El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

20 may. 2019

¿Premi Minobis?

Siscu Baiges
Hem fet bona part de la nostra carrera professional simultàniament. Me la trobava sovint en actes relacionats amb el periodisme i la política però mai vam coincidir en el mateix mitjà de comunicació. Potser uns mesos a Ràdio 4, però en departaments i programes diferents. Quan em van dir que havia mort fa uns dies i que tenia 76 anys em vaig sorprendre. No sabia que estigués malalta i no pensava que fos tan gran.

Miro enrere i la recordo sempre seriosa i compromesa en causes
Montserrat Minobis.
diverses, sobretot la feminista. I no em puc treure del cap que li van muntar una campanya de protesta perquè l’acusaven de ser sectària quan en va ser directora. No ho entenia. Sectària? Certament el sistema de nomenament dels directors de Catalunya Ràdio i TV-3 no és l’adequat. Quan canvia el govern de la Generalitat assumeixen aquests càrrecs les persones que el president vol. Això s’ha de canviar però ningú no s’anima a fer-ho. Si Minobis era sectària, amb quin adjectiu caldria qualificar l’actual director de l’emissora? Hipersectari? Alguna cosa ha canviat a Catalunya –el país i la ràdio- perquè el Comitè Professional de la casa no hagi fet ni un trist comunicat per denunciar el biaix independentista que se n’ha apoderat des de fa fa anys.

Minobis va militar a Unió Democràtica, primer; després a Nacionalistes d’Esquerra i finalment a Iniciativa per Catalunya. Va ser feminista de primera fornada, de les que van mantenir encesa la flama d’aquest combat quan era molt minoritari. Va presidir la Xarxa Europea de Dones Periodistes i va ser degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya entre els anys 2001 i 2004. La primera dona que va ocupar aquest càrrec. Tot un mèrit!

M’ha arribat una fotografia del seu equip del Col·legi i hi veig a Antoni Traveria. També ens va deixar. El dia 23 de maig farà un any. Casa Amèrica de Catalunya ha rebatejat el nom del premi que concedeix cada any a un periodista o mitjà que lluita per la llibertat d’expressió en l’àmbit llatinoamericà per posar-li el d’Antoni Traveria, que va dirigir molts anys aquest centre cultural. Una bona idea. És d’aquells premis que prestigien a qui els reben. Una altra Montserrat, la Roig, també té el seu premi: el del Consell Municipal de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona al periodisme social.

Un premi no ens retornarà Montserrat Minobis però el món del periodisme feminista crec que està en deute amb ella.

Penseu-hi!

12 may. 2019

Una mirada personal de la Montserrat

Joan Brunet i Mauri
“Bé, amic. Demà m’operaran. Ja tenia ganes que arribés, per fi, el dia. (...) No he fet tants quilòmetres com tu fas... Però Déu n’hi do!”. Així encetàvem la conversa per whatsapp que malauradament havia de ser la última que mantindria amb Montserrat Minobis; conversa que unes hores més tard finalitzava amb un “Ostres! Que interessant! Ja m’ho explicaràs amb detall quan tornis!”, després que jo li hagués donat a conèixer una petita descoberta feta en una de les etapes d’’El Camino’ que estàvem recorrent dijous amb un bon amic. Gens podia imaginar que la mort, inescrutable com és, impediria culminar la conversa encetada al prendre’ns la Montserrat tan aviat.

No sé quan vaig tenir la sort de conèixer-la. Segurament devia ser a
Montserrat Minobis (al centre de la primera fila), amb els membres
de la candidatura a la junta de govern del Col.legi
de Periodistes de Catalunya, que ella va encapçalar el 2001, any
en què va resultar elegida degana.
Montserrat en el decurs d’un encontre en el que vàrem coincidir ella i jo amb el seu germà monjo (el pare Gregori Minobis) a començaments dels anys 60. Sí que sé que des d’aquell moment, un corrent d’amistat i complicitat ens havia d’unir; amistat de la que –just és reconèixer-ho-- n’havia d’obtenir més profit jo que no pas ella, disposada com estava a la conversa, al consell precís, a l’opinió, al debat.

La Montserrat ha estat una bona amiga personal i per definició una dona lluitadora; una dona apassionada; una dona que no es deixava portar pel primer aire que passava; una dona conseqüent i ferma amb la seva manera de ser i de pensar, sempre respectuosa amb l’altra; una dona que mai no tenia un no per a cap causa que considerés justa i oportuna. En són prova les múltiples entitats i associacions que avui donen testimoni del seu tarannà, testimoniatge, abnegació i lideratge. Però cal dir-ho ben clar: que això fos així –o precisament perquè això era així-- la Montserrat va ser injustament incompresa per alguns en més d’una ocasió i per això la vida professional --també la política-- li tenia reservat algun revés que ella va saber encaixar sense retrets.

Amiga dels seus amics, la Montserrat es delia per conèixer opinions diferents a la seva i poder ‘discutir la jugada’. De fet era ella qui preferentment convocava i ens convocava a la trobada per parlar, repassar i discutir en relació a com a mínim tres passions: la cultura, la política i el periodisme. 

Amb la Montserrat mai no vaig arribar a treballar professionalment. Així que havia de ser a partir del seu deganat al capdavant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), quan ella i jo tinguérem ocasió de fer-ho colze a colze per avançar en propostes i projectes col·legials ('Llibre blanc del Periodisme a Catalunya', d’entre d’altres) ja que intuíem –o millor dit, ella intuïa-- els canvis que en la professió periodística s’havien d’operar en poc temps. 

A mi em va correspondre d’altra banda seguir els seus passos com a degà de la institució col·legial tan bon punt ella dimití del càrrec per assumir la responsabilitat de dirigir les emissores de la Generalitat de Catalunya. De fet havia estat ella qui m’havia demanat que formés part de la candidatura que proposava l’any 2002 per acompanyar-la en el deganat col·legial cas que, com va ser, en resultés elegida essent-ne la primera dona que accedia al càrrec.

Trobaré i trobarem a faltar les nostres converses que --qui sap si per estar en consonància amb els temps-- m’adono ara manteníem més sovintejades a través del whatsapp que no pas presencialment. D’aquí que avui és quan més lamento les ocasions perdudes de trobar un forat per veure’ns, més per mor a les meves poques disponibilitats horàries que no pas per les seves estades amb la Pili a la seva estimada Lodosa i a Cadaqués, indrets als que m’havia convidat acollir-nos repetidament i als que li havia promès faríem cap aquest estiu sense més dilació.

Però no podrà ser! M’hauré de conformar --ens haurem de conformar-- en mantenir viu el record de la Montserrat i per damunt de tot no oblidar el seu mestratge, tant professional com personal, referents indiscutibles del feminisme i del periodisme ètic i compromès.

Gràcies, Montserrat, per tot allò que ens has ensenyat i ens has donat. Gràcies per haver deixat que pogués i poguéssim recórrer junts una part de la ruta. Et demano que no em tinguis –no ens tinguis— en consideració les ocasions en les que t’he i t’hem fallat.

I com tu em desitjaves dijous passat en la nostra darrera conversa: “Gràcies i que tinguis un bon camí!”.

Que la terra et sigui lleu!

Informació i eleccions

Francesc Ràfols
Quan vostès llegeixin aquest article ja haurà passat el 28-A i ja quedaran pocs dies per als comicis municipals i al Parlament Europeu. En aquest raconet, ja ho saben, acostumo a parlar de periodisme, de dret a la informació, de llibertat d’expressió… I lligant les dues coses em preocupa els pocs compromisos –tret d’honroses excepcions– que els partits assumeixen en aquesta matèria en els seus programes electorals. En aquest blog ja vaig publicar el 15 d’abril un article en el qual feia una comparativa sobre el que deien les candidatures sobre aquestes qüestions.

El futur d’RTVE és l’apartat que recollia més propostes mentre
que en la regulació del dret a la informació només hi havia compromisos per part d’En Comú Podem –força amplis, per cert– i del PSOE. En aquest escrit em fixava en ítems com la precarietat laboral, la llibertat de premsa, la reforma de les lleis audiovisuals o el reconeixement dels mitjans comunitaris.

Tot un seguit de qüestions que tornaran a ser sobre la taula per a les eleccions del 26 de maig. Tot i que en aquest àmbit les competències recauen principalment en el Govern estatal i en els autonòmics, el marge d’actuació de l’Administració local és prou ample. Tenen responsabilitats en els mitjans locals –de despartidització i de condicions laborals del personal–, en la distribució de publicitat, de forçar les bones pràctiques en diversos àmbits informatius, de promoció de la importància del dret a la informació entre la ciutadania perquè aquesta sigui més exigent en aquest àmbit…

La feina de la UE implica fixar unes regles de joc mínimes per a tots els països de la Unió. Espanya és a la cua d’Europa en matèria de dret a la informació i les autoritats comunitàries haurien de ser molt més estrictes en fer complir les seves directives, fer de Primo Zumosol i protegir la ciutadania europea.

I la ciutadania, de la mateixa manera que mirem què diuen els partits en qüestions que ens són molt tangibles, com la sanitat, l’educació, el treball o l’habitatge, hauríem d’interessar-nos també per saber què diuen sobre dret a la informació perquè només quan aquest ens sigui plenament garantit, tindrem les millors armes per lluitar per la resta de drets i llibertats.

Els periodistes vam presentar les nostres peticions en aquest àmbit per al 28-A i ho tornarem a fer per al 26-M. Però caldria que la societat s’adonés que aquesta no és una assignatura maria que si se suspèn, no passa res. Sense informació (de qualitat) no hi ha democràcia (de qualitat). Això ens jugàvem el 28-A i ens ho tornarem a jugar el 26-M. I cada cop que ens posin una urna per davant.

25 abr. 2019

Per uns mitjans de comunicació raonables

Gabriel Jaraba
No pot existir una veritable democràcia sense uns mitjans de comunicació raonables. A una Catalunya on agraden les frases altisonants malgrat considerar-se ‘un país petit’ i que es reclama de grans principis encara que sigui procliu als ‘faux pas’, convé reclamar de la societat, les institucions i els dirigents coses prudents, potser modestes però imprescindibles, sense les quals no hi ha democràcia digna d’aquest nom. No està en joc (només) la llibertat d’informació, hem de defensar la funció sencera de la premsa i els mitjans de comunicació: si fragmentem la funció global de la comunicació en la democràcia, acabarem per no tenir ni una ni altra.

Uns mitjans de comunicació que siguin raonables, això és tot el que
Un moment del programa 'FAQS' de TV-3.
podem i potser hem de demanar. Fixeu-vos que no exigim que siguin independents, imparcials, objectius, excel·lents, sinó raonables, simplement raonables. No són poca cosa uns mitjans raonables i aquesta condició, expressada d’aquesta manera, no és una ambigüitat. Els ciutadans que aspirem a viure en una democràcia de qualitat som titulars del dret democràtic a la informació, és a dir, el dret a enviar i rebre informació lliurement. I perquè els mitjans de comunicació puguin realitzar aquesta funció amb plena competència cal que abans de mostrar totes les qualitats que han de ser les exigides, han de ser, si més no, raonables. És a dir, capaços d’obrar d’acord a la raó, tot atenent a raons i raonant les seves actuacions. Però sobretot sense fer ximpleries, trampes al solitari i trapelleries.

Raonable significa alguna cosa més que capaç de raonar, atès que les paraules no només són significat en si sinó significant de per si: si en el camp de la llei l’ús fa dret, en el de l’hermenèutica l’ús dels significants en un sentit o altre fa que signifiquin allò que decideix el consens general dels qui els empren en un temps determinat. Raonable sona a l’oïda contemporània com a alguna cosa que va més enllà de la capacitat de raonar: una cosa raonable sembla ser una cosa convenient, desitjable i fins i tot possible. Allò raonable és allò oposat a la desmesura, a aquesta deformació de fragments de realitat que és tan fraudulenta com neuròtica, i sobretot manipuladora: la manera ostentosa i descarada de fer passar bou per bèstia grossa en la societat de les aparences.

Un gran negoci econòmic i polític

Hem estat desposseïts d’uns mitjans raonables des que l'”aznarat” es va proposar acabar amb la cultura de la Transició (sí, estimats usuaris de l’expressió “règim del 78”, ell se us va avançar en això) i hom diria que ja no és possible retornar el geni a la làmpada o el dentifrici a l’interior del tub. I aquesta “desraó” ens ha abocat a encarar l’actual canvi d’era civilitzacional desproveïts d’eines adequades per a, si no una deliberació massiva, sí com a mínim per a un intercanvi de raons raonable. El desraonament comunicacional és un gran negoci tant econòmic com polític: a Trump l’ha fet guanyar el poder i mantenir-se en ell; ha ressuscitat el conservadorisme britànic i l’ha posat al capdavant d’una boja cursa vers enlloc, i ha conferit a la present hipertròfia independentista del nacionalisme català la força d’un “relat” poderós que ho és perquè molta gent l’assumeix com a propi (i això és molt més que mentir o adoctrinar, això és el veritable art de la comunicació de masses per més fraudulent que pugui semblar). El geni no retornarà a la botella però potser podríem demanar-li certes maneres civilitzades quan evoluciona entre fums intoxicants.

Una televisió pública converteix una frase pròpia de pati de col·legi pronunciada amb la i en un gest per la llibertat d’expressió; una màfia policial crea una empresa per difondre i vendre infundis i xafarderies malintencionades, assumint que hi ha mercat per a això: entre aquests dos extrems de manca de raó, l’un innocu i l’altre “risky business” pur ens estem movent. Està clar que dir “prisis pilitics” com una criaturada feta amb aires de milhomes és tant una estupidesa com dur a alguns mitjans l’espionatge polític i policial a Pablo Iglesias. Destaquem aquests extrems per com en són de cridaners i xocants, però no són tan importants en si mateixos sinó que representen el marc en el qual ens estem movent. Atesa la situació, reclamar uns mitjans raonables a hores d’ara pot ser revolucionari.

21 abr. 2019

Què proposen en matèria de comunicació els partits per al 28-A

Francesc Ràfols
En ocasió de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017 vaig publicar un article en aquest blog repassant els compromisos de les diferents candidatures. Hi destacava que tret d’algunes excepcions, en general hi havia molt pocs compromisos concrets. Ara, davant la nova contesa electoral d’aquest 28 d’abril per al Congrés dels Diputats i el Senat, amb les mateixes excepcions, la situació no ha millorat gaire.

La informació per fer aquest nou article, com en l’anterior ocasió, surt del recull que he fet jo mateix per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) en el qual es detalla partit per partit les seves propostes en aquest àmbit. El treball es refereix quasi exhaustivament a qüestions directament vinculades amb el dret a la informació. És cert que
Sala de control de realització d'un canal televisiu francès.
com a sindicat ens interessen també altres qüestions més generals –la bretxa salarial entre homes i dones, la violència contra les dones i l’assetjament a la xarxa, el futur de les pensions, els falsos autònoms, l’abús en la pràctica dels i les estudiants, les persones en situació d’atur de llarga durada, etc.– que compartim amb altres sectors de la societat i per això, ara em centro bàsicament en aquells que ens afecten més com a periodistes.

Com a referència de tot plegat, si ho voleu comparar, en aquest enllaç hi ha les peticions que la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) ha plantejat a aquests partits sobre aquestes qüestions.


1.– Mitjans Públics


II) Tolerància Zero amb la corrupció
• Garantirem la independència i pluralitat de Radiotelevisió Espanyola (RTVE). Reforçarem el procediment de concurs per evitar bloquejos polítics interessats i assegurarem l’elecció d’un nou consell d’administració d’RTVE format per professionals experts i independents.
• Auditarem les televisions autonòmiques per reduir despesa innecessària i assegurarem que els seus continguts no serveixin per fer propaganda ideològica. Garantirem la neutralitat i la pluralitat dels mitjans públics de comunicació social, promourem el seu autofinançament i, si s’escau, impulsarem l’eliminació d’aquells que resultin manifestament inviables.


• Desgovernamentar RTVE i fer que sigui un servei públic efectiu. La televisió i la ràdio públiques viuen una situació crítica, i la televisió privada, un procés de concentració que en limita el pluralisme. Condicionada per un finançament només públic i sotmesa a la manipulació del Govern, RTVE s’ha convertit en un instrument de propaganda governamental. Per canviar aquesta situació cal derogar el decret llei 15/2012 que va imposar el PP, promoure una auditoria a RTVE i reformar la Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA). En aquest sentit ens comprometem a:
● Garantir la independència i el pluralisme de RTVE, democratitzar l’elecció i el funcionament dels seus òrgans de gestió i promoure un finançament transparent fixat per contracte/programa.
● Fomentar la participació ciutadana a RTVE a través d’un consell social, dotat de competències reals, especialment la d’arbitrar el concurs públic per designar la presidència de cada mitjà, planificar la gestió i potenciar els consells d’informatius, el Defensor de l’Espectador i les àrees de mitjans interactius.
● Posar a disposició de la ciutadania, per canals accessibles i amb llicències obertes, els arxius audiovisuals d’interès històric o cultural dels fons de la Corporació RTVE i de l’agència Efe.
● Fer realitat el dret d’accés als mitjans públics. Per fer-ho, es facilitarà que les organitzacions socials puguin reservar espais i els recursos humans i tècnics necessaris per a la producció de continguts de qualitat.


Propostes per a la República Catalana:
• Impulsar uns mitjans de comunicació públics forts –d’acord amb un model pluricultural i pluri-lingüístic– i independents dels poders governamentals.


• Els mitjans de comunicació públics estaran guiats per criteris de professionalitat, transparència, pluralitat i racionalitat econòmica. Acabarem amb el model d’Administrador únic de la corporació de RTVE i impulsarem un Govern corporatiu guiat pels principis de professionalitat, mèrit i capacitat.


2.– Regulació del dret a la Informació de la Ciutadania

B) En Comú Podem

• Garantir el dret a una informació plural i de qualitat. Perquè el dret a la informació esdevingui un dret ciutadà i per tant que totes les persones tinguin el dret a accedir a una informació plural i de qualitat, s’ha d’assegurar la independència dels mitjans respecte als poders polítics i econòmics. Cal facilitar l’accés de totes les persones a una informació plural i veraç. Per això, ens proposem:
● Desenvolupar una llei del dret a la informació i la comunicació que fixi els drets i deures dels mitjans per assegurar-ne la independència i el pluralisme.
● Impulsar el consens parlamentari per crear un consell de la informació i la comunicació, format per persones independents als partits i les empreses de comunicació, que determini la composició i les funcions dels consells d’administració dels mitjans públics i els criteris de selecció dels seus càrrecs directius, i, en general, que impulsi mesures de foment del dret de la ciutadania a la informació.
● Garantir que les campanyes i els ajuts públics, així com les llicències d’explotació, no s’adjudiquin de forma esbiaixada, partidista i opaca, sinó de manera transparent i objectiva. A més, posar fi a l’ús partidista i als amiguismes en la publicitat institucional i la compra de subscripcions per part de les institucions.
● Reduir les ajudes als mitjans de comunicació privats mentre no es puguin garantir recursos suficients per als mitjans públics. La concessió d’ajuts per part de les administracions de l’Estat als mitjans privats, ha de ser pública i transparent. Els mitjans beneficiaris hauran d’estar al dia en les seves obligacions fiscals i laborals, inclosa la contractació legal i igualitària dels treballadors i treballadores.


• Des del respecte escrupolós a la llibertat d’expressió i informació, impulsarem una estratègia nacional per a la lluita contra la desinformació, amb activitats de conscienciació i formació per a la ciutadania.


3.– Ordenament del sector audiovisual

B) ECP

● Mesures urgents perquè la Llei General de la Comunicació Audiovisual, compleixi amb l’obligació de reserva d’espectre radioelèctric per als mitjans comunitaris i aprovi un reglament que reguli la concessió de les llicències als mateixos; com estableix la mateixa LGCA des de la seva publicació en 2010.
● Incloure a la Llei General de la Comunicació Audiovisual les mesures necessàries per a garantir la sostenibilitat financera, la governança i el dret d’accés als mitjans audiovisuals públics.
● Aconseguir amplis acords per constituir el Consell Estatal de Serveis Audiovisuals (CESA), independent del Govern, amb competències per concedir les llicències i imposar sancions i amb mitjans financers, tècnics i humans suficients. El CESA ha de garantir el respecte al pluralisme, la diversitat cultural, la protecció dels consumidors i les consumidores, el correcte funcionament del mercat interior i la competència lleial. Els seus integrants han de ser elegits mitjançant un concurs públic de mèrits i reforçar les seves incompatibilitats, amb la finalitat d’evitar les anomenades “portes giratòries”.
● Per garantir el pluralisme dels mitjans audiovisuals, no s’ha de permetre que un mateix grup superi una audiència mitjana del 30% en el conjunt dels seus canals d’àmbit estatal, en els 12 primers mesos des de l’adquisició. Quan això es produeixi, tindrà un termini d’un any per realitzar les desinversions necessàries per baixar de nivell.
● Establir que qui presta serveis de televisió, ràdio i audiovisuals hagi d’incloure a la seva pàgina web les seves dades d’identitat i direcció, forma de contacte directe amb ells o elles, i identificació de persones físiques o jurídiques que integren el seu accionariat.
● Les llicències d’espais audiovisuals s’han de concedir per concurs públic, donant a conèixer les ofertes, les condicions amb què es concedeixen i els motius. Quan no es compleixin aquestes condicions, la llicència podrà ser retirada.
● Quan s’atorgui una llicència no es podran modificar les condicions de l’oferta, així un canal televisiu de notícies no pot convertir-se en un canal de realities, ni una televisió autonòmica podrà deixar d’emetre informació sobre la seva comunitat.
● Crear un consell de l’audiovisual independent i integrat en la Plataforma Europea d’Autoritats Reguladores (EPRA), semblant als consells que existeixen en d’altres països europeus.
● Assegurar la presència de les llengües espanyoles diferents de la castellana a les ràdios i televisions públiques i privades en horaris no marginals. Garantir desconnexions. Donar cobertura estatal a les emissores que depenen dels governs autonòmics i que emeten en llengües diferents de la castellana.

C) ERC

Propostes per a la República Catalana:
• Ordenació de l’espai radioelèctric, en tant que autoritat competent, d’acord amb les directives establertes per la ITU (Unió Internacional de Telecomunicacions) i la Unió Europea.
• Concessió de llicències d’emissió de les ràdios i televisions que s’atorgaran amb criteris de veracitat informativa, pluralisme ideològic i corresponsabilitat social, així com culturals i lingüístics, com ara l’ús de les llengües catalana i occitana, i l’emissió de continguts produïts als Països Catalans.
• Afavorir la implantació de mitjans privats i ajustar a la nova legislació audiovisual els serveis de televisió digital de pagament, independentment d’on tinguin la seu social operativa, per garantir l’oferta de continguts d’interès nacional i local.
• Dedicar més recursos a la producció de continguts per consolidar una indústria audiovisual potent, innovadora, pluricultural i plurilingüística a través d’un Pla transversal d’inversió en indústries creatives que impliqui la CCMA i l’Institut Català de les Empreses Culturals.
• Promoure Catalunya com un centre de mitjans i serveis de comunicació mediterranis i potenciar la Mobile World Capital com a dinamitzadora del negoci de continguts audiovisuals.
• Impulsar programes d’alfabetització mediàtica per combatre la desinformació i perquè els estudiants de primària i secundària adquireixin competències en nous mitjans (new media) i adoptin un rol de creadors i de consumidors crítics de nous mitjans.

Mentrestant, mesures que presentarem al Congrés i Senat:
• Concedir un nou multiplex per fer efectiva la reciprocitat entre TV3, À Punt i IB3 a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, així com també a la resta de l’Estat.
• Suport a la creació de consells reguladors de l’audiovisual a les autonomies, coordinats amb el CAC, i impuls d’un codi de conducta d’àmbit europeu per promoure el comportament ètic a internet i la protecció del dret d’autor (copyright). Creació d’un Observatori de la comunicació que faci i coordini la recerca.


• La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha de recuperar el múltiple que li va ser retirat.
• Promoure la iniciativa Televisió sense fronteres que pretén garantir la recepció directa de les emissions de radio i televisió en català en els territoris amb els quals compartim llengua, amb l’objectiu de promocionar i protegir els espais de comunicació del català.
• La presència del català en els mitjans de comunicació d’abast estatal, públics i privats, és escassa o nul·la. El Govern espanyol va reduir l’espai de comunicació català i va limitar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio només a Catalunya.
• Potenciar la presència del català als mitjans de comunicació d’abast estatal


4.– Mitjans comunitaris, mitjans sense ànim de lucre o del Tercer Sector

B) ECP

Fomentar i protegir el tercer sector de la comunicació. Els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre (el Tercer Sector de la comunicació) tenen una funció insubstituïble en la lliure expressió dels moviments, entitats i associacions de la societat, en l’empara de la diversitat cultural i en la reflexió crítica. Per això, és imprescindible impulsar-los i protegir-los, tal com recomanen la UNESCO, el Consell d’Europa i altres organismes internacionals. Així, doncs, farem el possible per:
● Revisar la gestió de l’espectre radioelèctric per garantir un repartiment de recursos més equilibrat entre els tres sectors de la comunicació: el públic, el comercial i el Tercer Sector. La revisió ha d’incloure la publicitat institucional i les ajudes públiques, com també l’adjudicació de les llicències d’explotació amb criteris d’imparcialitat, objectivitat i transparència.
● Oferir assessorament legal, fiscal, laboral i de finançament, i donar suport a la creació de nous mitjans de comunicació sota noves fórmules empresarials o de gestió (cooperatives de periodistes o d’usuaris i usuàries, mitjans sense ànim de lucre, amb finançament, via micromecenatge o donatius, etc.).
● Impulsar convenis de col·laboració dels mitjans públics amb els del Tercer Sector per brindar-los recursos i suport tècnic sense comprometre’n la independència.
● Crear dos canals en obert a la TDT i a la ràdio amb connexions locals, gestionats en col·laboració amb els propis mitjans del Tercer Sector, com es fa a Alemanya, Noruega i Finlàndia, entre d’altres països.


5.– Llibertat de premsa, llibertat d’informació i transparència

A) Cs

II) Tolerància Zero amb la corrupció
• Aprovarem una Llei de Protecció del Denunciant de Corrupció. Protegirem totes les persones que denunciïn casos de corrupció o ordres il·legals dels seus superiors. Crearem una Autoritat Independent d’Integritat Pública per eradicar la corrupció, fiscalitzar els nostres càrrecs públics i garantir que la seva actuació respon a l’interès general.

B) ECP

• Derogar immediatament la Llei Mordassa. La Llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a Llei Mordassa, atorga potestat sancionadora a l’Executiu i sembla redactada com a reacció a les protestes sorgides per la resposta que el govern va donar a la crisi econòmica, el moviment 15-M, les marees, els sindicats i d’altres. Una llei que pretén protegir el govern enfront de les protestes i demandes dels moviments socials i que, alhora, pretén reprimir el dret d’expressió i de manifestació de la ciutadania. La Llei Mordassa posa en risc la llibertat d’informació i la protesta pacífica, atorga més poder a les forces de seguretat, limita les garanties de la ciutadania per defensar els seus drets i posa en risc els drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica.

C) ERC

• Una justícia independent garantia dels drets i llibertats per a tothom: Derogació de la Llei Mordassa.

D) JuntsxCat

• Reformes que legislatives recents que cal derogar: Entre altres, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, la Llei Mordassa

E) PP

• Seguirem aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana que garanteix el dret dels espanyols a una convivència pacífica i dóna suport a l’actuació legítima de les FCSE en defensa de les llibertats.
• Aprovarem una nova Llei de Protecció de la Informació Classificada que substitueixi l’actual Llei de Secrets Oficials i que incorpori les pràctiques i estàndards internacionals. Aquesta nova regulació haurà d’estar adaptada als avenços en el tractament de la informació.

F) PSC


• Aprovarem una nova Llei de Seguretat que substitueixi la Llei Mordassa. És possible més llibertat amb més seguretat.
• (Inclòs al programa però no als «110 compromisos con la España que quieres»)
Aprovar una nova la Llei Integral de Protecció de Testimonis, Informadors i Denunciants que superi les mancances materials i personals dels sistemes de protecció vigents, reforçant la protecció dels denunciants de casos de corrupció, protegint-los d’intimidacions i represàlies i preservant les dades de personals de les persones protegides per evitar la seva publicitat o difusió. La Llei també introduirà les disposicions de la directiva europea per a la protecció dels denunciants, actualment en tramitació.


6.– Precarietat laboral

B) ECP

• Impulsar una llei que reguli els drets laborals dels i les periodistes. El col·lectiu dels i les periodistes està sotmès a importants condicions de precarietat, les quals s’han agreujat des que s’inicià la crisi. Dotar de garanties laborals el sector permetria que els i les periodistes poguessin exercir plenament la seva funció social, n’augmentaria també la independència i la capacitat d’esperit crític. Per això proposem la creació d’una llei que s’hauria de centrar, principalment, en:
● Dotar de garanties laborals els i les professionals en situació de desprotecció de tota la cadena informativa: periodistes que cobren per peça informativa, determinat tipus de corresponsal, becaris i becàries la feina dels quals caldria regular, etc.
● Incorporar un Estatut del Periodista professional que protegeixi i doni garanties als i les professionals que treballen en els mitjans de comunicació.
● Derogar les reformes laborals de PP i PSOE per injustes i inútils. Substituir la normativa derogada per una llei que defineixi un sistema de relacions laborals, garantista del dret a un treball digne, en les següents matèries: Igualtat a l’accés a l’ocupació, Relacions Laborals, salaris, formació professional, contractació, organització del treball, acomiadament, negociació col·lectiva i mútues col·laboradores de la Seguretat Social

C) ERC

• Una República amb treball i salari dignes. Derogar les reformes laborals impulsades pels governs del PP i del PSOE. Retornar a la capacitat negociadora als treballadors, a la cultura laboral del diàleg, al respecte pels drets adquirits i a la la negociació col·lectiva.

D) JuntsxCat

• Modificar la reforma laboral del 2012. Cal procedir a:
a) Establir la primacia del conveni sectorial respecte al conveni d’empresa en qüestions claus com són els salaris o les hores extraordinàries. Es tracta de contrarestar aquelles subcontractacions de serveis que tenen com a única finalitat la reducció de salaris, sense més valor afegit.
b) Reforçar el paper de l’autoritat laboral en els expedients de regulació d’ocupació (ERO) per promoure l’acord entre les parts en condicions adequades.

E) PP

• Aprofundirem els avanços en flexibilitat del mercat de treball aconseguits amb la reforma laboral de 2012. Especialment, en allò que es refereix a negociació col·lectiva, afavorint convenis col·lectius adaptats a les necessitats reals del teixit productiu i plenament actualitzats a les necessitats d’empreses i treballadors.

F) PSC

• Aprovarem els canvis que eliminin els aspectes més lesius de la reforma laboral de 2012. Elaborarem un nou Estatut dels Treballadors per al segle XXI que s’adapti als canvis socials, econòmics i tecnològics del món actual, i que compagini la competitivitat empresarial amb la defensa dels drets laborals.

11 abr. 2019

David Jiménez, el primer 'me too' dels directors de diaris

Josep-Maria Ureta
L’abril del 2013, tots vam saber de l’ensorrament d’una fàbrica tèxtil a Bangladesh nomenada Rana Plaza. Més d’un miler de morts. De les moltes cròniques que s’enviaven des del lloc de l’accident, només una no duia la firma del corresponsal, la del diari 'El Mundo'. L’explicació, ben senzilla: qui durant 18 anys va ser corresponsal del diari a l’Àsia, David Jiménez, va tenir la gosadia, amb proves fefaents, de dir que entre les moltes empreses tèxtils de tot el món, a aquella fàbrica també s’hi manufacturava roba per a El Corte Inglés.

L’anècdota no passa d’aquí, perquè es podria aplicar a altres
David Jiménez. (Twitter)

marques de multinacionals tèxtils espanyoles. N’hi ha prou en retenir el fet de que un diari tan combatiu en les denúncies de tota mena es va arronsar amb una crònica del seu redactor de l’Àsia, que a més acumulava mèrits ben sobrats de presència a tota mena d’esdeveniments –tsunamis devastadors, cops d’Estat, sublevacions...— a diversos països orientals.

Coses que passen: aquell corresponsal gairebé anònim, dels que escriuen molt bé però pocs lectors retenen el seu nom, dos anys després va ser designat director del diari 'El Mundo' pels seus gestors espanyols, depenent dels propietaris italians. I vet aquí que ja sent el director va tornar a topar amb els poders fàctics econòmics espanyols, i no només ni de bon tros els grans magatzems que ja varen aconseguir el 2013 que la seva marca no aparegués en les cròniques sobre el Rana Plaza. Ara son Santander, Telefónica, Caixabank, Endesa... les que diàriament imposen aquest criteris restrictius i de silenci.

Avui ja sabem i recordarem que aquell periodista agosarat que escrivia des de Bangladesh es diu David Jiménez (Barcelona, 1971). I també sabem que això del periodisme ho porta a la sang: va durar 366 portades com a director de 'El Mundo', perquè els mateixos que el varen repatriar com a la gran esperança de recuperació del diari que estava impregnat encara de l’'esperit Pedrojota fundador', i que a Harvard havia consolidat els coneixements sobre la prioritat de l’edició digital en els diaris d’origen vegetal (impresos), havia de ser l’esca del canvi total de la redacció.

El van enganyar. I d’aquí surt un llibre oportú, valent, ben escrit i que mereix ser (no passarà) un referent per a què els periodistes de tota mena, condició o mitjà comencin a practicar el principi del 'me too', que tan bé ens han seduït des del feminisme.

David Jiménez ens ha regalat una crònica personal titulada 'El director' (Libros del KO), on explica la seva curta etapa de director de 'El Mundo', entre abril del 2015 i maig del 2016.

Hi ha xafarderies sucoses de polítics, misèries personals de la redacció (com en totes) i tot el que sembla habitual en llibres d’aquesta mena. Però sota l’escuma hi ha una solidesa de dades i fets que son insòlites per la seva cruesa i que no haurien de passar desapercebudes. Jiménez ha sortit de l’armari, no com a periodista penedit sinó com a director que l’han fet fora perquè no volia caure en els pecats de sempre de la professió que abans en deien periodista i que avui és una espècie en perill d’extinció.

Els que frueixen amb el morbo de com es relaciona un director de diari ben influent a la capital d’Espanya trobaran la dosi necessària per satisfer-los. Però les 295 pàgines de Jiménez son, en sentit profund, una crònica terrible i inquietant de la corrupció sistèmica espanyola amb els tres eixos de polítics, empreses poderoses i mitjans sotmesos com mai. Amb noms i cognoms dels qui ho han creat fa dècades i ho han consolidat d’una revolada des del 2007 gràcies a la crisi financera global, combinada amb la transformació digital, que ha afectat irremeiablement als diaris tradicionals. Ofegades les empreses periodístiques en deutes financers, el poder no ha dubtat en sotmetre-les fins al punt de decidir què es publica i, sobretot què no es publica, com el nom dels clients d’una fàbrica de Bangladesh.

Jiménez ha descrit molt bé com funciona aquest poder a Espanya, des de la perplexitat de qui torna a Madrid 18 anys després de fer de corresponsal i ho ha fer sobtadament dirigint el diari on va començar de becari.

Cal llegir-lo serenament i fent abstracció del significat profund del que anomena Los Acuerdos, el pacte de subsistència i encobriment del poder centralista: Govern-IBEX-mitjans. Però també s’ha de lamentar, i molt, que l’autor també es contagiï de les gracietes tan cortesanes de posar noms suposats i renoms als redactors que l’envolten (la Digna, los Nobles, el Secretario, el Callado, el Cardenal...) . Una llàstima perquè entorpeix la lectura i rossega la credibilitat del què explica.

Ja tenim un referent clar i net de com ha arribat la corrupció als grans diaris i, de passada, com ha provocat la pèrdua continuada de vendes, que no es deu tant com es pretén a l’aparició del món digital. Jiménez ho ha deixat clar: es deu a la rendició del periodisme de sempre davant els poderosos, tant de la pròpia empresa com dels qui la subvencionen.

Gràcies, David.

20 mar. 2019

‘Fake news’, manual de resistència contra la política de la mentida

Gabriel Jaraba
La gent parla de les 'fake news' amb sorpresa i admiració; així com dient ves quina cosa, com si des que el món és món l’ésser humà no s’hagués dedicat, sempre i arreu, a mentir i enganyar. A les portes de la segona dècada del segle XXI ens fem creus que els mitjans difonguin informacions no fiables, (mare de Déu) quan, precisament, les modernes ciències de la comunicació neixen al segle XX per a estudiar la manipulació de les masses per part del totalitarisme mitjançant la seducció i l’engany.

Ara es centren en estudiar com la tecnologia fa més complicada la
cosa. La confluència de comunicació i cibernètica passa avui per la intel·ligència artificial, que no només és un sistema hipercibernètic per a la gestió de les coses in absentia humana, sinó que està concebut per a que un observador no pugui identificar l’acció maquinal rere l’aparença de conducta humana.

Si seguim la llei de ferro del pensament crític, “pensa malament i encertaràs”, ens adonarem que l’objectiu de la intel·ligència artificial no és tant la gestió sense mediació humana sinó la simulació d’una presència i acció humana que permetin tòrcer la reacció d’acord amb els interessos de qui la introdueix. De manera que abaixem els fums: les 'fake news' no són més que un lleu aperitiu del plat fort que ens espera en el tiberi que els poders preparen a costa de la llibertat i amb factura a càrrec dels ciutadans.

Sovint es presenten les 'fake news' com a un problema periodístic, informatiu i comunicacional, quan són un problema polític. De fet el concepte es tradueix erròniament: no es tracta de “notícies falses” sinó de pseudonotícies enganyoses presentades fraudulentament amb la intenció d’enganyar i desinformar. Y aquesta intenció no neix d’entre el públic receptor de la informació, sinó dels nuclis centrals del poder.

És Donald Trump qui comença a fer circular l’expressió 'fake news' per a al·ludir, de manera pervertida, a les informacions desfavorables que sobre ell publiquen els grans mitjans estatunidencs, des de 'The New York Times' fins a la CNN, i ho fa per desprestigiar-los o, com a mínim, escampar dubtes sobre la seva solvència informativa. 'Fake news' és, doncs, un aspecte recent de les estratègies de desinformació força practicades durant el segle XX en la comunicació de masses.

(Auto)comunicació de masses


Però la comunicació del segle XXI és més complexa que la del segle XX. El que Manuel Castells ha teoritzat com “autocomunicació de masses” --per a al·ludir el paper proactiu dels ciutadans en la generació i distribució d’informació mitjançant xarxes i mitjans digitals-- és el que ha conferit una força inèdita a las 'fake news' promogudes des del poder polític.

S’esdevé així un efecte pervers de l’anomenada “alquímia de les multituds”, al·ludida per Francis Pisani i Dominique Piotet per a designar l’acumulació de coneixement propiciat per l’autocomunicació de masses: en lloc de fomentar la promoció del coneixement es deforma la realitat per part dels qui haurien d’exercir el seu dret a emetre i rebre informació versemblant.

I és aleshores quan sorgeixen diferents entitats compromeses amb la informació democràtica, amb la Unesco al capdavant, que promouen campanyes de conscienciació sobre el risc de les fake news. Proposen l’educació de la ciutadania pel que da a la identificació correcta de les fonts i fiabilitat de les informacions, la responsabilitat de no difondre notícies falses, i l’ús intel·ligent de la comunicació per defensar el dret democràtic a la informació i el seu aprofundiment.

La Unesco tira endavant una àmplia i intensa activitat al voltant d’un altre nou concepte: alfabetització mediàtica i digital (MILID, en les seves sigles en anglès). Les fake news són al centre d’aquesta iniciativa, però el problema és que l‘educació mediàtica s’esdevé al sí de l’educació general, i aquesta no només produeix formació i instrucció, sinó també analfabetisme funcional: persones que saben llegir però no entenen el que llegeixen.

I ara és quan trobem la mare dels ous: no és a una capacitat perversament oculta a les xarxes socials o a l‘autocomunicació de masses on es troba el brou de cultiu per a les fake news, sinó a dos llocs molt concrets: la confluència de l’acció deliberada de poders polítics, econòmics i estratègics per furtar a la ciutadania la informació fiable a la qual tenen dret, i a les defectuoses polítiques educatives dels governs que no possibiliten el substrat cognitiu necessari per a l’exercici de la ciutadania democràtica.

Alfabetització digital i funcional


Educadors, activistes i professionals de la comunicació incideixen en el camp d’acció de les 'fake news' per tal d’adobar els perjudicis prèviament causats per altres. Però a Europa tenim una manera curiosa d’actuar: donem la culpa a les democràcies de la UE de les desgràcies dels refugiats que volen accedir a elles, en lloc de culpar els governs criminals que han convertit els seus països en camps de batalla i cementiris; ens escandalitzem davant l’ascens de forces populistes i feixistes com si el seu predomini fos inevitable, en lloc d’eixamplar unes democràcies fortes en las quals viure sigui il·lusionant. No ha calgut cap 'fake new' per arribar a aquesta mentalitat regressiva que es creu progressista i és un dels més poderosos llasts que impedeix progressar un continent que és ara com ara la més destacada illa de llibertat.

No cal demanar a periodistes, comunicadors, educadors i mitjans comptes de les 'fake news' sinó que cal buscar el seu origen en el poder i el diner. La tasca d’educar el públic s’encoloma a comunicadors i educadors, però no són ells els responsables, simplement hi fan cap per adobar els estralls causats per altres.

L’Estat espanyol té un panorama comunicacional que es caracteritza per una premsa impresa que és de partit però no es declara com a tal. Ho és no només perquè pren posicions editorials coincidents amb estratègies partidàries, sinó perquè són propietat dels bancs que financen les campanyes i deutes dels partits. Mitjans i partits deuen, alhora, la seva existència a les entitats bancàries. Aquí comença i acaba el recorregut de qualsevol discussió sobre credibilitat informativa en la nostra societat.

Elucubrar sobre insídies relacionades amb 'fake news' en aquest panorama sembla ingenu però en realitat és l’intent de desviar la responsabilitat als escenaris digitals de l’autocomunicació de masses. I passa això perquè la premsa de partit, cada cop menys interessant per al lector informat, troba competència en uns mitjans digitals que, per més trapelleries que facin, mai no podran descapitalitzar del tot uns grups mediàtics que en altre temps van ser grans negocis a benefici de delirants estratègies audiovisual-financeres.

Alguns d’aquests digitals estan arribant ràpidament a la irrellevància per estar reproduint la mateixa fatídica aliança entre poder editorial, bancari i partidari, però més descarada i amb la desvergonya d’intentar recollir els nínxols de públic sembrats per altres mitjans, ara en recessió. Trump surt a donar la cara a Twitter i mobilitza els seus 'trolls' per tal de forçar la realitat a assemblar-se al que diu, deixant que els bancs juguin amb els astronòmics deutes dels mitjans als que desitgi doblegar.

No és que ens calguin més i millors educadors en comunicació, que els necessitem; no és que els periodistes hagin de contribuir a l’alfabetització mediàtica, que han de fer-ho; el que calen són editors de premsa dignes d’aquest nom, capaços de publicar informació independent. En un país on la 'fake new' més grossa la van promoure el mateix president del Govern i el ministre de l’Interior un 11 de març de 2004.