El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

4 dic. 2019

Una Casa de la Premsa al servei dels ciutadans

Gil Toll
La Casa de la Premsa és un edifici construït per l’Exposició Internacional de 1929 que va allotjar el centre de premsa creat per l’ocasió. Una central de telèfons, telègraf, laboratori fotogràfic, una sala de redacció, sala d’actes, cafeteria i fins i tot dormitoris pels que venien de fora. Van passar-hi 1.600 periodistes i molts d’ells van deixar la seva firma al llibre d’honor.
L’edifici és obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roura, fill de Domènech i Montaner. La relació familiar té una traducció professional, doncs l’estil arquitectònic d’un i altre s’assembla fins el punt que hi ha qui diu que la Casa de la Premsa és la germana petita de l’Hospital de Sant Pau. Tots dos comparteixen els maons vermells, les ceràmiques i la barreja d’elements de diferents estils, des de finestres gòtiques a línies mossàrabs.
Façana de la Casa de la Premsa, a Montjuïc.


El marquès de Foronda, director de l’Exposició, va prometre durant la construcció que l’edifici es dedicaria a la professió periodística de Barcelona quan acabés l’esdeveniment. Però no ho va complir i així ho van denunciar les associacions de periodistes de l’època, que van elaborar una nota conjunta el març de 1931.
L’edifici va allotjar les oficines de desmuntatge de l’Exposició i, més tard, va acollir el quarter general de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que s’hi va estar fins els anys 90. Des de llavors aquest edifici no té ocupant, tot i que hi hagut diversos intents de diferents actors per fer-hi un museu del teatre o del món alimentari.
Interior de la Casa de la Premsa.
L’any 2016 un grup de veïns del Poble-sec va començar a reivindicar que la Casa de la Premsa es convertís en un equipament pel barri, que té un centre cívic al centre i un altre a l’extrem oposat. Les entitats veïnals es van sumar a la iniciativa i es va constituir una plataforma. Poc després, un grup de periodistes va voler sumar-se a la iniciativa per donar-li un tomb que unís la reivindicació veïnal amb el món del periodisme. El Sindicat de Periodistes, la Fundació Periodisme Plural, el Grup Ramon Barnils, l’associació Som Atents (ara Revista Deriva) i Solidaritat i Comunicació es van sumar a la idea.
L’any 2018 es va constituir l’associació Casa de la Premsa, formada per les organitzacions del món del periodisme esmentades i entitats tan representatives com la Coordinadora d’entitats del Poble-sec o la Unió d’associacions de veïns del barri, a més d’algunes persones a títol individual.
En paral·lel es van mantenir converses amb el Districte de Sants Montjuïc, que des del primer moment va veure amb bons ulls la reivindicació. Això es va traduir en la firma d’un conveni per cedir temporalment l’ús d’una sala de la Casa de la Premsa, que està condicionada i pot allotjar unes cinquanta persones.
El projecte en el que es treballa des de l’associació és fer una mena de centre cívic amb tots els serveis pels veïns i amb una línia d’activitats de consum crític de la comunicació. És a dir, es tracta d’apropar la professió a la ciutadania, fer reflexionar les persones sobre la comunicació que consumeixen cada dia perquè acabin valorant la més ben feta.
La tardor de 2018 es va organitzar un col·loqui sobre comunicació i ciutadania en el que van participar Roger Jiménez, president del Consell de la Informació de Catalunya; Salvador Alsius, vicepresident del Consell Audiovisual de Catalunya, Milagros Pérez Oliva, ex-defensora del lector d’'El País', i la filòsofa Marina Garcés. A la primavera de 2019 es va fer un altre col·loqui sobre la Premsa durant la Segona República amb Jaume Guillamet, Elvira Altés, Rosa Franquet i Gil Toll, moderat per Josep Carles Rius. També s’han projectat documentals i presentat llibres, com l’anuari dels silencis mediàtics del Grup Barnils. A més, s’han fet diverses edicions de la Ruta de la Premsa, un passeig pel centre de Barcelona en el que s’evoca la història dels diaris de la ciutat recorrent els edificis que els van allotjar.
Aquesta mena d’activitats s’han de multiplicar quan l’edifici de la Casa de la Premsa s’hagi rehabilitat. Ara mateix hi ha un equip d’arquitectes que treballa en el projecte i hi ha un diàleg amb l’associació per definir els usos i identificar els espais disponibles. En aquest procés també intervé el Consorci de Biblioteques de Barcelona, doncs el Districte ha demanat la seva implicació. El consorci disposa de capacitat econòmica per fer front als 7 milions d’euros que pot acabar costant la rehabilitació i la torna seria que una part de l’edifici es dedicaria a biblioteca.
La gestió del futur equipament estarà en mans de l’associació, com ja és el cas d’una trentena de centres de Barcelona, des de la Casa Orlandai a la Lleialtat Santsenca. L’associació disposa ja d’una web www.casadelapremsa.com en la que es publiquen articles sobre periodisme i comunicació des d’un vessant crític que produeixen les organitzacions membres. També es manté una presència a les xarxes socials Twitter i Facebook en les que s’anuncien les activitats que s’organitzen.

14 nov. 2019

Donar veu a Vox?

Rafa Garrido
No tinc clar com ho hem de fer, però cada cop pense més seriosament que tota la premsa democràtica de l’Estat hauríem d’establir un decàleg sobre com actuar amb Vox. Crec en la llibertat de premsa com una de les coses més bàsiques a qualsevol democràcia madura. I per tant, crec que no és acceptable que un partit que té responsabilitat pública i rep diners públics vete mitjans. Alguna cosa s’ha de fer. 
Però no tinc clar que deixar d’informar sobre el que diu i fa un
Santiago Abascal, líder de Vox, en una imatge d'arxiu.
partit amb tants diputats i amb plantejaments tan lesius per a la societat i per a la llibertat d’expressió i de premsa siga el millor. I menys quan ells ho difondran per xarxes sense un context ni un tractament crític.
Igualment, en parlar dels seus plantejaments potser hem d’establir unes bases mínimes de tractament de les mesures i/o opinions que expliquen. L’astracanada dona audiències i clics, però ¿és responsable deixar que sigui el centre del debat i es popularitzi si és socialment lesiu?
Per últim, crec que sí se’ls ha de convidar a entrevistes i donar-los veu. La premsa en democràcia ho ha de permetre fins i tot amb els poc demòcrates. Però mai sense rebatre els arguments falsos, populistes, neofeixistes i irresponsables.
La recepta és complicada i s’ha de plantejar en global. Però quan un moviment instaura amb normalitat valors neofeixistes, homòfobs, masclistes, poc democràtics, anti-premsa i xenòfobs, la premsa hem de fer de dic de contenció. Què en penseu? Com s’ha de fer?


9 nov. 2019

Massa assignatures pendents

Francesc Ràfols
El president del Govern espanyol –en funcions mentre escric aquest article–, Pedro Sánchez, feia el 6 de novembre passat una piulada en el seu compte de Twitter en la qual condemnava les amenaces patides per sis periodistes catalans en uns pasquins apareguts a alguns carrers de Barcelona. Deia Sánchez que «la llibertat d'informació és un dret fonamental, un pilar bàsic i irrenunciable de la democràcia que ha de ser respectat i garantit». Cap argument per
Pedro Sánchez, en una imatge d'arxiu.
contradir-lo més enllà de recordar-li la d'oportunitats que ha tingut des del seu càrrec per impulsar mesures per garantir aquest dret a la informació. Jo mateix li responia la seva piulada dient-li que «Si tant respecta la llibertat d'informació, per què aquest decret lliberticida de la llibertat a internet que ha aprovat el seu Govern? O que la Policia estomaqui periodistes per voler informar del que passa als carrers. O estar a la cua Europa per no regular el dret a la informació».

Ja sabeu que a Twitter la limitació d'espais fa que els missatges siguin quasi telegràfics. I aquest blog és per intentar explicar-ho millor. Qui el segueix sap les diverses qüestions que des de diversos àmbits professionals s'han plantejat per millorar el respecte del dret a la informació a Catalunya i Espanya. Els darrers dies, les darreres setmanes, professionals de la informació han estat víctimes d'agressions de tota mena, principalment fetes pels cossos de seguretat, tant els Mossos d'Esquadra, com la Policia Nacional. Ho hem denunciat i hem protestat al carrer per aquestes situacions. Han estat víctimes de la violència periodistes de tota mena de mitjans i tant des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) com des d'altres organitzacions del sector ho hem denunciat.

Sectarisme dels mitjans davant la violència

No em vull referir a la piulada de Pedro Sánchez per entrar en el debat electoral. A hores d'ara segurament tot el peix està venut i tothom ja sap què farà aquest diumenge. Simplement l'he utilitzat com a punt de partida per contextualitzar les coses que han passat darrerament en el món del periodisme. En primer lloc, el sectarisme de molts mitjans de comunicació a l'hora d'informar dels atacs de què han estat objecte els i les professionals de la informació. Mentre quasi totes les agressions i amenaces han estat rebutjades i criticades per la majoria de les organitzacions periodístiques, no ha passat el mateix amb els mitjans de comunicació. La majoria s'han limitat a informar, denunciar i protestar només contra les accions de què han estat objecte professionals de la seva empresa o grup de comunicació o, com a molt, els de la seva trinxera ideològica. I això ha passat amb públics i privats.

El dimarts 22 d'octubre, diverses organitzacions periodístiques van convocar una protesta a la plaça Catalunya de Barcelona contra les agressions de què diversos periodistes havien estat objecte en els dies anteriors, en les mobilitzacions arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés. L'SPC érem una d'aquestes entitats –les altres eren la UPIFC, el Grup Barnils i el Col·legi de Periodistes– i a mig matí em va telefonar una periodista de La Sexta, del programa 'Todo es mentira', que volia saber si la concentració «era contra els radicals». Li vaig explicar que no, que era contra totes les agressions "vinguin d'on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades", que és ja la lletania que la majoria de les organitzacions hem adoptat. Salvo error u omisión, a la tarda ja no els vaig veure. Volia deixar clar que no volíem que passés com dies enrere, que una plantada de periodistes al Parlament de Catalunya contra les agressions a professionals de la informació va ser convertida per algunes televisions privades en una protesta «contra les pressions dels polítics independentistes als periodistes». Una manipulació barroera en extrem. El motiu de la plantada era el que era.

Com tenir una professió més forta

Explico tot això per deixar clar que en matèria de dret a la informació encara hi ha massa assignatures pendents. Tantes que Espanya –i també Catalunya fins que no desenvolupi legislativament l'article 52 de l'Estatut– són a la cua d'Europa en aquesta qüestió. Per poder ser més forts per poder lluitar millor en defensa del dret a la informació de la ciutadania i per aconseguir unes condicions de treball laborals i professionals dignes des de l'SPC hem impulsat una campanya de micromecenatge per poder dur a terme diversos projectes que tenim plantejats amb aquest objectiu. En aquesta web hi trobareu tota la informació.

Estem a punt de superar la primera fase i iniciar la segona. Si no us agrada la informació que rebeu, col·laboreu amb l'SPC en aquesta iniciativa a través de la plataforma Goteo perquè implementar els projectes que té el sindicat ens beneficia a tots i totes. És una campanya oberta al conjunt de la professió –la que està afiliada al sindicat i la que no– i a la ciutadania, veritable destinatari de la feina dels i les periodistes i que ha d'exigir que li sigui respectat el seu dret a una informació lliure i independent.

Premi Nacional de Comunicació

Tanco aquest article amb la satisfacció de saber que els amics de Crític han estat guardonats per la Generalitat amb el Premi Nacional de Comunicació. Ja els vaig expressar la meva enhorabona. I per fer-ho els vaig enviar aquest escrit que han tingut l'amabilitat de publicar en el qual parlo d'algunes de les qüestions a les quals m'he referit en aquest text.

25 oct. 2019

Y nadie sanciona a nadie

Sergio Mesa Galván, responsable de comunicación del Partido Comunista de España (PCE), tuiteó el pasado 24 de octubre la denuncia de una vulneración de la praxis periodística que a buen seguro ninguna institución profesional responsable sancionará --como casi siempre-- y ayudará a continuar con la decadencia del oficio de informar con honestidad y transparencia, sin atajos sensacionalistas ni trampas para el falso infoentretenimiento. A continuación, el relato íntegro de Sergio Mesa:
"Voy a contar una historia que nos sucedió ayer [23 de octubre] a raíz de la exhumación de Franco con un medio de comunicación de "izquierdas", propiedad de unos que juegan en la Segunda División del Ibex-35 y que usan por nombre La Sexta TV. Suena el teléfono y es un periodista de La Sexta que no identificaré ya que como confesó: "Lo siento, pero esto es lo que me piden". 
"Hola te llamo por que estamos preparando la cobertura para la exhumación de Franco y queríamos preguntaros si vais a seguirla en algún bar. Queremos sacar a miltantes del PCE celebrándolo. La derecha tiene bares como Casa Pepe o La Oliva y nos gustaría dar la otra visión. Gente vuestra brindando y tal". Le respondo que el PCE no va a organizar ninguna celebración de la exhumación, pero me insiste: "¿Podríais reunir a militantes en un bar para que les grabemos brindando?". En ese momento le pregunto que para qué programa de La Sexta trabaja. Y ahí es cuando el mosqueo va a más: no es de esos programas más "informales", ¡es de La Sexta Noticias! ¡De informativos!
Le planteo que sí, que hay una concentración en [la Puerta del] Sol y que le puede valer para su "marco" y su "relato". Me dice que no, por que es muy tarde y me insiste en lo del bar: "¿En qué bares se junta la gente del PCE con banderas republicanas y ambiente rojo?"
Le insisto. No existen tales convocatorias y que, más que sacar a frikis reales de un lado y falseados de otro, lo justo sería sacar a militantes del movimiento de la Memoria Democrática que llevan décadas trabajando para que ocurran cosas como la exhumación de Franco.
Me dice que ok, que gracias y quedo en pasarle el contacto. Le pongo en contacto con Virginia Díaz, abogada y militante del movimiento por la memoria democrática. ¿Y qué le proponen? Adivínenlo. ¡Grabarles en un bar brindando! 
Me cuenta Virginia Díaz que propuso al de La Sexta Noticias ofrecer declaraciones de compañeras y compañeros militantes de la memoria, algunos expertos en la materia. Que harían el esfuerzo para compatibilizarlo con sus trabajos al ser por la mañana. Pero nada: solo querían [emoticonos de muerte y brindis].
Parecía que el esperpento había terminado pero no. Enrique Santiago [secretario general del PCE y diputado de Unidas Podemos en el Congreso] me cuenta luego que un periodista de La Sexta Noticias le llamó para proponerle organizar un brindis con militantes del PCE en un bar. ¡La Sexta llama al secretario general del PCE para proponerle hacer un montaje!
Pues sí, este es el modus operandi de la tele entendida por demasiada gente como de "izquierdas" y que no es más que una terminal de la oligarquía nacida bajo el franquismo. Inventos, demagogia y superficialidad para más gloria (y beneficios) de sus dueños.
Quieren montar una película cutre de acción y un circo a partir de un acto administrativo y encima ¡nos quieren de extras! Ni caras de tensión ni payasos sonrientes: no vamos a participar en su mascarada.
Por lo demás, aquí tienen la posición del PCE ante la exhumación de Franco. Gracias por leer y más por difundir".

8 oct. 2019

T'agrada la informació que reps? Si la resposta és no, et prego que segueixis llegint

Francesc Ràfols*
El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) posa en marxa la campanya de cofinançament o micromecenatge ‘Suma’t a la lluita de l’SPC per un periodisme digne!’ per reforçar la seva tasca en la defensa del Dret a la Informació de la ciutadania i dels drets laborals dels i les professionals del sector de la informació i la comunicació.

L'SPC va fer pública aquesta iniciativa el 28 de setembre passat
–coincidint amb el Dia Internacional del Dret d'Accés Universal a la Informació, instaurat per la Unesco el 2016–, que té l'objectiu d'enfortir la seva capacitat de lluitar, entre d'altres, pel ple reconeixement d'aquest dret humà universal, tal com proclama la Declaració Universal de Drets Humans aprovada per l'ONU.
Ens dirigim a tu perquè, si ets professional de la informació, fa temps que ens coneixes i saps la tasca que fem a favor dels treballadors i treballadores de la comunicació, tant per defensar els seus drets laborals com per lluitar perquè puguin fer un periodisme lliure i independent. Si no ets periodista, ens coneixes perquè hem coincidit en diverses ocasions promovent actuacions en defensa del dret de la ciutadania a rebre una informació veraç i plural, que no estigui contaminada pels interessos polítics, econòmics i empresarials de molts mitjans de comunicació.
Demanem la teva complicitat en aquesta operació que ens permetrà ser més forts per desenvolupar els diferents projectes que tenim per desenvolupar un sindicalisme professional que ens permeti millorar la nostra feina en aquests àmbits que citem. El periodisme viu moments difícils per moltes i diverses raons que aquí no és el lloc d'analitzar. I qui paga els plats trencats d'aquest deficient sistema informatiu és la societat en general que no rep la informació en condicions òptimes. T’escrivim, doncs, per convidar-te a conèixer aquesta iniciativa i per convidar-te a què hi participis, pel que significa per a la professió i la democràcia.
La campanya es desenvoluparà a través de la plataforma Goteo. La pàgina web del projecte és operativa des d'aquest 7 d'octubre i a partir d'aquest moment ja es poden fer les aportacions que es vulguin –si desitgeu col·laborar-hi– i es podrà accedir a les actualitzacions sobre l'evolució de la campanya, de la qual anirem informant periòdicament. L'enllaç és: https://ca.goteo.org/project/spc-un-periodisme-digne. També vull demanar-te si ens pots ajudar a estendre aquesta campanya.
Defensar els drets dels treballadors i les treballadores del sector és garantir unes condicions de treball dignes, el respecte a la deontologia, a l’ètica i a la independència periodística; és garantir també el Dret a la Informació de la ciutadania. Sense un periodisme lliure, independent i rigorós és molt difícil defensar la resta de drets: a la sanitat, a l'educació, a l'habitatge, a la justícia, a l'atenció social, al treball, a uns serveis públics de qualitat... Sense periodisme independent no hi ha democràcia.
Gràcies per la vostra col·laboració, rebeu una cordial salutació.

*Francesc Ràfols és president del SPC.

2 oct. 2019

El 'cas Joana Vallès', l’error de comunicació que no va existir mai

Guillem Sànchez
El conseller d'Interior, Miquel Buch, per pressions del president de la Generalitat, Quim Torra, va fulminar a finals del mes passat la seva cap de premsa, Joana Vallès, per haver comès un "error de comunicació". Els fets van succeir així: 

La comunicació. El divendres 20 de setembre una vintena de periodistes van ser citats a la seu de la policia catalana a Sabadell.
Joana Vallès, excap de premsa del Departament d'Interior.
Durant tres hores, la Brigada Mòbil (Brimo) va explicar que anava a dur a terme canvis en el seu model d'ordre públic: ús d'esprai de pebre en aldarulls, tanques per rebaixar tensió amb els manifestants, supressió de la perillosa maniobra de dispersió coneguda com 'carrusel' de furgonetes i més accions de mediació amb els convocants de les protestes. L'esprai de pebre interessava, van subratllar els policies, perquè "és menys lesiu que les porres" i un recurs comú en les "policies europees". Convenia explicar bé aquests canvis als periodistes perquè aquests després informessin a la societat i evitar així que la primera vegada que es fes servir l'esprai s'estengués el pànic entre els manifestants davant un gas desconegut. 
La notícia. Els periodistes van publicar el contingut de la trobada el dissabte 21 de setembre i gairebé tots van titular per l'esprai pebre. Ni Vallès va estar en la reunió de divendres --va arribar quan aquesta ja havia conclòs-- ni va suggerir després a cap informador com havia de titular el seu mitjà; Vallès no és aquest tipus de cap de premsa. 
La crisi. La notícia es va publicar pocs dies abans que la sentència contra els líders del 'procés' activi –previsiblement– mobilitzacions de protesta. El sector independentista es va enfurismar perquè va interpretar que els Mossos intentaven acovardir els protagonistes d'aquestes mobilitzacions i Torra, (mal) assessorat, va exigir Buch que ho arreglés. El conseller va ordenar als Mossos sortir públicament el dissabte a dir que la vintena de periodistes que van explicar en què consistia l'esprai s'havien equivocat a l'uníson i va haver de reblar la jugada el diumenge atribuint la crisi del pebre a l'esmentat "error de comunicació ".
El problema. Mai hi va haver cap "error de comunicació". El que hi va haver va ser una estratègia ordenada des del Palau de la Generalitat, una més, per reescriure el que havien publicat una vintena de periodistes perquè incomodaven massa les crítiques que arribaven des del seu propi bàndol. I perquè la invenció de l'"error de comunicació" tingués sentit calia acomiadar Vallès, que fins a la data s'havia esllomat 24 hores al dia, tots els dies de l’any, per ajudar Buch. La crisi del pebre ha deixat clar que al Govern tampoc li agrada aquest instrument d'ordre públic. El problema és que tard o d'hora algú des de Presidència haurà d'explicar què han de fer els antiavalots per sufocar aldarulls violents. I això, ara, ho hauran de fer sense la credibilitat, i l’afecte, que Vallès s'havia guanyat durant anys.

1 oct. 2019

Periodistes corruptes

Andreu Farràs

Pepe Oneto, Luis del Olmo, Federico Jiménez Losantos, Manuel Cerdán i Pedro Aparicio, director de 'PR Noticias', son alguns dels noms esmentats a ‘Informe TEM’, un especial del programa ‘Todo es mentira’ (Cuatro) sobre la corrupció en el món del periodisme.
Va ser emès a finals del mes de setembre passat. Conduit per Risto
Eduardo Inda i Alfonso Rojo, en un programa de La Sexta.
Mejide
i sota el títol ‘Las cloacas del periodismo’, el reportatge dona una àmplia repassada a las grans i petites taques ètiques de l’ofici periodístic i no estalvia esmentar casos, amb els seus noms i cognoms.

Altres professionals que hi apareixen com a presumptes “venuts” o “llogats” a empresaris, banquers, polítics i policies que els van temptar en el seu moment son: Eduardo Inda, director d’’OK Diario’; Alfonso Rojo, director de 'Periodista Digital'; Alberto Pozas, exdirector d’’Interviú’, Bieito Rubido, director d’’Abc’; Miquel Serra, director d’'Última Hora’ de Mallorca; Antonio Ramírez, exdirector d’antena de Canal Sur TV; Carlos Mier, Daniel Montero y Esteban Urreztieta.

En el programa també hi apareixen els que en el seu moment foren totpoderosos Juan Luis Cebrián, Pedro J. Ramírez y José Miguel Contreras, que van protagonitzar als anys noranta tèrboles operacions financeres, mediàtiques i polítiques per aconseguir l’hegemonia dels corresponents grups empresarials i, també, els seus colossals egos. Antonio García Ferreras, ara directiu de La Sexta, també corria llavors per aquells jardins, segons el programa de Cuatro.
En la segona i última part del programa apareix l’advocat Emilio Rodríguez Menéndez, exeditor del diari ‘Ya’, qui assegura que ell en persona havia pagat per determinats serveis a periodistes d’’El País’, ‘El Mundo’ i ‘La Razón’. Les remuneracions podien anar des dels 50.000 als 80.000 euros. No dona cap nom, amb la qual cosa segueix la vella tàctica de plantar la merda i engegar el ventilador. Com quan l’exdirector d’’El Mundo’ David Jiménez afirma que Luis Bárcenas, extresorer del PP, li va confessar que havia donat una maleta amb 180.000 euros a “un dels quatre principals radiofonistes d’Espanya” perquè tractés amb afecte al partit d’Aznar i Rajoy. Una verinosa revelació de Bárcenas i Jiménez que fa emprenyar Iñaki Gabilondo, que respon en el mateix programa que l’exdirector d’’El Mundo’ hauria d’haver donat el nom del subornat o no escriure res, perquè és escampar les sospites sobre tot plegats “com si fos una metralleta”.
‘Informe TEM’ sobre les clavegueres del periodisme ha estat un programa agosarat elaborat amb encert que conclou amb una sentència tan lúcida com trista de Gabilondo: “Ara és el millor moment per fer periodisme i el pitjor moment per viure del periodisme”.