El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 may. 2020

Javier Foz, mi compañero de viaje

Ricard Fernández Deu
He dejado pasar algunas horas para permitirme la expansión de llorar públicamente la desaparición de Javier Foz. El impacto que me produjo el anuncio de su muerte, a pesar de lo previsible que pudiera resultar tras el deterioro que experimentó desde que su esposa, Adelina, nos dijese adiós también para siempre, me dejó aturdido y sumido en una profunda tristeza. 

Más que compañeros, fuimos amigos; muy amigos. Múltiples viajes,
Javier Foz y Ricard Fernández Deu,
en una portada de 'Teleprograma' en 1989.
incontables almuerzos, numerosos proyectos, nos unieron desde que llegué a Radio Nacional de España, en 1969. Por no hablar del 'Tribunal Popular' que acabaría marcando nuestras biografías para siempre, de manera que Javier habría de ser siempre el “juez” de la tele, y yo el abogado defensor (no lo entrecomillo porque lo soy, también, en la vida real) eternamente enfrentado a Javier Nart en su papel de fiscal. Memorables fueron, entre otros muchos, nuestros viajes a París, para cubrir las elecciones que llevarían a Mitterrand al Elíseo, o a Lausanne, para dar cuenta de la elección de Barcelona como sede olímpica. Javier fue, en el mejor sentido de la palabra, mi compañero de viaje favorito. 

Nos gustaban las mismas cosas, de tal manera que a la obligación que nos llevaba a viajar por el mundo, se unían la devoción por los museos y las mejores mesas donde regalar nuestros sentidos y paladares. Recuerdo una sobremesa en concreto, con Jean-Claude Terrail en La Tour d’Argent mostrándonos la zona de la bodega que él personalmente tapió durante la ocupación alemana para privar a los nazis de sus mejores caldos, pidiéndonos por favor que no nos marchásemos tan pronto, ¡y eran las seis de la tarde! 

Y es que Javier, o Xavier, tanto da, era, además de un excelente periodista, un brillante conversador. Las circunstancias quisieron que yo accediese a la dirección de Radio Nacional en Cataluña antes que él, e inmediatamente le nombré subdirector y jefe de Informativos. Luego ocupó él el histórico despacho de Paseo de Gracia y pasó a dirigirme a mí. Tanto monta, solíamos decirnos. Hace algunos años escribió un libro --'Sense embuts', editorial Planeta, 2003 - cuya lectura recomiendo vivamente, en el que, con la generosidad que siempre le caracterizó, pasaba revista a sus años de periodismo. Podría seguir escribiendo de Javier horas y horas, pero en estos momentos lo primero que deseo es hacer llegar a Xavier, Jenny y Mireia, sus queridos hijos, la certeza de que han tenido un padre excepcional. Con él desaparece una de las mejores plumas del periodismo catalán, un radiofonista de primer nivel y un entrañable compañero. Descansa en la paz que tanto mereces, mi querido amigo.

Un salt endavant cap a la desaparició de la premsa impresa

Gabriel Jaraba
En aquest mateix moment, tots els editors de premsa impresa estan pensant si els canvis en els usos de la comunicació que la pandèmia està induint els permetran passar-se definitivament al digital i prescindir del paper. Aquesta és la preocupació, si no única, principal de les empreses periodístiques, en veure que es normalitza i augmenta la difusió de la premsa digital, que el confinament fa que els lectors es refrenin d’anar a buscar el diari de paper i sobretot, que l’acceptació del teletreball i de la teleconferència ha estat molt més ràpida del que es pensava.

'El Periódico' ha fet un cop de timó significatiu, nomenant director
del diari el periodista que s’havia encarregat de la seva transformació digital, en substitució de la directora designada fa pocs mesos per la nova propietat de l’empresa. 'La Vanguardia', al seu torn, està fent ostentació de les bones dades de difusió de la seva edició digital a arreu d’Espanya, apel·lant a un lideratge en aquest camp que ja era buscat de feia temps pel nou director del diari.

'El País' sembla haver posat la proa directament cap a l’oceà digital, buscant una manera decidida d’acostumar els lectors al mur de pagament, eliminant (diuen que momentàniament) gran part dels suplements impresos i argumentant la idea –justa i necessària—que el periodisme és un bé social que té un cost i que el periodisme de qualitat encara en té més. I l’'Abc' s’ha posat a bastir un mur de pagament sense cap més mania i consideració que la seva pròpia i legítima decisió. Els altres s’ho miren del dret i del revés, però tots ells amb la idea fixa al cap.

Alguna cosa més que llegir el diari a la barra del bar


Acabar amb la premsa impresa representa alguna cosa més que prescindir de llegir un diari que no paguem a la barra del bar mentre fem el tallat. L’era postpandèmia ens dirà si l’acceleració de determinats costums socials i personals és prou per a acceptar certs canvis; coses més complicades s’han vist, com el tímid ressorgiment a Madrid de l’autocinema, quan encara recordem el sonor fracàs que van suposar els intents que hi va haver a Barcelona en aquest espectacle.

La gent ja no va per la ciutat amb el diari doblegat sota el braç, però farà un ús semblant de la lectura a la pantalleta del mòbil d’un producte pensat per a ser llegit amb una certa profunditat que supera la ultra rapidesa del cop d’ull? I si el periodisme de qualitat que semblen prometre els promotors de subscripcions acaba sent un flux de titulars i notícies breus en cascada que podran ser produïts i redactats mitjançant eines d’intel·ligència artificial i robots redactors, que per cert ja existeixen?

“El mitjà és el missatge”, que va dir Marshall McLuhan, és alguna cosa més que una sentència sibil·lina mal interpretada com a frase enginyosa. La premsa digital no ha estat capaç de produir un sistema convencional generalment acceptat de jerarquització de les notícies tant pel que fa a la portada com al contingut general de la publicació. Un diari no és només el producte informatiu sinó l’entramat complex de complicitats establert entre el diari i els lectors, i més enllà.

Transformar la premsa impresa en digital és una tasca molt més ingent que donar forma a l’expressió tècnica d’un canvi de suport. Representa reconstruir tot un seguit de complicitats, convencions i dinàmiques canviants d’usos i relacions que marxen sempre, per definició, pel tall de la navalla: precisament perquè el mitjà és el missatge. La cosa va molt més enllà d’un canvi de format i abasta transformar l’ecosistema informatiu per tal que el que coneixem com a premsa subsisteixi o sigui anorreat o subsumit entre altres ofertes i formes de comunicació. Estic convençut que els empresaris editors, i professionals amb intel·ligència i visió en investigació demostrades com el nou director d’'El Periódico' en són ben conscients.

El problema de la premsa no és el paper


En realitat, el problema de la premsa no rau en el cost del paper ni en l’obstacle que la premsa impresa pugui representar en aquest canvi d’era. No és un problema de públics ni de mercats, sinó de model de negoci: assistim al final d’un negoci que ha durat uns cent vuitanta anys i que s’ha consistit en la venda de publicitat inserida en un mitjà de difusió ampla i generalitzada. Ras i curt; tota la resta, en digital o en paper, penja d’aquí.

Si, posem per un cas, la premsa informativa tal com la coneixem s’exporta tal qual al suport digital en exclusiva, continuarà patint d’aquest mal principal i la qüestió romandrà intacta: ¿el producte atreu prou publicitat per a justificar el negoci? ¿Augmentarà el nombre de subscripcions de manera suficient que compensi la manca de publicitat, quan els abonaments als diaris han disminuït en general de manera dramàtica, fins i tot en els casos que semblaven més sòlids, com ara a 'La Vanguardia'? ¿Considera el lector mitjà que les versions digitals adaptades dels diaris impresos –que és el que són en realitat aquests productes— són elements prou atractius per justificar un pagament regular?

He dit més amunt que el problema és el model de negoci però en realitat aquest fet du un altre problema enganxat: el model de producte. En la seva campanya de justificació de les subscripcions, 'El País' argumenta que el periodisme de qualitat, que és una necessitat social, té un preu que cal pagar. Això és fàcil de dir i difícil de fer. Periodisme de qualitat, ¿amb quines redaccions, amb quins sous, amb quina mena de contractes, amb quina provisió de despeses, amb quines relacions jeràrquiques professionals i laborals?

El periodisme no és una feina individual, el periodisme es fa col·lectivament i la qualitat depèn de l’articulació de tots els elements que donen forma al col·lectiu periodístic professional. Estan en condicions de crear i gestionar col·lectius periodístics de qualitat els empresaris i directius que fins ara han cregut, talment com ho fan els pseudoempresaris de baixa qualitat professional i personal, que la solució per reduir costos és reduir personal sense manies a l’hora de llençar per la borda el talent en el qual ells mateixos han invertit molts diners durant anys? Ho dubto molt i molt tot veient el pa que s’hi dóna.

Potser no només cal un canvi de suport, i segur que cal un canvi de model de negoci, i encara més segur que les relacions entre els mitjans i el seu públic, en un moment de transició tan accelerada com l’actual, canviaran profundament. Però segur que cal un model d’empresariat diferent, perquè no es poden fer coses diferents amb la mateixa gent acostumada a fer les mateixes coses per més que vulguin fer veure que són capaços de fer coses diferents que ningú mai ha vist enlloc.

10 may. 2020

A l'amiga Ana Alba

Montserrat Radigales 
Estimada Ana. Han passat ja quatre dies des que ens vas deixar i encara em costa assimilar que no ens tornarem a veure, ni a parlar, ni ha enviar-nos missatges. I que no et tornarem a llegir. Perdona que hagi esperat aquest temps però estava massa trasbalsada per trobar les paraules addients, si és que n'hi pot haver de paraules addients. 

Ens vam veure per darrera vegada el 5 de marc, en un esmorzar al
Ana Alba, en una imatge d'arxiu.
Col·legi de Periodistes on es presentava el llibre de la companya Txell Feixas 'Dones valentes'. Tu sí que eres una dona valenta, encara que mai t'ho vas creure. Ho vas demostrar moltes vegades. El càncer que al final se t'ha endut es mostrava cada vegada més cruel; tanmateix aquell dia et vas sentir prou bé i amb prou forces com perquè poguessim compartir aquella estoneta. Aquell mateix dia, unes hores després, es va anunciar que havies guanyat l'edició d'enguany del premi Julio Anguita Parrado. Era el segon reconeixement que rebies a la teva destacada trajectòria professional en el camp internacional; un any enrera havies estat finalista del premi Cirilo Rodríguez. Però encara que pugui semblar estrany en un espai com aquest, fet per i per a periodistes, no vull parlar aquí tant de la teva feina –ho han fet ja molts companys i col·legues en una multiplicitat d'articles que donen fe de la petja que has deixat-- sino de l'Ana persona i de l'Ana amiga. 

Perquè en aquests dies amargs s'acumulen els records. De quan et vaig conèixer. Deuria ser a finals del 1994 o principis del 1995. Jo era la corresponsal d''El Periódico' a Brussel·les i des de l'inici vivia amb una intensitat especial la guerra de Bòsnia i la hipocresia caòtica de la resposta internacional –mai havia sentit tanta vergonya de ser europea. Tu eres una noia molt jove que sorties de la facultat i te n'havies anat un temps a Croàcia com a voluntària a ajudar als refugiats de Bòsnia. Vas tornar i et vas apuntar a la iniciativa que impulsava l'enyorat José María Mendiluce, que es va dir Europa per Bòsnia (més tard va donar lloc a Catalunya per Bòsnia). Ens vam conèixer de la mà del Mendiluce i, malgrat la diferència d'edat (de més de 16 anys), va néixer entre nosaltres una amistat molt sòlida, enfortida amb el temps, i que ha perdurat fins al final. 

El pont sobre el Drina 


Bòsnia ens va unir. I qui ens ho havia de dir que ens retrobaríem allà molt poc després, acabada la guerra. Jo, treballant en un organisme internacional. Tu, instal·lada a Sarajevo, treballant com a 'free-lance' per a l''Avui', justament el diari on jo havia començat una pila d'anys abans. Recordes les excursions que vam fer alguns caps de setmana? En una situació encara molt fràgil al país i protegides (és un dir) pel fet que jo podia disposar d'un cotxe amb matrícula diplomàtica ens vam endinsar a la Republika Srpska (aleshores ningú s'atrevia a fer-ho des de Sarajevo) i vam anar a Visegrad perquè volíem conèixer el 'pont sobre el Drina' que va donar títol a la cèlebre novel·la d'Ivo Andric. I vam recórrer els escenaris tètrics del genocidi de Srebrenica. Sobre la base dels teus estudis anteriors de rus, havies fet l'esforç d'aprendre el serbocroat, i això ens ajudava molt. Altres vegades només volíem gaudir de paissatges meravellosos i anàvam a Travnik, a Jajce, a Mòstar... A Bòsnia vam compartir jornades inoblidables, passejades per Sarajevo, i amics, una pila d'amics. 

Parlant de Mendiluce, no és casualitat que l'única vegada que vam escriure plegades un article a quatre mans va ser quan ens va deixar 'el Mendi', una altra mort prematura i injusta. 

Retornades totes dues a Barcelona, tu et vas incorporar a la redacció de l''Avui' i jo vaig tornar a la d''El Periódico', a les respectives seccions d'Internacional. I, quan calia, mai vam deixar d'ajudar-nos mútuament en la feina. A vegades coincidíem en cobertures. Ens preguntàvem el que calgués, ens passàvem els contactes que fessin falta. Sempre ha estat així. Amb tu era fàcil. 

Generositat immensa 


És per això que, tot i que hi vam viatjar en dates diferents, vam tenir el mateix traductor a l'Iraq. I quan les coses van anar maldades per a ell i Espanya li va concedir un visat especial –que, amb altres companys, et vas encarregar d'aconseguir-li-- vas tornar a donar mostres de la teva generositat immensa acollint-lo a ell i la seva família a casa teva mentre se li buscava un lloc. Però d'allò més val que no en parlem, tu ja saps per què. 

He dit abans que eres una dona valenta i ho vas demostrar moltes vegades, no només anant a zones de conflicte, a l'Iraq o a les guerres a Gaza, que també. Ho vas demostrar quan, amb la premsa ja en davallada enmig d' una crisi de la que no acaba d'aixecar el cap, i frustrada perquè en prou feines et deixaven ja viatjar mai perquè calia reduir costos –que el lector no oblidi mai que la informació de qualitat val diners--, vas engegar a dida el sou fixe a final de mes que et garantia l''Avui'. Et vas estimar més agafar la indemnització d'un ERO, o de “baixes incentivades”, o del que fos que fesssin d'aquestes coses que en la darrera dècada i mitja han estat com el pà de cada dia en la nostra professió. I ho vas fer sense tenir cap alternativa clara. Perquè a més de valenta, sempre has estat una dona positiva. “Jo sempre tindré una feina o altra¨, em vas dir un dia. Volies cercar noves aventures i et vas embarcar, amb uns col·legues i més ganes que mitjans, en un projecte inèdit, una sèrie de documentals sobre països que havien deixat enrera conflictes i cercaven el seu camí. “Després de la pau”, es deia. I, és clar, en el de Bòsnia t'hi vas posar tu. Bòsnia, una altra vegada. Sempre present. 

I poc després et va arribar el que va acabar sent la oportunitat de la teva vida, quan 'El Periódico' et va oferir anar a Jerusalem perquè el corresponsal d'aleshores canviava de destí. No t'ho vas pensar gens, però en això també vas ser molt valenta. Perquè la crisi que indirectament et va expulsar de l''Avui 's'havia anat extenent per molts dels mitjans i les condicions eren cada vegada pitjors. A tant la peça i ja està. De 'free-lance' una altra vegada. Així es nodreixen moltes seccions d'Internacional. Algun dia n'hauríem de parlar, però aquest és un altre tema. Vas acceptar una precarietat indigna d'una feina que no és gens fàcil de fer i a més fer-la bé perquè t'apassionava l'Orient Proper. Una altra passió que ja compartíem, recordes? El conflicte israelo-palestí corria per les teves venes. La de xerrades que havíem tingut! 

I aleshores vam tornar a parlar gairebé cada dia, per feina. Tu a Jerusalem i jo a la redacció. I quan s'esqueia, parlàvem del que calgués. I no oblidaré mai aquell juliol del 2012 que em vas obrir les portes de casa teva. Jo hi havia estat unes quantes vegades, a Jerusalem, la primera feia ja 29 anys. Però aquest cop era molt diferent. Perquè hi eres tu i per altres circumstàncies que no venen al cas. 

Una posta de sol 


I vam fer com a Bòsnia. El cap de setmana vam llogar un cotxe i vam fer un periple per la costa, des de Cesarea fins a Ros Hanikra, a la frontera amb el Líban. I ens vam instal·lar en aquell hotel als afores d'Acre, a la badia, al costat del mar, i vam gaudir d'una posta de sol darrera les cúpules verdes de les mesquites. Era màgic. 

Això sí; vaig haver d'entrar a l'habitació a avisar-te perquè no te la perdessis. Evidentment, havies viatjat amb l'ordinador i havies d'acabar un macroreportatge sobre actors de cinema palestins per al quadern dominical amb el que estaves entusiasmada. Ja no sabies què tallar. L'espai, sempre la manca d'espai. Era una de les teves característiques. En les cròniques del dia eres ràpida, una benedicció per a qualsevol redacció. En els textos més elaborats, el teu perfeccionisme professional feia que li donessis voltes i més voltes. El resultat era sempre brillant

Valenta, lluitadora i positiva ho has estat també al llarg de tota la teva malaltia. Francament, no sé quanta gent s'hagués passat aquests gairebé tres anys anant i venint, de Jerusalem a Barcelona, on feies els tractaments, i a l'inrevés. Confeso que al principi em va semblar una bogeria, tot i que mai no t'ho vaig dir. Però ho vaig entendre molt aviat. I t'he admirat també per això. 

Tampoc he oblidat aquella festa al jardí comunitari de casa teva a Barcelona el dia que vas fer 40 anys. La teva inseparable amiga Mònica t'havia fet un video on els amics t'enviavem petons. Tot just t'acabaves d'instal·lar a Jerusalem i vas venir per a l'ocasió. Vaig pensar que quan en fessis 50 la faríem encara més grossa. No ha pogut ser. Als 48 anys, s'és insultantment jove per a morir. 

Els que tenim certa edat, comencem a estar avesats a perdre éssers estimats. Van marxar els avis, se'n van els pares, fins i tot ens deixen alguns de la nostra franja d'edat. Però no ens acostumarem mai a veure marxar els qui ens venien al darrera. Els fills enterren els pares, no a l'inrevés. Diuen que no hi ha res pitjor que s'et mori un fill o una filla. Per això el meu cor està avui sobre tot amb la teva mare, l'Anna, a qui envio una abraçada ben forta. I a sobre has dit adéu a aquest món enmig d'aquesta pandèmia que ha impedit que t'acomiadessim com cal. Quan tot això del coronavirus passi, ho haurem de fer. T'ho devem. 

9 may. 2020

El covid-19 també infecta la informació

Francesc Ràfols
Els darrers dies ho hem vist fins a avorrir-nos: roda de premsa del president del Govern per parlar del coronavirus i el que fa el seu Executiu per intentar eradicar-lo. Quin govern? Tant és, totes les rodes de premsa se semblen massa. Preguntes dels i les periodistes i respostes que no s'ajusten a la qüestió. I tot això acompanyat d'uns solo de violí que ni el mateix Paganini hauria estat capaç de fer, convertint les compareixences davant la premsa en mítings.

Els diaris, les ràdios, les televisions, les pàgines webs..., informació a totes hores sobre la crisi sanitària. Ara bé, la ciutadania està ben
El president Pedro Sánchez, en una recent roda de premsa.
informada sobre la pandèmia? Hem vist mitges veritats i mitges mentides per part dels governants, balls de xifres, manipulacions i rumors falsos a la majoria dels mitjans, especialment els grans mitjans de comunicació.

Hem vist també com hi ha professionals de la informació --especialment en l'àmbit gràfic– que no els han permès accedir a determinats equipaments amb un intent de l'administració de controlar quin tipus d'imatges es poden donar i quines no. No és aquest el paper de l'administració.

Tampoc des dels mitjans hi ha grans possibilitats d'oferir una millor informació. En molts d'ells –com a moltes altres empreses– s'han aplicat ERTO que han suposat la retallada d'hores de feina. Si com des dels governs es proclama que una bona informació és bàsica en aquests temps de crisi sanitària, que als mitjans hi hagi menys periodistes i treballant menys hores no sembla la millor manera de fer-ho.

Diuen que a les guerres, la veritat és la primera víctima. Afortunadament això que estem vivint no ho és. Però la covid-19 s'hi assembla en què la veritat ha estat també una de les primeres víctimes. Cal lamentar totes les pèrdues de vides humanes i no en volem frivolitzar ni una, però si com a societat volem saber amb certesa què ha passat, la informació veraç ha de ser un dels béns més preuats a defensar, just per sota del bé més preuat de tots, el de la vida.

23 abr. 2020

Llibertat d’informació

Joan Brunet i Mauri
Amb la difusió dels resultats de la darrera anàlisi demoscòpica del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) esclatava una nova polèmica. El motiu, la pregunta que resava així: “¿Vostè creu que en aquests moments caldria prohibir la difusió de falòrnies i informacions enganyoses i poc fonamentades per les xarxes i els mitjans de comunicació social, remetent tota la informació sobre la pandèmia a fonts oficials, o creu que cal mantenir llibertat total per a la difusió de notícies i informacions?”. La causa, que amb el redactat de la pregunta podia deduir-se que subtilment s’encaminava a l’enquestat cap a una resposta determinada. 

Per una estranya –o potser tampoc no tant estranya-- associació d’idees, em vingueren a la memòria dies pretèrits presidits per un encès debat entre periodistes, els primers anys del mil·lenni; debat que es va generar a partir que una part de la professió abonés que al Congrés de Diputats es debatés i s’aprovés el projecte d’Estatut del Periodista elaborat pel Foro de Organizaciones de Periodistas, que a Catalunya comptava amb l’activa participació del Sindicat de Periodistes. Els defensors de l’estatut, adduïen que amb la norma es protegien millor els drets laborals dels periodistes, alhora que es reforçaven els drets relacionats amb la llibertat d’expressió. Eren anys, aquells, previs a la crisi financera del 2008, en els que sobre la professió periodística planaven els primers efectes de la crisi estructural que afectaria als mitjans de comunicació a causa, fonamentalment, dels avenços tecnològics que, al seu torn, comportarien canvis transcendentals en la professió, tant d’ordre laboral (amb els inherents a la precarització
de la feina dels periodistes al capdavant) com en la composició de la propietat de les empreses periodístiques, cada vegada més concentrada en poques mans. La suma d’ambdues crisis –la tecnològica i la financera-- juntament amb d’altres fets conjunturals del moment amb rerefons polític (l’enfonsament del túnel del Carmel i la llei de l’audiovisual que s’estava debatent al Parlament de Catalunya, d’entre altres), van fer que jo, en l’acte commemoratiu dels 25 anys del Col·legi de Periodistes de Catalunya l’any 2012, qualifiqués aquells anys com els que es va gestar la tempesta perfecta que s’havia d’emportar per endavant valors vinculats a l’ètica i a la pràctica professional explicitats en el Codi Deontològic de la professió del 1992.

Explico tot això perquè, tant llavors com ara, en l’escenari de la informació hi continua estan ben present un dels factors a tenir més en compte a l’hora de mesurar la qualitat democràtica d’una societat: la llibertat d’informació. Els que ens oposàvem a l’Estatut del Periodista ho fèiem perquè enteníem que es tractava d’una norma corporativista, poc concordant amb els temps que vivíem. Enteníem també que, en tot cas, allò que calia protegir no eren els drets dels periodistes --que per la nostra condició de ciutadans estaven perfectament protegits pel marc legal i constitucional--, sinó els drets de la ciutadania a disposar d’una informació veraç, lliure, independent i de qualitat

En democràcia, el de la informació és un dret inalienable a la persona; un dret vinculat als de la llibertat de pensament i d’expressió que no obstant i això troba els seus límits en el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància, tal com s’estableix en l’article 20è de la Constitució espanyola.

Interessos inconfessables 


Comptat i debatut: correspon als periodistes i als mitjans de comunicació garantir la veracitat i la qualitat de la informació que es trasllada a la ciutadania i fugir de les falòrnies i informacions enganyoses a les que es referia la pregunta del CIS. D’aquí a que, si això no passa o quan hom considera que no passa, s’ha de remetre el ciutadà de manera exclusiva a fonts oficials hi va un abisme. El mateix abisme que es dona entre l’exercici de la professió periodística amb honestedat, responsabilitat i llibertat i l’exercici de la professió condicionada per interessos que, al no ser explícits, tampoc no són confessables.

Malgrat l’estat de confinament en el que estem immersos, el meu desig de que passem una bona Diada de Sant Jordi amb llibres i roses de proximitat. 

20 abr. 2020

TV-3, informació o propaganda?

Carles Blanco
La instrumentalització política de la pandèmia per part del Govern català està sent lamentable. Des del primer moment, el president Quim Torra, la portaveu Meritxell Budó i el conseller Buch han convertit les compareixences davant la premsa en un ritual diari per desacreditar el Govern espanyol i qüestionar la validesa de totes i cadascuna de les seves decisions davant la crisi; quan els ha resultat impossible criticar-les, han utilitzat l'ambigüitat per intentar fer passar per pròpies mesures preses pel Govern de l'Estat i han arribat a contraprogramar rodes de premsa de Pedro Sánchez --on s'havien d'anunciar mesures d'interès públic, com ara pròrrogues de l'estat d'alarma-- per tal d'aparentar protagonisme.

En una situació d'emergència social com la que vivim, la submissió de TV-3 als interessos propagandístics del Govern, capgirant les
prioritats informatives de servei públic i contribuint a la confusió en amplificar polítiques partidistes disfressades de missatges institucionals, ha regirat l'estómac de molts ciutadans. Tanmateix, no s'allunya massa de la seva trajectòria els darrers anys. Els seus responsables semblen haver adoptat un relativisme deontològic i moral difícil de conciliar amb un periodisme mínimament honest.

L'ombra allargada d'en Lluís Prenafeta


És difícil parlar d'un deteriorament en la neutralitat i objectivitat de TV-3 si recordem com en l'arrencada de les seves emissions, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, en mig de les acusacions contra Jordi Pujol per l'escàndol de Banca Catalana, se li va donar la direcció del mitjà a Alfons Quintà --un pertorbat amb comportaments sàdics que acabaria assassinant la seva dona-- per tal de tapar-li la boca i evitar que seguís publicant a 'El País', el mitjà d'on provenia, informacions sobre el cas que perjudicaven Pujol. No començàvem bé. 

Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència de la Generalitat durant deu anys, va ser el factòtum d'aquell projecte. Prenafeta també va ser el creador de la Fundació Catalunya Oberta, un lobby d'influència convergent d'ideologia neoliberal ben arrelat al món periodístic català. Fins a quatre directors de TV-3 han format part d'aquella fundació: Enric Canals, Lluís Oliva, Joan Oliver i, l'actual, Vicent Sanchis, qui va substituir a Prenafeta en la presidència de la FCO quan aquest va ser processat pel 'cas Pretòria'. Sanchis és també l'autor del pròleg d'un llibre autoexculpatori de l'exsecretari general de la Presidència on, abans de la seva condemna per corrupció urbanística, afirmava: "Cap jutge imparcial trobarà cap vestigi que m'acusi. No crec que el 'cas Pretòria' arribi a judici. Què faran llavors tots aquells que m'han declarat culpable? Si tinguessin consciència, no els deixaria dormir".

Va ser encara un tercer cas judicial, també associat a la corrupció de CDC, el que donaria a Vicent Sanchis l'impuls final per propulsar-se a la direcció de TV-3: el del Palau de la Música. Durant la celebració del judici, al voltant del mes de març de 2017, entorns propers al PDCat criticaven iradament la cobertura del judici que estava fent TV-3 titllant-la d'espanyolista i anticonvergent i també per haver associat en una informació Artur Mas amb el finançament il·legal de Convergència en el cas del 3%. Els mateixos dies, Sanchis s'afanyava a publicar articles a 'El Punt Avui', on treballava aleshores, intentant limitar el 'cas Palau' a una operació d'Estat per enfonsar el PDECat i de retruc, el procés d'independència. Setmanes més tard, va ser designat per dirigir TV-3. La seva trajectòria era prou coneguda i el nomenament va ser molt criticat des dels àmbits sindicals i professionals de l'empresa. El ple del Parlament no va trigar a reprovar-lo. Com era d'esperar, el Govern de Junts pel Sí no va fer ni cas. D'això ha fet tres anys fa poc.

Les excepcions confirmen la regla?


Tot i que sempre ha estat sotmesa al control governamental, val la pena distingir unes etapes d'altres en la història de TV-3, perquè també ha viscut èpoques en les quals ha mantingut uns estàndards de pluralitat i objectivitat apreciables; per exemple l'etapa d'en Miquel Puig, escollit per consens entre tots els partits parlamentaris malgrat la seva militància a CDC, que va acabar fulminat per Artur Mas, qui no va tolerar bé tanta independència. El Comitè Professional de TVC, en un comunicat valorant el cessament, afirmava: "L'etapa de Puig s'ha caracteritzat per un esperançador intent d'obertura, de neutralitat i de compromís en els mitjans públics".

També durant el primer tripartit, presidit per Pasqual Maragall, amb la direcció de Joan Majó a la CCMA i Paco Escribano a TV-3, es van mantenir unes pautes similars. Josep Cuní que va dirigir 'Els Matins de TV-3' entre el 2004 i el 2011, en una conferència al Col·legi de Periodistes de Catalunya el febrer del 2008, en una mena de contrició a misses dites va afirmar: "Els periodistes abusem de la confiança que ens va donar Pasqual Maragall i li vam fer tot el que no havíem tingut nassos de fer-li a Jordi Pujol durant 23 anys. Vam ser còmplices de la seva decapitació". El plural majestàtic resulta aquí molt útil per difuminar les responsabilitats concretes i per això cal assenyalar que no tothom en la professió
Pilar Rahola, a 'Tot es mou'.
actuà igual. De fet, el mateix any 2008, el duet format per Josep Cuní i Pilar Rahola va merèixer un informe crític del Consell Audiovisual de Catalunya --arran d'una queixa presentada per Comissions Obreres-- en la que el CAC observava en els presentadors "actituds allunyades dels valors que constitueixen el nucli de la missió de servei públic".


Va ser també durant els respectius mandats de Puig i Majó quan es van elaborar i aprovar els dos únics contractes programa que ha tingut la Corporació. El contracte programa defineix les funcions de servei públic de la CCMA i estableix els objectius a assolir en un interval definit de temps, alhora que fixa les aportacions econòmiques de la Generalitat. Joan Majó va aconseguir també que la Generalitat assumís el deute acumulat per l'empresa durant anys sota la gestió econòmica convergent (més de 1.000 milions d'euros) i que havia dut a la CCMA a una perillosa situació financera. Casualitat o no, en aquests períodes van coincidir una notable ampliació dels marges d'independència professional amb una gestió econòmica responsable.

El segon tripartit va ser molt diferent per TV-3. El PSC va cedir a ERC el control de la CCMA, que va passar a dependre de la Conselleria de Cultura amb Joan Manuel Tresserras al capdavant. L'accidentada elecció d'Enric Marín, el candidat proposat per ERC per dirigir la Corporació, que, a mesos de les eleccions autonòmiques, CiU va voler impedir de totes totes, va obrir una esquerda que acabaria duent-se per davant els esforços d'anys anteriors per protegir a TVC i Catalunya Ràdio de les ingerències governamentals i que havien finalment quallat amb l'aprovació de la llei de la CCMA l'any 2007. El futur govern d'Artur Mas i l'eclosió del procés, precipitarien el deteriorament de la pluralitat i el creixent sotmetiment a la propaganda governamental, que avui, en mig de la crisi sanitària, resulta tan escandalós. 

Reformes i contrareformes


L'any 2007 s'havia aprovat la nova Llei de la CCMA. Substituïa la llei fundacional de l'any 1983, que havia estat aprovada per unanimitat al Parlament. Aquest cop havia comptat amb els vots favorables del PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA i amb l'oposició del PP i Ciutadans. La llei havia aixecat moltes expectatives; per tal d'evitar la dependència governamental, establia el requisit de les majories qualificades de dues terceres parts dels vots del Parlament per escollir els òrgans de direcció de la Corporació. Malauradament la seva posada en marxa va ser un fracàs. Disposava que els membres del Consell de Govern havien de ser escollits amb criteris d'idoneïtat professional i independència i el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) havia de vetllar per tal que els candidats s'ajustessin a aquest perfil. Lamentablement, el que es va fer va ser repartir-se els llocs entre representants dels partits polítics. Albert Sáez, que aleshores era secretari de Mitjans de Comunicació a la Conselleria de Cultura a proposta d'ERC va rellevar Joan Majó com a president del Consell i, després de sis mesos de bloqueig, sota l'amenaça del Govern tripartit de contrareformar la llei recentment aprovada i eliminar el requisit de les majories qualificades, CiU va acabar acceptant Rosa Cullell com a nova directora de la CCMA i el PSC, remugant, va acceptar Mònica Terribas com a directora de TVC.

En una situació inestable i cada cop més empantanada, Mònica Terribas es va mantenir al marge de les dinàmiques de la corporació i va anar consolidant en l'interior de TV3 un lideratge personalista, a l'hora que altament polititzat, que retroalimentava la multiplicació de les simpaties independentistes entre la plantilla. Terribas va saber capitalitzar el desafecte que provocava l'enfangada situació al Consell de Govern i la direcció general de la CCMA per constituir-se en una mena de referència-refugi per a molts treballadors de TV-3.

La crisi larvada al Consell de Govern va esclatar amb la dimissió sobtada d'Albert Sáez, que va ser substituït, amb caràcter provisional, per Roger Lopacher (un històric convergent, que avui presideix el CAC), d'acord amb allò que preveia el reglament. CiU va bloquejar l'elecció del substitut d'en Sáez per tal de perpetuar Lopacher al càrrec, ja que no pensava pas renunciar a la direcció de la CCMA a menys d'un any de les eleccions autonòmiques. El candidat proposat per ERC era l'Enric Marín. Per obrir-li pas, el Govern va complir la seva amenaça i va eliminar per decret-llei el requisit de la majoria qualificada en els casos de substitució per dimissió. Dos anys més tard, el 2012, un acord entre CiU i el PP estendria a tots els supòsits la supressió d'aquest requisit, en el marc de la contrareforma de les lleis audiovisual acordada entre els dos partits.

Artur Mas va guanyar les eleccions el 2010 i el nou govern convergent va retornar la CCMA a l'àmbit de competències de Presidència, després de la seva adscripció a la Conselleria de Cultura durant l'últim període del govern tripartit. CiU no amagava el seu desig de substituir Enric Marín però es trobava que la vigent llei de la CCMA encara l'obligava a comptar amb una majoria qualificada per poder fer-ho i no tenia prou vots. En un context de fragilitat de les estructures directives de la Corporació, Mas va confirmar en la direcció de TVC a Mònica Terribas, que així es va veure temporalment reforçada.

Era inevitable que la nova situació afectés els continguts informatius de la cadena; era l'any del 15-M i del bloqueig del Parlament en protesta pels pressupostos antisocials del govern d'Artur Mas --tot i que, veient-lo per TV-3, més semblava una insurrecció contra la democràcia-- i de la gran retallada en la despesa sanitària. Era també l'any que albirava l'esclat del Procés. Tot aquell any seguiria encara Terribas al davant de TV3. La seva continuïtat ja seria impossible després dels pactes sobre la CCMA entre CiU i el Partit Popular perpetrats la primavera següent.

Artur Mas i els socis del PP


El PP havia recollit quatre milions de firmes per tota Espanya contra el nou Estatut d'autonomia, aprovat per referèndum a Catalunya, i l'havia portat al Tribunal Constitucional que, amb una sentència més política que jurídica, el va torpedinar i enfonsar. Més d'un milió de persones es van manifestar en protesta a Barcelona el 10 de juliol del 2010, convocades per Òmnium Cultural, sota el lema: "Som una nació, nosaltres decidim". Tot i això, Artur Mas va pactar, sense despentinar-se, els pressupostos de la Generalitat pel 2011 amb el Partit Popular. Les retallades a l'Estat del benestar, per damunt de qualsevol altra consideració, van fonamentar una aliança que es mantindria durant els dos anys que va durar aquella legislatura, que seria traumàtica pels mitjans públics catalans.

Conseqüència d'aquells pactes van ser la contrareforma de les lleis audiovisuals a la que ens hem referit amb anterioritat i l'atac en tota regla a la línia de flotació econòmica de TVC i Catalunya Ràdio, que Convergència havia acordat amb el PP a canvi dels vots que li garantirien la governabilitat.

El Partit Popular comandava una campanya contra la televisió pública seguint l'estratègia de la UTECA (l'organització patronal de les televisions privades) i les televisions autonòmiques eren al seu punt de mira. S'acabaria cobrant la peça del valencià Canal 9 però TV-3 era caça major --políticament i per la seva elevada audiència-- i la idea d'abatre-la els resultava altament estimulant. Per altra banda, sectors influents de Convergència insistien encara a apostar pel grup Godó i 8TV per aixecar una alternativa de caràcter privat capaç de competir amb TVC i, per tenir una mínima oportunitat d'èxit en aquest propòsit, era indispensable debilitar la CCMA.
 
Núria Llorach, presidenta en funcions de la CCMA. (CCMA)
Francesc Homs, aleshores conseller de Presidència del Govern, va ser l'encarregat de destapar la caixa dels trons en la seva compareixença parlamentària de finals del 2011: reducció de canals de ràdio i televisió i reducció de la xarxa de corresponsalies a Catalunya i, com a detonant, una retallada de l'aportació pressupostària de 40 milions d'euros que, sumada a la de l'any anterior, significava una reducció acumulada del 25% en el context d'una caiguda sostinguda dels ingressos publicitaris. Durant els mesos posteriors, Mònica Terribas faria palès el seu malestar amb la situació en més d'una ocasió però evitaria crear-li una crisi al Govern i es mantindria al capdavant de TVC fins que, a la primavera següent, el PP i CDC van pactar la composició del nou Consell de Govern de la CCMA i la presidència de Brauli Duart, i la van substituir.

L'actual Consell de Govern és encara avui l'hereu d'aquell; recosit i esparracat, sota la presidència provisional de Núria Llorach (qui també ha estat membre de la Fundació Catalunya Oberta) que va substituir Duart quan va tornar a la Conselleria d'Interior, d'on provenia. Vuit anys més tard, encara no s'ha procedit a la renovació del Consell.

Brauli Duart: poques contemplacions 


Duart havia de ser l'executor dels acords entre PP i CDC a la CCMA. Va quedar molt clar des del primer moment que venia a carregar-se el model d'empresa i que els treballadors li feien nosa. La "inviabilitat del model" de TV-3 i els suposats privilegis insolidaris dels seus treballadors, en un context general de retallades, era, ja feia temps, un mantra per dretes i esquerres, atiat per tots els grups mediàtics amb interessos en el negoci televisiu, destacadament Prisa i Godó però amb molt poques excepcions, atès el gregarisme que tantes vegades regna en l'opinió publicada.
No va trigar gaire Duart a presentar un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que apuntava al desmantellament d'àrees específiques de producció de valor estratègic per a l'empresa, però la gran capacitat de resistència dels treballadors, que van sostenir una intensa lluita sindical durant cincs mesos, el va obligar a renunciar als seus objectius per acabar acordant un pla de baixes anticipades esglaonades, amb criteris de voluntarietat i proximitat a la jubilació, tal com seria finalment el resultat de les negociacions. Va ser una provocació o un mal càlcul? Possiblement les dues coses. Va causar un llarg i penós conflicte que s'hauria pogut evitar amb una negociació de bona voluntat.

Duart no va saber llegir la realitat i va seguir pel camí que s'havia marcat. Després de l'ERO, amb una matussera aplicació de la reforma laboral del PP, va voler passar per sobre els sindicats i deixar els treballadors sense el conveni col·lectiu, i va tornar a fracassar. També havia intentat externalitzar el departament de Comercial, que gestiona els ingressos publicitaris i també aquí va topar amb l'oposició de la plantilla i, el que va ser determinant per aturar aquella mesura, també la d'ERC.

L'idil·li amb el PP s'havia acabat a finals del 2012 i Mas havia convocat eleccions anticipades, que va guanyar però patint, inesperadament, la pèrdua de 12 escons. ERC, que n'havia guanyat 11 més, va acudir en la seva ajuda i el va investir amb els seus vots. Paradoxalment, el nou líder del partit que havia de donar suport al Govern durant la legislatura, Oriol Junqueras, va ser anomenat, pel mateix Govern, "cap de l'oposició". Una situació política estrambòtica que duria a ERC a constants exercicis de funambulisme.

Durant el llarg conflicte que van viure TV-3 i Catalunya Ràdio, ERC va procurar posar-se de perfil. No volia enemistar-se amb els treballadors (comptava amb força simpaties entre la plantilla) però encara menys oposar-s'hi als designis de CiU i va donar suport a l'ERO. La situació se'ls feia incòmoda per moments en veure que, contràriament al que Duart havia promès, la mobilització no afluixava i s'allargava en el temps i, a poc a poc, gràcies també a la pressió dels seus militants a l'empresa, van anar modulant aquest suport, intentant distanciar-se de la mesura. 

El mateix perfil d'executor implacable que havia posat Brauli Duart al capdavant de la CCMA el debilitava ara, tant als ulls d'ERC com als de CIU, en veure que no obtenia els resultats esperats. A més, el festeig amb el PP era cosa d'un passat llunyà (encara que només havien passat uns mesos) i ja ningú a CDC apostava per una aventura tan fantasiosa com substituir TVC per 8TV. Duart havia impressionat inicialment a molts amb les seves promeses de refundació de la CCMA sobre unes noves bases però havia anat perdent credibilitat a mesura que creava més problemes dels que resolia i anava quedant al descobert que tot allò que volia fer passar per intel·ligència tàctica eren únicament murrieries de poca volada.
 Encara intentaria --amb l'aprovació d'uns pressupostos restrictius i amb un projecte de contracte-programa que no va reeixir-- mantenir l'estratègia i seguir escanyant la CCMA però ja sense l'esma inicial i en una situació que políticament girava en direcció contrària. El Procés bullia i els mateixos que fins feia poc deien que el model de la CCMA era insostenible pel país, de sobte la veien com una estructura d'estat irrenunciable. El somni humit compartit entre el PP i Ciutadans d'enfonsar TV-3 hauria d'esperar una altra oportunitat. Tornarien a la càrrega, anys més tard, intentant intervenir l'empresa amb el 155 però tampoc aleshores se'n sortirien.

La CCMA havia passat de gestionar un pressupost de 456 milions d'euros el 2010 a 348 milions el 2012, que seguiria reduint-se els anys posteriors fins a situar-se per sota dels 300 milions. Així i tot TV-3 havia resistit i mantenia el lideratge en les audiències. Però l'hostilitat del govern de Mariano Rajoy no remetia. El 2013, el ministeri dirigit per Cristóbal Montoro va canviar la interpretació de la llei d'Hisenda i va reclamar el retorn de les deduccions de l'IVA que fins aquell moment s'havien estat aplicant a les televisions autonòmiques i que a la CCMA, només per als exercicis del 2012 fins al 2014, li venien a suposar 80,5 milions d'euros. Actualment, hi ha un litigi obert als tribunals i se li reclamen a la CCMA 125 milions. El conflicte podria haver entrat en una fase de resolució política amb el canvi de govern a Espanya i està a l'agenda de negociacions que Pedro Sánchez li ha proposat a Quim Torra.

Una televisió pública de tots els catalans?


Junts pel Sí, la llista unitària entre CDC i ERC, va guanyar les eleccions el 2015 i Carles Puigdemont va ser designat successor d'Artur Mas. Allà seguiria encara un temps en Brauli Duart però la seva finestra d'oportunitat s'havia tancat. Malgrat que els problemes econòmics no havien desaparegut, el que importava ara per damunt de tot era controlar els continguts i per fer això Duart no era necessari.

Eugeni Sallent, el substitut de Mònica Terribes en la direcció de TV-3, havia estat un actor secundari com a comparsa de Brauli Duart en els intents de debilitar l'empresa i, un cop vist el desenllaç, va plegar tan discretament com havia arribat. Corria l'any 2016 i ja els socis de la coalició, exconvergents i ERC, havien pactat el repartiment de la CCMA a trossets, segons allò que va ser batejat col·loquialment com el pacte cremallera: "per a tu la tele, per a mi la ràdio"; "aquesta redacció té la quedes tu, aquesta me la quedo jo". Sembla una caricatura però és exactament així com estan funcionant les coses encara ara. A Sallent el rellevaria Jaume Peral que, fins aquell moment, dirigia els serveis informatius de la cadena. Peral havia estat acceptat per ERC com a mal menor per barrar el pas, entre d'altres, a Vicent Sanchis que aspirava al nomenament. Un any vindria a durar Peral en el càrrec abans de ser destituït fulminantment i rellevat per Sanchis, principalment a causa del tractament donat per la cadena al 'cas Palau' i al 'cas 3%'. Vicent Sanchis era l'home adient per enfilar la recta de confrontació total que s'estava gestant de cara a la consulta de l'1 d'octubre.

David Bassa i Vicent Sanchis. (e-noticies)
David Bassa era aleshores --i continua sent-- el director d'Informatius de TV-3. De conviccions independentistes, havia dirigit durant cinc anys el Grup de periodistes Ramon Barnils, des d'on va promoure i comandar una iniciativa interessantíssima: la publicació anual d'un 'Anuari dels Silencis Mediàtics' que cada any treu a la llum temes que han estat silenciats als mitjans de comunicació durant l'any anterior. Crida molt l'atenció que, amb aquests honrosos precedents, malgrat els quatre anys que porta al davant dels serveis informatius de TV-3, mai s'hagi realitzat cap reportatge, cap documental, cap informe sobre la corrupció de la família Pujol.

De fet són milions els catalans que es troben avui poc menys que silenciats a la televisió pública del seu país. El problema, des de fa temps, va més enllà dels telenotícies i s'estén a una programació d'actualitat, perifèrica als informatius, que es dedica sempre a exaltar l'independentisme i a ridiculitzar les altres opcions polítiques; el pitjor de tot no és la propaganda recurrent de l'opció independentista, sinó la desaparició, o estigmatització d'altres pensaments i realitats socials i polítiques.

Està fora de discussió l'alt nivell professional dels treballadors de TV-3 i Catalunya Ràdio i és ben cert que, quan es treuen de sobre la pressió política, donen el millor de si mateixos. No cal anar massa lluny per trobar exemples: la cobertura dels atacs terroristes a les Rambles, o encara més recentment, la de l'impacte del temporal Gloria al litoral català i en podríem trobar molts d'altres. Tampoc és bo generalitzar i, al costat de comportaments que denigren el periodisme, s'hi troben exemples de dignitat professional que, resistint una gran pressió ambiental, no renuncien a la seva independència de criteri. Però la trista realitat és que la direcció editorial és un exemple de manual de manipulació propagandística.

Des dels àmbits professionals i sindicals de l'empresa i des de l'oposició política s'havia seguit insistint en la necessitat d'una nova llei de la CCMA per revertir les conseqüències de la contrareforma portada a terme pel PP i CiU. Els partits del Govern no mostraven gens d'interès i s'estimaven més pasterejar una nova composició del Consell del Govern amb l'oposició i anar fent via. Però les negociacions van fracassar i, de manera una mica sorprenent, el gener del 2019, a partir d'una iniciativa dels Comuns, tots els grups parlamentaris, per unanimitat, van decidir desencallar el tema i reiniciar la seva tramitació parlamentària, que havia quedat aturada en la legislatura anterior. En un temps rècord, van aprovar la nova llei --també per unanimitat-- i es va recuperar l'obligatorietat de comptar amb majories qualificades de dos terços del Parlament per escollir els òrgans de govern de la CCMA. Un fet extraordinàriament positiu.

En repassar com va anar tot després d'aprovar l'anterior llei el 2007, que igualment pretenia posar límits a les ingerències governamentals a través de les majories qualificades, hem recordat com també aleshores s'havia aprovat per una àmplia majoria al Parlament (certament no per unanimitat com en aquesta ocasió i és una diferència important) i, malgrat això, tot va saltar pels aires quan CiU i ERC van obrir una guerra entre ells pel control de la CCMA a les portes de les eleccions autonòmiques. Aquell intent va durar poc més de dos anys i n'ha costat deu tornar a la mateixa situació de partida.

Sortirà bé aquest cop? ¿Hem après alguna cosa dels errors comesos i de les seves conseqüències, que fins avui estem patint en termes de credibilitat? ¿Serà la classe política capaç de canviar d'actitud i interioritzar que els mitjans públics de comunicació s'han de regir per uns principis democràtics radicals i s'ha d'extirpar d'arrel el partidisme i el sectarisme en el seu funcionament? Només el temps ho dirà. Però avui, malgrat el regust amarg que ens queda en veure com, en aquests moments crítics, TV-3 traeix allò que podia haver estat i que ens feia sentir-la tan nostra, quan sortim al balcó cada vespre a les vuit, els veïns ens recorden que per donar-li una oportunitat a l'esperança és del tot imprescindible la voluntat de superar els mals tràngols. 

2 abr. 2020

¿Nadie quiere trabajar en Internacional?

Carmen Umbón
Con la meticulosidad profesional que le caracteriza, Andreu Farràs ha pasado los últimos 20 años (como profesor de la Facultad de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona) preguntando a sus alumnos, entre otras cuestiones, cuáles eran sus preferencias profesionales para el futuro. Concretando: en qué especialidad les gustaría trabajar y en qué medio: prensa escrita, radio o televisión. Los resultados revelan que la radio es el medio que despierta más interés entre los futuros periodistas y los deportes la especialidad que se lleva la palma.

Me ha dado mucha pena ver en esa encuesta que casi nadie tiene interés por la política internacional. También me ha sorprendido.

¿Qué raro, no? Que en un mundo globalizado los futuros periodistas no tengan curiosidad por saber lo que pasa en aquellos lugares donde van de vacaciones, les cosen los vaqueros, les fabrican los móviles, llevan a cabo investigaciones científicas trascendentales para su futuro o son cuna de personas destacadas en todos los ámbitos de la cultura y el conocimiento. Seguramente se deba a que el mundo está ahora mucho más a mano que el de antes y eso le resta interés. Desde niños, los jóvenes de las generaciones crecidas en democracia han “recorrido” a través de la tele y el cine un planeta que sus abuelos apenas imaginaban. Pero me sigue sorprendiendo que ese conocimiento del entorno, ese tenerlo al alcance de la mano, no despierte más interés profesional entre los futuros periodistas.

En mi época de estudiante, más de 50 años atrás, siempre supe que quería ser periodista y formar parte de una Sección de Internacional, así, con mayúsculas. También me atraía profundamente sucesos, un área informativa tenebrosa, en blanco y negro, que ofrecía aventuras sin moverse de la propia ciudad. Pero en aquel entonces, desarrollar un trabajo profesional en la proximidad de comisarías y juzgados no era compatible con otras actividades de mi vida. Así que aposté por Internacional. Y me costó mucho llegar hasta allí porque las mujeres no solían ser destinadas a las secciones políticas, ni tampoco a deportes, economía, fotografía.... Había que espabilar mucho para meter un pie en alguna redacción y solía ser vía espectáculos o sociedad, los únicos territorios aptos a priori para mujeres. 

Cuando en las escuelas de periodismo nos hacían preguntas como las de las encuestas de Andreu Farràs, lo que tenía menos tirón, lógicamente, era la política española. Nadie quería meterse en ese barrizal y si alguien de verdad lo deseaba no se atrevía a decirlo en voz alta en la 'Uni'. También entonces, los deportes ya eran el área favorita, seguida de espectáculos, y la información científica la menos atractiva, junto con economía, conflictiva por razones obvias y a la que se dedicaba muy poca atención. Estas dos áreas eran a menudo cubiertas por especialistas no necesariamente periodistas y poner aquellos textos en solfa comprensible para lectores no especializados era un rompecabezas, porque a quienes les encomendaban esa tarea tampoco tenían grandes conocimientos. Eso sí, aprendíamos mucho.

Tampoco entonces había cola para entrar en las secciones de política —ya fuera internacional, nacional o local — pero las tres tenían una aureola de prestigio intelectual, de respeto informativo que alcanzaba incluso a sus más humildes plumillas. Y he de decir aquí, en honor a mis compañeros que apostaron por la política “de verdad”, la nacional y local, que Internacional tenía frente a estas no pocas ventajas. Aunque la espada de Damocles estaba encima de todas las cabezas, en Internacional lo que ocurría estaba lejos y no solía tener incidencia directa sobre lo que pasaba en casa, por lo que tanto las autoridades como las direcciones de los medios tenían la manga mucho más ancha a la hora de aceptar los temas o juzgar las informaciones. También las quejas y las repercusiones eran menores.

Las emisoras de radio de los pueblos


Respecto a los medios, la prensa escrita era de lejos la más demandada por los jóvenes profesionales, porque en televisión solo había dos cadenas y ni siquiera emitían 24 horas al día ni cubrían todo el territorio “nacional”. Y casi no existían programas políticos propiamente dichos más allá de los telediarios. Sin embargo, emisoras de radio había muchísimas, en todos los pueblos un poco grandes al menos una y en las capitales, varias. Una gran cantera para encontrar trabajo. Pero tampoco en las radios se hacía información política ya que el único vehículo posible para difundirla era 'El Parte', la conexión obligatoria de noticias con Radio Nacional de España.

En 'El Parte' se concentraba la esencia ideológica del régimen franquista aderezado con las noticias del día. Y las noticias del día eran, naturalmente, las que habían pasado la censura previa. Y eso fue así hasta 1966, fecha en que Manuel Fraga Iribarne derogó la ley promulgada en abril de 1938, en plena guerra civil, por Ramón Serrano Suñer. La 'ley Fraga' depositó la responsabilidad de decidir sobre los contenidos en los directores, ya fueran de programas o de publicaciones, reservándose el derecho de castigar a los responsables de informaciones incompatibles con la ideología del régimen. Las penalizaciones iban desde el secuestro de la edición a multas, cierres y procesos varios. Un desliz podía pagarse muy caro en una carrera de periodista. Y pese a eso muchos desafiaron esas normas. Con el paso de los años la brecha que abrieron quienes se atrevían a desafiar al régimen se fue ensanchando, y junto a directores timoratos (algunos más restrictivos que los propios censores) emergieron decenas, miles de periodistas y directores valientes que se jugaban su carrera por hacer honor a la verdad y exponer los hechos tal como eran.

Las agencias de prensa eran el sueño dorado de los periodistas a los que les gustaba la calle y la variedad informativa. Si conseguías ser reportera tenías más libertad de movimientos, redactabas a tu aire tu propia noticia y no te incordiaban tanto con órdenes, a menudo contradictorias. Pero también el trabajo de mesa era gratificante: se recibía información de todos los corresponsales que había por ahí, en España y fuera de ella, y de otras agencias extranjeras. Se aprendía muchísimo. Pero.... otro pero más... solo había dos agencias: Efe y Europa Press. (Tal vez en algún momento me suena que hubo alguna otra, pero no lo recuerdo)

Por eso el destino más habitual de los jóvenes periodistas eran las revistas. Había decenas. De todo tipo, generalistas y especializadas, y no era difícil entrar en alguna. Pero, a menos que tuvieras buenos enchufes, como algún hijo de director de diario franquista que debutó en un periódico como redactor-jefe, empezabas volviendo a redactar despachos de agencias y textos de orígenes diversos con el propósito de que no se notara su procedencia. Había que “personalizarlos”, eufemismo que se utilizaba para evitar el término “plagio”. También se ganaban puntos llevando cafés a los jefes y a los colegas consolidados.

En aquel ambiente, alguna que otra mano acababa en el pompis de alguna “becaria”, termino que no se usaba en la época porque éramos “estudiantes en prácticas”. Estos asuntos (aparte de silenciosas rabietas y lágrimas derramadas en el baño) se sobrellevaban de cara a la galería con dignidad y naturalidad, como si fueran parte del sueldo (inexistente o muy escaso). Y añado que incidentes como los descritos no eran exclusivos de las revistas ni de las becarias. Podían ocurrir en cualquier medio y estar en plantilla y tener algunos años a las espaldas. Eso no eximía de ser objeto de esas (y otras) prácticas reprobables.

Años después, quizá ya en los 80, el realizador de TVE Fernando García-Tola popularizó, poniéndola en boca de Carmen Maura, una famosa frase que había hecho historia: “Nena, tu vales mucho”. Se extendió como la pólvora no solo en las redacciones, sino en cualquier lugar de trabajo en el que las mujeres trataban de abrirse paso. 

En fin, recuerdos de juventud. Pero volviendo a la sección de Internacional: por favor, jóvenes periodistas, no desdeñéis un área de información que abre las puertas del mundo y nos comunica con otros seres humanos. Distintos, sí, pero iguales al fin y al cabo. Sus peripecias humanas merecen nuestro respeto y darlas a conocer es el primer paso para que alguna vez puedan superarlas o resolverlas. Poder relatarlas es un privilegio.