El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

7 feb. 2017

Quan fèiem periodisme d’investigació

Siscu Baiges
Fa 27 anys, quan va néixer ‘El Triangle’, em divertia el periodisme d’investigació. El que els meus companys de professió i jo fèiem era un periodisme d’investigació precari. No teníem grans pressupostos econòmics ni instrumental de precisió per enregistrar gravacions amb micròfons ocults o fer fotografies a llarga distància.

Hi ha alguns episodis d’aquella etapa que poden encaixar perfectament en una pel·lícula de riure. Algun dels meus millors
èxits investigant va ser resultat de la intuïció i, sovint, de la pura sort. Eren temps en què no hi havia ‘google’ per fer recerques i els telèfons mòbils existien però quasi que semblaven un luxe o una extravagància.

Un d’aquests èxits va ser enxampar una conversa de l’aleshores secretari general de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, i enregistar-la. Parlava amb la seva secretària i, tot i que no desvetllava cap secret escandalós, publicar part de la conversa al ‘Diari de Barcelona’, com vam fer, va causar un merder considerable. Va venir un emissari de Presidència a la redacció a demanar caps i em van telefonar líders de l’oposició socialista, preocupats per si m’havia begut l’enteniment posant micròfons al despatx de Prenafeta al Palau de la Generalitat. 

El delegat del Govern espanyol a Barcelona va rebre trucades de Palau denunciant la malifeta. Malifeta que no era tal. En aquells primers temps de la telefonia mòbil m’havien comentat que els radioaficionats podien escoltar les converses que es feien amb els nous estris. Li vaig demanar a un amic meu radioaficionat que enregistrés una cinta de caset (els joves haureu de fer un ‘google’) i allí va aparèixer la famosa conversa. I la d’altres personatges anònims que avisaven la família que arribarien tard o casa o que rebien l’encàrrec de comprar alguna cosa al supermercat.

Deutes perdonats


També és molt bona l’anècdota del dia que vaig acompanyar un amic al departament d’Economia i Finances i en tafanejar la focopiadora m’hi vaig trobar un document que l’endemà va sortir a la portada del ‘Diari de Barcelona’. Era l’original d’un acord del departament pel qual es considerava que no es cobrarien mai –i, per tant, es perdonaven- els deutes que tenien amb la Hisenda catalana algunes empreses en les quals hi estaven implicats el propi conseller i alguns destacats dirigents de Convergència Democràtica, a part d’alguns grups mediàtics, que segur que van agrair molt el regal del Govern català.

Mai no he sabut quines conseqüències internes al departament va tenir aquell incident. El conseller va amenaçar amb accions judicials que no va arribar a dur a terme. Més li valia. Suposo que alguna secretària deuria endur-se una bona esbroncada. M’encantaria que avui, tants anys després, algú m’expliqués com es va viure al departament d’Economia i Finances la reproducció d’aquell document a la primera plana del diari.

L'edat del candidat Cullell


Una tercera anècdota. CiU va presentar a les eleccions municipals de Barcelona, el 1987, a Josep Maria Cullell per intentar desbancar Pasqual Maragall. Els seus el presentaven com un home jove, amb empenta i energia, una mena de John Kennedy a la catalana. Hi havia una cosa que no quadrava, però. A la biografia oficial de campanya li atribuïen una edat i, en canvi, en alguns llibres que havia publicat s’hi feia constar que tenia dos anys més. Vaig preguntar al departament de comunicació del seu equip i em van insistir que la dada bona era la de la biografia electoral. 

Total, que com que Cullell havia estudiat als Jesuïtes del carrer Casp vaig anar cap allà i vaig descobrir que al vestíbul d’entrada hi havia una orla de quan era petit i allí hi deia ben clar que havia nascut dos anys abans del que pretenien fer creure als periodistes i als electors barcelonins. Imagineu-vos l’escena: palplantat davant l’orla, apuntant amb boli les dades de’n Cullell (no eren temps de mòbils que fan fotos en un instant) i amb el cor bategant de satisfacció professional. Ho vam publicar, ens vam pixar de riure i no va passar res. Cap mitjà de comunicació ‘important’ es va fer ressò de la meva gran exclusiva. M’imagino que el propi afectat i algú dels que em van mentir van enrogir de vergonya.

El periodisme d’investigació sense uns mínims mitjans econòmics no era fàcil, clar, però era d’allò més divertit. Què pensaríeu d’un jove d’uns 25 anys posant els dits dins una bústia d’una escala particular per xafardejar els sobres que havien enviat a una empresa en la qual coincidien una filla de Jordi Pujol, l’alcalde convergent d’Olot i Felip Puig? Suposo que si hi havia alguna cosa de delictiva en aquestes accions ja deu haver prescrit i, en descàrrec meu, diré que després d’anotar el nom i l’adreça dels remitents tornava a dipositar els sobres dins la bústia corresponent.

¿I com reaccionaríeu veient un atrotinat vehicle dos cavalls que s’esperava que el conseller d’Economia i Finances, Macià Alavedra, sortís del seu xalet a Calella de Palafrugell i que pretenia perseguir el seu cotxe oficial? La persecució durava aproximadament cinquanta o cent metres. El temps just per perdre’l de vista. L’avantatge és que després podíem aprofitar per anar a la platja.

I jo us explico les meves ‘batalletes’. Que hi ha companyes i companys que us en podrien explicar de semblants i millors. Per exemple, els que anaven a Suïssa o Belfast per investigar qui eren els misteriosos testaferros que desviaven els diners que recaptaven les loteries de la Generalitat. A saber on els tocava dormir, pobres!


Els negocis de la família Pujol


La confecció dels llibres 'Banca Catalana, más que un banco más que una crisis' i 'Jordi Pujol, historia de una obsesión' també encaixa amb l’etiqueta de ‘periodisme d’investigació’. El primer el vam fer plegats Jaume Reixach, Enric González i jo. I el segon, en Jaume i jo. Entre els originals que vam escriure i ell que va acabar sent imprès hi va haver força diferència. El de Banca Catalana el va imprimir una editorial que va ser comminada a no fer-ho des del palau de la Generalitat, però que ja havia pagat els autors i no podia fer-se enrere. Del segon va desaparèixer un capítol dedicats als negocis de la família Pujol i uns quants dirigents espavilats de CDC perquè l’editorial tenia por de les querelles que poguessin caure-li al damunt. La realitat posterior ha demostrat que aquell capítol era una fotesa comparat amb el que s’ha acabat sabent d’aquells negocis.

Quins temps aquells!

Tanta investigació tanta investigació i ni vam ensumar que mentre perseguia Macià Alavedra pels camins de sorra de Calella o em deixava el canell dins les bústies de les empreses de Felip Puig, el seu líder espiritual i de partit, Jordi Pujol, dipositava una fortuna a Suïssa!

Per cert, si no es fa més periodisme d’investigació no és perquè no hi hagi bons periodistes i temes per investigar. ‘El Triangle’ n’és un bon i meritori exemple.

(Publicat al número especial d'El Triangle, 
dedicat al seu 27è aniversari)

22 ene. 2017

Tendencias y predicciones para los periódicos

José Sanclemente
Tremendo el nuevo batacazo que se han dado este pasado año los periódicos impresos de nuestro país: 250.000 personas han dejado de comprarlos cada día, lo que significa un nuevo descenso del 9% que se acumula al 55% de caída acumulada en la última década. La prensa llamada nacional es la que más ha sufrido: entre los tres grandes ('El País', 'El Mundo' y 'Abc') se han dejado en el camino del 2016 un 14% de sus ventas de ejemplares. Mejor le ha ido a la prensa regional que ha visto descender su difusión en torno al 8%.

La publicidad impresa también está sufriendo un constante retroceso con una nueva caída media del 6%. Llueve sobre mojado y los diarios ingresan por sus anuncios en papel solo un 30% de lo que facturaban hace diez años.

La panacea digital de las cabeceras de los periódicos impresos no llega: aunque los incrementos publicitarios de sus digitales han sido del 20% en 2016 son insuficientes para compensar la pérdida de rentabilidad del papel.

Algunos grandes grupos periodísticos ya concentran casi el 40% de sus recursos en la publicidad on line, pero este dato debe relativizarse dada la menguante cuenta de ingresos totales de explotación.

Muchos anunciantes, incluidos los institucionales y los del Ibex 35, van soltando amarras del papel y se apuntan a los medios digitales, pero lo hacen a precios más bajos y midiendo con lupa el retorno de sus inversiones. Se acabaron las altas tarifas de las páginas de publicidad a color en la que el anunciante anteponía la imagen a la eficacia. Ahora en el digital todo es escrutado más allá de los meros clicks en los anuncios.

Está claro que la batalla por crecer en audiencia digital va a seguir y que los lectores de periódicos ya son masivamente digitales y parece una tendencia irreversible, pero está por ver si la publicidad va a aportar suficientes recursos para sostener las estructuras periodísticas de los grandes medios españoles. Es esta la gran preocupación de los directivos de las empresas de medios de comunicación.

Cuando miran a su alrededor, hacia mercados más maduros como pueden ser EEUU o Gran Bretaña, se encuentran con que los anunciantes están repartiendo la mayor parte del pastel publicitario digital entre las redes sociales. Google y Facebook han crecido un 21% y un 59% respectivamente sus ingresos, mientras que 'The Guardian', a pesar de crecer en páginas vistas y consolidarse con una audiencia de más de 155 millones de usuarios mensuales, ha reducido sus ingresos en 2,3 millones de euros y ha entrado en perdidas por valor de 80 millones.

Las periódicos ingleses se llevan solo 90 peniques de cada libra digital que invierten los anunciantes. El resto se queda en manos de Facebook, Google y de otras redes sociales. No es muy diferente de lo que sucede en España.

Para lo grupos periodísticos multiproducto (papel y digital) está resultando un grave problema apuntalar la casa en ruinas del papel al tiempo que se construye una nueva digital.

Según el informe de tendencias y predicciones sobre el periodismo, que Nic Newman realiza para Reuters, en 2017 los editores ponen sus esperanzas en dar un vuelco positivo hacia el pago por información en sus diarios digitales y a monetizar los contenidos patrocinados en diferentes formatos, sobre todo en vídeo y en realidad virtual. Las inversiones en 'big data' para la segmentación y conocimiento de los usos informativos de los lectores también será prioritaria; algo en lo que la red social aventaja con creces a los medios de comunicación.

Los nativos digitales, liberados de la carga del papel, deben invertir parte de sus recursos en las herramientas tecnológicas para mejorar la comunicación con su comunidad de lectores, pero sobre todo para elevar la calidad de sus contenidos y de su credibilidad informativa. El buen periodismo será un valor en alza con el que las redes sociales no podrán competir. Los lectores y también los anunciantes acabarán por tenerlo en cuenta. Eso creo.


2 ene. 2017

Un dret humà massa oblidat

Un cop més, he tingut el plaer de participar en nom del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. 

En la darrera ocasió es tractava de parlar del dret a la informació
com a un dret humà essencial. Així ho consideren les principals declaracions internacionals sobre Drets Humans, manifestos de tota mena sobre la matèria i fins i tot constitucions ben antigues. 

És el cas, per exemple, de la que es va aprovar a Suècia el 1766 –fa 250 anys!– o la Declaració sobre drets de l'home establerta arran de la Revolució francesa. Al llarg de la conversa va quedar palesa la necessitat de fer un front comú entre ciutadania i informadors per exigir als poders públics el desenvolupament d'un marc legislatiu que garanteixi a la ciutadania el dret a rebre una informació veraç i de qualitat i també el dret a comunicar i a difondre les seves pròpies informacions. 

També vam parlar de la responsabilitat no només de les empreses de comunicació i les administracions públiques, sinó també de periodistes i societat en la situació actual d'impunitat de què gaudeixen la mentida i la manipulació.

27 dic. 2016

Periodistes màrtirs i periodistes porucs

Siscu Baiges
L’any 2016, un total de 74 periodistes van perdre la vida mentre exercien la seva professió, segons Reporters sense Fronteres (RSF). La major part d’ells van ser assassinats. En els darrers 10 anys, RSF calcula que 780 periodistes han estat assassinats degut a la seva professió. Síria és el país on més periodistes han mort mentre treballaven (19) l’any que ara tanquem. El segueixen l’Afganistan, amb 10; Mèxic, amb 9; l’Irak, amb 7 i Iemen, amb 5.

D’aquests 74 periodistes morts el 2015, 57 eren professionals, 9 periodistes-ciutadans i 8 col·laboradors dels mitjans de comunicació. La gran majoria d’ells treballaven al seu propi país. 

A Espanya no ha mort cap periodista aquest darrer any. No tenim màrtirs de la professió. Ningú no es juga la vida físicament a casa nostra per informar sobre l’actualitat política o realitzar reportatges d’investigació. Per sort o per prudència, cap dels periodistes catalans i espanyols que es desplacen a les zones de conflicte han perdut la vida. Fins i tot, hem d’estar contents que els que estaven segrestats hagin estat alliberats pels seus captors. 

No tenim màrtirs però tenim una professió marcada per la por i la submissió als amos dels mitjans i al desig de preservar la nòmina mensual. Els periodistes, aquí, no es juguen la vida físicament però tenen la sensació que se la juguen econòmicament. Si es fessin sondejos per saber el seu grau de satisfacció amb la feina que fan probablement ens deprimiríem. Massa sovint s’anteposen els diners que es reben per ocupar un lloc de treball a l’esperit creatiu i crític.

Empleada d'hotel arregla una habitació.
Parlar de precarietat al sector dels mitjans de comunicació és quedar-se curt. Les condicions laborals de molts periodistes –sobretot els joves, però no només ells-- encaixen millor en la definició d’esclavatge o servitud. L’excusa del “fer currículum” o dels “períodes de pràctiques” no enganya ningú ja. S’explota els professionals com s’abusa de les cambreres de pis als hotels. En ocasions més, fins i tot.

És trist veure companyes i companys que accepten feines ensopides o fan veure que comparteixen ideologies en les quals no creuen per tal de mantenir el lloc de treball.

“A fora molt de fred”, els diuen als que demanen augment de sou. “Pensa que tens fills”, els avisen als que plantegen rebel·lar-se. 

A molts països, els periodistes es juguen la vida. Aquí, ens juguem la dignitat. 

Cal implicar-se i guanyar les dues guerres, encara que faci fred, tinguem fills i cada mes ens arribin els rebuts de llum, l’aigua, el gas o la hipoteca.

24 dic. 2016

Les petjades d'un assassí

Àngel Casas
Quan vaig conèixer Alfons Quintà, a principis dels setanta, no em va semblar pas que dintre seu hi havia un assassí potencial. Feia la fila d’un paio una mica estrafolari, però jo vaig atribuir-ho a la seva condició d’empordanès, ja se sap, tocat per la tramuntana. Érem companys a Ràdio Barcelona. Ell feia un programa cultural titulat 'El dietari' i jo –a part de 'Trotadiscos'– feia en català un programa sobre la nova cançó titulat 'La cançó'. Per cert, res de res d’això que s’ha publicat que va ser l’impulsor del català a Ràdio Barcelona. El pioner va ser Salvador Escamilla, no fotem.

Alfons Quintà, al canal Intereconomia.
Quan em va demanar que deixés TVE, l’anys 83, i que m’incorporés al projecte de TV-3, vaig acceptar il·lusionat. Tampoc aleshores em va semblar detectar senyals de criminalitat. A mesura que passaven els dies, les setmanes, els mesos, vaig anar descobrint un Quintà més complicat i extravagant. Colèric, egocèntric, misogin. Servil amb els de dalt –fins a extrems desconcertants i contradictoris– i dèspota amb els subordinats –fins a límits de crueltat inimaginable–. Va ser aleshores quan va córrer la brama que la seva etapa d’oficial de la marina mercant havia acabat amb deshonor. Intel·ligent i culte, parlava diversos idiomes, el japonès entre ells. Se’l veia acompanyat sovint de noies japoneses. Es deia que com que era dels poquíssims autòctons que a Barcelona parlava japonès, les turistes nipones es passaven el seu telèfon quan venien cap aquí i ell les passejava i “lo que surja”, que diuen els anuncis de contactes. Va ser aleshores quan va aparèixer el Quintà depredador que des del seu altell de jerarca assetjava les subordinades o s’allitava amb una treballadora de la casa, dona d’un dels seus subordinats, Tampoc aleshores vaig sospitar que podia assassinar-les, però sí que qualsevol dia li fotrien la cara nova.

Venut al millor postor


Va ser després del primer programa meu que vam topar, i de valent, per causa del striptease de Christa Leem. Allà em vaig adonar que era una mala persona, un falsari, un venut al millor postor. Tampoc aleshores vaig imaginar que, tot i la maldat que atresorava, un dia ens despertaríem amb la notícia que havia assassinat la doctora Victòria Bertran, que havia compartit amb ell els últims trenta anys. Des d’aquelles dates vàrem deixar, tàcitament, de parlar-nos. El van treure de TV-3 els mateixos que l’havien posat i mai més vaig tenir-hi contacte. I si algun cop ens vam creuar en algun indret tots dos ens vam ignorar.

Quan a la tele van començar a arribar històries surrealistes i vergonyoses de la seva etapa de jutge –el futur assassí jutjant la gent!– vaig tenir el convenciment que ens les havíem tingut amb un boig, amb un ésser covard i menyspreable, però tampoc aleshores vaig arribar a imaginar que cometria un crim.

I quan vaig llegir la notícia de l’assassinat amb nocturnitat i traïdoria de la doctora, d’un tret precís d’aquell malparit, vaig pensar un instant en totes les dones que havia assetjat i/o maltractat i/o menystingut i/o acomiadat per no cedir, i no em vaig notar gens sorprès. Massa tard.

Però quan vaig llegir el tractament inicial que es feia de la notícia apaivagant la cruesa del crim amb l’exhibició de la contradictòria biografia professional de l’assassí, vaig pensar que aquesta professió s’havia begut l’enteniment. Quin periodisme estem fent?

Només per arribar fins aquí he decidit d’implicar-m’hi. Després de donar-hi moltes voltes.

21 dic. 2016

Josep Maria Soler, un home bo

Gabriel Jaraba
A la vida de les persones hi ha petits moments que, mirats amb la perspectiva del temps, semblen decisius. Però quan s’esdevenen no sabem que ho són, i si ho sabéssim no seriem més savis sinò potser més rucs que no pas ho som ara: la vida és un pelegrinatge de destí cert però de recorregut misteriós. Un dels meus petits moments decisius va ser quan fa 51 anys, Josep Maria Soler em va publicar el primer article de la meva vida a 'L’Eco de Sitges'. El senyor Soler es va mirar amb bonhomía aquell noiet de 15 anys amb
Josep Maria Soler, que va ser director de l''Eco de Sitges'.
inquietuds culturals –ell mirava amb bonhomía tothom— i heus aquí el meu articlet imprés, a dues columnes de nou cícers cadascuna. Aleshores jo no sabia que seria periodista i que el meu medi ambient natural seria el plom de linotípies com les del carrer de Bonaire, aquelles màquines màgiques de comunicar quan encara no somiavem amb eines digitals.

El somriure bonhomiós d’en Josep Maria Soler m’ha acompanyat en diversos moments de la meva vida professional. L’he tingut present quan algú deia que per ser periodista calia ser cínic, malgrat l’advertiment de Ryczard Kapuscinski que els cínics no serveixen per a aquest ofici; l’he recordat quan algú ha volgut confondre l’esperit crític amb la mala voluntat, oblidant que no fem de periodistes més que per servir els altres i no a nosaltres mateixos o als interessos particulars d’algú. I he vist reflectida aquesta bonhomía en tots els meus mestres: Josep Maria Cadena, Josep Pernau, Josep Maria Huertas Claveria, Josep Martí Gómez. Amb Josep Maria Soler, els cinc Joseps de la meva vida periodística, tots ells excel·lents en l’art de ser bones persones, un dels més difícils que hi ha. La bondat no és assignatura ni coneixement que formi part de l’ofici, i en aquest món d’espavilats l’ultim que voldria qualsevol ciutadà amb aspiracions d’ésser tingut en compte és ser considerat un home bo; i així ens va a tots en aquesta vida. On vols anar a parar sent una bona persona, si el que cal és ser important o ric?

Josep Maria Soler será recordat, un cop traspassat, com a un home bo. Va tenir la gran fortuna de ser considerat com a tal quan vivia; no hi ha millor sort ni més gran homenatge. Ser una bona persona i servir la teva gent; vet aquí el tan buscat sentit de la vida, ai; en Josep de l’'Eco' va realitzar aquest sentit, conseqüent amb la veritat de l’Evangeli que ell seguía fidelment i de manera exemplar. La composició en plom ha passat, la regla d’or de fer als altres el que vols que et sigui fet no passa.

Un grup d’alumnes de la UAB, animats pel professor i historiador del periodisme català Josep Maria Figueres, tria cada any tres periodistes que han estat excel.lents en la seva professió i els lliura la Ploma d’Or de la UAB, una distinció que té el valor de significar el reconeixement dels estudiants de periodisme als mestres de l’ofici. L’han rebut figures com Baltasar Porcel, Xavier Vinader, Teresa Pàmies, Tomàs Alcoverro o Rosa Maria Calaf. Fa cinc anys vaig proposar la candidatura deI director de l’Eco i els va entusiasmar. El 13 de desembre de 2011 la Ploma d’Or va ser concedida a Josep Maria Soler per la seva exemplar trajectòria periodística. Ell ja no podía recollir-lo personalment però van fer-ho els seus fills i Antoni Sella. La bondat no forma part del currículum de la carrera de periodisme però aquell dia la Universitat Autònoma de Barcelona i la seva Facultat de Ciències de la Comunicació van premiarun periodista que era una bona persona. Amb el premi de la UAB a Josep Maria Soler, la bondat havia entrat al currículum acadèmic. A la vida de les persones hi ha petits moments que, mirats amb la perspectiva del temps, semblen decisius. I tant que ho són.

Manolo fotografia Roberto

Cristina Palomar
Onze anys i mig després de la trista mort de Manolo S. Urbano, fotògraf col·laborador habitual de l'edició catalana d''El País', el diari continua intentant no pagar-me les seves fotografies d'arxiu que publica molt de tant en tant en edició de paper i a la web. El lamentable contenciós amb aquest diari ve de lluny i és doblement dolorós. Primer, perquè només ha acceptat pagar quan jo els ho he requerit i, segon, perquè el responsable de fotografia a Barcelona és el seu germà. Al rerafons de tot plegat, la vulneració constant dels drets d'autor, com sempre.

No és fàcil explicar-ho, però he decidit fer-ho malgrat tot el dolor
Roberto Bolaño fotografiat per Manolo S. Urbano per a 'El País'.
que aquesta injusta situació em provoca. Com he dit abans, la cosa ve de lluny. Poc després de la seva mort, el juny del 2005, la direcció d''El País' va decidir unilateralment no pagar-me les seves fotografies publicades. Em vaig enterar mesos després i quan vaig tenir prou força per abordar el tema els vaig enviar una carta exigint el pagament com a vídua seva que era i, per tant, hereva universal de tots els seus béns inclosa la seva obra. Em van exigir proves i vaig haver d'adjuntar la documentació notarial que ho certificava. Només així van acceptar pagar-me.

Durant un temps vaig rebre periòdicament una llista de les fotografies publicades que després em pagaven sense problemes. No recordo exactament quant temps va durar això, però un dia de cop i volta van deixar de fer-ho. Quan vaig intentar saber què passava, la resposta va ser que havien decidit deixar de publicar fotos dels col·laboradors per retallar despeses. La resposta, evidentment, va resultar ser mentida. No només em consta que han seguit pagant les fotos d'arxiu als antics col·laboradors, sinó que han continuat publicant fotografies seves. L'última d'elles, la preciosa foto en blanc i negre de l'escriptor Roberto Bolaño que encapçala aquest post i que va sortir el 3 de novembre passat.

Aquesta vegada vaig optar per les xarxes socials per denunciar aquesta situació d'abús. Sorprenentment, al cap de cinc minuts de penjar un tuit remarcant que el diari 'El País' no pagava les fotos de Manolo S. Urbano que publicava vaig rebre una trucada al mòbil de la responsable de la web demanant-me explicacions sense gaire educació. La tensa conversa va donar els seus fruits perquè al cap de pocs dies vaig rebre una relació de 10 fotografies des del 2013. No tinc forma de saber si són realment totes les que s'han publicat al llarg d'aquests anys, però alguns companys de professió em diuen que la xifra supera les 70. Això sense comptar els beneficis que 'El País' hagi pogut obtenir de la venda a tercers de les imatges pròpies que comercialitza a través de la seva web.

La falta de consideració de la direcció catalana d''El País' cap a la seva memòria i cap a mí no acaba aquí. Fa pocs anys, coincidint amb la crisi del rotatiu i el trasllat de la redacció del local de Diputació a Casp, van decidir desfer-se de tot l'arxiu fotogràfic físic per raons d'espai i van contactar amb tots els fotògrafs que havien passat per la casa perquè recollissin els seus negatius. En el cas de l'obra del meu difunt marit, no només no em van avisar sinó que els negatius se'ls va quedar el germà sense tenir-ne cap dret.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/