de les dones és sempre minoritària, tot i ser aproximadament el 51% de la població, fa molt difícil canviar la realitat en àmbits com els mitjans de comunicació, universitats, judicatura, empreses, administracions...
Podeu consultar l’informe #6mesosOSLD complet del segon semestre de 2016, però val la pena destacar algunes xifres com, per exemple, les de lapremsa impresa: Menys d’1 de cada 5 articles d’opinió (el 18%) estan firmats per dones; és a dir, que dels 15.160 articles analitzats, només hi ha 2.355 escrits per dones. No oblidem que a Catalunya hi ha una llei d’igualtat des de juliol de 2015, i per això cal recordar a les administracions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i altres administracions) que mitjans com 'La Vanguardia', 'El Periódico de Catalunya', 'Ara' i 'El Punt Avui' incompleixen aquesta llei de manera flagrant i haurien de reflexionar sobre les subvencions que reben en concepte de publicitat institucional i altres ajuts.
La premsa digital també és un clar exemple de discriminació entre els mitjans analitzats (Vilaweb, Nació Digital, El Nacional i Catalunya Plural), amb una mitjana semestral agregada d’un 21%. Val a dir que aquest balanç és irregular per la dramàtica situació d’El Nacional, amb només un 9% de dones als seus espais d’opinió. Per contra, Catalunya Plural obté un 41% (només recompte de dos mesos), percentatge que es considera paritari.
En el cas de la ràdio, on s’han analitzat les principals tertúlies de RAC-1 iCatalunya Ràdio, es constata una gran diferència entre les emissores privada i pública. Val a dir que el balanç és altament positiu per la pública Catalunya Ràdio amb un 37% de presencia de dones a les tertúlies dels programes ‘El matí de Catalunya Ràdio’, ‘Catalunya Migdia’ i‘Catalunya Vespre’. RAC-1 ha millorat en els darrers recomptes, però encara està lluny d’assolir la paritat amb només un 25% de dones a les tertúlies dels programes ‘El món a RAC-1’ i ‘Via lliure’.
Finalment, les televisions mostren d’una manera encara més acusada la diferència entre mitjans públics i privats. A les dades agregades de les tertúlies de TV-3 (‘El Matí’, ‘Divendres’ i ‘Més324’) veiem un 40% de dones opinadores, és a dir, que la televisió pública assoleix la paritat. En canvi, a les privades, aquesta xifra baixa fins el 23%, una claríssima infrarepresentació als programes de les televisions privades ‘8 al dia’ i‘L’Illa de Robinson’.
#Onsonlesdones explica la diferència: en verd fosc, homes opinadors;
en verd clar, dones opinadores. Al mig, una ratlla blanca marca la línia 
del 50%. (foto: @Juanfran Martínez)
Amb tot això què vol dir el col·lectiu #OnSon
LesDones? Que cal reflexionar i canviar moltes inèrcies i rutines, perquè de dones n’hi ha, però malauradament solen estar invisibilitzades. I no val a dir que això canviarà progressivament, perquè les dones ja no volem seguir esperant més. Volem resultats.
I en aquesta problemàtica --la poca presència de les dones en espais d’opinió-- es va entrar de ple a la segona part de l’acte. Moderat per Natza Farré, el debat va reunir les directores Esther Vera ('Ara'), Mònica Terribas ('El Matí' de Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia ('Els Matins' de TV-3), més en Xavier Grasset ('Més 324') que va enviar un missatge gravat davant la impossibilitat d’assistir-hi, i Gina Driéguez en representació del col·lectiu #OnSonLesDones.
Les directores van assegurar que se sentien interpel·lades per l’acció del col·lectiu, però els arguments per intentar explicar aquesta infrarepresentació de dones tendien a ser més aviat justificacions que no pas propostes de millora i/o esmena d’una situació injusta.

Treure homes

Justificació és dir que s’ha rebut en herència una plantilla de col·laboradors i que canviar-ho és molt lent. És veritat, perquè donada la situació actual, posar una dona en un espai d’opinió significa treure un home. I qui ho fa?
També és justificació dir que la pressió institucional i pública per configurar les taules d’opinió no només ha de tenir en compte homes i dones, sinó també la diversitat política, territorial i lingüística. Totalment d’acord, però segur que hi ha dones opinadores de diferents tendències polítiques arreu del territori i amb usos lingüístics diversos. Posats a fer, reconeixem que la diversitat enriqueix enormement el debat.
Una altra manera de justificar aquesta absència notòria és dir que la compensen amb entrevistes, articles de fons, grans reportatges... Ai! És cert que això dona una certa visibilitat a les dones i al que fan, a la seva expertesa, però no fa de contrapès a la presència majoritària d’homes que opinen.
I, finalment, també em va semblar un argument una mica justificatiu dir que les agendes estaven massa masculinitzades i les inèrcies massa consolidades, que calia trencar-les. És veritat, i per això cal fer gestos més radicals: com que la majoria d’alts càrrecs son homes, les agendes d’experts pateixen també aquest biaix. Cal canviar-ho.

Vida social

I també va sorgir un tema extremadament interessant durant el debat: el problema de l’autoexigència que tenim les dones, que és tanta, que en ocasions ens paralitza. És veritat que moltes dones només volen opinar sobre allò que són realment expertes; no volen ser “todòlegs” (en masculí), com algú va dir a la sala. És cert. Les dones tendim a no fer vida social allà on es couen les decisions, només volem parlar d’allò que sabem i no ens agrada (en general) muntar el número a la tertúlia fent constants interrupcions i aixafant l’altre. Segurament som de posat més reflexiu i lent, però també som molt contundents. El que ens falten són espais on fer present i palesa la nostra opinió i no quedar invisibilitzades ni silenciades.
Com a conclusió, jo diria que les dones hem de fer un pas endavant. I això és el recompte del col·lectiu #OnSonLesDones: una petita acció revolucionària. No és el moment de dir que cal temps per que les coses canviïn o caiguin pel seu propi pes. Jo porto 40 anys de periodista i constato que moltes coses no han canviat. Per tant, hem de procurar canviar-les amb una major intensitat i accions com aquesta.
Estem disposades a esperar més temps? El 100% de la població catalana està disposada a no saber què diu el 51%, que som les dones? Hem de seguir acceptant que, del 49% de la població, surtin el 73% de les opinions als mitjans? Ens hem de resignar al fet que les dones siguin poc més d’1 de cada 4 persones que opinen als diaris, ràdios i televisions?

¿És que les dones no som subjectes amb opinió pròpia, capacitat crítica, vocació regeneradora, visió alternativa a aquest món tan masculinitzat?

Altres articles de Pepa Badell a PAIOS:

#OnSonLesDones.Balanç agredolç

#OnSonLesDones






29 ene. 2019

La Caixa, Catalunya Ràdio, el Barça i la deontologia

Andreu Farràs
‘La Transmissió d’en Torquemada’ és un excel·lent programa radiofònic. És el digne successor de ‘La Transmissió d’en Puyal’, un referent del periodisme radiofònic esportiu com el seu artífex, Joaquim Maria Puyal. Per això és des de fa molt de temps la meva banda sonora preferida per veure els partits del Barça per la tele o, si no hi ha tele, per escoltar que li està passant al meu equip favorit quan juga. I això d’escoltar-lo veient la tele encara més des què la tècnica permet seleccionar l’audio que vols sentir per saber què està succeint al camp si la tele no t’ho ensenya o tu no ho saps veure (SER, RAC-1, COPE, Catalunya Ràdio, etcètera).

També des de fa molt de temps em desagrada –de fet, l’únic que em desagrada, però molt— que qui narra i analitza com es desenvolupa el partit –actualment, els dos bons professionals del periodisme Ricard Torquemada i Bernat Soler— vagi incloent de forma
periòdica falques publicitàries de La Caixa, Caixabank o la Fundació La Caixa. (Esmento sense embuts l’entitat financera pel seu nom, perquè aquest irrellevant blog no necessita la publicitat ni els crèdits de cap "ànima" per subsistir). Unes frases publicitàries que pronuncien els mateixos periodistes interrompent la seva narració de les incidències del partit. Unes frases que es podrien incloure sense cap problema donant pas a una veu "no informativa" o "no periodística" sinó publicitària, aliena a l’equip encarregat de la transmissió. No demano que no hi hagi publicitat, sinó que qui l'exposi sigui una altra veu, de la mateixa manera que Toni Cruanyes o Raquel Sans no anuncien Estrella Damm (una altra empresa intocable a Catalunya) mentre presenten els TN. 

No dic això per raons estètiques, sinó ètiques. No m’agrada –per no dir que m’indigna— que una emissora pública del prestigi i l’audiència de Catalunya Ràdio incompleixi en aquest programa esportiu la guia editorial del llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. 

Disposa la guia editorial del llibre d’estil de la ‘Corpo’: “Els professionals que treballen per a la CCMA en l’elaboració i presentació de continguts estrictament informatius no poden fer publicitat ni participar en promocions comercials, independentment del règim contractual que els vinculi amb l’empresa, si la seva projecció pública s’associa al mitjà on treballen”.

I afegeix: “La participació en espais publicitaris del personal de la CCMA no vinculat als continguts informatius no ha d’afectar ni la imatge ni els interessos de la CCMA. En qualsevol cas, requereix l’autorització expressa de la direcció del seu mitjà”.

Així mateix, el Codi Deontológic dels Periodistes catalans, aprovat el novembre del 1992 pel segon Congrés de Periodistes de Catalunya i avalat el novembre del 2016 pel sisè Congrés de Periodistes de Catalunya, disposa en el seu article setè: “No es poden acceptar mai retribucions o gratificacions de tercers per promoure, orientar o publicar informacions i opinions. La recepció d’obsequis promocionals o commemoratius no pot ultrapassar el criteri estricte de la cortesia, segons els barems establerts per les organitzacions periodístiques. Tampoc no és admissible simultaniejar l’exercici del periodisme amb altres activitats remunerades que posin en perill els principis de veracitat i independència. Cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques. Com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”.

Credibilitat i interessos privats


Els greus problemes que llasten el nostre ofici i que patim els professionals, entre els quals, la progressiva pèrdua de credibilitat dels mitjans tradicionals, son enormes i difícils d'explicar en quatre pinzellades. Coneixem el diagnòstic, però ens estimbem quan volem albirar alguna solució. I el gest que defenso és, si es vol, una nimietat que arreglarà poc o res. Però encara que sigui merament simbòlic, precisament perquè em sembla que no costa res, considero urgent que els periodistes que narren els partits de futbol s'abstinguin d’anunciar en persona productes comercials. Tant els de Catalunya Ràdio com els d'altres emissores de ràdio i canals de televisió; sobretot, els que anuncien cases d'apostes (el foment de la ludopatia és un altre debat). 

Insisteixo: ho demano perquè em sembla que no costa res; perquè suposo que no és una exigència de l’anunciant, en aquest cas, La Caixa. I, si ho és, raó de més perquè la ràdio nacional de Catalunya (pagada per tots els catalans) compleixi les normes deontològiques de la seva empresa i de la professió periodística i demostri, encara que sigui amb timidesa, que no hi ha cap empresa privada, per poderosa i intocable que sigui, que pugui imposar els seus interessos per damunt dels dels ciutadans que subvencionen les emissores de la Generalitat. En una època de gestos amb vocació èpica, un més fàcil, ràpid i barat que aquest, impossible.

21 ene. 2019

Catalunya, el periodismo en tiempos de la posverdad

Josep Carles Rius
Las ansias de independencia de una parte significativa de la población catalana tienen raíces y razones poderosas. La primera, un sentimiento de nación que los poderes del Estado se niegan a reconocer. Pero el ‘procés’ es otra cosa. Es una estrategia de poder. Y para ello, ‘el fin justifica todos los medios’. Empezando por sacrificar la verdad.

Por eso ejercer un periodismo honesto ha sido tan complicado en Catalunya desde hace muchos años. El ‘procés’ viene de lejos y cada periodista podría contar cómo lo ha vivido en su propia experiencia profesional. Algunos deberían explicar cómo lo han
alimentado. Otros, recordar cómo lo han sufrido. Pero nadie puede afirmar que ha ejercido su trabajo sin verse afectado por el ‘procés’. Porque, en Catalunya, el periodismo ha estado en el epicentro del seísmo, y de sus constantes réplicas.

Sin la complicidad de muchos periodistas y de numerosos medios de comunicación, hubiera resultado imposible crear una realidad paralela. Basada en las emociones y no en los hechos. La verdad empírica, factual, no solo fue despreciada por los políticos que lideraban el ‘procés’ sino por responsables de los medios, periodistas, articulistas, tertulianos… Porque una parte de la población premiaba con su audiencia estos comportamientos. Y así se fue creando una inmensa burbuja emocional.

A la hora de construir la posverdad, el poder político contó con la complicidad de numerosos medios de comunicación públicos y privados y la implicación de una parte muy importante de la ciudadanía. La suma era imbatible. El resultado encajaba perfectamente en la definición que el diccionario Oxford hizo del término ‘posverdad’. Es decir, cuando “las llamadas a la emoción y de la creencia personal influyen más en la gente que los hechos objetivos”.

Los motivos que han llevado a prácticamente la mitad de la población catalana al independentismo tienen fundamento. Son el resultado de viejos agravios y desprecios recientes. Pero el camino trazado para conquistar el derecho a la autodeterminación estaba fuera de la realidad. Y, sin embargo, muchos periodistas y medios de comunicación, en lugar de velar por su veracidad, le dieron su aval. Lo amplificaron. Contaron las bondades de una travesía que acabó en desastre. Renunciaron a la información y, conscientes o no, entraron en el territorio de la propaganda. ¿Por sectarismo? ¿Por convicción? ¿Por interés? En cualquier caso, una parte del periodismo, en Catalunya, renunció a su compromiso con la verdad.

En frente, los poderes políticos, económicos y mediáticos que se sintieron amenazados por el ‘procés’ también activaron todos sus resortes. Guerra sucia. Manipulación. Portadas insultantes. Y, de nuevo, la verdad volvió a salir malparada. Era, y es, el escenario ideal para los medios y los periodistas de ‘trinchera’, defensores de causas. Del blanco o negro. De la ‘misión’ por encima de cualquier deontología profesional. En los conflictos, ya lo sabemos, la verdad es la primera víctima.

El ‘periodismo de trinchera’ es el más fácil y el más rentable. Tiene la audiencia asegurada. Es una tentación tan fuerte que periódicos convencionales o, incluso, algunos de los que se presentan ahora como regeneradores acaban eligiendo bando. Acaban escribiendo aquello que su público quiere oír, antes que la información que debería conocer. Renuncian a la responsabilidad de asumir el riesgo de cantar las verdades a quienes no las quieren oír.

Pero esta actitud tiene sus costes. Ahora muchos periodistas que alimentaron el ‘procés’ se sienten prisioneros de sus propios lectores. Algunos persisten. Otros optan por la discreción. Y quienes reconocen errores, son dilapidados en las redes. Porque el ‘monstruo’ creado con tantos años de posverdad ya tiene vida propia en Catalunya. Por eso mantenerse en tierra de nadie, navegar a contracorriente, resulta muy duro. Pero vale la pena. Es la mejor garantía para sentirse libre.

Artículo publicado en un monográfico de 'La Marea' sobre "La necesidad de recuperar los matices"

23 dic. 2018

Jueces: el secreto profesional no se toca

Texto del manifiesto leído en las concentraciones que numerosos periodistas protagonizaron el pasado 14 de diciembre en varias ciudades para defender el secreto profesional, a raíz de la incautación de material a reporteros de 'El Diari de Mallorca' y Europa Press bajo la coartada de la investigación del 'caso Cursach':

Los periodistas consideramos imprescindible hacer partícipe a la ciudadanía y al Poder Judicial nuestra intensa preocupación y alarma por la insólita e injustificable intromisión en los derechos que protege el artículo 20.1.d) de la Constitución producida en el
Concentración de periodistas ante el Tribunal Supremo, en Madrid.
(Foto: Juan Carlos Hidalgo)
'caso Cursach'.

En 40 años de vigencia de nuestra Constitución ningún miembro del Poder Judicial había ordenado entradas y registros en medios de comunicación para incautarse de teléfonos móviles y ordenadores de periodistas que tratan de cumplir su misión constitucional en relación con un caso de corrupción: proporcionar información veraz a los ciudadanos. Y eso es lo que ha ocurrido en el 'Diario de Mallorca' y en la redacción de Europa Press en Baleares.

El propósito de esa insólita actuación --el “volcado y estudio”, dice la resolución judicial, de los datos almacenados en los teléfonos móviles, ordenadores y 'pendrives' para descubrir a los supuestos autores de filtraciones-- nos parece del todo injustificado: el secreto profesional de los periodistas es el único secreto constitucionalmente protegido y su sacrificio para perseguir un delito de revelación, que, si acaso, estaría castigado con una simple multa, representa no solo un ataque desproporcionado al derecho fundamental a la información sino que también sienta un precedente gravísimo al demoler por completo y de forma indiscriminada la debida protección de las fuentes periodísticas. Sin ellas, la libertad de información, fundamento del sistema democrático y de una opinión pública libre, simplemente desaparece.

Creemos que el Consejo General del Poder Judicial y la Fiscalía General del Estado no pueden permanecer ajenos a este despropósito. Apelamos, por ello, a su buen criterio para transmitir a la sociedad su inequívoco compromiso con el derecho fundamental a la información sin injerencias indebidas.

16 dic. 2018

Facebook em censura que critiqui Trump

Andreu Farràs
Acabo de veure que Facebook ha eliminat del meu perfil un enllaç que vaig incloure fa alguns dies del post que vaig escriure a PAIOS sobre Donald Trump i les seves reprobables rodes de premsa. 

Com a única explicació, Facebook assenyala que l'enllaç ha estat eliminat perquè "esta publicación infringe nuestras Normas comunitarias, por lo que solo tú puedes verla". Encara que no utilitzo gaire aquesta xarxa social, no m'havia passat mai res semblant a Facebook ni en cap altra xarxa social.

Tot i que he llegit les "normes comunitàries" de Facebook no acabo
d'entendre quina infracció he comès en criticar el tracte que Trump dispensa als representants dels mitjans de comunicació que no li resulten simpàtics (un bon grapat, per no dir la majoria).

En els últims mesos, Facebook i altres xarxes socials han estat acusades de difondre informacions falses, notícies d'alta toxicitat. Fins i tot algunes xarxes han estat acusades d'afavorir determinats candidats polítics en eleccions i referèndums arreu del món. 

L'enginyós multimilionari Mark Zuckerberg i els seus executius s'han vist obligats a demanar perdó per permetre la difusió d'aquestes informacions o no controlar-les prou. I s'han hagut de comprometre a comprovar més els continguts que es difonen a través de les seves plataformes, uns mitjans gratuits que han fet el món més petit i que siguin instantànies les transmissions d'informacions veraces i també de continguts verinosos per a la convivència democràtica i les llibertats.

Tot i que trobi convenient cert control, no entenc la censura que Facebook ha perpetrat amb el meu article. Potser hi ha una justificació raonable. Però no me l'han donat. Ni l'he trobat en les seves "normes comunitàries".

No crec que en les teories conspiranoiques, però em sembla estrany que la primera vegada que pateixo una censura sigui quan escric en un insignificant blog especialitzat un article contra el gran mascle alfa global, que, segons nombrosos experts qualificats dels EUA, ha arribat a la Casa Blanca en bona part precisament gràcies a Facebook. Estrany i lamentable.

(Ara publicaré aquest text sencer a Facebook. A veure què passa. Seguirem informant)