El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

30 oct. 2011

ETA com a tapadora

Andreu Farràs
L’últim anunci d’ETA és importantíssim. És una afirmació que només un insensat pot posar en dubte. I atesa aquesta transcendència és lògic que els mitjans de comunicació li hagin dedicat nombroses pàgines i moltes hores de programació. Em plantejo, però, si la majoria de mitjans no s’estaran passant ara amb aquesta inversió de tinta, cervells, mans i temps i si no estan caient novament en el tradicional seguidisme dels mitjans de comunicació respecte de les agendes i els tempos que marquen els polítics. Es pot comprovar tant en els mitjans que s’inclinen més o menys dissimuladament cap a Alfredo Pérez Rubalcaba com els que –sense tants complexos—voten a favor del PP. Molts dies després de l’anunci d’ETA i molts mesos després que la banda estigui acorralada, delmada i en fallida tècnica uns i altres segueixen donant voltes a si el que han notificat els tres encaputxats és cert o fals, si és una veritable claudicació o si és una altra treva trampa. De nou la majoria dels mitjans demostren tenir poca agenda pròpia i anar al pas que marquen els (dos grans) partits polítics espanyols. Gràcies a ETA, Rubalcaba agafa una mica d’oxigen i pot referir-se a un dels comptats èxits del Govern que ha vicepresidit fins fa quatre dies. I gràcies a ETA i les bisantines discussions sobre si ha d’haver-hi vencedors i vençuts o sobre qui ha de consolidar el relat –això del relat és força pedant i fa mil·lennis que se sap que només els vencedors escriuen la història--, el gran mut Mariano Rajoy s’estalvia detallar quins son els seus plans d’ajustament econòmic i social i les solucions que planteja per sortir de la pitjor crisi que pateix Espanya des de la guerra civil. Gràcies a ETA, la purga de cavall del PP està podent seguir oculta uns quants dies més i Rubalcaba pot continuar parlant d’antiterrorisme en comptes de la desastrosa política económica de Zapatero.
Gràcies a ETA també els mitjans catalans no han d’investigar i publicar, per posar només un exemple, si a les caixes catalanes –dues d’elles nacionalitzades de forma descarada-- s’han produït bonificacions, indemnitzacions o prejubilacions que si es coneguessin escandalitzarien tant a l’opinió pública com ho han fet els pagaments que van garantir-se sense cap escrúpol els directius de Nova Caixa Galicia o la CAM. Posar l’escarxofa per demanar l’opinió al voltant d’ETA als polítics és molt més còmode que investigar. Més senzill, per als polítics, perquè així no han de parlar de les solucions que proposen per combatre la crisi econòmica –que, segons totes les enquestes, preocupa ara deu vegades més als electors que ETA, excepte als bascos i a les víctimes--. I més barat per a les empreses periodístiques: en primer lloc, perquè no han de dedicar diners a salaris de periodistes experimentats que esbrinin assumptes més enllà de les rodes de premsa i els actes electorals (això ja ho poden fer becaris o llicenciats submileuristes); i, en segon lloc, perquè si, per posar només dos exemples, no parlen dels souassos d’alts càrrecs en diferents nivells de les administracions públiques i els seus innombrables ens autònoms i corporacions o dels bonus, indemnitzacions i prejubilacions dels directius de les caixes, els editors no s’enemisten amb els principals creditors de les seves apalancades empreses ni amb els responsables de les administracions que subvencionen determinats suplements, programes o promocions comercials. El comunicat d’ETA va ser una notícia molt feliç. Però se n’està fent un gra massa. I es nota bastant que s’està usant per treure dels flaixos i els focus realitats desagradables i molt més compromeses per als tres o quatre grans competidors electorals.

27 oct. 2011

¿Nervios en la televisión pública?

Jose Sanclemente
Los que más se llenan la boca explicando la independencia de las televisiones públicas suelen ser los políticos de uno u otro signo.
He opinado en varias ocasiones que la etapa de Zapatero nos dejará una televisión pública, la española, poco contaminada por los intereses de su partido y de su gobierno. Una televisión que ha sabido revalorizar sus informativos en tiempos de crisis del buen periodismo en los medios en general. Y, por qué no decirlo, una televisión pública sin publicidad y por tanto que ha dejado de competir económicamente con las privadas. Gracias, seguro, a estas dos cosas, entre otras, y a que el ciudadano no es tonto, ha conseguido situarse líder de audiencia frente a los espacios privados del reality-corazón-todo vale.
Dado que esta televisión de calidad la han forjado sus profesionales con la aquiescencia gubernamental, y no  ha sido fruto de un pacto sólido entre todos los partidos políticos que pudiera garantizar un futuro estable y garantista de la libertad e independencia informativa, se están produciendo nervios entre los profesionales del medio televisivo público ante el cambio gubernamental que se puede avecinar si las encuestas dan la mayoría "relajada" al Partido Popular.
Empiezan a circular rumores que apuntan a que se están confeccionando listas de profesionales de las televisiones privadas que se hayan decantado por su connivencia con las tesis más combativas del centro derecha, para que sustituyan a tanto independiente que campa a sus anchas por el espacio televisivo público dando estopa a diestra y siniestra.
En etapas pasadas ya vimos como el PP  no es nada timorato a la hora de poner sus peones y capataces del periodismo sin ningún tipo de reparo y con decisión firme.
Los políticos de esta legislatura que se acaba han sido incapaces de dotarse de mecanismos que permitieran una permanencia de los valores intrínsecos que debe tener una televisión de todos los españoles. Zapatero tampoco ha estado por la labor de establecer ese marco.
Cuando algunos de los que están en el consejo de administración de RTVE han pedido el control previo de la información y, por ello, les han sacado los colores los periodistas del "Ente" y hasta la opinión pública, han dado fe de que esta televisión actual se regía por la profesionalidad y no por manejos políticos, mayormente.
Lo que viene no pinta bien, pero además es muy fácil de hacer. No será necesario generar grandes debates ni enfrentamientos políticos. Se puede hacer por "la regla de tres", porque es la única regla que hay en la televisión pública si, como parece, viene una mayoría sobrada del PP.
A todas estas, la única arma que tendremos estará en el mando. Lo que pasa es que es un mando a distancia, a muchísima distancia de la inalcanzable imparcialidad que quiere el ciudadano.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

26 oct. 2011

Nou periodisme

Vicenç Sanclemente
El meu retorn al periodisme de carrer al país m'ha reportat moltes satisfaccions. Nous companys, retrobaments, activitat frenètica i variada, contacte amb el món real i alguna sorpresa. Sobretot en el camp de l'activitat i les pràctiques periodístiques. Tothom va amb ordinador i móbil, --ja ni recordem com era la vida sense mòbil--. Però potser, el mateix ritme, la precarietat de les condicions de treball, la falta de debat a les redaccions, ha fet oblidar que les fonts s'han d'interpel·lar directament per comprovar les informacions. Els suports també han canviat. Les edicions digitals dels mitjans es veuen obligades a moure una informació continuada. El que no sé és si per fer-la més ràpida estem garantint la veracitat. Si per oferir-la ràpidament, no l'hem de contrastar, malament. Aquest dies he observat alguns petits errors que voldria compartir.


Un diari d'abast nacional explicava fa molt poc a tota pàgina que als estrangers de Barcelona que demanaven la nacionalitat espanyola se'ls feia un qüestionari extens per comprovar el seu grau d'integració. La notícia començava amb el nom de la jutgesa titular del Registre de Barcelona, a qui s'acusava d'haver implementat aquest qüestionari. Com que la centraleta estava col·lapsada, vam decidir anar a la seu del registre. Vaig entrar fent cua entre gent que volia inscriure's i altres que anaven a casar-se. Vaig pujar al primer pis. Vaig preguntar per la jutgesa. Amablement va rebre'm i va dir-me que havia estat de vacances. Que ella no feia qüestionaris, que no era el seu tarannà, i que ella comprobava un cert coneixement de l'idioma, que li comentessin l'adreça i el treball. En resum, que la idea del qüestionari no era d'ella sinó de la persona que l'havia substituit en període de vacances. El que més l'havia sorprès va ser que la notícia de diari comencés esmentant el seu nom i que, abans, ningú no l'haguès trucat per a preguntar-li la seva versió del tema. Evidentment, no vaig seguir amb el reportatge per què es basava en una equivocació. Notícies-denúncia que comencen per un implicat sense preguntar a l'implicat.


Un mitjà d'abast nacional posava l'altre dia: "El comitè d'empresa de l'hospital de Sant Pau té 1.200 pisos". Aquella setmana jo havia estat a l'Assemblea de l'hospital de Sant Pau.  Era difícil d'entendre, però el cas sembla ser el següent: Hi ha una fundació privada, que és la Fundació de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on hi participen l'Arquebisbat de Barcelona i les administracions catalanes, que històricament ha rebut donacions de persones que deixaven patrimoni a l'hospital. Aquesta fundació, que té els seus orígens en l'Edat Mitjana, compta amb un bon patrimoni i figura com a empresa immobiliària. La gerència de Sant Pau vol negociar retallades per què, suposadament, els fan falta deu milions d'euros per acabar l'any amb números vermells. El comitè d'empresa, sabedor que al darerra de l'hospital hi ha una fundació, suposadament amb voluntat assistencial, proposen que, si la fundació té 1.200 pisos, col·labori eixugant els dèficits.  Però, evidentment, el comitè d'empresa de Sant Pau, amb representants de diversos sindicats, no té 1.200 pisos.


Un altre gran mitjà exposava l'altre dia que el Parlament de Catalunya havia decidit retallar-se una paga, no enguany, sinó l'any 2012. Al començament de la seva informació assenyalava que el Parlament de Catalunya havia decicit que els seus càrrecs renunciarien a una de les tretze pagues que tenen per l'any que vé. Caram. De la informació es desprenia que els nostres legisladors cobraven, a més del salari, tretze pagues. No m'estranya que hi hagi desafecció.
No voldria ser nostàlgic ni pessimista. Mentiria si volguès demostrar que els de la nostra generació ho fèiem millor... s'hauria de comprovar. Però m'imagino en Josep Maria Huertas Claveria escridassant-me des de l'altra banda de la secció de Macro, preguntant-me si m'havia tornat boig, abans que sortís publicat un error així. O a Mateo Madridejos o Pilar Casanova, des de l'edició.


Crec que tots plegats hem de pujar-nos el nivell d'exigència. Comprovació, una trucada. Sobretot ser físicament als llocs. És clar que de vegades hi anem i tampoc no preguntem. En un dinar col·loqui, encapçalat pel president Artur Mas, la resta de companys va dir-me: "Tú que portes vestit i corbata, podries preguntar si podem preguntar?". Com està el pati !


En una roda de premsa de govern, amb tots els temes que hi ha per preguntar al damunt de la taula, un company va questionar al portaveu... "¿Com pot explicar que vostè abans fes campanya per portar la C de Catalunya al cotxe i que l'altre dia se'l veiès entrar en un cotxe que portava la E d'Espanya?". Respecto absolutament que això sigui objecte de pregunta o comentari al final, però tant de bò que hi haguès hagut tot un altre bon gruix de preguntes dels temes claus de país, i que la resta, on m'incloc, no anem nomès a buscar la frase que contesti altres declaracions. I acabem fent de la vida pública un safareig insoportable.


Fa uns dies vaig sentir per la ràdio la valoració del lendakari Patxi Lòpez sobre l'anunci d'ETA. Per cert: qui va enredar aquest home per què anès als Estats Units en aquestes dates deu riure encara avui. Era per ràdio, per tant, no vèiem les imatges d'una declaració d'aquest importància feta dalt d'un tren. A mida que s'apropava el final de les declaracions se sentia una veu femenina: "No hay preguntas". En el desordre final, van fer-li una pregunta que el lendakari amablement va contestar. Després d'això l'emissió des de la ràdio acabava entre un gran aldarull i amb un eco, una nova frase de la veu indignada: "Javier --no sé si era aquest nom--, Javier, te he dicho que no preguntes. Javier que no hay preguntas, que no..." i així, amb aquest eco, tant indicatiu per una data tant important acabava la connexió radiofònica de la SER.


A la feina van comentar-me la frase del company Salvador Pardo que un dia va contestar: "Sí hay preguntas, lo que no hay son respuestas".
(http://vsanclemente.blogspot.com/)

24 oct. 2011

El valor del títol

Joan Barrera
Cada any surten de les facultats catalanes 500 nous llicenciats en Periodisme. Una xifra rodona si no fos perquè el mercat està absolutament saturat i la demanda és insignificant. Ben mirat, a tots aquests estudiants que avui aspiren a ser periodistes la societat els està enganyant, ja que el seu títol tindrà un valor simbòlic i només si hi ha sort adquirirà un preu en el mercat al nivell dels bons escombraries.

No estic dramatitzant. És més, a tothom qui m’ha demanat consell a l’hora d’escollir la carrera de periodista els he dit que tiressin endavant i fossin perseverants. Ser periodista no és qualsevol cosa. Però, la realitat és tossuda i l’alegria amb què s’ofereixen estudis de comunicació, amb el vist-i-plau del ministeri i de la Generalitat , frega la perversió. Suposo que algun dia algú s’adonarà que el que fem amb aquests joves, la majoria il.lusionats, és dur-los a l’escorxador.

Ja sé que aquesta diagnosi és similar a altres carreres universitàries. Podem parlar dels arquitectes, per exemple, ofegats per la crisi de la construcció, però és que els periodistes, al contrari de les especialitats tècniques, ho tenen complicat, per no dir impossible, trobar feina a l’estranger. És un peix que es mossega la cua i una crisi que no té solució, mentre es mantingui el nivell de llicenciats i els llocs de treball es redueixin.

Al darrer número de la revista
Capçalera, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, ha inclòs aquesta situació entre les que provoquen indignació entre el col.lectiu professional. Per mi, és una de les més preocupants, perquè mostra la inoperància del sistema. L’aposta per la formació continuada, una solució màgica quan no se sap què fer, només tapa la ferida però no resolt el problema.

La idea de que cal repensar la oferta d’estudis de comunicació a Catalunya no és descabellada. En aquest moment en que la crisi està a punt d’ofegar les universitats i es busquen fórmules eficients per avançar, entre elles la reducció de títols acadèmics i la possibilitat d’unificar centres, afrontar aquesta problemàtica ajudaria a dignificar la professió. Ja sé que una bona part d’aquest procés de dignificació passa per preservar les condicions laborals i professionals dels periodistes, però també cal que els centres acadèmics en els que es formen els futurs professionals tinguin un nivell d’excel.lència. Només així aconseguirem revertir la dada aterradora que fa uns mesos apareixia als Estats Units i que estic segur que comparteixen molts ciutadans d'aquí: la carrera universitària més inútil és la de periodista.

(http://www.joanbarrera.com/)

23 oct. 2011

¿A dónde va la publicidad?

Jose Sanclemente
La publicidad en España viene sufriendo un duro recorte como consecuencia de la caída del consumo. Las empresas no venden lo que fabrican y recortan sus gastos de marketing y publicidad como primera medida para salvar sus cuentas de explotación. Así de sencillo.
El hecho de que llevemos ya cuatro años seguidos en que la caída de la inversión publicitaria es constante ha hecho también que los anunciantes sean más selectivos a la hora de colocar sus anuncios en los medios de comunicación.
Quienes han perdido más cuota de publicidad han sido los diarios impresos, que están facturando algo menos de la mitad que en 2007 y quienes han ganado cuota han sido internet y las televisiones.
Ahora, dicen algunas estimaciones que Internet superará  a finales de año la inversión publicitaria de los diarios de nuestro país, y los editores de prensa ven con recelo una fusión de Antena 3 con La Sexta que generaría, junto con Telecinco y Cuatro, dos grandes bloques de televisiones privadas que podrían acordar subir los precios de sus anuncios (GRP,s) y aislar todavía más a los periódicos de los anunciantes.
Cuando los recursos de los anunciantes son escasos éstos se suelen poner en el cesto de mayor rentabilidad y eficacia. Las empresas con sus productos no van a dejar la televisión y le están encontrando el tranquillo a la red. El problema añadido para los diarios es que buena parte de la inversión publicitaria de internet no va a sus cabeceras digitales sino a los buscadores, blogs, redes sociales y otros portales no informativos.
Las perspectivas para el 2012 no son positivas. Los ratios de consumo que manejan los "especialistas financieros", que se equivocan siempre a la baja, son de un  retroceso que afectará al mercado publicitario y, en especial y de nuevo, más a los diarios que a otros medios convencionales.
En el resto de Europa no están tan mal los periódicos. Es un problema de España y su crisis específica y demoledora la que está generando que los diarios bajen sus tarifas mientras la televisión e internet las sube.
Los editores deberían haber aguantado más el embate del mercado. Deberían haber puesto en valor sus diarios como medios de prescripción publicitaria en lugar de tirar por tierra el precio de una página de publicidad, a cambio de que las pocas que tuvieran fueran bien retribuidas.
A veces cuando se tiene prisa y se confía poco en el medio se le acaba haciendo más daño desde dentro que el que le infringe el mercado desde fuera.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

21 oct. 2011

Debats

Joan Brunet i Mauri
Sona a cançó de l’enfadós. A cantarella sobradament escoltada en ocasió de cada nova contesa electoral. Que si debats sí, que si debats no… Que si jo sí que el vull, que si és l’altre qui no el vol… Que si n’hem de fer dos, que si amb un ja fem… Que si “passem” de la televisió pública que entre tots paguem, que si apostem per fer-lo en una televisió privada… Al final, però, en aquesta ocasió, també els dos grans partits s’han posat d’acord: hi haurà debat. Però que quedi ben clar que només n’hi haurà un, i a més, en un pretès terreny neutral.
Solament un cara a cara entre els dos candidats amb més possibilitats d’encapçalar el Govern que sortirà de les eleccions del 20-N. Gràcies a l’acord assolit tindrem ocasió de poder assistir a l’espectacle d’un cara a cara entre els aspirants a president Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. En el rerefons s’escoltarà en qualsevol cas la queixa dels altres candidats i formacions polítiques que entenen, amb raó, que es menysvaloren les seves possibilitats i que se’ls margina. Sigui com sigui, els quarters generals del PP i del PSOE han establert que l’únic debat al qual assistiran els seus respectius caps de llista tindrà el format d’un cara a cara i es portarà a terme als locals de l’Acadèmia de la Televisió amb senyal obert a les televisions que el vulguin retransmetre.

No obstant això, l’acord assolit fa uns dies entre els dos grans
partits no implica que tot estigui fet i que populars i socialistes
deixin que siguin els professionals del mitjà televisiu –periodistes,
productors, tècnics…— els encarregats d’establir les normes i
condicions enmig de les quals el cara a cara haurà de transcórrer. I
tot perquè a partir de l’acord que ha servit per donar llum verda a l’
acarament Rajoy – Rubalcaba, comença un altre estira i arronsa entre els responsables de campanya de cadascun dels partits ja que també són ells els que volen establir quines han de ser les condicions concretes, de fons i de forma, per les quals el debat s’haurà de regir. Dit d’una altra manera molt més directa i planera: serà gràcies al “meticulós” treball dels aparells de cada partit que el cara a cara respondrà més als interessos de populars i socialistes que no pas, com hauria de ser, als d’una ciutadania desitjosa d’obtenir respostes precises en relació als problemes més punyents que tenim plantejats. Res no hi hauria a dir que això fos així sinó fos perquè enmig de tot plegat hi ha professionals del periodisme –en aquest cas vinculats a l’Acadèmia de la Televisió– que per apuntar-se la medalla d’haver fet possible el cara a cara, semblen massa disposats a plegar-se a les exigències dels candidats a costa, fins i to, de desvituar-ne el resultat final que podria acabar essent descafeïnat, i pràcticament previsible en tots els seus extrems.

Els periodistes ens queixem sovint de l’excessiu control que els
governs i els polítics de torn pretenen exercir sobre els mitjans de
comunicació. D’una manera especial sobre els que són de titularitat
pública. I no només això, sinó que en més d’una ocasió hem fet i fem sentir la nostra veu i descontentament perquè en períodes electorals se’ns obligui –en ares a una pretesa imparcialitat informativa–, a respectar uns espais i uns formats dins els informatius diaris que en la pràctica s’acaben comportant com a autèntiques cotilles que de ben poc serveixen a l’hora de satisfer l’interès de la ciutadania per la notícia més que no pas que per la propaganda. Qui sap si per aquesta mateixa raó seria molt positiu que els periodistes no estiguéssim disposats a entrar en el joc d’uns cara a cara encotillats, d’uns debats televisius que si tenen algun sentit és precisament el de servir a l’actualitat i a la ciutadania. No pas l’agradar i satisfer als candidats que hi prenen part i als seus respectius acòlits.

19 oct. 2011

I després de 'La Vanguardia', què?

Siscu Baiges
Parlàvem l’altre dia a la COM amb l’activista antideute belga Eric Toussaint del trist panorama mediàtic que tenim al nostre país i em comentava que no li ve de nou. Que a la resta d’Europa van igual de mal dades. No sé si és el seu radicalisme o què, però em deia que Le Monde o Libération han girat cap a la dreta. Potser cadascú es dol del que té i lamenta allò que podria ser i no és, però el cert és que els joves periodistes dels anys seixanta, setanta, que van triar aquesta professió per combatre la dictadura estan orfes de referents, a l’atur, prejubilats o treballant en mitjans on hi entren tapant-se el nas.

¿Recordeu quan treballar a La Vanguardia era un èxit professional, un reconeixement a la qualitat de la feina? I això que els que vivim a Barcelona ens estalviem la vergonya de compartir el banc del metro amb persones que llegeixen tan feliços el ABC o La Razón. El TDTea Party escampa la seva mala baba i l’aversió als progres per una carretada de canals, mentre en Buenafuente plega i en Wyoming es converteix en un dels darrers referents de la resistència anticarcúndia. “Se te acaba el chollo”, li criden pels carrers de Madrid els que estan encantats amb les perspectives electorals del PP.
Toussaint em va recomanar que mirés la web mediapart.fr. Ho he fet i tenia raó. És un producte molt digne. Una esperança? Potser sí. Perquè el problema és que vivim en aquest maleït món on es considera un boig o un gandul a tot aquell que no es planteja el futur si no és pensant en com fer diners. Mediapart cobra una petita quota per subscripció, que permet accedir a alguns dels articles que penja a la xarxa. Com s’ho fan? No ho sé! Però us recomano una excursió per aquesta web.
Si busqueu informació esportiva, no la trobareu. Ja us aviso.
Podria convertir-se PAIOS en un Mediapart català? Si us ho proposeu i us en sortiu, fitxeu-me!!!

15 oct. 2011

L’OJD del WSJ

Andreu Farràs
Rupert Murdoch no guanya per disgustos. La setmana passada va haver de dimitir un altre dels seus càrrecs de confiança per una presumpta estafa. Andrew Langhoff va haver de deixar a correcuita la direcció general de Dow Jones & Co (editora de Wall Street Journal Europe) per inflar les xifres de vendes d’aquest diari al Vell Continent.

Hi ha dues versions dels fets, la del WSJ i la de The Guardian, que s’ha convertit en el gran inquisidor general de l’imperi Murdoch. Segons el WSJ, la dimissió de Langhoff és deguda a les pressions que aquest home va exercir sobre el redactors del diari económic sobre una empresa que tenia acords comercials amb WSJ. La versió que ha donat The Guardian afegeix que Langhoff va actuar així perquè tenia diversos acords amb diferents empreses per les quals aquestes rebien exemplars a molt baix preu per distribuir-los entre estudiants i després recuperar el diner mitjançant contractes de serveis pagats pel mateix WSJ. Es a dir, que al final era el propi diari el que acabava pagant aquests exemplars.

Si els periodistes autòctons amb una mica d’experiència ho mirem bé, la notícia no és que un directiu pressioni perquè els redactors d’un diari escriguin determinats discos sol·licitats ni que un diari anomenat de pagament reparteixi còpies gratuïtament a les universitats i instituts. La notícia, el notición, és que hi hagi algú que es vegi forçat a dimitir per realitzar aquestes activitats. Potser als Estats Units és normal que algú que és enxampat infringint l’article d’un codi deontològic consuetudinari està obligat a deixar al càrrec, encara que sigui en el diari conservador més prestigiós i venut dels EUA. De fet, ja sabem tots que allà son uns puritans, a més d’uns imperialistes.

Però aquí, aquests costums, encara no han arribat. Aquí alguns diaris de pagament regalen munts de diaris a les fires de mostres, als hotels, als congressos, a les facultats, als museus, sense cap control aparent del regulador autòcton, l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD). Aquí hi ha empreses editores que compren diaris regionals en fallida per poder-hi encartar un diari editat a Madrid i augmentar les baixes xifres de vendes del rotatiu “nacional”. Amb el mateix objectiu, un altre diari conservador de Madrid fa encabir els seus exemplars en un diari hegemònic en una província, encara que la línia editorial d’aquest sigui radicalment oposada. Dona igual, així hi ha més pluralitat ideològica: el lector d’aquella província podrà llegir cada dia editorials i informacions a favor i en contra de Zapatero o en contra i a favor de Rajoy per un sol euro amb vint; i els caps de setmana, dos dominicals, dos revistes del cor i dos suplements culturals. Gràcies a aquests mètodes --i amb una OJD la severitat de la qual recorda la que va demostrar el Banc d’Espanya amb les caixes i bancs en l’època de vaques grosses--, alguns diaris poden exhibir unes xifres de difusió molt més altes; encara que sigui a costa de perdre un munt de diner en paper, impressió i distribució. Ja el recuperaran retallant sous, que per alguna cosa el quilo de periodista està més ensorrat que l’Ibex-35. Fa molts anys, l'alt directiu d'un diari va ser acomiadat perquè va suspendre una subscripció gratuïta de milers d’exemplars amb una institució, al considerar que la quantitat de diners que costava el paper i la tinta no compensava l’augment de les xifres de difusió. El pobre era nòrdic i no entenia els raonaments entre florentins i sicilians de casa nostra.

Pel que fa als discos sol·licitats d’empreses o institucions anunciants del mitjà pel que treballem, qui no n’hagi redactat mai cap en sa vida professional que em llenci una capsa de bombons o una panificadora domèstica, que és un dels penúltims detalls per als periodistes que van cobrir la informació d’un premi literari.

Els mitjans de comunicació espanyols presenten darrerament a les tres grans agències de qualificació nord-americanes com a tres bessones que es comporten com a autèntiques germanastres amb les indefenses ventafocs espanyola, grega i italiana. Durant l’última etapa d’expansió econòmica als EUA, S&P, Fitch i Moody’s van cometre molts errors; fins i tot delictes, segons acusa l’Administració Obama. Però diuen el que diuen d’Espanya perquè l’opacitat de les entitats financeres d’aquí no els impedeix deduir amb poc risc d’equivocar-se que tenim un futur econòmic molt magre, entre altres raons, perquè ha estat bastit sobre moltes dades empresarials i bancàries falses. Sort que és la comprensiva OJD i no les tres bessones ianquis l’encarregada de passar els test d'estrès als grans editors de diaris espanyols.

14 oct. 2011

El perquè 'oblidat' i Google

Tomeu Ferrer
La nostra professió pateix problemes estructurals, però el més preocupant és que els periodistes també estem en crisi i no ens n'adonem. Tot això ho pensava l'altre dia quan llegia una informació fruit de la roda de premsa dels responsables de la Unió Catalana d'Hospitals, la patronal dels hospitals privats a Catalunya. Els portaveus d'aquest lobby es permetien donar consells a la Generalitat sobre què havia de fer respecte a la sanitat pública. Ho dic perquè respecte a la sanitat privada hi ha poc a aconsellar, l'administració els deixa fer i ja està.

Els dos mitjans que vaig llegir informaven d'una manera absolutament acrítica del que havien dit els portaveus de la patronal. Es podria dir que simplement havien posat la carxofa al davant dels personatges en qüestió i després van transcriure el resultat. Vaig buscar per si entre línies algú explicava que la patronal allò que lògicament busca és maximitzar els resultats dels seus afiliats i que això passa segurament per reduir la competència que li suposa la sanitat pública, la qual cosa explicaria les recomanacions de reducció del catàleg d'especialitats que ara assumeix el servei públic de salut o la proposta de copagament. Res d'això es va descriure. Casualitat?

L'exemple el podríem estendre a altres aspectes, com les previsions econòmiques fetes des d'una perspectiva de part o quan el servei d'estudis de bancs o caixes emet les seves visions catastrofistes sobre la imminència de l'enfonsament del sistema públic de pensions mentre ens oblidem que aquestes entitats també venen pensions privades, la qual cosa donaria un matís interessant a les informacions.

Una de les coses que els periodistes recitem de memòria quan cal es la famosa teoria de la piràmide invertida i les W, una de les quals en versió catalana seria: perquè. Ens hem oblidat de buscar o destacar els perquè en nom d'una pretesa neutralitat que a la fi ens converteix en mers transmissors dels missatges que ens fan arribar. Com podem, doncs queixar-nos de què el nostre paper es degrada i que a la primera de canvi les empreses prescindeixen de nosaltres si no acomplim amb la nostra missió? Segurament, si ho féssim, la crisi, que existeix i no és bàsicament de continguts, tindria un altre caire, o simplement podríem dormir més tranquils.

Google ens guia

M'he proposat en aquest espai explicar algunes de les claus de la denominada premsa digital. Avui us en regalo una. Abans de treballar per a pàgines web ho havia fet per diaris i revistes. Per tant, amb defectes si voleu, tenia assumits alguns elements de la professió, com ara el titular. Tots sabem que de vegades un bon titular ven millor la informació, i que s'ha de fugir d'enunciats plans i sense intenció. Però al mateix temps reconeixem que hi ha casos en què el titular només pot ser un, a no ser que es vulgui caure en el pendent cap al ridícul. Però les regles canvien si es treballa a Internet.

Internet es basa en la mesura de l'audiència. Vull dir que els propietaris o directors dels mitjans saben de manera gairebé instantània quina notícia es la més clicada i que és allò que no funciona. Això els causa comportaments molt erràtics, però aquesta és una altra història..

Les visites a les notícies que es publiquen a Internet tenen un element clau: si el cercador Google indexa les esmentades informacions en un lloc alt del rànquing o no. Per fer-ho, el robot, o algorisme, com li vulgueu dir, llegeix els titulars i descarta aquells que, procedents de mitjans de poca tirada, repeteixen l'esquema general. Perquè si el programa del cercador valora bé una informació, aquesta es destaca en el recull que Google fa i que també incorporen els reculls gratuïts de notícies que arriben a milers d'usuaris de mitjans portàtils, com telèfons o tauletes. Com això ho saben els propietaris dels mitjans digitals, pressionen perquè les informacions es titulin de manera diferent, creativa i de vegades estrafolària, tot i que hem de reconèixer que hi ha cops que la única forma de titular una informació és entrant-hi per allò que és important. Es dóna doncs la paradoxa de que qui condiciona els titulars no és altre que un gran germà, un programa informàtic. I aquesta anomalia alguns responsables de mitjans digitals la venen com el descobriment del nou periodisme.

13 oct. 2011

A favor de TV-3

Jose Sanclemente
Mònica Terribas, directora de TV-3, ha publicado un artículo en El Periódico de Catalunya defendiendo la función social de la televisión pública catalana ante el ataque de las privadas, que la acusan de competencia desleal y de disparar con salvas del erario para escalar posiciones en la audiencia.

Terribas, una gran periodista, ha sido acusada, de una parte, de hacer corporativismo trasnochado de su profesión, y de otra, de defender lo indefendible en estos momentos que nos tocan: gastar decenas de millones de euros en sostener una televisión cuando, simplificando, es más necesario que se reabran los quirófanos.
Pero el problema de estos planteamientos radican siempre en los matices. A veces en el matiz está lo fundamental.


Que algunas cajas de ahorro se hayan gestionado como la cueva de Alí Babá no significa que todas sean un nido de víboras de las que hay que desconfiar. Que algunos políticos hayan ejercido sus cargos en beneficio propio y con corruptelas no quiere decir que no haya políticos que miran por el bien público para el que fueron elegidos. O, en este caso, que algunas televisiones autonómicas hayan sido el juguete mediático de los gobiernos autonómicos de turno y se hayan dilapidado los escasos recursos públicos, no quiere decir que todas los canales se hayan gestionado de igual manera.

No haré gala de una absurda candidez. No todo se ha hecho bien en la Corporación Catalana de Medios de Comunicación, ni mucho menos. Es más, si no se ha podido gestionar en su última etapa con un criterio empresarial más eficaz no ha sido por la negación de sus profesionales, sino por la intervención de algunos de los políticos del desaparecido tripartito.

La última directora general de la Corporación, Rosa Cullell, dimitió de su puesto por ser una persona integra y buena gestora que recibió más zancadillas y dificultades de los políticos que de su propio entorno, Mònica Terribas incluida, que no por tener diferentes puntos de vista ideológicos supieron aunar criterios para una mejor gestión de un gigante alimentado con "pólvora del rey".
La televisión pública catalana es absolutamente necesaria e imprescindible para este país, Catalunya, como elemento de cohesión social e identitario. No se puede aspirar a que las Telecincos y Antenastres lo entiendan, tampoco va con ellas. Es suficiente con que los profesionales lo defiendan ante la nueva andanada intervencionista que, con la excusa de los recortes, nos va a imponer el nuevo Gobierno catalán.

Profesionales como Mònica Terribas hacen bien en dar la cara e impedir que se trocee en manos privadas un servicio público esencial. Qué horror si al final todo lo público ha de ser privado. Quizás es peor que cuando todo lo que debía ser privado en los medios de comunicación era público. Y de eso hace tan solo una treintena de años.
(http://sanclementejose.blogspot.com/

11 oct. 2011

Libro Blanco y Libro Negro para el periodismo


José Sanclemente
Tradicionalmente la AEDE (Asociación de Editores de Diarios Españoles) elabora cada año el Libro Blanco de la Prensa Diaria donde analiza las cifras del sector de los periódicos y proyecta a través de algunos artículos de investigación el futuro de estas empresas informativas. En los últimos años, este libro se ha teñido de cifras rojas en lo que respecta a los ingresos publicitarios y de difusión, y  los artículos se dedican a ofrecer algo de luz ante el desconcierto digital de los periódicos que les debe llevar a un nuevo modelo de empresa.

En la portada del Libro Blanco del 2011 aparece, creo que por primera vez, una mano que sujeta un smartphone, con las noticias de un diario integradas en él y bajo un fajo de periódicos de papel.
El catedrático Bernardo Diaz Nosty presentó ayer El Libro Negro del periodismo en España. Es curioso que la portada del libro sea blanca con una ilustración y los títulos en negro.
El libro de Bernardo es una buena fotografía de la situación de los periodistas en nuestro país: Falta de recursos, paro en la profesión, injerencias de los poderes públicos e injerencias de los propios medios, entre otras cosas valoradas a través de encuestas a algunos directores y estudiantes de periodismo.
Si mezcláramos ambos libros, el Blanco de la AEDE y  el Negro del catedrático, obtendríamos un gris espeso, similar al de la niebla densa que generaría el humo al arder una antigua fábrica de carbón.

La mezcla de  impotencia ante la definición de un modelo de empresa en los diarios que agonizan sin recambio claro, con una profesión que se encoge a golpe de recortes y que empieza a dar, también, muestras de agotamiento, nos está empezando a contaminar a los ciudadanos y a la información que recibimos.
Algún periodista, esta semana, en los periódicos hablaba sobre el cansancio de los lectores. Resultaba curioso leerlo en el diario por el que había pagado 1,20 euros. Otros, algunos editores, ya lo habían hecho antes de tal manera que parecían querer tirar la toalla.

Casi todos coinciden en que el buen periodismo nunca morirá, que esa es la tabla de salvación de las empresas y de la profesión: Hacer buen periodismo, contrastado, investigado e independiente.

Casi todos coinciden en que ese buen periodismo no está todavía en la red, como lo está o estaba en los medios convencionales. Casi todos --los del Libro Blanco y los del Negro), creen que la solución está en recuperar la credibilidad ante el lector mediante una buena información.

Y, sin embargo, el panorama es tan gris como lo sería la mezcla de ambos libros. Nadie parece estar dispuesto a apostar por ello. Pero, ojo, ni unos ni otros. Uno de los tantos diarios que han hecho un ERE voluntario entre sus periodistas, ha recibido más peticiones de abandono del puesto de trabajo que las que puede asumir la empresa. ¿Están tirando todos la toalla?
(http://sanclementejose.blogspot.com/

10 oct. 2011

Por al canvi

Joan Barrera
Les queixes d’alguns sectors professionals a la iniciativa de reforma de les llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) són del tot injustificades. Ni el CAC funciona com un òrgan que vetlla pels continguts de les ràdios i de les televisions catalanes ni la CCMA, hòlding que agrupa TV-3 i Catalunya Ràdio, està demostrant la seva eficàcia en la tasca d’adequar aquesta potent màquina de comunicació pública a les necessitats d’una audiència cada vegada més fragmentada i que accedeix als continguts per múltiples plataformes.

Té sentit la demanda de que una reforma d’aquestes característiques es faci amb el major consens possible, però aquesta no és, ni pot ser, una raó suficient per ajornar els canvis. I això ho haurien de veure els sectors professionals que ara es lamenten de la iniciativa. A tots ens interessen uns organismes dinàmics, àgils, amb prestigi social i capdavanters en el compromís de la societat catalana amb una programació que salvaguardi els interessos de les diferents capes de la societat i amb uns continguts informatius i d’entreteniment plurals, rigorosos i que reflecteixin les inquietuds del país. Objectius que amb les lleis actuals no s’han aconseguit plenament.

El dia a dia ens ha demostrat, especialment en el cas de la CCMA, que es tracta d’estructures excessivament burocratitzades, incapaces de prendre decisions amb agilitat i excessivament costoses, com ha demostrat el darrer informe de la Sindicatura de Comptes.

Per posar un exemple. Avui, qualsevol empresa de comunicació amb diferents suports genera sinèrgies per optimitzar recursos i obtenir la màxima rendibilitat informativa. És d’una lògica aclaparadora, però que no funciona en el cas de TV-3 i Catalunya Ràdio, que segueixen cadascuna fent la guerra per la seva banda.

Són aquestes les exigències que s’haurien de posar sobre la taula, sense prejudicis, amb rigor i sabent que en alguns casos implementar solucions pot afectar la estabilitat laboral de companys. Res és permanent, com desgraciadament ens està demostrant la maleïda crisi econòmica.

És, segurament, el camí més complex, però a la llarga el més efectiu. Fer els anàlisi en clau política, com s’acostuma a fer, és caure en el parany dels propis polítics, sempre interessants en el repartiment de cadires i poc atents a la professionalitat i a la independència d’uns mitjans i d’uns organismes que haurien d’estar al servei de la societat i no d’interessos partidistes. A ells els correspon legislar i a nosaltres, els treballadors del sector, demanar rigor professional. En cas contrari, juguem una partida que no ens correspon, per molt còmodes que se sentin algunes persones a qui aquesta estratègia ja els va bé perquè massa sovint garanteix el immobilisme, justifica errors i tapa les pròpies mancances.

(http://www.joanbarrera.com/

9 oct. 2011

De interés general

Txerra Cirbián
A los periodistas nos pasa muchas veces: hay tal exceso de información, que cuando alguien nos explica una historia que esa persona cree de interés para un público más amplio, suele caer en saco roto.
El problema es quién considera si esa noticia es importante o relevante, quién hace de filtro a riesgo de equivocarse.
A mí me lo han comentado varias personas.
Una de ellas, del área de la educación: maestros y profesores creen que no recogemos sus avances en el mundo de las TIC, las tecnologías de la información y la comunicación.
Otra, del mundo de la sanidad: médicos y especialistas desconfían por sistema de la capacidad científica de los periodistas… Quizá con razón, pero le ponemos interés, de verdad.
Y una tercera, un escritor. Una novela, sobre todo una primera obra, da pie a muchas expectativas. La abundancia de producción editorial, por un lado, y los propios intereses literarios de los periodistas pueden dar al traste con las ilusiones de cualquier autor novel.
Naturalmente, la persona que nos explica su caso, su historia, su libro, piensa que se trata de una gran noticia… En general, porque forma parte de ella.
Pero quien le escucha, ay, cree que no es para tanto. Que es una mera anécdota.

(http://txerra.info/blog/2011/10/06/de-interes-general/)

6 oct. 2011

El talent de miss Knox o el papanatisme de la premsa espanyola

Andreu Farràs
La ciutadana nord-americana Amanda Knox y el seu expromès Rafaelle Sollecito van ser absolts dilluns passat per un tribunal de segona instància italià de l’assassinat d’una noia britànica, Meredith Kercher. Knox i Sollecito han estat empresonats durant quatre anys, des què van ser detinguts, acusats i condemnats per un altre tribunal a més de 25 anys de reclusió cadascú, per l’assassinat de Kercher. Ja llavors, en un altre judici, els jutges italians van condemnar a 16 anys de presó també a un jove de Costa d'Ivori, Rudy Guede, per la violació de Kercher el mateix dia que va resultar morta, suposadament en la mateixa festa macabra a Peruggia en la qual van participar Knox i Sollecito. La història demana a crits una pel·lícula a Hollywood tan morbosa com la del cas DSK (¿El talent de miss Knox, per parafrasejar el llibràs de Patricia Higsmith?).
La notícia del judici en segona instància i el posterior alliberament de Knox ha estat seguit insistentment per tots els mitjans de comunicació dels EUA i, de retruc, pels principals mitjans d’Espanya. El papanatisme de la premsa espanyola –si més no, dels diaris de més tirada del país— ha caigut en un seguidisme tan absurd de l’hegemonia mediàtica nord-americana que en cap moment han equiparat el destí de Knox amb el de Sollecito. Tots dos van ser acusats del mateix crim, tots dos han passat els mateixos anys a la presó per un delicte que ara, segons l’última sentència, s’ha comprovat que no van cometre. Però els focus i els flaixos espanyols només s’han fixat en el mateix objecte del desig que van establir –per lògics criteris de proximitat nacional-- els mitjans nord-americans: la jove Amanda Knox, que és veïna de Seattle. Els destins del també jove Sollecito i del noi africà –el seu nom ni ha aparegut en alguns mitjans— han interessat poquíssim als nord-americans. És natural; no son dels seus. Però no és gens lògic que els espanyols segueixin el mateix criteri de selecció. Al cap i a la fi, l’altre “fals culpable” és europeu. Com la víctima.
Els polítics conservadors que expressaven la seva preocupació per l’antiamericanisme hegemònic que es respirava en la professió periodística dels anys 70 i 80 del segle passat poden respirar tranquils: per mandra, per rutina, per manca de criteri o potser per convicció, les seccions d’internacional dels media espanyols no es molesten en establir una agenda diferent de la que marca la CNN. El cas Knox-Sollecito n’és un exemple. Només un, però molt diàfan i extensible a d’altres més complexos en intervenir-hi les vessants polítiques i ideològiques. Una bona excusa per la relliscada en el cas Knox-Sollecito podria ser al·legar que mirar, analitzar i mostrar el panorama internacional amb una altra òptica i no seguir el pas que marquen les agències i les teles d’EUA representaria massa feina pels pocs mitjans humans i material que estan deixant en peu les empreses periodístiques autòctones. Però costaria de creure.

5 oct. 2011

Periodisme en vies d'extinció

Joan Barrera
Em pregunto quin sentit té el periodisme en l’actualitat i si hi haurà periodistes en el futur. No és una pregunta retòrica, sinó la constatació de que en una societat on la informació flueix permanentment sense necessitat d’intermediaris el paper del periodista es devalua fins el punt de ser prescindible.

Cada vegada que em trobo amb companys de professió sura en l’ambient la mateixa pregunta, que pocs s’atreveixen a plantejar de manera descarnada. La xifra de que a Espanya han estat acomiadats 4.000 periodistes no és una acotació al marge entre els 4,2 milions d’aturats que hi ha tot l’Estat, sinó la crua realitat d’un ofici que pot haver enfilat inexorablement el camí cap a la desaparició.

No és una mostra de desesperança, al contrari, és la constatació de que tal com anem el periodisme té els dies comptats. I, mentrestant, les universitats continuen formant professionals com si la crisi fos un miratge i els que encara treballen decentment el.lucubren sobre el futur mentre el Titànic s’enfonsa.

Hi ha massa resignació i molt poca autocrítica. Curiosament, aquells que s'encarreguen de narrar la realitat tenen una tendència irreprimible a vestir castells a l’aire. Sembla contradictori, però és cert. I en l’anàlisi que es fa actualment sobre el futur del periodisme alguna cosa hi ha.

Constatem la evidència, però falla sovint el diagnòstic. Ens movem amb vells esquemes, farcits això sí de llenguatge tecnològic, però la veritat és que les solucions acostumen a ser pegats allà on es necessitaria la destresa i el compromís del bon cirurgià.

Diguem-ho clar. En un món on gràcies a les noves tecnologies ens fan creure que tothom és un periodista en potència no té sentit contra-argumentar amb la idea de que el periodisme és essencial en el joc d’equilibris de les societats democràtiques, perquè sent certa l’afirmació no té cap utilitat en les solucions de futur.

Convé donar un pas més i afegir en aquest debat el paper de les universitats, la relació entre periodisme i poder, el sentit pervers de les subvencions, la vessant empresarial i començar a divulgar, amb noms i cognoms, allà on està l’excel.lència i on perviu la mediocritat. Són uns apunts, que potser ens ajudarien a prestigiar-nos davant d'aquesta societat que no ens estima.

Per cert, el periodistes anglosaxons, des de plataformes acadèmiques i informatives, ho practiquen des de fa temps i encara que la crisi, com aquí, també els afecta no es resignen a desaparèixer com els vells dinosaures.

(www.joanbarrera.com)

4 oct. 2011

RTVE o la ambición de los partidos de controlarlo todo

Carles Pastor
No fue un desliz. El acuerdo del consejo de administración de
RTVE para espiar los informativos cumplía el sueño lúbrico de
tantos políticos de uno y otro signo, con honrosas excepciones.
Ahí es nada, poder seguir en tiempo real la elaboración de las
noticias de los telediarios. ¡Menudo regalo de los consejeros del
ente a los jefes del partido que les ha nombrado! Poder saber
a tiempo de influir que el mío va a salir menos que los otros
en el Telediario de las tres; que sus declaraciones aparecerán
demasiado abreviadas o detrás de las del rival en el de la noche;
que las imágenes del jefe serán poco favorecedoras...


No, no trato de desacreditar la política o de negar la
importancia y necesidad de los partidos políticos. Lo que ocurre
es que la democracia se basa en un equilibrio de poderes y los
políticos tienen un papel y los periodistas, otro. Y los partidos
tienen la tendencia innata e insaciable de ocupar todos los
espacios de poder que tienen a su alcance: desplazan a los
funcionarios por asesores y personas de confianza; gastan a
espuertas el dinero público para garantizarse la reelección;
colonizan los órganos institucionales y orientan y hasta elaboran
la información de lo que quieren que se sepa de ellos.


Hace unos años, bajo la presidencia de Pujol, Unió decidió
boicotear los órganos de gobierno de la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió porque, en su programación, TV3 no respondía
al programa electoral de CiU. Lo planteó así, sin complejos. Lo
encontrarán en las hemerotecas.

Desde hace un tiempo, algunos partidos impiden el acceso
de las cámaras de televisión a sus actos públicos (mítines
electorales, por ejemplo). Es el propio partido el que facilita a las
cadenas las imágenes ya editadas para su difusión. Naturalmente,
contienen las escenas más favorecedoras del líder de turno, las
que recogen la idea fuerza que sus asesores han decidido que
debe colocar aquel día. Nada de imágenes de público aburrido ni
de pancartas incómodas. De tanto en tanto, alguna televisión
informa con un tímido rótulo que esas imágenes han sido
facilitadas por el partido político correspondiente. A los
periódicos y agencias se les envía notas de prensa con supuestas
declaraciones de un líder, tituladas y con las frases
entrecomilladas que desean que sean destacadas. Lo peor es que a
menudo lo consiguen. Por no hablar de las ocasiones en las que
deciden dar la cara y comparecen en público pero sin admitir
preguntas, no sea que algún periodista se interese por aspectos no
deseados y estropee así el mensaje del día. Y cuando llegan las
elecciones, la traca final: con los espacios informativos repartidos
entre las candidaturas proporcionalmente a la fuerza obtenida
cuatro años atrás, como si de propaganda gratuita se tratase. Los
partidos que más se ven favorecidos por ese reparto procuran
boicotear los intentos de algunos canales públicos de flexibilizar
ese corsé. Ahora llega la moda del tuiter: los políticos dejan ir sus
mensajes, sin posibilidad de ser interpelado, matizado o
preguntado, y los periódicos, radios y televisiones se tirar de
cabeza para reproducir la última parida del personaje. Los
periodistas estamos cavando nuestra propia fosa.

¿Cómo quieren que dimitan los consejeros de RTVE que
votaron o facilitaron con su abstención aquel acuerdo, si se
limitaron a cumplir con lo que se esperaba de ellos?

3 oct. 2011

Mitjans de comunicació públics

Joan Brunet i Mauri
L’afer del Consell d’Administració de RTVE de la setmana passada a l’aprovar una mesura –que després va rectificar–, per la qual els seus membres podrien accedir al sistema informàtic que utilitzen els i les periodistes de l’ens públic per elaborar les notícies, no ha fet més que posar de bell nou damunt la taula les evidents insuficiències que es venen observant tant pel què fa a la concepció i al model com al govern i a la gestió dels mitjans de comunicació de titularitat pública. I és que des que vivim en democràcia no hem sabut o no hem volgut aprendre que una de les premisses a tenir en compte per garantir que els mitjans de comunicació públics compleixen amb la seva funció de servei a la ciutadania i a la democràcia, és que els seus òrgans de govern actuïn amb plena independència i que en conseqüència no estiguin sotmesos al dictat dels governs de torn. Ens hem acostumat a què, malgrat l’esperit de la reglamentació que els sustenta, els Consells d’Administració i altres òrgans similars encarregats de vetllar pel bon fer dels mitjans públics, estan formats per persones que han estat proposades per les formacions polítiques en funció del seu pes parlamentari. I si bé aquesta circumstància no hauria necessàriament d’afectar a la independència en la presa de decisions de cadascun dels membres, tampoc no és menys cert que el comportament d’aquestes persones és casualment un reflex de les formes de fer i de pensar dels partits que les han proposat.
Clar que perquè això sigui així, quelcom hi deu tenir a veure el model de ràdio i de televisió pública que actualment regeix a Espanya, i també a Catalunya. Un model que està supeditat als interessos i dictat dels governs de torn. Hora deu ser d’apostar per un model de mitjans audiovisuals públics que avantposin els valors inherents a la prestació d’un servei públic als dels posicionaments ideològics dels partits polítics que en cada moment siguin dominants. Un model de ràdio i de televisió pública que es fonamenti en la independència d’acció i en la professionalitat i la idoneïtat de les persones que l’han de regir i gestionar que hauran de rendir comptes al Parlament. Mentre això no sigui així, no cal que ens continuem enganyant en relació a la bondat del model i del paper que exerceixen els seus Consells de govern.
La decisió que va adoptar el Consell d’Administració de RTVE la setmana passada, a partir de la votació i posicionament de cadascun dels seus membres, ha confirmat que encara ens trobem lluny, molt lluny, de poder disposar d’un sistema públic de ràdio i televisió autònom, capaç de prendre les seves decisions amb l’objectiu d’enfortir els valors democràtics, i amb un ple respecte als criteris professionals de les persones que en ells hi treballen. Cert és que hi va haver –gràcies fonamentalment a la pressió de la professió periodística i de les xarxes socials–  una immediata rectificació i també una única dimissió, quan allò que hauria d’haver passat després del guirigall que la decisió del Consell va  desencadenar, és que s’haguessin produït més dimissions; com a mínim les dels consellers que van votar-hi a favor que pels desmemoriats cal recordar que varen ser els consellers nomenats a proposta del PP i de CiU.
Ser conseller d’un ens públic que ha de vetllar per l’acompliment d’objectius de servei públic d’uns mitjans de comunicació de titularitat pública que entre tots sostenim, exigeix que el càrrec sigui desenvolupat amb una plena responsabilitat. Des d’aquest punt de vista no és justificable un error en una votació sota l’excusa de que se’n desconeixien les conseqüències…
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de setembre de 2011
(http://blogs.cperc.net/jbrunet/?p=1133)