El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

27 feb. 2018

Toda la verdad, solo la verdad y nada más que la verdad


Jose Sanclemente
Estamos asistiendo a una preocupación creciente sobre la veracidad de la información que nos llega a través de los medios de comunicación y las redes sociales. Las 'fake news' virales que nos envían nuestros grupos de chat y que reproducen sin contrastar algunos periódicos y televisiones están al orden del día.

La novedad en este frente de noticias falsas y de mentiras emotivas, como se ha definido a la posverdad, es que ahora están tomando cartas en el asunto casi todos los implicados: gobiernos, medios de comunicación, redes sociales y hasta el propio papa Francisco,
El papa Francisco y Mark Zuckerberg, dueño de Facebook.
que acaba de decir que la primera 'fake news' fue la que creó la serpiente en el paraíso engañando a Eva con la fruta del árbol prohibido.

Hace unos días el Consejo de Seguridad Nacional británico anunció que creará un órgano para contrarrestar las noticias falsas y las narrativas contrapuestas (sic). Más cerca de nuestro ámbito territorial, hace un par de años, el Ayuntamiento de Madrid decidió crear una página web ('MadridVO') para contrastar las noticias publicadas sobre su competencia municipal que consideraba falsas. Diferentes medios como la BBC están llevando a cabo entre los británicos una labor educativa para que sepan discernir la verdad informativa de la manipulada o falsa. Parece que Mark Zuckerberg, al admitir que en su red social se cuelan cientos de miles de 'fake news' va a tomar cartas en el asunto. No sabemos si lo hará eliminando simplemente todas las noticias de los medios de comunicación en Facebook o creando un algoritmo inteligente que discierna entre la verdad y la mentira. Por otra parte el presidente Donald Trump ha creado en su twitter sus propios premios a las mejores 'fake news', dando ganador a 'The New York Times'  y al nobel Paul Krugman por asegurar que la bolsa se hundiría bajo su mandato. Claro está que a todos los que Trump ha distinguido con el galardón de “mentirosos” son medios críticos con su gestión. 

En nuestro país el Gobierno de Mariano Rajoy ha mostrado su preocupación por la injerencia rusa en las redes sociales al publicar noticias falsas para desestabilizar la unidad de España y alentar el independentismo catalán.

En fin, tanta preocupación mundial y hasta divina para que toda la información que recibamos sea verdad, solo la verdad y nada más que la verdad debería llenarnos de satisfacción y sin embargo es preocupante porque puede ser la antesala de una desinformación de los ciudadanos cuando no de una censura a los medios de comunicación sin precedentes.

Los gobiernos son cada vez más poderosos mientras que los medios de comunicación se debilitan a pasos agigantados inmersos en una crisis económica y de cambio tecnológico sin precedentes, pero también de credibilidad como consecuencia de su falta de independencia, precisamente de ese poder que nos quiere preservar de las noticias falsas.

Podemos llegar a una nueva era de control férreo de la información en la que la única verdad sea la que le interesa dar a conocer a los gobernantes. Solo el buen periodismo, comprometido con los gobernados podrá acercarnos a la otra verdad, la que nos hace más libres y desenmascara la falsedad que se crea en interés de los poderosos.


19 feb. 2018

Quioscs i premsa

Joan Brunet
Feia dies que m’hi volia referir. Com a mínim, des del tancament de la llibreria i quiosc El Cantó, de Sabadell, a la que vaig dedicar fa uns mesos un dels meus articles setmanals. La celeritat, però, en la que se succeeixen els esdeveniments –sobretot polítics– m’ho feien ajornar. El cas és que des que El Cantó va abaixar la persiana, els creualtencs ens hem quedat pràcticament sense llibreries i sense punts de venda de diaris. Ens queden només els dos quioscs que es troben ubicats a punta i punta de l’Eix Macià, el que és a tocar de la plaça Marcet i el que es troba a l’interior d’El Corte Inglés. Paral·lelament, des del novembre passat, els lectors de premsa i de revistes en paper (que per cert cada dia som menys) hem vist com tancaven dues revistes històriques que havien fet fortuna fa uns anys, tant pel què fa al nombre d’exemplars que editaven com pel de lectors que tenien. M’estic referint a les revistes ‘Interviú’ i ‘Tiempo’ nascudes durant els anys de la Transició política. Amb la desaparició d’aquest
es dues publicacions –que per fer justícia tampoc no han estat malauradament les úniques els darrers mesos ni tampoc seran les darreres– els quioscs que encara resten han quedat una mica més orfes de publicacions periòdiques editades sobre paper. Una dada referida a Barcelona (atès que no n’he sabut trobar cap altra relativa a Sabadell): fa tres anys hi havia a la Ciutat Comtal uns 400 quioscs; avui en queden 289 i les perspectives d’aquests establiments no són precisament per llançar coets.

Es tracta d’una derivada més de les transformacions que a tots nivells estem vivint i de les que els mitjans de comunicació –sobretot els publicats en suport paper– en pateixen efectes majors. Sense que necessàriament sigui resultat d’un procés de causa-efecte, els lectors de diaris i revistes (en paper o en digital) cotitzen a la baixa i cada dia es fa més difícil veure algú fullejant un diari si no és en un cafè o en un bar. Aquella imatge de gent comprant el diari de bon matí abans de començar la jornada laboral o d’anar a agafar el tren o l’autobús, forma part ja de la història. La revolució digital s’ha imposat i els mitjans de comunicació no han sabut (o no han pogut) fer-hi front i ara es troben immersos en una crisi profunda. L’accés a informació gratuïta facilitada pels mateixos mitjans de comunicació a través d’internet, ha tingut efectes nefastos en el consum de premsa escrita de pagament. I per si amb això no n’hi hagués prou, allò que no ha aconseguit internet ho ha acabat rematant la premsa gratuïta.

Quines són les conseqüències d’aquest estat de coses? Doncs moltes i diverses, d’entre les quals en ressalto un parell que al meu entendre afecten a la nostra qualitat democràtica. Són, d’una banda, l’empobriment de la informació i, de l’altra, l’empobriment del periodisme. L’empobriment de la informació es deu en gran part a la sobredimensió que hem atorgat a les xarxes socials que al socialitzar l’emissió d’informació han posat a l’abast de tothom l’oportunitat de publicar qualsevol cosa, sigui certa o no i, el què és pitjor, poder-ho fer d’una manera anònima i sense haver d’assumir cap responsabilitat per allò que s’ha escrit. I és aquí on els mitjans de comunicació han perdut l’oportunitat que tenien de fomentar el debat i la reflexió rigorosa capaç d’actuar de contrapunt a les xarxes socials que no paren de difondre notícies falses i de construir relats que deformen l’origen dels fets.

Quant a l’empobriment generalitzat del periodisme, troba el seu pecat original en les exigències de les empreses propietàries de mitjans de comunicació, que comporten que els seus periodistes no disposin del temps i de la calma suficient per a reflexionar, documentar-se i contrastar fonts informatives abans d’escriure i publicar una informació. Una cara més de la crisi doble (tecnològica i econòmica) que afecta als mitjans de comunicació que al seu torn ha conduït a l’establiment d’un nou tipus de relacions (laborals i professionals) entre empreses i periodistes.

Mala peça al teler…

(Aquest article va ser publicat a 'Diari de Sabadell' el 15 de febrer de 2014, just el dia en què es feia públic que l’empresa editora deixaria de publicar-lo a finals del proper mes de març)

15 feb. 2018

La desaparició d’'Interviú' i el 'zombie walk' de la premsa espanyola

Gabriel Jaraba
Com que la vida és rara i les coses i el món no són el que semblen, hi ha esdeveniments que adquireixen un cert valor simbòlic, de vegades, un significat que va més enllà del fet en sí. El tancament de la revista 'Interviú' sembla ser un d’aquests episodis, que a primera vista dóna peu a una certa recreació nostàlgica però que quan hi penses representa el que és: tot un final d’època de la premsa de la Transició. Hi haurà un abans i un després de l’existència d’'Interviú' de la mateixa manera que hi ha un abans i un després del pas de la ràdio de làmpades a la de transistors o de la televisió en blanc i negre a la de color.

Ara mateix, revisar la portada d’'Interviu' amb la Marisol fotografiada per César Lucas és reviure el temps en que el públic
es deixava uns calerets als quioscs, àvid d’assabentar-se de tot allò que el franquisme li havia amagat. S’oblida que els mitjans de comunicació no van ser un negoci a Espanya fins la Transició: les xifres de venda de diaris durant el franquisme éren ridícules perquè la gent no els confería la més mínima credibilitat. Els diaris sota Franco eren o bé òrgans de propaganda o peons del complicadíssim joc d’equilibris entre les famílies políticoeconòmiques que formaven part del règim o li donaven suport. A mesura que la Transició avançava la premsa publicada sota el franquisme anava desapareixent; actualment a Barcelona només es publiquen dos diaris fundats abans de 1939 ('La Vanguardia' i 'Mundo Deportivo'), la resta ha tancat ('El Correo Catalán', 'Diario de Barcelona', 'Solidaridad Nacional', 'La Prensa', 'El Noticiero Universal', 'Tele/eXprés', 'Mundo Diario', 'Diario Femenino', 'Dicen', '4-2-4').

'Interviú' va ser una de les capçaleres que va obrir pas a la nova era de la premsa espanyola. Van ser aquells nous setmanaris els que es van arriscar a anar a la recerca d’un públic que sabien realment existent. Ara lamentem la desaparició d’aquesta publicació però oblidem que abans va tancar l’altre referent de l’època: 'Cambio 16'. I que aquella onada pionera estava formada per una bateria de publicacions, com ara les dues esmentades, 'Tiempo' –que també acaba de tancar— 'Posible', 'Ciudadano', 'Doblón', 'Opinión', 'Tribuna' i algún altre títol que no recordo. Alhora, setmanaris que ja es publicaven i que eren més conservadors, miraven d’adaptar-se als nous temps amb altres continguts: 'La Actualidad Española', 'Gaceta Ilustrada', 'Sábado Gráfico', 'Gaceta Universitaria', 'Índice'. D’altres revistes, orientades clarament contra el franquisme, com 'Triunfo' i 'Cuadernos para el Diálogo', en lloc d’assolir el lloc que els correspondria en democràcia, van decaure fins desaparèixer, inclosa la filocomunista 'La Calle', que volia relevar 'Triunfo' en el seu rol, o la no menys filocomunista 'Primera Plana', amb Manuel Vázquez Montalbán com a director i un servidor com a redactor en cap, que aspirava a aplicar el que haviem aprés a 'Interviu' a la recerca d’un públic popular i progressista. 

A Catalunya ni tan sols una ambiciosa iniciativa auspiciada pel PSUC, com 'Arreu', va ser capaç de fer-se amb el seu mercat –probablement perquè aquest evolucionava més depressa que els marcs mentals dels editors— i altres publicacions catalanes caminaven amb passes decidides cap a l’obsolescència: 'Canigó', un intent de premsa independentista 'avant la lettre'; 'Presència', finalment reconduïda com a suplement d’un diari, 'TeleEstel', fos en la inanitat, o 'Oriflama', ignominiosament ofegada per Jordi Pujol en plé èxit de vendes –que la considerava un niu de comunistes i només hi treballàvem dos militants del PSUC– i cedida a Unió Democràtica, que va convertir un mensual juvenil esquerranós, molt venut i popular i enormement dinàmic en un impossible i tristoi parabutlletí del seu partit.

El procés d’ascensió i caiguda de la premsa setmanal a Espanya pot ser vist des de dues perspectives. La més cridanera és la que acabem de descriure: una premsa que ha passat igual que ho ha fet la seva època. La transformació de la societat, durant uns anys que s’han viscut més acceleradament que a qualsevol altre país d’Europa, ha fet canviar els centres d’interès informatiu, els llenguatges periodístics i l’agenda d’actualitat generalment compartida. Però alhora hi ha hagut un aspecte molt més inquietant: l’obsolescència de la premsa impresa setmanal després que la instantaneitat d’internet hagi esberlat el mateix concepte de periodicitat. És molt més que un canvi d’hàbits en el consum d’informació, és un canvi d’era en la relació entre producte informatiu i públic, en la mateixa estructura central que constitueix la informació a una societat democrática.


Perplexitat i immobilisme


Seré cruel al referir-me a 'Interviú', i bé que em sap perquè vaig ser un dels periodistes que formaven del seu equip fundacional: era un mitjà zombi quan encara es publicava, un mort vivent. Passada l’eclosió de la democracia a Espanya, l’acceleració del temps sociohistòric ha dut el país a una era en la qual la fórmula Rajoy per a la supervivència política — feta d’immobilisme, legalisme i control sociopolític mitjançant un cos d’alts funcionaris de l’estat repartits entre executiu, legislatiu i administració— és la conseqüència directa i perfecta d’una perplexitat generalitzada davant el temps present. 

A l’immobilisme del president correspon l’immobilisme d’una societat que recela del canvi, accepta de grau o per força un mal menor que cada cop és major i torna a mostrar els pitjors trets d’un caràcter nacional que crèiem superat: el nacionalisme (espanyol i català), la malfiança envers la formació i la cultura (alt grau d’abandonament escolar, treballadors mal formats, escassa lectura de llibres i de consum cultural), la ignorància de les grans qüestions relatives al canvi civilitzacional que s’experimenta a tot el món (absència dels grans debats europeus i globals, pobre diversitat en la publicació d’assaig i llibre de tesi, absència de grans firmes de pensadors internacionals a la premsa).

Sense premsa, com al franquisme


Així les coses, la pràctica totalitat dels diaris que es publiquen avança en un 'zombie walk' que es tracta de dissimular amb dades de difusió impossibles ja que no es dissimulen les respectives línies informatives i editorials estretament lligades a interessos polítics i financers. La premsa diària no serveix als lectors sinó als bancs que financien els seus deutes descomunals, i aquests no són fruit de l’aspror de la lluita en la competència sinó d’eixelebrades operacions en pro de holdings audiovisuals que han esdevingut operacions fallides i ruinoses. La premsa impresa no està amenaçada per internet, per les xarxes socials, ni tan sols pel canvi d’hàbits dels consumidors d’informació; ho està per una obsolescència que l’ha retornat on un dia ja hi va ser: la falta de credibilitat, la inadeqüació del contingut als interessos dels lectors, la incapacitat de servir els ciutadans i la plena disposició a la voluntat dels poders que permeten que existeixi tot operant amb una combinació diabòlica de poder polític i poder financer. És a dir, la mateixa situació, mutatis mutandi, que el que va dur a la premsa franquista a la desaparició. No és que no hi hagi premsa independent, simplement no hi ha premsa.

L’immobilisme polític i social de la societat espanyola actual ha marcat la fi de la premsa dinámica de la Transició, i serà la tomba de la premsa impresa actual. Apareixeran noves publicacions, molt probablement multiplataforma, que combinaran el paper i el digital. Això serà obligat per la necessitat que una societat democràtica té de disposar de mitjans d’informació, i perquè els ecosistemes socials generen les estructures informatives que els hi són coherents. El que costa més d’albirar en aquesta perspectiva és el sorgiment de nous empresaris de comunicació, motivats per publicar productes innovadors, il·lusionats per la feina periodística i erigits en veritables emprenedors en lloc de gestors administratius que combinen les arts del cap de personal i les del 'broker' financer. Allò que abans se’n deia empresaris de premsa, personatges avui desapareguts que compartien amb els periodistes la fascinació per fer possible la informació periòdica orientada a explicar el que passa als interessats en saber-ho. 

Avui no queda cap empresari de premsa digne de tal nom, només administradors de deutes que somien en com es podrien fer periòdics sense periodistes. Perquè aquests no-empresaris no només malfien dels seus periodistes sinó que els odien profundament i només volen treure-se’ls de sobre. Això és el que mata la premsa i no les xarxes i això és el que ha mort 'Interviú' i matarà més publicacions no en els pròxims anys sinó en els pròxims mesos.

14 feb. 2018

La Casa de la Premsa

Francesc Ràfols
S’acaba de constituir l’Associació Casa de la Premsa, impulsada per diverses entitats veïnals i del món del periodisme i la informació. Què és la Casa de la Premsa? És un edifici situat al barri del Poble Sec de Barcelona, a l’avinguda de Rius i Taulet, prop de les Fonts de Montjuïc. Va ser construït el 1926 per acollir els periodistes de fora de Barcelona que van visitar la ciutat per cobrir l’Exposició Universal de l’any 1929. Disposava de telèfon, telègraf, correus, una sala d’actes, dormitoris, cafeteria i oficines administratives que van facilitar la feina dels 1.600 professionals que van passar pel certamen. Un dels usos que es van preveure per a l’immoble un cop tancada l’Exposició era per destinar-lo als periodistes.

Però no va ser així i va tenir altres destins com, per exemple, el de seu de la Guàrdia Urbana de Barcelona, fins que el seu estat va forçar a deixar-lo sense activitat quotidiana. De tota manera, el seu precari estat no afecta la seva estructura, només cal una tasca de rehabilitació interna. Tenint en compte la seva condició d’espai recuperable es van posar en marxa projectes per reclamar a l’Ajuntament una intervenció arquitectònica i dotar-lo de contingut social.

Per una banda, els veïns del Poble Sec, el reclamaven per fer-hi equipaments de barri que consideraven imprescindibles per a la zona i que fins ara són inexistents. D’una altra banda, des de diverses entitats periodístiques es demanava que la Casa de la Premsa es destinés a usos vinculats amb el periodisme.

Atès que el periodisme només es pot entendre com una feina al servei de la ciutadania i que el dret a la informació és un dret humà essencial, l’entesa no podia trigar. I així va ser. Veïns i periodistes units per reivindicar un projecte que –al marge del seu paper com a equipament de barri– vol ser un lloc on uns i altres reivindiquen el vincle entre periodisme i ciutadania, com un espai d’agitació per tal que la informació torni a qui realment pertany, la societat.

Tot aquest procés ha culminat en el que deia al començament, la creació de l’Associació Casa de la Premsa. Com expliquen en el seu blog, és «una nova entitat fundada per 21 persones que representen entitats veïnals del Poble Sec i organitzacions professionals del món del periodisme. Juntes es proposentreballar pel desenvolupament social del barri i per promoure un consum crític dels mitjans de comunicació.» Entre les associacions veïnals que en formen part hi ha la Coordinadora d’entitats del Poble Sec, la Unió de Veïns, la Coordinadora de jubilats i pensionistes, el Col·lectiu d’artistes, l’associació de col·leccionistes, la Fundació Sant Pere Claver, el Cerhisec, els Amics de Santa Madrona, el Consell de cultura popular, Susoespai, el grup d’arquitectes, Radioactius i les parròquies del barri.

Les organitzacions del món del periodisme són la Fundació Periodisme Plural, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom). Val a dir que la constitució de la nova associació es produeix pocs dies després que l’Ajuntament de Barcelona hagi convocat el concurs públic per escollir el despatx d’arquitectes que s’ocupi de la rehabilitació arquitectònica de l’edifici.

Tot i el seu deteriorat estat actual en gran part de l’edifici, la Casa de la Premsa permet de moment la utilització d’algun dels seus espais, i així, tant veïns com periodistes, l’hem utilitzat per a diferents actes. Un dels més destacats va ser el 6 de maig de l’any passat la celebració per part de diverses entitats del sector del dia 1 i 3 maig –Dia Internacional del Treball i Dia Mundial de la Llibertat de Premsa respectivament–, dues dates que els periodistes commemorem plegades perquè són les dues cares de la mateixa moneda: un informador precari no pot fer la seva feina amb la independència i llibertat suficients.

Aquest és un model que s’hauria d’estendre per tot el país. L’aliança entre periodisme i ciutadania per reivindicar un dret democràtic bàsic com és la informació del qual s’han apoderat els mitjans de comunicació. A cada barri, a cada poble, a cada ciutat de Catalunya, d’Espanya, de…, hi hauria d’haver una Casa de la Premsa.


4 feb. 2018

El nuevo editor de 'The New York Times': "Seguiremos apoyando a los periodistas en todos los rincones del mundo"

Arthur Gregg Sulzberger, de 37 años, es el nuevo editor de 'The New York Times' desde el pasado 1 de enero. AG (se le conoce por sus iniciales), de 37 años, ha sucedido a su padre Arthur Ochs Sulzberger jr, de 66 años, al frente de 'TNYT' justo un año después de ser nombrado editor adjunto. Es, además, el sexto miembro de la familia que asume el cargo desde que esta comprara el rotativo a finales del siglo XIX. 

En su primer mensaje como ‘publisher’, Arthur Gregg Sulzberger se
Arthur Gregg Sulzberger, editor de 'The New York Times'.
ha remontado a los tiempos de su tatarabuelo Adolph Ochs para exponer que por aquel entonces, en 1896, la prensa también se encontraba contra las cuerdas. Cuenta que ejercer un periodismo independiente y de calidad también conllevaba sufrir presiones de todo tipo. Precisamente, estas fueron circunstancias las que llevaron a su familia a hacerse con 'the grey lady' (la dama gris, en castellano). 

Antes reportero que editor

AG se graduó en el año 2003 en la Universidad de Brown y fue reportero desde el 2009 en 'The Providence Journal' y 'The Portland Oregonian', diarios del grupo de prensa, en las páginas de información metropolitanas y como corresponsal nacional. Y hasta ahora ha dirigido la transición digital del diario: aplicará las recomendaciones del informe de innovación 2020, para garantizar el futuro del negocio.

Por su interés, reproducimos traducida la carta que el nuevo editor de 'The New York Times' publicó a comienzos de año:

“En 1896, mi tatarabuelo dejó su ciudad natal, Chattanooga, y viajó al norte para comprar un periódico pequeño y flojo en Nueva York.

El momento no fue diferente al nuestro. La agitación tecnológica, económica y social estaba alterando las tradiciones del país. Las personas que trataban de comprender estos cambios y sus implicaciones se encontraron confundidas por políticas polarizadas y por una prensa partidista más centrada en promover sus propios intereses que en informar al público.

En este contexto, Adolph Ochs vio la necesidad de un tipo diferente de periódico, y le confió a 'The New York Times' la entonces idea radical que todavía hoy anima. Juró que 'The Times' sería ferozmente independiente, dedicado al periodismo de la más alta integridad y dedicado al bienestar público.

Su visión para el informe de noticias: “Dar la noticia de manera imparcial, sin temor ni favor, sin importar el partido, la secta o los intereses involucrados”.

Su visión para el informe de opinión: “Invitar a una discusión inteligente desde todos los tonos de opinión”.

Esta misión me parece particularmente urgente hoy que comienzo mi trabajo como editor de 'The New York Times'. Nuestra sociedad está siendo remodelada por fuerzas políticas, tecnológicas y ambientales que exigen un escrutinio profundo y una explicación cuidadosa. Más de 120 años después de la impresión de la visión de Adolph Ochs en estas páginas, la necesidad de un periodismo independiente, valiente y confiable es tan grande como siempre.

Este es un período de innovación y crecimiento emocionante en 'The Times'. Nuestro proyecto es más sólido que nunca, gracias a las inversiones en nuevas formas de periodismo como gráficos interactivos, podcasting y video digital, e incluso a un mayor gasto en áreas como investigación, informes internacionales y reportajes especializados. Nuestra audiencia, una vez confinada a una sola ciudad, ahora se extiende por todo el mundo.

Este es también, por supuesto, un período de profundo desafío para 'The Times', para los medios de comunicación en general, y para todos los que creen que el periodismo sostiene una sociedad saludable.

Hubo una razón por la cual la libertad de expresión y la libertad de prensa se colocaron primero entre nuestros derechos esenciales. Nuestros fundadores entendieron que el libre intercambio de ideas y la capacidad de responsabilizar al poder eran requisitos previos para una democracia exitosa. Pero una peligrosa confluencia de fuerzas está amenazando el papel central de la prensa para ayudar a las personas a comprender e interactuar con el mundo que les rodea.

Intereses financieros y principios periodísticos

El modelo comercial que durante mucho tiempo apoyó el trabajo duro y costoso de los informes originales se está erosionando, obligando a las organizaciones de noticias de todas las formas y tamaños a reducir su personal de plantilla y reducir sus ambiciones. La desinformación está aumentando y la confianza en los medios está disminuyendo a medida que las plataformas tecnológicas elevan el 'clickbait', los rumores y la propaganda sobre el periodismo real, y los políticos se disputan la ventaja al avivar la sospecha de la prensa. La creciente polarización está poniendo en peligro incluso la suposición fundamental de las verdades comunes, lo que une a una sociedad.

La seu central de 'TNYT'.
Al igual que nuestros predecesores en 'The Times', mis colegas y yo no cederemos a estas fuerzas.

'The Times' continuará buscando las historias más importantes de nuestra era con curiosidad, coraje y empatía, porque creemos que mejorar el mundo comienza por entenderlo. 'The Times' continuará resistiendo la polarización y el pensamiento de grupo dando voz a la amplitud de ideas y experiencias, porque creemos que el periodismo debe ayudar a las personas a pensar por sí mismas. 'The Times' cumplirá con los más altos estándares de independencia, rigor y equidad, porque creemos que la confianza es el activo más valioso que tenemos. The Times hará todo esto sin temor ni favor, porque creemos que la verdad debe perseguirse a donde quiera que vaya.

Estos valores guiaron a mi padre y a sus predecesores como editor, ya que dirigieron esta compañía a través de la guerra, la crisis económica, la agitación tecnológica y los principales cambios sociales. Estos mismos valores los sostuvieron cuando se enfrentaron a presidentes; lucharon por los derechos de una prensa libre en los tribunales; y anularon los intereses financieros de nuestro negocio a favor de nuestros principios periodísticos.

Profundizar en las historias

El desafío que tengo ante mí es garantizar que 'The Times' proteja esos valores al tiempo que abraza el imperativo de adaptarse a un mundo cambiante. He pasado la mayor parte de mi carrera como reportero de un periódico, pero también he sido un campeón de la evolución digital de 'The Times'. Soy protector de nuestras mejores tradiciones, y miro hacia el futuro con emoción y optimismo.

Mucho cambiará en los próximos años, y creo que esos cambios conducirán a un escenario más rico y más vibrante que cualquier cosa que pudiéramos haber imaginado con tinta y papel. Lo que no cambiará: continuaremos brindando a los periodistas los recursos para profundizar en una sola historia durante meses. Seguiremos apoyando a los periodistas en todos los rincones del mundo, ya que son testigos de los acontecimientos que se desarrollan, a veces con gran riesgo personal. Continuaremos infundiendo a nuestro periodismo con experiencia haciendo que los abogados cubran la ley, los médicos cubran la salud y los veteranos cubran la guerra. Seguiremos buscando las formas más convincentes de contar historias, desde la prosa hasta la realidad virtual, a lo que sea que venga después. Seguiremos poniendo la equidad y la precisión de todo lo que publicamos por encima de todo.

Creemos que este es el periodismo que nuestro mundo necesita y nuestros lectores merecen. Esa ha sido la visión rectora de 'The New York Times' en cinco generaciones y más de 120 años. Hoy renovamos ese compromiso. AG Sulzberger"

Periodisme i educació, una responsabilitat compartida

El dimarts 6 de febrer, a les set de la tarda, a la sala d'actes de Rosa Sensat (avinguda de les Drassanes, 3, Barcelona) se celebrarà la presentació de la 'Revista XQ', que edita la Fundació Periodisme Plural i està destinada a estudiants adolescents.

'Revista XQ' és una iniciativa que, segons els seus impulsors, pretén "crear una illa de credibilitat" per portar el periodisme a les escoles, els instituts d'ensenyament secundari i també a les famílies, a partir de la feina feta amb 'El Diari de l'Educació', que també edita la Fundació Periodisme Plural.

A l'acte d'aquest dimarts també hi participa 'Info K', el programa informatiu per a nens i joves de la Televisió de Catalunya, i el projecte 'Nushu' de realitat augmentada. Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural i ànima del diari digital 'Catalunya Plural', opina que pot ser una bona ocasió per reflexionar sobre el paper del periodisme en l'educació.

A més de Rius, al debat posterior a la presentació que se celebrarà dimarts hi participaran Francina Martí, presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat; Laia Servera, director del multiguardonat 'Info K', i Eva Domínguez, creadora de Nushu, un servei de realitat augmentada.