El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

16 dic. 2014

Les clandestines negociacions d'un tractat UE-EUA

Francesc Ràfols
El Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (TTIP), en les seves sigles en anglès) té com a objectiu eliminar les barreres comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, amb la supressió d’aranzels diversos, així com normatives que des dels negociadors es consideren innecessàries. L’oficina a Espanya de la Unió Europea ho argumenta dient que «són restriccions a la inversió, i el que cal és simplificar la compravenda de béns i serveis entre aquests dos espais». El web de la representació de Brussel·les a Madrid facilita l’escassa informació oficial que donen els negociadors sobre les converses i mai sobre els seus aspectes més polèmics. De totes maneres, els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

El passat mes de juny em fèia ressò al meu blog d’una campanya internacional que denunciava l’obscurantisme que hi havia al voltant de les negociacions per al tractat TTIP. Aquesta iniciativa s’ha desenvolupat a través de STOP TTIP, una plataforma de la qual formen part unes 250 organitzacions europees de tot tipus (ecologistes, sindicats, associacions de consumidors…). Una de les accions desenvolupades ha estat una recollida de firmes contra aquest tractat en forma d’iniciativa ciutadana per demanar a les autoritats comunitàries i als governs
Rupert Murdoch, en una imatge d'arxiu.
dels estats membres de la UE que suspenguessin les converses. Des del mes de juliol passat en què es va impulsar aquesta acció, s’han obtingut a Europa un milió de firmes contra l’acord. Els seus impulsors asseguren que el conveni «donaria un poder sense precedents a les empreses multinacionals i per tant amenacen amb anul·lar la democràcia i l’Estat de Dret, així com perjudicar la protecció del medi ambient i dels consumidors. Els tractats permetrien que les empreses demandessin als governs davant tribunals d’arbitratge privats si les seves lleis o polítiques danyessin els beneficis de la companyia.»

John Hilary, membre del Comitè de Ciutadans que ha desenvolupat aquesta iniciativa, destaca que «STOP TTIP ha recollit més d’un milió de signatures en un temps rècord. Això és especialment incòmode per a la Comissió Europea, ja que ha intentat diverses vegades bloquejar la participació dels ciutadans en la forma en què aquests tractats s’estan negociant i en el seu resultat». Hillary reclama al president de la CE, Jean-Claude Juncker, que «escolti la creixent oposició i deixi de negociar els tractats immediatament».

Al marge d’altres qüestions –d’indubtable vital importància per a la qualitat democràtica i econòmica de la ciutadania– aquestes negociacions afecten una qüestió tan important com és el dret a la informació de la ciutadania per dues qüestions principals. Per una banda es tracta d’unes converses que es desenvolupen sense cap mena de transparència. Molt poca gent coneix l’abast real del que s’està parlant. A l’Estat espanyol, les poques notícies que han sortit en els grans mitjans de comunicació tant públics com privats es limiten a reproduir les informacions oficials que es limiten a cantar les excel·lències d’aquest tractat. Probablement les tingui, però només per a les grans empreses multinacionals. 

El segon aspecte preocupant dels tractats TTIP pel que fa a la comunicació és el que al·ludíem al primer paràgraf. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) alertava recentment en un comunicat de l’1 de desembre passat de «l’obscurantisme que envolta les negociacions secretes que mantenen els Estats Units i la Unió Europea sobre el TTIP». Afegia que «en cas que es dugui a terme aquest acord, a més de suposar un greu atemptat contra la defensa de la regulació europea en matèries com l’economia, els drets laborals, el medi ambient o els serveis públics (salut, educació…), afectarà directament al dret a la informació i la comunicació de la ciutadania: la creació de l’anomenat Mecanisme de solució de controvèrsies inversores-Estat implicaria la indefensió dels Estats contra la concentració dels mitjans de comunicació en mans d’uns pocs monopolis, una pràctica que limita el necessari pluralisme informatiu». També la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha criticat amb duresa aquestes negociacions i, conjuntament amb altres organitzacions europees ha demanat la intervenció del Defensor del Poble de la Unió Europea i ha endegat línies de treball conjuntes amb organitzacions sindicals del sector als Estats Units i el Canadà.

En un moment en què diferents organitzacions estan reclamant a l’Estat espanyol i a Catalunya la regulació del dret a la informació, aquest tractat pot suposar un atac a la línia de flotació d’aquesta reivindicació. A Catalunya fa poques setmanes es va presentar la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació que té entre els seus objectius aconseguir una legislació que limiti la concentració de mitjans. 

El manifest de la FEP per a les darreres eleccions europees del 25 de maig passat reclamava una regulació «per limitar la concentració de mitjans». Amb el TTIP amb els seus actuals plantejaments, seria impossible parar els peus als Murdoch d’arreu del món. En aquest sentit, l’Amèrica Llatina torna a agafar la davantera al vell continent pel que fa al respecte a un dret tan elemental com el de la informació ja que en alguns països s’estan desenvolupant normatives clarament més avançades en aquest aspecte. Però això succeeix, simplement, perquè Europa està emprenent marxa enrere. I a l’Estat espanyol, aquest tractat que atempta contra la sobirania dels pobles, té el suport del PP, del PSOE i de CiU.

https://francescrafols.wordpress.com/

13 dic. 2014

"Dóna'm un adjectiu"

Pere Cullell
Joan Barril va començar a aparèixer per la redacció de la revista 'El Món', quan era a la Rambla de Catalunya a tocar de la Gran Via, a principis dels 80. Hi feia una col·laboració setmanal, 'Barres i estrelles', crec recordar que es deia. Jo era un aprenent o un meritori (el concepte becari no existia), encara no havia acabat la carrera, i de seguida vaig veure que l'"article del Barril" era el primer que s'havia de llegir de cada número que fèiem. Al cap de poc el van fer director i ell va tenir l'ocurrència de fer-me redactor en cap de política. "Jo no sóc socialista", se'm va ocórrer dir amb ingenuïtat, ateses les simpaties de la revista pel PSC. I es va posar a riure, mostrant les seves dentetes de conill entremaliat i parapetat rere unes ulleres rodones d'intel·lectual del anys 30.
No sé si era un home d'idees, del que estic segur és que era un home d'adjectius. Un caçador de paraules precises a l'entorn de les quals organitzava articles memorables. Una tarda vam estar rient per haver escrit "humor cítric" en referència a algú que seria àcid i dolç alhora, suposo. Aprendre a ser feliç pel valor d'una paraula és un luxe que li dec al Joan.

El destí professional ens va separar però sempre que ens hem retrobat he tingut la sensació de recarregar les bateries. Vaig treballar en la promoció del disc 'Material sensible' de Joan Manuel Serrat que incloia una cançó, 'Salam Rashid', amb lletra d'ell. Va batejar el llibre 'El 23-F a Catalunya' que vam escriure amb Andreu Farràs fent-nos l'honor de presentar-lo al Col·legi de Periodistes a canvi de res, naturalment. Cadascun dels llibres que he fet, amb l'Andreu o sol, ha tingut ressó allà on ell es trobés: Barcelona Televisió, COM Ràdio, Catalunya Ràdio, El Periódico de Catalunya...

A la facultat de Ciències de la Comunicació, a l'Autònoma, encara circula la llegenda del professor que va memoritzar i aprendre el nom de tots els alumnes de la seva classe des del primer dia, un rara avis de la personalització. Parlo del Joan, és clar. I sovint tinc la sensació que treurà el cap del darrera de l'armari que separava la redacció de 'La Porteria' a BTV, on treballo ara, de la redacció de 'Qwerty', de la que vam ser veïns uns anys. Quan treia el nas volia dir que volia fer-la petar, que sempre era un privilegi i plaer.

De tot el que he compartit, de tot el que l'he llegit, de tot el que li he escoltat, de tot el que li he d'agrair, em quedo amb la seva passió pel mot precís. "Dóna'm un adjectiu i t'escriuré un article", em va dir a la redacció d''El Món', i jo el vaig mirar admirat com el deixeble contempla al mestre repartint veritats. Encara ara penso en ell i bado la boca, humilment.

Avui no és un gran dia, Joan

Siscu Baiges
Associo en Joan Barril amb en Joan Manuel Serrat. Per la coincidència del nom i pels misteris del funcionament del cervell, que barreja fets, persones i coses al seu aire. Potser perquè Serrat va posar música a un parell de textos de Barril o potser perquè em cauen bé tots dos. Em queien. En Barril ja no hi és.

Feia dies que m’arribaven missatges sobre la salut. “En saps res de’n Barril?”, em preguntaven alguns amics que sabien que havia treballat amb ell. No en sabia res. Feia anys que no treballàvem junts i jo no compartia la seva afició pel bon menjar i beure i la
bona literatura, per la qual cosa era difícil que coincidíssim en algun acte social o en una sortida d’amics. I no en vaig voler saber res. Fa uns dies va morir Josep Maria Bachs i em temia que si demanava per en Barril la resposta podia ser fotuda.

Aquest matí, la meva companya m’ha despertat per dir-m’ho. “Vaja!”, he dit. Què podia dir? La casa d’en Joan a la part alta de la ciutat havia servit com a consulta ginecològica de la meva dona. Era curiós i, fins i tot divertit, que li costés tenir fills amb la seva dona ginecòloga. Feien tots els càlculs i maniobres per aconseguir que es quedés embarassada però no hi havia manera. Un bon dia, però, la cosa va funcionar. I amb els anys van sortir una bona colla de fills. No sé si cap d’ells ha heretat la fal·lera periodística i d’analista social del pare.

Va ser el meu director al setmanari 'El Món' i vaig treballar amb ell al PSC, Ràdio Quatre o la COM. Dic treballar amb ell perquè dir treballar “a les seves ordres” sona a excessiu coneixent la seva forma de ser i actuar. Quan jo feia de productor de 'La República', que dirigia i presentava a la COM, i es queia a última hora del vespre el convidat principal de l’endemà, no hi havia atacs de nervis a l’equip. I això és d’agrair en un món tant estressant com el de la ràdio. Tirava d’agenda i l’endemà apareixia a la redacció amb algun amic que solucionava dignament la papereta.

L’angoixava més haver d’escriure una reflexió diària per un diari i no tenir cap tema al cap. Aleshores telefonava als amics i els demanava idees. Parlaves amb ell i, de sobte, se li encenia la llumeta i paria un article brodat. 

L’última vegada que ens vam trobar va ser a la plaça de Catalunya. Anava amb una moto no gaire gran i es va treure el casc perquè el reconegués. El pas dels anys fa que, a vegades, et trobis amb amics de tota la vida i que el seu nom no et vingui al cap. Mai m’ha passat amb en Barril. Sempre que passi per aquell aparcament de motos em vindrà el seu record. Mai no l’oblidaré. És el que passa amb la bona gent.

Joan Barril i Cuixart

Joan Brunet

Avui dissabte. Primeríssima hora del matí. El ‘tintineix’ del mòbil m’avisa de l’arribada d’un missatge. L’obro. Simplement diu això: ‘El Joan [Barril] acaba de morir’. Se’m fa un nus a la gola, i el record em vola fins a finals de l’estiu de 1981, quan ens disposàvem a obrir la mostra ‘Sabadell proposa’ al vell Vapor de Can Borràs (on avui s’aixeca l’Escola Creu Alta). És migdia. El dia és una mica tapat i molt xafogós. Em trobo al pati del Vapor amb un jove periodista de 27 anys. Jo no en tenia tampoc llavors gaires més. Ens presenten. Parlem una estona, i quedem per veure’ns amb més calma l’endemà. Compartim una llarga conversa. Fins i tot ens confessem l’un a l’altre. Tampoc llavors no eren temps fàcils. Abans de donar per acabada la nostra conversa, a partir d’una reflexió que ell em fa, descobreixo la vessant humana –la professional- ja l’havia descobert- d’aquell jove periodista que es deia Joan Barril.

A partir d’aquells dies manteníem una bona relació que es feia
més o menys propera físicament, d’acord amb les circumstàncies professionals de cadascú. Barril va ser, encara que per pocs mesos, responsable de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Jo ho era en aquells moments de l’Ajuntament de Sabadell. Conservo i acabo de repassar la lletra que em va adreçar per explicar-me els motius que el portaven a deixar la tasca de cap de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, alhora que ens citàvem per una propera trobada es clar, davant una bona taula… Vàrem complir amb aquesta cita, i amb moltes més…

Professionalment ens trobarem a la revista ‘El Món’, al ‘Cafè’ de Ràdio 4, a ‘La República’ de la COMRàdio, i a l’espai ‘Entrevista’ de Barcelona TV, mitjans i espais que el Joan va dirigir, i als quals m’havia convidat a participar. També coincidirem com a socis en un projecte empresarial vinculat amb la comunicació que, dissortadament, no va acabar de reeixir.

Des d’aquell ‘Sabadell proposa’ que serví per reflexionar sobre el futur de la ciutat immersa, també llavors, en una profunda crisi, Barril havia estat en diverses ocasions més a la nostra ciutat, fos per compartir taula d’amics (com sempre una taula ben triada, parada, i regada), o per recollir guardons literaris als quals s’havia fet mereixedor. Ell guanyà el Premi de sàtira Pere Quart (1988) de l’Ajuntament de Sabadell i Edicions La Campana, amb ‘Un sumari a les estovalles’, i posteriorment el Premi Sant Joan (2010) de Caixa de Sabadell, amb ‘Les terres promeses’.

Altres, segur que amb més encert que no pas jo ho faig ara en aquests moments de profunda emoció i sentiment, escriuran i opinaran sobre ell, i la seva obra.

Avui dissabte, de matinada, el Joan ens ha dit adéu, i empès pel batibull de records, no vull –no puc- deixar d’escriure aquestes ratlles de testimoniatge. Els que l’estimàvem ens hem quedat una mica més orfes que no pas ahir mateix érem. El temps imposa la seva raó, i aquells que ens han precedit i ens acompanyat al llarg de la nostra vida se’ns van fent de mica en mica invisibles…

Del Joan trobaré --trobarem-- a faltar moltes coses. Però sobretot trobarem a faltar la serenor, la saviesa, la precisió que a través de les seves reflexions continuades ens traslladava.

Descansi en pau.
http://blogs.cperc.net/jbrunet/

12 dic. 2014

Despullar-se

Toni Rodríguez Pujol

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, presidit per Roger Loppacher, organitza periòdicament uns esmorzars informatius als quals té l’amabilitat de convidar-me. Aquest matí, però, el convidat de debò era Albert Om, un periodista amb qui no he tingut mai l’ocasió de coincidir laboralment, però que sempre m’ha semblat un bon referent de l’actual generació professional. La generació que avui dia té la responsabilitat de mantenir útil i viu el sempre difícil ofici d’informar. El títol de la xerrada era al voltant de l’entrevista, i el ponent s’interrogava si aquest gènere era encara vigent o no. El
Albert Om amb Jorge Javier Vázquez, durant una edició d''El convidat'.
diagnòstic, sortosament, ha estat positiu, tal com ha demostrar un auditori ple d’estudiants, que han allargat i enriquit el col·loqui final de l’acte, amb una pila de preguntes força interessants. Tal vegada per això (i, sens dubte, perquè jo als matins no sóc gaire xerraire), no he fet la pregunta que em suggeria, justament, la intervenció d’un dels estudiants. 

Preguntava el xicot, com s’ho feia l’Om per aconseguir despullar els seus personatges. No recordo exactament la resposta del senyor Om, probablement perquè m’han vingut al cap les tècniques que jo mateix feia servir quan, fa una pila d’anys, em vaig especialitzar a fer entrevistes, primer al suplement del vell 'Correo Catalán' i desprès al Circuit Català de TVE. M’hauria agradat explicar-li a l’estudiant. Però com no sé com es diu ni on para, ho faré, modestament des d’aquí. Despullar-se, com diuen els francesos, "c’est un gran mot". Perquè sigui plaent i útil als objectius desitjats, cal que es faci lentament. Sense brusquedats. Ningú es despulla davant d’un desconegut, encara que sàpiga qui és. I encara menys, si hi ha parròquia que s’ho mira. Fer una entrevista, efectivament, és un exercici de seducció. I cap seductor/a pot pretendre que el seu entrevistat es despulli, si ell/ella no ha fa prèviament. Sense preses, si pot ser. I si no pot ser, millor que no facis cap entrevista.

http://www.intermedia.es/

5 dic. 2014

Carn de psiquiatra

Andreu Farràs
Els temors s’han confirmat. És exagerat i poc fi assegurar que el periodisme és "un ofici de bojos", però s'ha comprovat empíricament que els periodistes son, juntament amb els advocats, els professionals que pateixen més quadres d’ansietat. Ho diu Enrique Rojas, catedràtic de Psiquiatria, que ha publicat 'Cómo superar la ansiedad' (Planeta, Temas de Hoy). Ell es refereix als periodistes i els advocats dels Estats Units, però és molt probable que aquí, com en molts altres fenomens, la situació no sigui gaire diferent.

En una àmplia entrevista amb la companya Carme Escales, publicada aquesta setmana a 'El Periódico de Catalunya', Rojas explica que el periodisme és “la professió en què la gent viu més l'estrès, perquè s'ha d'estar sempre al costat de la notícia, només hi ha temps per treballar, la gent es casa amb la feina».

Rojas descriu tres tipus d'ansietat: la superficial, la profunda i les crisis esporàdiques, no per això menys importants. «L'ansietat superficial és la que coneixem com a irritabilitat, l'expressada amb nerviosisme, reaccions desproporcionades, exageració de problemes i conversió de l'adversitat en drama», explica el psiquiatra. «L'ansietat profunda provoca un bloqueig, un malestar per funcionar i una paralització de la conducta greu», afegeix. «Hi ha una tercera modalitat que són les crisis d'ansietat o pànic. Són episodis molt breus en què hi ha una borratxera d'ansietat molt gran, que pot durar entre tres i vuit minuts, en què apareixen taquicàrdia, dificultats respiratòries, pessic digestiu, hipersudoració, tremolors i tres espectres amenaçadors: temor de la mort, temor de la bogeria i temor de perdre el control», enumera Rojas. «I, a partir d'aquestes crisis, el pacient sempre estarà en guàrdia, a l'aguait, tement l'aparició d'un nou episodi», destaca.

Desconec si ja ho han organitzat en algun moment el Col·legi de Periodistes o els sindicats, però potser seria convenient que alguna d’aquestes organitzacions convoquessin unes jornades perquè els periodistes ens seguéssim en un divan col·lectiu, per intercanviar punts de vista i experiències amb especialistes en salut mental. ¿Qui no coneix a algun company que ha hagut d’anar al psicòleg o al psiquiatra pels problemes a la feina? ¿A quants opinem que els convindria que s'hi passessin una estona? (per exemple, els que al llegir això sospitin que tot plegat ho he escrit pensant en ells).

1 dic. 2014

De TVE a Canal 9, en defensa dels mitjans públics

Josep Carles Rius
Els periodistes de TVE es plantaven en defensa de la seva llibertat el passat dia 28 de novembre. L’endemà es complia el primer aniversari del tancament de Canal 9. Són dues cares de la mateixa moneda. De la obsessió del Partir Popular en convertir els mitjans públics en instruments de propaganda. A qualsevol preu. Fins i tot, al preu de provocar la ruïna del canal de televisió. El primer que va fer Mariano Rajoy amb la seva majoria absoluta va ser acabar amb la ‘primavera’ d’independència professional que havien viscut els informatius de TVE amb Fran Lorente i tot el seu equip. Des
d’aleshores, TVE no deixa de perdre audiència i credibilitat. A València la història venia de molt més lluny. El PP va convertir Canal 9 amb el seu gran instrument de poder. Amb manipulacions que superaven tots els límits de la vergonya. I quan el monstre es va fer insostenible, o incontrolable, van decidir matar-lo. El consideraven seu. I en cap moment van pensar que era dels valencians.

En aquells únics 24 dies de llibertat que van viure els periodistes de Canal 9 van explicar tot allò que no havien pogut dir. Van trencar, de cop, tots els anys dels silencis. Silencis fruit de la por perquè tots sabien que els dissidents acabaven perdent el lloc de treball. Alguns van callar per salvar la feina. I potser ara pensen que, precisament, això els va portar a perdre-la. Perquè aquella realitat que explicaven en els telenotícies no era la que vivien els valencians i això els va fer vulnerables, fràgils. Tant, que el Govern de la Generalitat es va atrevir a tancar-los. La distancia entre la realitat inventada i la inevitable era d’unes dimensions que ni el PP es veia en cor de salvar-la amb la manipulació. I va preferir el silenci definitiu.

Els periodistes de TVE saben que si renuncien a explicar la realitat aquesta se’ls hi girarà en contra. La protesta a les portes del despatx d’un cap d’informatius que actua com a comissari polític va ser un acte de dignitat, una reivindicació del periodisme en front la propaganda i, també, un crit de supervivència. Els mitjans públics només tenen sentit si estan al servei del conjunt de la societat, no sols d’una part, la que sintonitza amb el poder del moment. Si reflecteixen la pluralitat; si contribueixen a la cohesió social i no a l’enfrontament. Si cerquen l’equitat i no la imposició del més fort; si els seus periodistes són lliures i independents, i no activistes d’una causa, per honorable que sigui; si, en definitiva, són un instrument de veracitat i no de manipulació.

El Partir Popular es va saltar tots aquests principis a Canal 9 i a Telemadrid. Ara intenta fer-ho a TVE i els periodistes s’han plantat. És una gran notícia per ells i per al conjunt de la societat. Les televisions públiques són necessàries en un escenari de duopoli. Amb dos grans conglomerats que es reparteixen el mercat publicitari i l’audiència, cal una TVE potent que posi l’accent en el servei públic i que faci de contrapès, de contrapoder. I són necessaris els mitjans públics a Catalunya, Euskadi, Galicia, Andalusia... que expliquin realitats que, d’altre manera, mai sortirien a la llum; que siguin miralls fiables de les societats que reflecteixen. Perquè això sigui així els periodistes de tots els canals públics han de tenir molt presents les dues cares de la moneda que representen TVE i Canal 9. Per preservar el seu futur, però, per sobre de tot, pel bé de la qualitat democràtica. 
http://www.eldiario.es/catalunyaplural/

La manipulació de les televisions públiques, segons la SER