El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

27 sept 2023

La doble desaparició de l'"execrable" Samaranch

Tomeu Ferrer
Hi ha qui diu que les casualitats no existeixen: “Julián va escriure una vegada que les casualitats són les cicatrius del destí. No hi ha casualitats, Daniel. Som titelles de la nostra inconsciència.“, afirma Carlos Ruíz Zafón a 'L’ombra del vent'. Els periodistes generalment no creiem en les casualitats, i m’atreviria a dir que si una casualitat es repeteix, encara ens fa més incrèduls.

Una de les coses que les noves tecnologies ens ha dut és la
Samaranch jura el càrrec de delegat nacional
d'Esports davant de Franco i Carrero el 1966.
multiplicitat de fonts d’informació. Poder recuperar programes de ràdio emesos és destacable, se’n diu pòdcast. Això permet, per exemple, escoltar històries interessants mentre condueixes. Però, anem al gra.

El programa 'Via Lliure', de RAC1 té des de fa molt temps una col·laboració sota el títol 'Il·lustres execrables', en la qual es passa revista a les biografies de personatges històrics que en el seu temps van ser indiscutibles. L’originalitat del tractament rau en el fet que en les peces es destaca la cara b de la història oficial. Malcolm Otero i Santi Giménez desmunten mites i esbudellen personatges il·lustres. Mostren el llautó d’algunes vides i es trenca amb convencions que en molts casos han estat inqüestionables. Churchill, Constantí de Grècia, Pelé, Benet XVI i Raquel Welch han passat per aquest escorxador de celebritats. Si parlem de Catalunya, l’alcalde franquista de Barcelona José María de Porcioles i Francesc Cambó han desfilat per la piconadora desmitificadora.

Per aquest motiu no em vaig resistir a escoltar un programa dedicat a Juan Antonio Samaranch, presentat com el català que havia assolit els més alts cims de notorietat internacional. Els dos periodistes van disseccionar la història d’aquest dirigent esportiu, fill de bona família, franquista de primera hora i hàbil com una anguila per mantenir-se sempre a sobre de la truita tants cops com aquesta giri a la paella.

En l’inici dels programes sempre hi ha un intercanvi de gracietes entre els periodistes i Xavi Bundó, conductor del 'Via Lliure' de la ràdio del grup de comunicació que té com a vaixell insígnia 'La Vanguardia'. Otero i Giménez afirmaven que s’havien atrevit amb el personatge tot i saber que no seria plaent al conde (de Godó). En acabar davant la magnitud del cas, els autors van anunciar una segona part del pòdcast dedicat al que va ser conegut com a membre de la 'brigada del amanecer'.

Així doncs, un parell de setmanes després vaig intentar recuperar d’Spotify el capítol corresponent a la segona part de la història de l’execrable Samaranch. I quina va ser la meva sorpresa en comprovar que Joan Antoni Samaranch no sortia per cap banda. Per contra, apareixia la història d’un altre execrable: el boxador argentí Carlos Monzón, campió mundial durant molts anys dels pesos pesants. Un personatge que afirmava haver pegat a totes les seves dones, tret d’una (segurament sa mare). En el capítol que parlava teòricament sobre Samaranch, s’afirmava també que el púgil “pegaba como un mulo”, segons la premsa argentina.

Evidentment, vaig pensar que el procés d’empaquetar el pòdcast s’havia produït un error. Vaig comprovar si el primer capítol de la sèrie de Samaranch era el que havia sentit unes setmanes abans. I, sorpresa!, ara tractava del boxador argentí quinta essència de les agressions masclistes, condemnat a 11 anys de presó per l’homicidi de la seva dona. Picat per la situació vaig anar a la font, RAC1, i vaig comprovar que els dos capítols seguien anunciats, però el seu contingut versava sobre Monzón. Igual passa en altres contenidors de pòdcasts als que deu estar vinculada l’emissora del grup Godó. En tots els casos el titular esmenta Samaranch, però el contingut versa sobre l’homicida Monzón. Casualitat? Censura? Un error? Jutgeu vosaltres.

"20 años no es nada", però 40 de TV3 potser sí

Carles Blanco
Recordo que quan vaig entrar a treballar a TV3, l'any 1984, vaig pensar que aquella immensa llaminadura em duraria tota la vida i, tot i que també va incloure llepades de gust amarg, així seria fins que als 61 anys, amb l'aplicació de l'expedient de regulació d'ocupació a l'empresa, l'any 2013, vaig decidir marxar.

Em vaig incorporar al departament de Producció dels serveis
Treballadors de TV3 el dia de la primera emissió.
En primer pla, Roser Mercadé, de CCOO
i durant molts anys presidenta del comitè d'empresa,
i Manel Mateu, del SPC.
informatius. Treballàvem en una petita habitació de l'edifici del carrer Numància --on s'ubicava TV3 abans que s'inauguressin els estudis de Sant Joan Despí-- veïna a la redacció del 'Telenotícies'. Compartíem l'espai, força estrets, en Manel Roures, en Pau Pons, en Gerard Romy i en Jaume Roures, que era el cap d'aquell petit equip de productors i ajudants de producció. Romy, havia tornat feia poc de la delegació de París, molt important en aquells moments, ja que les imatges d'informació internacional, imprescindibles pels Telenotícies ens les facilitava allà la EBU (European Broadcasting Union; la federació europea de televisions públiques) una mica d'estranquis, perquè el Govern de Felipe Gonzalez mantenia TV3 en l'alegalitat i la direcció de RTVE que ostentava llavors José María Calviño (pare de l'actual ministra Nadia Calviño) era molt bel·ligerant contra el projecte de televisió promogut per Jordi Pujol.

Jaume Roures em va oferir la feina; ens coneixíem una mica d'haver militat ambdós a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), un partit d'orientació trotskista, en els darrers anys de la dictadura i durant la transició. De Jaume Roures s'han dit moltes coses negatives, però sobre la seva intel·ligència, capacitat de treball i agosarament no en dubten ni els seus pitjors enemics. Roures buscava gent lleial pel seu equip i nosaltres ho érem. Entrar a TV3 ens va canviar la vida a tots, però aquella lleialtat amb els anys es ressentiria per circumstàncies diferents: ja se n'ha parlat molt de la investigació de l'FBI i el processament judicial contra Gerard Romy per suborns i comissions il·legals en el marc del 'Fifagate', que va provocar que abandonés la societat Mediapro de la que n'era soci fundador; anys abans d'allò Pau Pons havia abandonat TV3 per anar a treballar a una productora privada, Editmedia, que havia caigut sota l'òrbita de Mediapro. Quan la productora va presentar un expedient de crisi i Romy i Roures van enviar gent a endur-se el valuós maquinari que constituïa els actius de l'empresa i que havia de servir per pagar les indemnitzacions als treballadors, es van distanciar irreparablement. Allò seria un primer tast d'unes pràctiques empresarials implacables que temps després es veurien reflectides en el procés de tancament del diari 'Público'.

És indiscutible el paper fonamental que va tenir Jaume Roures en la construcció d'uns serveis informatius de qualitat capaços de competir en peu d'igualtat amb qualsevol altra TV del continent europeu. Molts anys més tard, ja instal·lat a l'elit empresarial catalana, en una conferència al Circulo Ecuestre, Roures afirmava que "la televisió pública és un gran elefant insostenible"; plantejava que s'havia de limitar la plantilla a 150 treballadors i s'oferia per concentrar tota la producció necessària a les seves empreses. Animava als responsables de la CCMA a actuar: "Algú ha d'intervenir per molta por que faci el que pugui passar". Això succeïa el mes de gener de 2013 i el 25 de juny d'aquell any es va presentar un ERO a TV3 i Catalunya Ràdio. Fa deu anys d'allò, un altre aniversari a celebrar: el de la victòria contra tot pronòstic dels treballadors contra les ambicions i l'arrogància de les empreses privades de la competència i del seu executor frustrat, el president del consell de la CCMA, Brauli Duart. Als dos personatges, tan cofois del seu poder, se'ls hi podria aplicar la mateixa frase que li va etzibar Nicolás Redondo, l'històric dirigent de la UGT, al ministre socialista Carlos Solchaga en un famós debat a TVE: "Tu problema, Carlos, son los trabajadores".

Maleïdes guerres


Entrar a treballar a TV3 em va permetre conèixer coses, països, persones i personatges d'altra manera vedats pel noi de barri que era jo. El primer lloc on vaig viatjar va ser al desert del Sàhara, l'any 1985. En plena guerra contra el Marroc, el Front Polisario va metrallar a un pesquer espanyol, el 'Junquito', que feinejava sota bandera marroquina en aigües del Sàhara occidental i va capturar els seus mariners. Havien arribat a un pacte amb el Govern espanyol per retornar els presoners i uns 20 periodistes ens havíem desplaçat per assistir al seu lliurament. Allà vaig coincidir per primer cop amb Arturo Pérez Reverte que s'estrenava a TVE, provinent de l''ABC' i que tot i tenir una actitud estel·lar cap al seu equip, era prudent i respectuós amb la resta de professionals dels mitjans allà presents.

L'entrega a les autoritats consulars espanyoles es va produir en mig del desert; el Polisario ens havia transportat fins allà perquè ho presenciéssim i les televisions i els fotògrafs prenguéssim les imatges del lliurament, després ens van retornar al campament militar on ens havien allotjat, a prop de Tindouf, en territori algerià però en un complex independent. Estàvem totalment incomunicats, només una emissora de radiofreqüència del Front estava operativa i no la cedien per cap altre ús que no fos el militar. No podíem donar la notícia fins a arribar a Alger, el destí més proper, però no teníem com arribar-hi. El Polisario ens va dir que ells podien, a tot estirar, transportar dues o tres persones en un jeep fins allà. Ens vam reunir tots al menjador del campament per decidir qui aniria amb el jeep. Després d'una discussió força civilitzada, es va imposar l'opinió que marxés amb el jeep el corresponsal de l'agència Efe i que ell fos el que fes arribar la notícia a Espanya, acompanyant la nota d'agència amb una relació dels mitjans que havíem assistit a l'alliberament dels mariners. Malgrat això, quan, a la poca estona, van venir els del Polisario a recollir-lo, tot es va embolicar: el desplaçat d''El País' va saltar de la cadira com si tingués una molla al cul, bramant, dient que ell també marxava amb el jeep perquè 'El País' era el diari més important del país, el de més tirada, etc. Allò va ser Troia: tothom volia córrer cap al jeep (que no sabíem on era ni havíem vist). Els milicians del Polisario s'ho miraven impàvids i com el rebombori no remetia van desaparèixer i ens van deixar sols. Finalment, de mica en mica, va tornar a imposar-se el sentit comú i humilment van comunicar-los que tornàvem al punt inicial i que aniria sol el de Efe. I així es va fer. Jo havia treballat anteriorment a la redacció del 'Diari de Barcelona', però allà vaig aprendre alguna cosa més sobre el món del periodisme.

Tornaria a trobar-me en Pérez Reverte a Sarajevo, el 1991, on ens
Taula d'assignacions de rodatges, a la primera
seu de TV3, al carrer de Numància.
Asseguts, Ramon Espuny i Albert Viladot.
A l'esquerra, dret, Carles Blanco.
havíem desplaçat en Carles Bosch, reporter del programa '30 minuts' sota la direcció d'en Joan Salvat, amb en Ferran Prat, un operador de càmera boníssim i valent, i en Carles Porta, avui encimbellat gràcies a 'Crims' i aleshores un ENG acabat d'arribar de Lleida; ambiciós, professional entregat, amb sentit de l'humor i una excel·lent persona. Va ser una experiència que no voldria repetir mai; els franctiradors ens disparaven pel carrer; la metralla ens acaronava els turmells quan s'expandia arran de terra, a la nit bombardejaven la ciutat des dels turons i també l'hotel Hilton, on ens allotjàvem la premsa internacional; als matins els cadàvers de dones, homes i nens, recollits dels carrers i les cases destruïdes, estaven estirats per terra a la morgue de l'hospital de la ciutat. Durant aquelles nits, els hostes de l'hotel baixàvem a dormir a la discoteca, al soterrani, on un tècnic de so de la RAI italiana ens posava Miles Davis per la megafonia per ajudar-nos a agafar el son mentre els atacs de l'artilleria sèrbia impactaven contra l'hotel fent-lo tremolar. No tots érem allà baix, en Plàcid Garcia Planas, un periodista singular, que enviava cròniques per 'La Vanguardia' gràcies a un telèfon satèl·lital que carregàvem l'equip de TV3, pesat com un dimoni i que havíem de traginar entre dues persones, es quedava a la seva habitació i als matins ens ensenyava els forats, grans com una pilota de platja, que els obusos havien obert als passadissos a pocs metres d'on ell dormia o escrivia.

L'equip de TVE comandat per l'Arturo Perez Reverte portava molt més temps allà i ens va oferir l'ajuda de la seva experiència sobre el terreny. Ja escrivia novel·les aleshores i anys més tard plasmaria de manera fidel i vibrant l'experiència d'aquells dies a 'Territorio Comanche', un llibre que també seria portat al cinema. Allà vaig conèixer la síndrome del corresponsal de guerra: efectivament el risc dispara l'adrenalina i activa ves a saber quins fluids químics que provoquen addicció; vaig conèixer periodistes que deixaven dona i fills de costat i vivien desplaçats durant anys, de conflicte en conflicte, mantenint l'estímul.

Uns anys més tard, sopava amb la Jadranka Vrsalovic, una bona amiga croata que havia estat la interpret de l'equip de TVE i una de les protagonistes de 'Territorio Comanche', que en aquell moment treballava per TV3, quan li va sonar el telèfon. Trucava en Miquel Gil des de Mostar; sabia que la Jadranka era a Sarajevo i volia venir a saludar-la. Va recórrer amb la seva moto els 125 kilòmetres que separen Mostar de Sarajevo, travessant els 'check-points' de les diferents forces en conflicte i una hora i escaig més tard, amb la càmera Betacam penjada a l'esquena, com de costum, era allà. S'havien signat els acords de pau de Dayton, però allò no garantia res circulant per carretera de nit. Van estar prenent un cafè, xerrant una estona i se'n va tornar. Gil era nascut a Barcelona, havia abandonat la professió d'advocat per fer de free-lance en zones de conflicte. Va morir amb 33 anys a Serra Leone en una emboscada. Enric Miró i Lluís Jené, gràcies a la producció executiva de Jordi Ambrós, van dirigir un documental: 'Miguel në terren' sobre la seva trajectòria personal, que va rebre diferents premis internacionals. Jadranka Vrsalovic és actualment cap de la delegació de Nova York de l'Institut Ramon Llull.

L'hivern de 1995, l'alcalde Pasqual Maragall es va desplaçar fins a Sarajevo per agermanar Barcelona amb la ciutat destruïda. Amb ell van venir, entre d'altres Enric Sierra i Enric Juliana, aleshores encara periodistes de carrer i avui membres destacats de la cort del comte de Godó. Ja apuntaven maneres, amb l'estil refinadament intel·lectual i una mica pompós de l'un o amb el tramposament planer de l'altre, ambdós han arribat a sotsdirectors de 'La Vanguardia'. Amb mi estava Pilar Antillach a qui no coneixia fins aleshores i que feia la informació municipal per TV3. Una persona tan encantadora en lo personal com erràtica en el terreny polític. Em vaig quedar de pedra, anys més tard, quan es va presentar a les eleccions al Col·legi de Periodistes, comptant amb el suport --i això encara em va sorprendre més-- d'alguns periodistes vinculats al Sindicat de Periodistes, primer davant Sebastián Serrano i posteriorment davant Josep Maria Huertas Claveria. Com si res!

Molts cops hem sentit dir que la primera vaga d'una televisió a Espanya va ser en ocasió de la vaga general del 1988 en que Torrespaña es va veure afectada i van penjar la carta d'ajust però això no és rigorosament cert. Un any abans, el 1987, els treballadors de TV3 ja havíem anat a una vaga, amb un seguiment pràcticament unànime de la plantilla que va col·locar la carta d'ajust a la pantalla i que va aconseguir, entre altres reivindicacions, la incorporació (parcial encara, es completaria posteriorment) dels treballadors temporals contractats per obra al conveni col·lectiu, del que fins aleshores estaven exclosos i la regulació horària, inexistent fins aquell moment. Recordo que tornava a la meva taula exhaust després de les negociacions i li explicava al Pau Pons com havien anat, recordo el seu mig somriure i la frase que em va dirigir: "La lucha paga". 

Aquella exitosa posada de llarg del sindicalisme no tindria retrocés i la seva consolidació en el temps va ser clau per la resposta que es va poder donar a l'arribada de l'ERO, quan l'executor d'aquest, en Brauli Duart, pensava i així ho va verbalitzar que només es tractava d'aguantar uns quants crits i algunes pancartes. L'ERO provocava 312 acomiadaments i desmantellava àrees clau per l'empresa per la seva externalització, com la de Documentals, i delegacions com la del País Basc. Finalment, després d'una llarga lluita i una resistència colossal dels treballadors, es va reconduir cap a baixes voluntàries a partir dels 61 anys.

Però entremig havíem viscut moltes altres coses i més d'un conflicte. Durant la segona meitat dels anys 90, Lluís Oliva va ser director de TV3; ja ho havia estat a Catalunya Ràdio d'on arribava amb fama d'autoritari. Acabant el segle, vam tenir una dura confrontació sindical que es va mig resoldre quan la pressió li va fer acceptar la revisió salarial automàtica conforme l'IPC català. Naturalment, el Govern es va posar com una mona, espantat per l'efecte dominó que allò podia provocar en tota la negociació col·lectiva al país i ho va aturar. Aprofitant que Xavier Trias, aleshores conseller de Presidència de Jordi Pujol, va venir als estudis de TV3 per una entrevista, ens vam trobar amb ell a una sala de distensió pròxima a les sales de maquillatge, la Roser Mercadé i jo, membres del comitè d'empresa i de CCOO, el sindicat hegemònic a TV3. Allà ens va dir, amb la seva familiar veu gangosa i la seva no menys habitual trempera, que ni bojos ens donarien l'IPC català per molt que l'Oliva s'hi hagués compromès. Nosaltres li vam dir que ens estàvem ficant en un embolic, que havíem aturat la mobilització per aquella promesa i que d'allò no ens en sortiríem sols. Va prendre nota i al cap d'una setmana ens va convocar a una reunió al Palau de la Generalitat, on va assistir també Jordi Vilajoana, en aquells moments a cavall entre la direcció de la CCMA i la Conselleria de Cultura. Lluís Oliva no va ser convocat i Vilajoana va treure de la carpeta uns papers amb una sèrie de mesures compensatòries entre les quals destacava la regularització contractual d'un bon grapat de treballadors temporals. No vam arribar a acordar res, vam parlar amb cordialitat, en Trias ens va renyar per la manera que fèiem sindicalisme, tan diferent, ens va dir, del que ell feia quan treballava de metge i allà va quedar tot. 

Pocs dies abans, havien tingut lloc les eleccions autonòmiques que Maragall havia superat en vots a Pujol, però CiU tenia majoria d'escons i a la reunió anaven dient: "Hem guanyat eh! hem guanyat!" amb poca convicció, com si necessitessin que algú els hi confirmés. En valorar posteriorment la trobada vam veure que efectivament tot es podria reconduir i així va ser. Vam treure un bon conveni i l'Oliva va quedar molt tocat. La política el va fer fora i el nou Govern va anomenar Miquel Puig per substituir-lo, consensuadament amb el PSC. Es va obrir una nova etapa. Curta perquè Puig va plantar cara a Artur Mas, conseller en cap del nou Govern, reivindicant l'autonomia de la seva gestió i aquest va forçar la seva renúncia al cap de dos anys.

Oh América!


Amb Gerard Romy vam recórrer els Estats Units de costa a costa, l'any 1986, seguint a Jordi Pujol. Ell era un productor més experimentat i parlava fluidament l'anglès, jo un ajudant de producció a qui havien acreditat per fer-li de suport, però que en el moment d'iniciar el viatge, era a Trípoli, amb un equip desplaçat per sorpresa pels bombardeigs dels EUA de Ronald Reagan contra la capital líbia, que, entre desenes de víctimes mortals, havien llevat la vida d'una filla de Muamar el Gaddafi. Vaig haver de marxar corrents cap a Amèrica, que era la prioritat. 

Una de les primeres mesures que va prendre en Gerard a la meva arribada va ser portar-me de botigues a comprar roba adient per acompanyar el seguit del president. Amb ell viatjava Joan Hortalà, d'ERC, conseller d'Indústria del Govern. Pujol presumia de que ja portava més de cinc anys de president i Hortalà se li reia a les barbes, preguntant-li quan cobrava pel quinquenni, Pujol s'hi estaria més de vint anys al càrrec i Joan Hortalà va ser president de la Borsa de Barcelona durant 27 anys. Aquell viatge havia de tenir un vessant econòmic i Josep Maria Ureta, cap de la secció d'economia dels serveis informatius, feia el que podia per camuflar el poc cas que Pujol rebia per part de les autoritats dels EUA: a Nova York, un funcionari menor del Ministeri d'Agricultura, en mànigues de camisa, es quedava de pasta de moniato veient que aquell home que havia de rebre venia escortat per, no un, sinó dos equips de televisió i tornava corrent al despatx a buscar l'americana; a San Francisco, l'alcaldessa el va fer esperar 50 minuts de rellotge abans de rebre'l, en una sala oberta de l'Ajuntament, per on entrava i sortia gent constantment. De fet, qui millor el va atendre va ser en Mickey Mouse en una jornada a Disneyland, que li va fer lloc entre abraçades a nens i nenes i aquelles imatges van protagonitzar la crònica d'aquell dia de l'Ureta, periodista de ment aguda i juganera, capaç de treure-li punta a qualsevol cosa.

Entre el munt de gent desplaçada per cobrir la gira d'en Pujol, hi havia en Jaume Masdeu, aleshores un ENG dels informatius. Els ENG (Electronic News Gathering) van ser la pedra angular en les primeres redaccions d'informatius i van introduir un plantejament revolucionari amb la figura d'un operador de càmera i muntador amb una sòlida formació periodística i capaços de redactar una notícia que, treballant en grups de dos, muntaven cròniques on la imatge era el centre de la informació. Bona part dels professionals d'aquelles primeres fornades d'ENG,s nodririen amb els anys les estructures de realització i continguts de l'empresa. Jaume Masdeu seria un dels millors corresponsals a Brussel·les que ha tingut TV3 i l'any 2004 va ser anomenat cap dels serveis informatius, substituint a Ramon Rovira. Anys més tard tornaria a Brussel·les, des d'on avui escriu per 'La Vanguardia' unes cròniques precises i intel·ligibles sobre les sempre complexes dinàmiques de la Unió Europea.

Anys després d'aquell viatge als EUA, el 1992, vam coincidir amb en Jaume en un sopar a Moscou amb la seva parella, Cristina Gallach. Jo havia tingut el trist privilegi d'assistir des de la Plaça Roja a l'última arriada de la bandera roja de les muralles del Kremlin, amb Boris Yeltsin ja al poder i parlàvem sobre el fracàs de l'experiència comunista. La Cristina, una dona amb una llarga experiència professional i política que inclou la de portaveu de Javier Solana en la seva etapa de secretari general de la OTAN durant la guerra de Bòsnia, era en aquells moments corresponsal a Moscou de l'agència Efe i defensava amb vehemència enderrocar totes les estàtues erigides en honor dels líders revolucionaris. Aquesta operació per esborrar el comunisme de la memòria de Rússia havia d'incloure també l'enderroc de l'estàtua de Vladimir Maiakovski, el poeta de referència de l'avantguarda literària de la revolució que, abans de suïcidar-se el 1930, va deixar escrit en els seus últims versos el que Raimon portaria a una cançó: "S'ha trencat la barca de l'amor contra la vida quotidiana".

Tornaria als Estats Units en una altra gira de Jordi Pujol, aquest cop com a productor sènior, amb en Ramon Rovira, abans que el fessin cap d'informatius. Aquest segon cop no va ser tan patètic. Ramon Pedrós era aleshores el cap de gabinet de premsa de Presidència i això era garantia de realisme i seriositat. Recordo la seva mirada divertida i encuriosida per veure la meva reacció quan en Rovira, em collava perquè pagués amb els diners de la tele unes entrades per anar a veure un partit dels Bulls de Chicago i jo em resistia als seus arguments: "Tothom ho fa així", deia i no s'equivocava. Era un partit amistós, ni tan sols jugava Michael Jordan i les entrades eren molt barates, però em semblava una mica miserable tot plegat. Vaig fer el que em deia sota l'esguard burleta d'en Ramon Pedrós. Pedrós ha escrit uns llibres molt divertits, plens d'anècdotes recollides en els seus viatges amb Pujol.

Bons i mals catalans


Afortunadament no vaig arribar a conèixer a Alfons Quintà que havia estat despatxat el mateix any que vaig començar a treballar a TV3, sí al seu successor, Enric Canals, un home amb mes aparença que substància. Qui en realitat duia l'empresa aquells anys era el director tècnic, en Jaume Ferrús, qui després succeiria a Canals en la direcció.

Contràriament al que es podria suposar, fins i tot en la llarga etapa convergent, la CCMA va tenir directors de mena molt diferent. Vicenç Villatoro va ser director de la CCMA entre el 2002 i el 2004, substituint a Miquel Puig. El coneixia de la seva etapa de Director del programa 'Crònica 3' on jo duia la producció i, al programa, a part de gent encantadora com Mireia Pigrau i Lluís Podadera en la realització, Xavier Moret i el malaguanyat Pep Illa, a l'equip de redacció hi era Pilar Rahola. Villatoro era un pujolista convençut i era també una persona cordialíssima, desitjós de socialitzar i compartir els seus coneixements sense evidenciar la seva superioritat cultural ni caure mai en la pedanteria. Era també obertament sionista, cantussejava "If I was a rich man" i les seves discussions amb en Xavier Moret, en els moments crítics de la guerra jueva-palestina, eren apassionades i memorables. No era però, en absolut, una persona sectària. Per provocar-me deia que preferia José Luís Perales a Silvio Rodriguez. Vam mantenir i mantenim encara si ens trobem en algun lloc una relació afectuosa. Un cop vam viatjar plegats a Gdansk, a Polònia, per entrevistar a Lech Walesa. Ell feia les preguntes --Villatoro és molt bon entrevistador--, però Walesa, que no ens va semblar un home de moltes llums, em contestava a mi, potser perquè li havien dit que l'entrevista l'havia concertada jo i pensava que era qui manava. El muntatge ho arregla tot i en Vicenç s'ho va prendre amb humor. En una altra ocasió estàvem a Grècia i de casualitat vam coincidir en un vaixell amb la Melina Mercouri i a en Villatoro se li va disparar l'instint periodístic i mitòman i em va obligar a anar a demanar-li una entrevista, ja que jo era més alt i més guapo, confiant que potser així acceptaria. La Melina em va mirar amb condescendència, immune als meus presumptes encants i va declinar la proposta amablement. En Vicenç va quedar una mica moix, però no em va fer retrets. L'últim cop que ens vam trobar va ser en el funeral d'en Llorenç Soler, un home del cinema i documentalista excepcional ('Será tu tierra', 'El largo viaje hacia la ira' i molts d'altres), que havia treballat a TV3 sota la direcció d'en Villatoro a un programa cultural excel·lent anomenat 'Trossos'. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo bé rodant documentals culturals per Etiòpia, Egipte, Turquia, els Balcans... Rendit davant el seu talent per la llum i la fotografia; no he trobat mai a ningú que rodés amb tanta precisió el que l'història demanava; quan visionàvem veia amb la boca oberta com no faltava ni sobrava res per muntar la seqüència i, tanmateix, el material permetia diferents variants, un ofici adquirit quan la pel·lícula de cel·luloide no es podia malgastar perquè costava diners.

També amb Pilar Rahola vaig viatjar. La Pilar també era pujolista però d'una qualitat diferent. Vam fer un llarg viatge per Etiòpia, amb en Manel Raya i en Lluis Podadera, durant una de les cícliques sequeres que assolen aquella terra i deixen una collita macabra de nens i adults morts de sed i de fam. Va ser estremidor. L'equip vam acabar una mica tips de la mirada impostadament compassiva de l'home blanc (de la dona blanca) davant la tragèdia servida com espectacle als salons familiars del primer món.

Joan Oliver va ser el director de TV3 durant l'època d'en Villatoro al davant de la CCMA. Figues d'un altre paner. Oliver era volcànic i intemperant. Jo aleshores tenia la responsabilitat de producció en l'àrea de Documentals i havia estat acceptat un projecte de l'Àngel Casas per fer una sèrie sobre la nova cançó: 'Totes aquelles cançons'. Havíem muntat un equip de luxe amb en Joan Ribera i en Jordi Turtós com a guionistes, l'Àngel Leiro de realitzador, en Joan Pavón de productor i la Montse Fortino de documentalista; també la Montse Rovira i en David Burillo. A Oliver no li agradava aquell projecte i recordo amb disgust com m'utilitzava per fer-li la punyeta a l'Àngel Casas cada vegada que tenia oportunitat. Tots els qui han conegut al Casas saben que la seva qualitat humana era tan gran com la professional. Oliver el menystenia i l'agreujava a través meu. Jo sentia vergonya d'aquell comportament i no sabia com fer-me perdonar, però l'Àngel entenia molt bé la situació. La seva trajectòria posterior en el món del futbol ha posat en evidència quina classe d'individu és Joan Oliver a qui, en ambients sindicals de la tele, anomenàvem Godzilla.

Si no el millor, sens dubte un dels millor directors de la tele ha estat en Paco Escribano. Se que no puc ser objectiu perquè vaig treballar molts anys molt estretament amb ell, però ho mantinc. Poc temps després que l'Escribano i en Joan Úbeda van deixar el '30 minuts' per muntar la seva pròpia unitat de treball, em vaig incorporar a aquella factoria on vaig aprendre moltíssim de televisió, gràcies a tots dos però especialment al Paco, ja que l'Úbeda no trigaria gaire a marxar a treballar a la producció privada. Allò era el germen del que es convertiria en el futur en l'àrea de documentals i nous formats del Centre de Producció d'Audiovisuals (CPA) però que havia nascut al Centre d'Emissió d'Informatius (CEI) que són les dues realitats que conformen TV3, que fins i tot ocupen i donen nom a dos edificis diferents dins el complex dels estudis de Sant Joan Despí.

Aquella àrea de producció arribaria a mantenir una producció simultània de cinc o sis programes l'any i a comptar amb uns pressupostos superiors als 10 milions d'euros anuals. Escribano no tenia un perfil de gestor com havia tingut en Jaume Ferrús, però quan va arribar a la direcció va ser prou intel·ligent per a respectar el model organitzatiu que havien instaurat Miquel Puig i el seu equip, que havia racionalitzat l'empresa. Escribano, primer com a cap de Programació i després ja com a director, va posar la producció interna al 'prime time' de la cadena i va aconseguir que, sense menystenir altres fórmules basades en l'entreteniment o la ficció, series documentals de contingut social i polític, fetes amb amenitat i utilitzant bé els recursos narratius del documental aconseguissin audiències espectaculars: 'Veterinaris', 'Gent del barri', 'Dies de transició', 'Explica'ns la teva vida'... Tenia un gran instint, era seductor i carismàtic, premiava l'esforç i sabia motivar el seu equip i aprofitar el talent.

Van ser els anys del tripartit i de Joan Majó com a director de la CCMA. Majó és el protagonista de la paradoxa més gran en l'història de la CCMA. Ministre del Govern de Felipe González, qui sempre va mostrar la seva bel·ligerància contra TV3 i membre del PSC, que sempre havia malfiat del projecte pujolista, va aconseguir que la Generalitat de Maragall assumís el deute acumulat per l'empresa durant anys sota la gestió convergent (més de 1.000 milions d'euros) i que havia dut a la CCMA a una situació financera crítica.

També val a dir, que en aquells sis anys de la direcció de Miquel Puig, primer, i després de la de Majó-Escribano, no sense contradiccions, els continguts informatius eren molt més independents de l'esfera política que en les etapes anteriors i, per descomptat, de la que vindria després.

Lluites de titans


Amb la reforma de la llei de la CCMA, el 2007, les estructures de comandament de la Corporació es van convertir en un carrusel de nomenaments, cessaments i dimissions; el 2008 foren nomenats president del Consell de Govern i directora general Albert Sáez i Rosa Cullell, respectivament. L'abril del 2010 Albert Sáez fou substituït a la presidència del Consell per Enric Marín i al juliol Rosa Cullell presentà la dimissió i fou substituïda provisionalment per Ramon Mateu, que es mantindria en el càrrec fins a l'arribada de Brauli Duart, el 2012.

Un primer canvi de fons ja s'havia produït en la segona etapa del Tripartit, amb la presidència de José Montilla, que va posar la Corporació sota la competència de la Conselleria de Cultura que ostentava Joan Manuel Tresserres i que permetria a ERC un control superior sobre les emissores públiques catalanes.

Mònica Terribas va ser nomenada directora de TV3 el 2008 i, al contrari del que succeïa a la Corporació, es va mantenir en el càrrec quatre anys, garantint l'estabilitat a TV3. Vaig veure per primer cop a la Mònica quan era col·laboradora externa en el programa 'Afers Exteriors' que protagonitzava i dirigia en Miquel Calzada (Mikimoto), després, en Jordi Serra, que dirigia el Canal 33, la va fitxar per conduir i dirigir un programa informatiu basat en entrevistes, 'La nit al dia', on s'hi estaria sis anys i que li donaria popularitat i reconeixement professional. Emergia aleshores a totes les cadenes un perfil d'entrevistadores encisadores i punyents en el que Terribas encaixava com un guant. Terribas, va substituir a Francesc Escribano, a qui, ja des de feia temps, no deixava de criticar pels passadissos. Quan va plegar en Paco, la Mònica li va organitzar un comiat a l'exterior dels estudis i va encarregar unes hòsties que duien gravat el rostre de l'Escribano perquè els assistents poguéssim combregar. Terribes portava molt malament la popularitat que encara conservava Escribano. Era també molt "adanista"; aquell mateix any se celebraven els 25 anys d'existència de TV3 i va limitar la seva commemoració fins a un extrem ofensiu per tots aquells que havien picat molta pedra per convertir l'empresa en el que era.

Josep Cuní continuava ocupant els matins de TV3, el cap de continuïtat estava tip que allargués el programa molt més enllà del seu horari i desballestés l'escaleta de programació de tot el que venia després, sempre es queixava, però en Cuní no feia ni cas. Un dia però, Terribas va donar l'ordre que es tallés el programa a la seva hora hagués acabat o no i el Cuní, superb com és, es va enfurismar moltíssim i va exigir parlar immediatament amb la directora. No se li posava al telèfon i va anar a pas lleuger, tipus marxa atlètica, cap a l'edifici on hi ha la zona de Direcció, a uns tres-cents metres del plató on es feia 'Els Matins', per encarar-la. La Terribas, advertida, es va amagar i no la va trobar. Poc després en Cuní va deixar la tele per anar-se'n a 8TV, creient-se suficient per competir amb TV3, amb el resultat que coneixem. Tan l'un com l'altre es sobrevaloren. En una demostració del que deia Mark Twain que la història potser no es repeteix però rima, la Mònica Terribas va perdre els matins de Catalunya Ràdio per creure's prou poderosa per desafiar al director de l'emissora i posteriorment va fracassar en la posta en marxa d'un nou programa de televisió, 'Nexes', produït i promocionat a bombo i platerets.

D'una altra anècdota amb Josep Cuní vaig ser protagonista, molts anys abans. El gener de 1991 es va començar a emetre pel Canal 33 l'informatiu del vespre 'Les notícies amb Josep Cuní'. Jaume Roures, que encara treballava a TV3, em va encarregar que assegurés la producció pel llançament del programa. Una de les coses que havíem d'assajar era el que se'n diu un 'duplex', és a dir una entrevista en la que entrevistador i entrevistat estan en llocs diferents i es comuniquen a distància. En Cuní era al plató i jo en una sala tancada a la redacció, feia d'entrevistat i se suposava que era K. S. Karol un periodista polonès que havia publicat a 'El País' unes columnes d'opinió sobre els conflictes derivats de la descomposició de la URSS, entre les repúbliques exsoviètiques i Rússia. Em vaig llegir els articles i em vaig posar en situació. Durant l'entrevista, en Cuní va utilitzar repetidament el terme imperialisme soviètic i, en un moment determinat, jo vaig dir que, en el context actual era més adient parlar de nacionalisme panrus, amb arrels històriques més antigues encara que la creació de la URSS. En acabar les proves l'equip es va reunir per valorar com havia anat; tècnicament el simulacre havia funcionat perfectament. Aleshores en Cuní va dir solemnement que al seu programa no es parlaria mai de nacionalisme panrus sinó d'imperialisme soviètic. Una mica aclaparat, només vaig gosar dir que jo era Karol.

Tornant a la Terribas, l'estabilitat que aportava a l'empresa davant el vodevil que es vivia a la Corporació era molt valorada per la plantilla, sabia fer ús de el seu carisma i el vent de cua de l'independentisme li inflava les veles. La tele va caure en una espiral de propagandisme polític com no s'havia viscut ni en les pitjors èpoques d'en Pujol, el sectarisme polític s'estenia internament i proliferaven els oportunistes que feien professió de fe nacionalista per escalar l'organigrama. Terribas va desmuntar l'estructura de producció de programes i va arraconar a bona part dels responsables de l'època d'Escribano, deixant al seu arbitri personal, sense intermediacions, les decisions estratègiques i també moltes del dia a dia. Havia estat nomenada en el marc del govern tripartit, però s'ho va fer venir bé per obtenir la confiança d'Artur Mas i seguir en el càrrec. Va aconseguir, ajudada per alguns dels sindicats de l'empresa, que els treballadors acceptéssim una rebaixa en els salaris per impedir un ERO que va arribar igualment. Va aguantar tot el que va poder, però mesos després de l'arribada de Brauli Duart, les radicals restriccions pressupostàries li van fer impossible seguir. Tanmateix, el Govern agrairia els seus serveis donant-li una sortida honorable a Catalunya Ràdio, després d'un petit parèntesi al diari 'Ara'.

El Partit Popular multiplicava les hostilitats cap a les televisions autonòmiques i tenia entravessada a TV3. Quan va ajudar a aprovar els pressupostos de les grans retallades del Govern d'Artur Mas, va aconseguir contrapartides i una d'elles va ser l'ERO a la CCMA que no desagradava ni a Mas ni a Francesc Homs, conseller en cap. Paral·lelament, es va produir un acostament d'ERC al Govern i la seva posició ambigua també animava la presentació de l'expedient de regulació, que finalment es produí a les portes de l'estiu del 2013. Vaig participar en aquelles negociacions que es van allargar tot el mes de juliol amb jornades maratonianes. Eugeni Sallent era aleshores el director de TV3, però el pes de les negociacions el portava Teresa Farré, gerent de la CCMA; freda, falsa, insensible... i sempre la presència impalpable de Brauli Duart, qui en els moments més crítics havia de mantenir la cohesió del 'staff' directiu perquè ningú afluixés. Els qui es van atrevir a plantejar objeccions a com s'estaven fent les coses després ho pagarien. Duart va fracassar, el seu estil aguerrit i casernari va trobar millor context a la Conselleria d'Interior, a la que va retornar.

Sallent va ser un director de perfil baix, a les negociacions del ERO no obria la boca. Recordo la seva resposta a una petició feta per CCOO de traslladar la producció d''El gran dictat' des dels estudis de Mediapro a la Diagonal de Barcelona, als platós de TV3, que estaven disponibles i permetrien rebaixar el cost del programa. No va respondre immediatament sinó en una reunió posterior setmanes més tard per dir que al presentador del programa, l'Òscar Dalmau, no li venia bé traslladar-se a Sant Joan Despí i això ho impedia. La producció del programa era de la productora Triacom, vinculada a Mediapro i propietat de l'exgerent de TV3, Oriol Carbó, avui processat per l'emissió de factures falses relacionades amb aquest programa, dins el 'cas 3%' per finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya. Les factures investigades pels Mossos d'Esquadra per presumptes irregularitats afecten els anys que Brauli Duart dirigia la Corporació i estan relacionades amb l'ús dels platós de Mediapro. Carbó també va ser investigat pel cas de les ITV, pel que Oriol Pujol va ser condemnat a dos anys i mig de presó. En la seva etapa de gerent de TV3, es deia pels passadissos que no li podies vendre ni un clip a TV3 sense pagar comissions al 'Partit'.

De tot el que esdevingué després només tinc notícies indirectes. La meva vida a TV3 es va acabar amb l'ERO. Acabo doncs aquest article reproduint un vers del poeta León Felipe: "Yo no sé muchas cosas, es verdad, digo tan sólo lo que he visto...".

26 sept 2023

Les xarxes socials inspiren més confiança que la premsa, però encara menys que la televisió i la ràdio

Andreu Farràs
Un de cada quatre catalans enquestats pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat considera que la televisió és el mitjà de comunicació que li mereix més credibilitat, seguida de la ràdio, que es percebuda com el mitjà més creïble per un 16%. Un de cada cinc catalans opina que cap mitjà aporta informació creïble, una proporció molt alta de desafecció envers un puntal bàsic de les societats obertes i democràtiques.

Les xarxes socials son identificades com el mitjà més fiable pel 9%
dels entrevistats, un percentatge una mica superior a la confiança que mereixen la premsa (edicions impreses) i els mitjans digitals, que en cada estudi demoscòpic que es fa mostren un descens més notable de credibilitat i, en no poques ocasions, audiència.

La proporció de persones que es fien més de les xarxes socials a l’hora d’informar-se és molt més alta entre la gent més jove (18% al segment d’homes i dones d’entre 16 a 34 anys) que entre els més grans (no supera el 7% a la franja d’homes i dones de més de 50 anys). En canvi, la televisió i la ràdio son predominants en aquest darrer segment de població. Més de la meitat dels enquestats de més de 50 anys prefereixen la TV i la ràdio. Digue’m quin mitjà consultes i et diré quina edat tens, es podria aventurar.

Entre el 86% i el 90% dels joves de menys de 35 anys usen les xarxes socials per informar-se de l’actualitat. Son gairebé els mateixos percentatges dels majors de 50 anys que fan servir la televisió en directe per saber què passa al món. A mesura que augmenta l’edat baixa el consum preferent de ràdio en directe i premsa impresa. I a mesura que cau l’edat dels entrevistats, creix el consum de xarxes socials, canals de Youtube i Twitch (fins al 60% entre els joves de 16-24 anys) i televisió i ràdio en diferit i pòdcast.

El canal de televisió més triat per informar-se de l’actualitat és TV-3
(31%), que junt amb el 3/24 (10%) son els que susciten més confiança entre els seus espectadors, els quals majoritàriament superen els 50 anys de mitjana. Un de cada quatre joves no miren mai la televisió tradicional. I els que la miren, sobretot els homes, prefereixen els continguts esportius, les sèries i les pel·lícules. Els homes i dones majors de 50 anys miren sobretot sèries i pel·lícules i, en segon lloc, espais informatius, que son els programes preferits pels majors de 64 anys, seguit dels esports; això els homes, perquè les dones grans prefereixen les sèries.

Canals i llengües


Hi ha considerables diferències en l’elecció de canals de TV per informar-se en funció de la llengua pròpia. Mentre que TV-3 i el 3/24 son els canals hegemònics entre les persones catalanoparlants (¿quan veurem una investigació sociològica en profunditat sobre la influència de TV-3 i Catalunya Ràdio en l’origen i el creixement del procés independentista?), entre els castellanoparlants i parlants d’altres llengües la tria està molt més fragmentada i els percentatges de persones que no mira mai la televisió per informar-se son molt més elevats. Si el 75% dels catalanoparlants miren TV-3 i el 3/24 per informar-se, en el cas dels castellanoparlants no arriba al 15% i en el dels parlants d’altres llengües frega l’11%. Els castellanoparlants prefereixen Antena 3 (16%), La 1 (14%) o Telecinco (13%). Els parlants d’altres llengües opten per La 1 (16%), Antena 3 (14%) i Telecinco (11%).

Pel que fa a la ràdio, el 38% dels enquestats --la majoria-- no escolten la ràdio per conèixer què passa al món. I d’entre els que l’escolten, les emissores preferides son RAC-1 i Catalunya Ràdio, amb un 18%. La tercera, amb diferència, és la SER, l’emissora líder a tot Espanya des de fa anys, que a Catalunya és escoltada per un 6%. Tant l’ordre de preferència de les televisions com el de les ràdios que mostra el CEO es corresponen força amb les audiències mesurades per investigacions especialitzades i periòdiques com l’EGM.

El CEO ha fet amb anterioritat estudis sobre les preferències dels ciutadans envers els mitjans de comunicació i els ha relacionat amb les seves opcions ideològiques i electorals. A PAIOS ens n’hem fet ressò.

El treball de camp de la darrera enquesta del CEO va ser duta a terme entre el 2 de maig i el 4 de juliol entre 2.564 persones majors de 16 anys i publicada el 21 de setembre.

19 sept 2023

Hay quienes no quieren que la información sea veraz... Que no nos engañen

Dardo Gómez
Entre los variados patinazos a que nos tienen acostumbrados las propuestas electorales, una de ellas logró una amplia contestación mediática en junio pasado. Se trataba de una propuesta incluida en el programa que el movimiento Sumar estaba elaborando para las pasadas elecciones del 23-J.

El patinazo no tuvo mayor significación en los resultados electorales
y tampoco es que me conmuevan demasiado las indignaciones hipócritas de los dueños de los medios y sus escribidores, ya que suelen ser de corto recorrido y suelen paliarse dentro del espectro corrupto de nuestros medios con publicidad de alguna secretaría, o subvenciones de las administraciones casi nunca justificables.

El caso es que la agrupación liderada por Yolanda Díaz había incluido entre sus propuestas electorales la iniciativa inconsulta e inviable de "expulsión de la carrera periodística” a aquel informador que "manipule y desinforme". Una propuesta precipitada, elaborada por algún desinformado y que fue tachada por los medios y profesionalistas, entre otras tonterías, de inconstitucional.

La propuesta fue inmediatamente retirada del programa de Sumar aduciendo el partido que se habían equivocado de borrador e incluido una propuesta ya desechada por la propia agrupación; aunque quizá debieron desechar al que la propuso por su carencia de cacumen y su escasa información sobre el tema.

Aunque los oportunistas indignados por el tema tampoco andan muy iluminados ya que no había motivo de preocupación. Es obvio que nadie puede expulsar a nadie de un espacio que no existe; estos indignados son los primeros que se alzan contra la regulación de la información y deberían saber que el trabajo de periodista es de libre disposición para cualquier españolito. ¿De qué carrera los van a expulsar?

Te pueden echar del trabajo, pagarte miserias infames, hacerte mentir al dictado, obligarte a horarios abusivos, acosarte sexualmente y un sinfín de putadas... Pero, nada de esto suele indignar a estos indocumentados.

La manipulación y la desinformación de cada día


Tampoco parece que les inquieta ni les irrita la persistente práctica diaria de la desinformación y la manipulación informativa que practican la mayoría de los medios informativos comerciales y públicos españoles. No lo digo sólo yo; estudios de organizaciones a las que no se le puede adjudicar que sean podemitas ni comunistas lo confirman. Una de ellas es Intermón Oxfam que recoge en su informe Barómetro de la información y los discursos de odio frente al migrante de este año que el 21% de nuestra población padece pobreza informativa. Al 67% de los encuestados le preocupa el impacto que tiene la desinformación sobre la vida real, es algo más que un tema incómodo. El 54% de ellos señala que “hay tanta desinformación en la sociedad que yo ya no me creo nada”.

El 85% de estas personas cree que existe una intención deliberada de manipularlas a través de las redes sociales y el 68% apunta que “los perfiles falsos y la manipulación son más frecuentes que la información veraz”.

Este informe de Intermón Oxfam es compartido por el verificador de noticias Maldita.es y la agencia de comunicación Atrevia y se basa en un sondeo realizado entre más de 2.000 personas en todo el territorio español, lo que asegura su solvencia.

Éste no es el único estudio que demuestra que la ciudadanía esta harta de los mentirosos en las redes y en los medios y que reclama que desde alguna instancia legislativa o administrativa alguien haga algo para protegernos de estos terroristas de la información. Por lo mismo, me sigue sorprendiendo que los profesionales de este menester y la mayoría de sus asociaciones, especialmente las profesionalistas, sigan proclamando como hace treinta años que tenemos medios impolutos y que los medios de comunicación con su mera autorregulación se bastan para asegurar a la ciudadanía la idoneidad de sus informaciones.

Esto ya no se lo cree nadie en España ni en Europa ni fuera de ella; la prueba son los varios intentos de regulación que se han estado dando en muchos países; ensayos recomendados por organizaciones como la Unesco o la Federación Internacional de Periodistas (FIP) y que fracasaron en su intento de instaurar sus soluciones por la acción no siempre digna del profesionalismo periodístico y de las patronales del sector, que llegaron a desestabilizar gobiernos con tal de proteger sus intereses.

Abramos el paraguas de la paciencia porque esta lluvia puede alcanzar virulencia en los próximos meses si se renueva la actual coalición gubernamental en España y si el socio minoritario exige el cumplimiento de las propuestas en materia de comunicación que lleva en su programa. Que para mí son muy tibias.

La libertad de comunicar y recibir información


El artículo 20 de la Constitución preserva los derechos de la ciudadanía a "expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción" y, asimismo, "a comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión".

Una proclama muy sabia pero tan ineficaz como el derecho universal a la salud o a la educación en este y otros muchos países; esas palabras se pierden en las garras de la avaricia y la prevaricación informativa si no se hallan respaldadas por una regulación que asegure que esa intención se puede cumplir y que hay un freno para estos “no echables” de la profesión y su perversión mediática.

Como el partido de Yolanda Díaz promete en su programa, es muy posible que vuelva a dar la batalla con este tema. Leo en su programa, que se puede consultar en su web, que exigirá del gobierno que aspira a integrar que vele "por la libertad de expresión, contra el uso fraudulento de la información". Señala que "la libertad de expresión y de comunicación son pilares de la democracia, de manera que necesitamos potenciar la primera y proteger la segunda de usos fraudulentos. En este sentido, proponemos una regulación soft; es decir, promover un debate público que culmine en códigos de buenas prácticas y compromisos de las partes". Agrega que "también nos parece imprescindible explorar algunas vías normativas concretas, como una ley orgánica sobre el derecho a dar y recibir información veraz o la reforma del derecho de rectificación de las informaciones falsas". Y, para proteger la libertad de expresión señala que se debe “revisar los delitos de opinión y de odio, así como modificar o, en su caso, derogar parcialmente la ley de seguridad ciudadana". Para lo cual, entiende esta formación que "resulta ineludible abordar la regulación y el control democrático sobre el uso de datos masivos, el control público de algoritmos y la imparable introducción de la Inteligencia Artificial".

Estas propuestas, que me parecen sensatas, este pasado agosto ya han levantado las críticas de algunos medios conservadores; pero se me hace que no se quedara en eso, porque el programa de Sumar tiene más zumo.

Aclaro, ya de paso, que hay colegas que aún no saben diferenciar entre la verdad y lo veraz y pontifican que la verdad es inasible; a estos adoradores de perogrullo hay que decirlos que la veracidad es mensurable. Ésta sólo juzga la intención de decir la verdad y los periodistas pueden demostrar que no tenían intención de mentir demostrando que han contrastado hasta donde podían hacerlo que la información publicada era correcta.

La obligación de recuperar el enterrado CEMA


No se si alguien recordará que existe un Consejo Estatal de los Medios Audiovisuales conocido como CEMA por sus siglas y que fue instaurado por la vigente Ley General de la Comunicación Audiovisual de 2010. Esa que a propuesta del presidente José Luis Rodríguez Zapatero y que, supuestamente, habría de servir para albergar todos los aspectos de los medios de comunicación audiovisuales en una única norma, pero que se hizo al dictado de UTECA, como se llamaba por entonces la patronal de las televisiones privadas.

El CEMA terminó enterrado por el Gobierno de Mariano Rajoy como una secretaría inoperante de la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC), aunque desde hace años las autoridades europeas vienen reclamando su funcionamiento al mismo nivel de los organismos similares existentes en el continente. Pues ya algunos periodistas de confianza de la patronal del sector audiovisual han descubierto que el programa de Sumar en el punto 29 dedicado a Cultura señala: "Aprobación de un Estatuto de la Información y el Consejo Estatal de los Medios Audiovisuales (CEMA). Elaboraremos un Estatuto de la Información para proteger a los y las profesionales del sector e instaurar un código deontológico que acabe con las informaciones falsas. Se pondrá en marcha el Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA) como órgano regulador, supervisor y sancionador del sector".

Imagino que esta será el próximo frente de ataque, porque ya han comenzado a menearnos la paciencia con que esas atribuciones atentan contra las libertades de la comunicación y que el Estado se excedería en sus funciones. Falso. Cuando apenas pone vallas a los abusos de los propietarios de los medios para proteger el derecho a la información de la ciudadanía.

Hay que recordarle a estos desinformados o estómagos agradecidos que el Comité de Derechos Humanos que en su congreso de julio de 2016 señaló: “El Estado debe adoptar todas las medidas necesarias y asegurar que su legislación esté plenamente compatible con el artículo 19 del Pacto, con miras a garantizar el pleno y efectivo ejercicio del derecho a la libertad de expresión y la libertad de prensa. En particular, debe revisar las recientes reformas en el servicio de comunicaciones audiovisuales e impedir la concentración de los medios de comunicación de manera que no menoscaben la diversidad de fuentes y opiniones, como determina la Observación general núm. 34 (2011) sobre libertad de opinión y libertad de expresión.” (apartado 365).

Uno se pregunta en que mundo de ficción han vivido estos colegas en los últimos decenios; tan irresponsables que se sienten capaces de opinar de cualquier cosa o de mentir sobre otras tantas sin tomarse la molestia de enterarse de datos elementales que afectan directamente al ejercicio de su profesión. Muy lamentable...

Artículo publicado en la revista 'El Observador'.