El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 nov. 2016

L’esquer, el 'knack', el 'clickbait' i Mònica Terribas

Toni Rodríguez Pujol
Quan jo començava a fer de periodista tenia un excel·lent redactor en cap, en Pere Pascual, que quan l’hi dúiem una peça sempre ens preguntava “i l’esquer, on és?” L’esquer, com si diguéssim, era l'ànima del titular, el pinyol de la notícia. Si no tenies un bon esquer no obries mai la secció.

Anys abans, el 1969, un joveníssima Rosa Maria Sardà triomfava
Mònica Terribas, entre Albert Ortas i Toni Rodríguez, d'Intermèdia.
al desaparegut teatre Windsor de Barcelona amb una obra d’Ann Jellicoe, traduïda per Terenci Moix i dirigida per Ventura Pons, que es deia 'El Knack' o 'qui no té grapa no endrapa'.

La pregunta és: tenir 'knack' és genètic o cultural? És a dir, saber trobar l’esquer periodístic és una qualitat innata o adquirida? Sortosament, se’n pot aprendre. Ho dic amb convicció: al final vaig acabar obrint algunes vegades la secció.

Avui dia, a les redaccions digitals ja no es parla de l’esquer. Ara, malgrat algunes resistències heroiques, aquella tècnica ha anat derivant en una pràctica creixent i perversa que se’n diu “clickbait” que, més o menys, vol dir “pesca clics”. Es tracta de forçar exageradament un titular per aconseguir el major nombre possible de clics i augmentar la visibilitat d’una notícia difosa digitalment. La perversió arribaria fins el punt que determinats redactors, sobretot els més joves, cobressin la feina en funció del nombre de clics obtinguts. 

L’equivalència del 'clikbait' en llenguatge audiovisual seria “l’audiència”. És a dir, el rànquing d’audiències. En definitiva, tal com ens assenyalava la companya Mònica Terribas al nostre darrer InterMèdia Confidencial, la dictadura dels resultats. El “resultadisme” per damunt de tot. La rendibilitat econòmica, encara que sigui efímera, per damunt de la rendibilitat social. L’èxit immediat per sobre de l’èxit basat en la credibilitat i la consistència empresarial i professional. 

La lluita pel mercat mediàtic és dura, cal reconèixer-ho. Alguns mitjans de comunicació aposten més per construir la seva pròpia comunitat de seguidors que no pas per lluitar a camp obert amb la competència. Encara no sabem quina tàctica és millor, però del que no en tenim cap dubte és que l’esquer és tan necessari com inútil si es desprèn de l’ham a la primera estrebada. 

Perquè sense un bon ham i una bona canya no hi ha res a fer. 

Bona pesca!

24 nov. 2016

¿La nueva asociación de diarios españoles?

José Sanclemente
Si todo va como está previsto, el nuevo presidente de los periódicos españoles será un editor de prensa diaria regional. El acuerdo implícito entre los miembros de la AEDE establece un “turno” rotatorio en la presidencia que ahora sería para Javier Moll, presidente del grupo Prensa Ibérica, que publica una quincena de periódicos por toda la geografía nacional. El editor sustituirá a José Luis Sainz, consejero delegado de Prisa, editora de 'El País'.

Lo novedoso del nombramiento de Moll, expresidente del Instituto de Empresa Familiar, es que el máximo cargo de representación
Javier Moll, presidente de Prensa Ibérica.
de los diarios españoles recaería por primera vez en muchos años en el dueño de una empresa periodística y no en los directivos de ellas.

Al parecer el editor Moll ha puesto importantes condiciones para conducir la nave del sector de los impresos que zozobra a marchas forzadas por el descenso de ventas de ejemplares y la continua caída de los ingresos publicitarios. De entrada quiere incorporar al seno de la asociación a los periódicos gratuitos y a los nativos digitales de ámbito nacional sin exclusión. La AEDE debería cambiar sus normas para acoger a los nuevos miembros de pleno derecho y no todos los actuales asociados estarían por la labor. La asociación excluye expresamente en su artículo 3 a todos los medios que no sean impresos y que no sean de pago.

Está claro que un empresario como Javier Moll tiene otra forma de mirar al futuro que no se corresponde con la actuación hasta la fecha de la organización empresarial de los editores de prensa: busca unir a todos los medios para conseguir más fuerza representativa frente a gobierno e instituciones y actuar como verdadero lobi frente a la fiscalidad de la prensa digital, el duopolio televisivo o el reparto publicitario opaco de las campañas gubernamentales, entre otros asuntos.

Sin embargo las diferencias de criterio entre los medios nativos digitales y los impresos acerca de la ley de propiedad intelectual y de la llamada 'tasa Google', pueden ser irreconciliables y dar al traste con la nueva AEDE que persigue el editor. También el debate interno entre los editores de periódicos impresos, unos partidarios de la “ampliación” de la asociación y otros reacios a ella si no se ponen límites, puede impedir el proyecto de Moll.

De no ponerse de acuerdo entre ellos en los próximos días será difícil que los editores de diarios impresos levanten la cabeza para mirar más allá de sus propias limitaciones como sector en crisis que son.

#OnSonLesDones.Balanç agredolç

Pepa Badell
Ja fa uns mesos que el grup #onsonlesdones va fent el recompte puntual i mensual de la presència de les dones als espais d’opinió de diferents mitjans de comunicació (premsa impresa i digital, ràdio, televisió) amb un balanç agredolç: és cert que hi ha mitjans que han millorat la ràtio dones/homes, però encara queda molt camí per fer. Mireu l’informe d’octubre de 2016. 

Pel que fa al periodisme les dones hem estat massa acostumades
durant dècades a ser només part de la maquinària comunicativa, però no d’aquella part en què es prenen decisions de veritat, es marca l’agenda informativa, es decideix l’enfoc i la posició del tema… 

Són també molts els factors que influeixen en aquesta infrarrepresentació: les dobles o triples jornades laborals que fem: feina remunerada (però menys), família, cura de malalts, militàncies diverses… Però ara hi ha un factor que és més que evident que cal revertir: la necessitat que canviïn determinades inèrcies a l’hora de demanar a expertes o experts la seva opinió sobre qualsevol tema. Busqueu! Busqueu! Segur que trobareu una dona per parlar de tants i tants temes amb coneixement de causa i opinió pròpia. 

Que no som aproximadament un 50% de les persones que hi ha al món? Que no som majoria de dones les llicenciades/graduades en infinitats de carreres? Que no som….? La llista podria ser molt llarga. Ara, però, la realitat visible sembla ser que, tot i ser la meitat, no tenim prou capacitat o expertesa per opinar (?). I ho dic pensant en tots els àmbits, no només en els mitjans de comunicació que, no oblidem, marquen tendència. Penseu en les reunions a la feina (qualsevol feina), a les direccions de les empreses, institucions, universitats, etc. Queda molt per fer. 

Quina pena! Certament el segles d’història i d’evolució ens han relegat, però també les dones ens hem guanyat unes capacitats innegables i, també, una visió de la vida que és necessari que sigui més públicament compartida. Si habitualment no hi som, si habitualment no s’ens pregunta, si habitualment no opinem, s’està perdent molt de talent. 

Fem-nos visibles i alcem la veu. Sempre amb un somriure i, si més no, amb un comentari irònic que també pot ser una poderosa eina de lluita.

7 nov. 2016

Por qué ya no soy suscriptor de 'El País'

Txerra Cirbián
Hacía tiempo que rumiaba dejar de comprar el diario 'El País', hacía tiempo que lo quería hacer, y al final me he decidido: he cancelado mi suscripción.  


No ha sido una decisión fácil: he sido lector de Elpais.es desde su nacimiento, cuando aún vivía en el País Vasco y aquel diario ofrecía una visión diferente en los años aún negros del inmediato posfranquismo.
Juan Luis Cebrián, Pedro Sánchez y Antonio Caño,
en un acto organizado por 'El País'.
  
Para muchos aspirantes a periodistas, como yo lo era en aquel momento, 'El País' era un referente, el diario en el que nos hubiera gustado trabajar.
  
Durante años, ser fichado por 'El País' era un sueño recurrente. Y si el periodista en cuestión, como era mi caso, se sentía orientado hacia la izquierda, más aún.

Luego, cada uno encuentra su lugar en el mundo periodístico. En mi caso, en 'El Periódico', donde, como en todos los sitios, cuecen habas.

Pero la cuestión es otra. Como lector habitual, como suscriptor, yo seguía leyendo 'El País'. Empecé a tener dudas cuando se produjo el primer despido masivo de periodistas y colaboradores críticos hacia los cambios que se estaban produciendo dentro de la redacción.
Allí dentro había buenos amigos y excelentes periodistas a los que perdía, pero seguí comprando el diario. En otras partes seguí leyendo a Maruja Torres y a Enric González, por citar solo dos nombres. Hace un par de años me pasé al formato digital, a través de Kiosko y Más (en un 'pack' con la revista 'Cinemanía', por cierto). Las ofertas de este tipo abundan, no son muy caras y resultan cómodas.
  
Pero la progresiva deriva conservadora del diario me estaba poniendo de los nervios hacía ya tiempo. Lo de los 'papeles de Panamá' y la reacción furibunda del grupo Prisa hacia quienes informaron de la posible relación de Juan Luis Cebrián con el tema (como la prohibición a sus periodistas de colaborar con La Sexta) ya me pareció que era pasarse de castaño oscuro.

El posicionamiento posterior de 'El País' y la SER hacia las izquierdas del PSOE y los ataques directos a Pedro Sánchez (en 'Salvar al PSOE'), así como la actitud hacia este señor (con el que no comulgo, por cierto), ha sido la excusa perfecta para dejar definitivamente de comprar el diario de Cebrián. Y mira que lo siento, porque sigo siendo lector de otras partes muy interesantes de ese periódico, donde aún queda buena gente, grandes profesionales y algunos amigos. Eso sí, los editoriales de su director, Antonio Caño (¡que se disculpó por carta con los suscriptores!), los va a leer Rita, la bailaora. Editoriales tan poco decentes como la respuesta a las denuncias de Sánchez, y titulado 'Opiniones y presiones'.


¿Y cómo voy a hacer para leer a los colegas que sí me interesan? Pues porque resulta que nuestros periódicos son gratuitos en internet. Lo que el lector paga cada mañana en el quiosco en papel o en digital, lo puede encontrar gratis en la web del mismo diario la noche anterior. Se supone que alguien (¿quizá la publicidad?) lo está pagando. La ventaja es que leo solo lo que quiero. El medio, el diario, la radio o la tele, ha dejado de interesar en su conjunto. Ahora picoteo de aquí y de allá. Ahora bien, si mi actitud es la general, poco futuro les auguro. Veremos.

5 nov. 2016

Rufián, el Pijoaparte y la provocación como herramienta de comunicación

Toni Rodríguez Pujol
El 'Pijoaparte' es el personaje central de la novela 'Últimas tardes con Teresa' del escritor Juan Marsé. Se trata de un joven y atractivo inmigrante andaluz que vive en el Carmelo y se hace pasar por militante obrero antifranquista para seducir a una chica de casa rica, Teresa Serrat, una bella universitaria de izquierdas deseosa de revoluciones, incluida la sexual. Ahora nos hace sonreír, pero en los años sesenta y setenta hacer la revolución sexual era una manera
Gabriel Rufián, diputado de ERC en el Congreso.
muy meritoria y esforzada de hacer la revolución. El problema es que Manolo, el 'Pijoaparte', no era exactamente un revolucionario. Era un ladrón de motos que se hacía pasar por revolucionario para poderse ligar a Teresa. Y no seguimos porqué si la han leído ya saben cómo termina, y si no la han leído, ya va siendo hora. 'Últimas tardes con Teresa' es una obra indispensable para conocer nuestro pasado más reciente.

La obra centra buena parte de su relato en las manifestaciones antifranquistas de Barcelona de los años 1956 y 1957, fue publicada en 1966 y supuso un cierto escándalo. Pero, curiosamente, no fueron los franquistas los más escandalizados. Quienes se lo tomaron más a pecho fueron algunos miembros destacados de la llamada 'Gauche Divine', tertulianos habituales de Bocaccio, sintiéndose aludidos por el despectivo “señoritos de mierda” que el ladrón de motos osó aplicar a los izquierdistas de salón. Tal vez este detalle sea primordial a la hora de descubrir la intención descriptiva que el autor --un hombre de la izquierda libertaria-- oculta más descuidadamente en las páginas de su gran novela.

Es decir, que el 'Pijoaparte' y sobre todo su cronista Juan Marsé, era todo un provocador. ¿Es negativa la provocación? ¿Es insultante? ¿O podría llegar a ser incluso terapéutica?

Gabriel Rufián es un político catalán, nacido en democracia, hijo y nieto de andaluces, criado en el barrio de Fondo de Santa Coloma, de aspecto atractivo, tranquilo y sosegado, que ha hecho de la provocación una herramienta de comunicación. Sus fans se encuentran en el independentismo catalán de izquierdas, donde milita, y en la izquierda española de nueva creación. Sus detractores, en todo el resto del arco ideológico. Rufián es un auténtico revolucionario, en el sentido en el sentido aristotélico de querer cambiar radicalmente el statu quo actual de la política catalana y española. Y evidentemente no es un ladrón de motos disfrazado. Pero comparado con el 'Pijoaparte' --o mejor dicho, con Marsé-- y salvadas las distancias de tiempo y circunstancia, descubrimos que ambos utilizan la técnica de la provocación como herramienta eficiente de comunicación e incluso de expresión artística. Uno la aplica al arte de la literatura y el otro, al arte de la política. Y excuso hacer más paralelismos. Del éxito de Marsé no hay ninguna duda. El éxito de Gabriel Rufián aún es pronto para ser valorado.

En cualquier caso, conviene recordar que eso de las motos es un tema delicado. Si eres un ladrón de motos puedes acabar mal, como el 'Pijoaparte'. Pero si eres un vendedor de motos, conviene que la máquina responda a las expectativas del mercado.

De esa necesidad, los expertos en comunicación sabemos algo.
http://www.intermedia.es/blog-2/

3 nov. 2016

Els nous McCarthy d’avui

Francesc Ràfols
Ahir vaig anar al cine a veure 'Trumbo', la magnífica pel·lícula de Jay Roach sobre les llistes negres de Hollywood, que van començar a aparèixer a finals de la dècada dels quaranta del segle passat impulsades pel senador republicà Joseph McCarthy. Aquest afer ha merescut l’atenció de diversos cineastes i 'Trumbo' no és més que la visió del cas a partir de la biografia escrita per Bruce
Alexander Cook de Dalton Trumbo, un dels guionistes de més
Jesús Cacho, editor de Vozpópuli, durant una conferència.
renom de Hollywood –un dels deu de Hollywood– i que va ser perseguit pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. Però, amb ulls d’avui, la caça de bruixes que va patir Trumbo és molt més que això.

'Trumbo' no parla només d’un cas personal concret ni de la situació específica als Estats Units en un moment determinat. Parla de la llibertat per explicar a la gent allò que passa. Parla, en termes d’avui, del dret a la informació, del dret a explicar els fets lliurement, sense persecucions ni ser criminalitzat per fer-ho. És cert que des de llavors el terme «caça de bruixes» s’ha convertit en sinònim d’assetjament a tot tipus de dissidències, però actualment aquest és un monstre que es presenta amb diverses cares. No s’ha d’oblidar que el maccarthisme va comptar amb el suport de diversos i importants mitjans de comunicació i de periodistes, com en aquesta pel·lícula queda ben palès. Ni tampoc que altres mitjans i altres periodistes en van ser víctimes. Georges Clooney ho va explicar molt bé a 'Bona nit i bona sort'.

Si el dret a la informació segueix avui en perill, atacat per tota mena de McCarthys, ¿qui són doncs els McCarthy d’avui? Sense voluntat de ser exhaustiu ni citar-los per ordre de mèrits, en aquesta llista hi trobaríem per exemple el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Des de l’intent de cop d’Estat del mes de juliol passat, a Turquia han estat engarjolats 107 periodistes i uns 2.500 han estat despatxats. I l’onada de repressió segueix. A Rússia, un cas paradigmàtic és el de la periodista Anna Polikòvskaia, una veu crítica amb el règim del president Vladimir Putin, de qui el mes passat es van complir deu anys de l’assassinat. A Rússia, l’acció de Putin contra qualsevol dissidència ha estat devastadora. La conxorxa mafiosa-política és extremadament cruenta a l’Amèrica Llatina, especialment al Brasil i, sobretot, a Mèxic, amb xifres d’informadors que han estat segrestats, torturats i assassinats que fan escruixir. I podriem parlar en termes similars de més de mig món, passant per tots els continents, a l’est i a l’oest (Filipines, Macedònia, el Congo…) sense oblidar que als Estats Units hi torna a haver llistes negres. Ho poden explicar periodistes com Amy Goodman i altres que han patit les conseqüències de voler informar sobre la construcció d’un oleoducte a Dakota del Nord de manera que no ha agradat a determinats poders polítics, econòmics, judicials i policials del país.

La 'llei mordassa'


I a casa nostra? La versió hispànica del Comitè d’Activitats Antiamericanes es diu 'llei mordassa', a partir de la qual tothom que parla de qüestions que no interessen a l’establishment és perseguit i fins i tot detingut. Seria difícil jugar el joc de trobar les set diferències entre Joseph McCarthy i el ministre impulsor d’aquesta vergonya democràtica que es diu llei de seguretat ciutadana, Jorge Fernández Díaz. Però ara que Espanya tindrà nou Govern, potser seria el moment que els que no han votat a favor de Mariano Rajoy –sigui per la via del «no» o de l’abstenció– impulsin la derogació d’aquesta esperpèntica 'llei mordassa', un autèntic càncer per al dret a la informació. Esperar que ho faci Rajoy, seria massa esperar. I tot i que la majoria de diputats del PSOE ja s’han empassat una de les seves promeses electorals, ni que sigui per compensar, podrien promoure conjuntament amb la resta de grups la defenestració d’una llei impròpia d’una democràcia madura i d’un estat que respecta el dret a la informació de la ciutadania. Llistes negres a Espanya? No oblidem que just la setmana passada, l’editor de Vozpópuli, Jesús Cacho, va despatxar tres periodistes de la publicació digital. El seu delicte? Voler presentar-se a les eleccions sindicals per representar els seus companys. I no han estat als únics. Això ha passat a diversos punts de l’Estat, també a Catalunya.

'Trumbo' ens mostra que McCarthy segueix cavalcant.

19 oct. 2016

Estereotips que discriminen

Francesc Ràfols
El pròxim 26 d’octubre se celebra a Barcelona la jornada Periodismes diversos, periodismes transformadors organitzada pel Grup de Comunicació de la Xarxa BCN antirumors de manera conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona. Els organitzadors han tingut l’amabilitat de convidar-me a participar en la taula rodona de cloenda, en representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que forma part de l’esmentada Xarxa.

L’objectiu de la Jornada –que es realitzarà a l’edifici
HUB
 Barcelona, a la plaça de les Glòries– és «definir, impulsar i promocionar dinàmiques periodístiques i comunicatives que es connectin, de manera professional i responsable, amb la diversitat sociocultural de la ciutat.» El treball s’articularà al voltant d’un seguit d’activitats (ponències, tallers, experiències d’èxit, exposició…) adreçades a estudiants, mitjans i professionals de la comunicació.

La iniciativa respon a la preocupació que hi ha en diversos àmbits socials en la mala praxis generalitzada en els mitjans de comunicació a l’hora de difondre estereotips discriminatoris en qüestions de gènere, de religions i de diversitat cultural. Al llarg de les diferents activitats i sessions caldrà veure com es poden tractar aquestes qüestions en els mitjans sense caure en la desinformació i la tergiversació de les realitats.

Al final caldrà veure si en el context actual, és possible fer periodisme honest que relati la diversitat cultural, lliure de prejudicis, rumors i estereotips? Què podem fer o que cal transformar per aconseguir-ho? La veritat, és difícil, però es pot fer. La prova és que hi ha gent que ho fa. Són companys i companyes que han de barallar-se amb la indiferència dels mitjans, més interessats en servir els seus interessos econòmics, polítics i empresarials. I probablement on hi ha més opcions per fer-ho sense traves és en els nous mitjans emergents, impulsats per periodistes sense els condicionants que citava.

D’altra banda, això serà més fàcil el dia que hi hagi una regulació que protegeixi el dret a la informació de la ciutadania i els professionals de la informació de les pressions polítiques i econòmiques. Fan falta també periodistes més formats en la necessitat d’informar sense cap mena de prejudicis previs. És necessari també que la societat prengui consciència que no n’hi ha prou en denunciar pràctiques professionals discriminatòries, sinó també allunyar-se dels mitjans que les promouen o que no fan prou per eradicar-les.

Tot això i més, el dimecres 26. Consulteu el programa i inscriviu-vos!