El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

12 nov. 2018

Aquí hay otros Trump o peores

Andreu Farràs
Donald Trump, que prefiere ser mil veces antes villano que ‘loser’, protagonizó el pasado miércoles una escandalosa rueda de prensa en la Casa Blanca. No es la primera vez ni probablemente la última en la que el multimillonario neoyorquino insulta y humilla a los periodistas y a los medios de comunicación que no le resultan simpáticos. Trump respondió con descalificacionels personales a varios informadores acreditados que le formulaban preguntas incómodas. Y, como en otras ocasiones, señaló con nombres y apellidos a los corresponsales que le disgustan y con sus marcas a los medios que considera sus enemigos, empezando por la CNN y ‘The New York Times’. 


Tres días después de la pendenciera comparecencia de Trump, en un mitin de Vox, los organizadores mostraron en las pantallas a los medios y los periodistas que critican a este partido para que los concentrados los abucheasen e insultasen. Aunque pueda parecerlo, este insólito ataque no es casual. Uno de los asesores áulicos de Vox es Steve Bannon, comunicador estadounidense, uno de los principales artífices el ascenso de Trump a la Casa Blanca y, en la actualidad, consejero de exitosas organizaciones ultraderechistas europeas como la Liga de Matteo Salvini. 

Con todo, aunque sea comprensible la indignación que algunos medios de comunicación españoles expresaron a través de editoriales y artículos de opinión por la conducta iracunda de Trump hacia colegas como Jim Acosta (CNN) y Peter Alexander (NBC), no se debe perder de vista que el comportamiento hacia la prensa de la mayoría de los dirigentes políticos españoles una vez han alcanzado las cotas de poder ejecutivo dista mucho de ser homologable con las democracias más consolidadas en Occidente. Empezando por Estados Unidos, donde los medios han demostrado a lo largo de la historia que ejercen de verdad el cuarto poder. 

La rueda de prensa de Trump fue bochornosa, cierto. Pero duró el doble o el triple que muchas conferencias de prensa que han convocado en los últimos 30 años los presidentes de Gobierno españoles o los presidentes de la Generalitat

Aun con insultos, vejaciones y bravuconadas, Trump respondió a todas las preguntas que le formularon los periodistas, muchas de ellas tanto o más incómodas que las que pudieran lanzar los congresistas demócratas. 

Plasmas, Ibex y 'això no toca'

En España --y en Catalunya-- hay comparecencias sin derecho a preguntas. Hay conferencias de prensa en las que el político se dirige a los periodistas a través de un monitor, el famoso plasma de Mariano Rajoy. Hay ruedas de prensa en las que, con la coartada de las prisas del político de turno, solo se permiten dos o tres preguntas que, en no pocos casos, están reservadas para los medios con una línea editorial más afin al partido del compareciente. 

De Trump escandalizó que horas después de su rifirrafe con el periodista Jim Acosta, aquel le retirase la credencial para acceder a la Casa Blanca. En España --y en Catalunya-- no recuerdo que algo parecido haya sucedido. Pero sí decisiones más sutiles como que más de un cronista político crítico con el gobierno de turno fuese sustituido por el director del diario por otro periodista que agradase más a la ‘vice’ o al secretario general de la Presidència de la Generalitat. 

¿Por qué? Porque la ‘vice’ o el secretario general son (o eran) los responsables de las relaciones del Gobierno con los medios de comunicación y en España --y en Catalunya-- las subvenciones de las administraciones central, autonómicas y municipales así como las publicidades institucionales (Renfe, Fomento y Tráfico, incluidos) ayudan decisivamente a cuadrar las diezmadas cuentas de unos medios con audiencias fragmentadas y jibarizadas. 

Confieso ignorar si Trump tiene capacidad para cambiar al director de un gran diario estadounidense. Pero en España los periodistas hemos presenciado en las últimas décadas diversos cambios de director porque las empresas editoras se arriesgaban, por ejemplo, a perder millonarios contratos publicitarios con el denominado grupo “empresas del Ibex”. Hay al menos tres diarios digitales españoles que han sido fundados y son capitaneados actualmente por periodistas que tuvieron que dejar en su día las direcciones de sus diarios para que las empresas editoras pudieran continuar disfrutando de los favores de los poderes fácticos. 

¿Es preferible que Trump veje a un periodista incisivo delante de las cámaras y los ciudadanos vean el auténtico rostro del poder o que presione por teléfono al editor para que cambie a la “mosca cojonera” y que nadie se entere de por qué alguien ha pasado de cubrir la Moncloa a ser corresponsal en Latinoamérica? 

¿Es mejor que Trump exprese su furia durante más de una hora en una rueda de prensa en la que todos pueden preguntar o que el protagonista no acepte preguntas o responda reiteradamente que “això no toca”? 

Que la conducta de Trump hacia la prensa sea tan repulsiva como lo es la que también manifiesta hacia los migrantes, las mujeres, las minorías religiosas y étnicas, los ecologistas o los pobres (para él, simplemente 'losers'), no debe hacernos creer que es peor que algunos poderosos autóctonos, al menos en lo que respecta a la libertad de información. Aunque respaldado --e incluso admirado-- por una amplia mayoría de ciudadanos estadounidenses, Trump es, como indican algunos expertos, un personaje ademocrático e iliberal. Y Estados Unidos tiene muchísimos defectos. Pero ojalá en España --y en Catalunya-- tuviésemos los sólidos resortes de su sistema democrático. Empezando por más medios de comunicación con lo que hay que tener.

9 nov. 2018

El xou abans que el rigor

Francesc Ràfols

Quan vostès llegeixin aquest article hauran passat ja unes setmanes d'un dels darrers judicis d'aquests que s'anomenen «mediàtics». Era sobre el 'cas Nàdia', en el qual s'acusava un matrimoni d'haver estafat diners a persones que van col·laborar per finançar les despeses sanitàries d'una suposada greu malaltia de la seva filla, la Nàdia Nerea que dóna nom a l'afer.

La parella Fernando Blanco y Margarita Garau van estar durant més de quatre anys recollint diners apel·lant a una malaltia estranyíssima de la seva filla que requeria, segons explicaven de plató en plató de televisió, viatjar per mig món a la recerca
d'especialistes donada l'elevada complexitat dels tractaments. Darrere s'amagava un matusser abús de la bona fe de centenars de persones i que va acabar als tribunals. El primer a alertar del tripijoc va ser un professor de la Universitat de Castella-La Manxa, Josu Mezo, a través del seu blog malaprensa.com on va mostrar les contradiccions de l'afer.

Mezo hi va escriure el 27 de novembre de 2016 que «el que avui explico és, segurament, poc popular. Però crec que s'ha de dir. El periodisme sobre bones causes no pot estar exempt de les regles normals de la professió, que es resumeixen en una de sola: fer tot el possible perquè tot el que s'explica sigui veritat». No qüestionava en aquell moment l'actuació dels pares, de qui diu entendre que si el cas és cert, una certa desesperació. Però sí que critica la tasca dels mitjans perquè «el periodista no pot ser un simple reproductor de declaracions inversemblants. La seva feina és, sempre, també en aquests casos tristos, explicar la veritat».

Coincidint amb el judici, han aparegut veus recordant com l'estafa –si la justícia finalment així ho cataloga– ha estat possible gràcies als mitjans de comunicació, que van convertir la suposada malaltia de la nena en un xou mediàtic. Un dels que ho feia és el periodista Pascual Serrano, que en un article publicat a eldiario.es insistia que «tot això es va explicar durant mesos en els platons de televisió sense que cap dels periodistes contrastés amb cap testimoni, s'assessorés amb cap professional mèdic, o consultés cap informe clínic».

Afegia Serrano: «No ens van enganyar Fernando Blanco i Margarita Garau. Van ser els periodistes i els mitjans de comunicació, sobretot televisions, que no van fer bé la seva feina i que es van dedicar a emplenar un temps de programació amb pocs diners, per semblar solidaris i amb molta audiència. Algú hauria de calcular la publicitat que van ingressar les televisions en els descansos d'aquells magazins amb Nàdia, potser la xifra sigui més gran que la que suposadament han estafat els pares d'aquesta nena». Potser haurien de contribuir a rescabalar els que s'han vist burlats en la seva bona fe.


5 nov. 2018

25 anys no son res...

Francesc Ràfols
Els dies 19 i 20 de juny de 1993 jo era un dels assistents al Congrés Constituent del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), al centre cívic de les Cotxeres de Sants, sota la presidència honorífica del veterà Josep Maria Lladó. La meva participació era la d'un més en els debats. L'únic protagonisme va ser formar part de la comissió de recompte que va certificar l'elecció d'Enric Bastardes com a primer president de l'SPC.

Ara, 25 anys després, tinc el privilegi i la responsabilitat de ser el president de l'organització. L'Enric Bastardes, el Dardo Gómez i el Ramon Espuny han dirigit les diferents juntes executives que hi ha hagut des de llavors i que han convertit –entre tots i totes– el
sindicat en un referent indispensable de la professió. A mi em toca no espatllar-ho. I crec, modestament, que des que vaig ser escollit al 8è Congrés celebrat el 14 d'abril passat, la junta que encapçalo està fent molt bona feina gràcies a la gent que la integra.

Però per arribar a aquest punt s'ha treballat molt en anys anteriors. No ho detallaré aquí. La pàgina web de l'SPC n'és testimoni de tot. Però sí voldria destacar una qüestió: el paper decisiu del Sindicat de Periodistes de Catalunya perquè avui l'Estatut de Catalunya inclogui un article 52 que estableix quins són els deures de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Durant la seva elaboració en el procés participatiu obert pel Govern català vam aportar les propostes necessàries perquè així fos. Els redactors de l'Estatut van incorporar-ho al text final, que tot i ser un dels articles impugnats pel PP com a anticonstitucionals, va quedar incorporat tal qual va sortir de fàbrica a la versió final. Ara només falta que el Govern o els legisladors el desenvolupin legislativament per fer efectiu aquest dret de la ciutadania. I no serà perquè no s'hagi demanat i presentat propostes i documentació perquè ho puguin fer.

La professió viu moments difícils. La precarietat laboral i la desregulació dels i les periodistes a la peça, la manca de credibilitat de la professió i dels mitjans de comunicació espanyols segons revelen diversos sondejos d'opinió, el menyspreu de les empreses de comunicació per un periodisme de qualitat prioritzant la quantitat pagada a preus irrisoris i que el fotoperiodisme està pagant més durament; la manca de respecte pels drets d'autoria, pels drets laborals... És un llarg llistat.

Molts han donat la culpa a la crisi, a les noves tecnologies de la informació, al canvi dels usos informatius o a les xarxes socials. La crisi del periodisme, no obstant això, va començar molt abans. Però una fictícia bonança econòmica als mitjans va fer que tothom o quasi tothom mirés cap a una altra banda. La crisi, l'única cosa que ha fet és mostrar les fragilitats i les misèries amb tota la seva cruesa. I ara se'n paguen les conseqüències amb dues víctimes principals: uns treballadors i treballadores immersos en una precarietat cada cop més intensa, i la ciutadania, que veu com el seu dret a rebre una informació veraç, plural i de qualitat li ha estat furtat.

I els autors d'aquest furt són els propietaris dels mitjans de comunicació, i també el poder polític que actua com a còmplice necessari, ja que no ha fet gairebé res fins ara per garantir aquest dret universal humà a la ciutadania. L'any 1993, el Consell d'Europa va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, un text que podríem considerar gairebé revolucionari.


La informació no és una mercaderia

En el seu article 15 diu: «Ni els editors o propietaris [dels mitjans} ni els periodistes han de considerar-se amos de la informació. Des de l'empresa informativa la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En conseqüència, ni la qualitat de les informacions o opinions ni el sentit de les mateixes han d'estar mediatitzades per les exigències d'augmentar el nombre de lectors o d'audiència o en funció de l'augment dels ingressos per publicitat.» En el seu article 11 estableix ben clarament que «les empreses periodístiques s'han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d'un dret fonamental». Això ho van votar tots els partits i tots els països del Consell d'Europa, inclosos els espanyols. Però ho tenen amagat, però no defallirem en seguir recordant-ho i en reclamar que es retorni la informació al seu legítim propietari, la ciutadania.

El nostre lema per aquests cinc lustres de treball és «Ja tenim només 25 anys». Per agafar forces per tota la feina que hem de fer com a mínim en els pròxims 25 anys vam celebrar-ho el dilluns 5 de novembre al centre cívic Parc Sandaru.

18 oct. 2018

Periodisme de mitjans, periodisme de fonts

Joan Brunet i Mauri 
El 16 d'octubre es van atorgar els premis Gabinets de Comunicació en la seva desena edició. En ocasió de l’acte --i de l’efemèride dels deu anys dels premis--, se’m va convidar a adreçar unes paraules als assistents a l’acte. Vaig aprofitar l’avinentesa per fer una reflexió a l’entorn del periodisme de mitjans i el periodisme de fonts i del per què el Col·legi de Periodistes de Catalunya va crear, l’any 2002, la Comissió col·legial de Gabinets de Comunicació i, alhora, recordar a dues persones que en dos moments ben diferents i distants en el temps, foren clau en l’impuls de la comunicació institucional (Ernest Udina) i en la dinàmica de treball de la Comissió col·legial dels Gabinets de Comunicació (Pilar Casanova): 

“Lluny –o a prop, segons com i qui ho miri— queda l’any 1979, quan a alguns joves periodistes se’ns demanava des dels equips de
Ernest Udina, en una imatge d'arxiu.
govern dels llavors nous ajuntaments, que els ajudéssim a dissenyar polítiques municipals de comunicació. Un encàrrec ben lògic, atès que es tractava de dotar als ajuntaments d’una estructura i d’uns canals a través dels quals poder fer circular la informació i d’aquesta manera comunicar-se àgilment amb la ciutadania. Es tractava alhora, que els ‘nous’ ajuntaments es constituïssin en font informativa al servei dels mitjans de comunicació i dels periodistes. 

El repte que se’ns plantejava a aquells joves periodistes no era fàcil d’assolir; fonamentalment per l’òbvia manca de tradició i d’experiències en el camp de la comunicació institucional en una democràcia pràcticament acabada d’estrenar. I va ser precisament la manca d’experiència i d’experiències la causa de que els periodistes que ens havíem atrevit a acceptar la responsabilitat de la comunicació municipal en ajuntaments ben diversos, ens ‘busquéssim’ immediatament i ens reuníssim per compartir inquietuds, dubtes, necessitats, estratègies, criteris i iniciatives en unes trobades sovintejades i també maratonianes. 

D’aquelles trobades en va néixer l’AGIC (l’Associació de Gabinets d’Informació de Catalunya) i poc després ho feia l’ACIAL (l’Associació Catalana d’informadors de l’Administració Local). 

Eren anys –aquells-- en els que els Gabinets de Premsa eren vistos amb recel i, en conseqüència, no gaudien --per dir-ho d’una manera planera-- de massa bona premsa. Això explica –almenys en part--, que haguessin de passar força anys fins que coincidint amb l’inici del mandat de la degana Montserrat Minobis l’any 2002, no es creés la Comissió col·legial de Gabinets de Mitjans de Comunicació. D’aquesta manera prenia cos el pensament latent que apuntava a què de la mateixa manera que hi havia un periodisme que s’exercia des dels mitjans de comunicació (periodisme de mitjans), n’hi havia un altre de creixent que s’exercia des de les organitzacions i des les administracions (periodisme de fonts). 

Tot i sabent que no està ben vist autocitar-se, penso que hi ha ocasions en que pot ser fins hi tot oportú el fer-ho... 

Reflexionava jo en un article publicat a la revista col·legial 'Capçalera' l’any 2002, sobre el moment pel qual al meu entendre transitava el periodisme i ho feia d’aquesta manera: “No cal que ens enganyem ni que hi donem més voltes: reconeguem-ho d’una vegada!: sobre els mitjans de comunicació hi planen molts interessos, alguns ben aliens al periodisme, però que sens dubte el condicionen. I això val tant pels mitjans de comunicació de titularitat privada com pels de titularitat pública. Uns mitjans, aquests darrers, que s’haurien de distingir per la seva militància en la defensa d’una informació professional, plural i responsable al servei dels ciutadans”. I tot seguit em preguntava: “Si això s’esdevé en l’àmbit dels mitjans de comunicació social, ¿què no passarà en l’àmbit dels Gabinets de Mitjans de Comunicació d’empreses i d’institucions?”. 

D’aquí que rematava aquella meva reflexió, ressaltant la idoneïtat del moment escollit per crear en el sí del Col·legi la Comissió de Gabinets de Comunicació amb l’objectiu d’aprofundir en un debat professional absolutament pertinent a l’entorn del periodisme de fonts, amb el Codi Deontològic del 1992 en el seu rerefons. 

Escrivia en la mateixa peça d’ara fa 18 anys que “hora deu ser de prendre consciència de l’abast de les dificultats i dels paranys que per exercir de periodista i fer periodisme de qualitat hem de superar diàriament. Només si sabem identificar i reconèixer aquests
Pilar Casanova. 
paranys i aquestes dificultats, podrem avançar plegats pel camí en el que, tant els periodistes de fonts com els periodistes de mitjans, hem de coincidir per prestar a la ciutadania el servei que de nosaltres s’espera; això és, garantir-li l’accés a una informació veraç, contrastada, pertinent i de qualitat”. 

Com deia aquell: “Fin de la cita”. 

I com deia aquell altre: “aquí ho deixo”... 

M’ho haureu sentit a dir moltes vegades: de la mateixa manera que els fracassos no són mai atribuïbles a una sola persona, els èxits tampoc ho són. No hi ha èxits sense treball coral d’un equip de persones compartint un projecte al que hi aporten il·lusió, punts de vista, experiència i coneixement. Cal, això sí, que per tal que l’èxit acompanyi a un projecte, comptar amb el lideratge d’una persona que a les seves capacitats professionals uneixi les de saber escoltar i observar per sumar. En definitiva, el lideratge d’una persona capaç de pensar més en els èxits col·lectius que no pas personals. 

Per posar l’accent en els valors als que m’acabo de referir --que si bé són essencials en qualsevol professió, encara ho són més en la nostra--, centraré la darrera part de la meva intervenció en fer record de dues persones --ben diferents i dissortadament desaparegudes--, que sense la seva aportació, comprensió i lideratge, avui no estaríem aquí, ni tampoc la trajectòria de la Comissió de Gabinets hauria estat la que ha estat. 

M’estic referint a Ernest Udina i a Pilar Casanova. 

L’Ernest Udina va ser la persona que l’any 1979 i des del Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona, més va fer per promoure i impulsar iniciatives que contribuïssin al desenvolupament de la comunicació institucional a casa nostra. D’entre aquestes iniciatives en sobresurten les ja citades AGIC i ACIAL, l’Associació de Premsa local i comarcal, l’Associació d’emissores municipals de Catalunya i l’Associació Catalana d’Informadors de l’Administració Local. A l’Ernest Udina es deu també la creació dels Premis Tasis-Torrent de Comunicació Local de la Diputació i la revista institucional 'Arrel' al servei dels ajuntaments i l’edició en ciclostil d’uns quaderns que recollien reflexions i experiències --d’aquí i de fora-- en matèria de comunicació local i institucional. 

A banda del periodisme, la política, l’escriptura, la sociologia i la muntanya eren altres de les passions d’un personatge –adust en aparença— com l’Ernest. I és que també en l’àmbit de la muntanya, l’Ernest va ser l’animador i impulsor de diverses iniciatives esportives adreçades a periodistes. I seria precisament la muntanya, la que l’any 2001 ens el va prendre quan baixava del mític Montblanc al que havia pujat en compliment d’una vella autopromesa: “Abans de fer els 60 anys, he de pujar al Montblanc”. 

Un record per l’Ernest! D’ell ens en queda la seva tenacitat, convicció i fermesa en els projectes que va impulsar, sobretot, però no només, al servei de la Comunicació Local a Catalunya. 

Per acabar us vull parlar de Pilar Casanova –de la nostra entranyable Pili--. Ella va assumir la presidència de la Comissió de Gabinets de Mitjans de Comunicació en uns moments gens fàcils, ni pel Col·legi ni per la professió periodística, coincidint amb l’inici del mandat del degà Josep Maria Huertas Claveria l’any 2007. 

La professionalitat de la Pilar, la seva saviesa, el seu saber fer i la seva capacitat de treball van ser factors determinants per a la revitalització i enfortiment de la Comissió de Gabinets que en aquells moments transitava en hores baixes. Sota la presidència de la Pilar, la Comissió elaborà els criteris de Bones Pràctiques Professionals dels Gabinets i, el 2009, es crearen els premis que avui estem atorgant. 

En el terreny més íntim, més personal, la Pilar, tal com em deia un bon amic fa ben pocs dies, “era una dona valenta, enginyosa, intel·ligent, amb instint, lideratge i amb una encertada combinació de caràcter i amabilitat”; una visió que comparteixo i a la que afegeixo que a la Pilar li agradava compartir perquè era generosa i perquè entenia que allò que ella sabia, de ben poc servia si no ho compartia amb les persones del seu entorn. La Pilar compartia talent, compartia experiència i fins i tot compartia part de la seves experiències vitals. La Pilar tenia sempre apunt bones paraules per a tothom i mai no parlava malament de ningú. Molt al contrari, tendia fins i tot a justificar l’actuació d’aquelles persones que no li eren favorables. 

Cap d’aquestes virtuts que tant l’abellien havia de variar gens ni mica quan el 2014, va decidir anar-se’n a viure a Madrid per estar al costat d’en Carlos Enrique Bayo (“mi chico”) tal com ella sempre l’anomenava. La mort ens l’havia d’arrabassar, també molt jove, dos anys més tard quan només comptava amb 59 anys d’edat. 

Gràcies, Pilar pel teu exemple i per tot el què ens vas donar! 

No seria just si a les paraules que acabo de pronunciar de record a l’Ernest i a la Pilar no hi afegís que ambdós tingueren la sort de comptar al seu costat amb persones qualificades disposades a compartir amb ell i amb ella projectes, responsabilitats i feina. La relació d’aquestes persones allargaria en excés ara la meva intervenció i el què és pitjor, si ho fes, cauria en oblits sempre imperdonables. En qualsevol cas, però, algun dia o altra caldrà fer-la. 

Així doncs, el meu record, la meva consideració i la meva estima a l’Ernest i a la Pili, i a totes les persones que com la majoria dels que sou aquí, heu fet i esteu fent possible continuar fressant el camí que vàrem encetar el 1979 i que ens ha portat fins on ara som. 

Moltes gràcies per la vostra atenció, i llarga vida al Col·legi i a la Comissió de Gabinets de Comunicació”.

13 oct. 2018

Kiosk amb k d’Ikea

Josep-Maria Ureta
Del Gaby Jaraba sempre ens queden pòsits de medicina natural suficients per recordar que no tot pot ser química, tot i que sovint hi ajuda. Mentre llegia el seu últim article he pensat en un llibre del què no he aconseguit recordar ni el títol ni l’autor, ni trobar-lo remenant els prestatges de casa. Per si un cas, i atès que tots hem de ser deutors dels programes antiplagi, aviso als qui disposen del Turintin (per exemple, la UPF per a tots els treballs dels alumnes, encara que sigui una redacción de mig foli) que el que escric tot seguit s’assembla al que vaig llegir fa anys. Dèia l’autor oblidat que el model de comunicació actual, siguin mitjans escrits, parats o televisats, és un continu que impedeix reflexionar i aturar-se, com Ikea.

Si recuperem una mica de memòria, quan un va a un gran centre
d’Ikea (Badalona, Sabadell, L’Hospitalet) li pasa el següent: tan bon punt arriba té marcada una ruta sinuosa de la que li és difícil escapar si no vol anar en sentit contrari al de la majoria. Et porta el corrent i assumeixes que hauràs de caminar unes quantes desenes de metres fins arribar allà on vols anar i dedicar-hi el temps necessari (si els altres et deixen, i hi trobes empleades/ats a prop).

Un cop assumeixes la llei de la inèrcia, perquè ja saps que no pots anar enrera fins trobar la sortida, unidireccional, vas badant en coses que no t’interessen. Pero ai lás, veus sales d’estar, dormitoris, menjadors, cuines o habitacions dels nens que et semblen un prodigi d’aprofitament de l’espai. T’entretens i de mica en mica et pares en veure petits objectes intranscendents però que penses que son ben originals i els pots necessitar.

Manca de perspectiva

Ja portes més de mitja hora, com a mínim i, baixant escales sense haver agafat res, et trobes en una zona on tot son petites ofertes per la casa: gots, tovalloles, plantes d’interior (no fotem, que el terra de casa és de rajola). És quan penses que no pots arribar als caixers sense dur res. I vas agafant foteses diverses, cofoi de no haver perdut el temps. I rius fent cua quan veus parelles atrafegades per carregar i pagar un armari desmuntat.

Doncs aquest és el model Ikea que et trobes primer al kiosk (vegetal o digital, tant li fa) i després replicat (sempre) a ràdios i televisions. Algú comença per presentar-te sofàs i llits confortables en espais accessibles: fals, als espais de demostració hi falten, al menys, el sostre i una o dues parets; en periodisme, el que et dona perspectiva. Ja t’han començat a entabanar amb temes informatius fora de context. Et tempten per canviar del teu lloc de casa tan còmode i adaptat a un altre com si fos el què volies i necessitaves. 

Explotar la mala consciència

Les emisssores, totes, comencen per assumir el que els hi marca el kiosk, llevat de tenir alguna raresa abans d’hora. Un cop has anat assumint i empassant que has de caminar amb poc temps per reflexionar, ve el segon parany: quan menys interès té una notícia intrascendent, més te la vas trobant de cara, repetida de mil maneres. I esclar, com que no vols passar per garrepa i ves a saber si no serà del que parlaran a la feina o a una trobada familiar, t’hi agafes i en compres més del que necessites. De passada: Ikea ven aquests productes d’ocasió i d’escàs valor a preus molt més alts que qualsevol altre establiment. Explota la mala consciència.

I darrera i l'únic que té lectura positiva: si vols estar ben informat, ja pots anar arreplegant peces d’aquí i d’allà i muntar-te la teva pròpia versió, com les parelles joves que compren a Ikea per fer-s’ho a casa amb la clau allen.

Gràcies, Gaby.

12 oct. 2018

La falsa polémica de los másteres y las tesis: cuando los periodistas renuncian a posicionar la agenda informativa

Gabriel Jaraba
Lo que marca el paso en la actualidad, su seguimiento y la construcción de los diversos relatos comunicacionales y sociopolíticos es lo que yo llamo el Madrid institucional y periodístico, o más brevemente, “la milla de oro madrileña”, un pequeño espacio geográfico y mental donde se forja todo lo que acaba siendo relevante para un país de más de 46 millones y medio de ciudadanos. Es un espacio muy reducido pero decisivo, y tan sólo abarca los partidos políticos de la capital, algunas instituciones de Gobierno y de representación, un club de fútbol, ​​los medios que se publican o emiten desde Madrid, determinados círculos alrededor de ciertas comidas y cenas y una parte de las empresas del Ibex-35 y los ejecutores de sus intereses. Los catalanes que hablan de Catalunya como “un país pequeño” deberían ver cómo es posible crear un país aún más pequeño en un abrigo que físicamente no llegaría a ser un barrio de la capital de España. En esta milla de oro se decide y se determina nada menos que el relato informativo que deberá terminar siendo hegemónico y que, en el sentido gramsciano
Pedro Sánchez y Pablo Iglesias, en una imagen de archivo.
del concepto, decantará las hegemonías políticas.

Se suele diferenciar entre opinión pública y opinión publicada, pero hay también actualidad publicada y actualidad acontecida. Aquella va mucho más allá de las 'fake news' o falsas noticias con voluntad de desinformar; es toda una avalancha tendenciosa que desvía la mirada pública de lo que ocurre en la realidad empírica para construir un escenario limitado y centrado en un determinado campo de batalla en el que se quiere situar la polémica política. La capacidad de delimitar este campo de batalla en torno al debate público decide las oportunidades de construir relatos políticos con voluntad hegemónica, y en la medida que esto se consiga con respecto a un determinado objeto o abordaje de una cuestión se decide, en tiempo real y sobre el terreno, la tendencia del debate político general y el apoyo o ausencia del mismo a una mayoría o minoría parlamentaria. Se dice que sólo existe lo que sale en la televisión pero en realidad en España sólo existe lo que decide la milla de oro madrileña.

La derecha ha aprendido a combatir el populismo indignado


El actual ir y venir en torno a la validez de másters universitarios y doctorados que ha acabado ocupando el (pseudo) debate político es el ejemplo más depurado de la tendencia que se ha acabado imponiendo. Esta polémica de corto alcance y nulo valor político ha sustituido el debate real entre Gobierno y oposición, entre las izquierdas gobernantes y sus soportes y las minorías derechistas que pretenden enterrar y desprestigiar su legitimidad conferida por haber ganado una moción de censura. Desorientado políticamente el PP y neutralizado por inanición política Ciudadanos, el intelectual orgánico en que se ha convertido el periodismo hegemónico en la milla de oro madrileña ha conseguido situar un falso debate político en el lugar que debería ocupar uno verdadero. La jugada ha sido magistral y las fuerzas progresistas han caído de cuatro patas en la trampa.

Gobernante la izquierda socialdemócrata con el apoyo puntual de izquierdas alternativas y nacionalistas periféricas, han visto cómo les estiraban la alfombra de debajo de los pies y se les vertía en una discusión de corto vuelo que parece hacer referencia a cuestiones muy apreciadas por el izquierda y el sentido moral del “pueblo llano”: la honradez, el respeto a la meritocracia y la indignación ante la injusticia. El espíritu del 15-M como indignación moral de base elevada, norma suprema, se gira contra las izquierdas: primero, si el líder de la izquierda alternativa tiene derecho a vivir en un chalet bastante cómodo que tiene que pagar con sus dinero ganado trabajando; después, si el líder socialdemócrata y presidente del Gobierno ha ganado su doctorado de manera honrada y legítima. La indignación sin teoría y práctica reformista o revolucionaria, precisamente: el uso de la mentalidad indignada en beneficio del populismo de derechas. Y el precio real y tangible se paga en forma de dimisión de ministros.

El estallido de esta absurda batalla cogió a la derecha desprevenida y chocada con la dimisión de Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunidad de Madrid, pero cuando le ha tocado a Pablo Casado,
Cristina Cifuentes y Pablo Casado, en un acto
institucional en Madrid.
el líder elegido al PP para destruir al gobierno del PSOE ganado por la moción de censura, la formación derechista ha sabido empantanar la batalla gracias a su experiencia en el “y tú más” y el cultivo del populismo: han conseguido la cabeza de la ministra de Sanidad gracias a una capacidad de reacción bastante notable.

Y visto el éxito del contrataque, esta manera de hacer política sin política ha conseguido situar la mirada de la sospecha en la misma persona del primer ministro socialista. Aunque la tesis doctoral de Pedro Sánchez esté limpia como una patena, el “difama, que algo queda” consigue su efecto, por lo que este (pseudo) debate sobre la moral de los servidores públicos ha quedado del todo quemado, y costará resituar nuevamente la polémica en los justos términos políticos que le corresponden. La dinámica infernal de la indignación populista ya está en marcha y costará mucho detenerla. Y la responsabilidad de los medios de comunicación en contribuir a la pseudopolítica y no saber imponer una agenda informativa que responda al interés de la mayoría de ciudadanos quedará grabada en piedra.

La milla de oro madrileña y la competencia entre medios


En la milla de oro madrileña se disputa no sólo la construcción del relato político e informativo hegemónico sino que se juega el resultado de la competencia, comercial y política, entre medios. Todos ellos, sin excepción, participan en esta liga y lo hacen en un espacio que no deja nada de margen. Y ningún poder político o económico les ha arrastrado a este tipo de batallas, ellos mismos han ido a participar de buen grado. Lo demuestra que algunos diarios de izquierdas se han asimilado a este modo de hacer y han acabado jugando con las reglas de sus adversarios. Si gente como el mismo Pablo Iglesias, Iñigo Errejón y otros vieron un día clarísimamente que debían contrarrestar esta tendencia mediante la creación de canales y programas audiovisuales como La Tuerka, el poder centrípeto de la milla de oro madrileña les ha tragado.

En mi investigación para la tesis doctoral, titulada 'De qué conversan los periodistas españoles en Twitter' se demostró que no había prácticamente diferencias entre los contenidos que difundían por esta red social los periodistas tradicionales vinculados a los medios establecidos y los periodistas asociados a los nuevos espacios digitales. Ni unos ni otros, significativamente los segundos, se separaban de un discurso dominante común: ambos grupos tuitean sobre las mismas cuestiones políticas, institucionales, comunicacionales y de opinión. No se percibía que los “nuevos periodistas” introdujeran elementos innovadores o de tendencias de ruptura en el discurso predominante en cuanto a contenidos, su mentalidad estaba tan cautiva de los límites temáticos que usan la gente de 'Abc' o 'El Mundo' que eran perfectamente asimilables a la visión del mundo que se desprende de la milla de oro madrileña y que configura el alcance del mundo temático de la actualidad en todo el Estado.

La cuestión de los másters, posgrados y doctorados de los políticos nos puede parecer una fenomenal tontería pero es gracias a una pseudopolémica de bajo nivel como ésta que se ha escamoteado el debate político e ideológico que correspondía. Se hablaba del doctorado el día que se votaba en el Congreso la medida gubernamental de la exhumación de los restos de Franco, la pervivencia del Valle de los Caídos y el escándalo de los restos de miles republicanos represaliados malenterrados en las cunetas (con la presencia de Ian Gibson en el espacio de los invitados, precisamente). La palabrería hueca basada en la indignación y el populismo de derechas ha ocupado todo el espacio público gracias, una vez más, a la incomprensión de las izquierdas de la importancia de llevar la iniciativa en la construcción del relato, y ha producido un fruto bastante jugoso: abrir crisis de Gobierno sin tener que presentar propuestas alternativas.
 

Las clases populares dimiten de la cultura y los periodistas se hacen el loco


Este frente abierto para la antipolítica derechista está teniendo un efecto que va más allá de las vicisitudes de la política institucional, y aún mucho más perverso. La actual conversación generalizada sobre la calidad y validez de la educación universitaria desacredita ante los ciudadanos, especialmente los trabajadores y los más modestos, el valor de la educación pública y la cultura en la promoción laboral y personal, en la ganancia de calidad de vida y en el avance en el camino de la liberación de clase. Llueve sobre mojado: el gran cambio en la cultura de las clases trabajadoras en España ha sido el abandono de la cultura y la voluntad de apropiársela.

Las clases populares ya no sienten la admiración de antes por la educación, la cultura y la formación. Esta se admite como mal menor para poder ganarse la vida y acceder al consumo; tener cultura, en cambio, es ser un friki. La persona instruida era alguien al que admirar porque había sabido elevarse por encima de una mediocridad general y demostrar con su esfuerzo que uno podía ser dueño de su destino, y ahora es un bicho raro que se dedica a cosas que no sirven para nada. Ha calado aquí el antiintelectualismo estadounidense que ha llevado a Trump a la presidencia, y se esparce en todas sus versiones, desde la inexistencia de pequeñas bibliotecas en los hogares trabajadores -como si estuviéramos en el siglo XIX, antes de que Verne o Dumas se convirtieran en autores populares- hasta el acoso en la escuela a los niños estudiosos, los famosos “nerds” americanos a los que se considera carne de marginación en los ambientes adolescentes. Incluso los mismos maestros son, ay caray, asediables por los grandullones.

Es realmente duro tener que escribir esto pero los hechos dan la razón a este punto de vista. Un estudio presentado por la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) del 11 de septiembre en París muestra que el nivel académico de los padres influye de manera determinante en el nivel educativo de los hijos. Las probabilidades de que un joven siga estudiando más allá de la enseñanza obligatoria se disparan si sus padres también tienen estudios superiores. El 55% de los adultos españoles cuyos padres no tenían una titulación de Bachillerato o Formación Profesional tampoco lograron este nivel educativo. Como resultado, en España la educación es víctima de una “trampa intergeneracional”, de forma que el 43% de la población entre 25 y 64 años no tiene un título de educación secundaria superior.

"Estudiar no sirve para nada"


Mientras entre las clases populares se comentan en las barras de los bares las ocurrencias alrededor de los posgrados de los políticos, se va extendiendo la idea de que estudiar no sirve para nada. Da lo mismo que te esfuerces o no, después de todo, lo que cuenta es la influencia social o económica que te permite adquirir con facilidad un título superior. Y la realidad nos indica que no es así: estos másteres concedidos por senderos dudosos son una excepción, que se han dado en un centro adscrito en una universidad de Madrid pero que no forma parte de su estructura académica y que probablemente ha querido comerciar con influencias ofreciendo títulos de prestigio a cambio de quién sabe qué contraprestaciones.

Pero la universidad pública española en general, aunque accesible económicamente a los trabajadores, tiene un funcionamiento riguroso en cuanto al control de la superación de asignaturas y grados; la formalización de las actas de los cursos alcanzados se da en un marco de un funcionamiento severo y fuertemente controlado. No se regalan asignaturas, cursos y posgrados, y existen mecanismos de control que lo impiden. La universidad pública de nuestro país sirve perfectamente a la educación superior accesible a toda la población y a su promoción profesional, económica y social. El resto son frivolidades de tertulia de cuñados.

Los medios de comunicación que favorecen la pseudopolèmica los másteres y las tesis no son conscientes del alcance de su dimisión de la responsabilidad de posicionar la agenda informativa. El mimetismo entre ellos contribuye a hundir la prensa impresa y ahora afectará a la digital; antes parecía que todos los directores competían para hacer la misma portada en lugar de levantar exclusivas, y ahora los digitales generalistas pivotan alrededor del periodismo de filtraciones como antes los periódicos en papel lo hicieron con el de declaraciones. Y el verdadero alcance de la cuestión lo dejó claro el sociólogo de la comunicación Manuel Castells en su último artículo en 'La Vanguardia': el mercado más grande del mundo en perspectiva es el mercado de la educación, y los tiburones de la privatización educativa -y la reducción al utilitarismo y la expulsión de las humanidades y el pensamiento crítico de la educación- compiten para clavar el diente.

21 sept. 2018

La revàlida de setembre

Francesc Ràfols
Escric aquest article a les acaballes de l’estiu. Amb moltes expectatives pel que pugui passar a la tardor. En diversos àmbits de la vida pública. En aquest espai, ja ho saben els que tenen la generositat de llegir-me, es parla d’informació, de comunicació, de periodisme. Entre les assignatures pendents de sempre, em temo que al setembre caldrà seguir repetint curs en la majoria d’elles.
Albert Rivera (Ciutadans) discuteix amb la periodista Lidia Herrera,
a 'Els Matins' de TV-3.

Però n’hi ha una que encara es podria aprovar. És la reforma i democratització dels mitjans públics dependents de la Generalitat. És a dir, TV-3 i Catalunya Ràdio. Han estudiat prou els que han d’aprovar aquesta matèria? Parlem dels dos partits del Govern de Catalunya, ERC i Junts per Catalunya, de si han aprofitat l’estiu per fer els deures.

El comitè d’empresa de TV-3 i la secció sindical de l’SPC a TV-3 denunciaven a les acaballes del mes de juliol que «els partits del Govern català tenen acords privats per repartir-se TV-3 i Catalunya Ràdio», segons el comunicat del comitè. L’SPC, al seu torn, es queixava que «no pot ser que sigui un secret a veus que els partits del Govern mercadegen amb uns mitjans que són de tota la ciutadania, que és la que els finança».

Al juliol van transcendir algunes informacions –no desmentides per cap membre del Govern– que els dos partits de l’Executiu s’estaven repartint els càrrecs de TV-3 i de Catalunya Ràdio com si fos un departament més de la Generalitat. Els treballadors dels mitjans van reaccionar per denunciar-ho i demanar explicacions.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es dirigeix des d’un Consell de Govern on els seus membres tenen el mandat caducat des del mes de març passat. Els interessos polítics que hi ha al darrere han fet que fins ara no hagi prosperat cap acord per renovar-lo. Fins i tot està en qüestió el sistema de votació, tot i que el Parlament va aprovar fer-ho per majoria qualificada.

No sé si serà un excés d’ingenuïtat per part meva esperar que aquest estiu els que han d’aprovar l’assignatura de la democratització dels mitjans públics –a altres llocs de l’Estat espanyol han posat les bases per fer-ho– hauran estudiat prou com fer-ho. Però veient el canvi de rumb a RTVE o a altres radiotelevisions autonòmiques, el Govern català no pot permetre que els mitjans de la CCMA quedin gairebé a la cua d’Espanya quan en alguns moments n’havien estat capdavanters. Al setembre caldria un nou rumb per a TV3 i Catalunya Ràdio. O haurem de tornar a repetir curs?