El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

15 feb. 2018

La desaparició d’'Interviú' i el 'zombie walk' de la premsa espanyola

Gabriel Jaraba
Com que la vida és rara i les coses i el món no són el que semblen, hi ha esdeveniments que adquireixen un cert valor simbòlic, de vegades, un significat que va més enllà del fet en sí. El tancament de la revista 'Interviú' sembla ser un d’aquests episodis, que a primera vista dóna peu a una certa recreació nostàlgica però que quan hi penses representa el que és: tot un final d’època de la premsa de la Transició. Hi haurà un abans i un després de l’existència d’'Interviú' de la mateixa manera que hi ha un abans i un després del pas de la ràdio de làmpades a la de transistors o de la televisió en blanc i negre a la de color.

Ara mateix, revisar la portada d’'Interviu' amb la Marisol fotografiada per César Lucas és reviure el temps en que el públic
es deixava uns calerets als quioscs, àvid d’assabentar-se de tot allò que el franquisme li havia amagat. S’oblida que els mitjans de comunicació no van ser un negoci a Espanya fins la Transició: les xifres de venda de diaris durant el franquisme éren ridícules perquè la gent no els confería la més mínima credibilitat. Els diaris sota Franco eren o bé òrgans de propaganda o peons del complicadíssim joc d’equilibris entre les famílies políticoeconòmiques que formaven part del règim o li donaven suport. A mesura que la Transició avançava la premsa publicada sota el franquisme anava desapareixent; actualment a Barcelona només es publiquen dos diaris fundats abans de 1939 ('La Vanguardia' i 'Mundo Deportivo'), la resta ha tancat ('El Correo Catalán', 'Diario de Barcelona', 'Solidaridad Nacional', 'La Prensa', 'El Noticiero Universal', 'Tele/eXprés', 'Mundo Diario', 'Diario Femenino', 'Dicen', '4-2-4').

'Interviú' va ser una de les capçaleres que va obrir pas a la nova era de la premsa espanyola. Van ser aquells nous setmanaris els que es van arriscar a anar a la recerca d’un públic que sabien realment existent. Ara lamentem la desaparició d’aquesta publicació però oblidem que abans va tancar l’altre referent de l’època: 'Cambio 16'. I que aquella onada pionera estava formada per una bateria de publicacions, com ara les dues esmentades, 'Tiempo' –que també acaba de tancar— 'Posible', 'Ciudadano', 'Doblón', 'Opinión', 'Tribuna' i algún altre títol que no recordo. Alhora, setmanaris que ja es publicaven i que eren més conservadors, miraven d’adaptar-se als nous temps amb altres continguts: 'La Actualidad Española', 'Gaceta Ilustrada', 'Sábado Gráfico', 'Gaceta Universitaria', 'Índice'. D’altres revistes, orientades clarament contra el franquisme, com 'Triunfo' i 'Cuadernos para el Diálogo', en lloc d’assolir el lloc que els correspondria en democràcia, van decaure fins desaparèixer, inclosa la filocomunista 'La Calle', que volia relevar 'Triunfo' en el seu rol, o la no menys filocomunista 'Primera Plana', amb Manuel Vázquez Montalbán com a director i un servidor com a redactor en cap, que aspirava a aplicar el que haviem aprés a 'Interviu' a la recerca d’un públic popular i progressista. 

A Catalunya ni tan sols una ambiciosa iniciativa auspiciada pel PSUC, com 'Arreu', va ser capaç de fer-se amb el seu mercat –probablement perquè aquest evolucionava més depressa que els marcs mentals dels editors— i altres publicacions catalanes caminaven amb passes decidides cap a l’obsolescència: 'Canigó', un intent de premsa independentista 'avant la lettre'; 'Presència', finalment reconduïda com a suplement d’un diari, 'TeleEstel', fos en la inanitat, o 'Oriflama', ignominiosament ofegada per Jordi Pujol en plé èxit de vendes –que la considerava un niu de comunistes i només hi treballàvem dos militants del PSUC– i cedida a Unió Democràtica, que va convertir un mensual juvenil esquerranós, molt venut i popular i enormement dinàmic en un impossible i tristoi parabutlletí del seu partit.

El procés d’ascensió i caiguda de la premsa setmanal a Espanya pot ser vist des de dues perspectives. La més cridanera és la que acabem de descriure: una premsa que ha passat igual que ho ha fet la seva època. La transformació de la societat, durant uns anys que s’han viscut més acceleradament que a qualsevol altre país d’Europa, ha fet canviar els centres d’interès informatiu, els llenguatges periodístics i l’agenda d’actualitat generalment compartida. Però alhora hi ha hagut un aspecte molt més inquietant: l’obsolescència de la premsa impresa setmanal després que la instantaneitat d’internet hagi esberlat el mateix concepte de periodicitat. És molt més que un canvi d’hàbits en el consum d’informació, és un canvi d’era en la relació entre producte informatiu i públic, en la mateixa estructura central que constitueix la informació a una societat democrática.


Perplexitat i immobilisme


Seré cruel al referir-me a 'Interviú', i bé que em sap perquè vaig ser un dels periodistes que formaven del seu equip fundacional: era un mitjà zombi quan encara es publicava, un mort vivent. Passada l’eclosió de la democracia a Espanya, l’acceleració del temps sociohistòric ha dut el país a una era en la qual la fórmula Rajoy per a la supervivència política — feta d’immobilisme, legalisme i control sociopolític mitjançant un cos d’alts funcionaris de l’estat repartits entre executiu, legislatiu i administració— és la conseqüència directa i perfecta d’una perplexitat generalitzada davant el temps present. 

A l’immobilisme del president correspon l’immobilisme d’una societat que recela del canvi, accepta de grau o per força un mal menor que cada cop és major i torna a mostrar els pitjors trets d’un caràcter nacional que crèiem superat: el nacionalisme (espanyol i català), la malfiança envers la formació i la cultura (alt grau d’abandonament escolar, treballadors mal formats, escassa lectura de llibres i de consum cultural), la ignorància de les grans qüestions relatives al canvi civilitzacional que s’experimenta a tot el món (absència dels grans debats europeus i globals, pobre diversitat en la publicació d’assaig i llibre de tesi, absència de grans firmes de pensadors internacionals a la premsa).

Sense premsa, com al franquisme


Així les coses, la pràctica totalitat dels diaris que es publiquen avança en un 'zombie walk' que es tracta de dissimular amb dades de difusió impossibles ja que no es dissimulen les respectives línies informatives i editorials estretament lligades a interessos polítics i financers. La premsa diària no serveix als lectors sinó als bancs que financien els seus deutes descomunals, i aquests no són fruit de l’aspror de la lluita en la competència sinó d’eixelebrades operacions en pro de holdings audiovisuals que han esdevingut operacions fallides i ruinoses. La premsa impresa no està amenaçada per internet, per les xarxes socials, ni tan sols pel canvi d’hàbits dels consumidors d’informació; ho està per una obsolescència que l’ha retornat on un dia ja hi va ser: la falta de credibilitat, la inadeqüació del contingut als interessos dels lectors, la incapacitat de servir els ciutadans i la plena disposició a la voluntat dels poders que permeten que existeixi tot operant amb una combinació diabòlica de poder polític i poder financer. És a dir, la mateixa situació, mutatis mutandi, que el que va dur a la premsa franquista a la desaparició. No és que no hi hagi premsa independent, simplement no hi ha premsa.

L’immobilisme polític i social de la societat espanyola actual ha marcat la fi de la premsa dinámica de la Transició, i serà la tomba de la premsa impresa actual. Apareixeran noves publicacions, molt probablement multiplataforma, que combinaran el paper i el digital. Això serà obligat per la necessitat que una societat democràtica té de disposar de mitjans d’informació, i perquè els ecosistemes socials generen les estructures informatives que els hi són coherents. El que costa més d’albirar en aquesta perspectiva és el sorgiment de nous empresaris de comunicació, motivats per publicar productes innovadors, il·lusionats per la feina periodística i erigits en veritables emprenedors en lloc de gestors administratius que combinen les arts del cap de personal i les del 'broker' financer. Allò que abans se’n deia empresaris de premsa, personatges avui desapareguts que compartien amb els periodistes la fascinació per fer possible la informació periòdica orientada a explicar el que passa als interessats en saber-ho. 

Avui no queda cap empresari de premsa digne de tal nom, només administradors de deutes que somien en com es podrien fer periòdics sense periodistes. Perquè aquests no-empresaris no només malfien dels seus periodistes sinó que els odien profundament i només volen treure-se’ls de sobre. Això és el que mata la premsa i no les xarxes i això és el que ha mort 'Interviú' i matarà més publicacions no en els pròxims anys sinó en els pròxims mesos.

14 feb. 2018

La Casa de la Premsa

Francesc Ràfols
S’acaba de constituir l’Associació Casa de la Premsa, impulsada per diverses entitats veïnals i del món del periodisme i la informació. Què és la Casa de la Premsa? És un edifici situat al barri del Poble Sec de Barcelona, a l’avinguda de Rius i Taulet, prop de les Fonts de Montjuïc. Va ser construït el 1926 per acollir els periodistes de fora de Barcelona que van visitar la ciutat per cobrir l’Exposició Universal de l’any 1929. Disposava de telèfon, telègraf, correus, una sala d’actes, dormitoris, cafeteria i oficines administratives que van facilitar la feina dels 1.600 professionals que van passar pel certamen. Un dels usos que es van preveure per a l’immoble un cop tancada l’Exposició era per destinar-lo als periodistes.

Però no va ser així i va tenir altres destins com, per exemple, el de seu de la Guàrdia Urbana de Barcelona, fins que el seu estat va forçar a deixar-lo sense activitat quotidiana. De tota manera, el seu precari estat no afecta la seva estructura, només cal una tasca de rehabilitació interna. Tenint en compte la seva condició d’espai recuperable es van posar en marxa projectes per reclamar a l’Ajuntament una intervenció arquitectònica i dotar-lo de contingut social.

Per una banda, els veïns del Poble Sec, el reclamaven per fer-hi equipaments de barri que consideraven imprescindibles per a la zona i que fins ara són inexistents. D’una altra banda, des de diverses entitats periodístiques es demanava que la Casa de la Premsa es destinés a usos vinculats amb el periodisme.

Atès que el periodisme només es pot entendre com una feina al servei de la ciutadania i que el dret a la informació és un dret humà essencial, l’entesa no podia trigar. I així va ser. Veïns i periodistes units per reivindicar un projecte que –al marge del seu paper com a equipament de barri– vol ser un lloc on uns i altres reivindiquen el vincle entre periodisme i ciutadania, com un espai d’agitació per tal que la informació torni a qui realment pertany, la societat.

Tot aquest procés ha culminat en el que deia al començament, la creació de l’Associació Casa de la Premsa. Com expliquen en el seu blog, és «una nova entitat fundada per 21 persones que representen entitats veïnals del Poble Sec i organitzacions professionals del món del periodisme. Juntes es proposentreballar pel desenvolupament social del barri i per promoure un consum crític dels mitjans de comunicació.» Entre les associacions veïnals que en formen part hi ha la Coordinadora d’entitats del Poble Sec, la Unió de Veïns, la Coordinadora de jubilats i pensionistes, el Col·lectiu d’artistes, l’associació de col·leccionistes, la Fundació Sant Pere Claver, el Cerhisec, els Amics de Santa Madrona, el Consell de cultura popular, Susoespai, el grup d’arquitectes, Radioactius i les parròquies del barri.

Les organitzacions del món del periodisme són la Fundació Periodisme Plural, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom). Val a dir que la constitució de la nova associació es produeix pocs dies després que l’Ajuntament de Barcelona hagi convocat el concurs públic per escollir el despatx d’arquitectes que s’ocupi de la rehabilitació arquitectònica de l’edifici.

Tot i el seu deteriorat estat actual en gran part de l’edifici, la Casa de la Premsa permet de moment la utilització d’algun dels seus espais, i així, tant veïns com periodistes, l’hem utilitzat per a diferents actes. Un dels més destacats va ser el 6 de maig de l’any passat la celebració per part de diverses entitats del sector del dia 1 i 3 maig –Dia Internacional del Treball i Dia Mundial de la Llibertat de Premsa respectivament–, dues dates que els periodistes commemorem plegades perquè són les dues cares de la mateixa moneda: un informador precari no pot fer la seva feina amb la independència i llibertat suficients.

Aquest és un model que s’hauria d’estendre per tot el país. L’aliança entre periodisme i ciutadania per reivindicar un dret democràtic bàsic com és la informació del qual s’han apoderat els mitjans de comunicació. A cada barri, a cada poble, a cada ciutat de Catalunya, d’Espanya, de…, hi hauria d’haver una Casa de la Premsa.


4 feb. 2018

El nuevo editor de 'The New York Times': "Seguiremos apoyando a los periodistas en todos los rincones del mundo"

Arthur Gregg Sulzberger, de 37 años, es el nuevo editor de 'The New York Times' desde el pasado 1 de enero. AG (se le conoce por sus iniciales), de 37 años, ha sucedido a su padre Arthur Ochs Sulzberger jr, de 66 años, al frente de 'TNYT' justo un año después de ser nombrado editor adjunto. Es, además, el sexto miembro de la familia que asume el cargo desde que esta comprara el rotativo a finales del siglo XIX. 

En su primer mensaje como ‘publisher’, Arthur Gregg Sulzberger se
Arthur Gregg Sulzberger, editor de 'The New York Times'.
ha remontado a los tiempos de su tatarabuelo Adolph Ochs para exponer que por aquel entonces, en 1896, la prensa también se encontraba contra las cuerdas. Cuenta que ejercer un periodismo independiente y de calidad también conllevaba sufrir presiones de todo tipo. Precisamente, estas fueron circunstancias las que llevaron a su familia a hacerse con 'the grey lady' (la dama gris, en castellano). 

Antes reportero que editor

AG se graduó en el año 2003 en la Universidad de Brown y fue reportero desde el 2009 en 'The Providence Journal' y 'The Portland Oregonian', diarios del grupo de prensa, en las páginas de información metropolitanas y como corresponsal nacional. Y hasta ahora ha dirigido la transición digital del diario: aplicará las recomendaciones del informe de innovación 2020, para garantizar el futuro del negocio.

Por su interés, reproducimos traducida la carta que el nuevo editor de 'The New York Times' publicó a comienzos de año:

“En 1896, mi tatarabuelo dejó su ciudad natal, Chattanooga, y viajó al norte para comprar un periódico pequeño y flojo en Nueva York.

El momento no fue diferente al nuestro. La agitación tecnológica, económica y social estaba alterando las tradiciones del país. Las personas que trataban de comprender estos cambios y sus implicaciones se encontraron confundidas por políticas polarizadas y por una prensa partidista más centrada en promover sus propios intereses que en informar al público.

En este contexto, Adolph Ochs vio la necesidad de un tipo diferente de periódico, y le confió a 'The New York Times' la entonces idea radical que todavía hoy anima. Juró que 'The Times' sería ferozmente independiente, dedicado al periodismo de la más alta integridad y dedicado al bienestar público.

Su visión para el informe de noticias: “Dar la noticia de manera imparcial, sin temor ni favor, sin importar el partido, la secta o los intereses involucrados”.

Su visión para el informe de opinión: “Invitar a una discusión inteligente desde todos los tonos de opinión”.

Esta misión me parece particularmente urgente hoy que comienzo mi trabajo como editor de 'The New York Times'. Nuestra sociedad está siendo remodelada por fuerzas políticas, tecnológicas y ambientales que exigen un escrutinio profundo y una explicación cuidadosa. Más de 120 años después de la impresión de la visión de Adolph Ochs en estas páginas, la necesidad de un periodismo independiente, valiente y confiable es tan grande como siempre.

Este es un período de innovación y crecimiento emocionante en 'The Times'. Nuestro proyecto es más sólido que nunca, gracias a las inversiones en nuevas formas de periodismo como gráficos interactivos, podcasting y video digital, e incluso a un mayor gasto en áreas como investigación, informes internacionales y reportajes especializados. Nuestra audiencia, una vez confinada a una sola ciudad, ahora se extiende por todo el mundo.

Este es también, por supuesto, un período de profundo desafío para 'The Times', para los medios de comunicación en general, y para todos los que creen que el periodismo sostiene una sociedad saludable.

Hubo una razón por la cual la libertad de expresión y la libertad de prensa se colocaron primero entre nuestros derechos esenciales. Nuestros fundadores entendieron que el libre intercambio de ideas y la capacidad de responsabilizar al poder eran requisitos previos para una democracia exitosa. Pero una peligrosa confluencia de fuerzas está amenazando el papel central de la prensa para ayudar a las personas a comprender e interactuar con el mundo que les rodea.

Intereses financieros y principios periodísticos

El modelo comercial que durante mucho tiempo apoyó el trabajo duro y costoso de los informes originales se está erosionando, obligando a las organizaciones de noticias de todas las formas y tamaños a reducir su personal de plantilla y reducir sus ambiciones. La desinformación está aumentando y la confianza en los medios está disminuyendo a medida que las plataformas tecnológicas elevan el 'clickbait', los rumores y la propaganda sobre el periodismo real, y los políticos se disputan la ventaja al avivar la sospecha de la prensa. La creciente polarización está poniendo en peligro incluso la suposición fundamental de las verdades comunes, lo que une a una sociedad.

La seu central de 'TNYT'.
Al igual que nuestros predecesores en 'The Times', mis colegas y yo no cederemos a estas fuerzas.

'The Times' continuará buscando las historias más importantes de nuestra era con curiosidad, coraje y empatía, porque creemos que mejorar el mundo comienza por entenderlo. 'The Times' continuará resistiendo la polarización y el pensamiento de grupo dando voz a la amplitud de ideas y experiencias, porque creemos que el periodismo debe ayudar a las personas a pensar por sí mismas. 'The Times' cumplirá con los más altos estándares de independencia, rigor y equidad, porque creemos que la confianza es el activo más valioso que tenemos. The Times hará todo esto sin temor ni favor, porque creemos que la verdad debe perseguirse a donde quiera que vaya.

Estos valores guiaron a mi padre y a sus predecesores como editor, ya que dirigieron esta compañía a través de la guerra, la crisis económica, la agitación tecnológica y los principales cambios sociales. Estos mismos valores los sostuvieron cuando se enfrentaron a presidentes; lucharon por los derechos de una prensa libre en los tribunales; y anularon los intereses financieros de nuestro negocio a favor de nuestros principios periodísticos.

Profundizar en las historias

El desafío que tengo ante mí es garantizar que 'The Times' proteja esos valores al tiempo que abraza el imperativo de adaptarse a un mundo cambiante. He pasado la mayor parte de mi carrera como reportero de un periódico, pero también he sido un campeón de la evolución digital de 'The Times'. Soy protector de nuestras mejores tradiciones, y miro hacia el futuro con emoción y optimismo.

Mucho cambiará en los próximos años, y creo que esos cambios conducirán a un escenario más rico y más vibrante que cualquier cosa que pudiéramos haber imaginado con tinta y papel. Lo que no cambiará: continuaremos brindando a los periodistas los recursos para profundizar en una sola historia durante meses. Seguiremos apoyando a los periodistas en todos los rincones del mundo, ya que son testigos de los acontecimientos que se desarrollan, a veces con gran riesgo personal. Continuaremos infundiendo a nuestro periodismo con experiencia haciendo que los abogados cubran la ley, los médicos cubran la salud y los veteranos cubran la guerra. Seguiremos buscando las formas más convincentes de contar historias, desde la prosa hasta la realidad virtual, a lo que sea que venga después. Seguiremos poniendo la equidad y la precisión de todo lo que publicamos por encima de todo.

Creemos que este es el periodismo que nuestro mundo necesita y nuestros lectores merecen. Esa ha sido la visión rectora de 'The New York Times' en cinco generaciones y más de 120 años. Hoy renovamos ese compromiso. AG Sulzberger"

Periodisme i educació, una responsabilitat compartida

El dimarts 6 de febrer, a les set de la tarda, a la sala d'actes de Rosa Sensat (avinguda de les Drassanes, 3, Barcelona) se celebrarà la presentació de la 'Revista XQ', que edita la Fundació Periodisme Plural i està destinada a estudiants adolescents.

'Revista XQ' és una iniciativa que, segons els seus impulsors, pretén "crear una illa de credibilitat" per portar el periodisme a les escoles, els instituts d'ensenyament secundari i també a les famílies, a partir de la feina feta amb 'El Diari de l'Educació', que també edita la Fundació Periodisme Plural.

A l'acte d'aquest dimarts també hi participa 'Info K', el programa informatiu per a nens i joves de la Televisió de Catalunya, i el projecte 'Nushu' de realitat augmentada. Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural i ànima del diari digital 'Catalunya Plural', opina que pot ser una bona ocasió per reflexionar sobre el paper del periodisme en l'educació.

A més de Rius, al debat posterior a la presentació que se celebrarà dimarts hi participaran Francina Martí, presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat; Laia Servera, director del multiguardonat 'Info K', i Eva Domínguez, creadora de Nushu, un servei de realitat augmentada.


26 ene. 2018

Quan Europa i l’Amèrica Llatina marquen el camí

Francesc Ràfols
Aquests dies he acabat de llegir un llibre que havia començat ja fa un cert temps, Medios Democráticos. Una revolución pendiente en la comunicación (Ediciones Akal, 2016), del qual n’és autor el periodista Pascual Serrano. Repassa les regulacions de la comunicació que s’han fet en diversos països de l’Amèrica Llatina en el marc dels diferents processos polítics que s’hi havien viscut. Són molt interessants els plantejaments que s’hi fan. Al mateix temps m’arriben notícies de dinàmiques endegades en altres continents en relació al dret a la informació que, "sin prisas pero sin pausas", –segons es deia en antigues i obsoletes etapes de transició– van avançant i consolidant-se. Concretament em refereixo a Europa i, encara més concretament, al Regne Unit.

I, a més, ha coincidit amb la constitució del Parlament de Catalunya
El magnat dels mitjans de comunicació Rupert Murdoch.
sorgit de les eleccions del 21 de desembre passat. Si en una cosa Catalunya –i l’Espanya de la qual una part important de Catalunya es vol deslligar– està molt endarrerida és en la defensa del dret a la informació de la ciutadania com un dret humà essencial en una societat democràtica. Si la nova Cambra catalana i el president –i el seu Govern– que posteriorment sigui escollit volen posar-se al dia, tenen en el llibre de Pascual Serrano i en el Regne Unit exemples als quals seguir.

En la seva anàlisi, Serrano parteix del fet que a l’Amèrica Llatina «els nous líders progressistes que van anar arribant als governs amb el suport dels seus ciutadans van descobrir dues coses: l‘enorme poder i hostilitat dels mitjans privats i l’absència de mitjans públics que poguessin compensar amb cert rigor i equanimitat l’impressionant paper polític d’oposició que lideraven les empreses privades de comunicació». Cita a l’ex relator especial per a la llibertat d’expressió de Nacions Unides, Frank La Rue, que ho va ser entre 2008 i 2014, qui va recordar que la llibertat d’expressió «és un dret universal, un dret de tots, i no només de les grans corporacions dels mitjans. És un dret de la societat a estar ben informada, és una qüestió de justícia i de ciutadania vinculada directament a la diversitat dels mitjans. Per això, el monopoli de comunicació està contra, justament, la llibertat d’expressió i l’exercici ple de la ciutadania». En relació a l’Amèrica Llatina, La Rue destaca que «hi ha un fenomen històric comú perquè tota l’estructura de comunicació social va ser pensada únicament des de l’òptica comercial. I la comunicació és molt més que això, és un servei públic. No hi ha cap problema que també sigui negoci, ningú hi està en contra, però ha de prevaldre l’esperit de servei a la col·lectivitat, fet amb qualitat i independència, de forma honesta i objectiva». A partir d’aquí estudia com han afrontat aquesta qüestió països com l’Equador, Veneçuela, Bolívia, l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, Xile… Llegiu Serrano, no us en penedireu…

Des d’Europa, des del Regne Unit, ens arriba com de mica en mica s’ha anat consolidant la regulació impulsada arran dels abusos per l’espionatge dels mitjans del grup Murdoch. De tota manera, dir que «ens arriba» –sigui d’Europa, de l’Amèrica Llatina o d’on sigui– no deixa de ser un cert eufemisme. Els canvis en matèria de dret a la informació de la ciutadania que hi ha a molts llocs del món són reiteradament ignorats i silenciats per la premsa espanyola i catalana, a no ser que sigui amb referències hostils i manipulades.

El periodista Dardo Gómez –exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) i expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)– en un article a la Revista El Observador afirma que «la regulació a la premsa britànica avança». Gómez apunta que «els grans grups de premsa i les organitzacions professionalistes oculten els progressos que es fan en altres països per garantir a la ciutadania el seu dret a saber i al fet que els mitjans no els colin boles venudes com a informació». Així, afegeix, que «només per obseqüència professional, alguns ens hem assabentat que el 14 de novembre passat es van celebrar a la Universitat de Westminster els primers cinc anys de vigència del sistema regulador de la premsa britànica basat en les recomanacions de l’Informe Leveson» del qual ja n’he parlat en altres ocasions. Per entendre el que ha passat en aquest país cal conèixer l’organització Hacked Off, la que va aconseguir que més de 175.000 ciutadans britànics reclamessin una regulació que acabés amb els abusos d’alguns mitjans de comunicació. Òbviament, aquests, amb el grup Murdoch al capdavant però amb els diaris 'The Telegraph', 'Mirror' i alguns de regionals fent-li costat, han plantejat –i plantegen– totes les batalles possibles per aturar-ho però fins ara les han perdut totes. Es pregunta Gómez: «perquè us penseu que els grans mitjans espanyols ni les organitzacions professionalistes no ens expliquen res de tot això?»

La resposta és clara: perquè no volen que a Espanya i Catalunya aprenguem d’aquest exemple i pretenguem seguir-lo. A Catalunya, l’article 52 de l’Estatut estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Ara s’estrenarà la dotzena legislatura. ¿Serà la definitiva perquè Catalunya iniciï el camí per aproximar-se als referents democràtics més pròxims?

15 ene. 2018

'Interviú', la muerte de una revista

Jose Sanclemente
Ando a primera hora de la tarde por el centro de Barcelona en busca de un quiosco de prensa donde comprar los últimos números que se publicarán de las revistas 'Interviú' y 'Tiempo'. Según ha comunicado el Grupo Zeta,  dejan de editarse por falta de ventas y de rentabilidad. No tengo suerte, dos quioscos están cerrados y el tercero, en la plaza de Urquinaona, no las tiene; de hecho, no tiene muchas publicaciones impresas y la mayoría son extranjeras; al parecer es más rentable venderles a los turistas los suvenires que cuelgan de las estanterías donde antes exhibían diarios y revistas.
'Interviú' fue el origen del Grupo Zeta, la revista emblemática que sirvió de palanca para que el editor Antonio Asensio, fallecido en el 2001, impulsara un grupo mediático compuesto por decenas de revistas, periódicos regionales y hasta una televisión, Antena 3, que tuvo que vender a Telefónica presionado por el Gobierno de Aznar.

'Interviú' fue la revista madre que albergó en su vientre otras publicaciones, entre ellas el suplemento político 'Tiempo', que alumbró en el quiosco al cabo de unos meses y que ahora se muere al mismo tiempo que la madre.

'Interviú' llegó a vender a los pocos meses de nacer, en 1976, cerca de un millón de ejemplares en cuya portada aparecía un desnudo de la actriz Marisol fotografiada por el gran César Lucas, pero durante años su circulación no bajó del medio millón. Aquella difusión se aprovechó inteligentemente para albergar en el cuaderno central de la revista contenidos de índole política bajo la cabecera 'Tiempo' y hacerla crecer hasta que se ganara en solitario su puesto en el quiosco.

Detrás de 'Interviú' había mucho talento y muchas horas de debates e investigación de los profesionales que trabajaban en la revista. Los consejos de redacción los presidía el propio Asensio que marcaba su impronta, pero dejaba absoluta libertad a los periodistas. No había más censura que la de que los contenidos fueran verídicos y el apoyo a los periodistas frente a las presiones del poder fue total e indiscutible por parte del editor.

El destape y quioscos quemados


A Asensio se le criticó hasta llamarle pornógrafo por aprovechar el llamado “destape” de mujeres desnudas en las portadas de la revista en una época en la que la democracia y la libertad de expresión eran muy débiles, pero muchos lectores valoraron también el 'destape' informativo que Interviú aportó a una España que, con la dictadura, había carecido de la más elemental libertad de información.

'Interviú' fue secuestrada varias veces por orden gubernamental, la ultraderecha llegó a quemar quioscos cuando Xavier Vinader publicó informaciones comprometidas sobre los GAL que acabaron en una condena a prisión que le obligó a exilarse.

No todo se hacía bien, se cometieron muchos errores, pero detrás de 'Interviú' había uno de los mejores equipos de investigación periodística al que el editor dotó de todos los medios posibles. Contrató a los mejores de entonces. Recuerdo las crónicas de Manolo Vázquez Montalbán, los artículos de Paco Umbral y Raúl del Pozo, las investigaciones de Antonio Rubio y Manolo Cerdán, el humor de Forges, Martin Morales y Perich, y las de tantos y tantos que pasaron por sus páginas de distintas ideologías y opinión.

En fin , parece que los quioscos siguen sin abrir. Me he dado otra vuelta y mantienen la persiana bajada, quizá están cerrados para siempre. Eso puede haber influido en la desaparición de 'Interviú', eso y que la gente ya no busca en el papel lo que puede encontrar en los digitales. No lo sé, pero seguro que también hay otras razones. Se me ocurre que antes había un editor que se interesaba por su oficio, que buscaba a los mejores y que innovaba frente a los cambios y costumbres de la sociedad. 'Interviú' se muere sola, abandonada por los millones de lectores de otra época, pero también por no tener un editor que la haya querido salvar desde hace años. Una pena.

20 dic. 2017

De 10 morts cap amunt interessa una noticia internacional

Siscu Baiges

“Només els interessava una notícia quan hi havia de deu morts cap amunt”. Qui va afirmar-ho és el periodista mexicà Martín Durán Romero, que viurà quatre mesos a Barcelona en un programa d’acollida solidària. Qui l’acull és la “Taula per Mèxic” que, conjuntament amb l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), va organitzar la tertúlia “Mèxic: periodisme sota amenaça”, el
Martín Durán Romero, en una imatge d'arxiu.
passat 19 de desembre.

Durán va fugir de la ciutat de Culiacán, on exercia de periodista al diari ‘La Pared’, poc després que fos assassinat el també periodista Javier Valdez, amb qui coincidia en les investigacions i publicacions sobre els càrtels de la droga i el crim a l’estat de Sinaloa. Primer es va acollir al programa de protecció de periodistes i defensors dels drets humans impulsat pel govern federal i es va traslladar a la capital del país. Però la protecció de l’Estat és insuficient, segons ell, ja que considera que hi ha massa vincles entre el narcotràfic i els servidors públics.

Una setantena de persones van escoltar les explicacions de Martín Durán a la sala de l’ICIP on es va celebrar l’acte. Mentre es desenvolupava ens van comunicar que un estudiant universitari acabava de ser assassinat al seu país. També el mateix dia, Reporters sense Fronteres donava a conèixer el seu informe anual sobre els atacs comesos contra periodistes i situava Mèxic en el segon país on més professionals han estat assassinats: 11, només superats pels 12 morts a Síria.

Amb l’obsessió endogàmica que viu Catalunya des de fa molts anys, conèixer les dificultats amb què treballen periodistes com Martín Durán ens recorda que és immoral viu amb els ulls i les orelles tancades més enllà dels nostres conflictes quotidians. Com n’és de ridícul i injust viure mirant-se el melic permanentment. No és problema només dels catalans i els espanyols, clar. Martín Durán ho va deixar ben clar. Treballava per Associated Press i va explicar que les seves notes informatives només interessaven quan hi havia més de deu morts.

Hi ha gent que pensa que cal preocupar-se de la realitat dels països que viuen en situacions de violència extrema més enllà dels morts que hi hagi en un atemptat o en un xoc entre bandes rivals. La que forma la ‘Taula per Mèxic’, que amb un cop de mà de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, permetrà arrencar Martín Durán durant quatre mesos de l’escenari de risc en què s’ha mogut fins fa unes setmanes.

Però la primavera del 2018 haurà de tornar a Mèxic i decidir si continua jugant-se la vida amb les seves informacions o, com molts d’altres companys de professió, voluntàriament o per instruccions dels propietaris dels seus mitjans, opten per mirar cap a una altra banda. I comptar el nombre de morts abans de proposar a una agència internacional de notícies si li interessa parlar de la tragèdia quotidiana i silenciada que viu el seu país.