El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

19 abr. 2018

Una nova etapa

Francesc Ràfols
El dissabte 14 d’abril es va celebrar el VIII Congrés del Sindicat de Periodistes de Catalunya/Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC). Entre les qüestions que va decidir n’hi ha una que m’afecta personalment perquè m’hi van escollir com a nou president de l’organització. Per a mi és un repte important, no tant pel volum de feina a fer, que d’això ja hi anava sobrat, sinó per la responsabilitat i pel que significa de confiança dels companys i companyes envers mi. Només aspiro que d’aquí a quatre anys haver-me’n fet mereixedor.

En primer lloc vull agrair a les persones que han acceptat
D’esquerra a dreta, Enric Bastardes, Dardo Gómez, Ramon Espuny
i Francesc Ràfols, dirigents del SPC. (Foto: TAV)
acompanyar-me i que conjuntament farem equip per tirar endavant aquest projecte, que encarem amb il·lusió i ganes de contribuir a la millora global de la professió. Una llista amb gent jove, especialment dones, signe d’una necessària renovació. Lluitar contra la precarietat laboral i, en especial, la que afecta els periodistes a la peça i 'freelance'; i aconseguir d’una vegada la regulació de la professió per tal de tenir les eines suficients per garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural i de qualitat són els eixos principals. Però no els únics.

Assolir aquests reptes no és una qüestió que impliqui només el sindicat. Des de l’any passat, l’SPC ha impulsat una unitat d’acció amb altres organitzacions del sector, com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom) i més que s’hi vulguin afegir a treballar conjuntament. S’han tirat endavant diverses iniciatives, algunes de les quals han culminat en l’aprovació a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat del manifest «15 accions per a un periodisme digne», que el Congrés de l’SPC va assumir. També ho va fer amb les reivindicacions de les dones periodistes plantejades el 8 de març passat.

Les accions necessàries per fer un periodisme digne depenen de diferents administracions i institucions. Exigir que els seus gestors impulsin els canvis que se’n deriven és cosa del conjunt del sector. Cada cop som més gent demanant-ho. Però encara hem de ser molts més. Els poders que s’oposen a les nostres reivindicacions són forts i poderosos. I per tant, les nostres organitzacions també ho han de ser. Totes. I l’SPC també. Hem de tenir molts més companys i companyes afiliades al sindicat per tenir la força suficient, conjuntament amb la resta d’entitats, per aconseguir la protecció social dels col·laboradors i col·laboradores, el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut per regular a Catalunya el dret a la informació de la ciutadania de manera similar a com ho està a molts països d’arreu del món. Per disposar d’uns mitjans públics despartiditzats al servei de la ciutadania i no dels governs de torn. Perquè les pràctiques dels estudiants no es converteixin en un abús laboral. Perquè el conjunt dels mitjans de comunicació no estiguin al servei d’interessos polítics, econòmics i empresarials espuris com passa actualment en una gran majoria d’empreses informatives. Perquè es retirin les lleis mordassa que empresonen qui diu coses que no agraden els qui manen, i perquè els i les fotoperiodistes puguin treballar sense l’amenaça de rebre garrotades impunement. El reconeixement efectiu del Tercer Sector de la comunicació, que treballar en un mitjà sense ànim de lucre no vol dir que la gent que els produeix no hagi de viure’n. I així fins a les quinze accions que parlava més amunt.

Per a mi ser president de l’SPC ho visc com a una oportunitat de tornar a la professió moltes coses que m’ha donat. He après molt de companys i companyes, tant als mitjans on he treballat com dels que ho feien en altres empreses i hem coincidit més o menys sovint en l’exercici de la nostra tasca professional. També amb tothom amb qui he compartit activisme en el sector. A tots ells i elles els demano ara que m’ajudin –que ens ajudin– a revertir la difícil situació en què està avui el periodisme a Catalunya i Espanya. No és que fora tot siguin flors i violes, però almenys a molts llocs tenen eines que nosaltres no tenim, la regulació laboral del periodisme i la del dret a la informació. I en aquest context l’ajuda per assolir aquests reptes seria la seva afiliació al sindicat. Ens permetrà a tots plegats ser més forts.

No vull acabar aquest article sense agrair als meus predecessors el que he après amb ells. Han presidit el sindicat Enric Bastardes (1993-2001), Dardo Gómez (2001-2009) i Ramon Espuny (2009-2018). Amb l’ajuda de tothom que ha passat per les juntes executives que han liderat han convertit el sindicat en un dels referents de la professió. Tot és molt diferent de com era quan vam constituir el sindicat ara fa 25 anys. Les noves tecnologies, els nous usos informatius de la societat, la crisi de la premsa en paper, el descrèdit de la professió, la crisi…, han canviat el sector de cap a peus. Segurament cal modernitzar estratègies i maneres de treballar, però l’SPC segueix sent una eina útil. Un sindicat no és més que una associació de persones que s’agrupen per defensar els seus interessos comuns. I això és el que som i el que fem. Si l’SPC no existís, caldria inventar-lo. En qualsevol cas, companys i companyes, estic a la vostra disposició.


11 abr. 2018

Quan Johann es deia Juanito

Josep M. Ureta 
Un dels fenòmens més sonats de les darreres setmanes és el viratge de bona part de l’opinió publicada arran de la decisió del tribunal superior de l’Estat de Schleswig-Holstein de no acceptar, en part, l’extradició del president Carles Puigdemont sol·licitada pel jutge Pablo Llarena en aplicació d’una euroordre. En qüestió d’hores, tot allò que era convicció arrelada de que Espanya tenia raó i, per tant, Alemanya havia de lliurar l’expresident va esdevenir un reguitzell de retrets. Fins i tot, es proposava replantejar la pertinença d’Espanya a la Unió Europea. 

Aquesta tendència a trabujar quan el vent no va a favor no es cap
L'esquiador Johann Muehlegg, als Jocs de Salt Lake City 2002. 
novetat en la opinió pública espanyola. El model es l’habitual: es genera un corrent d’opinió que es presenta com a natural, majoritari i lògic. Es reitera tot el què es pugui fins a convertir-ho en convicció i amb aquesta aparença es reclama que un altre (sovint un organisme públic aliè) l’adopti sense dificultat. I si no succeeix, la reacció dels impulsors no és pas la de justificar el seu error sinó sospitar de les intencions de l’altre. 

Posem un exemple que afecti a estats d’ànim més que a drets individuals, per no ferir (ho semblarà igualment). Anem a Buenos Aires, el setembre del 2013, on es va reunir el Comitè Olímpic Internacional (COI) per triar la ciutat seu dels Jocs d’estiu del 2020. Tres candidates: Tòkio, Istanbul i Madrid

Des de feia mesos molt bona part de l’opinió pública espanyola s’anava engrescant amb la candidatura de la capital. Arguments no en faltaven, però el més reiterat i convincent era el de “nos lo deben y hemos hecho los deberes”. Era la tercera vegada que Madrid ho demanava oficialment: havia optat a ser seu el 2012 i va obtenir 31 vots i a la final va passar la guanyadora, Londres, segons es va dir per un error d’un vot atribuït a un membre grec del COI (la votació és formalment secreta, però sempre tenint en compte que es tracte d’un club selecte amb les seves formes). Va tornar-ho a intentar pels jocs del 2016, que van ser a Rio de Janeiro (Madrid, 32 vots). I a la tercera, durant l’esmentada reunió bonaerense, va guanyar Tokio 2020 (Madrid, 26 vots). El que va semblar més humiliant per als mitjans espanyols es que Madrid empatés en vots amb Istanbul, i perdés en el desempat. 

Anem pels deures fets. Es presentaven ja edificats tots els escenaris de la competició (força diners de l’Estat, la Comunitat i l’ajuntament), amb la voluntat genèrica de tractar bé als esportistes i, per buscar empatia, asseguraven que els Jocs serien “un empujón económico y moral para España”, que en aquells moments estava en recessió. 

Els mals tragos de Botella


Com passa sovint, d’aquella cimera es recorda molt més una banalitat, la "relaxing cup in the plaza mayor" de l’alcadessa Botella, que de les raons de pes que varen malmetre la candidatura. La primera garrotada de la sessió de presentacions i preguntes la va donar l’esportista britànic Adam Pengilly, practicant de skeleton i que havia guanyat un mundial de l’especialitat a Salt Lake City (no als seus Jocs d’hivern). En nom del comitè d’atletes va preguntar per l’Operación Galgo de sang contaminada d’esportistes espanyols, que s’havia intentat amagar. Poc després, el norueg Gerhard Heiberg, membre del COI i organitzador dels Jocs de Lillehammer del 1994, va dir que la resposta no el convencia i va insistir en el tema. 

Alguns, i potser amb un cert fonament, vàren veure en la pregunta del britànic Pengilly i com la va enunciar (“M’han dit que els pregunti...”) una implicació de la diplomàcia britànica, irritada per l’enfrontament, mesos abans, dels ministres d’Exteriors espanyol i britànic a compte, altra vegada, de Gibraltar, que havia sembrat de blocs de ciment les seves aigües jurisdiccionals per entorpir la navegació de vaixells espanyols. Si non è vero... 

L’error de fons va ser un altre. No entendre que la fórmula de Barcelona 92, desplegada fins a l’èxit de la cimera del COI d’octubre de 1986 ja no era vàlida. S’inspirava en com va aconseguir Juan Antonio Samaranch ser elegit com a president del COI (Moscou, 1980), i més tard va ser el model de referència per les tasques de seducció de la familia olímpica, les quals va dirigir Leopoldo Rodés. L’empresari barceloní, traspassat el 2015, va col·laborar amb l’alcalde de Madrid Ruiz-Gallardón, però no amb l’alcaldessa Botella, que va preferir el suport de Juan Antonio Samaranch Salisachs, directiu d’un banc d’inversions i més conegut entre els membres olímpics com a fill de l’expresident que com a practicant d’esports d’èlit. Val a dir que als postuladors de la candidatura no els va costar, aquesta vegada, diferenciar Madrid de Barcelona quan se’ls avisava que Espanya havia tingut Jocs no feia gaire. La reacció de la candidatura madrilenya en ser derrotada va ser l’esperada: “Nos han engañado; los del COI son unos tramposos corruptos; aquí no volveremos...” 


Relacions inconfessables de plutòcrates


Aquí rau la gran diferència entre el 1986 i el 2013. Ja no eren suficients les dots de relacions obertes o inconfessables amb els membres del COI. De fa anys, els esportistes tenen més pes que els polítics dels Estats. Recordem que el COI és un club privat que combina plutòcrates de cada país i de federacions internacionals. 

¿A què venia a tomb lo de la Operación Galgo? ¿I per què preguntaven esportistes de neu i gel i no d'altres modalitats, que era el que afectava l’operació policial espanyola? 

Doncs una oportuna memòria, sortís d’on sortís. (Parèntesi: la candidatura de Tòkio superava els 4.000 milions de dòlars de pressupost; l’espanyola, 1.400 milions de dòlar). Cal remuntar-se als Jocs d’hivern de Salt Lake City, on va aparèixer un esquiador de fons espanyol, Juanito Muehlegg, pertanyent a la federació murciana d’esquí (una regió ben muntanyosa, com sap tothom) que va acumular tres medalles d’or. En guanyar les dues primeres, el responsable de comitè olímpic espanyol, Juan Antonio Gòmez-Angulo es va ben vantar: “Es una medalla cien por cien española. Es tan nuestra como si [Muehlegg] hubiera nacido en España”. En guanyar les dues primeres, s’apressaren a trucar-lo el Rei Joan Carles i el president Aznar. La tercera medalla ja no la va poder recollir, els metges van exhibir un positiu per darbepoetina. I vet aquí que des de llavors Juanito es va tornar a dir Johann, com fins dos anys abans, quan el directius de l’esport alemany se’n van desfer per desconfiança. 

¿Ningú no va fer aquesta reflexió? Que en tinguem constància, les millors cròniques des de Buenos Aires varen ser les de Martí Perarnau, no debades un respectat i admirat exesportista d’èlit, que sí estava atent a l’opinió dels esportistes, i que va patir l’onada espanyolera d’aquells dies, on Televisió Espanyola va enviar a 40 persones, més els desplegats a la plaça de Colón, que al final varen tenir poca feina. 

En síntesi: un contagi colectiu mal fonamentat va generar l’onada i va amagar la falta de solidesa dels arguments. Amb totes les diferenciacions, fins que es va pronunciar el tribunal alemany sobre el cas Puigdemont, diaris i emissores anaven plens d’experts en dret processal alemany i en relacions bilaterals. Mirem i llegim el què s’està dient des de llavors. 

L'Agència Europea de Medicaments


Hi ha molts casos similars. Posem-ne un de ben recent per tal d’evitar que es digui que tot aixó es una manera de tornar al esgotador Madrid-Barcelona. Doncs no, aquí també tenim figues del mateix paner. 

Amb motiu del 'brexit', unes quantes ciutats de la part continental de la UE es van apressar a postular-se per acollir les seus comunitàries que havien de marxar de Gran Bretanya. Estava clar que l’Autoritat Bancària Europea (EBA en inicials angleses, llengua encara comunitària) havia d’anar a una capital de gran pes econòmic-financer. I va anar a París. Però la futura seu de l'Agència Europea de Medicaments (EMA, en anglès) tenia més pretendents. Ciutats grans i reconegudes per raons ven diverses. Bratislava i Fràncfort semblaven ser les millors col·locades entre una dotzena d’aspirants, segons la majoria de diaris, que donaven menys opcions a Milà, Copenhage o Barcelona. Els diaris de cada país, per cert, abonaven la seva candidata i una altra que els semblava tan o millor col·locada. Es va triar Àmsterdam i es va desfermar l’insuportable “es vèia a venir” o el detestable “tramposos”. 

¿Per què? Ens havien dit que Barcelona tenia molt bones opcions, destacant el clima, els nous centres de recerca biomèdica, que hi son, i lo sempre: gastronomia i una seu icònica (només els de la brometa deien que l’edifici Agbar era ideal per la AEM perquè té forma de supositori). Desenes de fotografies de ministres, consellers i alcaldessa mostrant-se com exemple d’unitat i, per sota, cadascú posant-se la bena abans de la ferida: si falla serà per culpa de la política de Madrid/BCN, per l’ordre previsible. 

Haver après de Buenos Aires 2013 i començar per saber qui és que decideix i com. Llavors eren les opinions dels esportistes. En aquest cas, els més interessats en triar, fent el lobi corresponent, eren els funcionaris de la AEM... i els seus administrats. Ras i curt: ¿Qui es creia que les multinacionals quimico-farmacèutiques no farien el seu lobi? I van assenyalar als països votants el que els convenia: el més a prop de Londres, que fos una ciutat cosmopolita avesada a tractar multinacionals i amb connexions fàcils per passar el cap de setmana a casa. 

Àmsterdam i el hàmster


El més sorprenent és que no es recordés l’experiència del 1995, quan Barcelona va ser candidata a seu de la llavors acabada de crear AEM. A Londres no li va costar guanyar i les raons son paleses: capital financera mundial. Però cal recordar també quina campanya vàren fer llavors els lobis de les multinacionals: “No vamos a favorecer a un país donde su industria local nos copia”. Una lectura --molt interessant per a periodistes-- de l’obra 'Los grupos de interés en España' (editorial Tecnos) dirigida per Joaquim Mª Molins hauria fet bon servei als informants del tema, sobretot el capitol dedicat a Farmaindustria, una patronal curosament repartida entre multinacionals i locals, sempre ben desavinguts. 

Un cop coneguda la designació d’Àmsterdam, l’opinió publicada va tornar al hàmster de la política. Ai, per cert, la darbepoetina de l’esquiador alemany ex-espanyol Muehlegg s’obté del hàmster xinès. Tot s’encomana.

10 abr. 2018

'Diari de Sabadell' i el periodisme de proximitat

Joan Brunet i Mauri
Dues característiques són les que ens permeten establir algunes de les principals diferències que es donen entre els mitjans de comunicació d’àmbit local (és a dir, premsa escrita, premsa i canals digitals, ràdio i televisió) i els mitjans de comunicació d’àmbit i difusió nacional i/o estatal.

La primera, que des dels mitjans de comunicació locals i
comarcals, pel seu propi caràcter i destinataris, és des d’on es fa un periodisme més de proximitat; un periodisme que parla del nostre entorn immediat; un periodisme que dóna notícia del què s’esdevé a prop nostre i que explica com som i com ens comportem com a col·lectivitat en tots els ordres i sentits; un periodisme a través del qual podem descobrir allò en què som forts i allò en què potser no ho som tant.

La segona diferència rau en què els mitjans de comunicació locals i comarcals són una autèntica escola de formació de periodistes pel fet que la notícia, l’actualitat, l’han d’anar a buscar al carrer i no pas esperar que els arribi a la redacció. D’aquesta manera es potencia un dels valors que crec que s’han perdut en l’exercici de la professió periodística: l’afany, el nas, per buscar la notícia, contrastar-la i descobrir –per poder-ho explicar millor-- què, per què i qui hi ha al seu darrera.

És des d’aquest punt de vista que el periodisme d’àmbit local i comarcal entronca amb aquell periodisme compromès amb la ciutadania; aquell periodisme que amb rigor vol explicar els fets i esbrinar-ne les causes; aquell periodisme de casa que ens ajuda a conèixe’ns una mica més perquè explica qui som, com som, què fem, com ens comportem... En definitiva, un periodisme que alhora és crític i cohesionador.

Aquests dos aspectes diferencials entre mitjans locals i nacionals i estatals als quals m’acabo de referir (proximitat amb la notícia i escola de formació de nous periodistes) són els que han regit al llarg de l’etapa de ‘Diari de Sabadell’ que fa uns dies tancava la seva singladura de 41 anys; etapa de la que se’n pot escriure i se n’escriurà molt i, com passa en tots els ordres de la vida, se’n explicaran també moltes coses... moltes de bones i d’altres potser no tant. Però d’allò que no en tinc cap dubte és que amb tots els seus encerts i amb totes les seves falles, la tasca feta pel ‘Diari de Sabadell’ fins la darrera edició sota l’ègida de Vallesana de Publicacions SA i pels professionals que hi treballaven, va estar guiada per la voluntat de servir a la ciutat i a la ciutadania.

Però la vida segueix i si el 29 de març finalitzava una etapa del ‘Diari de Sabadell’ (una mala notícia), aquest dimarts en començava una altra (una bona notícia) amb Novapress Edicions, S. L. com a empresa editora. Només desitjo que aquesta nova etapa del ‘Diari’ sigui plena dels èxits i dels encerts que una ciutat com la nostra reclama i es mereix. I que ningú no en tingui cap dubte: en la consecució d’aquest objectiu tots hi estem implicats.

Llarga vida a ‘Diari de Sabadell’!

9 abr. 2018

El chapapote de Cifuentes

José Sanclemente
La corrupción es como el chapapote que emerge en la superficie del mar y se deposita sobre las playas cuando hay un vertido de petróleo. El contaminante se hace bien visible y la pasta de alquitrán se puede recoger con esfuerzo, pero el océano se traga buena parte del líquido oleaginoso y devasta el bioma marino sin que tengamos conocimiento preciso de ello, simplemente porque no está a la vista.

Estos días ha emergido el chapapote del máster de Cristina Cifuentes. 'Eldiario.es' descubrió el vertido contaminante de las graves irregularidades que se dieron para que obtuviera un título en condiciones tan limpias como cualquier alumno de a pie.

Los periodistas tienen la obligación de denunciar los tratos de favor a los políticos, los amaños que éstos pergeñan con las instituciones prevaliéndose de su poder y, por supuesto, los fraudes y engaños que cometen con los ciudadanos.

Eso es lo que han hecho los periodistas de 'Eldiario.es'. Mostrarnos el chapapote con el que Cifuentes ha pretendido llenar de porquería a toda la Universidad Rey Juan Carlos, a buena parte de la Asamblea de Madrid y a toda la sociedad.

Si por un título es capaz de contaminarlo todo, ¿de qué puede ser capaz esta política que, según ella, no asistir a clases en un máster presencial, no examinarse de las asignaturas y presentar “un sencillo trabajo” en diez minutos, que no aparece, le resulta de lo más natural en su condición? Pero eso es solo el chapapote que hoy se ha podido recoger en parte, la contaminación sigue ahí en medio del océano corrompiendo el bioma marino. Su matriculación fuera de plazo, las actas con las notas cambiadas irregularmente, el documento de titulación con firmas falsificadas de las docentes, la connivencia con ciertos profesores… todo eso está emergiendo a la superficie y cada día habrá que recoger más porquería de la playa.

Es tremendo que por contarlo los periodistas Raquel Ejerique e Ignacio Escolar se vean amenazados por la contaminadora Cifuentes con una querella “criminal” y que pretenda silenciarlos para que ella siga intoxicando a su placer.

Fijarse en el dedo en lugar de en la luna


Le atribuyen a Orwell la frase de que periodismo es publicar lo que alguien no quiere que publiques y qué mejor que intentar impedirlo con una petición de prisión para los periodistas que cuentan lo que a Cifuentes no le interesa que se cuente. Pero en este caso la presidenta de la Comunidad de Madrid ha dado en hueso y eso no va a pasar. Todavía queda mucho chapapote por recoger y los periodistas, me consta, van a remover hasta el fondo del océano para que el agua sea más clara y esté libre de porquería.

En ese contexto es preocupante que algunos medios de comunicación --no todos pero quiero destacar el lamentable papel de la televisión pública española-- hayan tardado en reconocer que había una gran mancha de chapapote vertida por Cifuentes cuando llevaban días mostrándolo los periodistas de 'Eldiario.es'. Otro medio, 'El Mundo', ha decidido apostar por indagar en las fuentes de los periodistas en vez de investigar el fraudulento máster. Apuntar al dedo en lugar de a la luna. No sé si lo ha hecho para promover una nueva teoría de la conspiración o para disculpar a la contaminante Cifuentes; el caso es que ella y el PP enseguida se han apuntado a la hipótesis del contubernio.

Pero qué más da si el vertido de petróleo sigue fluyendo como los hilillos del 'Prestige' y no nos aprestamos a taponarlo. Nos vamos a llenar todos de porquería, también alguna prensa. Si no nos ensuciamos las manos recogiendo el chapapote y cerramos la fuga pronto, la fauna marina morirá contaminada.


14 mar. 2018

Cosas que no vivirás si eres periodista hombre (El machismo en las redacciones - 2)

Elena Parreño Gala
Cuando acabas la carrera de periodismo, poco supones que tu condición de mujer te dificultará el camino en una profesión ya de por sí precarizada. Pero lo aprendes pronto. Después de más de 13 años en la profesión y de haber pasado por varias redacciones, puedo decir que el machismo impera en forma de abuso de poder.

Fui becaria en una emisora de radio estatal donde no cobraba nada y mi jefe me compensaba invitándome a comer a menudo. Este hombre escogía a las becarias en función de su físico, algo que descubrí un día cuando en la redacción un compañero y él se reían de las fotos de los currículos y acabaron escogiendo a la chica de los pechos grandes. Este hombre me echó del programa cuando empecé a salir con un chico. Después le dieron un programa en una televisión local y me ofreció una sección remunerada. El primer día le dijo al estilista que me vistiera sexy, y cuando le pedí explicaciones me dijo que los espectadores (hombres obviamente) cuando ven la tele quieren ver carne. Al día siguiente no volví. 

En mi insistencia por encontrar un trabajo remunerado y digno como periodista, entré en una pequeña editorial de revistas. Allí el jefe era un hombre y todas las trabajadoras eran mujeres. Las despreciaba y gritaba constantemente, y ellas lo denunciaron. Ganaron el juicio y yo fui como testigo a petición de su abogado, quería que explicara mi experiencia al juez: yo trabajé allí sólo un mes, hasta que en el "amigo invisible" de Navidad, él me regaló un lápiz con forma de pene. "Alguien te ve estresada", me dijo. Al día siguiente no volví. 

La dignidad cuesta cara


Me quedé sin trabajo y pasé auténticos problemas económicos. La dignidad cuesta cara. Después de unos años haciendo sustituciones y trabajos temporales, entré a trabajar en la redacción de un gran diario catalán, un diario progresista. Allí los más de 100 trabajadores tenían contratos dignos. Empecé a colaborar y pronto logré trabajos fijos que me obligaban a ir cada día a la redacción. Entonces me hicieron autónoma dependiente, una situación única en aquella redacción. No me contrataban. Y me quedé embarazada. Como autónoma, la prestación de baja por maternidad era una vergüenza, así que a los 15 días de dar a luz volví al trabajo diario en la redacción. Algunas veces llevaba a mi hija para poder darle el pecho allí mientras trabajaba, y esto rodeada de gente con condiciones de trabajo dignas y con derechos. Fue duro. El agravio comparativo de mi situación me hería la autoestima y encontré un trabajo mejor. 

Los comentarios sobre mi físico o mi forma de vestir han sido una constante en mi carrera, siempre por parte de hombres. Tuve un jefe que, a los dos días de entrar a trabajar, me escribió un wasap para preguntarme por el significado de mis tatuajes. "No le contestes", me dijeron mis compañeros, "no eres la primera que lo sufre". Otro jefe cuando me veía me decía: "¡Ay si tuviera 20 años menos!". Tampoco es normal que te bloqueen la puerta para provocar el contacto o que te hagan masajes sin pedirlo. Señores periodistas: vuestras compañeras no tenemos tan mal las cervicales, duele más la dignidad. Señores periodistas: las becarias no vienen para el placer de vuestros ojos ni las insinuaciones impunes de vuestros flirteos. Vienen a estudiar periodismo, aunque lo primero que aprendan sea que ser mujer y joven en una redacción es un deporte de riesgo. 

Estando en el gran diario progresista, recuerdo la llegada de una tanda de becarios, tres chicos y una chica. A ella la pusieron en la sección del Corazón y ellos pudieron escoger entre Política, Economía y Sociedad. Ella no tuvo opción. ¿Habéis sentido alguna vez vergüenza de levantaros hasta una impresora por si alguien os soltaba algún improperio? Yo sí, siendo becaria, y conozco a otras. También tuve un compañero, un hombre de renombre, que cuando hablaba con las chicas, nunca nos miraba a los ojos. Lo comentábamos entre nosotras, él le hablaba a nuestros pechos. 

Tener que demostrar el doble


Hoy, cuando veo a una becaria en peligro de "babas", no puedo evitar ponerme a su lado y verme como en un espejo, e indignarme sabiendo que es pura discriminación de género, que los chicos becarios nunca pasarán por esto, que tendrán reconocimiento profesional mucho antes y no serán juzgados por su físico. ¿Por qué tenemos que demostrar el doble que tenemos talento? ¿O que podemos hacer el trabajo bien hecho vistiendo como nos dé la gana? No tenéis derecho a menospreciarnos o hablar por encima de nuestras voces en las reuniones. 

Después de 13 años en la profesión, sé defenderme a la primera de cambio. Pero duele mirar atrás y ver cómo aquella reciente licenciada aprendió a hostias de machismo. Como mujer, he vivido situaciones que ningún hombre sufrirá nunca. Por eso paré el día de la huelga del 8-M. Y para muchas compañeras de profesión, ya no hay marcha atrás. #ProuPeriodismeSexista #StopPeriodismoSexista.

Coses que no viuràs si ets periodista home (El masclisme a les redaccions - 2)

Elena Parreño Gala
Quan acabes la carrera de periodisme, poc suposes que la teva condició de dona el dificultarà el camí en una professió ja de per sí precaritzada. Però ho aprens aviat. Després de més de 13 anys en la professió i d’haver passat per unes quantes redaccions, puc dir que el masclisme impera en forma d’abús de poder.

Vaig ser becària a una emissora de ràdio estatal on no cobrava res i el meu cap em compensava convidant-me a dinar sovint. Aquest home escollia les becàries en funció del seu físic, quelcom que vaig descobrir un dia quan a la redacció un company i ell reien de les fotos dels currículums i van acabar escollint la noia dels pits grans.
Aquest home em va fer fora del programa quan vaig començar a sortir amb un noi. Després li van donar un programa a una televisió local i em va oferir una secció remunerada. El primer dia li va dir a l’estilista que em vestís sexi, i quan li vaig demanar explicacions em va dir que els espectadors (homes òbviament) quan miren la tele volen veure carn. A l’endemà no vaig tornar.

En la meva insistència en trobar una feina remunerada i digna com a periodista, vaig entrar a una petita editorial de revistes. Allà el cap era un home i totes les treballadores eren dones. Les menyspreava i cridava constantment, i elles el van denunciar. Van guanyar el judici i jo vaig anar de testimoni a petició del seu advocat, volia que expliqués la meva experiència al jutge: jo vaig treballar allà només un mes, fins que a “l’amic invisible” del Nadal, ell em va regalar un llapis amb forma de penis. “Algú et veu estressada”, em va dir. A l’endemà no vaig tornar.

La dignitat costa cara


Em vaig quedar sense feina i vaig passar autèntics maldecaps econòmics. La dignitat costa cara. Després d’uns anys fent substitucions i feines temporals, vaig entrar a treballar a la redacció d’un gran diari català, un diari progressista. Allà els més de 100 treballadors tenien contractes dignes. Vaig començar a col·laborar i aviat vaig tenir feines fixes que m’obligaven a anar cada dia a la redacció. Llavors em van fer autònoma depenent, una situació única en aquella redacció. No em contractaven. I em vaig quedar embarassada. Com a autònoma, la prestació de baixa per maternitat era una vergonya, així que als 15 dies de parir vaig tornar a la feina diària a la redacció. Algunes vegades vaig portar-hi la meva filla per poder donar-li pit allà mentre treballava, i això envoltada de gent amb condiciones de treball dignes i amb drets. Va ser dur. El greuge comparatiu de la meva situació em feria l’autoestima i vaig trobar una feina millor.

Els comentaris sobre el meu físic o la meva forma de vestir han estat una constant en la meva carrera, sempre per part d’homes. Vaig tenir un cap que, al dos dies d’entrar a treballar, em va escriure un watsap per preguntar-me pel significat dels meus tatuatges. “No li responguis”, em van dir els meus companys, “no ets la primera que el pateix”. Un altre cap quan em veia em deia: “Ai, si tingués 20 anys menys!”. Tampoc és normal que et bloquegin la porta per provocar el contacte o que et facin massatges sense demanar-ho. Senyors periodistes: les vostres companyes no tenim tan malament les cervicals, fa més mal la dignitat. Senyors periodistes: les becàries no vénen pel plaer dels vostres ulls ni les insinuacions impunes dels vostres flirtejos. Vénen a estudiar periodisme, tot i que el primer que aprenguin sigui que ser dona i jove a una redacció és un esport de risc.

Estant al gran diari progressista, recordo l’arribada d’una tongada de becaris, tres nois i una noia. A ella la van posar a la secció del Cor i ells van poder escollir entre Política, Economia i Societat. Ella no va tenir opció. ¿Heu sentit algun cop vergonya d’aixecar-vos fins a una impressora per si algú us deia algun improperi? Jo sí, sent becària, i en conec d’altres. També vaig tenir un company, un home de renom, que quan parlava amb les noies, mai ens mirava als ulls. Ho comentàvem entre nosaltres, ell li parlava als nostres pits.

Haver de demostrar el doble


Avui, quan veig una becària en perill de “babes”, no puc evitar posar-me al seu costat i veure’m com en un mirall, i indignar-me sabent que és pura discriminació de gènere, que els nois becaris mai passaran per això, que tindran reconeixement professional molt abans i no seran jutjats pel seu físic. ¿Per què hem de demostrar el doble que tenim talent? ¿O que podem fer la feina ben feta vestint-nos com ens doni la gana? No teniu drets a menysprear-nos o a cridar per sobre de les nostres veus a les reunions.

Després de 13 anys a la professió, sé defensar-me a la primera de canvi. Però fa mal mirar enrere i veure com, aquella recent llicenciada va aprendre a hòsties de masclisme. Com a dona, he viscut situacions que cap home patirà mai. Per això vaig parar el dia de la vaga del 8-M. I per moltes companyes de professió, ja no hi ha marxa enrere. #ProuPeriodismeSexista

(Els mitjans de comunicació han exercit un paper fonamental en els darrers temps en conscienciar a la societat dels gravíssims problemes que han d'afrontar les dones a causa de l'hegemònica cultura masclista i patriarcal. El que no s'ha fet tan públic és que dins d'aquests mateixos mitjans de comunicació editorialment tan sensibles envers les reivindicacions feministes, a les redaccions i als gabinets de comunicació, moltes dones han patit durant dècades vergonyoses situacions d'abusos, humiliacions i assetjaments per part d'alguns companys o superiors. PAIOS convida a tothom a exposar, com han fet Maria Favà i Elena Parreño, les seves experiències personals o de companyes i amigues periodistes. Amb o sense noms. Extensa o breument. Amb total llibertat d'estil. Potser ha arribat l'hora de que surtin a la llum i que la vergonya no sigui per a les víctimes sinó que es traslladi als victimaris. Si hi ha un memorial democràtic, també pot haver-hi un memorial feminista. PAIOS ofereix el seu espai per col·laborar a bastir-lo. #Jo també)

11 mar. 2018

Jo també (El masclisme a les redaccions - 1)

(Els mitjans de comunicació han exercit un paper fonamental en els darrers temps en conscienciar a la societat dels gravíssims problemes que han d'afrontar les dones a causa de l'hegemònica cultura masclista i patriarcal. El que no s'ha fet tan públic és que dins d'aquests mateixos mitjans de comunicació editorialment tan sensibles envers les reivindicacions feministes, a les redaccions i als gabinets de comunicació, moltes dones han patit durant dècades vergonyoses situacions d'abusos, humiliacions i assetjaments per part d'alguns companys o superiors. PAIOS convida a tothom a exposar, com fa Maria Favà unes línies més avall, les seves experiències personals o de companyes i amigues periodistes. Amb o sense noms. Extensa o breument. Amb total llibertat d'estil. Potser ha arribat l'hora de que surtin a la llum i que la vergonya no sigui per a les víctimes sinó que es traslladi als victimaris. Si hi ha un memorial democràtic, també pot haver-hi un memorial feminista. PAIOS ofereix el seu espai per col·laborar a bastir-lo. #Jo també)


Maria Favà Compta 
La primera vegada que el Josep Maria Cadena em va enviar als  tallers del 'Diari de Barcelona' a fer un canvi, els linotipistes em vam rebre amb una sonora xiulada. No vaig entendre de que anava fins que m’ho va interpretar un company de la redacció. Quan li vaig dir al Cadena que no  m’enviés més al taller, ell tampoc ho va entendre. Jo al 'Diari de Barcelona' estava substituint durant uns mesos a la Margarita Rivière i a més d’ella en aquella redacció hi havia la Teresa Rubio, que ja era una dona feta i dreta, i com a col·laboradora, la María Luz Morales. Eren tres senyores/senyores i especialment la última i jo era una cria que portava una trena. 

Quan la xiulada, jo feia  set anys que treballava en altres rams. Vaig començar en una farmàcia de les que dispensaven els medicaments de l’Associació de la Premsa i allà vaig conèixer el Manuel del Arco, que anava a buscar els remeis pel mal que va acabar portant-lo a la tomba. La farmàcia estava, i encara està, a dalt de tot del carrer Enric Granados abans de creuar la Diagonal. Era de la família Muntades. Allà no vaig sentir discriminació per gènere; allà vaig entendre el que era la lluita de classes. Jo venia de la petita menestralia del Poblenou i a la farmàcia dels senyor Muntades em feien anar a repartir els encàrrecs amb bata i pujant exclusivament per les escales de servei. A més havia de suportar els comentaris sarcàstics dels dos cadells de la nissaga –el Titus i la Cuca-- que parlaven un castellà de pega.  La meva següent experiència laboral va ser molt millor. Els amos, els Vieta, tractaven be al seu personal. Amb paternalisme fins i tot. I el meu cap directe era un comunista, Antoni Lucchetti, dels que encara ara no s’ha canviat de jaqueta. Però això no vaig entendre la xiulada que em van oferir al Brusi.

En aquell diari vaig patir un assetjament per part d’un redactor en cap que alguns vespres em va acompanyar a casa. Un dia es va passar i jo vaig anar a parlar amb el Josep Pernau que em va donar suport. Si sortia tard, el Josep Faulí m’acompanyava a casa tot i que jo no les tenia totes perquè conduïa mirant als seus interlocutors en lloc de mirar endavant. Però li estaré sempre agraïda. I també al Cadena.

Per aquells anys s’explicaven moltes històries d’assetjament. Una de les més sonades va ser la mossegada que va rebre un redactor en cap del grup Mundo quan va intentat petonejar a la Maruja Torres. Però això ho hauria d’explicar ella.

A l’'Avui', malgrat que l’ambient era estil foc de camp, també hi van haver alguns marrans. Aquí un altre redactor en cap va perseguir a una compaginadora però aquesta el va tenir  sempre a ratlla. L’individu es va voler venjar de la noia i li va anar a explicar al director que aquella compaginadora no valia un rave i era gandula quan en realitat va ser una de les  millors que va passar pel diari. Per sort, un subdirector es va ensumar la història i va evitar l’acomiadament. Els redactors també ens varen assabentar i vam intentar avergonyir-lo muntant un happening en el que ell havia de ser la víctima. Però es va posar oportunament  malalt. Ho recordes Toni?

El fan del 'Titànic'


A l’'Avui' també hi va haver el cas d’un corrector que perseguia tot el que portava faldilles. Dit en sentit figurat. Pretenia convidar a les noies a veure 'Titànic' perquè el metratge d’aquesta peli dóna per molt. Però era inofensiu. Més endavant va arribar l’inefable Salvador Sostres que amb les seves peles i les seves convidades intentava encaterinar a les jovenetes i sobretot  a les becàries. Em vaig fer un fart d’advertir-les però una va picar.

La noia de la trena que va ser xiulada al 'Diari de Barcelona', tot i que després anava de dura, un tinent d’alcalde la va acorralar en un passadís de l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest era un polític d’esquerres que ho va intentar amb altres periodistes. Ara penso que hauria d’haver aixecat el genoll i donar-li un bon cop allà on fa més mal. Un macer va entrar oportunament i l’imbècil es va retirar. També ho va intentar un directiu del Barça.

Molts anys després de la xiulada del 'Diari de Barcelona', un dels xiuladors em va dir que ell estava entre aquells músics aficionats i em va demanar disculpes.

Els noms que no he citat expressament són fàcils d’endevinar. Us convido a allargar la llista. Per teràpia. I per justícia o, si voleu, per venjança, que és un plat que s’ha de servir fred.